5

Viena, 1793

Jean-Baptiste es va casar amb mi per interès, i per interès se’n divorcia. Diu a la seva carta que és l’única manera de salvaguardar els pocs béns que ens queden. Uns béns de què jo no he gaudit mai, ni crec que en gaudeixi. Però la notícia no m’entristeix. Lliure de lligams, em sento preparada per reprendre el camí. Itàlia ja no és un país segur per als emigrats. Sovint he sentit damunt meu mirades plenes de desconfiança. L’ambaixador d’Àustria m’aconsella de viatjar a Viena. Allà, em diu, tindré l’acollida i la tranquil·litat que necessito per treballar. He de pensar, em diu, que des de fa uns quants mesos, Àustria està en guerra amb la França revolucionària.

Em debato en un oceà de dubtes. París encara és tan a prop! Però no hi puc tornar. He de pensar en Julie, en mi… La imatge de la reina presonera en una cel·la del Temple esvaeix els darrers dubtes que em puguin quedar.

I anem cap a Viena.

Viena em sembla, a primer cop d’ull, una ciutat immensa i elegant. Potser una mica freda. Però tal vegada aquesta impressió és només un reflex de la fredor que nia a la meva ànima; he de començar de nou, una vegada més. Buscar un lloc per estar-nos; fer-me una clientela… A més, ara no compto amb un retorn pròxim a França. Potser m’hauré de quedar per sempre en aquesta ciutat imperial, la que va veure néixer la meva reina; potser, qui ho sap?, hauré de continuar viatjant tota la meva vida.

El clima polític a Àustria, malgrat el que podia semblar, no és favorable als estrangers que s’hi instal·len, sobretot si, com nosaltres, són francesos. Leopold II va morir el mes de març passat i ha estat succeït pel seu fill François. Per a ell, com per a la societat austríaca, la Revolució francesa representa un perill i el vell fantasma antifrancès desperta del seu son letàrgic. François II ha reorganitzat la policia i comença la caça de tot allò que faci olor de revolucionari. Les idees subversives es persegueixen; les lògies maçòniques es vigilen. La unitat europea està en perill i França en té la culpa.

No és, en efecte, un clima que em pugui fer pensar en una estada tranquil·la; però, per sort, aquesta vegada he dut amb mi bones cartes de recomanació. Això em permet trucar a les portes que cal per relacionar-me, de seguida, amb la millor societat vienesa.

Al cap d’uns quants dies, no gaires, ja he trobat un bon allotjament al bell mig de la ciutat. Julie pot reprendre les seves classes i jo em sento més tranquil·la i vaig recuperant els meus costums, les meves rutines. De seguida organitzo el meu estudi, on exposo la Sibil·la. La seva fama ens ha precedit i per davant del quadre hi passa el bo i millor de la ciutat.

Als salons de la millor societat de Viena hi trobo vells amics de França i això fa que em senti menys sola, menys perduda. La meva alegria és immensa quan em retrobo amb la duquessa de Brionne. Riem en recordar la meva primera visita a Versalles i com ella em va haver d’alliçonar en tot; plorem tot parlant de la reina, avui presonera al Temple.

La tardor a Viena és molt freda i ventosa. En canvi, al cap d’unes quantes setmanes de sojornar-hi, m’adono que la ciutat és alegre i calorosa, molt més del que em pensava, i començo a creure que la nostra estada a la ciutat pot ser llarga i tranquil·la.

Però, com em passa darrerament, quan em sembla que els núvols de tempesta que em persegueixen es desfan i un sol velat comença a fer-se veure en l’esdevenir dels dies, passa alguna cosa que trenca la calma aparent.

Avui, a casa de la meva bona amiga la comtessa de Rombec, que vaig conèixer a Roma, he obert una gaseta. Tot d’un plegat he caigut a terra sense sentit…

—Élisabeth, Élisabeth… desperta’t…

La cara de la meva amiga Rosalie apareix entre les ombres. No puc, encara que ho intento, mantenir els ulls oberts. Els torno a tancar. Un brunzit em ressona a l’oïda com si mil abelles hi haguessin fet un niu.

—Ets tu, Rosalie?

—I és clar! Qui vols que sigui? Va, alça’t d’una vegada, que fem tard.

—Tard? Tard per què?

Sento la rialla enjogassada de Rosalie i tanco els ulls encara més fort. El cap em fa fiblades. Temo que m’explotarà.

—Però es pot saber què et passa, Élisabeth? Tard per anar al Louvre, com cada dia!

—Al Louvre!!!

—Va…, alça’t!, que ja tenim la cistella preparada amb el menjar i Natalie ens espera.

—Natalie…?

—La minyona! No deus voler que hi anem soles, al Louvre. Ja saps, aquells carrers…

Intento obrir de nou els ulls. Una ombra dansa davant meu. És Rosalie? És ella de veritat? L’ombra se m’acosta.

Puc sentir el seu alè enganxat a la meva cara. Els trets del seu rostre gairebé infantil s’aclareixen. Sí que és Rosalie! La meva amiga Rosalie!

—Va… a Monsieur Briard no li agrada que arribem tard a classe. Agafa els quaderns, gandula!!!

—Rosalie!!! —em sento cridar mentre noto una humitat enganxosa a les galtes.

Però ja no veig la meva amiga Rosalie. El rostre infantil de l’amiga de la meva infantesa, de la meva companya, que amb el temps es convertiria en una pintora extraordinària, ha estat substituït pel de la meva amfitriona i alguns altres dels seus convidats. A terra reposa la gaseta que publica la darrera llista de guillotinats a París. El nom de Rosalie Filleul forma part de la llista.

Rosalie Filleul, Madame Chalgrin, Madame du Barry, el duc de Brissac, Lluís XVI… Tots són ja fantasmes del passat.

Tinc l’ànima encetada de dolor. Cada dia, una nova desaparició m’arranca de les mans un bocí més del meu passat, de la meva vida. El torbament, la pena, la irritació s’empaiten dintre meu, i no em deixen temps ni per pensar. Encara no he plorat un amic desaparegut que ja he de començar a lamentar-me per un altre.

Intento asserenar el meu esperit tan trasbalsat, contenir la meva ira, engabiar les pors. Em repeteixo a mi mateixa que he de tirar endavant per Julie, però les forces se m’encallen, sovint, a la gola com papallones atrapades que desitgen sortir volant.

I, llavors, m’arriba una carta del meu germà Étienne. L’obro tremolant de por pels meus éssers estimats, mentre les llàgrimes pel que encara desconec m’inunden els ulls i m’enceguen.

* * *

París, 16 d’octubre de 1793

Repiquen els timbals.

Són les set del matí. Damunt de la taula de la cel·la cremen, encara, dues espelmes.

Maria Antonieta està ajaguda al llit, vestida amb els negres vestits de vídua.

Una jove entra sense fer soroll. Porta un plat de sopa i roba neta. Posa la sopa damunt de la taula.

Des del racó més fosc de la cel·la emergeix la veu de Maria Antonieta.

—No necessito menjar, filla meva. No veus que tot ha acabat per a mi?

—Mengeu una miqueta, us ho suplico.

La qui va ser reina de França, amb un gran esforç, s’aixeca del diminut catre i emergeix de les ombres. Ningú que l’hagués conegut abans reconeixeria en aquesta figura esprimatxada, de llargs cabells blancs, que va ser un model de bellesa i esplendor fa, sembla, tant de temps.

—Com vulguis. Així sia —diu Maria Antonieta. I tasta, només tasta, la sopa.

—Us ajudaré a canviar-vos de roba, Madame.

—No són bons aquests vestits que porto per anar a morir?

La noia s’enrojola, però el seu rubor passa desapercebut a Maria Antonieta.

—No volen que pugeu al vestíbul vestida de dol, Madame. Diuen que això podria commoure el poble.

«Bon Déu!», pensa la noia, «em fa tanta pena, aquesta dona».

Maria Antonieta es deixa vestir amb un lleuger vestit blanc. Li agradaria rentar-se una mica. Durant els darrers dies només ha fet que perdre sang. Estava desnodrida i malalta; tenia hemorràgies freqüents. Demana a l’oficial de guàrdia que es retiri una mica.

—No m’és permès, Madame —li respon l’home sense cruesa.

—Jo us cobriré!

La joveneta es posa entre Maria Antonieta i el guàrdia. La dona es despulla. Li fa vergonya contemplar la camisa tacada de sang. En fa un manyoc i la posa en una concavitat que hi ha darrere de l’estufa. Es deixa vestir amb el vestit net. Blanc.

Pensa que fa més d’un any que no trepitja el carrer, que no veu el blau del cel. Amb una mà, encara ben ferma, s’allisa el vestit. Es recull els llargs cabells amb una còfia, també blanca. Escull les seves millors sabates.

Són les vuit. Arriba el confessor. Però Maria Antonieta el rebutja.

A les deu arriba el botxí. Madame es deixa lligar les mans a l’esquena; li talla els cabells. Sembla tranquil·la. O potser absent?

A les onze s’obren les portes de la Conciergerie. Maria Antonieta surt i ha de tancar els ulls, encegada per la llum del clar matí d’octubre. Veu un carro. Pensa, amb pena i resignació, que el seu espòs, Lluís XVI, encara va ser conduït al patíbul en una carrossa. En la seva carrossa. Per a ella, en canvi, només hi ha un carro descobert que no podrà contenir ni els insults ni les mirades d’odi.

Avança entre un silenci respectuós cap al carro, lligada amb una llarga corda. El miserable vehicle comença a sotraguejar per l’empedrat. Maria Antonieta mira endavant sense expressió. Tothom podrà contemplar-la en l’últim i penós acte de la seva vida, però ningú no sabrà el que pensa. No veu res. No sent els crits. L’odi del poble no traspassa la seva pell.

Maria Antonieta ha decidit morir amb dignitat.

A la gran plaça de la Revolució no hi cap ni una agulla. Més de deu mil persones s’hi han donat cita per veure l’espectacle. Cada dia no mor una reina. D’entre la massa de caps que oculten l’empedrat de la plaça, només destaca la silueta de la guillotina, la porta de la mort. Al seu costat s’eleva l’estàtua de la llibertat, al mateix lloc on, abans, s’erigia l’estàtua de Lluís XV. Sembla que hagi passat tant, tant de temps…

De cop, el silenci. El carro ha entrat a la plaça. Tots els ulls es giren cap a la que un dia va ser reina. El carro s’atura davant del patíbul. Maria Antonieta s’aixeca sola. No vol l’ajuda de ningú. També sense ajuda puja els graons que la duran a la mort amb la mateixa gràcia amb què, fa anys, lliscava per la sala dels miralls.

Que penses, Maria Antonieta? Què pensa un condemnat a mort durant l’últim minut de vida?

El botxí l’agafa per l’espatlla i l’empeny damunt la taula, amb el cap sota la fulla. Tiba la corda. La ganiveta llampegueja. Un xiulet sord.

Res més.