Ànima partida

Amarada de suor, solitud i silenci, la cristiana nova de bruns cabells entreviats de fils de neu, finida la seua missió sobre aquell tossal captiu del temps passat, féu lentament i serena les passes que iniciaven la seua tornada al món del present.

Es tragué les robes morisques de la mare i notà la gelor de la brisa sobre la seua pell abans de tornar a vestir aquelles que li pertanyien com a cristiana. Es tragué el collar, els braçalets, les polseres i la lligadura de color canyella amb les cassoletes i ho posà tot al fons del poal al costat del càvec i la dagueta, i l’acabà d’omplir amb la gonella. Després envoltà el recipient amb l’abundosa roba humida de la bugada i hi afegí la petita llegona. I, mentre ho lligava tot amb un gran llençol fent un voluminós i pesant fardell, Fathma tornà gradualment a ser Valèria.

Amb dificultat es posà el bolic al muscle i travessà per última vegada el fossar morisc de la vila dels Boïl.

Les seues passes acusaven el duríssim esforç i la tensió anímica que per al seu cos havia representat la tasca quasi inhumana d’aquella nit, i els seus peus es movien amb lentitud per aquell terreny inculte i ple de males herbes que pregonaven l’abandó de més d’un lustre. Finalment arribà prop de la vora del talús que marcava per aquell costat el límit del cementiri. Fou en aquell moment que tornà totalment a la realitat del present. Davant seu i a l’altre costat de la poc profunda rambleta s’alçava, silenciós i fosc, el mur de la vila. Cap a la seua dreta, discretament il·luminat pel parell de torxes reïnoses que el flanquejaven, s’obria el portal de València. Més prop, a mà esquerra, es trobava la més fosca i modesta arcada on s’iniciava el camí d’Aldaia. Dispersos per la zona de migdia de la vila adormida, els fumerals d’una dotzena de forns d’obra deixaven anar un fum que reflectia en la boca d’eixida una claror pàl·lida puntejada d’anàrquiques espurnes que eren com l’anunci de l’infern que vivia al seus ventres. Al lluny, reeixint sobre el mur i la resta de les cases es perfilava, encarat a l’invisible riu, el castell dels barons, massa grisa i compacta amb un llumet en una de les finestres i més prop, la silueta inconfusible del campanar.

L’opaca visió de la torre recordà a Valèria que havia d’arribar a sa casa sense que el seu pas pels solitaris carrers de la dormida vila fos advertit per ningú. S’adonava, tot i que la soledat era la seua aliada que, aquell silenci quasi absolut podia ser també un enemic arter i traïdor, quan en aquella hora absolutament anòmala caminàs cap a la seua llar. Resultava imperatiu que el seu retorn passàs absolutament desapercebut. «Valèria, la cristiana nova no expulsada. La neboda de l’alfaquí ajusticiat!». Si algú la veia, podia donar com a cosa feta que l’endemà tots relacionarien la forca buida amb el seu pas, inexplicable i estrany, a altes hores de la nit.

Se sentí vulnerable i desemparada i la seua mirada girà de nou cap al modest campanar de la vila. Sentí que necessitava justificar-se davant el seu Déu…, i demanar-li ajuda.

Valèria deixà en terra la seua càrrega i s’agenollà sobre la terra aspra. No ho féu a la morisca, seient sobre els seus talons, sinó que el cos, dels genolls als muscles, romangué ferm i tibat. Només el cap s’inclinà, mansuet, i les seues mans s’ajuntaren sota la cara en una pregària que semblava nàixer de les profunditats de la seua ànima dual.

—Senyor Jesucrist, Déu meu i Déu vertader, en qui crec i confie. Senyor Jesucrist, qui ets tot amor i benevolència. Tu saps que, encara que sóc ovella nova en el teu ramat, el meu cor i la meua intenció són purs i que serve i servaré, fins a la meua hora final, la vertadera fe que és també la del meu marit i els meus fills, encara que no fou la de mos pares.

»Senyor, tu que tot ho contemples i entens, m’has vist aquesta nit donar digna sepultura al germà de ma mare i membre de la meua família i sang, I m’has vist fer-ho segons ritu d’agarens, llavant el seu rostre, peus i mans amb aigua no escalfada pel sol ni pel foc; embolcallant-lo amb llenç nou i dipositant el seu cos sobre el costat, mirant cap a l’eixida del sol i no cap al punt més alt del cel; directament sobre la fossa i cobert per terra verge, sense cap senyal visible; en fossar obert, sense vall ni creu. I m’has vist fer-ho vestida amb roba i abillament morisc i també amb amor per aquest parent de ma casa antiga, desobeint el mandat de la Baronessa Viuda, qui regeix la nostra vila en absència dels senyors barons. Senyor, tu que ets tot comprensió, tu que ets pare i pastor amatent de les teues ovelles, saps millor que ningú la veritat del meu cor i saps que era contra tota justícia i misericòrdia que el cos d’un ancià dissortat i amb adversa fortuna pudira a l’aire, com malfactor perillós, i fóra menja dels corbs i irrisió dels caminants.

»Senyor Jesucrist, redemptor de tots els homes, jo et promet que demà confessaré a mossèn Joan les meues passes d’aquesta nit, si em deixes arribar sana i estàlvia a la casa de mos fills i marit, però és per a mi més important que res confessar-me, amb tu, del meu pecat d’aquesta nit que no és altre que haver donat a un mort digna sepultura al costat dels qui foren els seus germans, perquè és fora de dubte que ell volgué sempre descansar entre els seus avantpassats i no amb la gent benaventurada. I sé que Tu m’ho perdones i això és per a mi el més important. I sé igualment que Tu, que lliges en la meua ànima, mai no em demanaràs allò que jo jamai no podria fer. Perquè si em demanares que odiara tot allò que els tagarins cregueren, els costums que heretaren i seguiren, els seus cants a les hortes i tot allò que els féu ser com eren, aleshores, Senyor, jo, Valèria, la més humil de les teues ovelles, et diria que no puc, que mai no podria ni voldria odiar tot allò que alenava entre la gent de la qual vinc. No podria, encara que volguera, menysprear les dolces paraules de la materna llengua algaraviada que parlí i escoltí en el temps passat; ni fer burla del vestir de mos pares ni de la roba que vaig dur i que aquesta nit he portat per última vegada; no podria fer mofa dels signes que sobre la massa del pa es feien a ma casa de la plaça de la Figuera, abans de dur-lo a la fleca, ni indignar-me pels sacrificis d’animals amb la testa girada cap a Orient.

»Senyor, sé que tu no em demanaràs que odie el record de la meua gent desventurada, les seues ablucions, ni els seus delmes de caritat per als menesterosos, ni els seus llibres d’incomprensibles paraules en la llengua que el meu oncle deia que era la dels àngels… Ni el seu fossar.

»Senyor, tu això no m’ho demanaràs jamai perquè, si ho feres, el meu front i la meua ànima, que han rebut l’aigua santa del baptisme, portadora de la veritat de l’autèntica fe, defallirien en el camí que a Tu condueix. Perquè només l’amor a Tu i al meu marit i senyor em féu apartar-me de la que fou la meua gent.

»I sé que no arribarà mai el dia en què em negaràs el seu record.

Valèria romangué un temps en silenci amb els ulls tancats abans d’aixecar-se lentament.

«Senyor, ajuda’m perquè puga arribar a la casa dels meus fills i del meu home».

Agafà novament la seua càrrega i començà a baixar, amb tota mena de precaucions, el declivi que la separava de la rambleta i del poble.