Primera sessió

—Ranci… Ranci i greixós… La roba dels dormitoris, els bancs de les classes, sense pupitres, les taules del menjador, les parets… tot feia olor de ranci, una ferum espessa i penetrant que se’ns enganxava a la pell, la qual també acabava per pudir a greix, a menges fermentades, a olis de baixa qualitat… La cuina encara era pitjor, és clar; en principi no ens hi deixaven entrar i només recordo haver-m’hi esmunyit una vegada en el curs d’aquells mesos que vaig passar a l’establiment. No sé quants van ser, mai no ho he sabut amb certesa… prop d’un any, em pensaria. Sempre tenia gana, en teníem tots. Fam, caldria que digués. A fora havia estat diferent; el pare d’una manera o altra s’espavilava i, si bé no nedàvem en l’abundor, tampoc no vam passar mai privacions excessives. Allà dins, però, el menjar acabava per convertir-se en una obsessió. D’altra banda, aquella obsessió era l’única cosa que compartia amb els meus companys de dissort. D’amics no en vaig fer. No sé per què… era un xicotet una mica esquerp, tímid, desplaçat… Trobo uns noms, Ramon, Valilla, Ansua… no sé. Nois que a l’hora de menjar seien al meu costat, veïns de llit o de banc, barroers i díscols potser perquè ja feia anys que eren a la institució. Jo en tenia quatre, aleshores, i allà vaig complir els cinc sense adonar-me’n, sense que ningú no se’n recordés, perquè els de casa, vull dir el pare, també se’n devia haver oblidat… Plorava molt, sempre d’amagat, sobretot de nit, sota els llençols d’un color vagament terrós que mai no havien tingut els del meu llitet, i a les hores d’esbarjo no prenia part en els jocs dels companys, o molt rarament. Gairebé em veig com una altra persona, assegut sota d’un dels arbres raquítics del pati, sempre el mateix, capcot o contemplant distretament les activitats dels altres. La matrona em volia fer jugar, per disciplina, no per amor; era una dona grossa que tenia uns braços més gruixuts que les meves cames, i més aviat malhumorada, que solia manar-nos a crits. És clar que allà, si no cridaves… També ens queia algun bolet si xerràvem a les hores indegudes, quan ens formàvem per anar al menjador, o a classe, o al dormitori, una nau llarga plena de llits estrets i amb tot de taques més clares als murs, on abans devia haver-hi imatges religioses. La senyoreta que ens ensenyava de llegir i aritmètica era ben diferent; una noia, ben jove encara, que sempre semblava trista i a la qual de vegades escapaven les llàgrimes no sé per què… També hi havia una altra fortor, la de les comunes, com a tots els col·legis, però més accentuada. Molt sovint s’embussaven i l’aigua vessava pel pis, una aigua groga d’orins, barrejada amb excrements sòlids i papers… Hi havia nois més grans que s’hi masturbaven, i als dormitoris també… De vegades no s’hi podia entrar i nosaltres anàvem de cos en qualsevol racó que l’aigua no hagués cobert, a tocar de la porta que s’obria endavant i endarrera, com a les cuines dels restaurants… Hi vaig ensopegar amb la cambrera aquell dia que buscava el lavabo, però no va passar res, ella aixecà els dos plats que duia i jo vaig aplanar-me contra el seu pit. Aleshores feia el servei militar, el meu període d’oficial, i amb en Viladàs hi anàvem a dinar o a sopar, més que res a sopar, quan disposàvem de diners. Ell en tenia més sovint que no jo, gairebé sempre; una noia li n’enviava, i quan m’ho va dir vaig sentir una mica de repugnància i també molta curiositat; mai no havia conegut ningú que visqués de les dones. Encara ara ens veiem de lluny en lluny, i no ha fet res de bo, la carrera no li ha servit; sempre va estudiar-la a desgana, perquè a casa seva ho volien i feien tants sacrificis. Ho deia, perquè jo no els he conegut mai, els seus. Deia moltes mentides. No en allò de la noia que li enviava diners, em mostrà cartes i vaig veure els talons dels girs postals que ella li feia. Era un cara dura, ben plantat, bru, i em penso que en el fons no li interessava res més. En Morlans, que era un xicot allò que se’n diu exquisit, d’una educació perfecta, atent… d’aquells que encara besen la mà de les senyores… el trobava salvatge i es feia creus que les dones li’n fessin cas. No tocava de peus a terra.

(El món circumdant).

—Però potser valdria més començar pel començament, abans de l’orfenat… No que jo fos orfe, perquè el pare no havia mort, encara viu ara; i també va salvar-se la Neus, la meva germana, que era més petita que jo; encara no l’havien desmamat, aleshores… Aquella nit devia dormir molt fort, com de costum; sempre he dormit com un tronc, llevat d’un període, quan estudiava i a casa no hi acabaven de venir bé, vull dir ella, l’Eugènia, que trobava que era una despesa excessiva i hauria volgut que als quinze anys em posés a treballar definitivament… Potser les sirenes no havien sonat, o van sonar massa tard; ningú, ni ells, no estava fet als bombardeigs… em penso que aquell va ser el primer i després m’han dit que era per mar. Devia passar de la dormida a la inconsciència i quan vaig recobrar el coneixement tot era fosc i no em podia moure. Ni plorar o cridar no podia, perquè tenia la boca plena de terra, d’un polsim guixós que amb la saliva se m’havia convertit en una mena de pasta i que vaig escopir al meu damunt mateix, com vaig poder. Els ulls em coïen i no sentia tampoc res, com si fos sord. Només podia moure el braç per entre les dues bigues que m’empresonaven, travades per unes pedres i un tros de moble… Si no hagués estat per allò m’haurien esclafat el pit, m’haurien rebentat; sobre hi havia tot d’enderrocs, parets i més bigues, tota mena de coses i materials de la casa, del nostre pis i dels pisos dels veïns. Vaig allargar la mà, la dreta, pel buit que quedava al meu costat i que havia descobert a les palpentes, i aleshores vaig ensopegar amb uns altres dits… No em vaig espantar, perquè eren els d’en Francesc. No vaig espantar-me més, vull dir, perquè el cor ja m’anava com un batall de campana. Més aviat vaig tranquil·litzar-me una mica, doncs. Sabia del cert que eren els seus dits, podia palpar aquell anell fet amb un clau de ferradura que dies abans havia baratat amb un noi de col·legi a canvi d’uns patacons. El pare no en sabia res, tots dos li vam prendre el joc de cartes que guardava al calaix, però era un joc vell, molt suat, i tampoc no es devia recordar que el tenia. Li vaig prémer doncs la mà en la fosca i amb l’altra m’anava fregant els ulls fins que els vaig poder obrir. Encara no veia res, però aviat vaig sentir les veus dels homes que desenrunaven per si quedava algú amb vida. De primer eren llunyanes i apagades i després van anar-se atansant, i una petita llum, devia ser d’una llanterna, es filtrà entre els enderrocs. Vaig cridar, em penso que vaig cridar, però ningú no devia sentir-me i gairebé immediatament hi va haver un gran rebombori, com si s’enfonsés un altre pany de paret, o un sostre, i la boca se’m tornà a omplir de polsim que m’ofegava i em feia tossir panxa enlaire, com m’havia quedat, sense que em pogués bellugar gens, llevat de les mans, sobretot la que subjectava els dits d’en Francesc… Fins després no vaig saber que tota l’estona havia sostingut la mà d’un mort, perquè ell devia morir a l’acte, tenia tota la caixa toràcica enfonsada i un cap de llata se li havia clavat al baix ventre com una mena de fal·lus gegantí. La mare també s’hi havia quedat, i el pare em va dir, molt més endavant, quan ja era més gran i un dia en parlàvem, que alguna cosa tallant li havia obert el crani. Ell no sabia ni com s’havia salvat, perquè no tenia ni una rascada, com la Neus; el bressol va quedar-se penjat en una barana i van haver d’enfilar-se amb dues escales lligades l’una a continuació de l’altra per tal de recollir-lo abans no acabés de caure aquell tros de trespol… A l’enterrament no hi vaig anar; aleshores ja era a l’hospital on em reduïen una fractura de tíbia. Jo ni havia sentit res, cap cop, cap batzegada, no em feia gens de mal i no ens en vam adonar fins que em deixaren per terra. De primer em van agafar en braços uns veïns que cridaven «Bastida, Bastida!». El pare sanglotava i em va clavar tots els pèls de la barba a la cara mentre em matxucava, entre exclamacions de les dones que s’havien reunit més avall del carrer i que els homes escridassaven perquè s’atansaven massa. Quan van deixar-me per terra, ja fora de les runes, vaig caure… L’hospital era tot blanc i també se sentien olors, unes olors dolces, ensucrades i insinuants, que només semblaven desaparèixer quan entrava la infermera, una noia primeta i molt abundant de pit, davant la qual envermellia com una magrana cada cop que havia de demanar-li per fer pipí… Ella semblava que trobés natural de tocar-me-la, però a mi em feia vergonya perquè era una dona i les dones eren fetes d’una altra manera, no vaig saber ben bé com fins cap als catorze anys, quan en Barnés i jo vam veure l’Alfonsina, una noia del veïnat. Aleshores ja feia temps que vivíem al carrer de Dénia, on vam anar quan em van treure de l’orfenat. Els camions ja eren baix, al pati, i la matrona dels braços com cuixes de noi feia dos dies que havia desaparegut. Ara hi havia una altra dona, més vella, que tenia un lloc a l’administració, com en dèiem, i que ens urgia a fer l’equipatge, però jo no me’n volia anar i vaig tenir una rabieta al costat del llit. Em va pegar i després se m’endugué escales avall, amb els altres, i jo vaig arrencar a córrer en direcció a la porta, que era tancada, i el porter va barrar-me el pas. Entre tots dos, mig arrossegant-me, em van tornar cap als camions, al costat dels quals els nois s’havien desplegat aprofitant el desordre. El paquet amb les meves coses s’havia perdut i em penso que no van arribar a trobar-lo. Tothom s’enfilava ja, i alguns semblaven molt contents del viatge, mai no havien sortit d’aquelles quatre parets com no fos algun dia de festa, quan ens duien a passejar… Al camió ja no hi cabia ningú més i van fer-me anar cap a l’altre, amb dos o tres nois més que em precedien. Vaig quedar-me darrera de tots, sempre escortat per la vella, que m’assegurava que anàvem a un indret molt bonic, que ho passaríem molt bé perquè podríem jugar força… Va empènyer-me endavant, puix que tots eren ja dalt, i aleshores vaig veure el pare, que sortia de l’edifici amb la directora. Vaig posar-me a córrer de nou, cridant, i la vella em perseguí com de primer, però ell ja obria els braços i em pujà a coll, com aquell dia del bombardeig, mentre tots tres parlaven. Jo sanglotava, de sobte feliç, perquè tornaria a casa; ell m’ho deia.

—Una cigarreta?

—Sí, gràcies… Casa… Era un pis de la Riera Alta, on jo no havia estat mai perquè el pare passà a viure-hi després de tancar-me, un pis gran, molt gran, amb davants i darreres, com el de Gràcia, però més fosc i més fred. Hi havia una dona, l’Eugènia, amb la qual ell havia viscut però que jo de primer em pensava que devia ser una criada tot i que no ho semblava, i la Neus. Però no vaig veure-la, aquella tarda, perquè estava malalta i ara dormia. Havia tingut febre, li feia mal el coll i ells es pensaven que podia ser la diftèria. El metge els va dir que no, que només tenia les amígdales molt inflamades, i que quan es posés bona caldria fer-les-hi extirpar. No teníem calefacció de cap mena a les habitacions i la dona es passava el dia embolicada amb un barnús vell i esfilagarsat, a la cuina, on fèiem vida tots, perquè allí, si més no, hi havia els fogons i encara ens quedava mig sac de carbó. El pare tot el dia era fora de casa, en part per si podia fer-se amb una mica de menjar, però sobretot perquè li calia buscar pis. No tenien contracte del de la Riera Alta, hi havien entrat de rellogats i els llogaters van escapar-se cap a la frontera abans d’entrar les tropes dels feixistes. Un individu va venir dues o tres vegades, o més, perquè de vegades trucaven a la porta i no obríem, l’Eugènia ens feia estar molt quiets, i tots escoltàvem fins que els passos tornaven a baixar les escales. L’home amenaçava, cridava alguna cosa, no sé si ens volia denunciar o què, i després encara hi va haver un altre embolic amb els mobles, que no eren nostres, però tampoc de l’amo de la casa, sinó dels llogaters que se n’havien anat. Ell volia quedar-s’ho tot pels lloguers que no havien pagat durant el temps de guerra i el meu pare acabà per deixar-li fer el que volia, més que res per evitar raons. Nosaltres només teníem la roba i uns quants objectes de cuina i coses així, i quan a la fi el pare va poder-se fer amb el pis del carrer Dénia el trasllat el vam resoldre molt fàcilment: llogà un carretonet on carregàrem els nostres fardells i les maletes, i la Neus al capdamunt, i ells dos anaven tirant carrer enllà mentre jo els seguia amb un cavallet de cartró que no havia estat meu, sinó probablement dels fills del matrimoni fugitiu, perquè el vaig trobar a la casa. Hi havia moltes altres coses que m’hauria agradat d’endur-me, però l’home, vull dir l’amo, havia vingut a vigilar-nos i va quedar-se tota l’estona mirant recelosament com carregaven el carretonet. Ell i l’Eugènia van canviar fins i tot unes paraules agres, em penso que més que res perquè ella estava molt nerviosa. Dalt, ja s’havia esgratinyat amb el pare i jo havia rebut una plantofada quan a darrera hora em vingueren ganes d’anar de cos… El pis nou era buit, només tenia les quatre parets, per dir-ho així, i aquella nit vam haver de dormir per terra, entre mantes, però l’endemà el pare va poder comprar, a fiar, dos llits, una taula i quatre cadires, tot de segona mà, en un drapaire que tenia el magatzem prop de la fàbrica on ell havia treballat i que el coneixia una mica. També en aquest pis feia molt de fred i l’Eugènia es passava les hores de mal humor, escridassant-me, però quan el pare tornava semblava sofrir una transformació, es feia amorosa i mentidera. Començava a odiar-la, jo. I quan més endavant van casar-se i el pare volgué que l’anomenés mare, m’hi vaig negar. Sempre li he dit Eugènia… Fins un parell d’anys després, quan jo ja anava a complir els vuit, si no m’equivoco, no van tenir una criatura, una nena, la meva germanastra. Però quan van casar-se ja n’esperaven una; el dia de la cerimònia, si pot dir-se que ho fou, perquè se’n van anar tots dos de bon matí a l’església, solets, l’Eugènia ja feia panxa potser des de dos mesos enrera sinó que va tenir un avortament. Un dia va desaparèixer i després el pare em portà a veure-la a la clínica, però mai no he sabut exactament què va passar, ells no ho han explicat… La segona vegada tot va anar bé i també vam visitar-la a la clínica, aquest cop amb la Neus i tot, i en una mena de cistelleta-bressol hi havia una coseta vermella, pelada i arrugada. És curiós que no em sentís engelosit, com va sentir-s’hi la meva germana, la qual no podia veure la petita i una vegada intentà d’escanyar-la. A mi més aviat em feia gràcia i m’hauria agradat que me la confiés, que em permetés de jugar-hi, però ella no ho volia, no ens deixava ni com aquell que diu tocar-la i, si havia de sortir, encara que nosaltres fóssim a casa, sempre se l’enduia, i això fins i tot abans que la Neus fes de les seves. El pare, per tot el que comprenia, va mostrar-se només discretament encisat; havia tingut ja tres fills i allò per ell no era cap novetat. Ella, en canvi, la covava, la consentia d’una manera fastigosa, ben a l’inrevés del que feia amb nosaltres, que sempre li hem estat una nosa. No cal estranyar-se’n, però és lamentable pel mal que podia haver-nos fet, que ha fet indiscutiblement a la Neus, la qual no seria la mena de noia que és ara ni probablement no s’hauria separat del marit si hagués tingut una infància més raonable, vull dir més amorosa. Jo… és qüestió de temperament, de caràcter, és clar, i un noi aviat s’acostuma a centrar els seus interessos fora de la llar si té un esperit una mica independent i sap reaccionar-hi en contra. A col·legi…

—Contra?

—Bé… Ja sé que sembla un sentiment negatiu, i potser ho fou de primer, quan era encara massa infant i sentia, més que res, la necessitat de fer allò que en diem la punyeta: contradir per contradir, infringir totes les prohibicions i ordres pel sol fet que ho eren i em molestaven. Però amb el temps l’obstacle arribà a ser allò que havia de ser: una dificultat que esperonava, una dificultat creada, potser per atzar, a la mesura de les meves forces. Devia passar-me una mica com diu que passa als pobles i vaig respondre a un desafiament implícit de l’única manera que hi podia reaccionar, amb l’afany de sobreposar-me, de ser jo mateix a despit d’aquest obstacle i de crear alguna cosa positiva… Per això no em queixo, ara, d’una certa duresa ambiental que va allunyar-me de la mol·lície i anà acerant-me. Les parets que es drecen al nostre davant són un factor d’estímul si no resulten excessivament altes. Sense el pare, però, potser ho haurien resultat. Ella el dominava, per la seva joventut, pel seu caràcter obstinat i poc comprensiu, per una mena d’intolerància dels altres que la feia tendir a anul·lar-los, però jo, obscurament, a penes manifestat, sentia el seu encoratjament quan, no massa sovint, li exposava les meves il·lusions, els meus projectes. Ben cert que tot això va tenir lloc més endavant, quan ja havia vist clar dintre meu i sabia què volia fer. Aleshores, d’infant, no sabia res i potser fins i tot podria dir que els estudis no m’atreien particularment. Ho demostra el fet que comencés el batxillerat amb molta desgana, una mica per imposició d’ell, que creia que em proporcionaria una instrucció més completa que no una carrera comercial. I ella no hi havia dit res, perquè a ella tant li feia com passés aquells anys, fins que en complís catorze o quinze; aleshores em posaria a treballar. Els meus inicis d’estudiant van ser força lamentables, fins al tercer any sempre vaig dur alguna assignatura penjada que ben de miracle aconseguia d’aprovar al setembre… Per aquells temps havia fet ja alguns bons amics, congeniava sobretot amb un dels meus companys, en Martí, un xicot de salut molt delicada, de fet tuberculós, només que aleshores encara no se n’havia adonat ningú. Solíem preparar sempre les lliçons junts, a casa seva o a casa meva, però passàvem més hores vagabundejant que tancats a les cambres respectives. Sovint a casa seva es pensaven que era amb mi, i a l’inrevés. Als tretze anys ell i jo ja coneixíem tots els encontorns de la ciutat, i, de determinats barris, n’hauríem pogut traçar un plànol. Aquestes incursions ja venien dels darrers temps de l’escola primària, quan érem uns mocosos de deu anys, perquè ens havíem conegut allí… Campanes no en podíem fer gaires, perquè el senyor Almendrós, el nostre mestre, era un home conscient i afeccionat a conferenciar de tant en tant amb els pares dels seus alumnes. Tot i el seu nom, era català i solia parlar-nos la nostra llengua encara que les classes les donés en castellà. A la guerra, havia estat més o menys perseguit i molestat, pels seus sentiments religiosos més que res, però es veu que sabia distingir entre una circumstància política adversa a les seves creences i el seu ideal patriòtic… El pare li tenia força simpatia. Havia estat de l’Esquerra Republicana, ell. Parlo del pare. També havia tingut un càrrec responsable al comitè de la fàbrica on feia de comptable, però són coses que no vaig saber conscientment fins després, quan ja era més grandet i ell evocava els dies de guerra, cosa que s’esdevenia sovint, perquè en servava com una mena de nostàlgia, la mateixa que he observat en altres homes de la seva generació que per altra banda la lamenten amargament. L’Eugènia era diferent, ella mai no havia tingut idees polítiques de cap mena i a casa seva, és a dir, a casa d’una tia que l’havia criada, eren gent molt carca. Ara, quan va casar-se amb el pare, ja no li quedava ningú i feia molt de temps que les pràctiques religioses se li havien fet indiferents, per bé que més endavant, amb els anys, tornà a practicar, però em penso que ho feia, que segueix fent-ho, més que res perquè això li sembla distingit, cosa pròpia de persones com cal. I ella sempre ho ha volgut ser, exteriorment si més no. Sí, sempre ha tingut un gran afany de respectabilitat, potser perquè la seva primera joventut va ser molt moguda a despit de l’ambient d’on procedia… No li agradava de parlar-ne, ni tenia per què fer-ho amb nosaltres dos, la Neus i jo, però per detalls que de vegades se li escapaven, o al pare, que no ho ignorava pas, vaig acabar per comprendre que havia treballat en un ball-taxi, però a la guerra ho deixà córrer i va posar-se a treballar en un sindicat, on ell l’havia coneguda. Una vida una mica embolicada i molt diferent de la que havia dut el pare. En realitat no s’assemblaven en res, no tenien res en comú, i de gran m’he preguntat més de quatre cops què devia unir-los. És a dir… ell devia veure la carn fresca i ella la possibilitat de fixar-se una vegada per totes. Però no s’acabaven d’entendre i si les discussions no sempre prosperaven era per voluntat del pare, molt acomodatici i comprensiu; ella ja he dit que era una mica dura, propensa a voler imposar-se. Entre això i els seus rondineigs inacabables quan la Neus i jo érem a casa, no és estrany que jo mirés d’evitar-la tot el possible. Ella deia que no la respectàvem i tot li era bo per a provocar escenes que, indefectiblement, acabaven per demostrar el seu punt de vista… com aquella vegada que algú va embrutar-se a la classe del senyor Almendrós. Li fèiem moltes malifetes, perquè era un bon home, paternal, i n’abusàvem. Per la classe havien passat tota mena d’animalons i, un dia, fins i tot vam ficar-li un gatet nascut de poc al calaix de la tarima per a donar-li un espant quan l’obrís. Però no es va enfadar, ens féu anar a comprar un petricó de llet i va deixar-lo a l’escola, d’on no es va moure fins que ja fou més gran… Allò d’embrutar-se a la seva tarima va ser més maliciós i per força havien d’haver-hi col·laborat quatre nois, perquè eren quatre les cagarades, una a cada extrem… Mai no va saber-se qui ho havia fet, tot i l’obstinació que aquest cop va posar-hi el senyor Almendrós, el qual acabà castigant tota la classe a una hora suplementària per espai d’una setmana. A casa em van interrogar el pare i l’Eugènia, junts i per separat, i ella va dir que fer una cosa d’aquelles era molt propi de mi i jo vaig plorar i tot, perquè no hi tenia res a veure, i durant molts dies, després, ni volia adreçar-li la paraula. Ella se’n queixava contínuament al pare, el qual acusava que no ens havia sabut criar, i a ell, si volia conservar la pau, no li quedava més remei que tornar-me a renyar, o castigar-me sense postres. Un fàstic… Un fàstic sobretot si ho comparava amb la llar d’en Martí. Els seus pares eren força més vells que els meus, s’havien casat ja grans i van estar molt de temps sense tenir fills. Eren unes persones molt ordenades i ell tenia una cambra clara, que donava fora, no com la meva, interior. Hi feia de bon estar quan ens decidíem a passar el vespre tancats, en general a l’hivern, quan plovia o feia massa fred; a ell li posaven un braser i, si volíem, també podíem estudiar fora, al menjador, no hi havia una estufa de serradures, i la seva mare ens deixava igualment sols. Sempre tenia que fer a la cuina, mai no he vist cap dona que s’hi passés tantes hores, i a ell li’n feia broma, dient-li que devien menjar molt bé, plats complicats com els dels restaurants o els que donaven per la ràdio i que l’Eugènia escoltava. No sé per què, com no fos per una mena de masoquisme que seria curiós d’estudiar, ja que no en feia mai cap, tot i que s’apuntava religiosament les receptes. Més aviat tenia una cuina monòtona, a base d’ous sobretot. Però ja hi estàvem acostumats… Hi torno molt, oi?, sobre la meva madrastra.

—És una persona important en la vostra vida.

—Important? Ben cert… Podia haver-ho estat encara més… És clar que jo em devia ressentir també del fet que vingués a ocupar el lloc de la meva mare; és un sentiment inevitable, i potser la hostilitat que hi havia entre nosaltres partí de mi, de mi i de la Neus, i ella va limitar-se a correspondre-hi. Ella ho explicaria d’aquesta manera, i com assegurar, ara, que no l’assistia si més no una part de raó? En el fons no és dolenta, tot i que durant molt de temps m’ho ha semblat; és com moltes persones, com la majoria si es vol… Sovint penso que en realitat tots ens fem una mica de nosa, sobretot quan som obligats a conviure i no hi ha un sentiment previ…, una inclinació nada d’afeccions comunes, de coincidències de caràcter, o de la sang. És molt relatiu, ja ho sé. També algunes persones són més franques que d’altres en l’expressió de la seva manera de sentir, i nosaltres hem de creure que això és una prova de sanitat. Seria interessant tractar d’establir fins a quin punt les persones més espontànies són aptes per a la convivència, per a la relació social i si no convé, precisament, que tothom barregi a la seva personalitat una engruna d’hipocresia… En realitat ens passem la vida enganyant-nos, mentint simpaties que no sentim, exposant sentiments honestos que són ben lluny de la nostra idiosincràsia… Les virtuts socials falsegen la personalitat. Però no és un tema per ara. Tornem a la infància, a l’arrel…

(El món circumdant: Barcelona, prop de dos milions d’habitants).

—Olors… Per què segueixo pensant en olors? Ranci de l’orfenat, ferum de pixats, la sentor humida de les parets del pis, de l’escala…, fortor de gas que s’escapa per les canonades velles…, perfum de dona… No, no perfum, sinó flaire de carn, suor d’aixelles, d’entrecuix… És una olor agradable quan t’hi acostumes, però en Barnés, de primer, el molestava una mica i a la seva excitació s’hi barrejava un pèl de repugnància, m’ho va dir. A mi m’acabava d’encendre, potser perquè tinc un temperament més sensual… Tot va començar a l’entrada de casa, on jugàvem o parlàvem de banda de nit. Els seus pares, els de la noia, eren a la botiga que tenien al carrer Major de Gràcia, o prop del carrer Major, i en plegar de l’acadèmia on anava es quedava amb nosaltres. Era una noieta riallera i aquell dia va orinar-se a les calces, de tantes bajanades que vam dir entre tots plegats. Però ja no érem tan infants, aleshores jo tenia catorze anys, feia el tercer de batxillerat i en Barnés s’havia afegit a la parella inseparable que formàvem amb en Martí. No hi havia estudiat, de petit, amb ell, perquè no vam conèixer-nos fins l’any anterior, el segon, quan ell va traslladar-se a l’institut des d’un col·legi de religiosos. En Muntanyà volia pegar-li…, li va pegar. No havia d’haver-s’hi ficat, perquè era el més fort de la classe, i en el fons un mala bèstia, despietat. Sempre feia trampa i va tocar amb un peu a terra quan jugaven a cavall fort i ja havia saltat. Ningú no deia res, i ell, que era nou, li cridà l’atenció. No devia haver parlat amb ningú, encara, i calia que comencés ficant-se on no el demanaven. Van encarar-se com dos galls de panses, perquè en Barnés era tossut i temerari quan li agafava un dels seus rampells. No va ni tenir temps de defensar-se, perquè en Muntanyà va clavar-li un cop de puny entre nas i boca que l’engegà per terra i el féu sagnar. Semblava una escena de pel·lícula… Després encara volia agredir-lo amb els peus, i una puntada sí que va donar-l’hi abans jo no m’hi barregés. Devia estar ximple, però no el podia veure, des del primer curs que m’era extraordinàriament antipàtic. «A tu qui t’hi demana?», volgué saber, i jo vaig assegurar-li que era veritat que havia fet trampa, que tots ho havíem vist, i aleshores avançà per a pegar-me, també. Estava espantat… Jo, vull dir. Espantat. Com sempre que m’he hagut de barallar. Potser per això sempre he fet un bon paper. Perquè no volia que ningú se n’adonés. Em vaig treure la sabata dreta, d’on havia saltat el taló de goma, i vaig aixecar-la amb tots els claus que sortien, disposat a obrir-li la cara. Però els altres ens van descompartir, com dèiem, perquè podíem fer-nos mal de veritat. Va assegurar-me que ja ens veuríem una altra estona, que allò no s’acabava d’aquella manera… coses d’aquestes, una mica per quedar com un home. Però mai no va intentar res. Devia haver-se adonat com el mirava, i en el fons potser estava content que el subjectessin; com molts valents, era un covard i quan et veia decidit es feia enrera si podia salvar l’amor propi. Suposo, ja que en realitat mai no vaig tenir ocasió de comprovar-ho. Ell, en Barnés, s’havia aixecat i la sang encara li rajava pel nas. Me’l vaig endur cap a la pica que hi havia en un extrem de pati, on es rentà. Però potser no ens hauríem fet tan amics si no hagués viscut relativament prop de casa, una mica més enllà, al carrer de Marià Cubí, tocant la Via Augusta. Aleshores en Martí estava malalt, era una de les moltes vegades que s’havia refredat, i això ens donà una ocasió d’intimar. D’altra manera que amb en Martí, però, perquè a casa seva no hi anava. Potser una o dues vegades, no res. Ell sí que pujava sovint… A l’escala hi fèiem grans estades i després, quan ella va treure’s els pantalons, ens hi passàvem tots els vespres. Jo vaig dir-li que ho fes, per broma; no em pensava pas que m’obeiria. No volia pujar a casa seva, gairebé davant mateix, perquè aquell dia hi havia la seva mare i si hi anava, va dir, ja no la tornaria a deixar baixar. Va demanar-nos que ens tombéssim d’esquena i nosaltres ho vam fer només a mitges, tots dos l’espiàvem per sobre l’espatlla i vam veure com s’aixecava les faldilles. Se’n va adonar, o potser ja se n’havia adonat de primer, el cas és que protestà, que de mirar en sabíem molt, però que a ella no li deixàvem veure res. Devia fer també referència a altres cops, quan li llucàvem les cuixes si ens assèiem per terra. Si hagués estat sol potser no hauria passat res… És clar que no, ja no li hauria dit que se’ls tragués. Però ara era diferent, l’un per l’altre ens vam animar, i ella també hi contribuïa, s’havia quedat amb la roba aixecada i un tros de ventre i la taca més fosca del pubis li quedaven al descobert i vam veure que ja era tota una dona encara que només tingués tretze anys. Érem sota mateix de l’escala, on l’entrada feia un racó, i ella era dins de tot, contra la paret. Ens vam descordar perquè ens pogués veure també i… doncs, això…

(El món circumdant: Barcelona, prop de dos milions d’habitants. Un barri alt: les Tres Torres).

—L’olor ho envaeix tot…

—Què va passar?

—Feia… sí, feia una olor molt bona, forta. Potser feia dies que no s’havia rentat… Tots dos estàvem molt excitats i jo volia masturbar-me però ella em va demanar que li ho deixés provar i em tocà amb uns dits que semblaven freds en comparació amb l’escalfor de la meva carn. En Barnés, que tot d’una feia l’home, pretenia que tots aquells tocaments eren de col·legials, que per fer allò no es necessitava cap dona, però ella no ens deixava que l’hi entréssim, perquè li trencaríem el tel i després no es podria casar. Va explicar-m’ho l’endemà amb pèls i senyals. El seu pare, que era practicant, tenia llibres que s’hi referien i ell pretenia haver-los llegit. Era estrany que amb ell no n’haguéssim parlat mai, de tot allò, ell que era l’únic noi que semblava saber-ho tot. Potser perquè no era fatxenda com molts. En realitat era un xicot estrany, una mica displicent, amb un petit somrís que sempre em molestà, per amics que fóssim, o potser precisament perquè ho érem. En Martí no hi lligava gaire, no li agradava el seu tarannà, i el recel em penso que era compartit per l’altre; al principi tots dos forcejaren una mica com si la meva amistat fos molt preciosa i cadascú se la volgués assegurar en exclusiva… I en Martí no volia saber res de noies, deia que allò era brut i que podíem agafar alguna cosa encara que elles fossin sanes. La mateixa irritació… Ho discutia amb mi, perquè amb en Barnés em deia que no hi havia res a fer, sempre sabia més que els altres i si no sabia ho feia veure, perquè els seus silencis, quan callava, eren plens de superioritat. A l’escala, amb les noies, només va venir-hi una vegada i se’n va anar quan va adonar-se com eren. Vull dir després de descarar-nos, ja que abans ell i l’Alfonsina semblaven simpatitzar precisament molt. I dic noies perquè ella acabà per dur una amiga de l’acadèmia on estudiava comerç. Només va venir tres o quatre vegades, però, perquè era una mica més gran i ja li tenien treball demanat i, quan començà a l’oficina, canvià les hores dels estudis; hi anava de set a nou i no tenia temps, doncs, pels nostres jocs. És clar que devia ser una mica d’excusa, era bon tros espantadissa i aquells dies que va venir no es cansava de preguntar-nos: no direu res, oi? I tampoc no li agradava tant com a l’Alfonsina, la qual semblava no pensar en res més. Un dia em va confiar que, de vegades, només d’imaginar les coses que podia fer, ja tenia un orgasme. Per vergonya meva jo no sabia què volia dir, ni va poder aclarir-m’ho en Barnés tot i les seves lectures. Ella era molt més espavilada que nosaltres, en totes aquestes coses… Aquell primer dia en Barnés va marejar-se una mica, ell pretenia que devia ser per l’olor dels orins però la veritat és que no se’n sentia gens. Tampoc no devia estar bo del tot, per bé que de festes no en feia, però tot sovint li rodava una mica el cap i si érem al pati, jugant, li calia asseure’s per terra fins que es recobrava. A casa seva no havia dit mai res, tenia por que el portessin al metge, i ell no els podia veure, els metges, des que un any enrera li havien fet l’apendicectomia. Havia anat bé, però l’anestèsia devia ser insuficient perquè, segons va dir, el van fer patir molt. Pretenia que l’havien obert i cosit de viu en viu… Només va venir fins al quart curs i després va anar-se’n a Girona amb la seva família. Va tornar, i ens hem vist una vegada, de casualitat, pel carrer, quan jo tot just feia el segon de medicina. Aleshores treballava en un despatx i gairebé només vam parlar dels temps passats, dels professors, d’en Martí, que ja s’havia mort. Sembla estrany com pots sentir-te de distant amb algú que ha compartit amb tu tot un món d’interessos, d’afectes… Si no haguéssim parlat de tot allò, no hauríem sabut què dir-nos. I m’ha passat amb d’altres, també. No em penso que sigui un defecte meu… Una vegada vaig llegir alguna cosa, sobre això, no recordo on; tinc mala memòria per les lectures no professionals, sempre n’hi he tinguda. Vull dir… Dec llegir massa de pressa, massa superficialment… I tampoc no és això, perquè si es llegeix superficialment no es comprenen les coses. Sempre he estat de comprensió relativament ràpida. De petit em costava molt poc d’aprendre’m les lliçons, amb llegir-les un parell de vegades en tenia prou, i sempre vaig fer bon paper, a classe. Però al cap d’uns dies se m’havia oblidat tot. Potser no m’interessava prou. Gens. Que odiós que el trobava, el batxillerat, per exemple! En part devia ser culpa dels professors, que no feien res perquè ens resultés agradable. I hi havia cada assignatura! Recordo la formació política… Vull dir que recordo que se’m quedava a mig coll, que no passava, perquè del que deia… ni un borrall! Amb el pare hi havíem fet més d’un comentari saborós, ja que volgué llegir-la, fragments si més no; no em penso que l’acabés. L’Eugènia es queixava que em ficava idees al cap i que qualsevol dia, a classe, faria alguna imprudència i ens la carregaríem tots. Convencionalisme, por… Si la por que entre tots hem passat durant aquests anys fos una cosa física, que es pogués pesar… Al principi ella, l’Eugènia, sempre temia que al pare el molestessin per haver estat de l’Esquerra i del comitè de la fàbrica, però no hi devia haver cap denúncia, els del partit havien cremat els arxius o se’ls van endur, i l’amo de la fàbrica tampoc no es queixà mai. No podia, perquè l’havien tractat molt bé. Un cop que ell va estar malalt, vingué a casa i, parlant parlant, va dir que als del comitè els havia d’estar agraït, perquè ells ho havien salvat tot i van donar-li feina, no com havia passat en altres fàbriques, els amos de les quals se’n van haver d’anar o els van fer la pell. Ell sempre treballà al despatx, és clar que de simple escrivent. Però què més podia demanar? Estava una mica espantada, doncs, i més ho hauria estat si hagués sabut algunes de les facècies a què em lliurava a l’institut. A l’hora d’elegir idioma, per exemple, vaig escriure que escollia el català i quan van cridar-me a secretaria vaig explicar que pensava que podia inclinar-me per qualsevol idioma estranger; suposo que van preferir prendre’m per ignorant i van limitar-se a fer-me repetir l’imprès. La cosa, però, va transcendir una mica i el catedràtic de llengua castellana, sense personalitzar, va fer-nos un discurset sobre les llengües universals, com va dir, i les llengües de comunicació familiar o regionals. Gairebé una altra manera de puntualitzar que els catalans parlàvem un dialecte. A l’institut, no gaire precisos potser, s’anaven dibuixant dos grups i de vegades hi havia insults, algun fill de funcionari que ho devia haver sentit dir a casa seva ens tractava de «rojos» i nosaltres li sortíem amb allò de «xarnego». No sé si té cap interès… Sovint penso que és sorprenent que entre nosaltres encara quedin persones normals. O potser ens pensem que ho som, perquè en una societat malalta és lògic que ningú no ho sembli i tothom es prengui per normal i que hi consideri els altres. Però no ho podem ser, no del tot. Quan es viu sota una pressió que ens limita, que converteix la inhibició en virtut, tota una part de la personalitat, la més important diria jo, queda reprimida. Potser un dia m’ocupi d’aquestes coses, m’agradaria de fer-ho i crec que entra dins les meves atribucions de psicoanalista, un estudi sobre la psicosi de tot un poble que ha perdut contacte amb la realitat i ha hagut de forjar-se’n una altra. Passem… Ja gairebé deu ser l’hora…

—Encara disposem d’un parell de minuts.

—Què més? De vegades sembla fàcil, de vegades sembla difícil. Parlar, vull dir… El conferenciant no va beure gens d’aigua de l’ampolla que tenia al costat. En general no en beuen, i si ho fan tothom ho troba estrany. Jo no li ho trobo. Aquella pausa, el gest d’atansar-se el got a la boca després d’haver vessat el líquid mentre tothom et mira i espera… La gent hi assisteixen sense interès, potser per matar l’estona. Quantes coses no fem per matar el temps! Les persones que visiten el metge, malalts imaginaris, també maten el temps. Però és una malaltia. Aquesta… no sé com dir-ho, no hi havia pensat mai… aquesta ànsia de viure tan llargament com sigui possible un temps buit… No és això. I tampoc no és veritat que no hi hagués pensat. És que no hi ha una coincidència entre… De petits, el nostre temps concorda amb el temps exterior i, si no hi concorda, és per excés nostre. Però a mesura que ens fem grans passa a l’inrevés. Encara que tinguem molta feina, encara que, com diem tantes vegades, no tinguem temps per a res. Sembla com si en un moment donat s’esdevingués alguna cosa… Potser és que sobtadament deixem de viure un temps provisional. Bé, el temps sempre ho és. Una situació, hauria de dir. Tot comença a fer-se definitiu a partit de… No que ho sigui. Hi ha activitats que iniciem i abandonem, amors, distraccions. Sabem que tenen un principi i un final, que no són per sempre, per aquest sempre relatiu que s’estén fins a la mort, quan sigui… Dintre el nostre temps… Però ens ha passat l’instant de les oportunitats, de les decisions que ho poden capgirar tot, potser perquè hem aconseguit allò que volíem o, fins i tot sense haver-ho aconseguit, els treballs, la preparació, els anhels que ens duen cap aquesta consecució pesen massa, ens han determinat definitivament… No, no ho puc dir. Ens instal·lem en la immobilitat a despit de les aparences. Si més no en relació a una primera disponibilitat que ens obria el món de bat a bat, sense que per desgràcia en fóssim prou conscients, sense que, si ho érem, els altres, família, societat, ens facilitessin el pas cap a d’altres destins… Però tot això són paraules. Paraules reveladores, és clar, que us permeten, que em permeten, d’esbrinar una mica com sóc, què sóc…

—Ara sí, ja és l’hora.