8

PUIGCERDÀ, FEBRER DE 2000

Estava començant a entendre els motius pels quals l’oncle mai no havia tingut gaires amics. En una societat petita com la cerdana, les ferides tan greus que va ocasionar un conflicte com aquell trigarien encara anys a tancar-se del tot, potser fins que tota la generació que el va viure hagués mort. Però en algun racó d’aquella contrada hi devia haver un vell anarquista amb memòria i voluntat per recuperar el passat. L’endemà ho comprovaria, ara ja era negra nit. Una allau d’estrelles semblava lliscar muntanya avall, però el fred em deia que fes un pensament.

De lluny, l’hotel del Prado semblava un xalet com el que devien tenir els Bertrand o els Schierbeck. Era molt a prop de la frontera francesa i també del cementiri i de la residència d’avis on demà buscaria els vells col·legues de l’oncle. De fet, és que a Puigcerdà tot era molt a tocar. Havia crescut molt amb tants xalets i apartaments, tenia cinemes, hospital i una superfície comercial raonablement gran. Però no deixava de ser un poble on tothom es coneixia.

Ja que era a la Cerdanya, feia fred i no havia dinat, vaig demanar trinxat i tiró amb naps. Un Marqués de Cáceres va ajudar a fer-ho baixar tot. I encara després vaig demanar un Armanyac a la salut de l’oncle, que m’havia fet el seu hereu sense haver-m’ho merescut.

«Vejam si recupero la teva memòria i em guanyo l’herència», vaig pensar mentre brindava amb mi mateix.

Després d’un bon sopar com aquell, el fred es feia molt més suportable i els estels lluïen amb més intensitat. Vaig anar a fer un tomb cap a la frontera. Era un lloc exòtic, amb les seves botigues de tabac, alcohol, ceràmica i cistells de vímet que jo trobava una combinació comercial explosiva. L’edifici de la policia era un casalot que, retallat en la penombra de la nit, feia por. És clar que molta més por devia fer la frontera l’any 1937. Aquell vespre, jo vaig passar a França sense que ni els policies nacionals, ni el solitari gendarme, em diguessin ni bona nit.

Amb el cap pesant de vi i records, l’endemà al matí em vaig llevar aviat per fer les gestions a cal notari i al registre. A la bústia de veu del mòbil tenia un missatge de la Dolors d’una cortesia escassa: «truca’m quan no tinguis res millor per fer», deia l’encàrrec. La resta de coses estaven totes en ordre i encara no era migdia. Tenia temps d’anar a la residència de la tercera edat. Era un dels edificis projectats amb més bon gust de tot el poble. Semblava un hotel de cinc estrelles. Els joves anarquistes represaliats per les forces de la Generalitat republicana, gaudien ara d’una vellesa més que digna gràcies a la Generalitat monàrquica. Mira que bé, d’això se’n deia reparar danys de guerra.

—Perdoni, estic buscant els senyors Salat i Rigau, i m’han dit que potser els trobaria aquí —vaig comunicar a la recepció.

Tenia preparat un seguit de mentides piadoses per si em preguntaven per què els volia veure. Però no ho van fer. La noia que atenia el taulell es va limitar a donar-me una credencial de visitant i fer-me seure en un sofà. Va cridar per un intèrfon els dos cognoms que li havia demanat i al cap d’un minut van aparèixer dues figures vençudes per la vida i físicament exhaurides. Els vaig dir com em deia i els vaig saludar. Per sort semblava que tenien el cap força clar.

—O sigui que vostè diu que és nebot d’en Bartomeu? —va preguntar un per segona vegada—. Doncs nosaltres érem molt amics d’ell, oi que sí, Sisco?

—Perdó, és en Sisco Salat, vostè? —vaig preguntar més que res per saber qui era qui.

El meu interlocutor va riure amb una boca desdentegada i amb halitosi que feia un pam i mig.

—No, jo sóc en Sisco Rigau. En Salat és aquest —va assenyalar el seu company.

—Domènec Salat, per servir-lo —va dir l’altre mentre m’allargava una mà ossuda de pell resseca.

Tenia davant meu els dos millors amics d’en Bartomeu Rossell, la clau de volta de bona part de la seva història. El que no diguessin les cartes de l’oncle ho havien de dir aquells dos homes, ep, si és que volien. La trema s’anava posant interessant.

—Que fumen?

—És clar que fumem, però aquí no ens deixen. Anem al jardí. Fa fred però cap pesat bata blanca ens tocarà els nassos —va fer en Sisco.

Encara no em podia fer la idea de tenir davant meu l’autèntic Sisco de les cartes, el que havia fugit aquella nit per camins de la Cerdanya cap a Montlluís. Què va passar després?

—Ves, res de bo, només desgràcies i penes —va respondre en Sisco amb poques ganes de recordar—. Val més oblidar-se’n, de tot allò. Bogeries de jovent. Parli’ns de vostè que és jove i té tot el futur al davant. Així que vostè és fill de qui, d’en Pau o de la noia?

Per allà no anàvem enlloc. Jo volia que parlessin d’ells i del seu temps i ells volien parlar de mi i de la família que havia marxat de Puigcerdà. Jo sempre havia pensat que la gent gran només feia que recordar batalletes. Bé, amb aquell parell hauríem de canviar d’estratègia.

—Devien ser uns joves ben cepats vostès dos i el meu oncle. Segur que feien anar de bòlit totes les noies, llavors que el cantó era més tolerant en matèria de relacions.

—Ja ho pot ben dir, Jaume —va engegar en Mingo—. Després de la guerra ens van fotre ben bé amb tota aquella moralina catòlica de mala mort, però abans, quan la comuna, ui, fèiem tremolar cels i terra tots quatre; perquè també hi havia en Martí, pobre, que el van matar els guàrdies així que van assaltar el local del Comitè.

—Pensi que es feien uns balls i unes festes com mai s’havien vist. En això els de la CNT sí que en sabien —va prendre la paraula en Sisco—. Van confiscar el Casino i no hi havia diumenge que no es fes teatre o ball amb la gramola.

Aquell parell s’estaven llençant a l’avenc de l’evocació sense proposar-s’ho. Potser s’havien passat mitja vida amagant aquell feix de records per vergonya o por i ara, que ja podien explicar-ho tot, els seus amics o parents devien considerar poc correcte recuperar-los. «Coses de vells, és el passat i cal mirar al futur», els devien dir uns fills i néts a qui la memòria del passat anarquista del seu poble els feia angúnia. Però jo estava disposat que ho fessin, que miressin al passat amb força i tendresa. M’hi estava encaparrant l’oncle.

I, pel que es veia, ells també en volien parlar lliurement, per fi, després de més de seixanta anys.