XXXV
La terra vermella
El camí era estret i curt; arrencava de la corba d’una carretera. Estava solcat de reguerons, cobert de pedres descalçades. A la banda esquerra hi havia el jardí d’una torre vella que amb prou feines es veia de tan tapada per cedres i xiprers. La tanca era feta de llates de fusta acabades en punxa lligades les unes amb les altres amb filferro rovellat, mig dissimulada per una gran espessor de xuclamels amb un rengle de lilàs al darrera carregats de poms de llavors seques. A la dreta, després de passar una font sense aigua, hi havia el pati d’una masia molt gran voltat de geranis vermells i rosa morts de set i mig desflorits. Sota d’una parra, a la vora d’un galliner sense gallines, hi havia un gat mort. El sol queia de ple a la fatxada adornada amb un rellotge de sol de rajoles grogues i blaves amb dibuixos de branques i fulles. Era just migdia. El camí desembocava en una plaça que només tenia tres cases, enganxades les unes amb les altres, amb teules renegrides, amb els portals esbatanats com si la gent fos als camps. Davant de les cases, contra d’un marge de terra vermella, també ratllat per reguerons, un abeurador de cavalls, sense aigua, em va servir de seient, i, a tocar, hi havia un carro curull de palla, trabucat de gairell damunt de sang. Vaig fer un crit davant d’una de les cases amb les mans als costats de la boca i no va contestar ningú. També vaig cridar davant d’una de les altres cases; l’eco em va tornar la veu. I vaig fer un tercer crit; com que tampoc no va contestar ningú, gairebé de puntetes vaig ficar-me a dintre. Damunt d’una taula rodona de davantal hi havia un gerro ple de cafè encara tebi i, a dintre d’una cistella, unes quantes llesques de pa negre. Com a la casa del mirall del rebedor, vaig salar-me el pa abans de regar-lo amb oli. No se sentia la més petita remor; només la del meu mastegar i la d’una mica de vent, just per fer entrar quatre brosses i quatre miques de pols.
En un dormitori del primer pis, que de moment no vaig veure perquè me’l tapava un llit, hi havia un home mort amb els ulls oberts mirant el sostre; damunt d’una mà, de dits curts i ungles negres, es netejava les potes una mosca. L’home tenia una ferida al mig del pit i tot el pit de la camisa vermell. A l’altra casa tots els mobles estaven capgirats i la roba dels armaris esbarriada per terra i trepitjada com si hi haguessin ballat al damunt. A l’última casa també hi vaig entrar: a la llar del dormitori s’hi veien papers a mig cremar i al peu del balcó una escopeta amb metalls a la culata Una porta vidriera amb els vidres trencats donava a una eixida voltada de testos buits i, ajaguda damunt d’un dels testos, una nina sense cabells i sense ulls tenia a tocar de la mà una pilota desinflada.
Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant. De tant mirar, ja no veia res. De tant escoltar, ja no sentia res. Tot muntanyes, cases, camí, abeurador, es fonia amb mi. No volia pensar en la sang: em fonia amb tot.
Al fons de la plaça el camí continuava. Mitja serp va barrar-me el pas: el tros de la cua. Alguna roda la devia haver partida i el tros amb el cap es devia haver entaforat bosc endins. El camí no era ben recte i, cap a la meitat, davant d’uns quants pins carregats de bosses plenes d’erugues, vaig sentir rajar aigua. Fins que el camí es va eixamplar per desembocar en una placeta voltada per una barana de ferro. La vall que des d’allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que moria al peu de la muntanya arbrada. Em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fossa cavada de poc, amb terra apilada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres, esquenes…, tot fet un garbuix tacat per reguerons de sang i bassals de sang que brillaven a la claror tan transparent d’aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l’entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xuclamels.
Altra vegada la serp partida em va barrar el pas. Vaig passar dos dies amb les seves nits sense menjar ni beure i tirant palades de terra damunt dels morts. Fins que vaig cobrir-los. I abans de deixar-los, de cara a una lluna que se n’anava, els vaig encomanar a Déu.