III

BON COP DE FALÇ!

Dos dies després de la trifulga amb els soldats, ben entrada la nit, com moltes altres vegades, en Joan s’aixecà del llit sense fer soroll. Enretirà la flassada que el tapava i, cobert per una camisa de dormir, es va dirigir cap a la porta de la seva cambra. La xafogor estiuenca es feia evident a l’ambient de la casa, plena de fortors que emplenaven el nas com si li etzibessin un cop de puny. Els taulons de fusta del terra cruixien sota els seus peus nus. Un cop apartada la cortina de punt que cobria la sortida, s’endinsà per les escales, cap a la part baixa. No li calia cap llàntia per moure’s: tenia apamat el camí i els seus peus trepitjaven els graons de pedra amb seguretat. Poc després arribà a l’entrada principal i, fent la volta pel costat de la gran taula, va descórrer el forrellat de la porta massissa per sortir al terra polsegós de l’exterior. Tot era quiet allà al mas: dormien les bèsties i els homes, i només interrompia el silenci el xerric dels grills i algun udol llunyà. Quin contrast amb el matí. Ara no hi havia cap senyal del tràfec de carros, de persones i d’animals que feia de cada dia un guirigall. Era negra nit i el cel estava tapat, sense rastre de lluna ni estels. En Joan avançà amb passos sords cap al graner, situat darrere de la casa, al costat de les corts. Poc després, empenyé la porta vella de fusta, que va grinyolar, i s’hi endinsà a les fosques. Va caminar fent tentines enmig de la negror quan, tot d’una, algú se li atansà pel darrere i li tapà els ulls. Tot i el primer ensurt, aquelles mans menudes i amb aroma de sabó fresc eren inconfusibles per a en Joan. Era la Maria, que l’esperava com tantes altres nits.

—Que ets boja o què? —la renyà ell tot rialler—. M’has donat un bon esglai. Em pensava que podia ser algú altre.

—No em renyis, Joanet, que em poses trista —digué ella amb un riure juganer mentre, amb un moviment destre, va deixar caure a terra la capa de vellut que portava sobre les espatlles, deixant a la vista d’en Joan una fina túnica de lli blanc que portava a sota.

Res més no s’interposava entre la blancor dels seus pits, del seu ventre, de les seves cuixes. En Joan la va apropar cap a ell per la cintura i la va besar amb passió. Les mans es movien amb habilitat, per aquell cos conegut. Aviat els dos joves s’havien tret la roba del damunt i reien com beneits mentre es regiraven entre les piles de palla. Ell l’envestia amb la força de la seva masculinitat. Tot d’una ella l’aturà:

—Joan, tu m’estimes? —li va preguntar mentre agafava la cara del jove entre les mans.

En Joan, com sempre que la Maria es posava sentimental, fugia d’estudi per fer-la enrabiar. Va fer com si s’ho rumiés i, en acabat, digué en to dubitatiu:

—Home, estimar, el que es diu estimar… Hi ha un afecte, un respecte… Però vols dir que no sóc massa jove, jo, per lligar-me a algú?

Ella agafà un grapat de palla i fregà en Joan entre les cames. Tots dos sabien que faltaven pocs dies perquè es decidís la data del seu casament. Ambdues famílies es coneixien de tota la vida i veien amb bons ulls el matrimoni. Després d’aquell breu intercanvi de paraules, van tornar a lliurar-se als plaers de les carícies, oblidats del món, dels treballs del dia, dels perills dels temps que corrien.

De sobte, un esvalot els va fer incorporar. Era com un gemec, un soroll estrany que semblava provenir de les corts del costat, les dels xais.

—Què és això, Joan? —digué la Maria amb veu preocupada.

—Colló, Maria, sembles de ciutat. Que no sents que és l’esgarip d’una bestiola? No en facis cas… —va respondre ell mentre es tornava a capbussar enmig dels pits de la seva xicota.

A pagès, això ja passa. De vegades els animals fan sorolls a les nits, hi ha qui diu que potser és perquè s’ensumen el final que els espera, tal vegada perquè tenen malsons, com les persones. Aquells sorolls, malgrat tot, eren diferents. Ell no els havia sentit mai a casa seva, i menys dins d’una cort plena d’ovelles amb les seves cries.

Quan es va sentir un segon crit animal, en Joan no pogué tornar a fer veure que no l’havia sentit. Els gemecs eren llavors molt perceptibles, seguits de sorolls de corredisses. Tot plegat era molt estrany i en Joan començà a amoïnar-se, si bé va procurar que la seva estimada no ho advertís.

—Queda’t aquí i no et moguis, Maria. Maleït sia! Que en són d’inoportunes, aquestes bèsties! Ara torno.

—Sempre hi ha alguna cosa que és més important que jo —va queixar-se ella tot rient mentre feia una carota.

En Joan va agafar la camisa de dormir, es va vestir a cuita-corrents i s’encaminà cap a la sortida del graner. Un cop va ser fora es va adonar que passava alguna cosa. Aquella mena de gemecs continuaven, però, a més, li semblava sentir murmuri de veus humanes. Per les escletxes dels taulons que tancaven la cort, una llum vacil·lant s’obria pas cap a la negror de la nit. Llum dins de la cort? Els animals no en tenen, de llum. Tal vegada alguna de les ovelles estava malalta o havia de parir, pensà el jove. Però no podia ser: l’haurien avisat.

Quan va arribar a la porta, la va empènyer amb cautela.

L’espectacle que es podia contemplar a dins el va deixar consternat: dos dels soldats reials es dedicaven a degollar alguns dels animals, després d’haver-los lligat el morro per tal d’evitar-ne els crits. Tres xais jeien esquarterats enmig d’una barreja de sang, palla bruta i excrements.

En Joan, fora de si, es va dirigir cap als bergants, mentre els insultava:

—Malparits! Què esteu fotent? No en teniu prou de robar-nos tot el que voleu, que ara també ens mateu els animals? La mare que…

Un dels militars, de pell bruna, amb la camisa plena de sang, es va redreçar, però amb prou feines s’aguantava dret. Es veia d’una hora lluny que havia estat aixecant el colze. A la mà, una daga ensangonada deia ben a la clara què havia passat. Va intentar explicar alguna cosa, però anava tan begut que no se l’entenia. Mentre provava d’explicar-se tot embarbussant-se, se li escapava una mitja rialla per sota del nas.

—Vamos, hombre, ¿pero… qué dices? Estas bestias estaban enfermas. Viejas… y moribundas, así que les estamos haciendo un favor. —Les paraules li sortien amb dificultat i entortolligades—. A nosotros no nos gusta ver sufrir a los animales, además…

Sense deixar-lo acabar, i amb el rostre roig d’ira, en Joan s’abraonà contra el soldat, a qui se li va congelar el riure sardònic al rostre. Tots dos van rodolar per terra, agafats amb força. L’altre home, tan borratxo com el seu company, va començar a cridar:

—¡Dale, Alfonso! ¡Demuéstrale a este catalán renegado la fuerza de una daga castellana!

El que es deia Alfonso havia perdut, però, l’acer que portava a les mans mentre aturava el ball de bastons que li queia a sobre. Com que la situació es complicava, el segon soldat s’acostà als dos homes i clavà a en Joan una puntada de peu a les costelles amb tota la força de què era capaç.

—¡Serás desgraciado! A ver si te crees que puedes jugar con los soldados del Rey.

El jove va rebre l’impacte i rodolà per terra mentre el primer soldat, alliberat del pes del cos, es redreçà com va poder i s’apropà a una de les tanques de fusta, on tenia penjat el sabre. Agafà l’arma i la desembeinà de cop. Adolorit per la puntada, en Joan es posà dempeus amb molts esforços i es va girar cap al seu rival en el moment en què l’altre deixava anar un cop salvatge amb l’espasa. Va evitar que el toqués l’acer fent un salt enrere. Havia anat de ben poc. En el seu retrocés, l’hereu havia anat a topar amb una paret contra la qual es clavà una bona batzacada que el deixà mig estabornit. A l’esquena, notà el dring metàl·lic de les eines que hi havia penjades. Dalles amb llargs mànecs de fusta, aixades robustes, destrals de ferro colat. Mentre el soldat espanyol caminava cap a en Joan vacil·lant i brandant l’espasa, l’hereu de can Martí palpà a la desesperada la paret que tenia al darrere i empunyà el primer que li vingué a la mà: la vella falç llarga del seu avi, afilada i brillant com el primer dia.

Quan va veure que el seu contrincant també anava armat, el castellà dubtà un instant i va deixar d’avançar. Tot d’una, es posà a parlar.

—Oye, mozo, yo creo que lo mejor es dejarlo ya. ¡Cómo te has puesto por una nadería! Al fin y al cabo sólo son un par de animales. ¿Sabes? Nosotros también tenemos hambre. Seguro que podemos llegar a un acuerdo.

S’havia girat la truita: el soldat va començar a recular, i en Joan, a avançar cap a ell. Per un moment, el jove dubtà. Estava molt adolorit, i continuar amb aquell enfrontament no podia portar res més que males conseqüències. Aquella gent eren com salvatges i havien comès excessos impossibles de justificar a les terres del Vallès, no gaire lluny de casa seva. Però els soldats tenien una vida dura, qui en dubtava: cavalcades extenuants, lluites on es jugaven el coll cada dia, uns caps tirànics, brutícia, gana i misèria.

Aquell moment de vacil·lació era el que estaven esperant els dos militars. Quan s’adonà que les paraules de l’altre no eren més que un parany per distreure’l, ja era massa tard. Tan bon punt el van tenir a l’abast, el primer soldat es va fer cap a un costat i just darrere seu aparegué l’altre amb una pistola que encanonà al pit del jove.

—Vaya, vaya… resulta que este jovenzuelo no es tan listo como parece, ¿verdad, Alfonso? Déjame que le explique buenas maneras a este bergante —va fer el militar alhora que premia el gallet de l’arma. En Joan només va tenir temps de tirar-se a terra mentre un tro emplenava la cort i un núvol de fum sortia de la boca del canó. La bola de plom xiulà just per damunt del seu cos. Havia anat de ben poc, però no l’havien tocat, aquells brivalls.

Mentre s’incorporava, va sentir un crit de dolor i sorpresa darrere seu. Es va girar i el que va veure li glaçà l’ànima.

La Maria era al llindar de l’entrada. Els seus preciosos ulls estaven esbatanats i plens d’espant. S’havia portat les mans al pit, unes mans que no podien amagar la gran taca de sang que s’anava estenent per sobre de la túnica blanca que la cobria. La seva estimada no li havia fet cas, l’havia seguit i era qui havia trobat el plom que anava dirigit a ell.

—Maria!

En Joan va fer un crit d’angoixa i va anar corrents cap a la noia just a temps de recollir-la en els seus braços abans que caigués a terra. El doll de sang no deixava de rajar i la cara de la seva estimada aviat va començar a mostrar la pal·lidesa de la mort.

—Maria! Maria! Què fas aquí? Que no t’havia dit que m’esperessis? Déu Nostre Senyor! Què t’han fet aquests animals?

Ella, però, ja no tenia forces per respondre. Aquell pit on en Joan tantes vegades havia deixat caure el cap perquè la Maria l’hi amanyagués era el mateix pel qual se li escapava la vida. En un darrer esforç, la noia va aixecar les mans tremoloses i les va prémer contra el rostre del seu estimat, com si s’agafés a una última esperança de sobreviure. Amb un fil de veu, encara va aconseguir adreçar unes paraules de comiat al seu promès:

—T’estimo, Joan.

Després féu un llarg sospir i el cap li caigué cap a un costat, mentre els seus cabells negres li van lliscar sobre el rostre com una cortina. La Maria era morta.

—Què heu fet, malparits? Aquesta me la pagareu! Només foteu que sembrar la llavor de la misèria i de la destrucció! M’heu mort, m’heu mort!

En Joan restava allà agenollat i cridant desesperadament, abraçat al seu amor. Però per a aquells dos bergants el que havia passat no tenia cap mena d’importància, no pas més que la resta dels abusos que havien comès un dia sí l’altre també, i no estaven disposats a deixar les coses d’aquella manera. Ni tan sols es van preocupar de tornar a carregar l’arma de foc, convençuts que entre tots dos els seria fàcil reduir en Joan ara que el tenien a la seva mercè. El soldat que havia disparat l’arma s’apropà i deixà anar una puntada brutal al rostre del jove. Un terrible dolor s’apoderà d’en Joan, a qui el cop va fer rodolar uns quants metres enrere. L’impacte li va trencar el nas, i la sang començà a brollar en abundància. Però aquella trompada també va servir per deixondir-lo. En un instant el dolor va donar pas a l’odi, un odi brutal i desesperat que el va fer reaccionar com un animal ferit. Oblidant-se del terrible mal que sentia al cap i de la sang que li baixava rostre avall fins al pit, es va tombar sobre si mateix per allunyar-se de l’altre soldat, que s’apropava amb el sabre a la mà, i es va llançar a terra. Mentre rodolava, va recollir d’amagat l’eina del seu avi i l’empunyà amb tanta força que els artells li blanquejaven. Després es quedà ajupit a terra, esperant, amb la respiració agitada i el cap baix, com si estigués exhaust i malferit.

Quan el militar, segur que el seu contrincant ja no es podia defensar, s’hi va acostar disposat a descarregar el sabre damunt del cos arraulit, en Joan es va aixecar amb una agilitat felina i va deixar anar de gairell un cop de falç fent servir tot l’impuls del seu cos. L’eina, projectada amb una força terrible, va trobar el coll de l’altre i el va travessar com si fos mantega. El cap, separat netament de la resta del cos, va rodolar per terra, amb els ulls oberts com unes taronges, mentre el cos encara va fer unes quantes passes vacil·lants abans de caure feixugament de bocadents.

El jove es va apropar al cap seccionat, el va agafar pels cabells i el va mostrar a l’altre soldat. Amb la veu agitada per l’esforç, ronca i trencada per un odi animal, va dir tot aixecant l’arma:

—No em volies fer tastar la força de la vostra daga? Ara ja saps com talla el ferro de la meva falç!

El soldat, dempeus poc més enllà i amb el rostre trastocat, es va adonar que a la mà només tenia una arma inútil: la confiança l’havia traït i no havia recarregat la pistola. Amb moviments vacil·lants va intentar anar enrere cap on tenia la seva espasa penjada de la beina, però la sang del terra, la palla bruta i els efectes del vi el van fer trontollar. En Joan no li va voler donar cap oportunitat i amb un gest quasi reflex va llançar a un costat el cap de l’Alfonso, que va rodolar per terra. Els ulls del decapitat van restar oberts, mirant sense veure com el jove saltava endavant amb un crit embogit omplint-li la gola i com, quan va arribar a l’altura del soldat, va deixar anar un cop terrible de baix a dalt que va clavar l’acer ben esmolat al bell mig de les cames de l’enemic. El xiscle del castellà va ser paorós. El mal el va obligar a deixar anar la pistola i portar-se les mans al lloc de l’impacte, mentre s’encongia com un cuc. Abans que caigués a terra, en Joan el va agafar pel coll de la camisa i li va acostar el rostre al seu, fins que es va veure reflectit als ulls plens de pànic del seu rival. Després va apropar els llavis a l’orella d’aquell desgraciat i li va xiuxiuejar una paraula de comiat:

—Malparit!

Dit això, va estirar la falç cap amunt amb tota la força de què era capaç fins que va sentir cruixir els ossos del soldat esmicolats en mil bocins. L’udol que va llançar l’home va ser tan esgarrifós que fins i tot el mateix Joan es va sobresaltar. Va notar com una font de sang sorgida de les entranyes del soldat li emplenava el pit i li regalimava cames avall, mentre un glop vermell, una vomitada sanguinolenta, es projectava des de la boca del castellà i li esquitxava la cara de restes humanes. Amb els ulls encegats, va fer un pas enrere mentre deixava anar la seva presa, que va caure a terra amb les cames obertes en un esforç horrible, retorçat i doblegat com un ninot de drap. El rostre encara viu va anar a parar al mig de les vísceres d’un dels animals esquarterats i va romandre allà amb els ulls oberts i la boca a tocar de les entranyes. La poca sang que li restava li brollava cap al sòl fastigós, com sortida d’un bocoi de vi estoquejat per una espasa.

Des del terra, l’home, més mort que viu, encara va tenir forces per mirar amb ulls d’espant el jove fadrí. En Joan es va netejar la cara ensangonada amb les restes destrossades de la camisa i va contemplar el soldat. Potser valdria la pena quedar-se allà contemplant com agonitzava lentament aquell desgraciat que havia mort la Maria, la raó de la seva vida. O potser no: era millor rematar-lo mentre l’altre encara pogués veure el rostre del seu botxí. S’hi acostà, tornà a prémer amb força el mànec de la falç entre les mans i l’aixecà per sobre del cap per tal de donar-li el cop de gràcia.

—Joan, fill meu! Quiet! Què fas? Què ha passat?

Just en aquell moment un parell de braços forts com el ferro li van arrencar l’eina mortal de les mans. Amb el cos baldat i havent perdut l’impuls de la ràbia i l’angoixa, s’adonà del que havia succeït.

—Què he fet, pare? Què m’han fet a mi? M’han destrossat la vida!

Vençut i tremolós, es va deixar caure a terra i va començar a plorar amb desconsol mentre el seu pare l’abraçava amb força. Els sanglots es van tornar incontrolables i violents, el cos se li movia convulsivament i la seva boca era incapaç d’articular paraula.

Els homes i les dones que havien vingut de la casa, alertats per l’aldarull, van restar glaçats davant l’espectacle esfereïdor que es podia contemplar sota la claror vacil·lant de les llànties. El terra estava pràcticament cobert de sang i les restes humanes i animals es barrejaven amb la palla, els excrements i l’orina que els cadàvers havien deixat anar, afluixats els esfínters per la mort. La pudor era insuportable i els animals que continuaven vius havien començat a esgaripar inquiets tan bon punt havia acabat la remor de la lluita. Al bell mig de la cort, en Joan sanglotava encongit a terra mentre el seu pare intentava tranquil·litzar-lo. Des d’una cantonada, el cap de l’Alfonso mirava l’espectacle amb els ulls esbatanats, brillants encara.

L’amo de can Martí sabia que calia actuar amb rapidesa o les conseqüències d’aquella desgràcia encara serien molt pitjors per a tots.

—Magí, Benet! De pressa, porteu-lo cap a dins i renteu-lo. Poseu-li roba a sobre i feu que reaccioni amb una mica de mistela. Que algú prepari aigua de farigola i netegeu-li el nas, que em sembla que el té trencat. Sobretot que no li quedin rastres de sang al damunt. Prepareu una de les carretes lleugeres i una mula. També alguna cosa de menjar i beure per al camí. Vull que desaparegueu cap a Barcelona ara mateix, tots tres. Allà serà molt més difícil que el descobreixin.

Els dos homes semblaven estranyats d’aquella ordre, tot i que venia de l’amo.

—Ja m’heu sentit: aneu-hi tots tres. De seguida vaig a dins i us preparo una lletra perquè la hi porteu al meu cosí Pau, el de la carnisseria del carrer dels Tallers. Vull que us quedeu allà tot el temps que calgui. També us donaré unes quantes monedes perquè pugueu anar fent a ciutat fins que s’arregli tot això. Déu meu, quina desgràcia! —va lamentar-se mentre es fregava el front.

Els dos encarregats de la casa, encara que no eren de la família, tenien tota la confiança i l’amistat dels Martí. Però s’estaven allà, sense moure’s, amb la mirada fixa en l’amo.

—Mon amo, perdoneu, però si nosaltres marxem, qui tindrà cura de les feines de la casa? A més, tots vosaltres quedeu sense la nostra protecció i…

—Tranquil, Benet, que ja ens espavilarem. El meu fill ha de desaparèixer. No el poden trobar aquí quan vinguin. Perquè vindran, podeu estar-ne ben segurs. Apa, aneu-vos-en, us dic. De seguida estic amb vosaltres —va afegir amb veu pesarosa.

De sobte un crit anguniós es va sentir a la llinda de la porta de la cort.

—El meu fill! Què li ha passat al meu fill? Joan, Joan!

La Montserrat, la mare, acabava d’arribar i expressava a crits el seu dolor. Es temia el pitjor. El pare, però, no volia que veiés el seu fill en aquell moment: no era l’espectacle més adient per a una dona amb la salut delicada.

—Vosaltres, dones, no deixeu que passin la senyora ni la meva filla. No vull que vegin això. Porteu-les a casa. Ara hi aniré.

Un bosc de braços va retenir la Montserrat, a qui només a la força es van endur cap al mas.

—Vosaltres dos, traieu el noi per la porta del darrere de la cort. Au, de pressa! —continuà donant ordres en Jordi Martí.

En Benet i en Magí van agafar en Joan i amb prou feines el van poder aixecar del terra: les cames, afeblides per l’esforç i la lluita, li tremolaven com branquillons de pi. El seu cos pràcticament nu, cobert pels parracs de la camisa, estava totalment banyat de sang. Mig arrossegat, deixant un regueró de sang i amb el cap ensorrat entre les espatlles, en Joan va desaparèixer per darrere de la cort i va ser engolit per la negror de la nit.

El pare es va quedar amb els ulls plorosos i el cor encongit mirant com arrossegaven el seu fill, fins que el va perdre de vista. Després es va girar i va fer una ullada al seu entorn abans de tornar a parlar amb autoritat:

—A veure, tots els que esteu aquí ara mateix: veniu al meu costat un moment, he de parlar amb vosaltres. Tanqueu la porta de la cort, no vull que ningú més vegi el que ha passat aquí dins!

En un instant les portes de fusta de la cort es van tancar a les mirades indiscretes. Després, a un senyal de l’amo, una dotzena de persones, entre homes i dones, se li van apropar formant un cercle.

—Escolteu-me bé, perquè tenim poc temps. D’aquí a un parell d’hores sortirà el sol. Perquè us quedi ben clar, us explicaré què ha passat aquesta nit. Vejam: aquests dos dropos, totalment beguts, han assetjat la Maria i l’han obligada a venir aquí, on després de forçar-la han acabat amb la seva vida d’un tret. Un cop consumada aquesta brutalitat, han fotut el camp amb els seus cavalls i el seu armament, sense que ningú sàpiga on han anat. Això és tot. Entesos?

Les mirades de dubte i desorientació passejaven entre la colla de gent que escoltava en Jordi Martí.

—Mireu, tots vosaltres sou gent que treballeu per a mi, sigui aquí al mas o al poble. A tots us he ajudat o us he fet favors algun cop, perquè en aquesta casa estimem la nostra gent. Us tinc plena confiança, i el que us he explicat és el que heu de repetir perquè, en cas contrari, no tindran pietat de nosaltres. Faran com han fet a altres bandes: matar-nos a tots i cremar les nostres cases.

El seu rostre, llavors, mostrà una fesomia més ombrívola i es va endurir com una pedra.

—No m’agradaria haver d’arribar a aquest extrem, però si algú diu una altra cosa, si algú em traeix, mai més no serà benvingut a casa meva. I, a més, no descansaré fins que no pagui la seva traïció. Sabeu bé que tinc prou poder i influències per fer-ho. —Va fer una pausa i dirigí una mirada en cercle a tots els presents—. Puc confiar en vosaltres?

Entre les mirades perdudes i els ulls porucs, l’un darrere l’altre, tots els caps van fer que sí. En veure aquells gestos, en Jordi Martí es va asserenar.

—D’acord, doncs. Gràcies. I ara tots a treballar. El primer que cal fer és anar a cercar unes fustes per fer una civera i traslladar el cos de la noia a casa. Les dones, que la tapin una mica i l’endrecin, no vull que els seus pares ni el rector la vegin així quan vinguin demà. Després hem de portar moltes galledes d’aigua i escombres, per netejar tot això. Tu i tu: aneu a cercar un carretó per portar els cossos dels soldats al femer dels porcs. Traieu-los tota la roba i enterreu-los ben endins del femer. Allà ningú no els buscarà i en uns quants dies no en quedarà ni rastre. Els seus cavalls els portareu demà a primera hora al bosc i els sacrificareu. —Van aparèixer mirades d’incredulitat a tots els rostres davant d’aquella ordre—. Ja m’heu sentit bé. Els sacrificareu, els esquarterareu i els cremareu, fins que ningú no pugui saber si és carn de porc o de cavall. Si descobreixen un cavall espanyol entre els nostres, o per alguna casa de la rodalia, podem donar-nos per morts. Els xais, porteu-los al darrere de la casa, com si els haguéssim mort per menjar. Demà repartirem la carn. Les armes, totes les armes i les pertinences dels militars, les vull enterrades a l’altre costat del riu. Que ningú no pensi ni per un instant a quedar-se’n alguna cosa, perquè aleshores estem perduts. No només ell, sinó tots nosaltres. Després, palla nova i una bona fregada. A terra, ni una gota de sang. Entesos? Va, tots a treballar! A trenc d’alba no vull que quedi cap senyal. Com si no hagués passat res…

Com si no hagués passat res…

—¡Don Fernando! ¡Don Fernando! ¡Señor, despertad! Es muy urgente, Don Fernando.

Al tinent Fernando García de Irízar li va semblar sentir en somnis com un dels seus homes s’atrevia a colpejar la porta de la seva estança. L’efecte d’aquells cops era el mateix que si li percudissin el cap amb una maça. Es va notar la boca plena de serradures i li va semblar que el cervell li vessava per les orelles. La pudor d’aquell lloc li va fer arronsar el nas. Va provar d’incorporar-se, però no ho va aconseguir i va caure de nou amb estrèpit sobre el matalàs de llana atapeïda.

—¡Don Fernando, Don Fernando!

Des de l’altre costat de la porta, el tinent es maleïa els ossos.

—Ya voy, ¡carajo! ¡Voto a tal! ¿Qué ocurre?

—Tenemos problemas, señor, la gente… viene por todos lados… ¡Son muchos!

—¿Y para esto me despiertas, imbécil? Que el sargento empiece a preparar a los hombres. Cuando estos sinvergüenzas vean a nuestros caballos en formación de combate se mearán en los calzones.

—El sargento ha desaparecido, mi teniente.

En sentir allò, l’oficial es va aixecar de cop. El cap li estava a punt d’explotar i va notar una forta coïssor entre les cames. La carn se li enganxava als llençols i els cabells li pesaven com un roc. Va pensar, preocupat, si alguna d’aquelles males putes que apareixien de tant en tant pels campaments no li devia haver encomanat unes purgacions o alguna cosa pitjor. Va girar el cap i va contemplar la meuca amb qui havia jagut la nit abans. La dona era immensa i restava nua, de bocaterrosa sobre els llençols, mentre amb la boca oberta roncava escandalosament. Mig incorporat, el tinent va deixar anar una exclamació adreçada a si mateix:

—Por todos los diablos, sí que iba yo fino anoche. ¡Vaya pandero que tiene la paisana!

La borratxera del dia anterior havia estat terrible i el vi dolç sense digerir que tenia a dins li va pujar com lleixiu des de l’estómac fins a la boca. Abans que pogués adonar-se’n, una basca el va sacsejar i tot seguit va deixar anar una vomitada pestilent sobre el llit. Tenia el cos tumefacte i li feien mal fins les ungles dels peus.

A fora, els cops es repetien violentament i diverses veus el reclamaven.

—Don Fernando, señor. ¡Salid ya, por el amor de Dios!

—¡Ya voy, ya voy! ¿Queréis callaros de una vez?

Amb una punta de llençol es va eixugar la boca i amb una escopinada al terra de taulons es va escurar la gola. Després es va posar els pantalons i, amb els peus descalços, el tors nu i el mocador al coll, va agafar el sabre que tenia penjat a la paret, va obrir la porta i va sortir al carrer.

—A ver, ¿a qué viene tanto alboroto?

Abans de rebre una resposta, ja es va adonar de la situació. Al seu voltant, mig vestits mig despullats i amb les armes a la mà, hi havia un grup dels seus homes en posició clarament defensiva formant un semicercle. Alguns tenien les forquetes dels mosquets clavades al terra polsós i les metxes enceses, per si calia disparar. El poble restava silenciós; no es veia ningú pels carrers i les portes i les finestres estaven tancades. No se sentia ni l’aviram picotejant aquí i allà ni la cridòria de la quitxalla. Allò no era gens normal a primera hora del matí. Un jove caporal de petita estatura i ulls foscos com carbó li va parlar amb el pànic pintat al rostre.

—Venían por los dos extremos de la calle, señor. Eran muchos y llevaban armas de todo tipo. No paraban de gritar, de amenazar y de insultar… Ahora se han escondido por todos los lados.

—¿Y dónde demonios está el sargento?

—No lo sabemos, señor, no se ha presentado esta mañana.

—¿Y los demás? Aquí sólo somos una docena. ¿Y los caballos?

—Somos todos los que he podido reunir. No creo que venga nadie más, señor. En cuanto a los caballos, sólo hemos encontrado media docena en la cuadra de atrás, aparte del suyo. Alguien se ha llevado los otros por la noche.

—¡La madre que los parió! Les voy a dar un escarmiento a estos desgraciados que se acordarán de mí toda su puta vida.

De sobte, però, es va sentir una descàrrega de trets, un, dos, tres, quatre, mentre que a un extrem i l’altre del carrer, de les portes de les cases, dels marges, dels pallers, i hom diria que de les entranyes de la terra, va començar a sortir més i més gent. Els seus crits eren escandalosos i a les seves mans les armes es movien amenaçadores. De cop, com una riera desbordada, la munió es va endinsar al carrer i es va dirigir com un sol home cap als soldats:

—Visca la terra i morin els traïdors!

—A carn, a carn!

Els crits eren cada cop més forts i començaven a sentir-se les arcabussades. Un estol de perdigons es va clavar contra la paret de la casa, aixecant un núvol de pols. Un dels soldats va cridar de dolor mentre es posava les mans a la cara. Un altre tret va passar xiulant molt a prop del tinent. Els soldats es movien inquiets i començaren a fer intenció de fugir. Es van mirar l’oficial amb ulls imploradors.

Fernando García de Irízar no era un covard, però tampoc un inconscient. Ni ell ni els seus homes no podien fer res en una situació com aquella, si no reaccionaven aviat no en quedaria ni un de viu. Amb els reflexos que li donava la seva experiència al camp de batalla, va començar a donar ordres.

—¡Todos a las cuadras de atrás! No os entretengáis ni un segundo en recoger nada. Nos repartiremos los caballos que quedan. Yo iré con el mío delante, los demás montad de dos a grupa y salid a campo traviesa, en aquella dirección —el tinent aixecà el braç—, hacia el mediodía. Ya nos reuniremos más adelante. ¡Ahora deprisa, o no saldremos vivos!

Els soldats van marxar cap al darrere de la casa, però abans de seguir-los, el tinent es va girar cap a la gent que avançava i, amb el puny enlaire, va deixar anar un jurament:

—¡Juro por Dios y por el Rey que esto no va a quedar así!

El mocador blau que onejava al coll del tinent semblava un bandera en flames. I mentre els soldats del rei Felip marxaven a cuita-corrents a buscar els seus cavalls, la gent del poble, que havia vist el que passava, es va llançar carrer avall proferint crits de victòria.

La guerra havia començat.