La sepultura és senzilla: un nínxol amb una placa de marbre fosc sobre la superfície del qual pugen les lletres que diuen: Família Carena. Res més, llevat de la creu d’ofici que ocupa l’angle de dalt, a l’esquerra.

De moment hi ha el pare i la mare, només, tots dos vinguts a ciutat, de joves, del poble de la Segarra on jeuen els avis que ben just sí has conegut. I tampoc no els has conegut gaire a ells, ben mirat; tenies quinze anys quan vas posar la condició que et deixessin anar a França, prop de l’oncle Frederic, prou ben disposat a acollir-te com va escriure de seguida. I, si t’hi van visitar dues vegades, van ser sempre visites curtes, que no permetien de renovar cap possible intimitat. El darrer cop tot just tenies vint-i-dos anys, i en acomiadar-te’n poc pensaves que ja no tornaries a veure’ls. L’accident va ser l’any següent, en descarrilar el tren que se’ls enduia de vacances. Tot just cinc morts, i dos havien d’ésser ells…

No plores ara davant del nínxol, on més aviat sents com una mena d’estranyesa que bolca els teus sentiments cap dins. No els vas veure enterrar, no vas saber que eren morts fins que ja feia una setmana que els sepultaren, potser al mateix moment, és difícil de dir, que en un hotel de Venècia perdies el món de vista entre els braços d’en Pierre, el modista amb el qual havies fet una escapada i que desmentia rodonament tantes llegendes que circulen sobre la professió. No va arribar a confessar-te, precisament, que l’escollí perquè li permetia de viure entre dones, de palpar-les impunement, de seduir-les o d’ésser-ne seduït?

Va fer mal temps, el cel s’aplomava contra els carrers líquids i el vent, fins que vau tancar la finestra, entrava a la cambra sentors de marisc, d’excrements, d’aigües que es podrien, de sexes mal rentats, de deixalles fermentades… Aquí devia fer sol, com avui que cau sobre la llosa, sobre els pisos de nínxols en alguns dels quals hi ha fotografies darrera els cristalls que les protegeixen, flors que s’han marcit i d’altres, de plàstic, que duraran fins per Tots Sants, quan els carrers dels morts s’ompliran de famílies potser endolades. No hi ha ningú, ara, tot just tu, aturada davant la paret que tanca el pare i la mare, allò que el pare i la mare van ser un dia.

No pots evitar, és clar, aquella mica de nostàlgia o de recança que també els inclou, si bé el centre n’ets tu, aquella noia de quinze anys que ara s’ha convertit en la dona de quaranta-cinc, bella, sí, amb els pits robustos i alts i un rostre que atreu les mirades, però afeixugada, per dintre, amb el pes d’aquella experiència que aleshores perseguies d’amagat dels teus, d’amagat de tothom, exceptuats els còmplices que et facilitaven l’aventura. És una nostàlgia o una recança que s’instal·la en la buidor del moment, quan ets en un lloc al qual t’ha dut, si no un deure, el record esbravat de la teva infància.

No murmures cap pregària, romans únicament immòbil en el carrer solitari, envoltada de despulles invisibles, sota el sol que t’escalfa l’esquena i brilla en la llosa fosca, curiosament tan neta com si acabessin de rentar-la. Potser la teva germana hi ve sovint. Però no hi ha flors, ni tu no n’has portat. A la mare, però, li agradaven. Sempre en tenia un pitxer sobre la taula del menjador, un pitxer que traslladava diàriament dues vegades, a l’hora de dinar i a l’hora de sopar, al trinxant damunt el qual penjava el rellotge d’esfera policromada amb què l’avi matern havia obsequiat la parella, en casar-se. Ella mateixa li donava corda…

Des de la nostàlgia es va apregonant en la buidor una tristesa que té causes minúscules, que arrenca dels detalls d’un ordre passat, el que era teu d’infant, tan significatiu com vulguis que sigui o tan indiferent com ha estat durant anys, en la llunyania, quan t’integraves en una altra vida que no enyorava la que no fou, la que podries haver dut aquí sense l’accident que et deixà prenyada. Aquesta tristesa, que t’atansa a les rels, se’n va cap al futur, i és des d’allí que obra de debò i pot consumir-te si deixes que ho faci, car allí hi ha la mort, la teva mort inevitable que no ajornarà cap jovenesa artificial, cap intervenció de cirurgia estètica, cap amor que pugui anar madurant ara, o demà, en aquest tombant proper a la menopausa que et fa tan vulnerable.

T’allunyes, doncs, perquè ho entens prou. No cal que t’ho diguis, que ho rumiïs, que iniciïs i desenvolupis cap reflexió precisa; ho entens amb una aprehensió directa, de tot el cos, de totes les fibres del teu ser que, de cop i volta, pot sentir-se vell encara que conservis l’impuls jove amb què les cames fugen, però no pas del tot; no, del tot no, car aquesta mateixa vulnerabilitat que t’has descobert et fa sensible també a una mena de pau.

És aleshores que penses que mai no havies posat els peus en un cementiri i alenteixes de nou el pas, ara entre les lloses escampades en el terra, vora els arbres i els rosers que ja han deixat enrera la florida. Malgrat tot, tenen encara una beutat que reculls en avançar lentament per les senderes de grava, cap a la sortida on el cotxe t’espera. Ni això no és per sempre, penses potser, però saps que la mort dura més enllà de qui pot evocar-la i recordar els difunts, i és aquesta eternitat tan cruel que et fa batre el cor i justifica que, mentre siguis viva, cedeixis sense resistència als ritmes de la teva sang. O ara o mai, et dius, Gerda.

—Maria?

—Sí.

—Sóc jo, la Gerda. Se n’ha anat, ja, en Jordi?

—Ara mateix; fa cinc minuts. Com sabies que havia de sortir?

—Ens hem de trobar al capdamunt de la Rambla de Catalunya. Ja suposo que no t’ho ha dit.

—No; no ha dit res.

—Et volia preguntar una cosa… Ho sabia que havia de venir?

—No. Durant els darrers quinze dies no el vam veure. Però ho sabien en Jeroni, la Gerda i la nena. I en Jaume.

—El mossèn?

—Sí.

—I que sóc aquí, ho saben?

—Em vas demanar que no els en parlés fins que sortissis de la clínica. Després de la nostra conversa, però, em va semblar que més valia no dir-los res.

—Ben fet. Si et pregunten per mi, digues-los que he ajornat el viatge, que t’he enviat un telegrama… Ho faràs?

—És clar. No em queda més remei, oi?

—Et sap greu?

—No ho sé, Gerda… Què et va semblar, en Jordi?

—És un gran noi, Maria. Tot va anar molt bé. Ja saps que vam estar un grapat d’hores plegats.

—Sí. Us heu de veure sovint?

—No hem parlat de res, però cal creure que sí.

—I no has pensat en una cosa, Gerda? Què passarà, si s’enamora de tu?

—No res. Ja saps que me’n torno.

—I si et vol seguir?

—Si li agafa massa fort, sempre em queda el recurs de dir-li que tinc quaranta-cinc anys.

—Suposem-ho… I si te n’enamoraves tu?

—Ja em coneixes, a mi.

—No. Per això ho pregunto.

—Doncs res, tampoc. A tot estirar, podria ser que em quedés més dies, fins que em passés.

—I si no et passava?

—No em facis riure, Maria.

—Estàs en una edat perillosa, Gerda. Que sigui tan jove…

—He anat al llit amb d’altres de més joves, i no fa gaire. No hi ha problema, Maria. I menys n’hi ha d’haver ara.

—No parlo del teu aspecte físic. No oblidis que per dins no t’han canviat res.

—No calia, tampoc. Per dins, que dius tu, sempre he tingut quinze anys. O vint, si vols.

—Bé… Millor que no t’hi enganxis els dits.

—I si passava, què? No hi sé veure la tragèdia.

—Té dret a una vida normal, Gerda.

—Vols dir que jo no podria donar-la-hi?

—Em sembla que no. Ni ets la persona per a fer-ho, ja ho saps. Que em conformés al fet que fossis la seva primera dona, és una cosa… És a dir, ho has estat?

—Sí.

—T’ho va dir?

—M’ho va dir tot. Coses que t’escruixirien.

—Més val que no les repeteixis.

—No pensava pas fer-ho.

—Així, doncs, que l’acollissis a la sortida de la presó, és una cosa; que hi vulguis viure, n’és una altra.

—A la qual no t’avindries…

—Em costaria, sí.

—Per què?

—Ho saps tan bé com jo.

—Ni tu ni jo no sabem res.

—No em refereixo a això. Ets massa promíscua i el faries infeliç.

—No admets que puc canviar?

—Potser sí. Ets tu qui diu que no. Si vols que et sigui franca, trobo que feu mal fet de tornar a veure-us. Amb l’altra nit n’hi havia d’haver prou.

—Les nits són curtes, Maria.

—No m’agrada que hi facis broma.

—Broma? Que potser no les hi has trobades mai, tu?

—Però per qui parles, ara? Per ell o…

—Per tots dos. Recorda que no era un testimoni, sinó que hi participava…

—Així i tot. No vas fer bé de donar-li una cita.

—Me la va demanar ell. Et sembla que podia dir-li que no?

—No ho sé, Gerda… La hi hauries concedida, si no fos ell?

—Sí, Maria. Hi vaig ser feliç.

—No et preguntava això!

—Però tenies ganes de saber-ho, oi?

Alçava el cap en sentir la Gerda i ella, sense aturar-se, deia:

—Si vols venir a veure com em dutxo…

—No —es negava ell amb els ulls altre cop sobre el llibre de matemàtiques que estudiava.

Però ella feia:

—Senyal que no m’has perdonat com deies, doncs.

—Ja saps que sí.

—Si no ho demostres, no.

Ell fitava obstinadament la pàgina, com si la Gerda ara no retrocedís de la porta per atansar-se-li amb la tovallola gran, de bany, que duia penjada al braç.

—Ets d’en Jeroni.

—I què? També ho era abans.

—Però jo no ho sabia.

Una mà li fregava els cabells, els hi despentinava abans de baixar cap a la nuca i, d’allí, a l’espatlla, on s’immobilitzava.

—Veus com no m’has perdonat?

—Et dic que sí. Això no vol dir que m’agradi. I a més —afegia, aquest cop alçant la vista—, ara ets una dona.

—Raó de més.

—No vindré, Gerda —repetia.

—No em vols veure, doncs?

—No.

Ella enretirava lentament la mà, amb un aire decebut, i botia una mica els llavis.

—Tu t’ho perds… Se’m nota força el ventre, saps?

—No és veritat —i l’ullava.

—No? —reia ella—. Vine i ho veuràs. No has vist mai cap noia prenyada, encara.

—Moltes, n’he vist.

—No pas així —precisava la Gerda.

Se’l quedava mirant, però després, en no obtenir resposta, s’allunyava de nou tot dient:

—Deixaré la porta oberta…

Ell llegia «Si entre dues magnituds hi ha una relació de tal manera que a cada quantitat de la primera correspon una quantitat de la segona, i recíprocament», sense acabar d’entendre-ho tot i que un moment abans ja ho havia llegit i ho trobava clar, però és que ara parava involuntàriament l’orella, per si venia alguna remor del bany, i pensava en la Gerda que es devia anar desvestint… «Si entre dues magnituds hi ha una relació de tal manera…».

—M’he deixat les calces netes —deia ella que tornava a entrar i travessava cap al dormitori.

«Si entre dues magnituds hi ha una relació de tal manera que a cada quantitat de la primera correspon una…» rellegia en Jordi desesperadament, perquè havia vist que anava sense faldilles, i després tancava els ulls per evitar-la quan tornaria a passar. Sinó que ella, en sortir, li fregava la peça per la cara, i reia.

—Per què ho fas, Gerda? —li preguntava aleshores, dolgut.

I la noia, de cop i volta, es posava seriosa.

—Oi que ja no m’estimes, Jordi?

—No té res a veure.

—Ah, no?

—És que ja no som unes criatures, per fer aquests jocs.

—Ho serem sempre.

—I quan siguis casada i tinguis el fill, també?

—També.

—Ha de continuar sempre, doncs?

Ella assentia, mudament, però amb una expressió intensa.

—Per què, Gerda?

—No ho sé. Tu ho volies tant com jo…

—Ara és diferent —li objectava—. Ja tens algú altre.

—Encara em puc repensar —deia ella—. Vols que me’l faci perdre?

—Però Gerda! —se sobresaltava en Jordi, i li fitava el ventre lleugerament arrodonit—. Ho faries?

I la noia inclinava el cap, vacil·lant.

—No ho sé. Potser no… —Sobtadament, dues llàgrimes se li esmunyien galtes avall, arran de nas—. Però és que tampoc no vull perdre això altre, això nostre…

—Per què vas dormir amb en Jeroni, doncs? Ho sabies…

—No. És una altra cosa… Vine —insistia encara, i li cercava una mà amb la seva.

—No en tinc ganes.

—No t’agrado, ja?

Ell callava, bo i esforçant-se a alliberar-se dels dits que acabaven de subjectar-lo, però no ho feia amb convenciment.

—Digues… Oi que és això?

—No.

—Doncs què?

—És que estic trist, Gerda —xiuxiuejava, i ella accentuava la pressió sobre la mà, la hi arrossegava cap al ventre.

—Jo també, Jordi. Però és quan ens agrada més, oi? Vine…

I ell, vençut, la seguia.

Surto del fons de tot d’uns ulls per als quals, fa poc, no hi havia ni visió ni judici; de la inflor compacta i tendra d’uns llavis que ignoren el plaer silenciós i et busquen de nou quan criden en la fosca llampeguejant de l’orgasme; de les tempestes que renoven el mateix naufragi; de la darrera ondulació indòcilment rítmica d’uns flancs que abandones i saps que no serà per sempre, i vols fer durar aquest instant, que ja es confon amb el de la nit, per ancorar definitivament en el món que reclames.

És prou?

Ho era en obrir-se una porta que es tanca ara, en trobar-me al carrer, camí de casa, i he de retrobar, a dintre, recreant-la, la realitat que existia, simultàniament, dins i fora; que fos així no la parcel·lava. Ni l’establia en dues dimensions per fer-ne universos separats com els d’aquest instant de la vorada, entre cagarades de gossos i transeünts distrets que frego, o em freguen, en avançar-los o en avançar-me, i la reflexió/imatge que em centra encara en l’habitació d’on vinc, però ja no, ara, com algú que s’interroga, perquè la resposta precedeix la pregunta, sinó com algú altre que es distancia d’aquesta resposta per preguntar-se si corresponia a l’interrogatori.

I és cert que sí, aleshores, i l’altra nit, i potser tantes vegades com atansi els ulls o els palmells a la seva bellesa, però també en aquell moment, en cada un d’aquells moments, sóc allò que hi ha de fràgil o de mancat sota l’escorça. Sota les escorces dels arbres hi pot haver cendra, la pols d’un corcament invisible, o una saba segura que circula cap als cimals que creixen. Que no em facin il·lusió, encara, florides que poden ésser aparents o limitades, verdejaments condemnats a una mort prematura.

Més excrements d’animals… Per què m’obsessiona la merda, a terra, a les parets? El sexe voreja la part terminal del conducte excretori, el canal que era vagina a la presó, a les latrines escrostonades de defecacions antigues sobre les quals relliscaven les més recents, expulsades entre explosions competitives i rialles que es negaven; eren hostils…

Un món sencer era hostil, és hostil, contra l’illa menuda que et crees, sol o amb algú, ara amb tu que aculls els meus silencis i les meves confessions entre actes de la teva vida que desconec, entre projectes i pensaments que vénen de lluny, de quan jo no hi era, i se’n van cap a una altra fita potser sense mi.

Una consciència prou exigent, que ha après de viure en tants nivells de l’ésser que ben just sí es comuniquen, em recorda que tots els recobraments són provisionals fins i tot quan un èxtasi breu voldria donar-los permanència. Un espectador massa crític posa distàncies entre l’animal lasciu que apaivaga unes sets devoradores, abismals, i la bèstia atordida que s’ha avesat als desnodriments; entre l’esperit possessiu i l’ànima desinteressada per l’instint de pobresa; entre la relació i la dona i l’home que fan esforços per establir-la sense adonar-se que l’esforç la mata; entre l’impuls i la passió que haurien de coincidir i es contemplen mútuament amb una desconfiança sorda, quasi agressiva…

Em confio com qui prem un gra maligne i rabiüt, carregat de pus; amb impudor, doncs. Les cèl·lules mortes, emmagatzemades sota la pell tensa i ja lívida, ribetejada de vermell/morat, salten com un doll d’aigües fètides, o com una ejaculació puixant, fins que la ferida queda neta… No hi ha quedat. No pot netejar-se, amb una sola desinfecció, un tou que cap al fons, on hi havia d’haver la carn viva i sana, s’espesseix amb consistències de ciment; el dipòsit ha anat augmentant any rera any i ara ja demana que l’obri un bisturí.

Les mans que el podrien manejar són insegures, tremolen senilment; els espanta que puguin escampar la infecció. Qui és prou atrevit o inconscient per lliurar-se a intervencions en un femer, entre la pul·lulació de virus i de bactèries que alça cada moviment? Però caldria; cal. Sota hi ha uns teixits retinguts, tot allò que va aturar la creixença quan unes reixes em desposseïen, em despullaven com un cadàver que hom precipita a la fossa comuna.

M’aturo en sec mentre passen tres dones respectivament vestides, d’esquerra a dreta, de groc llimona, de morat cardenal i de negre mosca. Davant hi ha una columna que es dreça del terra com un fal·lus estèril, però és una casualitat. Arreu hi ha símbols que t’extravien perquè t’has mentit i unes analogies indecents t’oculten la veritat que saps des de sempre i que ara toques. La toco en aquesta immobilitat: ets allò que acceptes. Cap home no es pot confondre amb la merda del pou negre on ha caigut o van llançar-lo; no s’hi pot confondre ni que hagi tocat fons, si en surt viu…

N’has sortit, Jordi? No t’han ofegat les defecacions ininterrompudes, els oceans de pixum, els rius d’esperma, els torrents menstruals? No t’ha ofegat, una immersió tan llarga?

Davant la columna priàpica respiro els fums industrials, els gasos dels tubs d’escapament, la fortor dels quitrans amb què uns obrers refan la calçada, el tuf que desprenen els pneumàtics reescalfats, les ferums de suor, d’aixelles, de peus, de sexes que acompanyen els transeünts…

No et deixis arrossegar. Secreten, tot secreta; àdhuc el cervell que pensa, que et pensa, que em pensa, que penso amb ell mateix. És també una causalitat que ho faci així, ara, i de cap més manera?

Mossèn Garrigot, que s’ha tret el gec i exhibeix una camisa de cotó, cordada fins al coll, el mira des de l’altra banda de taula, on berena l’amanida que la mare, ara dreta al seu costat, acaba de servir-li, i diu:

—M’hauria agradat venir a esperar-te, però ja saps que era fora… És clar que tu vas fer dir que no volies que t’esperés ningú…

—Sí —fa en Jordi, i observa les mans vigoroses, de cavador, que deu haver heretat de la seva família pagesa, l’avantbraç musculat en el qual les venes afegeixen cordes gruixudes—. No m’agraden els comitès de recepció. Més m’estimava veure-us aquí. —Somriu i ulla de l’un a l’altra—. A casa; en família. Perquè ara tu ja ho ets, al cap de tants anys…

—És clar —corrobora la mare.

—Sí. És admirable de debò, tanta fidelitat. Us trobo tal com us vaig deixar.

—És natural.

—Natural? No ho sé… Quants anys fa, ja?

—Disset, divuit…

—Els farà el febrer vinent —puntualitza la mare, i es mira l’home—. El dia del teu natalici.

—Quants en tindràs? —li pregunta en Jordi.

—Quaranta-dos, si no m’he descomptat —bromeja el mossèn.

—Ets deu anys més jove que ella, doncs.

—També ho era aleshores… A què treu cap, aquesta conversa, Jordi?

—A res d’especial. Només he comentat que era admirable, i ho és. Per part de tots dos. Teva també, mare —afegeix.

—No ho sé veure —protesta la dona—. Si ens estimem…

—No la confonguis amb el cap verd de la seva germana que… —comença el mossèn, i aleshores es talla per alçar els ulls cap a la Maria—. Per cert, on és? Encara no se m’havia acudit de preguntar-t’ho.

—Com vols dir, on és? —parpelleja la dona—. A París, suposo. Va enviar un telegrama dient que ho deixava per més endavant, encara no sabia quan.

—Parleu de la tia Gerda, de la fabulosa tia Gerda? —pregunta en Jordi—. Havia de venir? —però el mossèn no dóna temps a la mare de contestar, perquè s’estranya:

—Més endavant? Qui era, doncs, aquesta Gerda Carena que es feia fer una operació de cirurgia plàstica el dia que me’n vaig anar a Bilbao?

—Ah, no ho sé! —diu la Maria, i el noi s’adona de la seva confusió, o de la seva sorpresa—. On, això?

—A la clínica del doctor Mieres. Hi vaig haver de passar perquè hi teníem un membre de la Comissió Diocesana que em convenia veure… No tan sols hi fan intervencions d’aquestes —precisa—. Però no sabia en quina habitació era i la recepcionista va haver de mirar el registre d’entrades. Aleshores vaig veure el nom de la teva germana… Gerda Carena; ho vaig veure ben clar. Et volia telefonar i tot, però després me’n vaig oblidar, amb les presses…

—No ho entenc… —mormola la mare.

—I com saps que s’hi feia fer una operació de cirurgia plàstica? —s’interessa en Jordi.

—És que ho vaig preguntar. En llegir el nom vaig dir a la recepcionista que aquella senyora la coneixia i li vaig preguntar què tenia. Ella em va somriure discretament… ja sabeu com són, en aquests llocs, i em va dir que no era res de greu, que estava a la sala del doctor Sorial, que és l’especialista d’aquestes coses.

—Deu ser algú altre —diu la mare—. Una coincidència de noms…

—Però això s’avindria amb el seu caràcter —comenta en Jordi—. No es deu resignar a envellir.

—Quin caràcter? —protesta la dona.

—Bé… una mica lleuger, pel que tinc entès. Ja ho ha dit el mossèn.

—És clar —pondera l’home— que no s’explica, si et va enviar aquest telegrama… Quan el vas rebre?

—L’endemà d’haver-te’n anat tu.

—No; així no pot ser ella, doncs. No hauria pogut enviar un telegrama des de la clínica. Al mateix temps, fa estrany que hi hagi dues Gerdes Carena. Ni el nom ni el cognom no són precisament corrents, oi?

En Jordi repenja el colze sobre la taula i considera:

—Potser ens vol donar una sorpresa.

—No —diu el mossèn—. Al cap de tants dies ja deu haver sortit.

—És llàstima —es lamenta en Jordi—. M’agradaria conèixer-la, sobretot després de les cartes que em va enviar a la presó; les cartes i els llibres. Però si va dir que vindria més endavant…

—No te’n fiïs; és ben capaç de no pensar-hi més.

—Segons tu, se’n va anar a fer companyia a l’oncle Frederic, quan es quedà vidu, però jo no ho he vist mai gaire clar, això. L’oncle Frederic va tornar a morir aquí, i ella no es va deixar veure… Digues la veritat, ara, mare: va haver de fugir potser per qüestions polítiques?

Mossèn Garrigot, que havia abaixat el cap, torna a alçar-lo, espera, però la Maria nega:

—No. En aquell temps no n’hi havia tantes, d’activitats polítiques, i ella era molt joveneta, encara; no tenia edat, per aquestes coses.

—Bé, si tu ho dius…

—L’oncle Frederic va demanar si podia anar-hi una de nosaltres dues, però jo feia poc que era casada; va haver de ser ella, doncs. Al capdavall va fer prou sort, perquè aquí de segur que no l’hauria estudiada la carrera d’arquitecte; no sé si n’hi havia cap, aleshores… De dona, s’entén.

—Probablement no; potser ni les deixaven entrar a l’Escola d’Arquitectura, en aquell temps… Les hi deixaven entrar, mossèn?

—No ho sé; jo diria que sí.

—Però l’ambient era un altre; no s’hi pensava, en aquestes coses, per les noies.

En Jordi reflexiona un moment, mirant la mà del mossèn que ara es desplaça del plat a la boca amb la forquilla carregada d’enciam, i després branda el cap.

—Sempre he pensat que, si va fer la carrera d’arquitecte i després s’ha dedicat a la professió, no deu pas ser tan cap verd com dius.

—No ho he dit mai, jo! —rectifica la mare.

—Bé, dir potser no; ho deixaves entendre, i amb el mossèn suposo que deus haver estat més franca. La prova és el comentari que ha fet.

—He estat poc caritatiu —es retreu l’home, però ell prossegueix:

—Que li agradin els homes, si és això, no té res de particular; tampoc no ho és si en canvia sovint, i de segur que mossèn Garrigot no em contradirà —afegeix bo i ullant-lo.

—Tot depèn. Si és una qüestió d’amor…

—O de glàndules.

—Una cosa porta a l’altra, Jordi; no caiguem en dualismes que ja ens han fet prou mal.

—Jo, no —riu ell, i abandona la cadira—. Me’n vaig, ara.

La vila deu tenir entre cinc i sis mil habitants i cap dels seus carrers no és recte del tot; les cases, de planta baixa, d’un pis o de dos, entren i surten d’una alineació ideal que en construir-les ningú no respectava i que ara costarà molt de restituir, car els veïns no semblen gaire disposats a enderrocar els edificis vells, dels quals normalment són propietaris, per alçar-ne d’altres de nous.

Tampoc no hi ha cap plaça més o menys rodona o més o menys quadrada; són simplement espais més amples queixalats, a les vores, per parets de pedra arrebossada que s’endinsen en les voreres, de construcció més recent, o retrocedeixen, com receloses, entre els murs veïns, creant fins i tot, de vegades, buits o placetes subordinades d’ús privat.

És al costat d’un d’aquests racons, amb entrada per la plaça que presideixen una font, tres arbres i dos bancs, que hi ha el Jutjat Municipal. La construcció és rònega, més que no justifica el temps, puix que dalt de tot hi ha una data, 1897, immediatament sota d’una finestra menuda que deu correspondre a les golfes i que, per una raó o altra, han tapiat. Al primer pis s’obre un balcó, ara entreajustat, amb la barana de pedra en la qual es nota l’impacte de dues bales i una llarga escrostonada, a l’esquerra, potser obra d’alguna arma més puixant. Però també pot ser que la pedra estigués consentida.

La portalada descriu un arc llis, sense floriments de cap mena, i a la part de baix hi ha un llindar no gaire alt que priva que l’aigua s’escorri cap a l’entrada quan plou. Aquesta entrada, darrera les portes ara obertes de bat a bat, és ampla, si bé poc profunda, amb dos bancs de respatller que s’adossen contra la paret de la dreta el més immediat a l’exterior, i contra la del fons l’altre. Una porta de cristall glaçat des de la meitat cap amunt comunica amb el despatx ben visible des de fora, perquè també està oberta.

L’habitació és rectangular, relativament fonda, i encara que sigui espaiosa, hi ha tants mobles i tants papers que no ho sembla. La finestra, que dóna al carrer, ocupa la banda de l’esquerra, i sota han instal·lat una estufa de les que ja no s’usen, de serradures, que avui està apagada. L’espai immediatament anterior, des de la porta, queda reduït a un simple passadís gràcies als dos grans armaris mal tancats a l’interior dels quals es veu, a les prestatgeries de dalt, tot de llibres gruixuts, potser textos de dret, i, a les de baix, papers, capses i lligalls amuntegats sense gaire ordre.

Enllà de la finestra, veïnejant-hi, hi ha una taula gairebé quadrada totalment coberta de carpetes i de documents que hi deuen reposar des de fa temps, perquè ja comencen a acumular pols. És una taula sense calaixos, de potes primes, més alta que no convindria per a escriure-hi des d’una cadira normal, com les dues que hi ha més al fons, davant l’altra taula, aquesta d’ús habitual, com es nota, encara que en aquests moments no hi hagi ningú, per l’ordre relatiu amb què han estat distribuïts els papers a totes dues bandes, on s’alcen en muntets ben equilibrats, i per la presència, al bell mig, d’uns fulls de paper legal, un d’ells a mig redactar, d’un tinter gruixut, un regle i tres plomes.

Per penetrar a l’espai de darrera d’aquesta taula, on té la seva cadira de braços el funcionari, cal fregar literalment els prestatges que tapen tot aquell pany de paret, ocult, més que pel moble, pels volums relligats les etiquetes dels quals, uns números i unes lletres, indiquen prou clar que es tracta de registres. N’hi ha més darrera la cadira, a tota l’amplada del mur, on queda de tota manera lloc suficient per a col·locar-ne potser dues dotzenes. Ara, allí, reposen un drap que no sembla gaire net i un plomall de mànec curt, potser trencat.

Un altre armari, aquest ara ben tancat, es dreça a la banda de la dreta, la que correspon a la de la tercera taula, ja prop de l’entrada, on el secretari treballa davant d’un moble més baix, també de lleixes i ple de llibres-registre que té, doncs, a l’abast de la mà. En un costat s’hi veu un termos. La raconada és destinada als dos penjadors, clavats en angle recte i a prou alçada perquè les peces llargues, un abric o una gavardina, no freguin el terra, que és de rajols quadrats, vermells.

Prop de la taula, vagament arrenglerades, esperen tres persones, un home llarg i camacurt, i dues dones, una vella vestida de negre i una noia que mastega xiclet. El secretari, que té el costum d’enllestir al dia, sense fer tornar ningú, els documents que li demanen, omple ara, consultant el llibre corresponent, un imprès de color rosat que deu ser dels que es fan servir per als extractes d’actes de naixement. Tothom l’observa en silenci, i ell no es distreu, sinó que va escrivint seguit seguit, sense fer més preguntes que les indispensables ni posar pegues innecessàries als ciutadans que, en recollir el paper que volien, paguen i solen deixar una propina, en agraïment.

No han passat doncs ni vint minuts des de la seva entrada quan a en Damià li toca el torn. Allarga el modest imprès signat per la llevadora i diu:

—És la inscripció de dos bessons, Jordi i Gerda Arnau Carena…

—Sola? —s’estranya una mica la dona.

—Avui sí —dius—. És que volia parlar amb vostè —i entres, perquè ella ja t’ha cedit el pas. Fins i tot la precedeixes cap al líving-menjador, com si aquesta casa fos casa teva, però això ella ja ho deu trobar natural, amb la confiança que t’ha donat des de la teva tornada a la torre.

—M’estava fent cafè… En vols una tassa? —et proposa sense cap impaciència, aparentment, de saber quins són els teus problemes, però tu no ignores que, ara que ets aquí, voldrà retenir-te tanta estona com pugui. Ja t’has adonat que duu una vida força solitària, i en això confies.

—Sí; m’anirà bé.

—Jo no hauria de prendre’n, però… Pressió o no pressió, quan hi estàs acostumada, una tassa no et pot fer cap mal, dic jo —es tranquil·litza abans de desaparèixer cap a la cuina, on la cafetera ja remorejava, com sents des de fora.

Torna doncs de seguida, de primer amb les tasses i els platets, als quals afegeix la sucrera i les culleretes que treu d’un moble raconer, i després amb el cafè que aboca generosament, gairebé fins arran de vora. S’asseu.

—No heu renyit pas? —pondera aleshores.

Tu mous el cap, reforces el desmentiment amb un somrís, i destapes la sucrera.

—Li’n poso?

—No. M’he acostumat a beure-me’l sense, ara. Era per a tu.

—També me’l bec sol —i tornes a tapar el petit recipient abans d’inclinar-te una mica sobre la taula i dir-li, mirant-la—: Tenim un problema, senyora Júlia, i volia demanar-li un favor.

—Si te’l puc fer… Per a tu o per a ell? —inquireix aleshores, maliciosa.

—Me’l farà a mi, encara que sigui per a ell —precises—. Voldria, si pot ser… En una paraula —rectifiques— es podria quedar a viure uns quants dies aquí, amb vostè?

—Com si fos a dispesa, vols dir?

—Sí; exacte.

—Bé… —reflexiona la dona, i toca la tassa, com si volgués prendre-li la temperatura—. Que no té casa, ell?

—Sí, però li convé deixar-la una temporada.

Ara posa una cara desconfiada, i fins abaixa la veu, tot i que no us pot sentir ningú, en preguntar-te:

—Alguna cosa de política, potser?

—No, no! —desmenteixes immediatament—. No té res a veure amb la policia. És una qüestió… diguem sentimental, que s’ha anat complicant.

—És casat?

—Festeja… festejava —dius sense necessitat d’improvisar, perquè tens la contalla ben preparada, i ara fas una pausa per atansar-te la tassa de cafè als llavis i beure’n una glopadeta—. D’aquí ve el mal, que van renyir…

—Per tu? —s’interessa la senyora Júlia, però tu ho negues, bo i que la idea sembla que la complau.

—No. Quan ens vam tornar a veure, perquè ja ens coneixíem de l’estranger, acabaven de separar-se, però a casa seva han sabut que sortíem plegats i ara es pensen que si va deixar-la va ser per culpa meva; que ja ens enteníem abans…

—I no és veritat? —t’interromp—. A fora, vull dir.

—No hi ha hagut res fins ara —assegures—. Però no importa, això. Aleshores encara no festejava.

—Però de parelles que renyeixen, per una altra dona o pel que sigui, n’hi ha moltes —et fa observar la dona—. No entenc que per una cosa així hagi de deixar casa…

—Ho entendrà de seguida —i fas una altra pausa, mentre ella xarrupa el seu cafè—. És que es veu que van dormir plegats i la bleda ho ha contat a la seva família.

La senyora Júlia abaixa la tassa, alça el cap.

—Està prenyada?

—No ho deu estar, perquè no n’han dit res. Però el seu germà, que és molt bèstia i encara té tot d’idees de l’any de la picor sobre l’honor de les noies, va prendre-s’ho a la valenta i l’amenaçà per telèfon.

—Amenaces d’aquestes… —arronsa les espatlles la dona.

—Això és el que es pensava —reprens—, però l’endemà va esperar-lo a la sortida de casa amb un ganivet. No parlava per parlar, doncs.

—El va ferir?

—Per sort, s’hi interposà un veí.

—I no ho han denunciat?

—No ho vol fer —dius—, i en això l’aprovo.

—No sé què pensar…

—Sí. Com ell diu, no s’hi val a fer la desgràcia d’un home perquè li ha pujat la sang al cap. Si hi toma, ja serà diferent. Però com que la prudència mai no sobra, hem pensat… o he pensat jo, perquè ell no ho volia, que més valdrà que no es deixi veure durant uns quants dies. Ho entén, ara?

—Sí. —Però de seguida pregunta—: I com ho sabrà, un cop amagat, si l’altre s’asserena o no?

—Si no se’l veu més pel veïnat i no es repeteixen les amenaces telefòniques… A vostè no la destorbarà gens —afegeixes—. Té un altre dormitori, a més de la seva habitació i de la que lloga.

La dona, sense contestar, torna a agafar la tassa, beu, i tu fas també una altra glopada, conscient que ara et mira d’una altra manera, amb un esguard més encuriosit, i després t’adones que podries ben bé haver previst la pregunta que a l’últim et fa:

—T’interessa molt, doncs, aquest noi?

Assenteixes amb els ulls, amb el gest, i deixes la tassa.

—T’hi vols casar, potser?

Ara rius.

—Però senyora Júlia! És clar que no! Li porto setze anys. I encara que no fos així.

—L’estimes?

—No ho sé —i mous les espatlles—. M’interessa i prou.

Sembla que la dona estigui a punt de fer-te una altra pregunta, però es deu repensar, puix que en obrir els llavis de nou diu:

—No sé… Ja saps que no estic acostumada a tenir gent a casa.

—Pot fer una excepció, senyora Júlia.

—No ho sé… —repeteix—. No us ha seguit mai, aquest ximplet, fins aquí?

—No. No l’ha seguit mai enlloc, em penso.

—Si va saber que sortia amb una altra dona, amb tu…

—Li ho va dir algú que ens havia vist al parc —improvises ara—. Vull dir que ho va dir a la seva xicota.

La senyora Júlia sembla sorpresa.

—També us veieu fora? —I quan tu fas que sí, comenta—: En deus estar enamorada, doncs.

—A la meva manera —li repliques, i t’acabes de beure el cafè mentre ella continua mirant-te—. Una cosa li demanaria —dius aleshores— i és que no se li escapi que em dic Gerda.

—Ah! No ho sap?

—No. Es pensa que em dic Teresa. Pràcticament, no sap res de mi.

—Si us coneixíeu de fora…

—Va ser una coneixença casual… en un museu. Després vam sortir unes quantes vegades plegats i…

—M’has dit que no hi vas dormir —et fa memòria la senyora Júlia.

—No. Jo tenia la regla i, quan ho hauríem pogut fer, ens vam enfadar.

—Hi ha molts disgustos, en aquesta història —fa la dona, potser amb un pèl de malícia.

—Sí —acceptes tu—. Vam començar malament i no voldria que ara es tornés a repetir. El primer dia li vaig dir que em deia Teresa, no sé per què, i ara no m’he atrevit a desmentir-ho, per por que no hi hagués més raons. Se’n recordarà? —li preguntes.

—Encara no he dit que pot venir, Gerda…

Però tu somrius, per dintre; ja saps que no dirà que no, ara.