FINA

En tornar a casa amb en Daniel que, molts dies, solia coincidir amb ella des que treballava a les Novetats Altafulla, la mare va preguntar-los si havien passat a veure la tia Joana i fins els mig renyà en contestar-li tots dos que no se n’havien recordat.

—Sou uns distrets, cada any us n’oblideu.

No tenia res d’estrany, perquè ella mai no hi pensava en termes de la tia Benigna, sinó de la tia Joana, tal com s’havien acostumat a anomenar-la. De més petita no ho entenia, però després va comprendre perfectament que una dona amb aquell nom tan poc corrent preferís el segon dels tres que duia des que van batejar-la. No era tan lògic, en canvi, que el sant no l’hagués transferit i continués celebrant la festa el dia 13 de febrer.

Hi van anar doncs en havent dinat, abans d’entrar de nou a la feina, tots dos una mica mandrosos tot i que el temps no hi convidava; el dia d’hivern era cru, bufava un vent una mica fort que a la plaça escombrava les deixalles que encara quedaven de les marmanyeres que al matí hi havien parat i ella avançava encongida sota el seu abric, al costat d’en Daniel, que duia les mans a les butxaques i ara i adés se les treia per escalfar-se-les amb l’alè. Ja eren als porxos quan, inesperadament, li va fer una pregunta:

—De veritat, sóc lleig?

—Per què? —es va sorprendre ella.

—A la botiga ho diuen.

De fet, com aclarí tot seguit, només li ho deia en Sabaté, l’altre aprenent, però ell tenia el costum de generalitzar i de referir-se sempre a la botiga quan reportava l’opinió que havia expressat algun dels seus companys, sobre el que fos.

—No ho trobo pas —va contestar-li una mica divertida.

I no, no ho era. Sense aquell cutis una mica granellut de l’adolescència que ella per sort s’havia estalviat i la mica de pèl moixí que li baixava de les patilles mal tallades hauria estat un noi ben plantat, i amb tota seguretat que acabaria essent-ho en deixar enrera aquell període ingrat dels catorze-quinze anys, quan tots els xicots tenen un aspecte una mica inarticulat i van creixent a batzegades, li semblava a ella.

—Sempre es burla dels meus grans —afegí el noi.

—Deixa’l dir. I recorda-li que té el nas de patata, com tots els de casa seva. I que mai no se’l traurà de damunt.

—Oi que sí que l’hi té?

—Naturalment. Però no sabia que et preocupés tant, això de ser o no ser lleig. Els homes rai! —va riure—. A la Margarida força que li agrades.

El fred li havia envermellit una mica les galtes, però ara observà que la coloració s’aprofundia mentre desviava l’esguard, incòmode.

—Et creies que no m’hi havia fixat?

—És una fleuma —digué ell.

—Ben simpàtica que és! Més que els de casa seva —afegí, perquè l’empleat de la Telefònica que anys enrera s’havia instal— lat al carrer i la seva família havien resultat persones més aviat adustes que gairebé no alternaven amb els veïns, mentre que la Margarida, la filla petita, s’havia sabut integrar perfectament i no sols solia parlar sempre en català sinó que era servicial i molt sociable. És cert que físicament no valia gran cosa, era primeta i desnerida i, tot i els seus catorze anys complerts, llisa com una post de planxar.

—Daniel, oi que em redreçaràs el manillar de la bicicleta? —escarní ell—. ¿No em vols deixar aquella novel·la policíaca que llegies…?

Ella tornà a riure.

—És per això, home, que s’interessa per tu!

—Que no s’hi interessi tant, doncs.

—Ben content que hauries d’estar.

Però no ho estava, ja es veia, i a la pobra Margarida no li ho amagava pas, de vegades era brusc i mal educat tot i que ordinàriament ho dissimulava sota una capa d’hipocresia que feia que la gent diguessin:

—En Daniel sí que és —un bon minyó!

La mateixa mare l’hi tenia, perquè no solia replicar com ella, sempre cedia quan hi havia una diferència d’opinió, s’avenia fàcilment a raons i ara, des que treballava, es mostrava interessat per la feina. En el fons, però, només cercava el seu avantatge pel camí de l’assentiment i tenia una mena d’egoisme que semblava més propi d’un vell que d’un noi de la seva edat. És a dir, era un gata maula. Prou que s’havia vist aleshores que, dos mesos enrera, la mare va posar-se malalta al llit amb un refredat pertinaç que de fet era una grip com una casa. Mai no va oferir-se a fer res; amb l’excusa que en acabar la feina havia de plegar les peces de roba perquè a la tarda, en obrir, tot tornés a ésser al seu lloc, ben ordenat, cada dia es presentava ja a punt de dinar per tal d’evitar-se les compres de darrera hora que havien convingut que es repartirien per no haver de fer festa, car la dona no estava prou greu perquè es quedessin a fer-li companyia, ni ella no els ho hauria consentit. La llauna de la brossa no la va baixar ni una sola vegada espontàniament, sempre calia que li ho recordés. Quan se’ls va rebentar la canonada de la conducció d’aigües va ésser ella qui va haver de pujar i baixar de les golfes, i ella qui va haver d’acudir a l’Ajuntament quan se’ls embussà l’aforament… Ara, de quedar bé en sabia, el primer que feia en entra al pis era precipitar-se a l’habitació i preguntar a la malalta com es trobava, si volia alguna cosa, si ja s’havia pres les medecines que el metge receptà… Com que la mare no estava en situació de veure res més i ella no va queixar-se mai, no tenia res d’estrany que, en llevar se, opinés que en Daniel havia dut com qui diu el pes de la casa. Exagerava, naturalment, va reconèixer en pensar-hi, però no tant, tampoc.

De tota manera, ho comprenia. Aquella era la reacció del noi a l’ambient en conjunt intolerant que havia creat la mare amb el seu caràcter i la seva manera d’ésser. Ella, que era d’una altra pasta, hi reaccionava amb un sentiment de revolta, però en Daniel havia escollit el «Sí, senyora, no, senyora» que li evitava maldecaps i topades que, d’altra banda, potser no es podia permetre tan bé com ella pel fet d’ésser un afillat que havia d’agrair les bondats tingudes amb ell com, d’una manera o altra, sempre li recordava alguna de les persones ben intencionades que abundaven a Riudelles. Ella sabia que se n’hauria sentit una mica humiliada i suposava que el mateix li passava a en Daniel. Per això li perdonava més fàcilment la seva murrieria i, des que havia comprès la seva posició, li estalvià retrets, de la mena que fossin, i féu sempre per manera de tractar-lo amb generositat. Era una de les coses que l’enorgullien més, que als seus disset anys fos capaç de tanta maduresa. És veritat, va pensar complaguda, que era més reflexiva que la majoria de noies de la seva edat i que així ho havia reconegut el senyor Dènia quan li augmentà el sou, darrerament, i li digué:

—No m’ho agraeixis, perquè t’ho mereixes.

I no hi havia dubte que només podia tractar-se de mèrits professionals, perquè el senyor Dènia era d’una formalitat poc corrent, mai no havia tingut un gest matusser ni li havia fet la més petita insinuació desavinent com semblava ésser norma entre l’alt personal de moltes empreses; en el curs del darrer any havia sabut de dos casos per boca de les mateixes interessades, una d’elles la Maria Rosquell que treballava a la merceria Barnola, i l’altra la Paquita Agustí, una mecanògrafa de can Serpis que era particularment distingida pel senyor Planesas, el gerent, que havia volgut fer-la la seva secretària particular a canvi d’unes concessions que ella refusà indignada abans de deixar l’empresa amb una excusa. La Maria, en canvi, s’havia quedat a la merceria i potser s’havia mostrat més consentidora que no deia; darrerament vestia molt bé i àdhuc a casa seva semblaven brillar-la més. És clar que aquells eren poc escrupolosos, l’altra germana, la Clara, tenia una fama una mica relliscosa i no parava de canviar de xicots. Si badava massa, es quedaria soltera, perquè ja devia tenir els seus vint-i-tres o vint-i-quatre anys. Naturalment que això no tenia cap importància, ella mateixa no pensava pas casar-se…

—Ja hi som —va dir en Daniel al seu costat.

Dalt només hi havia la tia Joana i els dos fills petits, en Narcís i en Miquel, perquè el marit i els altres tres nois, tots empleats de can Serpis, es posaven a la feina a les tres i ara ja era un quart de quatre. Per això el sant no el celebrarien verament fins diumenge, com va recordar-los la dona, que sortí de la cuina amb el davant, de la bata humit i els besà tots dos quan digueren:

—Per molts anys, tia, i que els celebris feliços en companyia dels teus —tal com els havien ensenyat i repetien any darrera any a casa.

—Gràcies, noia; gràcies, Daniel. No pensava en vosaltres, ara…

Però era mentida, perquè ja els tenia preparats uns quants dolços i una ampolla de vi dolç que van haver de tastar vulguis o no i que compartiren amb en Narcís i en Miquel, dos xicots una mica eixuts però bons nois que a ella li costava una mica de considerar com a parents, potser perquè les relacions que havien tingut sempre amb la família del seu pare havien estat més aviat cerimonioses i convencionals, sobretot des que es va morir l’àvia i tan rarament acudien al pis del carrer Berga. És clar que tots plegats eren una mica estranys i no feien com d’altres famílies que, en ocasió de festes grosses o de sants, es reunien entorn d’una mateixa taula; la darrera vegada va ésser el dia de Nadal, l’any abans de perdre l’àvia. Uns i altres es limitaven a quedar bé com exigia la bona educació. A la tarda, la mare faria una visiteta i ja hauria complert fins al proper sant.

—Estàs content, Daniel, a ca n’Altafulla? —preguntà la tia Joana, asseguda a l’altre costat de taula, però sense menjar ni beure res.

—Sí, molt —féu el noi.

Ella sabia que no era veritat, que aquella feina li desagradava i que el senyor Sans, l’encarregat de la botiga, era exigent i una mica poca-solta, però el noi no ho hauria confessat per res del món, ho havia comprès pel to de les seves respostes, per alguna evasiva. No tothom era tan bon psicòleg com ella, és clar.

—Millor —digué la tia—. Ara jo vull treure aquest —i assenyalà en Miquel que tot just tenia quinze anys— de can Foradat perquè li fan portar unes caixes que no duria ni un home. Els tractes no van ser aquests.

Es referia a la fàbrica de sabons que, per altra banda, deien que rutllava tan malament des del punt de vista econòmic.

—Si el pogués posar al banc com en Narcís… —afegí.

Però ella estava segura que no hi entraria, tots cinc fills eren una mica obtusos i a en Narcís ja li havia costat prou. Tampoc no tenien gaires estudis, perquè els havien hagut de posar aviat a treballar i ni la tia ni l’oncle no havien estat prou previsors. En això la seva mare hi havia vist més clar quan va voler que assistís a l’acadèmia.

—Sempre seria millor. I també guanyaria més —digué per dir una cosa o altra.

Però en Miquel manifestà:

—Jo no hi vull entrar, al banc.

—Tu faràs el que et diguin —replicà la tia—. Estaríem bé!

—No m’hi sé estar, tot el dia assegut. Aquest perquè és un escalfacadires.

En Narcís només va somriure i begué una mica més de vi mentre ella consultava el rellotge. En Frederic potser l’esperava a la cantonada del carrer Major, però ja es veurien al vespre. Calia que es decidís a dir-li que perdien el temps tots dos.

—És aviat, encara —digué la tia que havia sorprès la seva ullada—. Menja’n un altre… Té, aquest de nata que té tan bon aspecte. I tu, Daniel… No t’agraden, els dolços?

—Sí, senyora, són molt bons.

No ho eren perquè els devia haver comprat a can Mullera, uns sapastres que venien més barat que les altres dolceries, sobretot quan es tractava de coses que els sobraven del dia abans.

—Agafa’n un altre, doncs…

Tots dos van obeir, però ella no ho va dir, que eren bons; des de temps enrera s’havia fet el propòsit de mentir únicament en circumstàncies inevitables i mai, per tant, en qüestions tan inessencials com el gust dels dolços.

—Ara ja s’atansa el teu, de sant —digué la tia.

—Sí, aviat.

En Frederic, si encara continuava amb ell, li faria un present, n’estava segura, però a casa no li regalarien res perquè mai no hi havien estat afeccionats i no podia considerar-se un regal aquell llençol o aquella mitja dotzena de tovalloles que la mare li oferiria inevitablement, com feia des d’un any i mig ençà, quan en complí setze i se li acudí la idea d’anar-li fent un aixovar per al dia que es casés. Car ella es pensava que es casaria i feia els ulls grossos sobre aquell mig festeig amb en Frederic que fins a cert punt era de bona casa, en el sentit que el seu pare guanyava molts diners amb el bufet d’advocat, un dels dos únics que hi havia a Riudelles tot i que la població tingués prop de deu mil habitants. Els altres que hi tenien despatx obert eren de fora i només hi acudien un o dos dies cada setmana. Per això era una ximpleria que en Frederic no hagués volgut estudiar i s’hagués col·locat al despatx de la fassina.

—Ja sé que sóc més esclau —deia— i que mai no faré tants diners, però no m’agrada d’enredar la gent.

Això era el que li agradava més d’ell, la seva honestedat. Bé, en realitat li agradava tot i per això anava ajornant aquell moment de dir-li que llur festeig no podia ésser seriós perquè no tindria l’acabament previst. No volia fer allò que la mare en deia fundar una família, la mateixa dona li havia mostrat, ben cert que sense proposar-s’ho, que el matrimoni no sempre és un estat desitjable i que una llar no té res a veure amb aquella comunitat de propòsit que se suposava ni era un refugi on cercar la pau o la felicitat. Sempre havia tingut els ulls ben oberts i comprenia molt més que ells no s’imaginaven.

Tornà a consultar el rellotge. Tres quarts de quatre, o gairebé, perquè li avançava una mica.

—Ens en hem d’anar, tia —digué.

També se n’havien d’anar en Narcís i en Miquel i van sortir tots quatre plegats, però només en Narcís els acompanyà un moment; el seu germà tirava ciutat avall, cap al carrer de Ponent, on hi havia la fàbrica de sabons.

En Frederic, com havia suposat, ja no era a la cantonada i tots tres van pujar fins a la Rambleta, on el cosí els deixà per reunir-se amb els quatre o cinc empleats bancaris que esperaven entorn d’un dels seients de pedra del passeig.

—No els has trobat rancis, tu? —preguntà quan fou a soles amb en Daniel.

—Què?

—Els dolços.

—Ves…

—Ja m’ho pots dir, home, a mi!

—Una mica, potser…

—Una mica, potser… —escarní ella—. Tu sí que no et perdràs mai per una paraula comprometedora!

—No els ho havia de dir pas —es defensà ell.

—Tampoc no calia que diguessis que eren molt bons.

—La padrina diu que s’ha de ser educat.

Va mirar-lo una mica encuriosida, perquè les paraules amagaven incompletament un to sorneguer que, en general, dissimulava bé.

—Naturalment. Només et faltava entrar a treballar en uns magatzems de robes, a tu! Quan comencis a vendre, segur que vinc a veure com ho fas!

—De què estàs enfadada? —li preguntà ell.

Va adonar-se que era una bona pregunta, i continuà reflexionant-hi quan se separaven davant de ca n’Altafulla, on el senyor Sans ja obria l’establiment. Estava enfadada i no sabia de què ni com li havia vingut. Contínuament queia en estats d’ànim que res no li havia fet preveure, que la sorprenien. En el fons, potser es preocupava massa de les coses i es deixava afectar per tot de circumstàncies indiferents o que, normalment, haurien hagut de ser-li indiferents. No ho sabia. El fet és que era molt més emotiva que no demostrava, sobretot molt més sensible que la seva mare no s’hauria imaginat quan per exemple li reprotxava:

—Sembla que tant se te’n fumi tot, a tu!

En Frederic, tot i que al capdavall només tenia vint anys, tres més que ella, la comprenia molt més bé i deia que era precisament per la seva sensibilitat que li agradava. Això no el privava de queixar-se que fos poc demostrativa quan intentava de besar-la i ella s’hi refusava, sense voler veure que tenia més por d’ella mateixa que del noi. «Fet i fet sóc més apassionada que ell», reflexionà. Les vegades que li cedia, quan la situació era favorable i al mateix temps oferia poc perill, se sentia tota trasbalsada. És clar que, si no volia casar-se, no tenia gaire sentit allò de guardar-se…

La feina del despatx, augmentada pel fet que en Ciró, l’encarregat de facturacions, estava malalt, va absorbir-la prou perquè en Daniel, en Frederic, la seva família i la seva pròpia persona retrocedissin cap a les profunditats del seu inconscient mentre manejava factures, albarans, guies de circulació i acudia a l’estació, on en Conejo, un dels factors, va dir-li que cada dia es feia més maca, una observació que hauria pogut estalviar-se des del moment que era casat i tenia pel cap baix trenta-cinc anys, una edat força respectable. No li va respondre ni amb un somrís i despatxà la feina amb aquella eficiència que ningú no li negava. Amb la mateixa meticulositat estudià després unes reclamacions que declarà injustificades perquè l’empaquetat de les mercaderies era insuficient i, a la fi, va posar-se a la màquina per enllestir la correspondència que sempre procurava dur al dia.

A les set, com que hi havia hagut interrupcions, encara li restaven tres cartes i per això en Frederic va haver d’esperar-se vint minuts suplementaris a la cantonada del carrer del Ferrocarril, on solien trobar-se en deixar ella la feina.

—Que fas hores extraordinàries? —va preguntar-li el noi.

—Les faig, però no me les paguen —replicà.

En aquella hora ja era fosc i, entre les clapes de llum dels fanals distanciats i somorts, van anar progressant cap al pas a nivell, on es van desviar per darrera els corrals d’en Minguell, el tractant de bestiar que tenia dues carnisseries. Les ovelles que de dia pasturaven pel terme ja havien estat recollides i ara se les sentia belar lúgubrement darrera les tanques de pedra que desprenien una fortor densa d’excrements i de llana bruta i assolellada. Ella, però, gairebé no la sentia, car no parava de preguntar-se: li ho dic? Ja feia mesos que cercava l’ocasió de sincerar-se, però mai no sabia aprofitar-la quan se li presentava. Devia ésser perquè l’estimava massa. Li havia agradat sempre, quan encara era una criatura i es deixava acompanyar per en Boixeda en sortir de l’acadèmia. Però va caldre que un diumenge s’escapés al ball d’amagat de casa seva perquè el noi la remarqués, val a dir que potser una mica perquè ella no va fer res per amagar-li com s’interessava per la seva persona.

—En què penses? —va sentir que li preguntava tot d’una.

—En res, t’escoltava.

—I què he dit?

No en tenia la més petita idea i, potser per compensar-lo de la seva distracció, no s’oposà que la besés quan eren al tombant del carrer de Sant Antoni, on hi havia una menuda raconada fosca a tocar d’una entrada igualment obscura cap a la qual va empènyer-la en Frederic com ja havia intentat de fer altres vegades sense èxit. També avui protestà:

—No! Frederic…

—No hi ha ningú, en aquesta hora —mormolà ell com aquell vespre que va explicar-li que hi vivien els Florensa, un marit i muller sense fills, propietaris d’un bar al passeig, on sopaven i tot.

—Precisament —digué ella.

Potser era el moment, però tampoc no va aprofitar-lo. En el fons no devia voler aprofitar-lo, va veure’s obligada a reconèixer abans de deixar-se endur per la besada insistent del noi que, en veure que no li oposava resistència, migpartida com es trobava entre dues emocions, l’arrossegà una mica més endins i, amb les mans clavades als malucs, la va prémer contra la paret.

La fosca era massa densa perquè pogués distingir-li la cara, però els ulls brillaven prop dels seus i les mans, invisibles, la cremaven per damunt de la protecció de l’abric que tot d’una va sentir que s’obria, car ell l’hi havia descordat.

—Frederic… —sospirà, no sabia si amb retret o consentidora.

Aleshores, però, les mans del xicot van immobilitzar-se i ella, que també havia sentit la lleu remor, va tombar-se cap al fons de l’entrada, d’on immediatament els arribà a les orelles una mena de plany dolç, com el miol contingut d’un gat.

—Hi ha algú —xiuxiuejà baixet i iniciant un moviment de retirada.

Ell, però, avançà en direcció contrària i encara no havia fet dues passes quan la sorprengué l’esclafit del llumí que el noi acabava d’encendre. La sobtada lluor va deixar-la cega, però no prou que no pogués distingir les dues formes arrapades a l’entrant que hi havia passades les escales i prop de la porteta que devia donar a la botiga del costat.

—Què fas, animal? —va panteixar una veu d’home.

Les cuixes de la noia, que es desentortolligava la faldilla de la cintura, van retornar a l’ombra que també engolí la virilitat del xicot mentre ella corria cap a la porta del carrer, on en Frederic va aconseguir-la.

—Perdona, poc em pensava…

No sabia què dir, estava tan torbat com ella, que es queixà:

—Les teves bromes!

Aparentava un enuig que no sentia i en aquell moment hauria estat capaç de bufetejar-lo per dissimular els seus sentiments i l’excitació que li dilatava els llavis. En canvi, digué:

—Això volies fer amb mi, oi?

—Fina!

—Tots sou iguals!

Encara no havia acabat de pronunciar les paraules quan s’adonà que queia en aquella falta que sempre havia volgut evitar: la hipocresia. I, en lloc de reconèixer-ho amb franquesa, s’hi enfonsà més:

—Ja veus que tu i jo no ens podem entendre.

—Però si jo…

—Però si tu…! —el tallà amb escarni—. Ja t’havia dit que no hi volia entrar, a l’escala.

—T’he demanat que em perdonessis.

—De vegades no sé què pensar… —Tot d’una, davant la seva humiliació ressentida, sentí que una onada de valor li desviava el curs de les paraules i li feia preguntar—: Escolta, tu t’hi vols casar, amb mi?

—Naturalment —replicà el noi sense vacil·lacions—. Per què et penses que hi vinc, amb tu?

—Doncs no pot ser, Frederic.

—Que vingui amb tu per casar-m’hi?

—No. Que no ens podem casar.

—Ara per ara, ja ho sé. Encara he de fer el servei…

—No, mai.

—Vols dir perquè a casa meva no ho voldran? Sóc…

—Perquè no ho vull jo —el va interrompre ella—. No em vull casar.

Sentí que el cor se li eixamplava, que l’aire fred de la nit se li precipitava endins amb una sensació alliberadora. Ho havia dit, ja estava. Ell, però, no va acceptar-ho. De totes les coses que podia fer, escollí la més inadequada: esclafí la rialla.

—Mira que tens cada sortida!

—Parlo seriosament —va dir amb rancúnia—. No em vull casar ni ara ni més endavant.

—Per això que hem vist?

—No, ja fa molt de temps… No et pensis que sóc tan innocent —afegí una mica desafiadora—. Això no hi té res a veure, no és cap mal.

La sensació d’alliberament persistia i una esgarrifança exultant li va recórrer l’espinada i li dreçà el borrissol dels braços sota l’abric quan se li acudí que cap de les seves amigues, cap de les noies que freqüentava, no era capaç de tenir una conversa com aquella tot i que algunes eren més grans; hi devia haver poques noies tan franques, pensà abans de prosseguir:

—És una cosa natural i tots l’hem d’acabar fent. M’ha revoltat veure-ho perquè… perquè no estic preparada, suposo.

En Frederic la mirava amb uns ulls que semblaven a punt de caure-li sobre la vorera trencada que, carrer avall, menava a la carretera.

—Fina!

Ella continuà, impertorbable ara que estava llançada:

—Casar-se és diferent, és fer-se grans plegats, envellir, barallar-se…

—Però, però… —barbotejà ell—. Si tu m’estimes…

Va somriure. Tenia vint anys, sí, li’n portava tres, però ningú no ho hauria dit, era com un nen al seu costat.

—És clar que t’estimo —assentí—. Si no t’estimés no et diria tot això. De l’amor no en parlo. Hi ha molta gent que no són casats i s’estimen.

Li hauria agradat que l’hagués sentida la seva mare, ara, ella que era tan convencional, que s’havia anat tornant més i més religiosa, fins a veure el pecat a tot arreu. Una confiança desmesurada creixia dintre seu i per això quan en Frederic, encara atabalat, preguntà:

—Tu saps què dius? Va contestar-li amb fermesa, dolçament:

—És clar —abans d’endinsar-se més cap al nus del seu pensament—. Però no et pensis que et proposo d’entendre’ns com aquesta parella que hem vist. Ara no vull res, encara…

Travessaven la carretera i ell s’aturà en sec, despreocupat del perill a què s’exposaven si un cotxe sortia del colze que la ruta descrivia a l’entrada de la població.

—Prou! —gairebé cridà—. Si algú et sentís et prendria pel que no ets!

—I tu? —preguntà ella serenament.

—Jo sé que em vols provar.

Va tornar a riure mentre l’arrossegava cap a l’altra banda i enfilaven el carrer dels Oms, on ja no en quedava cap dels que sembla que hi havia hagut per temps vell, quan el seu pare era un noi.

—Provar per què? Ja t’he dit que ho sabia, que m’estimaves.

—Més que tu a mi. T’has imaginat que perquè m’agrada de besar-te…

—No! Si ja sé que és normal!

—Però moltes vegades no ho vols —contestà el xicot.

Ella vacil·là, temptada. «Per què no?», va dir-se. Potser mai més no tornarien a parlar d’aquesta manera, potser no hi tornaria a parlar amb ningú…

—I no saps per què, oi? —féu.

—Perquè no t’agrada, suposo —fou la resposta, però ella endevinà que no era sincera.

—No —denegà—. M’agrada, i m’agradaria que m’acariciessis i… i fins dormir amb tu…

Va sentir el cop a la galta abans d’haver vist el moviment de la mà, i ara fou ella qui s’aturà en sec, arborada per una ira imprevista.

—No ho vols entendre, oi?

—No he d’entendre res. La meva promesa…

—No sóc la teva promesa. Sóc una noia que pot fer i pot dir el que vulgui i que si ara ha dit la veritat… No t’he d’explicar res —decidí de cop—. Tu ets com ells, com tots ells…

I aleshores callà, perquè li semblava haver-ho comprès tot per primera vegada. Fins en aquell moment havia parlat moguda per un sentiment irracional, havia sentit d’una manera instintiva que alguna cosa l’ofegava, alguna cosa que la seva mare personificava, i el seu pare també, però ara sabia que ells no eren pas més culpables que els altres, que tothom, que ella mateixa. I no ho volia ésser. N’hi devia haver molts que tampoc no ho acceptaven, no era possible que ella fos l’única, però potser ho havien descobert massa tard, quan ja no hi havia res a fer perquè eren casats, tenien negocis, obligacions, compromisos de tota mena. «Jo tinc disset anys», va pensar mentre en Frederic deia:

—No sé si t’has begut l’enteniment o què…

—Et perdono la bufetada —féu ella—. Me l’havies de donar, ja ho sé… —Va allargar la mà—. Separem-nos amics.

No la hi va acceptar, i ella es posà a caminar de nou, cap al carrer de la Font que la menaria directament a la plaça i a casa seva, però el noi l’atrapà.

—Fina…! No facis el ximple.

Ella va limitar-se a sacsejar el cap i va continuar caminant.

—No em facis perdre la paciència…

Va esguardar-lo, però sense aturar-se.

—T’ho havia d’haver dit molt abans, quan…

—Però si només has dit bestieses! Apa, Fina, confessa que és una broma… Una noia no pot tenir aquestes idees, als disset anys.

Exactament com s’ho havia imaginat. Però no era culpa seva, l’honestedat ja la hi havia reconeguda. No hi podia fer més.

O dir simplement, com va dir:

—Doncs sí, als disset anys. Per sort, a temps.

—Cap persona decent…

—Adéu, Frederic —va tallar-lo ella.

Aleshores la insultà, però ella sabia que no pensava res de tot allò, que era el despit, la incomprensió, i només va reaccionar quan va cridar-li:

—Puta!

—Potser ho seré —féu—. Ara sóc verge.

I apressà el pas cap a la plaça, on el rellotge del campanar deixava escapar dues campanades dèbils i lentes: dos quarts de nou. Ordinàriament feia més tard, la mare acceptava des de feia ja un any que en sortir de la feina passegés una estona per la Rambleta si feia bo o es fiqués al local de la Secció Femenina, on solien jugar al ping-pong quan el temps invitava a tancar-se. Per això en Daniel, que era a la porta amb en Joan Durà, va estranyar-se:

—Fa un fred que pela, noi —va dir-li tot i que no en tenia gens.

La senyora Rosselló, però, era d’un altre parer, perquè quan es trobaren a mitja escala comentà:

—Avui sí que fa bo de quedar-se al costat de l’estufa…

—On va, doncs? —bromejà.

La dona va indicar l’ampolla que treia el coll de la bossa que duia a les mans.

—M’he oblidat del vi i en Jaime no sap menjar sense…

Dalt, quan féu l’obligat petó a la seva mare, el comentari de la dona fou del mateix ordre:

—Si véns gelada, criatura!

—Vol dir?

—Canvia’t i escalfa’t.

Va trucar en Daniel, que havia pujat gairebé darrera seu, i anà a obrir-lo abans de retirar-se a la seva habitació, on es llevà l’abric i es va treure el vestit mentre li tornava als llavis, ara dit en un murmuri, el darrer mot que pronuncià davant d’en Frederic: sóc verge. Però el seu pensament reflexionava que allò que s’havia esdevingut, la renyina, era definitiu, i el cor se li encongia una mica. En el fons mai no s’ho havia proposat; d’una manera bon xic misteriosa anul·lava la contradicció que hi havia entre el fet de no voler casar-se i la continuïtat d’una relació que ara veia que sempre havia estat impossible. No sabia que havia esperat, ni acabava de comprendre que llur conversa l’hagués duta a posicions tan extremades, però ara, per damunt d’aquella mica de recança que li produïa un bé perdut, acceptava, continuava acceptant tot el que havia dit i la decisió final. Potser no l’estimava, doncs, a ell; potser tot havia estat una il·lusió…

Quan va sortir de la cambra, tenia novament el rostre asserenat, com si aquell fos un vespre qualsevol i ella la mateixa noia de sempre. Restà un moment prop de l’estufa, on ja s’havia assegut en Daniel, i aleshores entrà a la cuina.

—Vol que li faci alguna cosa, mama?

—Pela unes quantes patates; n’he de fregir —digué la dona.

Les va treure del calaix de la tauleta on les guardaven i, sobre l’hule, les anà pelant amb el ganivet de cuina una mica oscat. Després les partia en trossets longitudinals i els deixava sobre un plat que abastà del rastell.

—No sé què li deu haver passat, al teu pare, que ve tan tard…

En aquell moment, però, es va sentir la porta i l’home entrà amb el pas feixuc que tenia darrerament, com si sempre anés molt cansat.

—Fins ara no plegues? —cridà la mare.

—Han portat un camió a darrera hora i l’havia d’enllestir. Un d’aquest del peix, de manera que no podia deixar-lo per demà.

Va desaparèixer cap al dormitori, d’on tornà a sortir al cap d’uns minuts, quan ella ja havia acabat d’enllestir les patates. Va sentir-se la remor de la tapa de ferro colat de l’estufa i la veu que deia:

—Vés a buscar uns quants totxos.

Entrà en Daniel, el qual va retirar la galleda de sota els fogons on guardaven la llenya per al consum diari, i se’n va endur tres totxos mentre ella es fregava les mans que li havien quedat terroses de les patates, agafava la paella i hi posava oli abans de deixar-la sobre el foc.

—T’esquitxaràs la bata; posa’t el davantal —digué la mare.

Va obeir amb una docilitat sorprenent, sense sentir-se, com solia fer, molestada pel propi oblit i per l’advertència de la dona. Totes dues coses formaven part de l’ordre diari i, al mateix temps, no tenien res a veure amb ella.

Fora, en Daniel i el pare havien començat a parlar, però els espetecs de la paella, on devia haver restat una mica d’aigua, no permetien de sentir què deien i ella tampoc no hi parà atenció. No fou fins després, quan la mare va dir:

—Deixa, ja ho faré jo; pots començar a parar taula. I sortí al menjador, que va sentir que es referien a la farmàcia del senyor Griset. L’home deia:

—Per mi, bé, però no saps si et voldrà.

—Puc provar-ho —contestà en Daniel—. Prou que em coneix, el senyor Griset. Sempre li comprem a ell.

Però ho va escoltar discreta, de manera que no acabà de fer-se ben bé càrrec de la cosa fins que sortí la mare i el pare féu:

—Mira què diu, aquest…

—Què diu?

En Daniel va explicar:

—El germà d’en Joan l’any vinent se’n va a la mili…

—Quin Joan? —preguntà la dona.

—En Joan Durà. Ja sap que el seu germà treballa a la farmàcia del senyor Griset… Haurà de llogar un altre noi i jo havia pensat que…

—Però ell té vint anys, és molt més gran!

—En vol un de més jove, ara. Diu que havia dit que hi anés ell, en Joan, però en Joan no ho vol perquè la farmàcia no li agrada i sempre fa aquella olor…

—I a tu, t’agrada?

—A mi, sí. Més m’estimaria estar a la farmàcia que a ca n’Altafulla.

—Em pensava que estaves content! —digué el pare.

—Sí, molt —contestà el noi, i ella, que assistia a la conversa com a observadora, va somriure una mica compadida—, però la farmàcia m’agrada més. Si vull, el seu germà podria parlar-ne al senyor Griset.

La mare va tornar cap a la cuina sense replicar i, quan en sortí, semblava haver-ho oblidat tot, perquè digué:

—Apa, a rentar-se les mans.

En Daniel, però, aparentment molt interessat per aquell canvi, preguntà:

—Què li sembla, padrina?

—Tenim temps de parlar-ne, si el germà d’en Joan no se’n va fins l’any vinent.

—Però el senyor Griset ha de trobar algú abans —objectà ell.

—És clar —féu el pare.

—Ja ho veurem. La reputació d’aquest home no és gaire bona.

Ella va mirar cap al pare, el qual semblava no saber què contestar, i aleshores digué:

—Això no té res a veure amb la feina, mare. Si filéssim tan prim, les col·locacions escassejarien molt. En la vida privada de la gent no ens hi hem de ficar.

La dona va mig girar-se.

—Sou molt de la mànega ampla, vosaltres!

—El senyor Sans de ca n’Altafulla tampoc no és un sant —prosseguí ella—. Ell i uns quants més juguen a la senyora al casino.

—I com ho saps, tu? —s’admirà la dona en un to de veu ressentit.

—Ho diuen a l’agència. Tot se sap, una hora o altra.

En Daniel assentí:

—A mi també m’ho va dir en Sabaté.

La dona s’adreçà al seu marit:

—Ho sabies, tu?

—Sempre han jugat, al casino —confirmà l’home—. De vegades el senyor Antoni també hi va.

—Doncs mira que…!

Ella va somriure. Era la seva expressió quan estava desconcertada, quan no sabia què dir o la maldat humana sobrepassava la seva capacitat de reprovació. En Daniel, a la seva, insistí:

—Puc dir-li que li’n parli, al germà d’en Joan?

—Ja ho veurem —repetí la mare—. Ara a sopar.

—Al capdavall —reflexionà el pare—, en Daniel no s’hauria de moure de la botiga, i la botiga…

—Ja ho veurem —tornà la dona.

Però ara ella ja sabia que cediria. Començava a conèixer les inflexions de la veu de la seva mare i rarament s’equivocava. En canvi no entenia tan bé les raons que feien que en Daniel s’interessés per deixar ca n’Altafulla. Prou havia dit que el senyor Sans era exigent i de vegades li feia algun reny, però això passava a tot arreu, els amos o els encarregats sempre tenen la paella pel mànec i quan estaven de mal humor o perdien la paciència podien desfogar-se impunement, no com qualsevol empleat que havia de callar passés el que passés. I en Daniel, amb el seu impertorbable «sí, senyor», «no, senyor», era capaç d’exasperar el més equànime.

Li ho va preguntar l’endemà al matí, quan s’adreçaven al treball, després d’una nit tranquil·la, car havia dormit bé i d’una sola tirada a despit que aquell, li semblava, era un dia important de la seva vida. El fet és que mai no s’havia sentit tan serena i que per primera vegada s’encarava ben conscientment amb el misteri del futur.

—Per què te’n vols anar, de ca n’Altafulla?

—Ja ho vaig dir ahir, perquè la farmàcia m’agrada més.

—Com ho saps, si no ho has provat?

—Ho sé —replicà senzillament ell.

—No t’ha passat res?

Ell enfonsà més les mans en les butxaques de l’abric i l’esguardà:

—Per què ets sempre tan xafardera?

—Xafardera?

—Sempre et fiques a tot arreu.

—Jo?

S’havia quedat de pedra. Mai no se li hauria acudit de qualificar de xafarderia la seva curiositat natural i espontània per les coses, el seu interès per esbrinar motivacions i conductes que potser l’ajudaven a conèixer-se a ella mateixa i a valorar la gent amb certa objectivitat. Però, és clar, vist des de fora podia semblar xafarderia i immediatament, sota aquella paraula màgica, reveladora, el futur se li obrí en forma de noia que s’anava fent gran, madurava i envellia a poc a poc, sola, desinteressada d’ella mateixa, sense afectes immediats, projectada cap a la misèria dels altres, lliurada a una existència vicaria; un futur de fadrina vella, potser verge com era ara, potser amb un llarg historial d’amants darrera seu, però sempre sola, fonamentalment sola, la tieta dels fills d’en Daniel si ell es casava i en tenia…

Dintre seu bategava quelcom que no tenia nom ni era identificable. La revelació del dia abans havia estat incompleta, va dir-se quan en deixar el seu germà prosseguí cap a l’agència i, en veure-la tancada, pujà fins a l’estació on tot de viatgers esperaven el tren de tres quarts de nou. Hi havia el senyor Dènia que parlava amb un desconegut de rostre congestionat pel fred, però no els va veure fins que ell va cridar-la i li donà les claus perquè obrís el magatzem.

A la porta no s’esperava ningú i entrà al local solitari, on penjà l’abric abans d’obrir les portes grans i retrocedir després cap a la seva taula neta i ordenada, on s’assegué i repenjà el cap entre les mans. Potser només es tracta d’una crisi de l’adolescència, va pensar; al capdavall només tinc disset anys, sí. Però, probablement es tractava de quelcom més greu, perquè de crisis ja n’havia conegudes d’altres, una d’elles, religiosa, cap als catorze anys, i la que li produí l’aparició de la primera regla, als dotze. No havien estat això, tenien lloc en una àrea limitada, deixaven moltes coses intocades, podia superar-les i continuar essent la mateixa, sense pèrdua ni enriquiment substancials perquè la vida prosseguia al seu entorn, idèntica a abans. Ara, no. Ara, pel sol fet d’haver pronunciat unes paraules que no havia previst però que duia dintre, desencadenades per l’espectacle trivial per bé que fins aleshores mai no presenciat d’un home i una dona que es feien l’amor, descobria primer la serenitat, l’alliberament d’aquell que trenca les amarres i, tot seguit, l’angoixa de qui no sap on va i ha d’escollir el rumb. Perquè a la deriva no volia abandonar-s’hi. Fos el que fos, ho volia escollir per sempre i calia que fos gran, alhora un sacrifici i una conquesta.

Un moment després, quan entrà el senyor Dènia i, darrera seu, el mosso, que es posà a encendre l’estufa, alçà el cap i va poder somriure perquè sabia que, d’una manera o altra, escolliria, i escolliria encertadament.