«Fuig, esperit; fuig esperitat»

En una universitat al capdamunt d’un turó,

vaig conèixer un professor titular

que amb estranya fruïció

fa l’inventari de tots els tirans

(els passats, presents i futurs) que han matat a traïció,

que maten i mataran indígenes al seu grat.

I d’una tirada en diu tots els trets

(rics, injustos i blancs).

I jo, un pellroja, crec que és ben cert.

Però com és que ell ho diu tan seriós, tan greu i amoïnat?

I com és que aquell blanc dedica elogis

tan vehements

a la dansa dels esperits, ritual

insòlit i cruel,

que, ben representat, hauria damnat

els blancs i totes les seves colònies a l’infern,

i hauria ressuscitat els morts innocents, els indis?

Diu el professor: «La gent de pell fosca,

de la tribu que siguin,

parlaran espanyol, duran pistoles

i cremaran torres i avions, gratacels i edificis.

Sherman, que no ho veus, que avui la immigració

és la dansa dels esperits?».

I jo vinga riure i li dic:

«Recoi, professor, quina imaginació!

Faci’n una pel·li, d’aquestes collonades,

sobre una gran ciutat fictícia,

inflada, pàl·lida, magnífica,

que s’ensorra en una apocalipsi chicana».

El professor calla i amb el cap fa que no;

em compadeix i jo no entenc

per què té una fe tan fervent

en un ritual que justament el vol mort.

Suposo que es deu creure Jesús el Messies:

frisa per penjar de la creu

i pagar l’últim preu,

que és malalt d’addicció a tot el que és indígena.