El preu

JAMES FENIMORE COOPER

7,2 milions d’euros l’any (l’any en qüestió és 2003, l’últim del qual hi ha dades a l’hora d’escriure), aquesta és la xifra que et proporcionarà qualsevol funcionari estatal assabentat si li preguntes quant ens costa la Casa Reial espanyola, als contribuents. Si es tracta d’un funcionari monàrquic, és possible que afegeixi amb un somriure suficient que no són gaires diners si els comparem amb les despeses d’altres famílies reials (a Mònaco, per exemple, que té només 27.000 habitants, el príncep Rainier gaudeix d’un pressupost anual de 8,7 milions d’euros i la Reina d’Anglaterra, tota sola, aconsegueix gastar ni més ni menys que 13 milions d’euros anuals). A l’Estat espanyol, ho tornem a repetir, la monarquia ens costa 7,2 milions. Per donar una idea de quant és això en termes reals, és suficient per pagar el pressupost anual dels serveis socials de cinc ciutats mitjanes catalanes, com ara Vic (població: 35.000), o per comprar trenta-quatre pisos de prop de vuitanta metres quadrats al Poble Sec de Barcelona, o bé 454 Citroën Picasso o dotze milions sis-centes mil llaunes de cervesa Heineken. La Casa Reial rep aquesta quantitat en una partida especial dels Pressupostos Generals de l’Estat, gràcies a l’article 65.2 de la Constitució, que afirma que Joan Carles I pot disposar lliurement dels diners esmentats —és a dir, no ens ha de dir en què els gasta— per a «el sosteniment de la seva família i casa». Se suposa, doncs, que una part de la partida és per pagar els sous de les prop de 160 persones que treballen a la Zarzuela, inclosos els ajudants de cambra del rei, les secretàries i donzelles de la reina, els xofers, els guàrdies, els funcionaris, els cuidadors dels vint-i-cinc gossos reials i els mateixos Borbó (rei, reina, príncep i infantes). S’ha de dir, però, que els Pressupostos Generals no cobreixen totes les despeses de la família reial, la qual també té dret a munyir alguna altra vaca pública. Per exemple, el cost dels carburants consumits pels setanta vehicles de la flota reial, com també pel iot Fortuna, el paga el Ministeri d’Economia i Hisenda (segons les últimes dades disponibles, les de 1994, la família reial gasta més de 460 euros diaris en benzina). De la mateixa manera, el manteniment i la restauració dels diferents edificis que utilitzen els reis, com ara el Palau de Miravent, van a càrrec del pressupost del Patrimoni de l’Estat, que també sufraga les despeses del manteniment del iot Fortuna, per bé que aquest va ser un obsequi privat (amb un valor aproximat de quatre milions d’euros) d’un grup d’empresaris de Mallorca. Un obsequi, per cert, que Joan Carles no va haver de declarar a Hisenda, com sol passar amb tots els regals que rep, i en rep bastants (pensem, per exemple, en el Porsche que li va regalar un altre grup d’empresaris, aquests catalans, ara fa uns quants anys).

De vegades, a més, el rei també ha rebut préstecs directes de segons quines monarquies estrangeres, el més famós dels quals va ser el de l’Aràbia Saudita, sol·licitat el 1977. En comptes dels deu milions de pessetes sol·licitats, els saudites li van enviar 100 milions. Al cap de deu anys, el rei encara no els havia tornat, i li van donar cinc anys més. I tampoc (que se sàpiga, aquests diners no s’han tornat mai i l’assumpte encara està pendent).

És més, el rei no s’ha estat de ficar-se en tota mena de negocis particulars, potser perquè, d’alguna manera, s’ha sentit un pèl desemparat, atès que, en començar, gairebé no tenia patrimoni propi. Ben mirat, el seu pare, Don Joan de Borbó, va estar a l’atur durant tota la vida, tot i que va viure com un rei, això sí, gràcies a les almoines generoses obsequiades per alguns membres de l’aristocràcia espanyola i europea (les seves mans llises treien els diners lentament de les butxaques i els deixaven caure, amb un gest indolent, a la mà discretament parada del fill d’Alfons XIII). En morir, però, tan sols va deixar un xalet a Puerta de Hierro, Madrid, un apartament a Estoril, Portugal, i al voltant de 36.000 euros dipositats en un compte estranger (amb prou feines suficient per comprar un parell de Citroën Picasso). És força lògic, per tant, com ja hem dit, que —per no haver de dependre exclusivament dels ingressos que provenen de l’erari públic— al rei li hagi vingut de gust provar sort com a especulador en el món de les finances. D’aquí, potser, la seva tendència a envoltar-se d’empresaris d’alta volada (alguns d’ells futurs presidiaris) des de Mario Conde fins a Javier de la Rosa, passant per Jesús Polanco. Per no dir res de l’amic íntim del rei —conegut com l’amiguíssim Manuel Prado.

Nascut el 1931, i amb una cara arrugada i seca, de patata a punt de podrir-se, emmarcada per una barba de pèls grisos torçats que li dóna un cert aire de taverner rural, Manuel Prado y Colón de Carvajal és potser l’arquetipus dels amics no aristocràtics del rei (quin misteri, aquests empresaris que mouen quantitats d’euros realment colossals!: sembla que surin damunt un núvol de xifres digitalitzades, que s’alimentin a través de quatre paraules dites per telèfon, que visquin protegits per uns diners tous i invisibles, omnipresents, per bé que tinguin uns deutes que enfonsarien ciutats senceres de ciutadans normals). Manuel Prado, com tots els homes i dones de negocis d’un nivell semblant, mai ha produït res que es pugui tocar amb la mà, sinó que tradicionalment ha fet d’assessor d’empreses estrangeres que volen muntar la parada a Espanya, i també ha tingut algun càrrec públic, com ara president d’Iberia (¿per què penseu que els avions d’aquesta companyia porten una corona?) i de l’Institut de Cooperació Iberomericana; a més, ha estat comissari d’aquella celebració alegre del malbaratament estatal que era l’Expo 92. Prado és, sobretot, l’home que ha gestionat, des de fa anys, bona part dels negocis i inversions del rei d’Espanya, fins al punt que Joan Carles li va concedir un passaport diplomàtic per tal que Prado portés a terme la part estrangera d’aquestes gestions amb més facilitats (Prado també és l’home que va cobrar 100 milions de dòlars de la Kuwait Investment Office entre 1990 i 1992, uns diners que va dipositar en dos comptes suïssos, al·legant, d’una manera no del tot convincent, que es tractava d’un pagament legítim per uns treballs d’assessoria; se sospita que el rei feia de mitjancer en aquesta operació; l’anomenat «cas KIO» encara cueja). En fi, gràcies a les gestions de Manuel Prado, entre d’altres, i gràcies també a les comissions del petroli venut a Espanya per diversos països àrabs que el rei cobrava durant anys, ja abans de la mort de Franco, i gràcies també a algun negoci armamentístic, pel que es diu (a l’època del PSOE i mitjançant el fill de Prado), i a algun negoci immobiliari, el patrimoni actual de Joan Carles, segons la revista Euro Business, és de prop de 1.612 milions d’euros, que no està gens malament si recordem que el seu pare li’n va deixar tan sols 36.000. Pel que fa als 7,2 milions que rep dels súbdits, el rei, a hores d’ara, els deu considerar com una mena de propina institucional.

Vet aquí, doncs, Sa Majestat, envoltat d’homes de negocis importants, somrients (les dents immaculades, cuidades per dentistes lleugerament perfumats), acostumats durant anys i panys a parlar de milers de pessetes sense la necessitat d’especificar que es tracta de milers de milions; es pot imaginar el rei, a taula amb aquests col·legues, al restaurant Las Cuatro Estaciones, posem per cas, al carrer General Ibáñez del Ibero, Madrid (propietat d’un de la colla), tots amb el rolex lluent de tant en tant al seu canell hirsut, tots vestits d’esport (jaquetes i camises i samarretes de materials tous, els mateixos plecs suaus dels quals delaten el fet que no es tracta d’una roba esportiva qualsevol), tots amb la llengua amarada d’un vi tant de la bóta del racó que en tastar-lo no es pot evitar pensar en el preu abans que en la qualitat, a menys, és clar, que hi estiguis ben acostumat. El rei seu enmig de tota aquesta gent i riu a gust quan sent algun exabrupte un pèl arriscat —en aquest ambient, els exabruptes un pèl arriscats són a l’ordre del dia— i escolta atentament quan es parla de diners, ficant cullerada de tant en tant quan les propostes i les idees empresarials broten com núvols de vapor de plats acabats de treure del forn per damunt de les estovalles, quan les xifres reboten d’una boca confiada a l’altra, quan els beneficis s’insinuen, mig esperats, com un anunci de prometatge, entre les línies de la conversa, una conversa que continua mentre els comensals tornen a omplir les seves copetes amb les ampolles de licor que els cambrers, sol·lícits, han deixat a la taula, mentre els projectes prenen cos amb unes paraules carregades de números, xifres que funcionen com un llast perquè aquestes paraules no s’esfumin a l’aire aromàtic del restaurant, perquè es quedin ancorades en les ments de la colla, incloent-hi la ment del rei, conscient que aquestes paraules que es barregen amb el fum esplèndid dels cigars de sobretaula són una mica més que paraules i que, tard o d’hora, podrien materialitzar-se en una quantitat tal d’euros en una pantalla d’ordinador, en la pantalla d’un dels ordinadors innombrables de la Zarzuela, potser, i si no, li és ben igual, haurà passat una bona estona, tanmateix, parlant d’alts i baixos milionaris amb els cars amics, fent-la petar, ensumant el tabac d’aquells cigars cargolats entre les cuixes de joves cubanes, ensumant la fortor grata de l’armanyac, abans d’aixecar-se —moment en el qual s’aixequen tots els altres— acomiadar-se i anar a l’Opel on el xofer i el guardaespatlles l’esperen, pacients, o bé, fins i tot, de seure darrere el volant del Porsche que els catalans aquells li van regalar i apa, cap a palau, on dorm la reina, on dormen els 160 servents i els vint-i-cinc gossos, sobre el qual cau la nit assaonada amb estrelles, indiferent i freda. La seva boca està un pèl seca, la seva ment encara fa xup-xup al fogó de les converses acabades d’acabar («un altre vespre força agradable», pensa); el rei respira a fondo, l’aire fresc li entra als pulmons, la grava cruix sota les seves sabates mentre camina cap a l’aixopluc de la Zarzuela. I així passa hores i més hores de la seva vida: conversant amb la colla d’amics megaempresaris, la seva xerrameca amanida d’exabruptes apreciats i de negocis proposats com qui no vol la cosa, abans de tornar, satisfet i entretingut, al palau de protecció oficial que l’espera, segur com una roca, a les fosques.

Ara bé, si el rei s’ha vist amb la necessitat d’ampliar el seu patrimoni com sigui, es veu que ha fet tots els possibles perquè el seu fill no hagi de passar pel mateix tràngol, per bé que això impliqui un afluixament de calés considerable per part dels contribuents: sense anar més lluny, des del 2003 el príncep d’Astúries disposa d’una residència nova de trinca, situada a menys d’un quilòmetre de la Zarzuela, que ens ha costat 4,2 milions d’euros (sense comptar les despeses de manteniment: prop de 360.000 euros l’any). Amb la seva teulada de teules i una façana d’un estil entre clàssic i anodí, s’assembla a una mena d’hotel de luxe nòrdic (com si en qualsevol moment uns suecs adinerats —amb les cares de color de iogurt fermentat— poguessin treure el cap de les seves múltiples finestres). Quan Felip i Letizia arribin a aquell nivell de familiaritat domèstica que els permeti tirar pets l’un davant de l’altre, no han de patir per res: només la seva sala d’estar té uns 120 metres quadrats, de manera que no els caldrà obrir cap finestra.

Aquesta sala d’estar es troba a la primera planta —destinada a la parella hereva— que té un total de 900 metres quadrats que és més o menys el mateix espai que ocupen vint-i-dos pisos unifamiliars de la Barceloneta, posem per cas, i això és només la primera planta: tot plegat, n’hi ha quatre, que proporcionen un total de 4.000 metres quadrats (suficient per allotjar-hi un centenar de famílies de la Barceloneta) a Felip i Letizia, i que inclouen una biblioteca —cosa que els anirà bé, perquè llegeixen—, un gimnàs i una sala de jocs.

A més, si mai arriben a sentir claustrofòbia només han de sortir i córrer alegrement pels terrenys de la casa, que ocupen prop de 12.000 hectàrees.

Aquesta residència del Príncep d’Astúries —edificada fent cas omís de les protestes populars— és una de les proves, si és que en fes falta, que l’Estat espanyol ha apostat fort per la continuació de la monarquia. Es tracta d’una inversió considerable en un símbol nacional fet de carn i ossos, una declaració d’intencions feta amb diners públics, una proclamació ideològica disfressada de gest cortès, un decret inapel·lable en format tridimensional. És la prova que l’Estat espanyol, tres-cents anys després del segle de les llums, vol que tots els seus ciutadans sense excepció s’empassin el concepte de la reialesa hereditària com si fos la cosa més normal del món, com si no hi hagués cap altra alternativa imaginable.

De fet, ben mirat, és com una mena de petit cop amagat, un fait accompli, una glopada de fum a la cara de tots els que creuen que tot, absolutament tot, ha de ser subjecte a la voluntat popular, en una democràcia com cal.

Per cert, parlant de cops…