II

Cap al tard, en veure com es presentava la consulta, molt carregada, cosa més aviat insòlita a final de setmana, quan la perspectiva del diumenge contribueix a animar tants hipocondríacs, havia telefonat a la Maria Clara, de manera que ella ja m’esperava amb el sopar a punt. Naturalment, no l’havia cuinat ella, perquè en aquestes ocasions, que no sovintejaven, solia encarregar sempre alguna cosa al restaurant de la cantonada. La despesa no venia d’aquí, perquè sempre ha tingut la mà una mica foradada i, altrament, cal dir que s’ho podia permetre amb l’assignació que li passava.

—Et quedaràs tota la nit? —em preguntà.

—No, fins a les onze o les dotze.

Havia dit a la meva dona, també per telèfon, que més valdria que no m’esperessin, perquè tenia una consulta fora de Barcelona i no tornaria fins tard. Aquestes excuses no m’han fet mai gaire feliç, perquè no m’agrada mentir, però bé calia que d’una manera o altra li amagués l’existència de la Maria Clara, com abans li havia ocultat la d’un parell d’altres noies que l’havien precedida i que, tanmateix, potser no m’hauria buscat mai si ella, indirectament, no m’hi hagués empès. La relació sexual sempre havia ofert pocs atractius a la meva dona, i ara, en tàcit acord, ja feia temps que, per bé que seguíssim dormint en el mateix llit, no fèiem vida conjugal. De jove havia estat molt vistosa i extremada, i res, durant el nostre festeig, no em va fer sospitar mai que, essencialment, era una dona freda, fa casats, aquella descoberta va ésser una sorpresa desagradable, però durant els primers temps vaig voler creure, potser una mica fàtuament, que el meu entusiasme acabaria despertant aquella carn adormida. Però no, la Bernardina sempre ha estat una dona d’aquestes, rares al meu entendre, que poden passar sense un home i per a les quals l’amor és fet només de bons sentiments que exclouen qualsevol participació dels sentits, si exceptuem aquella mena de vaga sensualitat, ben epidèrmica, que informa les relacions entre un home i una dona que, sentin com sentin, tenen consciència d’un agradable antagonisme essencial.

Per això m’havia vist forçat a buscar fora de casa una resposta que a la llar no trobava, una resposta de la qual no podia prescindir, i d’altra banda jo no prenia res a la Bernardina, perquè cal dir que mai no he pogut sentir una veritable estimació per aquestes tres dones, la Loli i la Marta de primer, i la Maria Clara darrerament, que, cadascuna a la seva manera, havien fet de l’amor una professió i el dret als favors de les quals, durant un quant temps, m’havia assegurat en exclusiva. Una exclusiva molt relativa, perquè les dues primeres mai no havien complert la seva part del pacte, per bé que la culpa potser era una mica meva: les havia escollides massa joves i es comprèn que la sang de vegades els cremés en hores intempestives. Tot i fer-me’n càrrec, però, no ho podia acceptar; sempre m’ha repel·lit la promiscuïtat.

Amb la Maria Clara semblava haver trobat una cosa més estable i destinada a durar. Per començar, ella ja tenia trenta-un anys i l’havien abandonada moltes curiositats; sabia que ningú no li podia ensenyar res. Per a ella l’amor físic s’havia convertit, deixant de banda l’aspecte lucratiu, en una pràctica a la qual és agradable i sanitós de dedicar-se de tant en tant, sense complicacions, d’una manera ordenada, però no desproveïda d’aquell entusiasme, d’aquella mica de febre sense la qual el joc no val la pena de ser jugat. Ens aveníem perfectament.

Mentre sopàvem en la menuda cambra que li feia de menjador i de sala d’estar, perquè el pis era petit, i no certament per gasiveria meva, sinó perquè ella odiava els pisos massa grans i que exigeixen la presència d’una criada o, si més no, d’una dona de fer feines, vaig parlar-li de l’Aleix i de les seves fotografies. Ben entès, no vaig esmentar per res la del funcionari, el nom del qual no va saltar doncs a la conversa, sinó únicament les de la noia. No és que no tingués confiança en ella. Ara ja feia tres anys i mig que ens coneixíem i sabia que es tractava d’una persona discreta, fins i tot de bon consell, perquè l’exercici de l’amor venal no és pas una prerrogativa, com alguns pensen, de gent grollera i intel·lectualment deficient. Ben a l’inrevés, la Maria Clara tenia una innata distinció de maneres i una viva comprensió de les coses que moltes dones, honestes i de condició certament superior, li haurien envejat. Sabia, doncs, que em podia fiar del seu judici i que les meves confidències no serien repetides, però a pesar d’això no podia pas oblidar que es tractava d’algú de fora de casa, d’una persona aliena a la família, i que la nostra relació no duraria pas fins a la mort. S’imposava per tant una certa cautela en aquell afer tan delicat, i la seva col·laboració, que jo desitjava, no exigia pas que me li obrís totalment. N’hi havia prou amb esmentar les fotografies de la desconeguda, com vaig fer.

—Fotografies brutes? —em preguntà ella deixant la copa amb què acabava de beure una mica de claret del Penedès—. Com vols dir, brutes?

Li ho vaig explicar amb tots els detalls, descrivint-li gairebé minuciosament algunes de les proves. Però ella no semblava seguir-me gaire bé.

—Pel que em dius —va fer—, no deuen ser pas gaire diferents de les que publiquen moltes revistes, sobretot les de cine.

Hi era molt afeccionada i sempre tenia una bona reserva de setmanaris dedicats a les xafarderies del setè art. Fins i tot es va aixecar per anar-ne a buscar uns quants.

—Mira…

Em va mostrar mitja dotzena de gravats que certament no tenien res d’edificant i que justificaven les reserves amb què molta gent accepta el cinema, perquè, com hi constava als peus, reproduïen escenes d’algunes pel·lícules. Hi abundaven les faldilles aixecades, l’exhibició de cuixes i les bruses impúdicament escotades.

—Són així? —va preguntar-me ella.

—Bé… No ben bé.

Aquelles imatges que tenia davant formaven part de tot un context, del qual només eren un moment. Una de les pel·lícules en qüestió fins i tot l’havia vista, però l’escena que la publicació reproduïa no m’havia cridat l’atenció, em devia haver passat emocionalment inapercebuda, perquè res, a la cinta, no la subratllava. La noia saltava una paret baixa i les faldilles se li havien arregussat fins prop de la forca, però era un moviment natural que la màquina devia haver recollit per motius realistes. El mateix podia dir d’una altra en la qual, segons les aparences, confirmades per la Maria Clara, la noia retratada s’endinsava, vestida, per una platja força ondulant que només molt lentament l’obligava a aixecar-se les faldilles per tal de no mullar-se. No dic que reproduïdes separadament no tinguessin quelcom de malsà, però la intenció original havia estat una altra. Una màquina cinematogràfica és com la retina que recull escenes, algunes plaents, altres desagradables, com ho faria un passejant que circulés per la ciutat. En un banc pot sorprendre una noia amb una cama sobre l’altra, mostrant despreocupadament una lligacama, però dues passes més enllà hi ha potser uns noiets que juguen i un vell que els somriu bocabadat… Naturalment que una pel·lícula no mostra mai aquesta espontaneïtat, que les escenes han estat ordenades, escollides atenent una finalitat, però la intriga, l’acció, té lloc en un món de persones reals, vol inserir-se en el nostre fer de cada dia, i això obliga el seu autor a acceptar tota mena d’imatges que puguin reflectir-lo.

El cas de l’Aleix era diferent, perquè el meu fill havia escollit deliberadament una part ben concreta i deslligada de la realitat, aquella on les noies es vesteixen i es despullen i queden reduïdes a pura anatomia. És a dir, no tan pura, perquè no n’hi ha prou amb la nuesa, sinó que cal elaborar-la, fer-la ressaltar i alhora augmentar-li el misteri, la incitació. Després, com vaig dir a la Maria Clara, les fotos del meu fill eren més arriscades.

—Els falta naturalitat —vaig explicar-li—. La disposició del model és volguda, treballada, i es recorre a elements que aquí no veig: mitges, subjectalligacames… tot allò que amaga amb la mateixa reticència que descobreix.

—No et pensis —va dir ella somrient—, també hi ha pel·lícules que només s’interessen per això. Quan vaig ser a l’estranger, la primavera passada, em sembla que ja t’ho vaig contar…

—Si, m’ho vas contar. Sé que hi ha pel·lícules d’aquestes, i de pitjors i tot. També hi ha revistes, a fora, que només publiquen fotos «d’art». Però els seus autors potser tenen una excusa, encara que sigui immoral: que hi ha un públic que els ho demana. L’Aleix no en té cap; el corromput, doncs, és ell.

—Però per què, Anselm? No exageres? Quan tenies els seus anys també devies estar ple de curiositats…

—No pas les mateixes curiositats —vaig protestar—. M’agradaven les noies i ja saps que segueixen agradant-me. Carall, sóc un metge, no pas un frare, i sé que el sexe té un paper molt important en la nostra vida. I tu també ho saps. Ho sap tothom que sigui de bona fe i normal. Però això del meu fill és una desviació, revela una curiositat… com t’ho diré?… de tafaner. Sí, això és —vaig afegir, complagut d’haver trobat una expressió que em semblava molt exacta—. Em fa pensar en aquests individus impotents que es dediquen a espiar les parelles, les casetes de bany de les noies…

Però la Maria Clara es plantà a riure. Va deixar les revistes sobre el divan que hi havia darrere, prop de l’angle de la finestra, i després em considerà amb una mirada gairebé burleta.

—Ets graciós, de vegades. Potser ets tu qui té massa imaginació, i no pas el teu fill. Pensa que després de tot cal creure que usa lliurement del seu model. Això no indica cap impotència ni cap perversió. Un noi una mica més curiós que molts d’altres, res més…

—Ja sé… —vaig haver d’assentir—. Però és que també m’enquimera aquest model. Quina noia deu ser, que li permet… Tu t’hauries deixat fer aquesta mena de fotografies?

—No ho sé —va reflexionar ella—. Potser no. A la meva manera, sempre he estat una dona assenyada. Potser hauria tingut por de comprometre’m…

—No t’he dit que les fotografies de l’Aleix no mostren mai la cara de la noia.

—Ah! Això és diferent… Potser també hi hauria consentit, doncs, en algun moment.

Però jo no ho vaig acceptar.

—Ho dius per tranquil·litzar-me.

—Això et tranquil·litza? —féu estranyada.

—Sí, perquè, com has dit, ets una noia assenyada. Se’n segueix doncs que, si una noia assenyada es pof avenir a aquesta mena de coses, no hi ha cap raó per a creure que el model del meu fill sigui una mossa especialment corrompuda.

—No se m’havia acudit, t’ho asseguro —m’afirmà ella—. Però, és clar, es pot ben interpretar en aquest sentit.

—De totes maneres —vaig dir aleshores—, corrompuda o no, m’agradaria de saber qui és. Al noi, li hem donat massa llibertat, o ell se l’ha presa, que al capdavall és el mateix, i ara, pràcticament, no sabem res de les seves freqüentacions. I ja pots pensar que si li començo a fer preguntes… Per això te n’he parlat, perquè potser tu em podries ajudar. No puc confiar en ningú més.

—Deixa que retiri això —em va interrompre ella.

S’endugué els plats a la cuina i tornà amb una fruitera plena d’aigua gelada on sobrenedaven quatre préssecs francesos, molt grossos, molt vermells.

—Sé que t’estimes més fruita que coses de pastisseria…

—Sí, sobretot a la nit.

Es va tornar a asseure i, com de costum, s’estirà una mica les faldilles, amb naturalitat. Mai no havia estat una exhibicionista, si més no amb mi, i li ho agraïa. Cada cosa al seu temps i en el seu lloc.

—I com et puc ajudar? —preguntà a l’últim—. Que et penses que és algú que jo pugui conèixer?…

—No. És… Vull dir que no tinc cap motiu per a suposar-ho.

Gairebé se m’escapà de dir-li que era molt més jove que ella, i això hauria estat un error. Sabia molt bé que tenia trenta-un anys, però això no vol dir que li agradés de sentir-se recordar que hi havia altres noies que no passaven de la vintena. I també hauria estat una mica injust, perquè la Maria Clara s’ha sabut conservar d’una manera sorprenent. És clar que ha fet molts sacrificis al seu cos, segueix un règim compensatori i deixa molts diners en un institut de bellesa. És natural.

—Se m’havia acudit —vaig prosseguir— que potser tu, discretament, podries fer alguns passos. Ell no et coneix i, en aparença, no tens cap relació amb la família. Jo et donaria…

Ella s’inclinà endavant, encara tenia a la mà el préssec que acabava d’agafar.

—Vols dir que el segueixi?…

—No, no ben bé —vaig contestar, de sobte una mica incòmode. Ara veia que tot allò encara era més delicat que no suposava—. Com pots pensar, tinc les meves sospites… disposo d’alguns indicis que em fan creure que sé qui és la noia en qüestió. L’únic que et volia dir és que tu potser ho podries comprovar. Tinc l’adreça i…

—I si no l’és?

—Bé, ell deu freqüentar algun bar, algun indret de diversions, un lloc públic on qualsevol podria seguir una mica la seva vida fora de casa i orientar-se… Ja saps què vull dir.

—Sí, sé què vols dir. Però no m’agrada, Anselm. —Allargà el braç i em tocà la mà amb la seva, humida d’haver sostingut el préssec—. Si molt t’hi entossudies, ho podria fer, no pas per obligació, sinó perquè només vull una cosa, ja ho saps, ser-te agradable. Quan et vaig trobar, vaig tenir molta sort, t’he posat afecte… i no és una paraula —afegí—, te’n deus haver adonat. En el fons potser és que tenim moltes coses en comú i per això ens avenim.

—Sí, Maria Clara, ja ho sé. I ja saps també quins són els meus sentiments…

—Ho sé, Anselm. I per això em sap greu de sentir-te dir això. No entra en la teva manera de fer. Es veu que aquest assumpte del teu fill t’ha pertorbat molt. —Va somriure—. Als pares, potser sempre els pertorben aquestes coses, comprovar que els fills s’han fet definitivament grans.

—No és això, Maria Clara…

No, no era ben bé allò, però per a explicar-li-ho m’hauria calgut revelar l’afer del funcionari. De sobte, vaig comprendre que, de la manera que havia enfocat les coses, tot sonava potser una mica ridícul, pueril. Era molt més raonable, com la mateixa Maria Clara no deixà d’observar-me tot seguit, que tingués una llarga conversa amb el meu fill, una conversa amistosa, «d’home a home», com precisà. Només que ella no sabia que l’Aleix tenia un caràcter molt peculiar i que experimentava una visible repugnància per aquesta mena d’entrevistes, com havia tingut ocasió de convèncer-me’n en el passat. Totes les nostres converses serioses acabaven en un monòleg meu davant un rostre adust i una boca obstinadament closa.

—Hi dónes massa importància —acabà ella—. Altres vegades m’has dit que el teu fill era molt afeccionat a la fotografia, que col·leccionava fanals… De segur que no té res de particular que ara col·leccioni fotos d’aquestes. Fins i tot les trobo més apropiades a la seva edat. Pensa que per a ell el món femení encara és una cosa nova, que hi fa els seus primers descobriments…

Va aixecar-se i féu girar el botó de la ràdio, fins aleshores muda.

—No et fa res que l’engegui?

—No —vaig dir distretament mentre començava a pelar un préssec.

—En aquesta hora fan «Busqui els seus desapareguts», i sempre ho escolto.

—Sí, ja ho sé; a casa també ho escolten.

Ella s’inclinà contra meu, em passà lleugerament la mà pel front.

—No facis aquesta cara d’amoïnat. Estic segura que el teu fill és un xicot ben sa.

—M’agradaria de ser tan optimista…

Ella tornà cap a la ràdio per tal de regular el volum, massa fort, i tot seguit s’assegué de nou a taula.

—N’has parlat amb la teva dona, de tot això?

—No he dit res a ningú. La Bernardina encara s’hauria impressionat més que jo; és molt… bé, molt púdica.

Però no volia parlar de la Bernardina. Una cosa era fer-hi alguna referència accidental, de vegades inevitable, i una altra discutir-la amb la Maria Clara. Ella, pel seu costat, tenia massa tacte per a fer-me cap pregunta en aquell sentit, de manera que ara ens vam quedar silenciosos, menjant els nostres préssecs i escoltant distretament la veu de la locutora que, en cessar la música, deia:

«… i ara els oferim el nostre programa setmanal “Busqui els seus desapareguts”, que tots hem d’agrair a la gentilesa de la casa “Mira”, patrocinadora…».

I va seguir l’acostumada publicitat dels plàstics que fabricava la casa «Mira», publicitat que em sabia de memòria, perquè feia tres mesos que l’escoltava cada divendres, i ni una sola vegada no l’havien renovada. Tampoc no renovaven gaire el programa, perquè hi abundaven extraordinàriament les mares que s’interessaven per fills o filles dels quals no havien sabut res durant anys. En conjunt, era un programa força depriment, però es veu que la casa anunciadora havia encertat el gust de les dones, sempre sensibles a aquestes misèries; davant algun cas particularment patètic, la Bernardina fins i tot havia vessat unes quantes llàgrimes…

—Voldràs cafè, Anselm?

—Sí, fes-ne.

Ella s’acabà de menjar el préssec i s’aixecà. La petita cuina era al costat mateix del menjador; però, per no perdre res del programa, abans d’entrar-hi, posà l’aparell una mica més fort. «Començarem la nostra emissió —deia la veu ben modulada i una mica massa aguda de la locutora— amb una carta que hem rebut de la senyoreta que firma R. J. Té vint-i-tres anys, és filla d’un poblet de Lleida i ens explica que ara, havent mort la seva mare i trobant-se sola al món, ha vingut a Barcelona amb l’esperança de trobar el seu pare. Fracassades altres gestions que ha fet, acudeix al nostre programa per si algun dels nostres oients la pot ajudar. La nostra comunicant és una d’aquestes desgraciades criatures que deuen la seva existència als atzars de la guerra i que no han conegut mai un dels seus dos progenitors. Com solem fer quan es tracta de cartes massa llargues, resumirem en poques paraules tots els fets essencials que poden ajudar la senyoreta R. J. en la seva recerca. Ens diu que va néixer al Talladell l’any 1939, el mes d’agost. La seva mare, Flora Malfré, era filla d’una casa pagesa d’aquella localitat i va tenir relacions amb un soldat d’intendència anomenat Anselm Gasull, fill de Barcelona i en aquell temps estudiant de medicina. Aquestes són les dades que ella té de llavis de la seva mare, la qual poc després de l’acabament de la guerra havia intentat de fer alguna tímida gestió a la nostra ciutat, gestions que desgraciadament fracassaren. R. J., que naturalment ignora si el seu pare és viu i si té el domicili a Barcelona, agrairia qualsevol informació que li permetés de posar-se en contacte amb ell o amb la seva família. Els nostres oients que es creguin en situació d’ajudar-la són pregats de posar-se en comunicació amb l’emissora, on els facilitarem l’adreça de la senyoreta lleidatana, a la qual des d’ara i des d’aquí desitgem molta sort en la seva filial recerca…».

Uns compassos de música seguiren les darreres paraules de la locutora. La Maria Clara sortí al pas de la cuina i comentà:

—No has sentit? Interessant, oi?

Vaig assentir amb el cap mentre em treia la pipa i començava a carregar-la.

—Un bon pinta que devia ser, aquest soldat… Es deia Anselm, com tu.

Però no sabia que era jo. Sortosament se’n tornà a la cuina, perquè del contrari forçosament hauria hagut de remarcar el desordre de les meves faccions. Aquella sobtada irrupció del passat, en un moment tan poc oportú i posant-me cara a cara amb unes circumstàncies que ni aleshores ni més tard no se m’havia acudit de considerar, em feia l’efecte d’un cop de puny. En un instant vaig oblidar totes les meves preocupacions referents a l’Aleix per concentrar-me en l’existència d’aquella filla que ara em sortia del no-res. Perquè havia d’ésser la meva filla; tot coincidia. Els fets eren vells de prop de vint-i-quatre anys i feia molt, molt de temps, que no havia tingut ni un pensament fugisser per a aquella Flora que se’m lliurà en el clos d’una era. Però ara tot em tornava a la memòria amb una acuïtat dolorosa, actual, i allí assegut, en cos de camisa, en el menjador agradable de la Maria Clara, sobre la meva pell passava l’aire emboirat d’aquella tarda d’hivern i sentia l’olor de la palla on vam jeure dues vegades, la darrera nus i ben enfonsats en el tou càlid que ens picava la carn i excitava el nostre desig…

—Ja està…

La Maria Clara venia amb les dues tasses sobre una petita safata on hi havia també la sucrera. Darrere seu, la veu de la locutora continuava desgranant el seu rosari de desgràcies, i el seu to, a mesura que llegia o parafrasejava una carta darrere l’altra, es feia més patètic, com si també ella se sentís adolorida per la misèria de tots aquests éssers que perseguien fugitius introbables.

—Un sucre només, oi?

La tassa olorosa era al meu davant, i la Maria Clara s’havia tornat a asseure a l’altre costat de taula, des d’on em servia amb els seus gestos inusualment distingits en una noia de la seva condició. Potser d’aquí a deu minuts ens aixecaríem, ella apilaria tots els plats a la pica, com altres cops havia fet, i ens tancaríem a la cambra, on esperaria, acollidora, que oficiés el meu ritual amorós.

Em semblà insuportable, i un rictus amarg em contorçà la boca en pensar en aquell acte precís i calculat per endavant, net de tota espontaneïtat, gairebé fins i tot de veritable desig, perquè només era un acte d’higiene, com dutxar-se o rentar-se les dents.

—Encara preocupat? —em preguntà ella.

Era inevitable que s’adonés que no era el mateix de sempre, que observava un silenci poc habitual; potser també havia vist que la mà amb què aixecava la tassa em tremolava una mica.

—No —vaig dir—, no és això. Estic cansat.

—Treballes massa —féu ella, i sabia que ho diria, perquè tot era previsible, en ella, en la Bernardina, en l’Emma, en tothom—. I mai no et prens unes veritables vacances…

—Un metge no es pot permetre aquest luxe…

—I què hi guanyaran els teus malalts si emmalalteixes també tu?

—Res, ja ho sé. —Vaig deixar la pipa sobre la taula i em vaig passar la mà pel front entresuat tot i que la temperatura de la cambra, amb la finestra oberta, era agradable en aquesta hora de la nit. La ràdio continuava sonant, però ara ja havia tornat al guió publicitari i ni ella ni jo no l’escoltàvem.

—No et trobes bé? —féu ella en observar el meu gest, i, sol·lícita, s’inclinava per damunt de la seva tassa.

—Dec haver menjat massa. L’estómac massa ple té bromes pesades, a certa edat.

—Potser si t’estiraves una estona…

Però jo me’n volia anar: A casa guardava el diari dels meus anys de guerra, unes notes que aleshores m’havia semblat que un dia seria interessant de rellegir, però que mai no havia tingut el valor, ni el temps, de tocar. Ara m’urgia de repassar-les, de cercar aquell episodi amorós, retrobar, si era possible, el meu estat d’esperit d’aquell temps i comprovar la data exacta dels nostres dos encontres en el paller de casa seva, quan, si tot coincidia, havíem engendrat sense saber-ho una noia que ara em buscava…

—Si no t’haguessis d’ofendre, potser m’estimaria més anar-me’n…

No es va ofendre. La Maria Clara era comprensiva, considerada. Potser semblava una mica sorpresa d’aquell malestar tan sobtat, d’aquella nerviositat que revelaven els meus gestos i que, per sort, podia encara tenir allunyada de les meves paraules, però no féu cap pregunta innecessària, acceptà sense contradir la meva versió dels fets i fins em proposà:

—Potser que agafis un taxi. Puc dur-te el cotxe on em diguis.

No insinuà d’acompanyar-me perquè coneixia el meu desig de discreció a tot preu. Li ho havia explicat ben clarament quan ens vam conèixer i vaig muntar-li el pis, i ella s’hi havia avingut sense cap dificultat, potser perquè la compensació econòmica facilitava de sobres la renúncia a aquelles diversions que un altre, més despreocupat, li podia proporcionar. Mai no havíem assistit junts a un espectacle, si descomptem les escasses ocasions en les quals ens havíem permès una escapada fora de Barcelona, en general per l’agost, quan la família se n’anava a estiuejar.

—No, no em trobo tan malament que no pugui conduir. Una nit de repòs em deixarà com nou.

—Telefona’m, demà —digué.

Li ho vaig prometre, una mica avergonyit d’aquella farsa. La simulació sempre m’ha estat penosa i, per gust, sóc un home que aniria sempre amb el cor a la mà. Dissortadament, encara que molta gent superficial i potser fins i tot ben intencionada, no dic que no, cregui el contrari, no sempre ens és possible d’adaptar la conducta a les nostres creences, per sinceres que siguin. A poc a poc, amb els anys, construïm una façana de nosaltres mateixos que després no podem enderrocar a voluntat, no pas per temor al perjudici que ens pugui causar, sinó per consideració a tots aquells que estan lligats a la nostra vida i que en podrien ésser tant o més afectats que nosaltres. A ells ens devem, a la família, a la societat, als qui han dipositat la seva confiança en nosaltres, i no és just que un error, gairebé sempre impremeditat i fill de les circumstàncies, els perjudiqui per culpa d’una mal entesa sinceritat. Hom en sofreix, és clar, i li costa d’acceptar-ho, de resignar-s’hi, però després acaba comprenent que aquesta sofrença és potser la millor expiació.

Totes aquestes idees no privaven, mentre menava el cotxe a través de la ciutat, que em sentís en mancament amb mi mateix, responsable com era d’un acte que aleshores, tants anys enrere, havia considerat amb lleugeresa i ella, n’estava segur, també. I no pas perquè fos una noia acostumada a lliurar-se. Ara recordava molt bé que em va dir, amb una simplicitat que excloïa tot engany, que només ho havia fet, fins aleshores, amb el seu promès, i d’això ja feia temps. No li sabia greu, perquè després l’havien matat al front d’Aragó, durant el primer any de guerra, i ella, d’una manera una mica misteriosa, ingènuament, semblava considerar que el plaer que li podia haver donat li devia haver fet aquesta mort més fàcil. En el fons era una bona noia.

I ara també s’havia mort, i em deixava una filla… Caldria considerar què fer-ne. Un moment em passà pel cap de no fer res, d’oblidar-me que havia sentit aquella emissió, de submergir de nou aquell episodi entre la boira dels anys, però el meu sentit del deure s’hi oposava; la noia ja era gran, sí, i capaç de valer-se ella tota sola, però d’altra banda havia vingut a Barcelona, em cercava, cosa que indicava que, d’una manera o altra, tenia necessitat de mi. No podia refusar-la amb l’excusa que l’encontre amb la seva mare fou un atzar de poca durada i que ni ella ni jo no havíem previst que podia tenir una continuació. Hauria estat deshonest.

Vaig donar, distretament, un cop d’ull al rellotge, i aleshores vaig veure que era més d’hora que no havia suposat. Massa d’hora encara per a presentar-me a casa. Havia abandonat el pis de la Maria Clara dut per una urgència, per un neguit, que m’impulsava a rellegir, després de tant de temps, el meu diari de guerra, però no se m’havia acudit que potser encara trobaria tota la família a taula i que s’estranyarien de veure’m després d’haver-los dit que tenia una consulta fora de Barcelona. Calia que fes una mica de temps. Després, la tensió inherent al fet de circular pels carrers de la ciutat, amb els seus innúmers trencacolls, m’havia apaivagat un bon tros.

Vaig trencar doncs pel passeig de Gràcia i, més amunt d’Aragó, em vaig aturar prop d’un bar. Fumaria una pipa, em beuria una cervesa, reflexionaria… Però no ho vaig poder fer. En Rossend Torres era a la barra, davant una copa de licor, i resultava difícil d’evitar-lo, perquè estava girat de cara a la porta. També era mala sort!

—Hola —em digué somrient quan me li vaig atansar—. Què diu, la medicina?

—Ja t’ho pots pensar…

Ens tutejàvem, però mai no havíem estat allò que se’n diu veritables amics, tot i que durant molts anys va viure al pis de sota de casa i el meu pare fou el metge de capçalera dels seus. M’alegrava que, en morir ell, no haguessin seguit aconduïts perquè en Rossend no m’era simpàtic i, després, resultava un individu perillós per les seves idees. Era un d’aquests homes que no se saben fer càrrec de les circumstàncies i que per això segueixen fidels a ideals periclitats. La seva tossuderia li havia valgut tres vegades la presó, però en sortia sense escarmentar, una mica més enfilat que abans, perquè, cosa curiosa, en lloc d’avergonyir-se’n, us mirava sempre com si allò fos un títol de glòria, i els culpables tots aquells que, com jo mateix, no havíem tingut mai cap tracte amb la justícia. Resultava molestos.

—I tu què fas? —vaig preguntar-li per dir una cosa o altra. Les seves ocupacions em deixaven ben indiferent.

—Què vols que faci! La viu-viu, com tothom; explotadors a part —afegí.

Se’l veia una mica amargat. Per tot el que jo sabia, les coses sempre li havien anat malament, i no era d’estranyar donat el seu tarannà. Del seu pare havia heretat una distribuïdora de llibres i publicacions, però la hi havien haguda de clausurar. La seva veritable professió era la d’escriptor, però ara ja feia temps que no havia vist cap llibre seu al carrer; en realitat es devia guanyar la vida amb algun treball obscur i mal pagat, només calia veure la deixadesa amb què vestia.

De fet no teníem res a dir-nos, de manera que vaig proposar-me beure’m la cervesa tan ràpidament com fos possible i tornar al cotxe, però ell mateix em va evitar la seva companyia, perquè moments després em tocava pel colze.

—Perdona, esperava uns amics i veig que ja són aquí…

—Fes, fes… —vaig dir estúpidament.

De cua d’ull vaig veure com s’hi reunia. Eren dos xicots una mica més joves, i un d’ells semblava estranger. Encara alguna de les seves combinacions, vaig pensar. És el que dic, n’hi ha que no escarmenten mai.

Després vaig oblidar-me totalment d’ell. Els maneigs d’en Rossend no m’interessaven ni poc ni molt, i tenia altres preocupacions. Era curiós com les coses sempre es presentaven en sèries. De primer l’afer de l’Aleix, ara el d’aquesta noia que em queia del cel. Pel que feia al meu fill, havent fracassat la col·laboració de la Maria Clara, no sabia pas per quin costat girar-me. El consell d’ella estava molt bé si prescindíeu del caràcter del xicot; o ho hauria estat si només hi hagués hagut les fotos llicencioses, però ara l’existència d’aquestes semblava cada cop menys important, i no precisament per allò que la Maria Clara havia dit, per bé que era possible que no anés del tot desencaminada en pretendre que jo havia fet un castell d’un gra d’arena, sinó perquè aquell caprici d’adolescent una mica morbós resultava gairebé insubstancial al costat de la mena de curiositat que el devia haver empès a fer la foto del mort, amb la complicitat o no de la família. Una complicitat d’altra banda ben dubtosa, perquè, se’m va acudir, no és pas normal que els parents d’un home assassinat desitgin conservar la seva imatge de víctima. Era més probable que hagués procedit d’amagat, o d’acord només amb la filla, si ella era la noia de les fotos, perquè una noia de bona família disposada a exhibir-se d’aquella manera davant un objectiu fotogràfic, per força havia de ser una viciosa mancada de tot sentit moral o una infeliç, dominada pel meu fill… No sabia què era pitjor.

Un fill corromput i una filla que es devia haver format només Déu sabia com. Perquè sense la influència benefactora d’un pare, sense altre guiatge ni exemple que el d’una mare feble i ignorant, no calia esperar res d’agradable; en el millor dels casos, una pobra noia de poble, endurida pels treballs del camp, sense instrucció de cap mena, atordida per la misèria… Però potser exagerava. La seva mare, si no ho recordava malament, m’havia dit que el clos on ens trobàrem era de casa seva, i això volia dir, doncs, que devien tenir alguna cosa, alguna finqueta; probablement es tractava d’una família pagesa modesta, però no obligatòriament necessitada. No és que la diferència fos gran, perquè sabia molt bé la mena de vida que duien —o que havien dut si més no vint anys enrere— els pagesos propietaris d’un reduït patrimoni: una vida escarrassada, sense horitzons, rutinària, embrutidora. Les noies assistien uns quants anys a escola, on aprenien d’escriure i de llegir malament, i després eren abocades a les feines del camp o, si els fills eren massa, dirigides a les ciutats, on es llogaven de criades i sovint es pervertien.

Immòbil davant la meva cervesa, assegut al taulell del bar, els meus pensaments es dividien entre l’Aleix i la noia, i un gran cansament s’anava apoderant de mi, una lassitud que no em permetia de veure les coses clares, de seguir una línia ordenada de reflexió, de descobrir les solucions escaients, si n’hi havia. Pel que feia a l’Aleix, ben cert que no semblava haver-n’hi si no em decidia a plantejar clarament la qüestió i a treure-li, ni que fos per força, les paraules del pap. Caldria que em mostrés enèrgic, que exigís, com era el meu deure de pare… Li havia de fer comprendre que jo tenia una obligació i que la volia complir per amor d’ell, que el meu interès no era pura tafaneria, sinó sentit de la responsabilitat. Només tenia dinou anys, era una criatura a mercè de totes les circumstàncies, de les freqüentacions indesitjables, dels capricis propis d’un ésser que encara no es coneix i que es cerca. Era legítim que l’ajudés a trobar-se, que l’orientés, i això només ho podia fer si es mostrava franc amb mi, si se sentia disposat a aprofitar-se de l’experiència d’aquells que, com jo, el seu pare, havien viscut abans que ell i també havien comès errors…

Vaig enfonsar el front contra les mans. No serviria. No pas perquè aquella mena de llenguatge no fos apropiat, sinó perquè no hi havia cap llenguatge capaç d’arribar a l’Aleix. Misteriosament, d’una manera incomprensible, s’havia segregat de la família, amb la qual convivia fins on era indispensable, de la qual se servia, perquè sense ella hauria estat un desgraciat, però sense esperit de compensació, sense acudir-se-li que el desinterès d’un pare, que l’amor i els sacrificis exigeixen una reciprocitat que ell es negava a concedir-me. Per molt que hi reflexionés, no podia comprendre per què. L’havíem tractat sempre amb justícia, li havíem concedit una llibertat que molts envejarien, li pagàvem uns estudis i li permetíem tot d’afeccions dispendioses, com aquesta de la fotografia… De què es podia queixar, doncs?

Comparat amb el seu, el problema de la filla semblava més senzill, més manejable. Potser perquè encara no la coneixia, ja que tot dependria, evidentment, de la mena de noia que fos. I això no ho podria saber fins que hi hagués parlat.

Ja eren quarts de dotze quan a la fi vaig abandonar l’establiment. En Rossend encara continuava allí, assegut amb els dos individus, tots tres apinyats, l’un sobre l’altre, parlant interminablement, fumant com xemeneies. Vaig limitar-me a saludar-lo amb un gest de la mà. Més valia no fregar-s’hi massa, perquè hi ha individus que només porten complicacions. I amb les meves en tenia prou, i de sobres.

A casa, és clar, encara no s’havien ficat al llit. La criada, una noia esprimatxada i massa jove que l’agència ens havia enviat aquell matí, cantussejava a la cuina, tot fregant plats, i la Bernardina i l’Emma eren a la sala d’estar, on discutien els models d’una revista de labors.

—Ja ets aquí? —preguntà ben innecessàriament la Bernardina.

—Sí, no ha estat llarg —vaig dir sense precisar res, perquè mai no he volgut discutir sobre els meus malalts amb la família.

—Has sopat?

—Sí, a Sant Just mateix.

Vaig suposar que l’Aleix havia sortit, per no perdre el costum, però després, en passar per davant de la seva cambra, vaig veure que el llum era encès. Vaig empènyer la porta.

—Hola, papà —va fer, displicent. De fet, semblava emmurriat, però no en podia fer cas, perquè ell té una expressió molt enganyosa.

—Estudies?

—No.

Tenia un quadern obert al seu davant, però podia ésser qualsevol cosa i ell no es va creure obligat a donar cap explicació. Aquest mal vici m’exasperava, i ell ho sabia, però no per això l’abandonava. Hi ha vegades que em pregunto si la seva intenció no és, precisament, d’exasperar-nos. Reprimint-me com vaig poder, fins i tot vaig aconseguir de dir-li amb certa ironia:

—Vés fent, doncs. No et vull destorbar.

En passar de nou prop de les dones, ara camí del despatx, la Bernardina aixecà el cap de la revista:

—Avui t’has perdut un cas curiós…

Naturalment, sabia que m’ho explicaria, perquè sempre em contava, i si no ella l’Emma, les incidències d’aquesta mena de programes. Per tant, estava preparat.

—Quin cas?

—El d’una noia que busca el seu pare. Sembla que era un soldat i que durant la guerra va conèixer una noia en un poblet… com ha dit, Emma?

—El Talladell. Tu hi vas estar, també… Potser el coneixies. També es deia Anselm, Anselm Gasull. No és un nom corrent.

—De Gasull, sí que en coneixia un, el sergent. De nom, no sé… I què va passar?

—Li va fer una criatura…

Entre totes dues m’ho van contar tot, fil per randa. Jo vaig arronsar les espatlles.

—No veig que tingui res de curiós.

—Sempre ha passat el mateix, quan hi ha hagut guerres —va dir la veu de l’Aleix darrere meu—. Oi, papà?

No l’havia sentit atansar-se, potser perquè no havia sortit del marc de la porta, però ara, en girar-me, em va sorprendre l’expressió de la seva cara, o potser caldria que digués dels seus ulls. Uns ulls astuts, massa adults per la seva edat, i que semblaven amagar coneixements que encara no hauria hagut de tenir.

—I tu què saps?

—Tothom ho diu —féu ell amb una entonació gairebé amable; però els ulls seguien guspirejant-li d’una manera desconcertant—. Dels soldats, ja no cal parlar-ne, perquè perden tot sentit de la responsabilitat, però les dones es veu que també s’escalfen molt amb això dels trets…

—Aleix!

Ho vam dir tots dos, la Bernardina i jo. Ella gairebé incrèdula, i jo indignat.

—Que potser et penses que parles amb els teus companys? Si més no a casa, ja que desgraciadament a fora no et puc controlar, vull que observis un llenguatge més decent. Si no per mi, per respecte a la teva mare i a la teva tia.

—També són grans, elles —digué, displicent.

—Però no els agraden les grolleries.

—Cony, per dir que una dona…

—Ni una paraula més! Per a dir tot això no calia que sortissis de la teva habitació.

Mig arronsà les espatlles, retrocedí una mica, però tot seguit tornà a aturar-se.

—Després us queixareu que no sóc sociable… En aquesta casa no hi ha manera de parlar de res.

I se n’anà sense esperar cap resposta. Les dues dones i jo ens vam mirar, gairebé acovardits. Sí, aquell noi era un veritable problema i, per molt desagradable que ho trobés, em veuria obligat a encarar-m’hi com més aviat millor. Tot plegat ja havia anat massa enllà i, si seguia per aquell camí, qualsevol dia ens podíem trobar amb un disgust al costat del qual l’afer de les fotografies ens semblaria un joc d’infants. Calia que li parés els peus. Però no pas ara. En aquell moment no em sentia animat a suscitar una escena penosa i que podia posar a contribució tots els meus recursos; també em sobrava la presència de les dones, les quals, ho sabia per experiència, només servirien per a enverinar-ho tot. L’havia d’emprendre a soles i, com havia dit la Maria Clara, d’home a home.

Em vaig tancar al despatx. Després d’aquelles poques rèpliques canviades amb l’Aleix em sentia tens, nerviós, i el meu interès per la noia de la Flora semblava haver minvat molt. Es tractava d’una cosa remota, d’algú que, per molt fill meu que fos, si ho era, quedava fora de l’ambient de la família, allunyat dels conflictes immediats, i l’existència del qual encara m’era estranya, tot i la meva preocupació, que, si se l’havia incorporat de moment, ara semblava rebutjar-lo a causa potser d’aquest mecanisme d’autodefensa sense el funcionament del qual els problemes que ens planteja la vida no podrien ésser resolts, perquè ens desbordarien. Ara fins i tot aquella aventura de vint-i-quatre anys enrere prenia un aire d’irrealitat, com si es tractés de quelcom esdevingut a una altra persona que després m’ho hauria contat amb pèls i senyals.

Però no, era una cosa meva, un fragment del meu passat, com vaig poder comprovar en treure el quadern que guardava darrere els classificadors, junt amb les dues novel·les que havia escrit i que mai no havien vist la llum de l’edició. Era una llibreta negra, en octau, molt esvellegada, perquè durant prop de tres anys vaig dur-la sempre a la butxaca. Els cantells estaven molt gastats, i les pàgines, amb el temps, s’havien esgrogueït. Fins i tot la lectura, vaig veure, era una mica difícil, sobretot en aquelles planes escrites amb llapis, que eren moltes.

Vaig fullejar ràpidament cap al final, fins a les anotacions que es referien al principi de l’hivern del trenta-vuit. Devia haver estat una temporada molt plena d’esdeveniments que ara no recordava en detall, perquè aquells darrers mesos ocupaven una quarantena de pàgines, tot i que sempre m’havia limitat a prendre notes concises, sense excés de comentaris.

La meva aventura amb la Flora, segons el quadern, havia començat el dia tres de novembre, l’endemà d’haver-nos instal·lat al llogarret, estada que es prolongà durant onze dies. L’havia coneguda quan un altre company i jo ens adreçàvem al campament pel camí de carro que comunicava l’indret amb la carretera general. Ella duia una faldada d’herba, per als conills, digué, i es plantà a riure quan nosaltres li proposàrem d’ajudar-la; però vam seguir plegats, fins a la porta de casa seva, on ens vam separar. El poblet era petit, i no té res d’estrany que l’endemà ens tornéssim a veure. Aquest cop s’adreçava a la font que hi havia a la plaça i on acudien molts veïns, tot i que la majoria, com vaig saber, disposaven de pous i cisternes. Es deixà acompanyar d’anada i de tornada i, com que dos dies després era diumenge, vam convenir que passaríem la tarda plegats, és a dir, consentí que anés amb ella i les seves amigues a la ciutat veïna, on feien cine.

No hi vaig poder anar, perquè de bon matí m’arreplegaren per a un servei de camió. Havíem de recollir un aprovisionament a Igualada, que era la nostra base més propera, si exceptuem Cervera, d’on en realitat depeníem en aquell moment, i en principi calculàvem que a migdia ja hauríem tornat. Però pel camí vam sofrir una avaria i ja eren les sis de la tarda quan entràvem de nou al poble. Naturalment, la Flora i les seves amigues no m’havien pas esperat.

L’endemà vaig excusar-me, però ella ja sabia que el vehicle havia sofert una pana, de manera que no em va caldre convèncer-la que no havia tingut la intenció de deixar-la plantada. Consentí que féssim un passeig aquell vespre mateix, però després encara va ser millor, perquè ella havia d’anar a comprar unes coses a Tàrrega i vam fer el viatge plegats, a peu. Fou durant aquella llarga passejada que em contà que el seu promès havia mort al front, sense dir-me encara, naturalment, la intimitat que hi havia hagut entre ells dos. De tornada, carregats amb una bossa que aquesta vegada em deixà portar, ja era ben fosc. Llevat d’un grup de soldats que ens precedia i que ens anà distanciant ràpidament, en tot el camí ja no es veia ningú més.

Es deixà besar prop d’una ermita o capella que s’aixecava al costat d’una masia, i em cal dir que hi accedí més fàcilment que jo no havia esperat; però, quan vaig intentar tocar-la, s’hi oposà. Ben cert, no era l’indret més oportú i, després, la temperatura era molt desagradable. Ella, però, al·legà altres raons, perquè va dir que encara no ens coneixíem prou.

Però l’endemà ja ens coneixíem més. Vaig acompanyar-la a la pallissa, el clos d’una era, potser a deu minuts del poble, on ella havia de recollir un feix de brosta per al foc. El clos era dividit en dues parts, una d’elles coberta, on apilaven la palla de la collita anterior, i l’altra, sense teulada, on hi havia un gran munt de feixos i alguns objectes de pagesia en desús. Per un extrem corria una llarga grípia on devien menjar els animals en temps del batre.

Part dedins, vam besar-nos com la nit anterior i fins va permetre que les meves mans li exploressin el cos per damunt la roba; però, quan vaig atreure-la cap a la palla amb la intenció d’ajeure-la-hi, començà per negar-s’hi. Era una noia gentil i s’hi refusà amb gentilesa, explicant-me que allò no estava bé, perquè jo era un soldat i me n’aniria, i ella no era una d’aquestes noies que van amb tothom. Jo li agradava i per això havia accedit a sortir amb mi, i a deixar-se besar, però això altre…

No volia forçar-la. En aquell temps, es comprèn, era més impulsiu que ara i passava probablement per damunt de moltes coses respectables que al meu voltant eren escarnides o negades; la vida de soldat, d’altra banda, també em devia haver endurit una mica, obligant-me a menudes accions reprovables que, a casa, i en temps de pau, mai no se m’hauria acudit de cometre. Però encara conservava prou sentit moral per a respectar una noia que es volia guardar, com jo suposava, per al matrimoni. No hauria doncs passat res si aleshores, en separar-me d’ella amb un gest lògicament una mica contrariat i amb una expressió desencisada que ella devia prendre per enuig, no hagués dit:

—T’has enfadat, oi, Ernest?

Vaig aplanar la mà contra el quadern, de sobte immobilitzat. Sí, Ernest. Aquest era el nom del sergent, Ernest Gasull, el qual m’havia apropiat, per facècia, quan durant el nostre segon encontre ella volgué saber com me deia. Vaig tornar enrere. La nota només deia: «Li he servit el nom del sergent, el benemèrit Gasull». Però es deia Ernest, ara me’n recordava molt bé, endut per l’evocació d’aquella escena en el curs de la qual ella l’havia pronunciat. Però la carta que llegí, o comentà, la locutora de la ràdio parlava d’Anselm… És que després vaig confessar-li el meu veritable nom? Però, per què a mitges? Si vaig rectificar l’Ernest, per què no vaig rectificar també el Gasull? Era curiós…

Vaig encendre la pipa i, entre dents, vaig tornar a repetir-me: és curiós. I allò em féu pensar, de sobte, en un altre detall que se m’havia escapat: tampoc no li havia dit mai que fos estudiant de medicina, i tot i això la lletra de la meva filla expressava aquesta circumstància. D’on ho havia tret, la Flora? Potser a la meva espatlla havia parlat amb algun company, però en aquest cas s’hauria assabentat també del meu cognom… Era inexplicable. De totes maneres, no m’hi volia amoïnar; probablement un dia o altre la noia m’ho aclariria.

Inclinat de nou sobre el quadern, vaig reprendre l’escena d’aquella tarda del trenta-vuit. Hi era descrita sense diàlegs, però era fàcil de remembrar-los, si més no aproximadament.

—No —vaig dir-li—. Al capdavall, sóc un passavolant, com tu mateixa has dit, i, si no és en les novel·les, ningú no dóna la seva virginitat a un desconegut.

Ella va deixar transcórrer una llarga pausa, durant la qual es devia preguntar si m’ho diria o no m’ho diria, però a la fi confessà:

—No ho sóc, de verge.

I aleshores em contà tot el que hi havia hagut amb el seu promès, durant els mesos precedents a la seva partida cap al front. En sentir la seva confessió, jo me li havia tornat a atansar i, mentre parlava, m’anava convencent que el seu refús no havia estat massa sincer, que jo havia renunciat massa fàcilment i que ara ella s’explicava perquè en el fons volia el mateix que volia jo. I ho va obtenir.

—Ningú no en sabrà mai res, Flora —vaig dir-li—. Ja veus que quan em pensava que eres verge no he insistit. Perquè no et Vull fer cap mal…

—Ja ho sé. M’ha agradat que no insistissis.

—Però ara és diferent. Podem ser feliços uns quants dies, algunes setmanes. Encara estem en guerra i ens poden matar en qualsevol moment. Em poden matar a mi…

Això acabà ablanint-la. Podia repetir el sacrifici que havia fet al seu promès. Ens vam estimar copiosament, i de segur que fou aquella tarda que vaig deixar-la embarassada, perquè el segon cop, tres dies després, jo duia la meva cantimplora, i això, més bé o més malament, va permetre-li de rentar-se. Aquella tarda es limità a orinar, i recordo la seva explicació:

—Ell em deia que, si orines de seguida, no hi pots quedar. Era fals, ben entès, i la filla que ara em buscava n’era una bona prova. Perquè gairebé no hi havia cap dubte que la noia era meva. Segons la data del quadern, la Flora i jo havíem cohabitat per primera vegada el dia vuit de novembre, i repetírem l’experiència el dia onze. Segons la carta de la ràdio, la filla havia nascut per l’agost següent. Les dates, doncs, concordaven.

Vaig tancar el diari. No sabia encara què podria fer per ella, perquè ignorava la seva situació. Però en canvi sabia que li devia quelcom, i mai no m’ha agradat de tenir deutes.