—L’aventura amb Teresa no va fer més que acréixer la meva timidesa i reforçar un sentiment de profunda desconfiança que sempre havia dut dintre meu. Van seguir uns mesos miserables als quals va posar fi la meva entrada al despatx, on havia tingut lloc la vacant que esperàvem. Una fi relativa, és clar, perquè jo continuava essent el mateix. Però et puc assegurar que aquelles vuit hores de reclusió, la majoria d’elles molt aviat ben ocupades, em van ser beneficioses en la mesura, si més no, que tenien la virtut de fer-me oblidar del meu problema. Bé, desgraciat, però, sempre m’hi vaig sentir i, en el fons, encara m’hi sento avui. No m’he sabut adaptar, aquesta és la veritat, ni al món que aviat havia de conèixer, ni al món que descobriria més tard, quan un semblant de normalitat em fos donada.

La vídua, com et pots imaginar, vaig mirar d’evitar-la tant com em fou possible. Van tenir lloc, perquè eren inevitables, altres encontres per l’escala, notablement durant el temps que precedí la meva entrada al despatx, i en algunes d’aquestes ocasions, de primer, ella no deixà de recordar-me la promesa que li havia fet. En veure, però, que no la complaïa, a poc a poc anà desinteressant-se’n i les nostres ocasionals relacions no trigaren a enfredorir-se considerablement, en part també a causa de l’aparició en la seva vida d’un botiguer del veïnat, el qual després vaig saber que la visitava sovint, no sense sobresalts i petits escàndols, perquè era home casat, i la muller aviat deixà d’ignorar les activitats extraconjugals del seu marit. La meva mare, una mica massa convencional de vegades, s’ofengué d’aquesta conducta i les dues dones no solament cessaren tota relació amical, sinó que fins acabaren no saludant-se. Tot plegat facilità el meu allunyament de Teresa.

L’oficina on vaig entrar, em sembla que t’ho he dit, era d’una empresa important i hi treballàvem dues dotzenes de xicots. No hi havia cap noia, perquè els amos eren gent d’una mentalitat encara una mica antiquada i probablement no creien ni en l’eficàcia ni en la serietat femenines. Una vegada més, doncs, queia en un món fet exclusivament d’homes, cosa lamentable, ja que la presència d’unes quantes noies m’hauria donat l’ocasió de freqüentar, ni que fos de biaix, per així dir-ho, un món femení que a la llarga em podia reconciliar, potser, amb la dona, o simplement donar-me una habitud de tracte que, familiaritzant-m’hi, me la fes menys hostil, menys llunyana.

En lloc d’això, el despatx va ser el vehicle a través del qual havia d’entrar en relació amb el món dels homosexuals. Perquè n’hi havia un. Era un noi que tenia un any i mig més que jo i que treballava a la taula del costat. Ningú no havia sospitat mai res de la seva conducta anòmala, potser perquè també feia poc temps que era a la casa, on m’havia precedit solament d’uns quants mesos, potser perquè algunes singularitats de caràcter, que per força els companys havien d’acabar remarcant, eren passades al compte de la seva joventut.

El veïnatge obligat en què treballàvem era natural que ens lligués una mica, així com també la semblança de les nostres edats. Érem els dos empleats més joves de la casa, i entre nosaltres i els qui immediatament ens precedien hi havia una diferència de sis o set anys, la suficient per a crear una primera distància que només el temps destruiria.

En Pere, que aquest era el seu nom, procedia d’una família molt modesta, aveïnada en barris malfamats, i de molt jove que havia tingut ocasió de familiaritzar-se amb el vici. Però, malgrat la seva joventut, quan jo el vaig conèixer ja era un xicot que sabia nedar i guardar la roba; havia après que, a la llarga, el vici no paga, de manera que les seves activitats en l’ambient on la seva anomalia l’havia submergit eren d’un caràcter marginal. De fet, duia dues vides diferents: la vida ordenada, honesta i clara del despatx, i la vida fosca, subterrània i tèrbola que compartia amb una sèrie d’individus alguns dels quals vaig arribar a conèixer.

La primera revelació que vaig tenir d’aquestes altres activitats seves fou provocada per un rellotge, un rellotge de polsera d’or, amb què un matí es presentà a l’oficina i que fins aleshores encara no li havia vist mai.

—Noi, tu, com l’abillem!

Ell va seguir la indicació del meu esguard, mirà també el rellotge i després se’l fregà contra la solapa de l’americana, per donar-li llustre. Modestament, contestà:

—Es fa el que es pot. T’agrada?

—Molt.

Me’l va deixar examinar.

—Pel cap baix deu valer cinc mil pessetes…

—No, tant no.

—Te l’han regalat?

—Sí, ahir.

—Era el teu sant? Però no. Sant Pere…

—Sant Pere és pel juny.

—Per això. Que potser fas anys?

—No.

De cop vaig adonar-me que em mirava molt curiosament.

—Però tinc bons amics.

Jo vaig riure, sense entendre’l, sense adonar-me que, obeint un sobtat impuls, m’estava dient una cosa que encara no havia dit mai a ningú de l’oficina; que m’invitava a continuar interrogant-lo.

Cinc o sis dies després va presentar-se amb una altra peça relativament valuosa: un llapis de mina, igualment d’or. I aquest cop va ser ell qui me’n va fer adonar.

—Eh, què et sembla?

—Un altre present?

Va assentir.

—Del mateix amic.

Vaig quedar-me una mica sorprès, i aquesta vegada alguna cosa s’inquietà dintre meu, com si comencés a pressentir la veritat. Vaig fer una resposta vaga i vaig tornar a la feina.

A la tarda, a punt de sortir, em va dir:

—Què fas, aquest vespre?

—Quan?

—Ara, quan sortirem.

—Res.

—Si vols venir al cinema, te’l pago.

—Massa tard.

—No. A les deu a casa.

Ell va riure.

—Els negocis rutllen, tu!

—Quins negocis?

Arronsà les espatlles.

—Negocis!

Vam anar al cinema. Com et pots pensar, les pel·lícules, les he oblidades. És a dir, d’una d’elles, no vaig mai arribar a saber-ne el títol, perquè, quan vam entrar, la sessió ja era començada, i, la segona, no arribàrem a veure-la. Tinc encara ben present, però, una escena d’un accentuar caràcter eròtic, en la qual el protagonista, el tors nu, fent jugar tots els seus músculs, s’imposa per l’única força de la seva homenia a la noia, la qual, vençuda i anhelant, l’espera primer, a mesura que ell avança, i l’abraça després, els llavis entreoberts i tremolosos, les aletes del nas palpitants. En fi, una escena com moltes que en deus haver vist tu mateixa en pel·lícules americanes.

En Pere em va donar un cop de colze, respirant sorollosament.

—Has vist? No t’excites, tu?

—Ves…

—Mira jo… Tu, no? Quan veig un tipus així…

Fins en aquell moment no vaig caure dels núvols.

—Quin tipus?…

—No deus pas voler que sigui per aquesta bleda!

Es tombà.

—Mira…

Vaig seguir la direcció del seu esguard i vaig adonar-me que dues butaques més enllà, hi havia un parell de noies. En aquell moment, la que teníem més propera s’havia abocat a l’orella de l’altra, i després totes dues ens miraren.

Potser va ser allò. No ho sé, però no oblidis que, si no em veia obligat a realitzar l’acte sexual, jo era capaç de sentir alguna cosa per una dona. Quan moments després la pel·lícula s’acabà i les noies van alçar-se, vaig proposar a la impensada:

—Seguim-les?

M’havia aixecat ja, per no perdre-les de vista entre la gent que abandonaven el local, i en Pere va venir al meu darrera, tot preguntant:

—Què dius?

Es va deixar menar cap a fora, però un cop allí es va negar a secundar els meus projectes.

—Segueix-les tu, si vols.

—Home, són dues…

—A mi no m’interessen. Vés-hi tu sol.

En el timbre de la seva veu hi havia una nota menyspreadora.

—No, així no.

—No serveixo, jo, per a segons quines coses… Escolta, ¿per què no fem una altra cosa? No podries telefonar a la teva mare que avui hi aniràs una mica tard?

—Per què?

—Ho podríem passar bé; tots dos junts.

—Vols dir…

—Sí. Tu i jo.

Aleshores em vaig enfadar.

—Ets un fastigós.

—Tant com tu!

—No és veritat!

—Com si no ho hagués vist!!

—Ha estat per elles.

—I de primer també?

Vaig callar.

—Veus?

Jo vaig intentar defensar-me:

—Al capdavall, ja no som dos col·legials.

—Precisament… Què, telefones?

—Ja t’he dit que ets un fastigós!

I vaig deixar-lo, mentre ell reia sense immutar-se.

Aquella nit, vaig passar-la inquiet, seduït i horroritzat alhora pel que s’havia esdevingut entre nosaltres dos. M’havia de confessar que tot d’una tornava a contemplar amb interès un seguit d’hàbits escolars que fins feia poc no havia abandonat i que ara havia de considerar a una altra llum. No, no érem ja col·legials, com jo havia dit i ell va reconèixer d’una manera tan significativa. Allò que era innocent, relativament innocent, una etapa per la qual cal passar, ara adquiria una gravetat que amenaçava de comprometre-ho tot. Però, comprometre què? No ho estava ja tot, de compromès?, ¿no havia fracassat lamentablement, tot just uns quants mesos enrera, davant un cos desitjable? ¿No havia fins i tot quedat demostrat que no era tan desitjable com em pensava? Que potser era un invertit sense saber-ho?…

En la nit, vaig dreçar-me sobre el llit, mentre una veu protestava dintre meu: no, no. No era possible que jo fos un d’ells, mai no havia sentit cap cobejança estranya; tots els meus anhels, per insatisfets que fossin, s’havien orientat sempre cap a la dona. Però, però… Vaig maleir en Pere, vaig maleir la meva pròpia feblesa; però, un cop vaig haver fet això, encara va quedar alguna cosa dintre meu, un residu irreductible, des d’on continuava encarant-me amb aquella tarda i on, com en començar la nit, el disgust es barrejava a l’atracció.

Si hagués pogut evitar en Pere… Però no podia, és clar, seia al costat de la meva taula, ens vèiem obligats a relacionar-nos per cent detalls de la feina. Vaig intentar-ho, t’ho asseguro, vaig intentar-ho amb tota sinceritat. L’endemà només vaig adreçar-li la paraula quan la cosa era absolutament indispensable, i sempre al més breument possible. Ell acabà adonant-se de la meva actitud.

—Què et passa?

—Res.

—Diria que estàs enfadat.

—Deixa’m treballar.

—Veus?

No li vaig contestar, però més tard tornà a insistir:

—Mai no m’hauria pensat que fossis tan mussol.

—Doncs ara ja ho saps.

—Ja et passarà, però. I aleshores, quan m’ho demanis, potser seré jo qui et dirà que no.

Vaig intentar riure, escandalitzat per aquella franquesa, anguniejat potser per aquella amenaça.

La situació es va perllongar uns quants dies, amb alguns canvis, perquè ell havia emprès, a la seva manera, una veritable obra de seducció. Un matí va dir-me:

—Avui no he parat de somiar-te.

No vaig contestar.

—No vols saber què fèiem?

—No.

—Érem tots dos sols en una sala amb el terra tot encatifat…

—Et dic que callis!

—I tu eres un xicot fort, que mai no es cansava. No paraves de cridar-me…

Em vaig tapar les orelles. Però l’endemà hi tornava:

—Quins dies que em fas passar!

—No ho vull saber.

—Amb tu no seria com amb tots aquells… Nosaltres som joves.

Era com si festegés una noia, una noia de la qual sabia que, en el fons, no es podia ofendre, perquè ja una vegada li havia concedit els seus favors, una part dels seus favors. Jo, pitjor que ell, passava uns dies, i sobretot unes nits, terribles, Sense poder oblidar aquella tarda del cinema, rememorant totes les seves paraules, fins i tot aquelles que m’havia semblat que no escoltava. Una ànsia estranya anava creixent a poc a poc dintre meu, i després, a l’oficina, no podia evitar de mirar-me’l quan ell estava abocat sobre la feina, observant el seu cos gràcil, encara adolescent, el rostre fi i de llavis molsuts, les seves mans, sobretot les seves mans… Una curiositat malsana feia més punyent el meu neguit. Seria capaç? ¿O bé en el darrer instant em passaria exactament com amb la Teresa? Em semblava que no, gairebé estava convençut que no, però això, en lloc de tranquil·litzar-me, augmentava ara les meves angúnies.

En Pere, després d’aquella breu temporada de seducció, un dia, de sobte, semblà cansar-se’n i, durant dos o tres dies, no va fer la més petita al·lusió a allò que s’havia esdevingut entre nosaltres. Era com si tot d’una ho hagués oblidat. ¿Cal que et digui que, contra tota previsió, la cosa gairebé em va desil·lusionar? Vaig descobrir que, sense saber-ho, m’havia acostumat a aquell festeig i començava a estimar el meu infern. Ara gairebé m’ofenia la seva mirada impersonal, els mots convencionals que es creia obligat a adreçar-me, el seu capteniment deseixit que el duia a bromejar amb els altres, aquell pèl d’ironia que em semblava descobrir en moltes de les seves paraules… No ho sé, tot plegat era massa complex perquè aleshores pogués entendre la xarxa on m’havia enredat.

Potser va ser per sortir-ne d’una vegada que quan, a la fi, una tarda, en baixar plegats les escales, va invitar-me a fer una cervesa, vaig acceptar sense fer-me pregar.

Ens vam ficar en un bar que hi havia tres portes més amunt, un local menut, amb una llustrosa barra de caoba i quatre taules en un costat. Vam comanar les cerveses i després es va treure el paquet del tabac.

—Fuma.

Vam fumar tots dos i, quan el cambrer ens va dur les cerveses, vam beure’n uns glops en silenci. Després va dir, mentre s’eixugava la boca:

—Les has tornades a veure, aquelles noies?

—Quines noies?

—Les del cinema.

La pregunta era idiota, perquè sabia perfectament que mentre discutíem les havíem perdudes de vista.

—No. Per què?

Va arronsar les espatlles.

—En el fons, tampoc no t’interessaven gaire, oi?

Ara vaig ser jo qui arronsà les espatlles.

—Hi surts sovint, amb noies?

—Alguna vegada…

Però m’havia ruboritzat. Ell semblava haver aconseguit la informació que desitjava, perquè no va insistir, sinó que canvià bruscament de conversa.

—Ja ho saps, que estic per deixar l’oficina?

—Que la deixes?… No.

—Sí. Només que trobi una altra cosa.

—Però per què?

—No vull que tothom sàpiga… No em pensava que parlessis.

—Qui, jo?

—És clar. No ho sabia ningú més. Per força has d’haver estat tu.

—Però…

—És igual. No m’enfado, i és per dir-t’ho que t’he convidat a beure una cervesa. Tota la culpa és meva.

—Si jo no he dit res!

Ell féu com aquell que no m’havia sentit.

—No havia d’haver estat tan franc, amb tu. Però et tenia per un bon company.

—Però si ho sóc, Pere. T’asseguro que no he dit res!

Ell va tornar a beure, sense contestar. Jo vaig insistir, angoixat al sol pensament que em podia prendre per un bocamoll.

—No he dit ni una sola paraula a ningú. M’has de creure.

Ell va condescendir:

—Potser se t’ha escapat sense voler…

—Et dic que no. No ho has de pensar, això.

—Què vols que pensi, doncs? Ningú més no ho sabia, t’ho repeteixo.

Vaig inclinar el cap.

—Em sap greu, Lluís. De debò que me’n sap. Després d’aquella tarda sempre he cregut que tu i jo… Però es veu que anava equivocat del tot.

Va rebutjar la cervesa taula endins.

—En fi, no en parlem més.

Es va aixecar, els ulls tristos. Vaig dir:

—No te’n vagis, Pere.

—Val més.

—No… Si et podia convèncer…

Ell em va interrompre:

—No, no pots.

Vaig allargar el braç. Dintre meu sentia una emoció càlida i agradable, però tot jo tremolava.

—Sí, sí… Escolta, vols que telefoni a la meva mare?

Ell em va mirar llargament.

—Ho faries?

—Sí.

I, com que al bar n’hi havia, vaig adreçar-me tot seguit al telèfon.

—De manera que vas ser tu qui va prendre la iniciativa…

La veu de la Maria Rosa sembla dolguda i, més que dolguda, fins i tot ressentida.

—Jo no diria això…

—Sí, sí, perquè tot podia haver acabat, aleshores.

Brando el cap, per desmentir-la, convençut que mai no aconseguiré de fer-me entendre.

—No hauria servit de res. Si no hagués estat ell, més tard o més d’hora hauria estat un altre. ¿És que no veus que a la llarga no ho podia evitar, que no em quedava cap altre camí?

—T’ho sembla ara, ara que ja no hi pots fer res.

—I aleshores també. La prova és que, malgrat les meves lluites interiors, a despit d’una certa repugnància primera, potser més aparent que real, la cosa m’atreia i, quan vaig haver-la tastada, la vaig trobar… sí, és així, la vaig trobar satisfactòria.

I això no solament perquè m’havia permès de descobrir la meva pròpia virilitat, de la puixança de la qual tantes raons havia tingut per a dubtar… Aviat havia de descobrir que hi havia alguna cosa d’intrínsecament bell en aquelles relacions. No em refereixo ara solament a les relacions amb en Pere, sinó a totes les altres, o gairebé totes les altres que les van seguir. Perquè en Pere només va ser el primer d’una llarga cadena, i encara el menys idoni a causa de les peculiaritats del seu procedir. Com ja deus haver comprès, en el fons era molt venal, explotava el seu vici ni més ni menys que una prostituta i, de tant en tant, es permetia una aventura desinteressada, com la meva ho va ser, sense altra forma de recompensa que la satisfacció que dóna la novetat.

Aleshores, quan el vaig conèixer, tenia un amic anglès, del qual provenien els presents que m’havia mostrat, però et puc assegurar que li era copiosament infidel. Aquest home, no el vaig arribar a veure mai, però en canvi en vaig conèixer molts altres, perquè, com aviat vaig esbrinar, existia tot un món al marge, amb els seus indrets de reunió i de contracta, quan convenia, amb les seves habituds, les seves gelosies, els seus interessos i capricis. Un món que es renovava contínuament, amb sobtades desaparicions i amb imprevistes irrupcions de cares noves, un món compost per persones que només tenien una cosa en comú: la seva manera de sentir-se a part.

De bona hora vaig comprendre, no solament per la meva experiència, sinó per l’experiència que veia repetir-se al meu entorn, que l’homosexual és un ser solitari i que la seva recerca incessant, les seves aparents vel·leïtats de conducta, no reflecteixen més que aquest sentiment d’inseguretat íntima que el porta a canviar de parella amb l’esperança, gairebé sempre decebuda, de trobar un afecte durador, un amor autèntic, una situació estable.

He vist moltes coses, Maria Rosa, i jo mateix n’he viscudes més de les que et podria contar. A partir d’aquella tarda, quan vaig decidir telefonar a la meva mare per dir-li que tornaria tard, vaig assistir a la irrupció, dintre meu, d’un ser novell que canviaria radicalment de costums, presoner des d’aleshores d’una set inexhaurible que el duria, com tots els altres, a cercar a través de tota mena d’encontres i aventures aquella base ferma sobre la qual poder construir una altra existència, al marge, és cert, al marge de la gent que us dieu normals, però no per això menys necessitada de comprensió si, escorça endins, tenim el valor de penetrar…

En Pere no era, ni es va proposar ser-ho mai, la mena de xicot que podia donar satisfacció a les meves exigències, quan aquestes es precisaren, i això precisament per les raons que t’he explicat. Ell escapava a aquesta necessitat de tendresa i d’afecció, a aquell anhel de bastir quelcom de sòlid i d’estable. Ell era un món a part dins el món a part on vivíem. Era un d’aquests sers que permeten donar sortida a energies que d’altra manera no se sabrien canalitzar o que es podrien canalitzar d’una forma perillosa.

No té res d’estrany, doncs, que les nostres relacions fossin d’una curta durada, perquè un cop satisfet el seu caprici i acomplert el seu paper d’iniciador, per al qual no puc negar que tenia facultats, es desinteressà completament de mi. Però en aquell moment jo ja havia descobert les seves flaques i em podia passar d’ell. És per això, suposo, que entre nosaltres, mai no hi va haver cap renyina formal, com tantes n’he presenciades, sinó que al llarg dels anys, fins que va fer-se fonedís, vam mantenir un contacte esporàdic, no tan seguit, és clar, quan sis mesos després d’aquella tarda jo, i no ell, vaig abandonar el despatx per passar a una altra empresa.

La veu de la Maria Rosa m’interromp:

—Suposo que ell mai no havia tingut la intenció d’anar-se’n…

—No. Tot va ser una trampa, per veure si hi queia. No tenia la intenció d’anar-se’n ni era veritat que per l’oficina s’hagués parlat de les nostres afeccions. M’ho podia haver pensat. Ningú no sabia res de res, i, per tot el que sé, encara les deuen ignorar. Tant ell com jo, sempre vam tenir gran cura de no trair-nos davant els altres. Tots ho fem. Un instint elemental de conservació ens obliga a fer-ho així…

—Doncs alguns ho amaguen molt bé…

La miro, sorprès pel to irònic de les seves paraules.

—Què, amaguen?

—Que tenen instint de conservació, que dius tu. Si alguns fins i tot us maquilleu, com per assemblar-vos més a una dona!

Faig uns passos cap al llit, on ella encara seu.

—No parlo d’aquests; mai no he parlat d’aquests.

—N’hi ha de més d’una mena, doncs?

—Sí, i no te’n burlis. Molts dels que has vist…

—No, si jo no els he vistos! Què et penses? Si ho sé és perquè m’ho han contat.

—Molt bé; molts d’aquests dels quals t’han contat que es maquillen i es vesteixen de dona, ni tan sols són invertits.

—Això, sí que no m’ho crec!

—Doncs és la veritat. Molts són més o menys artistes, o pretenen ser-ho i la base del seu èxit és l’equívoc amb què juguen. D’altres… d’altres sí que ho són, però pertanyen al que en diria les capes perifèriques i mai no han comprès l’homosexualitat com nosaltres. N’hi ha també que es disfressen amb fins comercials, com ho podia haver fet el mateix Pere si no hagués tingut interès a mantenir un peu en aquest altre món de cada dia… Per la meva banda, t’asseguro que jo mai no he recorregut a aquests… expedients.

—Però que tu…

La tallo amb un gest.

—No, ni jo ni cap dels meus amics i coneguts. ¿No veus que mai no hem pretès enganyar-nos i simular que buscàvem una cosa distinta d’allò que en realitat volíem? Sabem que som homes i que estimem els homes. Personalment, mai no m’he volgut fer passar gat per llebre. No som efeminats, tot i la fama que en tenim, i, aquells que s’han preocupat de comprendre’ns una mica, així ho han hagut de confessar. No vull dir, amb això, perquè no té res a veure amb l’efeminament, encara que molts ho confonen, que no existeixi en nosaltres una marca, un senyal, alguna cosa que ens permet de reconèixer-nos sigui on sigui que ens trobem. Però, en què consisteix aquesta marca, potser ni jo mateix no t’ho sabria dir. És feta de coses impalpables i que escapen a l’atenció dels no iniciats. Una altra manera de mirar, una altra qualitat d’interès, una intenció inconscient que potser inconscientment sabem apreciar en els altres… Tu mateixa no havies tingut mai ni la més petita sospita…

—No.

—No. A la meva manera de veure, és efeminat l’home que centra el seu interès en les dones, i aquest home només pot sentir repugnància per qui pretén enganyar el seu desig presentant-se com una noia sense ser-ho. De la mateixa manera, nosaltres, la generalitat de nosaltres, havent centrat les nostres apetències en el propi sexe, només podem avorrir allò que seria un pobre substitut d’un desig que no sentim, que ens és estrany.

Et puc assegurar que tots els homes que he estimat eren completament virils, sense res d’equívoc, i n’he coneguts molts. Com tots ells, ja ho deus haver comprès, també jo vaig emprendre el meu viatge a la recerca d’un port que, per altra banda, mai no vaig trobar. És aquesta dificultat, gairebé aquesta impossibilitat de fixar-se, d’establir una vida en comú definitiva, l’única cosa que em podria fer creure que som verament, com dieu, uns anormals. Perquè hi ha una falla en tot allò que no és capaç d’arribar a una consecució, o quan aquesta consecució només és provisòria. Ara, que, si ho mirem a fons, ¿no és també provisòria la consecució que home i dona realitzen per mitjà del matrimoni? ¿No cessa l’interès, no s’oposen els temperaments, no sorgeixen les diferències quan la vida en comú ha usat aquella escorça de comprensió i d’amor que només la il·lusió permetia?

Però, és clar, hi ha una diferència, la unió entre home i dona és sancionada per la societat, i després hi ha els fills que lliguen tot allò que es deslligava. En el cas nostre els fills no són possibles i la societat ens rebutja. Una unió durable entre homes, doncs, només es pot basar en l’amor, en un amor gairebé heroic capaç no solament de mantenir la pròpia il·lusió, sinó de fer front a les pressions d’aquest món hostil que ens rodeja i que atempta contínuament contra la nostra manera de ser, desitjós de destruir-nos.

No és, doncs, ben bé estrany que en darrer terme només siguin possibles associacions condemnades des del principi per la seva fragilitat, unions que es lliguen i es deslliguen en aparença obeint només el caprici, en realitat perquè cadascú de nosaltres està minat pel recel, per la desconfiança, per l’exemple revonat de tots els qui ho han intentat i no ho han aconseguit i, a mesura que l’experiència augmenta, pel record de tots els fracassos soferts sobre la pròpia pell.

Sí, jo, com tots, em vaig lliurar a aquesta recerca i fins i tot, un moment, vaig pensar haver assolit el meu objectiu, quan m’havia arrossegat ja per tota mena de cambres, quan ja ni gairebé no podia comptar els braços que m’havien enllaçat, quan el corc ja havia començat a fer forat dintre meu. En realitat, però no ho sabia, ja havia fet tard. Això no obstant, encara era jove, només tenia vint-i-un anys. Ell en tenia divuit i era un minyó gentil, fill d’un contractista d’obres de Tarragona. Estudiava ciències químiques i vivia a dispesa.

Només feia un mes que el coneixia quan va morir-se la mare, a conseqüència d’una febre tifoide que el metge no va saber diagnosticar a temps. El meu pare, com és natural, va continuar viatjant i, després d’unes vacil·lacions, vam decidir que era convenient de conservar el pis, on jo dormiria, abonant-me a un restaurant per a les menjades. Com pots veure, amb un pare que només passava un dia o dos cada setmana, de vegades cada quinze dies, a Barcelona, vaig quedar lliure de fer pràcticament allò que volia amb la meva vida.

La idea de viure junts, però, va partir del meu amic, d’en Quimet. De primer em va proposar d’instal·lar-nos a casa mateix, cosa a la qual no vaig accedir per una mena de pudor que sempre m’ha obligat a mantenir lluny dels meus, de l’ambient familiar, les relacions contretes durant aquells anys. Però, com que la idea em seduïa, finalment vam decidir llogar un àtic. Vaig seguir, doncs, menant una mena de vida doble, atès que els dissabtes tornava al nostre pis, on romania durant tot el temps de l’estada del meu pare a ciutat. ¿Cal que et digui que ell no va sospitar mai res?

Els primers mesos de la nostra vida en comú van transcórrer plàcids i agradables. Per primera vegada trobava en la persona d’en Quimet un amic realment afeccionat, i no em puc estar de dir que aquell període compta entre els més feliços de la meva vida. Només sortit del treball, corria cap a casa, amb la impaciència del casat de nou que durant tot el dia ha enyorat la seva muller. Ell ja m’esperava, no menys impacient que jo, l’habitació escrupolosament ordenada, tot preparat per a unes hores de convivència planera i alhora apassionada. No sempre ens quedàvem al pis, però, sinó que sovint sortíem a passejar, o assistíem a algun espectacle abans d’anar a sopar. Les nits, en canvi, gairebé invariablement les passàvem a casa, recollits en la nostra intimitat, que no era solament la intimitat del sexe, sinó que s’estenia a moltes altres coses, a una comunitat d’interessos de caràcter espiritual, a un acord de gustos i fins podria dir d’ambicions, a una afinitat de temperaments que ens unia tant com la tempesta sempre abrandada de la carn.

Però després, a poc a poc, van començar a produir-se fissures. Fins a quin punt eren reals, fins a quin punt eren imaginàries, no ho sabria aclarir. No cal que et digui, perquè la nostra vida en comú t’ha donat ocasió suficient de comprovar-ho, que sempre he estat un home una mica absorbent, d’aquests que no toleren competències perquè volen tenir exclusivament per a ells les persones que estimen. Això ja m’havia passat amb la mare, i només cal recordar com una vegada vaig prohibir-li que dormís amb el pare. M’ha passat també amb tu, i si de vegades no te n’has adonat és potser perquè mai no m’has donat motius de queixa. I va passar-me també amb en Quimet.

Recordo que el primer motiu de discòrdia va sorgir, ara veig que una mica estúpidament, a propòsit d’un sopar al qual ell havia d’assistir. Era un sopar d’homenatge i comiat a un professor seu i hi prenien part no solament els seus alumnes, o una part dels seus alumnes, sinó persones del món acadèmic, amics, simpatitzants, en fi, una fauna una mica àmplia per bé que reclutada en un estament uniforme. En comunicar-me aquesta sortida, vaig dir-li:

—També vindré, doncs.

Ell no va contestar, i em va semblar captar, és difícil de dir per què, una reticència en aquest silenci. Per això vaig insistir:

—Que potser no t’agrada?

—És clar que sí, Lluís, però…

Vaig esperar.

—No són persones com nosaltres.

—I bé…

—Després, tots es coneixen entre ells. Et sentiries desplaçat. És un altre ambient, un…

El vaig interrompre:

—Digue-ho clar: t’avergonyeixes de mi.

—Però, Lluís, què té a veure?

Els seus mots m’havien fet sentir com la dona que es casa amb un home d’una classe superior i que aquest no s’atreveix a presentar a la societat que fins aleshores havia freqüentat.

—Molt, té a veure. Em trobes prou bo per a viure aquí en aquest cau, amagats; però, quan es tracta que ens vegin junts, ja tens por de comprometre’t…

—No és veritat! Ja saps que no és veritat. Sempre hem anat a tot arreu, no t’he amagat mai de ningú.

—No dic que ho hagis fet a posta. Però confessa que en determinats moments et faig nosa…

Ell m’agafava el braç.

—Mai, Lluís, mai.

—És bo per a dir-ho. ¿Per què, si no, aquesta repugnància que assisteixi al vostre sopar?

—Jo ho deia per tu…

Però la meva imaginació ja havia fet un salt.

—O és que potser t’has de trobar amb algú i…

Ell va deixar-me anar el braç.

—Està bé, Lluís. Si t’ho has de prendre així, no hi aniré.

—Això és l’únic que se t’acut? Ets capaç de renunciar-hi, però no pas d’anar-hi amb mi… Què vols que pensi?, digues.

Vam discutir potser una hora, o més, i al final va acabar fins i tot plorant, no sense que abans, com passa sovint en escenes d’aquestes, s’hagués invertit la situació, ell pregant-me que l’acompanyés, assegurant-me que sense mi el sopar seria inacabable, jo demanant-li el sacrifici d’aquestes dues o tres hores que hauria de passar lluny del meu costat, assegurant-li per la meva banda que les festes d’aquella mena mai no m’havien atret, que en el fons mai no havia tingut la intenció d’anar amb ell i que tot plegat havia vingut per culpa de la mateixa estimació que li professava… Pots imaginar-t’ho. La reconciliació va ser total i durant uns quants dies tots dos vam estar encara més tendres que d’habitud, multiplicant les nostres assiduïtats, fent-nos presents, consultant-nos per tot…

La fissura, però, real o imaginària, existia, i no vegis contradicció en els termes, perquè sovint les coses imaginàries tenen més pes que les reals. Per la meva banda, uns mots només dits per provocar-lo, o ni això, deixats caure en el foc del moment, sense altra intenció que ferir-lo, i encara una intenció inconscient, van anar treballant dintre meu, obrint-se camí fins a un dubte que per altra part, ho he de dir, res, en la seva conducta observable, no autoritzava. Però jo, ben mirat, amb en Quimet, només hi passava unes hores cada dia. Ens separàvem al matí, ens vèiem un moment a migdia, per dinar plegats, i després al vespre, havent plegat. Totes les hores restants, jo les passava al despatx, on ara era el braç dret del cap de vendes de la casa, però ell, en canvi, disposava de molt de temps lliure, com tots els estudiants. Disposava, sobretot, de les tardes. Què en feia? Segons ell, les passava estudiant, sovint a casa, altres cops a la biblioteca. Però jo no en tenia cap prova. De fet, ignorava una part considerable de la seva vida, de les seves activitats. ¿Qui m’assegurava que no hi havia algú altre amb qui es veia durant aquestes hores que jo romania encadenat a l’oficina? No l’havia trobat de vegades fatigat, desmenjat?

El dubte, la desconfiança, són coses terribles. S’apoderen fàcilment de nosaltres i després no hi ha manera de foragitar-les. Però, què podia fer? Espiar-lo? Personalment, no disposava de temps per a seguir els seus passos, i per altra part m’hauria repugnat acudir als serveis d’una altra persona, cosa que també podia ser perillosa. A més, jo mateix comprenia que aquests dubtes eren massa fràgils, potser massa ridículs i tot, per a donar-hi allò que en podríem dir bel·ligerància activa. Probablement no passaven de ser fantasmes de la meva imaginació, me’n volia convèncer…

Però aleshores va esdevenir-se un altre episodi que de sobte semblà justificar-los, i en la pitjor forma possible. Si jo no hagués estat un home engelosit, si en mi no hi hagués hagut ja una propensió a interpretar les coses en un sentit netament desfavorable, per obra mateix d’aquests dubtes, l’episodi potser no m’hauria semblat tan important. De fet, ara estic convençut, plenament convençut, que no ho era.

Va ser una tarda. Havia hagut de sortir del despatx per unes gestions relacionades amb la feina i havia agafat un taxi perquè em calia desplaçar-me gairebé a l’altre extrem de ciutat. Un llum vermell, en un dels encreuaments de l’Eixampla, ens obligà a aturar-nos, i aleshores el vaig veure. No anava sol. L’acompanyava una xicota, i tots dos xerraven animadament, somrients, com si fossin els millors amics del món. Van passar per davant nostre abstrets, sense que ell em descobrís. Tot seguit tornà a canviar el llum, i el cotxe engegà. Però jo, Impulsivament, vaig dir al xofer:

—Esperi’s… Baixo aquí.

Sí, Maria Rosa, els vaig seguir. La passejada no va ser llarga, perquè tots dos van entrar en un edifici de pisos, dues illes de cases més enllà. Vaig apuntar-me el número i després vaig agafar un altre taxi per acudir a la cita amb el client.

Al vespre, en Quimet va acollir-me amb la seva afecció acostumada, sense observar el meu posat sever. Com qui no hi dóna importància, vaig preguntar-li:

—Què has fet, aquesta tarda?

No era la primera vegada que li feia aquesta pregunta, de manera que no se’n va estranyar.

—He anat a la biblioteca.

—I què més?

—Com, què més?

Vaig esclatar:

—Sí, què més! Perquè jo t’he vist amb una noia…

—Una noia?…

Aleshores s’enrojolà.

—Ah, sí, la Piqué. És una companya de classe.

—I per això et tornes vermell? Què hi heu anat a fer, en aquella casa de l’Eixampla?

Però ell, en lloc d’explicar-se, cosa que potser ho hauria arranjat tot, es va molestar.

—Des de quan et dediques a espiar-me?

—Si no haguessis d’amagar res, això no et preocuparia.

—No em preocupa. Però sí que m’amoïna aquesta manera mesquina de ser teva.

—Jo, mesquí? Això tu, que no en tens prou amb trair la meva confiança i encara t’exhibeixes amb una impudència que… que…

La indignació no em deixava trobar els mots escaients.

—¿Des de quan en dius impudència del fet de trobar-se amb una companya a la biblioteca i acompanyar-la després a casa seva per recollir uns apunts? Uns apunts que necessitava?

Va anar fins a la taula i me’ls va tirar als peus:

—Té, mira’ls!

—No he de mirar res.

Ell va recollir el quadern.

—Com vulguis. T’adverteixo, però, que, d’escenes d’aquestes, no te n’aguantaré gaires…

Aquelles paraules em van sorprendre tant, que no vaig saber què replicar-li. Ja t’he dit que en Quimet era un xicot dolç i de bon caràcter. Mai, fins aleshores, no havia alçat la veu, mai no m’havia provocat. Un moment després, però, ell mateix em donava a comprendre el perquè d’aquest canvi.

—Des de fa temps que només et veig ensumar al meu voltant… Et pensaves que no me n’havia adonat? ¿I què t’he fet, jo, digues!, què t’he fet? Llevat d’estimar-te amb la fidelitat d’un gos…

El seu to havia canviat de nou, i ara vaig veure, mentre la veu se li trencava, que els ulls se li enlloraven. De sobte, vaig sentir-me absurdament entendrit. Vaig precipitar-me cap a ell.

—Perdona, Quimet, perdona! Jo em pensava… Si et digués com he sofert…

—Ets tan injust, amb mi, tan injust!

Sí, probablement havia estat injust, però ja no podria deixar de ser-ho mai més, perquè entre nosaltres s’havia trencat aquella mena de confiança orba que mai no qüestiona, que sap interpretar degudament tot allò que entre persones receloses es dreça com un obstacle, més difícil de remoure perquè, mancat de base, no ofereix cap indret on fer presa.

També aquell dia vam reconciliar-nos, però només en aparença, perquè quan més tard, l’endemà i els altres dies, vaig tornar a fer-li alguna pregunta sobre la noia, sempre vaig sentir-lo tancat i hostil. En realitat, no era això, sinó que, simplement, protegia la seva ferida.

Mai no m’hauria cregut, però, que fos capaç de dur a terme la seva amenaça…

La Maria Rosa m’interroga:

—Quina amenaça?

—Quan em va dir que d’escenes com aquelles, no n’aguantaria més.

—Et va deixar, doncs?

—Sí, al cap de dos mesos.

Va ser un vespre que el vaig trobar amb un amic seu. Des del passadís havia sentit les rialles i, quan vaig entrar a la saleta, seien tots dos al sofà, en cos de camisa, l’amic amb un vas de licor a la mà. En veure’m, van callar, i en Quimet va presentar-nos:

—És en Lluís. Un amic de Tarragona, Josep Aiguadé.

Vaig pronunciar unes paraules de salutació i vaig passar a la nostra cambra. Allí em vaig aturar, els ulls fits sobre el llit. No estava desfet, però si matxucat, i hi havia una punta de cobrellit mig aixecada.

Em vaig treure l’americana i la vaig penjar. No vaig tornar a la saleta on eren ells dos, sinó que vaig esperar. Tampoc no em vaig moure quan, deu minuts després, un enrenou de conversa que progressava cap a la porta m’indicà que el visitant se n’anava. Ni quan, l’amic fora, en Quimet va cridar:

—Lluís…

No vaig fer ni un gest fins que ell va treure el cap a l’habitació. Aleshores vaig indicar-li el llit. Ell se’l mirà inexpressivament. Vaig dir:

—També ara negaràs?

Em va comprendre immediatament. Em girà l’esquena, tot exclamant:

—Ets ben ximple!

Però jo vaig precipitar-me a aturar-lo.

—Ximple? És molt fàcil de dir. Però els fets…

—Quins fets? Ja hi tornem? És que ni un amic no puc portar a casa?

—No l’havies d’haver portat, en efecte. Però no em refereixo a això, sinó a això altre.

I tornava a mostrar-li el llit amb la roba desordenada.

—I què? Ens hi hem assegut de primer…

Però aleshores es va interrompre:

—N’estic cansat, cansat… Sempre amb aquesta gelosia absurda.

—No en tindria si no t’estimés.

Em sentia més trist i dolgut que indignat, ara.

—Al contrari, no en tindries si m’estimessis. Confiaries en mi. Però no, sempre amb les teves sospites, sempre trobant què dir a les meves freqüentacions, a les meves amistats… Em fas la vida impossible!

—Jo?

—Sí, tu!

Va girar cua i anà a recollir l’americana. Se la posà i, sense cap altre mot, s’encaminà a la porta.

—On vas?

—A prendre l’aire. O és que també m’ho vols prohibir, això?

No va tornar fins havent sopat, quan jo ja era al llit. Va despullar-se en silenci i jo vaig pensar que era preferible fer l’adormit. L’endemà, en llevar-me, era ell qui dormia, o ho feia veure. Em vaig quedar un instant contemplant-lo, penedit de l’escena que havia provocat la vetlla, entendrit pel seu rostre d’infant, amb aquell ble de cabells que li queia sobre el front. Vaig estar a punt de despertar-lo, però a la fi hi vaig renunciar. Si ho hagués fet potser encara no l’hauria perdut.

Callo, i la Maria Rosa respecta uns moments el meu silenci. Després diu:

—Va ser aquell dia?

—Sí, va ser aquell dia. Quan al migdia vaig tornar a casa, ell ja no hi era, ni cap de les seves coses. M’havia deixat, només una carta amb quatre mots. Ni el mèrit no tenia de ser original. Val més així, deia; un dia o altre havia de passar, tots dos sabíem que no seria per sempre.

Però no era veritat. Com ja t’he dit, jo sí que, al principi, em pensava que podia ser per sempre…