PRIMERA PART

L’AMOR DE LES TRES TARONGES

—Em dic Tomeu, i tinc dos-cents anys.

—Jo em dic Salvador i en tinc disset, però n’aparento deu vegades més.

Ens havíem topat al claustre de Filosofia i Lletres; ell anava perdut per les dependències universitàries, buscant no sé quin despatx on li havien de timbrar un paperot, i es va adreçar a mi per preguntar-me si n’hi podia donar indicacions. Vam descobrir que seríem companys d’aules, i de seguida va començar una conversa que ja no s’havia d’interrompre durant molts d’anys. Em va fer gràcia la seva ocurrència sobre l’edat, i vaig mirar de correspondre-hi en la mesura que vaig ser capaç d’improvisar en aquell instant. Sempre va ser així: en Tomeu duia les coses més nímies cap al seu cantó més exagerat, o burlesc, o paròdic, i els altres, els que l’envoltàvem, ens sentíem irresistiblement reclamats a seguir-li la veta.

A continuació em va explicar que era de Mallorca (no calia que ho digués; el fort accent el delatava, tot i que ell mirava d’encobrir-lo amb una aproximada dicció barcelonina) i que escrivia poemes. Li vaig respondre que jo havia nascut a Santa Coloma de Farners, però que havia viscut també una colla d’anys a Arenys de Mar i a Viladrau i això el va desconcertar, perquè era la primera vegada que sentia el nom d’aquestes poblacions. Però el que el va desarmar per complet va ser el que vaig afegir tot seguit:

—L’any passat vaig publicar la meva primera novel·la.

Es va endur les mans al cap i va obrir molt els ulls i la boca, com si es disposés a iniciar una actuació de mim.

—Una novel·la? Tens la meva edat i ja has publicat una novel·la? Aleshores, mestre Salvador, no sóc digne de trobar-me en la vostra augusta presència!

I, amb dos dits de cada mà, es va aixecar les puntes dels faldons de l’americana i va iniciar una genuflexió.

—Salvador de Santa Coloma, d’Arenys i de Viladrau, novel·lista precoç! —va exclamar, amb un to emfàtic que em va fer somriure—. I digues, Salvador, bé deus tenir un cognom amb el qual signes les teves creacions, no és cert?

—Espriu —vaig respondre—. Els meus cognoms són Espriu i Castelló, per aquest ordre. Però signo només amb el primer.

—Jo —va contestar, sense esperar que l’hi demanés— em dic Rosselló. Rosselló i Porcel. Però Porcel no m’agrada, no em fa el pes. Estic pensant de fer-hi alguna modificació.

—Modificació? En un cognom?

—Sí, bé, poca cosa, algun detallet que en canviï la sonoritat. És que Porcel no m’agrada. Bé, això ja t’ho he dit, novel·lista Espriu.

—En efecte. I això? Com és que et desagrada el teu segon cognom? És que no estimes la teva mare, poeta Rosselló?

—Oh, adoro la meva mare, la meva mare és la mare més adorable de totes les que han nascut en aquesta part del món. Descomptant la teva, naturalment. Però Porcel… un porcell és un porquet, un garrí. M’entens? Nyuc, nyuc, nyuc!

Es va endur les mans a les temples, i les va bellugar imitant el moviment de les orelles d’un animal. Els joves que ens passaven pel costat, possiblement condeixebles nostres, es giraven per observar els escarafalls d’aquell personatge. Alguns reien i d’altres es limitaven a mirar-se’l aixecant les celles.

—I digues, novel·lista Espriu —va dir, abaixant les mans i amb un posat sobtadament seriós—, quina és la temàtica de la teva novel·la? Quins fets fabulosos hi contes, per a profit i il·lustració de la humanitat sencera?

Aquella pregunta em va agafar desprevingut.

—Bé, en realitat no es tracta ben bé d’una novel·la.

—Ah, no?

—No. De fet, el llibre consisteix en un conjunt de proses. Relats, podríem dir-ne.

—Relats, proses! —va tirar el cap enrere, com si hagués topat amb un filferro—. Bé, i què conten els teus relats, prosista Espriu?

—Bé, la idea… —vaig dubtar—. El llibre es titula Israel; potser això et proporciona alguna pista.

—Israel! —va vociferar—. El poble escollit… Que potser fas literatura cristològica, prosista?

—Si vols dir-ne així… —em vaig aventurar—. Saps què? No crec en aquesta Mediterrània grega d’estampeta que aquí tothom sembla que venera a partir de Goethe, que per altra banda no era mediterrani, sinó alemany, un nibelung. De molta envergadura, no t’ho negaré, però un nibelung al cap i a la fi. Crec que hi ha una Mediterrània més genuïna, més severa i més rude potser, però en qualsevol cas més genuïna, que ve de les tribus del desert…

—Sang, fetge i arena, ja ho veig. Hecatombes, vaques degollades i sacrificis humans. No se’t pot negar l’audàcia.

—Ho trobes audaç?

—Audaç i temerari —va obrir els braços—. I digues, prosista, quin editor benemèrit ha gosat publicar-te una barbaritat tan gloriosa?

La glòria era un concepte que invocaven sovint els llavis d’en Tomeu, en aquells dies. Em va tornar a agafar amb la guàrdia baixa; aquella interviu era implacable.

—En realitat no es pot considerar una publicació a l’ús —vaig admetre, intentant de tota manera donar-hi alguna importància—. Es tracta d’una edició no venal, de només cent exemplars, que va encarregar el meu pare a una impremta de confiança.

—Un pare esplèndid, el teu! —El to era foteta, però de seguida va canviar al de la confidència—. Ja t’ho deia, que una cosa hebrea com aquesta que has fet no té cabuda a les editorials normals.

—Bé, el cert és que…

—Oh, no et volia ofendre, prosista Espriu! —va ajuntar les mans en senyal de súplica—. Primer hauríem de definir què entenem per normal, prou que ho sé. Però ja m’entens. Que no ho veus, que ningú escriu d’aquesta mena de coses, en la literatura confitada que s’usa ara?

Literatura confitada, això em va semblar divertit. Vaig insinuar una objecció:

—Home, tant com ningú…

—Qui, doncs? Digue’m un nom, un de sol! —i m’apuntava amb el dit, oblidant-se del decòrum.

—Unamuno… —vaig murmurar.

—Unamuno!

—Miró…

—Miró? Gabriel Miró? Figuras de la Pasión del Señor?

—Per exemple. És un dels seus llibres que m’agraden…

—Haguéssim començat per aquí! Així doncs, tu pertanys a les lletres castellanes, prosista Espriu! —però no ho va dir acusadorament, sinó amb l’aire de satisfacció de qui acaba de trobar la resolució d’un enigma—. En resum —es va escurar la gola—. Ets un novel·lista que ha publicat una novel·la, però resulta que en realitat no parlem d’una novel·la, sinó d’un llibre d’estampes bíbliques…

—Jo m’estimo més dir-ne esbossos —vaig precisar.

—Esbossos, doncs. De l’Antic Testament, per descomptat.

—Per descomptat.

—Molt bé. Després resulta que el teu llibre d’esbossos veterotestamentaris no ha estat estrictament publicat, sinó que ha estat el teu senyor pare qui s’ha encarregat de fer-ne cent còpies que no es poden vendre…

—Ets perspicaç, Dick Turpin. —Em preguntava si m’estava buscant les pessigolles, però al mateix temps no podia deixar de complaure’m amb la seva loquacitat.

—No m’interrompis. I, finalment, el teu llibre d’esbossos hebreus fora de comerç és escrit en castellà, perquè t’agraden Miró i Unamuno.

—Ni més ni menys.

—Ets una perla! Què dic una perla: ets un tresor nacional de Catalunya! La cosa hebrea et confereix aura de profeta: algun dia seràs la veu del teu poble, prosista Espriu.

—D’això no en tinguis cap dubte —me’n vaig burlar—. Però fa molta estona que parlem de mi: i tu, poeta Rosselló, no tens alguna publicació en dansa, venal o no venal? Alguns versos teus que puguem llegir la resta de mortals, ni que sigui per a la teva futura vergonya?

—Molt bé, Dick Turpin, d’això se’n diu un contracop. Touché —i va provar de somriure, però el somriure se li va entrebancar: en un segon, havia mudat de l’extraversió a la timidesa—. Doncs sí, m’has enxampat: abans de l’estiu vaig publicar un llibre de versos. Amb la particularitat que els versos que hi surten no són meus.

—Vaja —vaig aprofitar l’ocasió—. Pel que sembla, no sóc l’únic incongruent que hi ha en aquest claustre.

—Ja pots ben dir-ho, prosista —va fer una inclinació de cap—. De fet, en aquest llibre l’únic que hi ha meu és la contradicció. Però què faríem, sense contradiccions?

—Ens moriríem d’ensopiment. Però digues: quina mena de llibre és aquest que has fet i que et destorba tant?

—Una antologia —va esbufegar—. Sóc culpable d’antologia, un dels delictes més comuns entre poetes.

—Aquesta sí que és bona! I a qui o a què has dedicat els teus esforços, antòleg Rosselló?

—No riguis massa. És una antologia de poetes mallorquins.

—Ets un barret de sorpreses, antòleg Rosselló.

—I no acaba aquí la cosa: el llibre ha sortit a Madrid, en castellà.

—Ja ho diu la meva senyora àvia: s’atrapa abans un mentider que un coix. No eres tu, qui fa un moment es burlava d’un lector de Miró i Unamuno?

—Sí, però jo no sóc d’Arenys ni de Viladrau, només de Palma. Tinc disculpa.

—En això et dono la raó. I digues, quins són els estimats de les muses que figuren en el teu llibre?

—Ets cruel.

—Ho procuro.

—Bé, doncs em confesso: comença amb Alcover i amb Costa i Llobera, com a figures diguem-ne tutelars…

—Una cosa mai vista, antòleg.

—… i segueix —va fer veure que no em sentia, però tornava a no poder contenir el somriure— per ordre cronològic amb autors posteriors. Llorenç Riber…

—Un altre capellà. Que sou tots capellans, a la teva illa?

—Sí. O xuetes.

—Què són, xuetes?

—Oh, tu hauries de saber-ho, ja que te les dónes d’hebraista. Però no em distreguis. Miquel dels Sants Oliver…

—Aquest és periodista —vaig fer una ganyota.

—Sí, però amb intuïcions líriques gens desdenyables. Deixa’m continuar: Pere d’Alcàntara Penya…

—Menor, molt menor.

—Sí, però també els poetes menors són necessaris. Minor poets, en diuen a Anglaterra, i allà es cuiden molt de no riure-se’n, perquè de tot hi ha d’haver en aquest món. Mateu Obrador…

—Un lul·lista. A més de capellans i… com ho has dit?

—Xuetes. Xu-e-tes.

—Bé, doncs a més de capellans i xuetes, tots els mallorquins deveu ser lul·listes. Diguis el que diguis, d’Alcàntara Penya a Obrador ja hem anat del menor al petit. També hi ha d’haver petits, en aquest món?

—Joan Rosselló…

—Petit, no: microscòpic. Valenta galeria.

—Maria Antònia Salvà…

—Ep, això ja és una altra cosa. Per aquí et redimeixes una mica, antòleg.

—Ets un confessor sense absolucions, prosista —va sil·labejar les paraules—. No t’esperava tan despietat. Ara bé, no m’estranya que siguis mig jueu, amb aquesta mala bava.

Vaig fer cas omís de la seva provocació i vaig continuar amb les meves:

—No t’alegris tan aviat. De la Salvà no te’n compro ni un vers; però té un llibret d’un viatge a Palestina (en companyia del capellà Costa i Llobera, per cert) que va aconseguir interessar-me en algunes pàgines.

—Estem d’enhorabona, doncs. Que em diràs que els has llegit tots, els meus compatriotes?

—Em penso que sí. I tu?

—Espera’t, que no m’acorralaràs tan fàcilment. Al costat de tot aquest repertori, he aconseguit incloure un poeta de debò.

—Sóc tot orelles.

—Gabriel Alomar.

—El polític?

—El polític, el poeta: en ell, tot és u. El professor, també. Em va ensenyar literatura a l’Institut de Batxillerat. Me’n considero deixeble.

—O sigui, que tens mestres, antòleg! —vaig esclafir—. Però, l’Alomar? Què t’ensenyava, futurisme?

—Només el coneixes com a polític. Reconeix que no n’has llegit ni un vers.

—Tampoc ho trobo a faltar.

—Aleshores és que no saps res de res. Alomar només ha fet un llibre de poesia, però els seus poemes tracten sobre el foc.

—Un modernista flamíger, doncs.

—Ara sí que em sorprens. Un lector d’Unamuno que escriu esbossos sobre la Mediterrània més primària no hauria de tenir prejudicis contra el modernisme.

Havia aconseguit portar-me allà on volia. Vaig haver de recular.

—Tens raó, antòleg.

—Ja ho sé. Com et deia, el llibre de n’Alomar tracta sobre el foc: La columna de foc, es titula. Jo també vull escriure sobre el foc.

—De manera que a tu i el teu mestre us complau disfressar-vos de presocràtics. —Un intent va de recuperar terreny.

—No és necessari. El foc, senzillament, és purificador. Es menja la ronya dels camps i dels boscos, i fa néixer nous brots, pastura fresca. Transforma la fesomia de la naturalesa, ajuda a morir les coses velles i en fa néixer de noves. Exactament el que hauria de fer la poesia.

—Doncs no és ben bé el que fan la majoria dels teus antologats. Ells, el que fan, és rellepar les llaminadures que d’altres ja han ensalivat prèviament.

—Literatura confitada, ara ets tu qui té raó. —Em va adreçar una mirada còmplice—. Torno a dir que em confesso: no és bona cosa, estrenar-se amb un encàrrec. Però, a favor meu, he de dir que, si vaig fer l’antologia, és perquè m’ho va demanar n’Alomar.

—Així s’entén que l’hi incloguessis.

—Ets massa rocós, prosista; em rendeixo. —Va estirar els braços tan llargs com els tenia—. Crucifica’m; deixa que el meu cos s’assequi al sol i que els corbs, els voltors i les hienes se n’alimentin.

Vaig mirar al voltant, sense saber on posar-me. Per fortuna, en aquell moment no passava ningú: érem tots dos sols al mig del claustre, i em vaig adonar que feia molta estona que havia perdut la consciència del que ens envoltava. Semblava que l’única cosa existent, l’única cosa important de debò, fos aquella conversa; el meu nou amic illenc i jo, sols enmig del món, o al marge del món. O contra el món? També vaig comprovar que havia perdut la noció del temps: quant feia, que parlàvem? Mitja hora, una hora, més? Tant li feia: a cada frase, el diàleg feia l’efecte d’haver-se acabat d’encetar, i a cada rèplica, semblava que les paraules es reinauguressin només perquè nosaltres les poguéssim estrenar.

—No cal que arribem fins a aquests extrems —vaig oposar, aixecant les mans—. Es pot escriure sobre el sacrifici, però no és aconsellable aplicar-lo en la pròpia carn. Per què no ens asseiem?

La barana del claustre va ser un seient idoni: la pedra viva pot resultar una mica freda, però nosaltres portàvem bons pantalons, i els dúiem ben cordats. I els capitells, les voltes i les galeries ens acollien amb una cordialitat innegable. En aquelles condicions, la nostra xerrada no podia fer altra cosa que continuar favorablement.

—Digues, Salvador. —En Tomeu va abandonar, tot d’un plegat, el joc amb «el prosista Espriu», així com qualsevol indici d’histrionisme—. Com és que, als teus disset anys, has llegit tantíssim?

—Això m’ho preguntes perquè a continuació jo també t’ho demani a tu? —Em resistia a deixar de banda el meu fingit cinisme.

—No, només perquè em sembla interessant —va replicar, amb una franquesa tan desarmadora que exigia, en la resposta, una franquesa idèntica.

—El meu pare posseeix una biblioteca enorme. Sempre m’ha deixat llegir el que m’ha vingut de gust, sense restriccions de cap mena. I també sempre m’ha animat a escriure, d’ençà que en tinc record. «Tu escriu, Salvador», em deia, quan jo encara era una criatura en calça curta. I jo li preguntava: «Però què voleu que escrigui, pare?». I ell: «Oh, no ho sé, qualsevol cosa. Però tu escriu, Salvador».

Va obrir molt els ulls.

—Caram, el teu pare. Tens tot un mecenes, sense moure’t de casa.

—Suposo que he estat afortunat, per aquesta banda. —Ara fingia despreocupació—. Però, i tu, Tomeu? He dit que no t’ho preguntaria, però t’ho pregunto. També devies créixer envoltat de llibres…

Va deixar anar una rialla franca, breu i fresca. No la va impostar, se li va escapar sense adonar-se’n.

—No —va contestar—. Just al contrari, a casa no hi havia ni un llibre. Vull dir que no n’hi havia fins que jo vaig començar a llegir-ne. Perquè són pobres, a casa meva, i van tenir molt poca instrucció. Si no hagués estat per n’Alomar, jo no hauria pogut de cap manera venir a estudiar aquí, a Barcelona.

—I això? —vaig preguntar, absurdament.

—Ja t’ho explicaré. Crec que tindrem temps de parlar molta estona.

Es va imposar un silenci, el primer silenci entre en Tomeu i jo. Però no va ser feixuc, ni desagradable: només un recés per reprendre la conversa amb més claredat, o amb més fermesa. Ho va fer ell:

—No, a casa no teníem llibres, però de menut, la meva mare m’explicava rondalles. Saps què són, les rondalles?

—En tinc una certa idea.

—Són els contes populars que els pagesos expliquen als seus fills —va continuar, sense escoltar-me—. Històries molt velles que cada generació manté fresques per a la generació que ve després. Són bons relats, bones històries. A mi, la que més m’agrada és la de l’amor de les tres taronges. No em cansava mai de fer-l’hi repetir a la meva mare.

I, acte seguit, me la va explicar: que en Bernadet era fill d’un rei, i que va rebre un sortilegi segons el qual mai no coneixeria pau ni repòs mentre no trobés l’amor de les tres taronges, que residia en un regne molt i molt llunyà. Allà hi havia un taronger del qual brotaven les tres taronges, que es reconeixien perquè cadascuna duia penjada una campaneta, i sobretot perquè l’arbre era custodiat per un drac ferotge, que fregia amb el seu alè de foc qui gosava acostar-s’hi. Per arribar-hi calia travessar quatre portes. La primera no tenia pestell, i per això feia set anys que batia incessantment cap a dins i cap a fora, sense que ningú pogués tancar-la. La segona estava envoltada per un exèrcit de formigues rabioses de gana; la tercera, tota circumdada de serps igualment famolenques. La quarta porta era guardada per un esbart de lleons que feia set anys que no menjaven res… Al viatger que aconseguís creuar les quatre portes encara l’esperava finalment el drac, que era gegantesc i amb unes males puces considerables. Desafiar el repte dels gegants i de les criatures belles i espantoses: era aquest, el sentit de l’existència?

Era un matí de primers d’octubre de l’any 1930, i, en la meva memòria, el cel d’aquell dia se m’apareix nítid i desvetllat. Asseguts a la barana del claustre de Filosofia i Lletres, en Tomeu Rosselló em parlava de l’amor de les tres taronges, i jo decididament no tenia res millor a fer que escoltar-lo. Sempre que hi penso, m’adono que aquell matí va succeir una de les coses més decisives de la meva vida. Espero que, de la seva, també.

Pocs dies després de la nostra coneixença, en Tomeu em va citar a la Residència d’Estudiants, que era on ell s’allotjava i treballava com a bibliotecari. Rebia una petita paga per aquesta feina, que, sumada a una beca obtinguda pel seu excepcional rendiment acadèmic, li permetia de dur una vida senzilla però despreocupada pel que feia a la qüestió econòmica. Els pares d’en Tomeu, com ell m’havia comentat, eren gent més aviat humil, petits menestrals de Palma que de cap manera s’haurien pogut permetre de pagar al seu fill uns estudis superiors a Barcelona. En Tomeu no se n’amagava ni se’n donava cap vergonya, de la modèstia dels seus orígens: ben al contrari, més aviat se n’enorgullia i no perdia ocasió de parlar-ne obertament. D’aquesta manera, subratllava el seu propi mèrit com a estudiant —un mèrit inqüestionable, d’altra banda.

Havia estat el senyor Miquel Ferrà, mallorquí també, poeta i cavaller pulquèrrim i primer director de la Residència d’Estudiants, qui s’havia preocupat de proporcionar a en Tomeu aquella feina com a bibliotecari. Ho va fer per indicació de Gabriel Alomar, que li va parlar d’aquell deixeble que tenia a l’Institut, i que demostrava unes aptituds tan fora del comú que de cap manera es podia permetre que un talent com aquell es malbaratés per les circumstàncies familiars. No era exagerat, doncs, afirmar que Alomar va exercir no tan sols com a pare intel·lectual d’en Tomeu, sinó també com a mare, atès que havia estat ell qui s’havia esforçat a posar les condicions perquè es pogués produir el naixement d’aquell cap privilegiat. Al senyor Miquel Ferrà, qui li hauria hagut de dir, li va correspondre el paper d’eficient llevadora.

En Tomeu volia ensenyar-me l’edifici de la Residència, que jo no coneixia i que certament valia la pena. En aquella època jo ja vivia al pis del carrer Diputació de Barcelona que el pare va adquirir perquè el meu germà Josep i jo tinguéssim un lloc on acomodar-nos mentre cursàvem els estudis. La Residència d’Estudiants no es trobava gaire lluny de casa nostra: concretament al recinte de l’Escola Industrial, al qual s’accedia per la intersecció entre els carrers Urgell i Rosselló. A en Tomeu li agradava fer la broma que, evidentment, el nom d’aquest carrer no era cap casualitat.

La seu de la Residència d’Estudiants era, i deu ser encara, un espai francament agradable, un immoble modernista amb un aire de college anglosaxó que, per descomptat, en Tomeu mistificava tant com podia. Solia explicar a qui volia escoltar-lo que, a les hores petites de la matinada, era fàcil sentir, pels corredors i les galeries de la Residència, passes i murmuris sense origen ni explicació possible. «Fantasmes», afegia amb veu misteriosa, «les projeccions espectrals de vells homes de lletres i de ciència que, des del més enllà, cerquen encara algun llibre que troben a faltar a l’altre barri». I, quan havia aconseguit de crear l’atmosfera tensa i enigmàtica que s’havia proposat, saltava de sobte amb un «bu!», que causava l’ensurt d’alguna de les noies presents. Les facècies, les inevitables i enyorades facècies d’en Tomeu.

La primera imatge de la Residència que em ve a la memòria és la del vestíbul, ampli i elegant, i també la d’una saleta de música amb un piano que, anys a venir, s’havia de fer famós perquè el va tocar García Lorca, en una soirée que va anar a fer a la Residència amb Margarida Xirgu. I, també, el gran vitrall que il·lumina l’escala central, i que exhibeix, construïdes amb mosaic, les efígies de Ramon Llull, de Torras i Bages i de Narcís Monturiol.

—Un trio curiós —vaig dir.

—Se suposa que representen el pensament, l’espiritualitat i la ciència, enteses a la catalana manera —em va respondre en Tomeu, assenyalant el vitrall—. Però jo m’inclino a pensar que en Llull està mirant de convèncer en Monturiol perquè li deixi el submarí per poder fugir de les llaunes que li explica en Torras i Bages.

Tal com es podia suposar, l’objecte principal de la visita era ensenyar-me la biblioteca que el meu amic orgullosament dirigia. Es tractava d’una sala no gaire gran, com una aula de dimensions mitjanes, amb un terra de fusta que cruixia en trepitjar-lo i mitja dotzena de taules d’estudi. Contingu a aquesta sala hi havia un petit magatzem, on esperaven tanda els llibres pendents de classificar, i el despatxet d’en Tomeu. La Residència li assignava un pressupost bimestral per a l’adquisició de volums, i ell l’havia d’administrar de tal manera que fos suficient per comprar els títols de referència de les múltiples i diverses disciplines que estudiaven els hostes de la residència: des de psiquiatria fins a arquitectura, passant per ciències naturals, àlgebra, trigonometria, medicina general o química inorgànica. Tanmateix, el curós bibliotecari se les enginyava per estirar l’assignació i reservar-ne sempre una part que dedicava a la compra de llibres de literatura, i molt particularment de poesia. I, si convenia, ell mateix assumia tasques que anaven més enllà de les seves obligacions estrictes.

—Què et sembla? Aquest el vaig trobar diumenge passat als encants de Sant Antoni, per quatre cèntims.

Era una edició del Cimetière marin, de Valéry, que devia haver arribat a estar prou deteriorada i que algú havia reenquadernat amb una mala traça indescriptible.

—Ho vaig fer jo mateix —va enunciar en Tomeu, com si em llegís el pensament.

—Doncs és horrible —vaig riure—. Si decideixes seguir aquesta faceta de relligador, tingues present que el primer requisit que ha de complir un llibre és que se’n puguin obrir les pàgines, a fi de llegir què hi posa.

Em va fer el sord i, amb un somriure triomfal als llavis, va extreure d’una lleixa una antologia de poetes barrocs castellans.

—Quevedo sempre m’entusiasma —vaig declarar, convençut.

—Per a mi és com un germà gran —va replicar en Tomeu, seriós—. Un dia faré un estudi de la seva poesia que serà l’exegesi definitiva; després de mi, ningú gosarà tornar a parlar de Quevedo sense demanar la meva benedicció i fer-me tres reverències.

—Naturalment —vaig fer jo—. No pot ser d’una altra manera.

—Però ara no buscava el nostre amic Quevedo. —Va fer passar de pressa les pàgines del volum, i es va aturar en una en concret: sabia on anava—. Tu que ets unamunià, has d’escoltar això.

Va fer un gest ampul·lós amb el braç que no aguantava el llibre, va tibar el cap enrere i va començar a declamar, amb tota solemnitat:

Jo ja coneixia el poema, però no ho vaig dir per no treure-li a en Tomeu la il·lusió de fer-me’l descobrir, i perquè, a més, em venia molt de gust veure com el recitava, amb aquella prosòdia pomposa i aquella mala bava caricaturesca que li era tan pròpia. Es tractava d’una silva atribuïda al marquès de Villamediana, en què un frare va a fer les seves necessitats i efectivament es troba que hi ha un mico amagat a l’excusat. El gust del barroc per l’absurd i l’excés era una altra de les devocions que compartíem.

Ell continuava la seva actuació:

Com bojos vam acabar rient nosaltres: ell, de la gràcia que li feien aquesta mena de poesies grolleres que els barrocs engiponaven; jo reia de les rialles mateixes d’en Tomeu, que s’encomanaven sense remei.

De cop sobtat ens va arribar un so de l’exterior: era música.

—Calla! —em va ordenar en Tomeu, interrompent les rialles en sec—. Aquesta música…

Amb un gran desfici es va acostar a la finestra del despatxet i la va obrir perquè la sentíssim millor.

—Sí que ho és! Sí que ho és! —em repetia, excitat—. No la sents, Salvador? És…

Era L’amor de les tres taronges, en la versió operística de Prokofiev; concretament, l’interludi orquestral que introdueix el llarg pelegrinatge del príncep a la recerca de les fruites quimèriques. Dirigides per la seva professora de dansa i assistides amb un gramòfon, un grup de senyoretes de la Residència assajaven amb aquella música una mena de pas de cinc, vora la pista de tenis.

En Tomeu va posar cara d’èxtasi.

—Guarda che bellezza —va murmurar—. Cinc nàiades, comandades per una gorgona, disposades a custodiar l’amor de les tres taronges.

—T’agrada Prokofiev? —vaig improvisar.

—M’agraden les dones. —Se li va posar una expressió beatífica al rostre—. Són càlides, fan bona olor i són pàl·lides i toves. Són els coixins de la Creació. No penses com jo, prosista Espriu?

No vaig respondre. Ell va continuar:

—I sí, crec que m’agrada Prokofiev, tot i que encara no n’estic segur. Només he pogut sentir-ne aquesta òpera, en una audició que em va regalar el meu mestre Alomar en una aula de l’Institut de Batxillerat.

—Quina consideració —vaig respondre, alleugerit de reprendre el tema de la música.

—Ja pots ben dir-ho. També m’agrada Stravinski, que té una peça extraordinària titulada La història d’un soldat.

—La conec. El meu pare la té a la seva discoteca.

—El teu senyor pare no perd calada. El llibret és de Ramuz. Dono per descomptat que el teu pare també ho té tot de Ramuz.

—No et burlis d’un fill de casa bona, antòleg Rosselló. —Em sembla que em vaig posar seriós—. No tots tenim la fortuna d’haver nascut pobres, per poder-ne fatxendejar.

Això no li va agradar.

—En canvi, d’altres no podem presumir d’haver crescut entre cotons i envoltats de les meravelles de la cultura occidental. Si vingués una guerra encara ens barallaríem, no t’ho sembla?

Em vaig posar a la defensiva.

—No ho crec pas. No sóc de temperament colèric, jo. Si em donessis una arma, no sabria ni com empunyar-la. Em mataries sense lluita, soldat Rosselló.

—I, per tant, sense glòria. No em convé.

—És curiosa la teva fal·lera per la glòria. És la segona vegada que et veig i la segona vegada que me’n parles.

—La glòria és l’estat natural al qual ha d’aspirar un home —va continuar, sense un bri d’ironia—. No hem vingut a aquest món per fer-hi només un bon passar, sinó per fulgurar amb una intensitat nova. Què en penses?

—No em convenç. Per a què vols tanta fulguració? Acabarem tots enlluernats. Bé hi ha d’haver zones d’ombra, també.

—I tenebres. M’oblidava que ets un prosista cristològic.

—No, tenebres, no. Només clarobscurs, per poder descansar del sol.

—El sol no cansa, estimat amic. És foc. Una bola de foc immensa, inesgotable, en què tota la matèria consumida es transforma en un nou magma nutrici.

—No et volia destorbar amb el meu comentari, Tomeu. —Em va semblar preferible no continuar la conversa per aquell camí.

Ell es va enriolar, com si un raig de sol hagués anat a caure-li damunt la cara per esvair-ne un núvol d’irritació.

—I no ho has fet, Salvador, no ho has fet. A més, jo tampoc no he nascut per a soldat. Si ho fos, només podria ser un soldat com el de Ramuz.

I me’n va resumir la història: de tornada cap a casa, Ióssif, un hússar del tsar, es topa amb el diable, que el sotmet a un engany: li canvia el violí que Ióssif porta, i que representa la seva ànima, a canvi d’un llibre que té el poder de predir el futur. A instàncies del mateix diable, el jove Ióssif resta tres dies per ensenyar-li a tocar el violí, però quan arriba al seu poble, comprova desolat que el que realment han transcorregut són tres anys, i que ja ningú se’n recorda, d’ell: ni la mare, que l’havia plorat com a difunt, ni l’estimada, que s’havia casat amb un altre individu. Entristit, Ióssif se’n va del poble i amb els anys es converteix en un home immensament ric, gràcies als poders endevinatoris del llibre. Tanmateix, s’adona que els diners no el fan feliç, i aleshores surt un altre cop a la recerca del diable per proposar-li un nou tracte: tota la seva fortuna a canvi del violí. S’ho juguen a una partida de cartes, però el diable, fent trampes, torna a guanyar. Això no impedeix que Ióssif aprofiti una distracció per robar-li el violí al diable, i que posteriorment, amb la seva música, curi la filla del rei, que estava greument malalta. Com a premi a la seva proesa, Ióssif es casa amb la princesa i són feliços: no obstant això, no poden sortir dels confins del seu regne, perquè si ho fan, el diable apresarà Ióssif i se l’emportarà a l’infern. Tanmateix, un dia la princesa té una forta curiositat per conèixer el poble on va néixer el seu home, i finalment el convenç de fer el viatge. I, tal com estava escrit, en traspassar les fronteres del seu reialme, Ióssif és capturat pel diable i portat a l’infern.

—Un soldat fàustic —va concloure en Tomeu—, aquesta és la mena de soldat que a mi m’agradaria ser. Un soldat prou valent per comprometre l’ànima amb el diable i després desafiar-lo. Un soldat de fortuna i de l’amor, que es casa amb la filla del rei. Com en Bernadet a L’amor de les tres taronges.

—Però, al final, el diable se l’endú amb ell. Faust sempre acaba igual.

—Oh, perquè no va anar prou alerta. —Va fer un gest de menyspreu amb la mà—. Jo ja m’espavilaré, quan hagi de passar comptes amb el diable. L’entabanaré. I crec que tu també sabries entabanar-lo, Salvador.

—Per si de cas, m’estimo més no intentar-ho. El diable és més savi per vell que per diable. I tant tu com jo som joves, encara.

—Gloriosament joves, deus voler dir! —Va fer un estirament—. Mira, les nàiades encara dansen.

En efecte, la música seguia voleiant amb suavitat pel pati del recinte de l’Escola Industrial, com agulles de pi transportades pel vent. Vaig guaitar per la finestra i vaig veure que les senyoretes vora la pista de tenis executaven una mena d’exercici d’equilibri, que consistia a caminar de puntetes amb els braços enlaire.

—Acostem-nos a veure de prop aquest prodigi! —va exclamar en Tomeu, llançant el llibre de poetes barrocs damunt la taula del despatx—. No veus que reclamen la nostra presència? És el deure de l’amor, no el podem negligir de cap manera!

Vaig somriure:

—L’amor? Què en saps, tu, de l’amor?

—Oh, jo ho sé tot! —va dir mentre es col·locava bé el nus de la corbata—. Sé que és un sol que davalla a la Terra amb cadascuna de les dones que hi neixen. I que és una claror que de tant en tant, però només de tant en tant, ve a il·luminar la teva finestra. I aleshores, l’últim que cal fer és amagar-se dins les ombres! —i em va tustar l’espatlla—. Què, anem?

—Aquest entusiasme per la cosa femenina lliga malament amb la misogínia del teu estimat Quevedo —vaig objectar.

—Misogínia…? —va preguntar, amb els ulls molt oberts—. Bah, paparrutxes! Quevedo no era misogin, només tenia morenes. Jo crec que va ser ell, i no Villamediana, qui es va trobar una mona quan va anar a fer les feines a l’excusat. Això li va fer tornar el caràcter agre, i a posta les dones li fugien, i ell s’hi enfadava.

—Schopenhauer descriu les dones com a éssers infantils, amb els membres disminuïts i la intel·ligència voluble.

—Un altre que tampoc cagava a pler, Schopenhauer! Què pots esperar, amb tanta boira, tanta humitat i tanta arrogància prussiana? Au, som-hi! Exposem la nostra joventut al sol que brilla per nosaltres!

Abans que pogués adonar-me’n, en Tomeu m’havia empentat fora del seu despatxet i em va fer sortir de la biblioteca tan de pressa com si s’hi hagués declarat un incendi. Vam guanyar les escales i en vam baixar els esglaons de dos en dos, talment soldats que fugissin del diable, mentre, des del vitrall, Llull, Monturiol i Torras i Bages ens vigilaven adustos. En un tres i no res trepitjàvem les llambordes del pati, i ens dirigíem decidits cap a la pista de tenis i el grupet de ballarines.

Jo no ho veia gens clar.

—Tomeu, però què t’agafa…? Què vols fer?

—El dolç combat ens espera, soldat Espriu! Pas lleuger, baioneta calada!

Recordo que el volum de la música anava en augment a mesura que avançàvem: violins, piano i una flauta travessera que semblava imitar el cant del rossinyol. Des d’una mica més enllà de la pista de tenis, també ens arribaven les veus d’alguns nois de la Residència que gosaven capbussar-se a la piscina, a desgrat de l’airet no precisament càlid del començament de la tardor. Vaig pensar que m’hauria agradat acompanyar-los, perquè, a cada passa que fèiem, jo em sufocava més.

—Arribem a la cota, ocupem posicions! —va cridar en Tomeu, amb veu prou alta perquè ens sentissin les senyoretes i la seva professora, que de seguida es va girar cap a nosaltres amb cara de pocs amics.

Vaig tenir, per primera vegada a la vida, la sensació que el temps es detenia, com si entrés en suspensió. Dic per primera vegada a la vida perquè aquest raríssim efecte era relativament freqüent quan un es trobava en companyia d’en Tomeu. Quan acabi la seva agonia i sigui definitivament mort, penso que no tornaré a experimentar-lo mai més.

El cas era que ens separava de les damisel·les una distància de cinc metres escassos, i que elles havien interromput el seu exercici, com era d’esperar, a causa de la nostra intromissió, tan rabent com intolerable. Les cinc ballarines ens repassaven de dalt a baix com si contemplessin, a plena llum del dia, l’aparició de dos fantasmes —aquella mena d’espectres que en Tomeu solia dir que rondaven per la Residència d’Estudiants. La professora de dansa, però, no creia en aparicions: ens travessava amb una mirada furibunda que hauria fet retrocedir no ja un parell de soldats cadets com nosaltres, sinó un exèrcit sencer de mercenaris veterans. En Tomeu, però, no s’immutava: es va limitar a adoptar la posició de ferms, amb els braços enganxats a banda i banda del cos i els peus degudament arrenglerats: l’única cosa que desdeia del seu posat marcial era el somriure babau que li creuava el rostre d’orella a orella. Dret al seu costat, jo no sabia què fer amb mi mateix, de manera que vaig ficar les mans dins les butxaques i vaig concentrar la vista en la punta de les meves sabates, capcot. Els arpegis del piano, que ara ens arribaven amb tota nitidesa des del gramòfon, no feien més que subratllar la inoportuna sensació d’eternitat que s’havia apoderat d’aquell instant ridícul.

—Vosaltres —va sil·labejar finalment la professora, mastegant les vocals com si fossin claus—. Què hi feu, aquí?

—Aquí el meu amic i jo som poetes i soldats de l’amor —va contestar impassible en Tomeu, sense perdre la rigidesa ni el somriure—. Bé, el meu amic és prosista, escriu estampes de l’Antic Testament, però això no li fa perdre ni una mica de coratge quan arriba l’hora d’entrar en combat.

—Però què dius, marrec? —La professora se sulfurava, però es van sentir unes rialletes ofegades que venien del quintet de noies—. Vosaltres cinc, silenci!

—Dic que hem vingut a adorar les nàiades dansaires i a foragitar la gorgona, per poc que sigui necessari.

—La gorgona? Però qué t’empatolles, minyó? —La meva torbació no disminuïa ni un bri i m’havia posat vermell com un pigot, però així mateix vaig pensar que, per ser professora d’una disciplina alada com la dansa, aquella dona era rabiüda fins a la incongruència.

—Vós mateixa, senyora —va deixar caure en Tomeu, amb estudiada insolència.

—Hi, hi, hi. —Aquesta vegada, una de les ballarines no havia aconseguit reprimir la rialleta.

—He dit silenci, vosaltres! —va ordenar la gorgona, que es debatia entre la indignació i l’estupor. I, girant-se cap a en Tomeu—: Qui ets i com et dius, tu, xitxarel·lo impresentable?

—Em dic Tomeu Rosselló i tinc dos-cents anys, senyora.

—Dos-cents anys? Tu el que no tens és vergonya, ni la coneixes!

—Tant com vós coneixeu la gràcia i la bellesa, senyora.

Des del grup de ballarines es va sentir un altre hi, hi, hi que, juntament amb la sortida d’en Tomeu, va acabar d’encendre els ànims de la professora. I aleshores va succeir.

Metamorfosada en una veritable gorgona, la dona va fer un parell de passes llargues, es va plantar davant d’en Tomeu, va aixecar el braç dret i va descarregar una terrible plantofada damunt la galta del meu amic l’antòleg, que de poc no el va fer anar per terra de rodolons. Al gramòfon, la flauta continuava piulant, però les ballarines s’havien convertit en figures completament estàtiques, estàtues de sal com la dona de Lot. Per la meva banda, sincerament hauria volgut fondre’m. Sobretot quan la gorgona, amb els ulls injectats de sang, va decidir llançar contra mi la seva ira:

—I tu, estaquirot, qui ets? Que no tens llengua?

—Em… em dic Salvador, senyora. Salvador Espriu i Castelló, per servir-la.

—Ell no és residenciari, senyora —va mormolar en Tomeu, amb una mà damunt la galta envermellida com un tomàquet madur—. Només està de visita, convidat per mi.

—De visita, eh? —es va seguir exaltant la professora, que ja no era gorgona, sinó Medusa—. Doncs s’ha acabat la visita, ja te’n pots anar per allà on has vingut, m’entens? —I, adreçant-se de nou a en Tomeu, el va increpar—: I tu, qui t’has cregut que ets, per convidar visitants? Que no coneixes les normes de la casa? Que no saps llegir?

—Sí que en sé, senyora —va respondre en Tomeu, exhibint la galta inflamada—. Sóc el bibliotecari de la Residència.

Un murmuri de sorpresa es va escampar unànime entre les cinc dansaires.

—El bibliotecari? —va exclamar la Medusa iracunda—. Aquesta sí que és bona! Doncs pots estar segur que en parlarem amb el director, d’aquesta astracanada! De moment, feu via tu i el teu visitant i procureu que no us torni a veure, ni aquí ni a cap altra banda!

Capficat en Tomeu, i jo mort de la vergonya, vam efectuar la retirada, envoltats de deshonor i derrota: sens dubte, acabàvem de patir un Waterloo. Napoleó no va saber preveure els rigors infinits de l’estepa siberiana; a en Tomeu i a mi no se’ns havia ni acudit calcular la força bruta d’una professora de dansa enfurismada. Ens vam retirar al nostre quarter d’hivern, la cantina de la Residència, on vam demanar un cafè amb llet per a cadascun. Asseguts en una sala en penombra contigua al menjador, sota finestres altes, degustàvem a glops el beuratge calent i la nostra freda dissort.

—La violència física és una cosa, però la violència física d’una dona resulta del tot desconcertant —es lamentava en Tomeu, encara amb els dits de la gorgona marcats a la cara.

—No era una dona, sinó un monstre. Tu mateix ho havies dit —anava dient jo, per mirar de consolar-lo.

—Que no eres el misogin, tu?

—Jo no; Schopenhauer. Però algú amb els membres disminuïts, com sostenia el prussià, no t’hauria deixat una galta com aquesta.

En Tomeu va assentir amb el cap.

—Tant se val. Són ferides de guerra, cal exhibir-les amb orgull. Els camins que menen cap a la glòria són impredictibles.

—Si tu ho dius…

—Hola, nois. Que us podem acompanyar?

L’expressió d’en Tomeu es va transfigurar quan vam aixecar els caps i vam trobar-nos davant nostre dues de les ballarines, que ens interpel·laven rialleres mentre feien el gest d’acostar a la nostra taula la safata amb refrescos que una d’elles, la que duia la veu cantant, transportava amb les mans. L’altra, més petita i discreta, es limitava a somriure i a ruboritzar-se.

Tots dos ens vam posar dempeus. En Tomeu, a més, va inclinar el cos en una reverència i va declamar:

—The pleasure and the privilege is ours, ladies.

—Tomeu i Salvador? Us dieu així de debò? —va inquirir la que portava la safata, i que també era la més bonica.

—Naturalment —vaig gosar d’intervenir—. Com a bons soldats, nosaltres mai no mentim. Et diré sempre la veritat, aquest és el nostre lema. I també: amb música ho sentiries potser millor.

—Us agrada la música, pel que sembla —va observar la petita, amb timidesa.

—Ens agrada la bellesa —va amollar resolutivament en Tomeu, i a totes dues se’ls va escapar un delicat moviment d’espatlla que era una declaració de coqueteria—. I per això ens agrada més conèixer els noms de la bellesa. Si us plau, permet-me… —Va prendre la safata de les mans de la noia, sense tocar-les amb les seves, i la va dipositar amb tota cura damunt la taula—. Amb qui tenim l’immens plaer…?

Com ja es veia que era costum entre elles, la més bonica va respondre per totes dues.

—La meva amiga es diu Amàlia, Amàlia Tineo, i estudia Història Antiga i Arqueologia, igual que jo. Jo em dic Mercè, Mercè Muntanyola.

—Doncs molt bé, Amàlia Amàlia Tineo i Mercè Mercè Muntanyola. Si voleu fer-nos l’honor…

Va ser la primera vegada que vam riure tots quatre junts. Fetes les presentacions, ens vam asseure i la Mercè es va interessar pel soldat ferit:

—Què fa, la teva galta?

—Batega! —va exclamar ell—. Però no tan de pressa com el meu cor.

L’Amàlia es mostrava més cautelosa.

—És el nostre primer any a la Residència, vam ingressar fa tot just dues setmanes…

—Vaig lent de reflexos, us hauria d’haver vist des del primer dia! Com és que no veniu per la biblioteca? —En Tomeu havia superat per complet qualsevol ensopiment.

—… les normes són molt estrictes per a les senyoretes residenciàries —va continuar l’Amàlia—. Si el cap d’estudis s’assabenta que hem estat aquí amb vosaltres, ens pot caure un càstig molt sever.

Era la meva ocasió.

—Jo assumeixo tota responsabilitat i tota reprimenda —vaig dir, obsequiós—. Jugo amb l’avantatge de no pertànyer a la vostra Residència, però, si ha de caure algun altre mastegot, que sigui per a mi.

La Mercè va somriure, picardiosa.

—Saps què, bibliotecari? Per tenir dos-cents anys, et conserves prou bé…

Menystenint tot principi d’urbanitat, en Tomeu va acostar la boca a la meva orella per fer-me una confidència:

—Què et deia jo, prosista Espriu, sobre els camins que menen cap a la glòria…?

Gairebé tres anys més tard d’aquella primera coneixença, l’Amàlia, la Mercè, en Tomeu i jo fèiem part d’aquell creuer de dòcils escolars i professors escollits que la Universitat de Barcelona, sota la tutela del govern de la República, va auspiciar l’estiu de 1933. És cert que, en aquella singladura, fèiem pinya els catalans, els mallorquins i els valencians, però tampoc no és menys veritat que vam aprofitar per lligar alguna amistat duradora amb altres estudiants provinents de diverses universitats d’Espanya.

En la recta final del nostre viatge, abans d’aturar-se a Nàpols i a Mallorca (on en Tomeu va exercir de guia de luxe, amb l’aplaudiment de tothom), el Ciudad de Cádiz va recalar al principal port de Sicília, que és el de Catània. A Catània, val a dir-ho, només hi ha dues coses: lava i Bellini. És una ciutat modelada segons el caprici de dues forces de la natura: el volcà Etna i l’escultor més precís, i alhora més desbordat, del Quatrecents italià. Érem tres —en Tomeu, un condeixeble de l’Autònoma de Madrid que es deia Julián Marías i jo mateix— els que ens havíem conjurat a recórrer la ciutat en un temps de marca olímpica: disposàvem de quatre hores per visitar-la, abans que el vaixell no tornés a salpar. Les vam aprofitar a consciència: en vam tenir prou per admirar el barroc de San Benedetto da Norcia, l’elegància pseudoclàssica de la Collegiata di Santa Maria dell’Elemosina, l’espectacularitat —un pèl obscena— del Duomo di Sant’Agata, la negror promissòria de les façanes construïdes amb lava resseca, el joc de proporcions i de perspectives que Bellini proposa amb la Fontana dell’Elefante, que els catanesos celebren com l’obra mestra del seu geni de l’escultura. Volums, alçades, perspectives, regruixos. Havíem vist tantes coses, i en tan poca estona, que ens havíem acabat marejant. La síndrome de Stendhal, va comentar algun dels tres, sense gaire entusiasme. Per mirar d’esbandir-la, ens havíem acabat perdent pels carrerons de la ciutat vella, acompanyats, o més ben dit esclafats, per la xafogor agostenca —trenta-set graus a l’ombra, ens va infomar un carabiniere— i una llum farinosa que encara ho feia tot més feixuc i desdibuixat.

No és cert que l’exultació fos l’únic estat anímic que definia la personalitat d’en Tomeu. De vegades entrava en unes fases d’introspecció o de malenconia, breus però agudes, que el feien abstreure’s de la realitat i que sovint anaven acompanyades d’un disgust o una fatiga que es manifestaven amb una certa aspror. Es trobava en aquest estat d’ànim mentre caminàvem per les venes estretes, sovint tallades o obturades, del que havia estat l’antiga colònia de la Magna Grècia. I em deia:

—O et menges el món o el món se’t menjarà a tu, Salvador. No veus que na Mercè fa temps que espera que li diguis qualque cosa, noi?

La pregunta era delicada; la resposta encara ho era més. Sort en vaig tenir d’en Julián, que va emergir de sota el mocador que li protegia el cap de la solana per intervenir involuntàriament en ajut meu:

—Ya me perdonaréis, pero si habláis en catalán, no puedo seguir la conversación.

—Disculpa, Julián —vaig dir—. Nada, que Tomeu me insta a comerme el mundo, pero resulta que no tengo tanto apetito.

—Más que comerse el mundo —va tercejar en Tomeu—, a lo que yo instaba al amigo Salvador es a no hacer el patán.

—Ya veo —va fer en Julián, amb displicència—. Bueno, como diría Ortega, cada uno es uno mismo y su circunstancia. Y, como le dijo el torero al filósofo, tiene que haber gente pa’tó. Pero no hacer el patán es algo que siempre conviene.

—Bien dicho —va aprovar en Tomeu, que de tota manera es veia molt més concentrat en els testos (malves, geranis, clavells) que decoraven la façana de la casa que teníem al davant que no pas en la conversa.

—Ya que estamos en confianza, os quería hacer una pregunta —va continuar en Julián—. ¿Vosotros sois españoles, o qué sois?

La crisi del 98, encara. Com a català, em vaig sentir interpel·lat a respondre primer:

—Sí, si ser español no resultara contraproducente. Miré los muros de la patria mía…

Feia massa calor per a cites quevedesques. La suor em dibuixava àmplies taques a la camisa, al pit i sota les aixelles, i en Tomeu regalimava pertot arreu. En Julián també suava abusivament, però això no el dissuadia de la seva requesta:

—¿Y tú, Tomeu? ¿Qué decís los isleños?

—Los isleños, no sé. Yo soy republicano —va remugar secament en Tomeu, sense ni girar-se.

Vaig pensar que era oportú girar la truita:

—¿Y tú qué dices, Julián? ¿Eres español?

Marías es va eixugar el front amb el mocador.

—¿Yo? Yo soy concreto. Gramaticalmente, yo sería un infinitivo. Ser, estar, haber, tener. Parece mentira que hayáis leído a Unamuno. Él ya os lo ha dicho bien: «Sois unos niños, levantinos; os pierde la estética».

—Pues ya que eres un infinitivo —va replicar en Tomeu—, hablaremos a tu manera. Mí no apetecer cháchara; tú leer Maragall si desear aprender algo.

—Joder —va postil·lar el madrileny.

Es va instal·lar entre nosaltres un silenci tan espès com l’aire que respiràvem. El debat polític —més guirigall que debat— sobre l’estatut d’autonomia, i la crispació creixent entre el govern de Companys i el d’Azaña, que al cap de poc més d’un any havien de desembocar en els fets del Sis d’Octubre, impregnaven i condicionaven la vida quotidiana dels ciutadans de la pell de brau, fins a convertir-la en una cosa apegalosa i asfixiant. Se suposava que la nostra travessia simbolitzava d’alguna manera el tarannà amb què la República volia encarar la dificilíssima tasca de regir i congraciar els destins dels pobles d’Espanya: joventut, empenta, progressisme, diàleg entre cultures, llengües i generacions, obertura al món, llum i alè vital de la Mediterrània fecunda. Si haguéssim tan sols sospitat el desastre que ens esperava, potser nosaltres mateixos hauríem torpedinat el Ciudad de Cádiz i hauríem deixat enrere sense dilació el nostre país per fugir nord enllà.

Vam arribar a una gran plaça rectangular, amb un paviment de terra batuda, ocupada de cap a cap per un mercat de queviures. El rellotge del campanar encara no havia tocat les dotze del migdia, i les paradetes oferien les mercaderies que no s’havien emportat les matrones més matineres. Hi havia gènere de tota casta: caixes i caixons plens de fruita, hortalisses, formatges, salsitxes i embotits; alfàbies que contenien olives en salaó; gàbies amb polls, lloques i gallines ponedores, xais que penjaven escorxats d’uns amenaçadors ganxos de ferro i que regalimaven sang damunt la terra batuda; més enllà hi havia un individu que venia llet acabada de munyir de les dues cabres que l’acompanyaven, magres i menjades per les paparres. També n’hi havia que oferien material tèxtil: lli, cotó, roba d’indiana, alguna cosa que imitiva la seda i fins i tot un exigu repertori de manufactures: draps i una mena de camisoles d’un fil molt bast, cosit de qualsevol manera. Pertot arreu s’estenia la cridòria dels placers, que vociferaven la qualitat suposadament insuperable dels seus productes, i també la de les clientes i els clients, que miraven de regatejar els preus fins a límits intolerables. També era estrident la bonior de les mosques i de les abelles, que s’arremolinaven en pilots delerosos dels sucres de la fruita, dels sucs de la carn, de la sang que pastava grumolls amb la terra. Gats i gossos, molt probablement carregats de puces, es passejaven a pler entre peus i cames, fins que algú els foragitava amb una coça i s’allunyaven ginjolant o proferint marrameus. El caos alimentari, per dir-ne d’alguna manera.

—Donde esté un buen jamón extremeño, que se quiten el salame i el prosciutto —va dictaminar en Julián, espantant-se les mosques de la boca.

El bullici del mercat semblava haver deixondit en Tomeu: li lluïen les pupil·les amb l’espectacle del tràfec, i el somriure li havia tornat als llavis. L’italià que sabíem l’havíem après dels llibres, i certament no tenia res a veure amb el dialecte amb què cridaven els mercaders i la seva clientela, del qual només aglapíem una de cada moltes paraules. Potser per això, en Tomeu es va sentir impel·lit a enfilar-se damunt d’un cove de patates i, obrint els braços en actitud profètica, posar-se a declamar:

Era un fragment de l’Orlando furioso d’Ariosto, del qual en Tomeu sabia dir llargues tirades de memòria, com també podia passar molta estona enfilant versos d’Ovidi o del Dant. Dominava bé el llatí i l’italià, així com el francès, i tenia nocions de l’anglès i de l’alemany, si més no en els registres més estrictament llibrescos d’aquests idiomes.

Afortunadament, el seu rampell de prosòdia havia passat desapercebut entre el cafarnaüm general, però tot i així dues senyores van passar per davant nostre fent el gest d’endur-se un dit a la templa simulant un cargol que anava fluix. En Tomeu les va veure, i, sense baixar del cove ni deixar de moure vent amb els braços, va cridar amb totes les seves forces:

—Siamo tre giovani spagnoli! Viva la repubblica, caramba!

Jo ja estava avesat a aquesta mena d’efusions, de manera que no en vaig fer gaire cas. En Julián, en canvi, estava consternat:

—Está como una cabra —va mussitar—. Qué digo como una cabra, como un rebaño entero de cabras.

—Al contrario —vaig dir jo, amb condescendència—, es el más lúcido de todos nosotros. ¿Acaso no ves que acaba de contestar tu pregunta?

Tot amb tot, la part més extensa del mercat era la de les peixateres. Hi havia moltes parades de bacallà sec, d’anxoves i d’arengades, cabassos a vessar de frutti di mare de tota casta —gambes, musclos, cloïsses, escamarlans, cargols, crancs, llagostes, escopinyes, tallarines, espardenyes, garotes, dàtils de mar, presentats com si vinguessin del corn de l’abundància; pops vius que s’assecaven al sol penjats en filferros, i peix fresc: escórpores, dorades, gerrets, rogers, lluços, congres, pagells, llampugues, bacores, sardines o gatons—. Tanmateix, el que més cridava l’atenció eren les parades de peix espasa: els cossos dels animals s’exhibien penjats en ganxos metàl·lics, a l’estil dels xais, però els caps eren separats amb un parell de cops secs de tallant i es presentaven estesos damunt l’aparador, descansant en un llit de julivert i aromatitzats amb un escampall de mitges llimones. Això, però, no mitigava la forta sentor de peix que envaïa l’aire, i que feia que la concentració de mosques es convertís en una plaga insuportable.

En Tomeu es va aturar davant d’una d’aquestes paradetes que oferien peix espasa i va concentrar l’atenció en un dels caparrots tallats: els ulls vidriosos, la boca oberta com si la bèstia hagués mort amb el neguit de dir alguna cosa, l’apèndix cartilaginós que dóna nom a la seva espècie llarg i afuat, com disposat a retornar amb més dolor el dolor que se li havia causat en pescar-lo. En Tomeu se’l mirava i remirava, com si esperés traure’n alguna cosa, i després li va acaronar una ganya encara sangonosa i li va rascar la pell amb una ungla, fins que li va arrencar una escata. A continuació es va girar cap a mi i me la va mostrar, adherida al palpís d’un dit:

—D’aquests peixos, a Mallorca en diem emperadors. Aquesta escata podria ser un diamant en brut. Ja ho veus, Salvador, com acaben els imperis i les fortunes.

—De qualsevol cosa en fas una vanitas —vaig dir jo.

—Tens raó —va concedir—. Però és que és cert: memento mori, recorda que moriràs. Creus que la mort dels animals ens pot dir alguna cosa sobre la nostra pròpia finitud, Salvador?

—Difícilment.

—Doncs jo no n’estic tan segur. Quan jo era petit, a casa teníem una gata…

—Una moixa, en dieu a Mallorca.

—Exactament. Doncs, cada vegada que la moixa quedava prenyada i tenia moixons, a casa es presentava un problema, perquè nosaltres no podíem mantenir tants de gats i cap dels veïns tampoc no volia les cries. De manera que a mon pare no li quedava altre remei que recórrer a la solució pagesa ancestral: ficava els moixons dins un sac, el lligava ben lligat, i a continuació estampava el sac contra una paret seca, un parell de vegades, tan fort com podia. Després enterrava el sac, amb els gatets a dins convertits en farinetes, i fins a la propera ventrada. La moixa quedava lleugerament desconcertada i es passava un parell de dies fent uns miols llargs i esglaiosos, però aviat se li passava el disgust.

—¿Qué decís ahora? —va interrompre en Julián.

—Hablamos de matar gatos —el vaig informar.

—Joder.

—Sempre he tingut por d’acabar així —va continuar en Tomeu, sense fer cas d’en Julián—. Estampat abans d’hora contra una paret, sense ni una oportunitat de fer el que he vingut a fer en aquest món, sigui el que sigui.

—Segons tu, tots naixem per assolir la glòria —li vaig recordar.

—La glòria? Fa temps que no hi penso. —Va fer un gest circular amb el braç dret, que abastava tot el mercat—. Pot ser que la glòria sigui això? Sang, mosques i pudor de cosa morta. —Va acotar el cap i va respirar fondo—. No ho sé…

Vam sentir les campanes que tocaven, ara sí, les dotze. A en Julián el preocupava que no féssim tard:

—Polvo y pescado, no es demasiado apetecible. ¿Vamos? No vaya a ser que nos quedemos aquí…

Tenia raó, de manera que vam emprendre el camí de tornada cap al port. Em va caldre estirar en Tomeu de la camisa per treure’l de la seva abstracció i que se sumés a les nostres passes, cosa que va fer mentre remugava entre dents alguna cosa incomprensible. Duia l’escata del peix espasa enganxada al dit, i l’anava examinant com si fos un anell o una tumbaga, una mena de penyora. Tal vegada anava pensant en aquells gatets que el seu pare ficava dins un sac i matava brutalment. Per la meva banda, no em podia treure aquella imatge del cap.

Vam caminar i caminar per carrerons abonyegats i sense voreres, sense a penes separació entre les llambordes del terra i el portal de les cases. Moltes eren construïdes amb la lava del volcà, i el sol atorgava a la seva negror unes breus irisacions que, a certa distància, les convertien en embalums vagament al·lucinatoris. Caminàvem en silenci. Crec que jo rumiava que m’hauria agradat tenir temps de visitar la vila d’Aci Castello, amb la seva fortificació que va servir de refugi a Roger de Llúria. I també Taormina, i el seu cèlebre amfiteatre. Però bé, a Grècia ja havíem tingut ocasió de visitar el d’Epidaure, encara més famós que el de Taormina, i la seva perfecció geomètrica que permet sentir el dring d’una moneda que cau al centre de l’escenari des de qualsevol punt del recinte. Calia conformar-se.

—Creo que caminamos perdidos —va exhalar en Julián, amb la seva irritant mania de verbalitzar evidències.

Va ser aleshores que la vam veure. Parapetada darrere d’una mena de faristol, asseguda en una cadira plegable de les que s’usen per assistir als funerals, aguantant el sol que li queia a plom amb l’única protecció d’un turbant al cap, al bell mig d’una placeta pobrament ornamentada amb quatre pinotells, hi havia una anciana que tirava les cartes. El faristol duia enganxat un rètol escrit a mà amb una lletra tortuosa, que deia: «Madame Sosostris, si legge il futuro. 5 lire».

En Tomeu va reaccionar immediatament.

—Vull que em doni la bonaventura.

—Tomeu, fem tard —vaig intentar dissuadir-l’en, però ja no hi vam ser a temps: ell caminava decidit cap a la vella estrafolària.

—¿Y ahora, qué le pasa? —va dir en Julián, esgotat.

No ens vam moure d’on érem, i vam veure com en Tomeu s’acostava a l’anciana i començava a parlar-hi. De seguida es van embrancar en una conversa d’allò més animada, i en Tomeu acostava la mà dreta a la cara de l’anciana, crec que per ensenyar-li l’escata del peix espasa. Com que allò començava a durar massa, m’hi vaig acostar disposat a endur-me en Tomeu ni que fos a les males.

En arribar a la seva alçada, em va aturar la forta impressió que em van causar dos detalls en què, de lluny, no havia pogut fixar-me: la boca de l’anciana, completament esdentegada i amb els llavis enfonsats, i les seves pupil·les glauques, de cega. Com Tirèsies, doncs, havia perdut la vista però era capaç de preveure el futur. Tenia agafada la mà dreta d’en Tomeu, i en resseguia el palmell amb el dit gros. Li vaig sentir pronunciar una sola paraula, amb una veu esquerdada que semblava masculina: potser, com Tirèsias, també havia estat un home abans de convertir-se en una dona.

—Morte.

En Tomeu no va semblar que s’immutés per aquell advertiment tètric. Es va limitar a treure’s de la cartera un bitllet de cinc lires i el va posar dins la mà de la vella. Després, mentre pujàvem la petita costa que ens separava d’en Julián, somrient com si parlés de la cosa més agradable del món, em va dir:

—Saps què? Faré un exercici literari: un poema sobre la meva pròpia mort. Ni que sigui per despistar futurs estudiosos i rates de biblioteca.

Era un dijous a la tarda de l’octubre de 1930 i el meu germà Josep i jo érem al pis del carrer Diputació; cap dels dos tenia classes i ens disposàvem a treballar. Recordo que plovia, i que la pluja queia mansament damunt els vidres de les finestres i els porticons dels balcons, amb una percussió lenta i amable. El meu germà havia fet cafè, i l’aroma s’escampava per tot el passadís, des de la cuina fins a la sala d’estar: l’ambient convidava a una pausada sessió d’estudi. Però el silenci i la quietud van ser destorbats pel timbre de la portera.

Vaig obrir i vaig guaitar per la barana de l’escala. Vivíem a l’entresòl, de manera que no calia cridar per entendre’s.

—Què hi ha, Remígia?

—Senyoret Espriu, aquí hi ha un pròpiu que li porta un missatge.

Al vestíbul hi havia un noi amb una gorra i uns maneguins negres, xop fins als ossos, que efectivament en una mà portava un petit sobre de color blau pàl·lid. Vaig baixar els esglaons, vaig signar el comprovant del rebut i li vaig donar mig ral de propina. Vaig mirar el remitent: escrit en tinta verda i amb una clara i rodona lletra femenina, hi posava: «De l’Amàlia Amàlia i de la Mercè Mercè».

—Dels seus papàs, senyoret Espriu? —es va interessar la Remígia, tafanera.

—Exactament —vaig respondre, mentre li donava l’esquena i pujava les escales cap al nostre replà.

En Josep examinava un volum d’anatomia i bevia cafè.

—Ens envia el taló, el pare? —va preguntar, distretament.

—Em sembla que no. És… d’unes amigues.

Va aixecar el cap i va fer un somriure inquisitiu.

—Unes amigues? Carai, germanet, com et prova això de viure a la capital! Els escriptors les enamoreu totes, eh?

No vaig respondre i me’n vaig anar de dret cap a l’habitació d’estudi. Vaig agafar un tallapapers del meu escriptori i vaig obrir el sobre, amb cura de no estripar-lo. En vaig extreure una nota, escrita en una cartolina per la mateixa mà que havia escrit el remitent. Una lletra bonica. Vaig llegir:

Mentiria si digués que la nota no em va alegrar, però també ho faria si negués que em va sorprendre. Als meus disset anys, era la primera vegada que rebia l’amable invitació no ja d’una damisel·la, sinó de dues a l’ensems. Vaig sortir de l’habitació d’estudi amb la nota encara a la mà, i suposo que amb una expressió a la cara que devia ser prou delatora, perquè en Josep no va perdre l’ocasió de ficar-hi cullerada:

—Se’t veu transfigurat. L’etern femení truca a la teva porta?

—Més o menys. Em conviden a una vetllada poètica.

En Josep es va arronsar d’espatlles.

—Bé, ja és alguna cosa! —Es va aixecar de la cadira i va venir cap a mi—. Que t’espantes, petitó?

—No em siguis corcó, Josep.

—Ui, el meu germanet està torbat fins a les celles! —va dir rient de bona gana—. Mai sabem què podem esperar de les dones, no és així? —Va forçar el to paternalista; només em guanya de dos anys, però no podia evitar sentir-se com un adult que alliçonava un púber—. Tanmateix, això no vol dir que les hàgim de témer, no t’ho sembla?

—Jo no temo les dones. —I mentre ho deia, m’adonava que no el mirava als ulls.

—Oh, però no et posis tan seriós, germanet! Assisteix a la vetllada… —va dubtar intencionadament—… poètica, i gaudeix-ne! Gaudeix-ne tant com puguis!

Se’n va tornar al seu cafè i al seu llibre, i em sembla que, a més, va carregar i va encendre una pipa. Ho havia d’admetre: en Josep sempre havia sabut com aturar-me, com posar límits a la meva capacitat de resposta, amb tanta o més eficàcia que el nostre pare. No hi havia res a fer: ell se’n reia de mi i jo adoptava invariablement una actitud submisa. En el fons, això era el que esperàvem l’un de l’altre, i fins i tot diria que això era el que necessitàvem. El fet és que ningú ha aconseguit mai burlar-se de mi amb la naturalitat i la desimboltura amb què ho feia el meu germà gran.

Me’n vaig tornar a l’estudi, vaig agafar un full de paper de carta, vaig sucar la ploma en el tinter i em vaig disposar a respondre el bitllet de les meves amigues. Vaig dubtar un parell de minuts abans de començar:

No; massa formal, massa encarcarat. Només ens havíem vist una vegada, feia prop d’una setmana, i en circumstàncies prou galdoses. Em calia trobar un registre més proper, que observés la deguda cortesia però que a la vegada donés a entendre una major… complicitat? Sí, aquesta era la paraula, complicitat. Vaig fer una bola amb el paper, el vaig llençar a la paperera, en vaig agafar un altre i vaig tornar a començar:

Tampoc; el fet de repetir la mateixa broma que elles desactivava la improbable gràcia que pogués suscitar, i per altra banda no feia servir el meu propi enginy, sinó que estava manllevant el d’en Tomeu, que era qui s’havia empescat la duplicació dels noms. Per altra banda, era obvi que la redactora de la nota havia estat la Mercè —encara que també la signés, l’Amàlia era massa rígida per gosar una comunicació com aquella—, i que per tant s’esperava de mi alguna resposta fresca i propera, però que alhora fos capaç de mantenir les oportunes distàncies. Vaig tornar a arrugar el paper i a llençar-lo a la paperera, en vaig prendre un altre i vaig començar de bell nou:

Una pudor asèptica, com d’asil geriàtric, em va assaltar les fosses nasals. Per Déu, allò no havia de ser una carta comercial! El meu pare m’havia ensenyat a redactar-ne, en les múltiples ocasions en què m’havia fet fer de passant al seu despatx, però això no era el que havia de menester. Vaig recuperar de la paperera les dues boles de paper que moments abans havia llençat, les vaig desplegar, les vaig estendre una damunt de l’altra, hi vaig afegir el full de la tercera temptativa, i vaig procedir a esbocinar-los tots tres en fragments molt petits: es tractava d’eliminar proves, de tal manera que en Josep no pogués mai reconstruir-ne el contingut (era perfectament capaç de rebostejar-me la paperera). Vaig dipositar els bocins resultants dins la paperera, vaig prendre un altre full de paper de carta, vaig sucar de bell nou la ploma al tinter. I aleshores, per fi, em vaig adonar del que fallava.

Era la cal·ligrafia. La de la Mercè era precisa, amable i protectora, com correspon a una dona instruïda; per descomptat, sense cap vacil·lació aparent i sense cap falta d’ortografia. La meva, per contra, era desmanegada, vertical i abrupta, i a més a més, escassament viril. Calia fer un esforç per oferir més bona lletra. Vaig tornar-hi:

Quin nom havia de posar primer? Aquest detall m’omplia de dubtes, però em vaig convèncer amb la idea que la Mercè trobaria de bon to que comencés pel nom de la menys agraciada. Per altra banda, el to em semblava finalment el correcte, i m’alegrava sincerament de la cal·ligrafia que m’acabava d’inventar: caràcters petits, gairebé microscòpics, però nítids i perfectament llegibles, separats els uns dels altres com si d’alguna manera imités la lletra d’impremta, o un carrerany de formigues. Vaig continuar:

Ja estava fet: no havia estat tan difícil, al cap i a la fi. Vaig bufar la tinta perquè s’assequés, vaig ficar el bitllet dins un sobre que duia impresa l’adreça d’en Josep i meva, i vaig prémer a continuació la campaneta de porteria. Al cap de menys d’un minut, la Remígia picava a la porta del nostre pis.

—Vostè dirà, senyoret Espriu.

—Remígia, miri de localitzar un altre pròpiu i que porti aquest sobre a l’adreça que hi trobarà indicada. Com que plou, li doni si us plau aquesta propina.

La Remígia va agafar la moneda i el sobre, i se’ls va mirar com si fossin artefactes elèctrics. Com que no sabia llegir, no podia endevinar l’adreça que el sobre duia escrita.

—Per als seus papàs, senyoret Espriu?

—No exactament —vaig respondre, fingint aplom—. Per a la Residència d’Estudiants del carrer Urgell amb Rosselló.

No em va caldre girar-me per comprovar que el meu germà Josep assistia amb un somriure benèvol, i amb una altra tassa de cafè, a la meva conversa amb la portera.

Aquella nit em va costar dormir. Vaig sopar frugalment, com teníem per costum, en companyia del meu germà, que va tenir la bondat d’abstenir-se d’expressar cap més agudesa sobre l’episodi de la invitació. Però al llit, em removia pensant-hi. Quin era el propòsit d’aquella ocurrència? I per què en Tomeu no me n’havia dit res, de la vetllada poètica? De fet, no n’havia tingut més notícies d’ençà del dia de la gorgona, quan havíem conegut l’Amàlia i la Mercè. I si s’havien posat tots tres d’acord per fer-me una broma? Les dues noies no em semblaven proclius a burles d’aquesta mena, però en Tomeu, decididament sí. I si les hi havia instigat? A pesar del seu comportament de vegades histriònic, sens dubte que també sabia ser astut i subtil quan volia. I, si una cosa he detestat sempre, és la idea de fer el ridícul: quan era un infant, l’única cosa que em feia plorar fins a la rebequeria era tenir la sensació que algú es burlava de mi. De gran havia arribat a consentir-hi, si més no quan l’autor de les mofes era el meu germà Josep, però encara ara m’enervava la possibilitat de quedar en evidència. I en el pitjor dels casos el ridícul ja estava fet, des del moment que havia contestat el bitllet de les dames amb la meva nota escrita amb flamant cal·ligrafia: després d’això, no em quedava altre remei que acudir a la cita, i exposar-me a les conseqüències que fossin. Això era incontrovertible: ja no hi era a temps de fer-me enrere, sota cap pretext. Estava obligat a presentar-me a la capella de la Residència a les sis de la tarda, tant si feia sol com si plovia. Per què m’havia hagut de precipitar d’aquella manera absurda? Però, i si tot plegat no amagava cap intenció oculta i, al cap i a la fi, l’únic que pretenien les dues senyoretes era convidar-me a compartir una distracció inofensiva? Per què m’havien de passar a mi aquesta mena de coses?

Algú amb bon senderi, per cert, hauria de prohibir les vetllades poètiques.

L’endemà, fins a l’hora assenyalada, vaig passar el dia en una creixent alteració del meu estat d’ànim. Al matí vaig assistir a les classes de la facultat, però no crec que retingués ni una sola frase de les explicacions del doctor Rubió: tenia el cap en una altra banda i l’atenció completament distreta. M’intrigava on devia ser i què podia estar fent en Tomeu, que aquell matí tampoc no va comparèixer per les aules ni pel pati de Lletres. Això, en principi, no m’hauria preocupat ni un segon: al cap i a la fi, ell no havia vingut en tota la setmana, i aquest fet no tenia res d’estrany, perquè sovint sacrificava les classes en benefici del seu treball com a bibliotecari, sense que això signifiqués cap obstacle per a la seva extraordinària capacitat d’estudi i aprofitament acadèmic. Però aquell matí, just aquell matí, l’absència del meu amic m’omplia de dubtes i de pressentiments nefastos. Realment em preparaven una mena d’emboscada amb l’objectiu de prendre’m el pèl? Què era allò, una escenificació d’alguna de les patatades que solien cometre els estudiants de Quevedo? I quin paper m’hi corresponia a mi, el del licenciado Cabra? A mesura que passaven les hores, m’anava preparant mentalment per al pitjor.

A migdia vaig tornar al pis, on el meu germà ja m’esperava amb el dinar a punt: sempre ha tingut traça per a les coses de la cuina, en Josep. Després de dinar vaig intentar llegir una estona, però els ulls em patinaven damunt la lletra d’impremta com dues mosques damunt la closca pelada d’un calb. No hi havia manera de concentrar-me, i m’anguniejava aixecar els ulls i comprovar, al rellotge de peu que presidia la sala, que els minuts anaven passant inexorables, i s’acostaven cada vegada més a l’hora convinguda.

Vaig resoldre que, si havia de morir, ho faria amb honor. Vaig prendre un bany amb aigua calenta i sabó, em vaig afaitar amb tota cura —em penso que va ser aquell dia, quan vaig començar a desenvolupar la mania d’afaitar-me meticulosament—, em vaig perfumar lleugerament el pit, i em vaig posar el vestit negre, la corbata i les sabates dels diumenges, que la meva mare m’havia fet confeccionar a mida per un sastre i un ataconador d’Arenys de Mar que gaudien de la seva màxima confiança. Podia dir sense cap reserva que anava de vint-i-un botons: si havia de sucumbir a alguna broma absurda, almenys ho faria amb elegància.

—Déu n’hi do, senyoret Espriu —va fer la portera, en veure’m passar—, si que fa goig vostè avui. On va, amb aquesta bona fila?

—A veure els meus papàs, Remígia.

—Ah, caram.

Mentre iniciava el camí cap a la Residència, em va venir al pensament una altra possibilitat: que en Tomeu no hi tingués res a veure, amb la invitació. Aleshores, com reaccionaria a la meva presència, sobretot quan s’assabentés que venia de part de les nostres adorables condeixebles? Se’n riuria de mi, això ben segur. De manera que, ho mirés per on ho mirés, aquella misteriosa trobada només es podia resoldre d’una manera: amb la immolació d’un servidor a l’altar dels riures desagradables. Vaig empassar-me una glopada d’aire fresc i vaig continuar endavant, tan resoludament com en vaig ser capaç.

«No t’agradaria fer-te capellà, Salvador? Amb la teva aplicació, encara arribaries a bisbe. O a cardenal. O a papa de Roma!».

Era la veu del meu pare, que em venia al cap com sempre que passava per davant de l’edifici del Seminari menor, al carrer Diputació amb Aribau. Com que em veia tan estudiós i de caràcter tan tímid, i suposo que una mica esquerp i tot, de tant en tant em feia aquesta broma del sacerdoci. Mig de broma mig de veres, tot sigui dit, perquè suposo que no li hauria desplagut gens tenir una representació de l’estament eclesiàstic a casa. I, tal com era habitual en ell, de seguida es posava a imaginar les coses en gran: bisbe, cardenal, papa. Per què no? Solia acompanyar aquestes paraules amb una breu rialla final, com donant a entendre que no ho deia de debò, però aleshores jo tenia un altre cop la sensació que es mofava de mi i em sufocava del tot. Per descomptat, no deia res: al pare no se li replicava. Ara entenc que no hi havia cap segona intenció en aquell comentari, perquè l’educació que ell mateix em proporcionava, amb la seva magnífica biblioteca a la meva disposició sense reserves ni censures de cap mena, evidentment m’impulsava cap a una formació liberal que d’alguna manera em vacunava contra les possibles temptacions capellanesques. Però tot i així, la pregunta i el riure de mon pare em venien a la memòria cada vegada que el meu camí es trobava amb el Seminari menor: m’hauria agradat, el sacerdoci? Una vida de lectura, meditació, pregària i celibat? No sentia cap mena de crida vocacional, però, plantejada d’aquesta manera, la perspectiva no em semblava en absolut menyspreable.

Amb aquestes cavil·lacions vaig arribar de bell nou al recinte de l’Escola Industrial, i, dos minuts després, a l’ampli portal de la Residència d’Estudiants. Un nou temor em va assaltar: i si em topava amb la gorgona, que tan enèrgicament havia expressat el seu desig de no tornar-me a veure ni en pintura? De fet, no disposava de cap invitació oficial, sinó només d’una nota enviada subreptíciament per dues col·legiales. Encara em ficaria en un nou embolic, tant més gratuït i innecessari tenint en compte el fet que jo no pertanyia a la comunitat residenciària. Tenia encara al meu abast l’opció de girar cua i tornar a casa, i en aquell moment no veia cap bon motiu per no acollir-m’hi.

—Salvador, quina alegria! —Una mà em va garfir l’espatlla—. Tu també véns a la soirée poètica?

En girar-me, no m’ho podia creure: era en Martí Deulofeu, un petimetre notòriament obtús amb qui coincidia a les classes de llengua llatina medieval i mètrica grega i romana, i que sempre em destorbava amb consultes inoportunes sobre conceptes que acabaven de ser a bastament explicats pels professors però que el seu limitat pesquis no aconseguia absorbir. Qui devia haver convidat aquell galifardeu a la vetllada? Esperava amb fervor que almenys no fossin les meves amfitriones, endutes per un frenesí convidador que les hauria impel·lit a convocar espècimens tan dubtosos com en Deulofeu. En qualsevol cas, era evident que els elements es confabulaven en contra meva i que no em trobava en condicions d’oposar-hi resistència. O, dit d’una altra manera, ja no tenia escapatòria possible.

—Bé, jo… De fet… —L’obtús semblava jo, que no aconseguia passar d’aquest balbuceig llastimós.

—Som-hi cap a dins, que no hem de fer tard! —va exclamar en Deulofeu, amb aquella prodigalitat que el caracteritzava. I de seguida em va formular la consulta corresponent—: Tu saps com s’arriba a la capella, Salvador?

No ho sabia, naturalment, però el problema tenia una solució tan fàcil com preguntar-ho al conserge, que ens va donar unes prolixes indicacions. Al vestíbul de la Residència, per altra banda, hi regnava una general agitació: la setmana escolar s’havia acabat per fi, i una munió d’internes i d’interns formiguejaven amunt i avall, disposant-se, molts d’ells, a ser recollits per passar el cap de setmana a les respectives cases familiars, moltes de les quals situades fora de Barcelona. Veient-los, amablement lliurats a l’alegria de l’oci que encetaven, era perceptible l’afany de la institució per actuar, de fet, com un autèntic viver de dames i cavallers, amb vistes al millorament col·lectiu del país. Un centre de formació de quadres dirigents per a un futur comunitari que, en opinió dels patriotes promotors de la Residència, havia de ser, ara sí, esplendorós i ple a vessar de llums i civilització. He de confessar que aquest pensament, sense que pogués precisar per què, em produïa una mica de recança.

—No sembla que estiguin gaire interessats a assistir a la vetllada —va observar en Deulofeu, amb un to de desil·lusió.

—No ho sembla, no —vaig concedir jo, més que res per dir alguna cosa, i vaig començar a caminar cap a les escales, tal com ens havia indicat el conserge.

Obrir-nos pas entre la multitud de residents no va ser tan fàcil com semblava a primera vista, més que més perquè n’hi havia molts que no ocultaven la seva curiositat per la meva presència. No tan sols no em coneixien de res, sinó que, a més, la meva solemne vestimenta contrastava vivament amb la manera de vestir dels nois interns, que anaven lògicament impecables, però abillats a la manera esportiva que era la moda dels temps. M’adonava que, comparats amb ells, jo feia una certa estampa d’enterramorts.

—Sembla que causes sensació, Salvador —va apuntar en Deulofeu, sense malícia.

—Això és perquè no s’han fixat bé en tu, Martí. —Al cap i a la fi, encara m’anava bé tenir aquell babau al meu costat, ni que fos per fer-me passar els nervis.

Els nervis, per cert, anaven en augment a mesura que ens acostàvem a la capella. Jo escombrava l’indret amb els ulls, amb l’esperança de trobar, entre la gentada que hi pul·lulava, la figura inconfusible del meu amic. Però era debades: en Tomeu semblava haver-se fet fonedís, i, quan en Deulofeu i un servidor vam accedir al primer replà de l’escala —sempre sota el control sever d’en Llull, en Monturiol i en Torras i Bages—, vaig observar que la porta de la biblioteca era tancada, i el llum, apagat. Tampoc no era al seu lloc de feina, doncs. «Tomeu, Tomeu, per què m’abandones?», vaig pensar, intentant dedicar-me a mi mateix una mostra d’enginy que tanmateix no em va fer gràcia.

A la capella s’hi arribava seguint un estret passadís que es bifurcava, des del mateix replà de la biblioteca, en paral·lel amb el corredor de les habitacions dels nois. La modèstia del passadís i de la porta d’accés —a penes una obertura massa baixa a la paret— no feien sospitar la magnificència que ens esperava a l’interior: un esplèndid espai construït segons el gust neogòtic dels modernistes, amb arcs alts i estilitzats que dividien la capella en dos grans cossos, que precedien l’absis amb un altar de petites dimensions, però ferm i elegant, i presidit per un majestuós santcrist entallat en fusta i un retaule que representava escenes dels apòstols, que imitava amb gràcia les maneres de l’art bizantí. Temps endavant, sabria que aquell lloc d’oració tan remarcable, igual que diversos edificis del recinte de l’Escola Industrial, era obra de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, un reusenc que va ser eminent deixeble de Gaudí i de Domènech i Montaner, i amb qui, temps a venir, tindria ocasió de departir en alguna trobada no del tot casual.

—Caratsus! Déu n’hi doret com les gasten els de la Diputació, eh? No em faria res d’ocupar-hi un càrrec algun dia. —En Deulofeu no va poder evitar trencar-me, quasi literalment, les oracions, i espatllar l’instant de la bella descoberta.

Tant s’hi valia, perquè la interrupció del meu indesitjat company em va fer concentrar-me en el que de veritat importava: al fons de la capella, a prop de l’altar, hi havia un grupet de persones que ultimaven els detalls per a l’esdeveniment poètic. I entre elles, sota la llum declinant que encara penetrava a través dels vitralls de les finestres, hi vaig veure l’Amàlia i la Mercè, que em saludaven de lluny amb la mà.

—Renoi, quin bonic parell de mosses, Salvador! —En Deulofeu un altre cop, i a cau d’orella, per a major irritació meva—. Ja faràs les presentacions, eh? Me les presentaràs, eh?

No vaig tornar resposta i vaig avançar capella endins, a l’encontre de les dues dames. Notava una opressió a l’estómac, una cremor a les galtes i una acceleració dels batecs del cor, però a la vegada, el fet d’haver entrat a la capella m’havia suscitat un pensament tranquil·litzador: no podia ser que em tinguessin preparat un parany en un indret com aquell. Ens trobàvem en sagrat, i això sempre ha estat garantia de seguretat, fins i tot enmig de les guerres més cruentes. I tanmateix alguna cosa al fons del crani em pessigollejava, per avisar-me que no les tingués totes amb mi.

—Salvador, que bé que hagis vingut! —va exclamar la Mercè, riallera—. Vam rebre la teva nota ahir al capvespre, però no estàvem segures que finalment vinguessis.

—Aquí em teniu, disposat al que calgui! —Vaig intentar fingir desimboltura, i em va semblar que me’n sortia—. Amàlia…

L’Amàlia va estrènyer flonjament la mà que jo li oferia, i em va dedicar el seu beneït somriure de cotó. Mentrestant, en Deulofeu saltironejava a la meva esquena, com un gos que reclamés una llaminadura.

—Això… —vaig començar—. Bé, aquest és en Martí Deulofeu, un meu company en l’exigent aprenentatge de les llengües mortes.

—Un plaer —la Mercè.

—Tant de gust —l’Amàlia.

—Veig que han decorat l’altar amb flors —es va inspirar en Deulofeu—, però a mi m’ha tocat fer la coneixença de les més boniques de totes. Quin excel·lent presagi! D’aquí endavant, aquesta reunió només pot anar com una seda.

L’Amàlia es va enrojolar davant de les efusions d’aquell tros de banc, i la Mercè se’l va mirar de dalt a baix amb una curiositat entomològica. Fos com fos, era cert que el petit altar lluïa un ornament floral, convenientment acolorit però adequadament discret, i que al seu voltant s’havia escampat la mena de motius que solen acompanyar les celebracions de jocs florals i altres entusiasmes del mateix gènere: fulles i flors de murta, pinyes pinyoneres obertes, garlandes i una mena de cornucòpia envoltada de magranes, aprofitant que n’era el temps. Un bodegó vivent, convencional però no desagradable. En un lateral, s’hi havia disposat un petit faristol, que sens dubte seria utilitzat pels joves aedes en la recitació de les seves agradoses deliqüescències. Tot estava a punt de solfa, doncs.

—I el capellà no hi té res a dir, que utilitzeu la capella per a actes diguem-ne profans? —vaig preguntar, penedint-me de seguida del que fàcilment es podia interpretar com una provocació. Els nervis, els nervis irrefrenables.

—Oh, de cap manera —va respondre l’Amàlia, amb una amabilitat que em va confortar—. Mossèn Pena, el capellà de la Residència, sempre ens diu que la música i la poesia no poden sinó agradar Nostre Senyor, i mai ofendre’l.

—I al cap i a la fi —va afegir la Mercè, amb vivacitat— el paganisme només resideix en els ulls de qui mira.

—És el que jo dic sempre —va aportar en Deulofeu, sense abandonar la seva adulació bavosa.

Aquella nova bajanada va tenir l’efecte d’instaurar un silenci desconcertant entre tots quatre. Fins i tot el mateix Deulofeu se’n degué adonar, o potser el santcrist el va il·luminar, però a la fi va dir l’única cosa sensata que li vam sentir dir en tota la vetllada:

—Me’n vaig a veure de prop aquesta decoració tan… —no trobava la paraula—. Tan harmoniosa, això mateix.

—Gran idea, Martí, jo m’hi afegiré després —vaig mentir.

Mentre el bigalot s’allunyava de nosaltres, algú encenia espelmes i canelobres, i la llum dins la capella adquiria una matisació daurada, que induïa a parlar en veu baixa. Jo notava encara una incòmoda proximitat entre el meu estómac i la meva gola, però em sentia satisfet perquè de moment me’n recordava de mantenir les mans fora de les butxaques. Ara que ens havíem quedat l’Amàlia, la Mercè i jo sols, era el moment de preguntar:

—I en Tomeu? Que no participa en la vetllada? M’havia imaginat que en seria l’organitzador…

Les dues amigues van fer cara de preocupació i, per descomptat, van aconseguir encomanar-me-la.

—En Tomeu —va murmurar la Mercè, com si revelés un secret d’estat— ha rebut una amonestació del director adjunt.

—Una amonestació?

—Per… l’incident de l’altre dia amb la senyora Gambús, la professora de dansa —va completar l’Amàlia, amb posat funerari—. Ens pensàvem que n’estaries al corrent…

Em va saber greu pel meu amic, però alhora, he de confessar que aquella informació em tranquil·litzava definitivament. No havia caigut en cap parany ni en cap mofa, tot plegat era molt més senzill del que jo havia arribat a imaginar. Una cosa que, d’altra banda, acostuma a succeir-me. El meu cap gira massa de pressa, i, de tant en tant, practica el lleig vici de confondre’m amb alarmes innecessàries.

—Doncs no, no en sabia res. Ho lamento… —Vaig reprimir un sospir d’alleujament—. I en què consisteix, aquesta amonestació?

—Deu dies de reclusió a la seva habitació —va informar la Mercè—, sense contacte amb la resta d’interns, excepte en les hores de menjador. Se li permet de dinar i sopar amb els altres residents, però res més.

Em van venir unes ganes de riure difícilment contenibles. M’imaginava en Tomeu, reu a la seva pròpia habitació, escrivint poemes i anotacions com si l’hagués posseït un esperit barroc. Segur que cada matinada saludava el sol des de la finestra de la seva cel·la, i que celebrava les meravelles de la Creació —inclosos els seus coixins, que són les dones— amb la vehemència d’un Fèlix lul·lià. Tancar-lo dins un dormitori, com si fos una criatura, no era un càstig per a en Tomeu Rosselló, sinó una excusa magnífica per a la gimnàstica de l’esperit.

—Però aquest càstig —vaig prosseguir, contenint la hilaritat— no interfereix en les seves tasques com a bibliotecari?

—Ja pots ben dir-ho, Salvador —va contestar l’Amàlia—. Fa una setmana que no tenim servei de biblioteca. No has vist el cartell que hi ha penjat a la porta? Diu: «Servei temporalment clausurat per amonestació del seu responsable».

No m’hi havia fixat, no, en passar-hi pel davant, però, com més detalls coneixia d’aquell càstig singular, més divertit em semblava.

—És a dir, que el penalitzen a ell i, de retruc, a tots vosaltres?

—És la idea de la comunitat —va dir la Mercè—. Els actes de cadascun dels seus membres repercuteixen directament sobre el conjunt. Així ens ho va explicar el director adjunt, sense descuidar-se d’afegir que el cas del bibliotecari era una magnífica ocasió d’il·lustrar-ho.

—Un pèl estricte, aquest director adjunt.

—Es diu Antoni Sbert —va aclarir l’Amàlia— i és mallorquí, com el senyor Ferrà, que ha aceptat un reforç en la direcció de la Residència per ocupar-se d’altres assumptes, em sembla que d’ordre polític. Perquè després diguin que aquella és l’illa de la calma…

Aquí sí que vam riure tots tres, podríem dir que a la salut de Santiago Rusiñol, i, tot i que vam procurar no moure xivarri, tanmateix la nostra alegria va resultar inconvenient per a algú:

—Xsssst! —Des de l’absis, es va sentir una xitada que ens comminava a guardar silenci però que en canvi va ressonar d’una punta a l’altra de la capella. Em vaig girar i vaig descobir un homenic petit i rodó que ens mirava amb el cos tombat cap endavant i amb ulls d’odi sincer, sense treure’s el dit índex dels llavis. Com que a casa m’havien ensenyat que aquesta mena d’imprecacions eren inacceptables, em vaig sentir molestat.

—Qui és, aquesta figureta? —vaig preguntar, accentuant el desdeny tant com em va ser possible.

La Mercè i l’Amàlia em van mirar amb expressió alarmada.

—És el doctor Riba —va xiuxiuejar la Mercè, amb tant de respecte com si pronunciés el nom del Patopí—. Com una deferència cap a en Tomeu, que és alumne seu, ha acceptat de fer de mestre de cerimònies de la vetllada. I no facis més comentaris, que encara ens sentirà i ens la carregarem un altre cop!

Em vaig empassar una glopada d’aversió i em vaig tornar a girar cap a la figureta, que s’havia relaxat i havia adoptat una postura que suggeria que descansava més sobre el seu protuberant abdomen que no pas damunt les cames. De manera que aquell era Carles Riba, el cap de brot noucentista que feia tronar i ploure amb els seus articles i les seves ressenyes a La Veu de Catalunya. El poeta eminentíssim, com alguna vegada havia sentit que l’anomenaven el senyor Mundet i el senyor Pasqualet a la tertúlia del meu pare. Doncs vaja, vaig pensar, tampoc no n’hi ha per fer tants d’escarafalls. L’envoltaven, sol·lícits, tres joves empolainats amb les mans plenes de paperots.

—I els tres acòlits de la figureta, qui són? —vaig tornar a inquirir, i la Mercè em va llançar un parell de punyals des dels ulls.

—Que no els coneixes? —es va sorprendre l’Amàlia—. Em pensava que eren companys teus de facultat.

—Sóc una mica despistat quan es tracta de fer coneixences. —Amb aquesta frase volia disculpar-me, però em va sortir prepotent.

—Doncs ningú ho diria —va protestar la Mercè—. El més alt es diu Joan Teixidor, i em penso que és d’Olot. El del mig és en Joan Vinyoli, i crec que és un any o dos més jove que nosaltres, però ja ha publicat versos en algunes revistes. I el més petit es diu Marià Manent, algú em va comentar que tradueix poetes anglesos. Tots tres són deixebles directes del doctor Riba.

—Doncs estem salvats —vaig esbufegar.

—Calla —em va ordenar la Mercè, ja impacientada— i vés a agafar lloc a la bancalada. Això està a punt de començar.

Sóc conscient que donar-se la raó a un mateix és una cosa impròpia, però alguna ànima caritativa hauria de pensar seriosament a posar fi als estropells de les vetllades poètiques. Aquella era la primera a què assistia, si descomptem un certamen que va organitzar l’ajuntament d’Arenys de Mar quan jo era petit, en què vaig guanyar un accèssit. No sabia que, en els anys a venir, acabaria assistint a dotzenes, tal vegada a centenars, de convocatòries com aquella, i que l’horror i la urticària que em produeixen no farien més que anar en augment. Se suposa que n’hauria de ser partidari, però el cert és que em resulten insuportables. Quan menys t’ho esperes, pataplaf, apareix una obsequiosa senyora o un industrial amb inquietuds, i et commina, per no dir que t’assalta, perquè li facis l’honor de fer acte de presència a la seva vetllada poètica. Per acabar-ho d’arrodonir, estan convençuts que compteu amb la teva aquiescència per a una tal monstruositat.

La capella, finalment, s’havia anat omplint de públic, entre interns de la Residència que no havien tingut la fortuna de marxar de cap de setmana, i mares, pares, tietes i altres éssers estimats dels poetes que ens havien de regalar les orelles amb els fruits que havien tingut a bé recollir al jardí d’Erato i de Mnemòsine. No podia deixar de somriure pensant en en Tomeu, que sens dubte devia ser a la seva habitació desitjant un desenvolupament horrible per a aquell acte que hauria d’haver organitzat ell i del qual se l’havia apartat per una concepció gairebé fanàtica de la responsabilitat individual.

Quan tothom es va haver assegut, va aparèixer el doctor Riba darrere del faristol, com un enviat del més enllà. L’abdomen feia l’efecte que li creixia i que se li encongia segons com li queia la llum que li arribava de les espalmatòries, i va deixar que transcorreguessin un parell de minuts ben llargs fins que es va fer el silenci. Qualsevol hauria dit que es disposava a llegir-nos els evangelis, però es va limitar a engegar-nos un enfilall de tòpics:

—Benvolgudes amigues, benvolguts amics, ens reunim avui en aquest espai de recolliment, que hem d’agrair a la direcció de la Residència i a mossèn Pena, amb la finalitat de celebrar un pomell de les veus més clares (i ja, a desgrat de la seva edat encara tan escassa, més madures) de la novíssima lleva de voluntariosos poetes que conren la lírica en la nostra llengua…

Jo només tenia ganes de badallar. Em vaig girar a la recerca d’una mirada de complicitat de l’Amàlia o de la Mercè, però les vaig descobrir, assegudes en un banc de les fileres de les dones, contemplant amb atenció extrema el nostre xocant orador. Obrien tant els ulls que es podia pensar que estaven hipnotitzades. Em vaig mirar les sabates i els pantalons del vestit, i vaig tornar a pensar que m’havia mudat excessivament, i que això també constituïa una forma d’intempèrie.

Finalment, el doctor Riba va cridar al faristol la primera flor del pomell. Ho hauria d’haver suposat: era en Martí Deulofeu.

Sense cap sentit de la pietat ni de la decència, sense cap indici de decòrum ni rastre de ridícul, aquell animalot bolcava damunt nostre la seva pasterada lírica, envoltat de l’aparent complaença del respectable. Com era possible que no s’aixequés tothom i sortís corrents, com si s’hagués declarat un incendi dins la capella, o com si els arcs pseudogòtics se’ns esfondressin al damunt? Vaig recordar l’etiqueta crítica que en Tomeu, amb tanta precisió, m’havia regalat el dia que ens vam conèixer: literatura confitada. Quina possibilitat teníem nosaltres de treure el cap, si el que promovien els savis de la contrada, començant per l’eminentíssim doctor Riba, eren expectoracions de sucre candi com aquella que ens etzibava en Martí Deulofeu? Ara els meus nervis es concentraven a amassar una bola de menyspreu i d’indignació que gairebé em cremava l’esòfag. Un país moribund: aquesta va ser la idea que de sobte, com un neó fosforescent, se’m va encendre dins el cervell. Quants Deulofeus havíem de suportar encara? Havíem d’aplaudir un poeta nefast només perquè supurava les seves secrecions verbals en la llengua dels ancestres i dels turiferaris? Amb quina argumentació, que no fos la d’una barra tan maldestra com incommensurable, es podia justificar la supeditació dels valors de la literatura a les conveniències d’un projecte polític? Com podia ser que els nostres literats més venerats s’avinguessin a donar crèdit a aquest trànsit il·legítim entre categories? M’envaïa una necessitat imperiosa d’aixecar-me i sortir corrents, amb el meu vestit i la meva corbata dels diumenges, amb les meves sabates enllustrades, cap a l’habitació d’en Tomeu, per alliberar-lo com a un Orlando, i de tornar a la capella per foragitar del faristol el doctor Riba i els seus fabricants de panellets i proclamar, des d’allí mateix, la urgència d’una poesia que es fes càrrec de les fondes veritats humanes: el temps, la mort, la inveterada capacitat de la nostra espècie a l’hora de cometre els delictes més aberrants i de refugiar-se en els pretextos més miserables. Llavors sí, que la Mercè i l’Amàlia tindrien motius per obrir els ulls de bat a bat i escoltar amb les boques entreobertes! Però no faria res de tot això, perquè jo també era tan covard com salvatge, i no sabia fer altra cosa que abandonar-me al tedi i a la irrisió circumdants.

Va acabar per fi la seva melopea en Deulofeu, que se’n va tornar al seu banc entre els aplaudiments de l’escuma. «La masa no piensa; la masa cocea», havia escrit Ortega y Gasset, i aquestes paraules em ferien les meninges mentre el doctor Riba anunciava la següent pallissa: es tractava d’aquell Joan Vinyoli de qui m’havia parlat la Mercè. Tractant-se d’un deixeble directe de la figureta de l’abdomen, em vaig persignar interiorment i em vaig abandonar als pressentiments més funestos.

Però, al cap d’un moment, va succeir alguna cosa.

Allò era perfectible, sens dubte, però era una altra cosa. Més madura, més succinta, menys retòrica, més potent. Alguna cosa semblant a la que calia esperar de la nostra generació, si era que se’n podia esperar res. Mentre el joveníssim Vinyoli rebia els aplaudiments de rigor, em vaig tornar a girar i vaig veure que en Teixidor i en Manent somreien de satisfacció. L’Amàlia i la Mercè, també. Vaig pensar que potser sí que havia d’anar a cercar impetuosament en Tomeu, però no per lamentar-nos de la nostra dissort, sinó per celebrar que no estàvem tan sols com ens pensàvem. Després vaig tornar a mirar el meu vestit i novament em vaig sentir, com tantes vegades abans i després d’aquell dia, una mica fora de lloc.

Per descomptat, després d’aquella primera, vàrem fer moltes més trobades poètiques, i en Tomeu ja en va ser, d’aleshores endavant, el principal instigador.

En Tomeu tenia una forma peculiar de caminar. Reposava el pes del cos, que era robust, damunt les puntes dels peus, i feia l’efecte que els talons no li tocaven mai a terra. No avançava passa a passa, com el comú dels mortals, sinó fent una curiosa sèrie de saltirons, com si fos una mena d’ocell eixalat i incomprensiblement engrandit. I com que, a més, caminava de pressa, en veure’l venir de lluny resultava fàcil imaginar que es movia a càmera ràpida, com alguns artistes de les pel·lícules mudes. La Mercè solia dir que era el Buster Keaton de Mallorca, i això, a ell, l’acontentava d’allò més.

En sortir de l’arrest que havia hagut de patir a la seva habitació, en Tomeu, com era d’esperar, es mostrava pletòric. Havia perfeccionat la seva manera de caminar: ara no tan sols saltironejava, sinó que, a més, havia après a coixejar lleugerament, i a creuar la cama esquerra davant de la dreta, forçant el gest de caminar fins a un extrem certament complicat per a l’equilibri del cos. Ell, però, estava encantat de la vida amb el que anomenava «la seva nova identitat corporal».

—Qualque cosa havia de fer, tots aquells dies enclaustrat —m’explicava, mentre passejàvem plegats pels voltants de la Universitat i jo m’esforçava per desviar la mirada dels seus peus—. No creus que aquest caminar hauria estat del gust d’un Baudelaire, o fins i tot d’un Oscar Wilde? No podem passar per alt les lliçons dels grans dandis. O, com diem a Mallorca: per ser com els altres, sempre hi serem a temps…

Jo m’havia inventat un motlle de cal·ligrafia; ell, un estil de caminar. L’un i l’altre dúiem a terme esforços exagerats per deixar de ser els que havíem estat fins aleshores, de manera que no podíem fer-nos-en retret l’un a l’altre. Ben al contrari, ens sentíem obligats a aplaudir-nos mútuament.

—Caminant d’aquesta guisa —li deia jo—, t’assegures que cap més gorgona s’atreveixi a fuetejar-te.

—És el que jo penso, amic meu —responia ell, complagut—. És clar que hi ha un punt d’afectació en tot plegat, però què seria de l’espècie humana, si no fos per la disfressa i l’amanerament? Què faríem sense la dissimulació, sense una certa dosi de mentida? La civilització és artifici!

Ens donàvem la raó perquè érem conscients que no la teníem. Uns dies enrere, en tornar de la vetllada poètica, el meu germà Josep m’havia preguntat:

—I què? El meu germanet s’està fent un home, als cenacles de diletants? Escandiu hexàmetres per impressionar les jovenetes sàvies de la República?

La meva resposta va ser odiosa:

—Les jovenetes de la República s’estimen més un hexàmetre ben escandit que un projecte de metge que es passa el dia remenant trossos de cadàvers dins una piscina de formol.

En Josep es va limitar a tossir i a ignorar-me, no sé si irritat o decebut per la meva insolència tot just estrenada. Érem així, o, si més no, fèiem les coses així. Jo mateix deplorava sempre que podia la pedanteria dels meus companys de generació, però alhora la practicava amb idèntica dedicació.

—Així doncs, t’has reconciliat amb l’estricte Sbert? —vaig preguntar a en Tomeu—. No t’ha rellevat del teu lloc a la biblioteca?

—I ara! —va dir en Tomeu, amb suficiència estudiada—. Ben al contrari, ara hi estic reafirmat. El director adjunt Sbert m’ha sotmès a presidi i tortura, i jo no tan sols he resistit sense cap queixa sinó que he aprofitat l’ocasió per perfeccionar els meus talents —i va accentuar la coixesa—. Sbert és un fenotip del noucentisme, la realització concreta i personificada d’un ideal abstracte. El material de què està fet l’obliga a reconèixer el valor d’un bon soldat que no s’arronsa quan es tracta de combatre per la glòria.

—Sí… —vaig assentir amb escepticisme—. Bé, suposo que ha estat això, i també la intercessió del Ferrà i de l’Alomar.

—En efecte, i la del doctor Riba, encara que reconèixer-ho ens hagi de doldre. Què hi farem! —Va ficar la mà dins l’infern de l’americana i en va treure un paper—. Mira, també he aprofitat la reclusió per fer una mica de feina. Em sembla que aquest d’aquí és un resultat acceptable. T’agrairia molt que ara mateix en volguessis fer una lectura peripatètica, és a dir, sense que ens aturem de caminar.

Vaig agafar el paper i el vaig desplegar. Fent el possible per adaptar el ritme de la lectura al de les nostres passes, vaig llegir:

Des del moment que els vaig llegir ja no vaig poder oblidar aquests versos, i no crec que els oblidi per anys que visqui. Aquest i d’altres poemes d’en Tomeu tenien l’efecte en mi (i em consta que en d’altres lectors) de quedar-se encastats en alguna zona concreta del cervell, que és la que organitza els afectes més duradors i sincers, i de quedar-s’hi per sempre més. Se’m devia poder llegir en els ulls o en algun tret del meu rostre el sentiment d’admiració, perquè ell va reaccionar de seguida:

—Poses cara de nap. Suposo que això és bon senyal.

—De nap?

—De nap bullit, concretament. Bé: la literatura, ja ho sabem, és olímpica, i per tant competitiva. Per això no tan sols he aconseguit que n’Sbert em ratifiqui en el meu lloc de treball, sinó que, en l’entrevista que vaig mantenir amb ell en sortir del meu confinament, li vaig arrencar el permís per poder organitzar a la Residència un odéon.

—Un odéon?

—Deixa de repetir tot el que et dic afegint-hi només un interrogant al darrere, prosista Espriu. Un odéon, sí: una tertúlia, com les que fan els escriptors seriosos, però millor, molt millor. Farem un saló literari, com el de madame de Staël o el de Gertrude Stein, però sense perdre el temps en raonaments apodíctics ni vel·leïtoses filosofades, sinó deixant passar tot l’aire necessari per a la respiració d’un nou esperit: el de la nostra gent, el de la nostra generació. Cal que comprovem, cadascun de nosaltres en els ulls dels altres, que compartim unes mateixes pulsions, que som portadors d’un mateix foc.

—Quina cosa més ígnia —mirava de modular l’entusiasme que m’havia causat el poema—. I amb quins piròmans comptes per propalar el teu incendi?

—Oh, convidarem aquests nois de qui m’han parlat la Mercè i l’Amàlia: en Teixidor, en Manent, en Vinyoli. A elles dues també, per descomptat. I tu, estimat amic: tu ets imprescindible perquè el nostre odéon assoleixi el propòsit que el fa néixer.

No vaig dir res, perquè m’adonava que qualsevol comentari era sobrer. S’havia fet l’hora de tornar a les aules. I tanmateix, poques paraules surten de les boques en calma.

La calma va brillar per la seva absència en la nostra primera reunió. El lloc convingut per en Tomeu i el director Sbert era la saleta de música de la Residència, presidida per aquell piano que, cinc anys més tard, havia de ser tocat per les mans de García Lorca, el qual, al seu torn, havia d’accedir —ell sí— a la glòria en convertir-se en poeta màrtir per cortesia dels feixistes i de la barbàrie de la guerra. Però tot això, aquella tarda del dia de Tots Sants de 1930, naturalment encara no ho sabíem. En canvi, el poeta granadí i tot allò que s’hi vinculava es van convertir en el tema principal d’una discussió que, tirant curt, recordo acalorada.

—La idea d’aquest odéon que avui inaugurem —intentava concretar en Tomeu— és que serveixi de planter per a la germinació d’una nova llavor en la nostra cultura, que és la que, per edat i per naturalesa, ens correspon d’aportar. Un nou impuls, una nova força, una nova mirada, una nova flama…

—Per què una flama? —objectava en Teixidor—. Les flames són destructores… Posats a escollir un element, per què no parlar de la terra i dels brots que hi verdegen?

—És que el nostre amfitrió ha rebut una formació, diguem-ne, molt flamígera. —Ho vaig dir amb intenció jocosa, però en Tomeu em va fulminar amb una mirada que no li havia vist mai abans, que em va fer callar.

—Potser cal aclarir —va respondre, sense deixar de mirar-me— que el vostre amfitrió no sóc jo, sinó la Residència d’Estudiants de Catalunya. Jo només sóc un més de vosaltres. Vull dir, de nosaltres…

—Fas ben fet de remarcar-ho, Tomeu —va intervenir l’Amàlia, en un to que recordava el d’un discurs oficial—. Ens acull una institució que té la voluntat d’esdevenir un focus irradiador per a la cultura del país. I hem d’agrair que confiï en nosaltres perquè fem la nostra aportació a aquest projecte, i que ens aculli de bon grat en les seves dependències.

—Amàlia Tineo, propera directora de la Residència d’Estudiants de Catalunya! —va bromejar la Mercè, i tots, inclosa l’Amàlia, li vam riure la gràcia.

—El fet és aquest —va reprendre la paraula en Tomeu—. No és cap secret que aquesta residència en què ens trobem s’emmiralla en el seu antecedent més immediat, que és la seva homòloga de Madrid. I allà també hi ha joves, joves com nosaltres que estan fent coses interessants, coses audaces…

—Ah, sí? —va tallar en Vinyoli, desconfiat—. I qui són aquests prodigiosos joves madrilenys als quals hem de voler emular?

—Joan, no es tracta d’emular-los, sinó de superar-los; jo estic convençut que reunim el talent i les condicions per fer-ho —en Tomeu, proselitista—. Però, ja que em preguntes noms, et citaré Federico García Lorca…

—Ja hi som amb la colla dels andalusos —es va molestar en Manent—. Ja sé que ningú no parla d’altra cosa d’un temps cap aquí, però això no és necessàriament cap bon senyal.

—Per què no? —va preguntar l’Amàlia—. Per què no ha de ser bon senyal que un grup de joves poetes, siguin andalusos o d’allà on siguin, estiguin en boca de tothom?

—Perquè això vol dir que no són un grup de poetes, si entenem com a poetes aquells qui treballen una llengua amb un màxim de rigor estètic —va pontificar en Manent—. Vol dir que són una moda, i la moda, per definició, és enemiga de la poesia.

—No ets una mica massa taxatiu, Marià? —la Mercè, que aquell dia tenia encesa la vena polèmica.

Abans que en Manent pogués respondre, en Tomeu va prosseguir amb el paper de director de la trobada:

—No crec que es tracti tan sols d’una moda. Llegint en Lorca, i altres de la seva corda com en Guillén o en Cernuda, és fàcil detectar-hi poemes valuosos.

—Pots comptar. Escarafalls neopopularistes empeltats amb rosegons d’hiperrealisme francès —va declarar en Teixidor, mentre en Manent li feia que sí amb el cap.

—Em fa l’efecte que, sense adonar-vos-en, expresseu un prejudici —vaig tercejar, mirant de donar salomònicament una mica de raó a cada banda—. Ara bé, Tomeu, en Lorca i companyia es van agrupar entorn de la figura de Góngora, no és així? Ho dic perquè això no s’avé gaire amb la teva devoció, que ja saps que jo comparteixo, per don Francisco de Quevedo y Villegas…

—Una cosa no és incompatible amb l’altra…

—Em pensava que sí —va fer en Vinyoli, sorrut.

—… i la commemoració d’en Góngora, al cap i a la fi, només va ser l’excusa per convocar la reunió d’un seguit de personalitats, cadascuna amb les seves característiques i la seva idiosincràsia, no cal dir-ho.

—Però són culterans o conceptistes, aquests andalusos? —novament en Vinyoli, amb afany inquisitiu. O torracollons, per dir-ho en llenguatge conceptista.

—Són gats perses o gats bords de carrer? —En Tomeu s’impacientava—. Tant se val, si cacen ratolins, em penso. El que vull dir és que la pluralitat i un cert eclecticisme poden resultar salutífers.

—Ja se’ls poden quedar, els ratolins —va aprofitar en Manent—. Modestament, penso que el que ens ha d’interessar és el formatge, la substància.

—I d’on el treus, el formatge? —la Mercè, sense abandonar la cantarella jactanciosa.

—De la tradició, òbviament. Ja ho va dir l’Eugeni d’Ors: tot el que no és tradició, és plagi. I jo no vull ser un plagiari. La novetat per la novetat no aporta res, és igual a zero.

—Home —vaig intervenir—, en aquesta última apreciació no puc estar-hi més d’acord. Ara, si l’alternativa que em dónes als andalusos és el senyor D’Ors, aleshores em sembla que demano refugi en un tablao.

—De veres? —Si no fos que això era impossible en ell, em penso que aquí en Manent hauria sortit de polleguera—. Ja l’has llegit, l’Eugeni d’Ors, per parlar-ne amb aquesta suficiència inexplicable?

—Llegit? Com vols que l’hagi llegit, si no se l’entén? —Naturalment, jo no volia donar-me per vençut.

Per tota resposta en Manent va fer un gest amb la mà, com si espantés una mosca. En Teixidor, per la seva banda, m’observava com si acabés de topar-se amb un ós en algun bosc de la seva Osona natal. Vaig tenir la sensació que acabava de trepitjar una ratlla del tot inconvenient, i que no estava ajudant gaire al propòsit de la convocatòria del meu amic. Vaig voler posar-hi una mica d’oli:

—Tomeu, ja que avui és el dia dels fidels difunts, per què no ens reportes notícies del més-enllà, tu que hi veus més lluny que nosaltres?

Com que sabia de què li parlava, em va respondre amb un somriure fugaç. Després va despistar la concurrència:

—Tu sempre tan funerari, prosista Espriu. En un dia com avui, els fidels difunts van molt sol·licitats i reben un caramull de comunicacions. Caront, que els fa de telefonista, té una feinada a recomptar la xavalla que cobra de vidents, xamans, espiritistes i curanderes. Després, si ho desitges, dedicarem un moment als teus morts estimats, però ara ens ocupa la poesia.

—Podríem aprofitar per recitar la pregària a Osiris —vaig bromejar.

—El Llibre dels Morts, eh Salvador? —va intervenir la Mercè, agafant la referència al vol—. La versió heliopolitana, la tebana o la saita?

—La tebana sempre; per descomptat —vaig dir, amb la cara més seriosa que vaig ser capaç de fer.

—Jo m’estimo més els himnes al Sol —va tercejar en Tomeu, enriolat—. No perdem el fil, que el temps se’ns en va en divagacions.

—Encara vols insistir en la murga dels andalusos? —va bufar en Teixidor, amb posat d’avorriment.

—No, vull parlar d’això que tu —en Tomeu va assenyalar en Manent amb les celles— anomenes hiperrealisme francès.

—Tot i que, al meu parer, fóra més adequat dir-ne morralla francesa. De la racaille —va puntualitzar en Manent, tibant les síl·labes.

—Queda clar el teu entusiasme —en Tomeu, sardònic—. Jo acostumo a dir-ne surrealistes, que em penso que seria l’adaptació catalana més natural de l’original francès.

—Bajanades, tot plegat. —En Teixidor va subratllar aquests mots movent la mà amb un gest de desdeny.

—Discrepo —va intervenir l’Amàlia, resolutiva—, a mi no em sembla cap bajanada. Parlen de fer emergir a la llum els productes dels processos psíquics que portem soterrats dins la ment. Es tracta de sondejar profunditats que fins ara han estat bescantades, però que, des d’un punt de vista antropològic, podrien derivar en una reformulació de la vida col·lectiva, començant pels paràmetres morals.

Ens vam quedar perplexos davant de la verbositat i el coneixement de la matèria que evidenciava la nostra amiga. De pasta de moniato, per dir-ho d’una forma jovial.

—Tot plegat em semblen tracamanyes d’artista de varietats —va insistir en Manent, suau però ferm—. Ja ho he dit abans, estem parlant de modes. Sento haver de dir que mai m’hauria pensat que fóssim convocats aquí per celebrar les últimes novetats de l’alta costura parisenca. A mi m’interessen les lletres, la poesia, l’art.

—L’has llegit, el Manifest dels surrealistes? —va inquirir l’Amàlia.

—Amb prou feines el vaig poder acabar —va replicar en Manent—, la prosa d’aquest senyor Breton és abominable. I vosaltres sou els que dieu que a en D’Ors no se’l pot llegir?

—Nosaltres no; sóc jo, qui ho he dit —vaig etzibar, desafiador—. Tot el que he llegit dels surrealistes, d’altra banda, em sembla prou vague, i no proposen res que no es pugui trobar ja en els poetes prealexandrins.

—Però ho posen al dia —va observar l’Amàlia, sense perdre aquell capteniment, tan seu, d’estudiant aplicada—. Si tot el que no és tradició és plagi, bé cal que cada generació es faci responsable d’actualitzar aquesta tradició. Altrament, correm el risc d’acabar repetint sempre les mateixes paraules i unes fórmules idèntiques, com si fóssim papagais.

—Cotorres és el que són, aquests senyors surrealistes —en Teixidor, cada vegada més irritat—. Molta xerrameca, però al final, ni un gra de forment.

—Em sembla que generalitzeu d’una forma temerària, i això fa que els vostres arguments es vegin anul·lats per ells mateixos. —La Mercè acudia al rescat de la seva amiga—. Entre els signants del Manifest Surrealista hi ha escriptors de pes.

—Com ara quins? —en Manent, inquisitiu.

—Oh, jo me’n sé la llista de memòria —va fer en Tomeu, amb estudiada desimboltura—. Com si fossin la llista de les preposicions, la dels reis gots o el qui quae quod. Mira: Aragon, Baron, Boiffard, Breton, Carrive, Crevel, Delteil, Desnos, Éluard, Gerard, Limbour, Malkine, Morise, Naville, Noll, Péret, Picon, Soupault i Vitrac. Així surten en el manifest, en rigorós ordre alfabètic. No deuen ser tan desbaratats, al cap i la fi.

—De la gran majoria —va intervenir en Vinyoli, amb una veu cavernosa com si acabés de despertar d’un son poc confortable— ni tan sols n’hauríem sentit a parlar si no figuressin en la famosa llista. D’entre tota aquesta mena d’esquadra futbolística que ens acabes de recitar, Tomeu, només hi ha dos poetes mereixedors d’aquest nom: Aragon i Éluard. La resta, mers figurants o acòlits d’una secta.

—Aragon i Éluard, és clar —vaig ironitzar—. Perquè són postsimbolistes, com el vostre doctor Riba.

—No; perquè són poetes, i prou —va mussitar en Vinyoli, en un to de baix operístic que li podria haver valgut per cantar el Leporello de Mozart. Jo ja el veia en el paper: «Madamina, il catalogo è questo…».

—Parlant de manifestos —va tallar l’Amàlia, amb clara intenció provocadora—, us suposo al corrent del Manifest Groc d’en Dalí, en Gasch i en Montanyà…

—En Dalí! —va protestar en Teixidor, amb els ulls molt oberts—. Quin tarambana!

—És un dels companys d’en Lorca a la residència de Madrid —va informar en Tomeu, com si llegís una fitxa tècnica.

—Doncs més a favor meu —va remugar en Teixidor.

—També ho és aquest aragonès que fa cinema —va completar la Mercè—. No penseu que el cinematògraf és una invenció extraordinària? Ens ofereix tot un nou llenguatge artístic, i els de la nostra edat hauríem de saber apreciar-lo i aprofitar-lo.

—El cinematògraf —va afirmar en Manent, sense immutar-se— és un espectacle de barraca de fira, com el prestidigitador o la dona barbuda. No confonguem les arts amb les carnavalades, per favor! A aquest pas, acabarem considerant artística la feina del manobre.

—I que no ho és? —va preguntar en Tomeu, que es veia que es divertia més a mesura que avançava la conversa.

—Per descomptat que no! Siguem rigorosos i no diguem insensateses, si us plau! —En Teixidor va elevar una octava el seu to de veu. Aquest podria fer de contralt, se’m va acudir de pensar.

—I per descomptat —vaig dir jo, recollint la paraula—, m’imagino que els gèneres de la novel·la i del teatre també resten fora del domini excels de les arts.

—Si la novel·la i el teatre —va asseverar en Manent— són pornogràfics o estúpids com ho són els que fa en Sagarra, aleshores per descomptat que en resten fora.

—Vaja, doncs si que és complicat, això de les arts. —Me’n burlava, és clar, però la ironia es va fondre amb la tèbia solemnitat de la resposta del meu interlocutor.

—Complicat, no ho crec; però sí que és exigent —va dir—. Sense exigència no hi ha coartada artística que valgui. En Dalí…

—Sempre parles en llenguatge lapidari, Marià? —La Mercè, foteta de bell nou—. Com a poeta no sé com ets, però series un excel·lent gravador de marbres.

—A mi, de petit m’encantaven els teatrets —vaig confessar, amb voluntat més que res didàctica—. Amb els meus germans i germanes organitzàvem funcions casolanes amb les faules d’Isop, els germans Grimm i Samaniego. Mai no he vist cap contradicció entre aquest gust popular, que encara conservo, i la lectura d’Anaximandre, posem per cas.

—La popularització —em va contestar en Manent— equival necessàriament a la banalització. I la poesia mai no és banal.

—Sí que parles com una làpida, estimat Marià. «Caminant que passes per aquest camí, atura’t a escoltar les confidències d’un pobre cadàver…» —i mentre deia això, la Mercè em va adreçar una mirada picardiosa que encara avui em penso que va molestar en Tomeu. Si més no, això és el que vaig inferir del to abrandat que va fer servir en la seva intervenció següent.

—És per ventura pornogràfica o estúpida una peça teatral com Les mamelles de Tirésias? —Va preguntar—. És estúpid o pornogràfic Apollinaire, que per cert va encunyar el mot surrealisme, i que a mi em sembla un dels més grans poetes d’avui?

La vehemència d’en Tomeu va fer que es creuessin les mirades dins la saleta de música. Al cap de pocs segons, però, i decidit a no cedir ni un pam de terreny, el va contestar un altre cop en Manent:

—Il faut avoir une aigle —va citar—. Ho diu en Valéry.

En Tomeu va moure el cap, en una expressió ambivalent.

—Il faut être absolument moderne —va dir, arrossegant molt les dues erres—. Ho va dir Rimbaud. El foc nou que som cridats a personificar no admet carrincloneries ni negociacions a la menuda.

Es va fer un silenci tens, i em va semblar que calia tallar-lo:

—En qualsevol cas, queda clar que no hi ha acord entre nosaltres pel que fa a la idea que tenim de la poesia i les arts. Així, difícilment es pot articular un odéon, ni cap altra cosa. Proposo una enquesta: que cadascun de nosaltres digui quina idea té de la poesia, i a veure si en traiem alguna conclusió en comú.

—D’acord —va concedir asprament en Tomeu—. La teva opinió, però, no la tindrem en compte, perquè tu ets prosista i no poeta, prosista Espriu. —Jo hauria volgut mirar els ulls de la Mercè, però la intemperància d’en Tomeu me’n va dissuadir—. Digues tu què en penses, poeta Manent.

—La poesia —l’interpel·lat no es va fer esperar— és per a mi el grau més alt i més net de formalització al qual pot aspirar una llengua. És l’art de la destil·lació d’un idioma, i de les seves capacitats expressives.

—Molt bé —va condescendir en Tomeu—. I per a tu, Amàlia?

L’Amàlia Tineo es va arreglar una mica una màniga de la brusa i va donar la seva resposta:

—La poesia hauria de ser un instrument que enregistrés les constants de l’esperit humà, per damunt de les contingències del temps que li toca de viure a un poeta o altre.

—Ben dit —en Tomeu, conclusiu—. I tu, poeta Teixidor?

A en Teixidor les galtes de la cara se li van omplir de sang, i es va haver d’escurar dues vegades la gola per dir-hi la seva:

—Jo subscric el que ha dit en Marià, i a més hi afegeixo que un poema ha de ser capaç de transmetre una emoció, com si la contingués encapsulada.

—Un apunt interessant. I tu què hi dius, Mercè?

—Jo dic que la poesia hauria de deixar de preguntar-se quin és el sentit de la poesia. Més que res, per no fer-se avorrida. C’est tout.

—C’est tout —va repetir en Tomeu—. Esperem amb candeletes la teva opinió, poeta Vinyoli. Què ens en dius?

Sense aixecar els ulls dels genolls, en Vinyoli va gairebé eructar:

—La poesia ens proporciona l’únic espai conegut dins el qual és possible dialogar amb els morts.

A en Tomeu, de sobte, se li va il·luminar el rostre.

—L’únic espai per dialogar amb els morts? N’estàs segur, poeta Vinyoli? —La pregunta tenia to de mossegada.

—No en conec d’altre —es va limitar a respondre, pacífic, en Vinyoli.

—Doncs espereu-vos aquí un moment i us en mostraré una altra, de via de comunicació amb l’altre món —i va ser dir això i sortir disparat cap a la porta de la saleta. Vaig pensar que valia més intentar aturar-li el rampell.

—De debò, bibliotecari Rosselló, no em permets de compartir amb els amics la meva idea de la poesia?

Es va girar, va recórrer la reunió amb la vista i després va fixar els ulls en mi. Amb les mans dins les butxaques, va murmurar:

—De cap de les maneres, prosista cristològic. Què vols, encativar encara més les dames aquí presents? A mi això no m’interessa gens ni mica, estimat.

I va obrir la porta i va desaparèixer.

La tarda s’extingia i començava a caure una pluja de cama d’aranya. La Mercè i l’Amàlia s’entretenien xiuxiuejant-se comentaris a cau d’orella, i en Manent i en Teixidor s’havien envarat i ocupaven les seves cadires amb posat d’esfinx tragicòmica. En Vinyoli deambulava per l’estança, i em penso que aleshores va cargolar una cigarreta i la va encendre: sempre m’ha resultat incomprensible el vici del tabac, però hi ha gent que hi sucumbeix amb innocència, i, per tant, sense reserves.

Jo em dedicava a observar com es fragmentaven les gotes de pluja als vidres de les finestres de la saleta de música.

Tot aquest interval va transcórrer en un silenci gairebé complet, si no hagués estat per les murmuracions inintel·ligibles de les dues noies, que feien la impressió d’estar divertint-se com mai en les seves vides. Parlaven de nosaltres, això era clar, però, com pot mai un home saber el que diu una dona sobre ell mateix? Les gotes de pluja tamborinejaven damunt els vidres, com un presagi funest. Si havia de passar alguna cosa, que succeís com més aviat millor: aquest era el meu pensament.

De sobte es va obrir la porta i va reaparèixer en Tomeu, carregat amb algunes andròmines i somrient com si acabés de tornar a néixer. Sense dir res, es va acostar a una taula que hi havia i va descarregar el que duia entre els braços: set copes de vidre i un tauler de fusta amb l’abecedari gravat al damunt. Es tractava d’una ouija, una pissarra per invocar els esperits que en Tomeu s’havia fabricat ell mateix, amb la mateixa absència de gràcia amb què relligava volums de Paul Valéry.

—Què és això? —va preguntar en Vinyoli, sincerament encuriosit.

—Això —va dir en Tomeu— és la centraleta telefònica del vell Caront, i també un passaport cap a la glòria. Això serveix per comunicar-se amb els morts, i per tant, segons la teva opinió, hauria de ser considerat un objecte poètic. Esteu tots preparats? Invocarem l’esperit dissortat i errabund de William Blake!