5

Era en Jordi.

—No sentiu com plou? —va dir—. Quin xàfec, noi!

I tot seguit, sense donar-los temps de replicar:

—Però què hi fas, tu, aquí? Que també tenies por de mullar-te?

Això devia anar adreçat a en Jaume, el qual sempre era el darrer d’arribar a casa, per culpa del festeig.

Va sentir un cop sec precedit per una remor breu. En Jordi devia haver deixat el paraigua de la manera despreocupada que ho deixava sempre tot, i el paraigua havia caigut a terra.

—Porta’l al bany —no es va poder estar de dir la mare, tot i les seves preocupacions. L’ordre no havia d’ésser alterat en cap circumstància.

—I vine, que hem de parlar —féu en Jaume.

Un silenci.

—Us veig molt solemnes… —digué el xicot, però es va allunyar cap al fons del pis.

Ell no comprenia per què no li ho havien dit de seguida. Semblava que prenien precaucions, ara…

Mentre el xicot restà absent no es va sentir ni un mot. En tornar, el mateix Jordi va dir:

—Què és, això, una reunió de família o què?

—Ho és —contestà en Jaume.

—Què ha passat? —la tonalitat de la seva veu, a la fi, havia canviat.

—No sabem on és el pare. Ha desaparegut…

Un altre silenci, ple de perplexitat pel que ell endevinà.

—Però…

«Fem-hi una cigarreta», es va dir ell, altre cop fastiguejat. Es va treure el paquet, l’escollí a l’atzar i va encendre el llumí, sense oblidar-se de considerar que ja només li’n restaven tres. Allò s’anava acabant. Un moment, d’una manera fugissera, se li acudí que la duració de la seva vida podia anar lligada a la duració dels llumins, però com que això no tenia cap sentit i altrament era una idea desagradable, ho deixà córrer.

Més interessant era de concentrar-se en aquell altre descobriment que acabava de fer quan van obrir la porta. Ben mirat, aquesta cambra era un indret excel·lent per a fer descobriments. En tota la seva vida d’animal pensant, no es pogué estar de tornar a reflexionar, no se li havien acudit tantes coses. Que potser l’habitació tenia quelcom d’estimulant?

No, va suposar, l’estimulant no devia ésser l’habitació mateixa, sinó més aviat la condició a què l’havia reduït i que li llevava tota possibilitat menys aquesta, la de pensar. Se n’aprofitaria, doncs. Per una vegada que tenia lleure de fer-ho…

—Què opines, tu? —va arribar-li des de fora la veu d’en Jaume.

Ell la va sentir com una interrogació que li era feta directament, tot i que sabia que no era així, car el xicot s’adreçava al seu germà.

«Concentrem-nos», es va dir. «Cadascú, els seus problemes». El d’ells, esbrinar on podia haver-se ficat, què se’n podia haver fet; el d’ell, continuar les investigacions empreses i que, eventualment, podien donar-li la victòria sobre la cambra.

La més urgent, ara, era aquesta: la natural dels objectes. Mancats de tota possibilitat de determinació, pura matèria inerta, l’home es limitava a usar-los quan els necessitava i a apartar-los quan ja li eren innecessaris. Complien, doncs, només funcions d’utilitat. Per altra banda, llur existència no deixava d’ésser ideal, ja que l’home podia anul·lar-los mitjançant la seva força de voluntat.

És a dir: té verament el creador el poder de destruir l’obra creada? No podia ésser que l’acte de voluntat que llur creació exigia fos un acte final que instal·lava l’obra, l’objecte, per sempre? Era molt possible que el procés tingués únicament una direcció. Aleshores, era irreversible. Però l’única cosa irreversible era el temps.

Ara bé, la creació de l’objecte també tenia lloc en el temps. Però, filant prim, això només volia dir que l’objecte no podia ésser destruït de la mateixa manera com fou creat, no que la destrucció fos impossible. Més aviat tot al contrari. Per a fer-se’n càrrec, només li calia pensar en la seva mort. Què se’n faria aleshores, quan ell ja no hi fos, dels objectes? D’on prendrien llur existència? Dels altres? Sí, però els altres no eren ell. No s’hi interessarien de la mateixa manera; per alguns, ni s’hi interessarien de cap manera. Aquests, doncs, deixarien d’existir. Això indicava que podien ésser destruïts, anul·lats…

La mort, és clar, era un cas extrem que es posava amb l’única finalitat de veure-hi més clar. Perquè no calia morir. En vida mateix, tenia el poder de fer allò que volgués amb el món material que s’havia creat. El secret consistia, li semblà, a destruir les qualitats dels objectes, els quals sense elles no eren res. I precisament això era el que estava fent ara, només per haver descobert que la cosa, més que possible, era necessària i fatal en el pla objectiu.

Perquè els objectes, s’havia dit, no en tenen, de qualitats. «Els les dono jo. I els les puc prendre. Una cosa no és bonica ni lletja, ni verda ni blava. Sóc jo qui la veu o la vol veure d’aquesta manera. Però ve un moment que puc refusar-m’hi, i aleshores deixa d’ésser allò que era. La qualitat és necessària a l’objecte i sense ella aquest no pot existir. No té sentit de dir simplement: una cadira. Més: si som capaços de dir-ho és perquè, dintre nostre, donem per suposades aquelles qualitats imaginàries. Si poguéssim evitar de donar-les-hi…».

Aquest era el cor del problema, ho va sentir tot seguit: la manera d’evitar el nostre propi treball intel·ligent sobre els objectes. Li calia confessar-se que la cosa no era planera. Idealment, però, el problema estava solucionat. Ja havia decidit que els objectes no existien. La conseqüència lògica hauria d’haver estat la immediata resposta de la cambra: la seva desaparició.

Però la cambra, com sempre, continuava allí, present, amb els seus murs que l’envoltaven. I la culpa d’això era seva. O de la seva ignorància. Perquè desconeixia la tècnica segons la qual hauria pogut negar d’una manera efectiva l’existència de les parets. L’inconvenient primer era que ell no era l’amo absolut del seu esperit i no podia controlar la seva imaginació fins als límits que calia per tal d’anul·lar allò que havia creat. La creació, per bé que seva, en gran part s’havia fet a despit d’ell, sense que hi hagués intervingut gens ni mica voluntàriament; sense comptar que duia tota una ciència adquirida, la qual era merament el producte de la imaginació dels seus avantpassats. L’havien afaiçonat d’una certa manera en virtut de llur experiència i de llurs dons naturals, i això pesava damunt seu, era una herència difícil de liquidar. I calia liquidar-la abans d’aconseguir un resultat positiu.

A ells, no se’ls devia haver acudit mai que les coses eren mancades d’existència pròpia i que una qualitat és quelcom que defineix l’objecte; perquè si ho haguessin pensat, ara ell es descobriria, després de tants anys d’ignorar-la, una predisposició que li faltava totalment. Havia de començar, doncs, des del principi i fer-s’ho tot ell, a partir d’allò que era actualment.

Calia que convertís sense pèrdua de temps un procés en el seu oposat. Que capgirés les disposicions de la seva imaginació. Que tota aquella força que fins aleshores havia estat inconscientment destinada a crear fos ara conscientment encaminada a destruir. La remoció de les parets no era ja una cosa que exigís un esforç físic; reclamava un esforç mental.

—Simplement, sobrepassa la meva imaginació —tornà a interferir una veu de fora, la d’en Jordi.

El seu germà es devia molestar, perquè la resposta fou una mica irada:

—Sembla que t’ho prens molt a la lleugera…

—En absolut. Però anem a pams…

«Anem a pams», es va dir també ell, mentre el fum s’escapava de la seva cigarreta sense per això viciar l’atmosfera. Perquè el més sorprenent era que, malgrat totes les cigarretes que ja havia fumat, l’atmosfera era tan clara i diàfana con en entrar a la cambra.

«Anem a pams», es repetí. «És ben clar que no en tinc prou amb tancar els ulls i dir-me que en obrir-los les parets hauran desaparegut. Mai no ha desaparegut res, així…».

Malgrat això, tancà verament els ulls i els tornà a obrir. Després de tot, valia la pena de provar-ho. Però es va tornar a trobar on era, exactament en les mateixes circumstàncies, i aquest cop sense sofrir-ne cap desil·lusió.

«Això m’ho he ben demostrat», es va dir. «Seria massa fàcil. D’altra banda, si el procés de creació exigeix l’ús de certs mitjans subtils, tan subtils o més caldrà que siguin aquells que pretenen de destruir-la. Perquè no és una destrucció purament material: agafar el pic i enderrocar la paret. La cosa és d’ordre espiritual…».

Reflexionà: «sé des d’ara que aquesta paret no existeix, però allò que em priva de destruir-la, d’eliminar-la, és que tot i saber-ho no m’ho crec. La meva incredulitat és el meu enemic. No diuen que la fe fa moure les muntanyes?». Curiosament, ara descobria quelcom també inèdit per a ell. Que la fe no té res a veure amb la certesa, si més no en determinats casos. Sabia que els objectes no tenen existència pròpia, però no s’ho creia.

«Potser és que saber i creure pertanyen a dues categories distintes», es va dir indecís. «Sé amb el meu cervell, però he de creure amb el meu cor…». Cor i cervell, és clar, eren dos mots còmodes que substituïen allò que ignorava i que encara ningú no ha trobat manera d’expressar convenientment. «El cervell», prosseguia, «no pot creure ni deixar de creure. Registra fets. No vol dir que no s’enganyi. Pot prendre per fets coses que no ho són, o pot interpretar-los malament. Som fal·libles. El cor, en canvi, no pot saber ni deixar de saber. Només pot creure».

«Però jo sóc una persona, és a dir, integro un conjunt de qualitat d’una manera harmònica, o aproximadament harmònica, sense la qual no podria ésser allò que sóc. I quina harmonia és aquesta que crea una desavinença entre el meu cervell i el meu cor?».

S’embolicava, prou que ho veia. Però què hi podia fer? Era tot tan complex…

«No arribaré mai enlloc», es va dir. «Si començo a discutir la meva personalitat… No es tracta de mi, sinó dels objectes. Però no!», rectificà. «No pot tractar-se d’una cosa que no disposa d’independència, Si sóc jo qui els dóna vida, el problema no són pas ells; sóc jo».

Ja ho havia reconegut des del primer moment, quan va veure la necessitat de fer-se amb una tècnica que els il·luminés. I aquesta tècnica no podria dominar-la mai si abans no es coneixia. Però, com conèixer-se? Havia passat cinquanta-vuit anys de la seva vida ignorant-se, fonamentalment ignorant-se. Com podia esperar fer ara el treball en uns minuts?

Perquè no solament s’havia de conèixer, li calia destruir de soca-rel tot el que falsament havia pensat que era i, amb ell, tota la seva raça. El problema es remuntava a uns orígens que se li escapaven. No en tenia prou amb la bona voluntat, no podia bastar-se sol en aquesta, lluita que havia emprès. Necessitava ajut, l’ajut de tots els que havien pensat, pensat de veritat, fins al fons, sacrificant-hi tot allò que per als altres homes són les alegries de l’existència.

Però aquests altres eren fora, i eren fora els productes i els resultats de llurs estudis, els llibres que havien escrit, els llibres on hi havia la ciència que li faltava.

Estava descoratjat. Mai no hauria suposat tantes complicacions. Heus ací que tenia la clau o, si no la tenia, sabia on era, i no se’n podia servir! Se sentí infinitament miserable.

La veritat és que ja no sabia on era, a quines conclusions havia realment arribat. Allò era una obra d’afeccionat, d’improvisador. Serviria d’alguna cosa tornar al principi i veure on el menaven ara les seves consideracions? Li semblà que el resultat seria cada vegada diferent. En aquest cas, però, de qui seria la culpa? Seva, potser? O es tractava de quelcom més fonamental? La cosa era ben possible. Digués el que digués, ningú no havia encara reeixit a anul·lar un objecte material sense acudir a mitjans materials, cosa que no era ben bé destruir-lo, ja que la matèria restava, en una altra forma, sí, però tan matèria com abans. Es destruïa només l’aparença, quan allò que interessava era destruir-ne el principi.

«Però», va reflexionar, «si això es podia aconseguir ni que fos una sola vegada, amb un sol objecte, no es destruiria ensems tot?». Estava tot de tal manera lligat que la destrucció d’una part implicava la destrucció del total? «Si reeixia doncs a anul·lar les parets, m’anul·laria jo pel mateix fet?», va preguntar-se.

Decidí que sí. Res no es podia aconseguir impunement. Aleshores… s’obstinava a cercar la seva pròpia destrucció!

Però… Hi havia un però. Perquè pensava en la matèria. I ell era quelcom més que matèria. Podia doncs anihilar el seu cos si arribava a descobrir com destruir un objecte, però sempre quedaria el restant… fos el que fos.

Ara, el restant no era suficient per a conservar-li la vida. La seva vida necessitava la matèria per a ésser. En descarnar-se passaria a un altre estat, a una altra dimensió…

El mot el va colpir i, un moment, restà com en suspens, mentre de nou li arribaven les remors de fora. I ara, darrera elles, com un teló de fons, una altra remor. Què podia ésser? Era quelcom d’insistent, monòton, conegut i al mateix temps desconegut…

La pluja! Plovia i ara, després de tanta estona de romandre sord a aquest soroll, les orelles se li havien destapat. No, és que devia ploure molt fort!

Com un ressò dels seus pensaments, la veu de la Casilda, fora, va dir:

—Això és un veritable diluvi!

Fins i tot devien haver obert la finestra per veure-ho millor, perquè l’Aurèlia va fer:

—Tanca, tanca!

La remor va retrocedir, però no s’apagà del tot. Continuava oint com l’aigua s’abatia contra les lloses del carrer, contra les façanes, contra els vidres de les finestres. Hi va pouar un gran confort, perquè de nou havia entrat en contacte amb quelcom que donava per perdut. Sinó que el contacte no va durar gaire. La pluja anà allunyant-se, probablement perquè cedia en la seva violència.

—No us en preocupeu, de l’aigua! —va dir en Jordi.

I per dir aquests mots insignificants feia la veu greu de les grans circumstàncies! Ell que sempre tenia ganes de bromejar, ell per a qui no hi havia res de sagrat i que tan afeccionat era a definir-se com un nihilista, probablement per provocar la família, i més que ningú la mare, ara havia abandonat la seva actitud superior. El pare havia desaparegut i ningú no sabia on se n’havia anat!

I ell s’acabava de dir: en una altra dimensió. I potser sí que era això, potser sí que aquella cambra no radicava en el món conegut. És a dir, sabia perfectament que no s’hi trobava, perquè d’acord amb les propietats físiques que ens són conegudes, allí no hi havia l’espai suficient per a encabir una habitació on capigués un home.

No se li havia acudit, encara, que ben mirat podia haver fet aquell salt. Sabia que existien o podien existir mons amb més dimensions que les del nostre. O sigui que sabia que una quarta dimensió, per a ell inimaginable, era possible. Aquell dimoni d’Einstein ho havia trobat…

Era la segona vegada que el seu nom el fregava. Per què? Primer a propòsit del temps, si bé aleshores no arribà a formular-se’l explícitament, i ara a propòsit d’aquesta dimensió extra. No era tot plegat el mateix? No es confonien, la quarta dimensió i el temps? És clar que no ho comprenia, perquè tampoc no se n’havia preocupat mai, però si el temps era aquesta dimensió suplementària, existiria ja en el món ordinari. Totes les coses tenien amplada i llargària i profunditat i se situaven en el temps. Però el temps era una dimensió d’unes altres característiques, no era quelcom material i que podia mesurar-se com mesuràvem les altres tres dimensions.

Però no era impossible d’imaginar, encara que li manqués la manera de visualitzar el producte d’aquesta imaginació, que en determinades circumstàncies el temps podia convertir-se o ésser transformat en una dimensió tota material. Més ben dit, potser ja ho era, però l’home no havia estat capaç, fins on li constava, de descobrir-ho experimentalment. O, si algú ho havia experimentat, no pogué ja retornar d’aquell novell ordre de coses on havia penetrat i comunicar-nos els resultats de la seva descoberta.

Doncs bé… i si ell… Era tan enorme, tan enorme pensar una cosa així! Però no eren també enormes totes les altres coses que havia anat pensant? No era senzillament enorme, desproporcionat, trobar-se on es trobava, sense possibilitats de dubtar-ne? I, si s’hi trobava, senyal que hi havia alguna explicació. Havia intentat de donar-se’n d’altres i totes li havien fallat, algunes perquè es demostraren falses, d’altres perquè no havia pogut seguiries fins al final, i d’altres encara perquè menaven a un carreró sense sortida. Tot era el mateix.

Ara, però, podia intentar aquesta. Que potser li feia por? Què podia fer-li por, ara, quan ja era la víctima, quan l’amenaça ja no era una amenaça, sinó l’acompliment d’un destí? No podia perdre res, tot ho havia perdut ja. Els guanys, en canvi…

No gosava pensar en els guanys, la seva esperança havia estat defraudada massa vegades. Així i tot, era només darrera aquests guanys que es torturava el cervell, provant de pouar-hi idees noves, d’esgotar totes les seves possibilitats. Però la seva lucidesa, li semblà, ja no era la mateixa d’abans. Tanta estona dins la cambra havia acabat per usar-lo. Se sentia feble. No per la sang perduda, que era insignificant, no pels cops que s’havia donat. La seva feblesa era d’un altre ordre.

«Potser no hauria de fumar tant», es va dir, i llençà la cigarreta.

No podia evitar de pensar, mentrestant, que en aquell assumpte dels objectes i de llur fonamental manca d’existència hi havia quelcom més, quelcom que no havia sabut descobrir, per insuficiència de la seva intel·ligència, o potser per aquesta mateixa feblesa que s’anava descobrint. Aquell camp era molt ample i no l’havia exhaurit.

Valia la pena de tenir-ho en compte ara que estava a punt d’emprendre un camp novell que, degudament explorat, prometia ésser tan ample i tan fecund com aquell, i Seria capaç de descobrir-hi alguna cosa? O bé papallonejaria altra vegada, tocant les idees sense aprofundir-les, incapaç d’una subtilitat sense la qual la superfície de les coses ens és inaccessible?

Ho ignorava, però de totes maneres s’endinsaria en la consideració d’aquest material nou que li havia caigut com qui diu entre els dits. No sols perquè una pèrdua era impossible, sinó perquè l’especulació començava a fer-se suggestiva per ella mateixa. Si un dia aconseguia de sortir de la cambra, tot seria molt diferent.

Quantes coses s’havia deixat perdre! Com podia haver estat tan obtús, tan negat, tan despreocupat, pitjor, tan obstinat en el seu error o en la seva deixadesa? Mai no s’havia interessat per res d’essencial. Li caldria esmenar la seva vida, encara que en sofrís el seu confort i el confort de la família. És clar que ells no s’hi avindrien fàcilment, també ells eren éssers superficials per als quals només comptaven les aparences. I ells no haurien fet la seva experiència. No haurien descobert encara —i de segur que no ho descobririen mai— que la vida és quelcom més extens que el camp murat on ens tanquem voluntàriament.

Però tot això ho deixava per a més endavant, per a després. Ara, encara li calia trobar els mitjans de sortir d’allí. D’aquesta altra dimensió, si ho era.

És clar que, si ho era, aquella cambra no tenia la mena d’existència que li veia. Ni la paret que separava el menjador del dormitori, ni l’oval que el voltava, no tenien una vera consistència. El pas d’una dimensió a l’altra, o el pas d’unes dimensions insuficients a aquella altra que les completava, no podia fer-se a través de parets i habitacions com en un conte gòtic. La cambra podia ésser el mateix dormitori on s’havia tret les sabates i canviat els mitjons. I creia que podia ésser aquella perquè no n’havia sortit mai, en l’ordre dimensional conegut, ja que la facècia de travessar el mur més valia oblidar-la. Simplement, en aquesta altra dimensió no existia tal mur. És a dir, en tot cas tenia una existència diferent…

«Bé», s’aturà, «cal pensar en una cosa. Si he passat a una altra dimensió, no ha estat per afegir-la a les tres de què ja disposava, sinó, fins a un cert punt, per perdre-les gràcies al mateix acte que m’introduïa en la quarta».

Va restar satisfet d’aquesta consideració feta en el moment que, com de costum, anava a extraviar-se. Perquè si una cosa era indubtable era que no hi havia hagut enriquiment, sinó empobriment. Si en conquistar una quarta dimensió hagués pogut retenir les altres tres, forçosament seria encara més lliure que fins aleshores, més lliure, per exemple, que els seus familiars que podien anar i venir pel pis i escollir a llur grat entre el dormitori i el menjador, entre el vestíbul i la cuina, entre la casa i el carrer…

La realitat era aquesta: era menys lliure. Indiscutiblement, doncs, hi havia hagut pèrdua.

«Això aclarit», va dir-se, «caldria establir per què he passat d’una dimensió a l’altra. La cosa no pot pas haver estat per voluntat d’un altre ésser, d’una força estranya a la meva naturalesa d’home, de criatura convencionalment tridimensional. No acudim a expedients. Restem… científics».

El mot li va proporcionar una altra petita satisfacció. I va prosseguir: «He penetrat en aquesta novella dimensió per voluntat pròpia o bé, si voluntat és massa», i li semblava que ho era, «posem: pels meus propis i exclusius mitjans. Ningú no hi ha intervingut, ningú no ho ha volgut, ni jo, fet i fet. Simplement, he realitzat un acte, sense adonar-me’n, i aquest acte és la clau de tot. I ha d’ésser un acte senzill, molt pròxim, ja que idèntic sembla que no ho pot ésser, als actes que acomplim normalment. O potser l’acte és exactament un dels actes habituals en nosaltres al qual s’ha afegit quelcom més: una disposició d’esperit, un pensament… què sé jo!».

Va trobar que la cosa anava bé, que aquest cop avançava pas a pas, no amb aquelles gambades que la seva mateixa impaciència li havia fet donar fins aleshores. D’altra banda, tornava a sentir-se més lúcid. I era perquè, sense saber com, cosa remarcable, li semblava que trepitjava un terreny més familiar que no havia cregut de primer. Però no es deixà distreure per aquesta complaença.

«Acceptem, doncs», va dir-se, «que he penetrat verament en aquesta quarta dimensió. Això, per ara, no tinc manera de provar-ho. Només després veurem si ho he encertat. Ara per ara, però, i malgrat això, és el roc sobre el qual reposa tot». I aquesta quarta dimensió havia d’ésser precisament la del temps, en part perquè no en coneixia cap més i li semblà inútil i àdhuc perillós d’inventar-ne una altra per caprici, i, en part, perquè quelcom abonava aquella idea. El rellotge. S’havia aturat. Un rellotge d’una gran marca que fins aleshores mai no havia fallat. No podia haver fallat ara per culpa d’un cop. De fet, no hi havia hagut cop en travessar la paret. Era una altra cosa, doncs. Aquesta.

Però si pensava massa en això corria el risc d’esgotar-se en consideracions ocioses. D’altra banda, ignorava si tenia alguna importància que aquella dimensió fos precisament la temporal. Més valia, doncs, deixar-ho córrer i prosseguir, conservant però la idea per si més endavant calia acudir-hi.

Una altra dimensió, doncs, distinta a les que coneixem o, si no totalment distinta, interpretada d’una altra manera. És a dir, no interpretada, perquè això és precisament el que fem en el nostre món tridimensional; més que interpretada, per tant, compresa en la seva realitat. Coneguda. Perquè el fet era aquest: que hi havia penetrat i no podia pas haver penetrat en una simple interpretació…

«Aleshores el que cal», es va repetir un cop més, «és esbrinar quin gest, combinat amb quelcom més, també per descobrir, m’ha permès o m’ha obligat a entrar en la novella dimensió».

Calia doncs tornar a pensar en tot el que havia fet a partir del moment en què s’aixecà de la cadira, recollí el diari i s’encaminà al menjador. Per un camí oposat a la veritable sortida del dormitori, és clar…

Hi havia verament alguna cosa en això del camí oposat, o distint? La penetració en aquella altra dimensió hauria tingut lloc si no s’hagués equivocat, si s’hagués adreçat a la porta en lloc d’encaminar-se a la paret?

Ho estudiaria. Ara per ara volia partir d’un moment anterior: de l’instant precís en què recollí el diari.

Era allí, sobre el llit… Es va interrompre. «És amoïnador», es va dir. «Però ho he de fer. No m’he de desanimar».

Era allí, sobre el llit, mig plegat, i el va agafar mentre amb els ulls resseguia una capçalera. Acabà de desplegar-lo per llegir-la sencera. En aquest instant començà a caminar cap a la paret, sense adonar-se que la ruta no era la que es proposava. Havia continuat llegint…

En tot això no hi havia res de particular. Ni, pensant-hi bé, en el fet d’haver-se adreçat a la paret i no a la porta. No era la primera vegada que s’equivocava. Si no allí, en altres indrets. I sempre que s’havia equivocat, el resultat havia estat el mateix: un cop contra l’objecte sòlid que li barrava el pas, o l’aturada a temps.

El fet d’haver encaminat els seus passos en aquella direcció, va concloure, no tenia res a veure amb l’afer. No era un punt essencial. Havia, doncs, caminat amb el diari obert, llegint el subtítol de l’article en qüestió, avançant a poc a poc com era lògic en una persona que mentre camina llegeix. Devia haver fet dues o tres passes…

S’aturà a reflexionar-hi. Sí, no hi havia pas més distància entre el llit, del costat del qual havia partit, i la paret, a la qual havia arribat. En total, mirà de comptar-les mentalment, unes set rajoles. Posem doncs dues passes, la tercera essent aquella que l’havia fet entrar en col·lisió amb el mur de la cambra.

En quin precís instant s’havia adonat que ensopegava amb aquest mur? No en l’instant lògic de donar-se el cop, perquè de cop no havia arribat a donar-se’n cap. La paret cedí i pròpiament no hi hagué xoc.

En quin instant? En això, sí que valia la pena de posar-hi atenció, perquè probablement era allí, en el que havia fet en aquell precís segon, on s’amagava tot el misteri.

Tenia o sostenia el diari entre les dues mans perquè, encara que primitivament recollit amb la dreta, havia hagut d’agafar-lo també amb l’esquerra, i recordava que, una vegada desplegat, havia conservat aquesta mà en un extrem del paper. Les tenia totes dues ocupades quan arribà a frec d’envà.

No va sentir res. Fou de cua d’ull que s’adonà que la paret era allí. Llegint, és clar, movia els ulls d’una banda a l’altra. Potser fins i tot els va aixecar imperceptiblement per rellegir el títol, i aquest lleu desplaçament de la mirada fou el que li va permetre d’adonar-se que anava a ensopegar amb la paret.

És a dir: anava a ensopegar-hi o bé en aquell instant ja havia començat a penetrar-hi? Quina posició ocupava el seu cap en descobrir ell que la paret era allí? Continuava encara sencer a la banda del dormitori?

Li semblà que no. Estava segur que si la paret hagués conservat les qualitats pròpies, s’hauria colpejat. Això volia dir que el seu cap i el mur havien entrat en contacte. I si havien entrat en contacte sense que hi hagués hagut encontre dolorós era que el cap ja havia començat a penetrar el mur. I si l’havia començat a penetrar és que el gest, acompanyat del que fos, que va fer la cosa possible, ja estava realitzat. Era, doncs, immediatament anterior al moment de trobar-se amb la paret. No tenia res a veure, per exemple, amb el seu moviment brusc i instintiu d’aixecar la mà per tal d’evitar el cop.

Amb què es relacionava, aleshores? Perquè abans no hi havia hagut res, res d’inhabitual. Les mans reposaven quietes sobre el diari, els peus es movien lentament, avançant, el seu cap s’inclinava sobre el paper, els ulls resseguien les lletres d’una banda a l’altra de pàgina… No pensava en res en particular. Simplement, llegia, absent de tot.

No ho entenia, És que no descobriria res, per aquest camí? Però que li’n restava cap més?

El front, que era la part de la seva persona que anava davant… O potser no ho era? No podia ésser un dels peus que avançava en aquell segon.

Bé, tant li feia, el peu o el front. Un dels dos extrems, probablement tot dos, ja havien penetrat la paret quan ell se n’adonà i va aixecar el braç amb la intenció de protegir-se. Aquesta protecció, és clar, consistia precisament a recolzar el braç contra la paret per tal de rebutjar-la i tot seguit allunyar-se’n. Però el gest no havia obrat, ben a l’inrevés: l’havia ajudat a precipitar-se mur endins. En certa manera, el gest li havia fet perdre l’equilibri, llençant-lo endavant en no trobar el cos sòlid que esperava.

Ara bé, tot i que el seu cap o un fragment del seu cap, i també el peu o un fragment del peu, havien entrat ja dins la paret, i hauria pogut sortir-ne si hagués previst la cosa i, en lloc d’aixecar el braç, repenjant-lo al mur, hagués retrocedit lentament, redreçant la testa i enretirant el peu?

No hi havia manera de saber-ho. Però era probable que la paret i l’habitació que hi havia a dins no tinguessin el poder de xuclar-lo quan gairebé tot el cos restava encara fora. Allò d’haver alçat el braç per protegir-se…

El cor gairebé se li aturà. Tot ell se sentí transfigurat. Què importava ara que aquella fos una altra dimensió? Devia ésser-ho, és clar, però no tenia ni la més petita importància des del moment que acabava de descobrir com havia entrat allí, gràcies a què, per què i en quines circumstàncies… Tot era u. La resposta era simple, tan senzilla que era fantàstic que fins aleshores no l’hagués trobada.

Havia alçat el braç per protegir-se. És a dir, amb la intenció d’evitar el cop imminent, o dit d’una altra manera, amb la intenció de no penetrar la paret. Amb la voluntat de restar al dormitori, o sigui en el seu món de cada dia, l’indret on es trobava. I, contràriament al que havia passat fins aleshores, fou aquesta mateixa voluntat de restar on era, quan una part d’ell ja no hi era, que el féu trobar-se a l’altre costat, al bell mig de la cambra ovalada.

I si aquesta havia estat la manera d’entrar-hi, aquesta seria també la manera de sortir-ne. Només calia una cosa: penetrar la paret sense voluntat de penetrar-la. N’hi hauria prou amb repenjar-s’hi sense pensar que ho feia amb la intenció d’abandonar la cambra, sense hostilitat, sense ni pensar que allí hi havia una paret, perquè aquesta cedís i li permetés de passar de nou al seu món acostumat. Calia oblidar la paret i, al mateix temps, simultàniament, franquejar-la…

El cop repetit del picaporta va ferir les seves orelles, però aquesta vegada no va deixar que això pertorbés les seves cavil·lacions.