El príncep

La vista s’estenia realment centenars de quilòmetres en totes direccions.

Fins aleshores només havia sentit a parlar de Hochgobernitz, del castell, però ara el veia de debò.

Com que ens esperaven ens van obrir de seguida i ens van dir que el príncep era a les muralles interiors o a les exteriors. El vam veure a les exteriors.

Mentre ens hi adreçàvem el meu pare em va explicar que, a més del príncep, al castell només hi vivien les seves dues germanes i dues de les seves filles. L’únic fill del príncep estudiava a Anglaterra. Vam trobar Saurau a les muralles interiors, parlant sol i passejant.

Va saludar el meu pare i a mi amb la naturalitat més gran. Des de feia temps rumiava coses molt notables en relació amb el matí, va dir. Mentre ens saludava no es va pas aturar; nosaltres el vam seguir. No es va pas deixar destorbar. Vaig pensar que des d’allà es devia gaudir de la millor vista panoràmica de tot el país.

Saurau va dir que es feia evident que havia sobreestimat la dificultat de trobar un nou administrador quan havia mort l’antic. Aquell mateix dia, va continuar, havia sortit l’anunci al diari del matí i ja s’hi havien presentat tres persones, un tal Henzig de trenta-quatre anys que va trobar (de primer) massa jove, un tal Huber de cinquanta que va trobar massa gran i un tal Zehetmayer de quaranta-dos que no sabia res de res d’economia forestal ni de silvicultura, un pobre desgraciat. El de quaranta-dos, Zehetmayer (fill d’un agricultor, antic mestre d’escola i natural de la vall de Puschach), s’havia presentat a Hochgobernitz abans de les vuit per sol·licitar el lloc d’administrador; es tractava d’un home de gran talent però en definitiva desastrós per a ell i per a tot, que parlava amb frases curtes i que desgraciadament es trobava en un estat físic lamentable per la seva edat (cor, pulmons, etc.), a qui el príncep va dir de seguida clarament que el lloc d’administrador era per sobre de les seves forces i que ni ell ni el príncep no en traurien res de contractar-lo, «ni tan sols a prova», havia dit el príncep, «no, no el contracto ni tan sols a prova!». Els altres dos s’havien presentat immediatament després, Henzig a les deu i Huber a les onze. «He tractat amb ells al despatx», va dir el príncep. «No he hagut de convèncer Zehetmayer, que parlava un dialecte de la vall de Puschach molt deixat, que fóra absurd que entrés al meu servei, car les exigències d’aquest lloc d’administrador eren molt elevades i només es podien satisfer superant grans dificultats. De totes maneres li he dit», va dir el príncep, «li he dit que era ridícul dir-ho, però que tenia la sensació que sobreestimava molt les seves forces! Sobreestima moltíssim les seves forces!, li he dit, i Zehetmayer no m’ha contradit en res del que he dit, naturalment, perquè no és pas ximple, i n’hi he fet molts, de retrets. Ben entès, tot el que he adduït», va dir el príncep, «ha estat absolutament convincent. D’altra banda m’havia adonat de seguida que a aquell home podia dir-li la veritat amb tota sinceritat; encara que sigui feble, de constitució feble, de les més febles, no em cal anar amb miraments, li puc dir d’entrada tot el que penso, i (d’entrada) no en pensava res de bo, d’aquell home, car a l’instant l’he vist per dintre, sí, en el mateix moment en què ha entrat al rebedor, com si de sobte hagués entrat una tragèdia al rebedor, com la reproducció, primer de grandària natural i després fins i tot superior al natural, de la tragèdia humana original anomenada Zehetmayer, Augustin Zehetmayer». El príncep va dir: «Aquell home vestit de manera còmoda però de poc preu no era res més que l’encarnació tipificada de tota la pobresa i totes les imperfeccions humanes. El que jo deia i el que ell deia, tot el que jo feia i el que em passava i el que ell feia i feia veure, el que jo feia veure que feia i el que li passava a ell, tot corresponia a aquest clixé, a aquesta idea tipificada de les imperfeccions, la pobresa, el decaïment, la mediocritat, la decrepitud de l’existència humana, i a l’instant he tingut la impressió» (cito el príncep quasi literalment!) «que havia entrat un malalt a casa meva, que me les havia amb un malalt, amb un necessitat. El que deia ho deia a un malalt, doctor, i el que jo havia d’escoltar, doctor, sortia de la boca d’un malalt, d’un cervell absolutament submís i malaltís que s’afigurava situacions ridícules i molt malaltisses, tot i que fossin les més fantàstiques que hom pogués imaginar-se… L’home no sabia pas el que volia, i jo li ho vaig fer veure d’una manera molt eficaç, dient-li que el que feia era malaltís, que tota la seva vida havia estat una vida malaltissa, que la seva existència era malaltissa i que per consegüent tot el que feia era forassenyat, per no dir que no tenia solta ni volta. No tenia solta ni volta que sol·licités el lloc d’administrador. En aquest fet es manifestava una mena de deliri de grandeses misteriós, car li mancaven, li faltaven, totes les condicions necessàries per a la feina, no reunia ni la més mínima condició per fer-la, li he dit. Tanmateix, podia imaginar-me perfectament el que l’havia impulsat a respondre al meu anunci, vaig continuar. Forassenyat, he dit», va dir el príncep. «Una persona llegeix un anunci en un diari on s’ofereix una feina que aquest home sap que mai no obtindrà perquè com hem dit li manquen totes les condiciones necessàries per a aquest lloc; això no obstant l’anunci l’atrau, ja no es pot privar d’aquest anunci, ja no sap com privar-se d’aquest anunci, sol·licita la feina, sap que tot el que faci en relació amb aquest anunci és absurd, i tot i això es presenta. No em costa gens imaginar-me, he dit a Zehetmayer», va dir el príncep, «que una persona llegeixi un anunci i que aquesta persona cregui que aquest anunci no s’ha publicat per a ningú més que per a ell (i tant!), i que l’anunci captivi completament aquesta persona i que, per molt forassenyat que sembli, sol·liciti el lloc anunciat. Però, com que ell, Zehetmayer, sabia perfectament que no reunia ni la més mínima condició per al lloc d’administrador que jo havia ofert, sabia i sempre ha sabut que és mestre i que no hi entén un borrall ni de silvicultura ni d’explotació forestal, i no parlem ja de dasonomia, que no entén res de la natura perquè creu en la simplicitat de la natura i sempre havia estat en la natura com una víctima sense voluntat de la natura, sol·licitar el lloc d’administrador no era res més que malaltís. Era, vaig dir a Zehetmayer», va dir el príncep, «un engany, un altre engany que es feia ell mateix (Zehetmayer) més que a mi, car que el fet de sol·licitar el lloc d’administrador que jo havia ofert era enganyar-me ja era evident… No he dit», va continuar el príncep, «que tot allò en què i per què existia i havia existit fins aquell moment era un engany encara que sigui cert que és un engany, però he dit que un element fraudulent ja havia destruït el seu desenvolupament. En relació amb ell m’imagino les situacions familiars més desastroses», va dir el príncep. «Li dic a Zehetmayer: és ben probable que hagi tingut una infància impetuosa, esbojarrada, gens natural. Però aquell home no m’entén. Crec que és fill de la vall de Puschach i no m’entén, i quan dic la frase és ben probable que hagi… etc.», va dir el príncep, «sé immediatament que aquell home no m’entén, i no únicament perquè sigui fill de la vall de Puschach. Sé molt bé que a un home així (al poble baix naturalment!) se li ha de parlar amb simplicitat, el complicat, el que exigeix esforços no s’ha d’expressar en veu alta. En un home així, en Zehetmayer, no és lícit de cometre el delicte de la teva pròpia natura, és a dir, cometre el delicte d’empènyer-lo als teus propis pensaments, al teu immens laberint natural infinit de nombres, xifres i signes. Els delictes més grans», va dir el príncep, «són els que cometen de paraula els superiors en la persona dels inferiors, els delictes comesos de pensament i de paraula, etc., crec jo. En els primers instants Zehetmayer ja s’ha adonat que la seva existència a casa meva (el príncep no va dir: al meu castell!) no tenia solta ni volta.

Assegut al meu davant belluga constantment la seva immobilitat d’una manera estúpidament mecànica. Quan obria la boca per dir alguna cosa que de totes maneres no deia, que no gosava dir, jo podia estudiar la seva part grotesca. He estudiat el caràcter grotesc de la seva existència mateixa, i no únicament, com ja he dit, en relació amb ell i en relació amb ell com a home, sinó també en relació amb mi, en relació amb tot el que hi havia entre ell i jo, jo i ell, en relació amb tot. M’ha dit que havia llegit el meu anunci mentre esmorzava i que de sobte en el seu cervell s’havien projectat infinitat d’imatges que es relacionaven amb el meu anunci, que s’originaven en el meu anunci. Ho ha dit amb altres paraules», va dir el príncep, «però en qualsevol cas es tractava d’una projecció; Zehetmayer no ha dit: de sobte aquest nunci va produir i projectar en el meu cervell una pel·lícula que em va agitar molt i que es relacionava tota l’estona amb l’anunci, sinó que ha dit, i li esqueia molt: no he pogut parar de pensar en l’anunci. I ha dit: a la meva dona no li feia gaire gràcia que sol·licités aquesta feina; tot i que vol que sol·liciti alguna feina, d’aquesta no n’era partidària. La seva dona li havia dit que no era apte per al lloc, que ell era mestre. Ella li havia dit: tu ets mestre!, i havia afegit com sempre afegia: un mal mestre!». El príncep va dir: «Zehetmayer ha dit: m’he vestit i he vingut fins aquí. Els mots he vingut fins aquí», va dir el príncep, «han quedat flotant en l’aire quan Zehetmayer els ha pronunciats, i jo he hagut de fer-los baixar de l’aire i fer-los fora de l’aire, repetint-los per deixar lliure l’atmosfera per als següents. Zehetmayer ha dit», va dir el príncep, «que per a ell mateix era un misteri que hagués sol·licitat el lloc de treball. Però es fan tantes coses sense saber per què, ha dit. Fixi-s’hi bé, doctor, ha dit: No sé per què! M’ha dit que cada dia llegia el diari i que en llegia tots els anuncis, que la seva dona els hi feia llegir. La seva dona treballa i guanya diners, ell s’avorreix, però mai no havia reaccionat a cap altre anunci com ha reaccionat davant del meu. Vaig pensar», va dir el príncep, «que potser el meu anunci tenia un redactat estrany. Però no m’ho va semblar. (Es busca administrador per a gran explotació silvícola i forestal… Saurau… etc.). L’estil del text del meu anunci no té cap mena d’interès. No conté res d’irritant (ni d’atractiu). El vaig redactar de pressa i el vaig lliurar a la impremta, i a mi mateix m’ha sorprès d’haver-lo redactat d’un mode tan impersonal i poc atractiu, quan en principi havia volgut redactar-ne, naturalment, un de personal i atractiu, almenys un d’interessant, cap mancat d’interès… L’he lliurat i he pensat», va dir el príncep, «el teu anunci no té solta ni volta, ningú no hi respondrà, etc…, I, en canvi, de bon matí ja s’havia presentat Zehetmayer, i després es presenten immediatament els dos altres sol·licitants, Henzig i Huber, i crec que encara vindran a veure’m d’altres sol·licitants, perquè és molt improbable que de sobte no n’aparegui cap més. Per això he pensat que pels efectes que ha tingut el meu anunci deu ser fascinant. Tinc una idea molt concreta del que és un anunci fascinant, penso, però si resulta que justament és fascinant perquè no es tracta de cap anunci fascinant… Que hàgim arribat fins aquest punt, que un Saurau hagi de fer publicar un anunci, doctor», va dir el príncep, i continuà: «Li he dit: Senyor Zehetmayer, és possible que cregui de debò que sap alguna cosa de silvicultura i d’explotació forestal? Ell m’ha respost: No, no en sé res, de veritat, no en sé res de res, perquè el fet d’haver estat educat al camp, ha dit, no significa que també sigui un entès en silvicultura i explotació forestal. És clar que no! Li he ofert un vas d’aiguardent (jo ja no bec des de fa setmanes, doctor, vostè mateix m’ho ha manat) i he fet a aquell home una pregunta que em semblava d’allò més natural, per què no feia més de mestre, car no era gens corrent que amb quaranta-dos anys ja no fes de mestre, si és que era mestre. Tot d’una, estimat doctor, els pensaments, la llengua, han tornat a esdevenir quelcom d’estrany! M’ha dit que feia deu anys que l’havien separat de l’ensenyament, sense dret a pensió!, ha dit. L’havien acusat d’un delicte (violació?) que ell no havia comès i per culpa del qual havia passat dos anys a la presó i tres al centre penitenciari de Garsten. Era incapaç de revelar de quina mena de delicte es tractava. (Violació?). Li havia agradat fer de mestre, i sobretot havia apreciat la llibertat que porta amb si l’ofici de mestre, la netedat quotidiana en què es mou el mestre, l’interessant ventall de possibilitats al camp (quina sort, ser mestre!, havia exclamat). Ha admès que ara vivia de la feina de la seva dona», va dir el príncep, «de les seves forces, i que en realitat ell ja no tenia esperances. I aleshores, molt d’hora al matí, havia llegit l’anunci i s’hi havia presentat. Zehetmayer, ha dit, i he quedat sorprès del seu to profundament irònic, doctor. M’ha dit que es podia comprovar que el nom de Zehetmayer provenia d’una antiga família de tractants de bestiar i teixidors de l’Estíria i l’Alta Àustria reduïda al silenci, vinguda a menys». El príncep va riure. «Ara aquest cognom ja no significa res, ha dit Zehetmayer», va dir. «Tot d’una», va fer el príncep, «Zehetmayer s’ha posat a explicar-ho tot. Un cap muntanyenc abandonat, he pensat, sens dubte un foll, he pensat, un home per al qual l’esforç que ha de fer per salvar-se és simplement massa gros, i per això s’immergeix novament en la còmoda estupidesa original dels seus progenitors. No té solta ni volta, ha dit Zehetmayer, però tan bon punt he llegit l’anunci… El satisfeia aquella frase començada, tornada a abandonar immediatament, llançada a mig camí», va dir el príncep. «No, no en tinc cap ganes, no, cap ganes, cap ganes, ha dit Zehetmayer. S’ha aixecat com si per uns moments aquella maleïda relació que mantenia amb la natura encara el fes sentir més ridícul del que fins llavors s’havia sentit. La manera d’aixecar-se», va dir el príncep, «i de sortir del meu despatx ha ressaltat la seva ridiculesa. Complaença en la pròpia desgràcia?, he pensat. Absurd, ha afegit Zehetmayer, i se n’ha anat delerós de mortificar-se. Jo he pensat: va i apareix un home i diu que ha vingut al castell per mor del meu anunci, em diu que el seu nom és Zehetmayer i jo no sé què fer-ne. Efecte contrari!», va dir el príncep. «Immediatament he apreciat en aquest home diverses malalties en estat avançat, ben segur que també malalties venèries, típic d’aquestes contrades. Els habitants del nord-est de l’Estíria tenen unes característiques inconfusibles, una propensió insondable a la mística de l’encreuament consanguini i un ritme de llenguatge i de moviments especialment somort i apàtic. Pronuncio el mot vall de Puschach i l’home està disposat a contar-me una llarga història viscuda al llac de Puschach», va dir el príncep. «De fet m’adono que la gent reacciona de bon grat a determinades paraules, a mots que els desperten la sensibilitat i als quals associen immediatament alguna història dissortada que han viscut algun cop i que els ha marcat profundament. Quan Zehetmayer era petit», va dir el príncep, «va caure al llac de Puschach d’una barcassa. Vostè ja coneix el llac de Puschach, oi doctor?». El meu pare va dir: «Sí». El príncep va continuar: «El seu germà gran va intentar treure’l de l’aigua des de la barcassa però no va poder. Zehetmayer es va passar cinc hores a l’aigua fins que el seu pare va arribar amb una barcassa i l’en va treure. El lloc de l’accident té una profunditat de dos-cents metres, però encara que només n’hagués tingut sis o set… Zehetmayer no hauria estat capaç de mantenir-se flotant ni cinc minuts per pròpia voluntat. És un tipus especialment sensible sobretot a les paraules de més d’una lletra A, però sobretot, no cal dir-ho, a determinats mots abstractes que es relacionen amb experiències més o menys paoroses de la seva vida. Les dues paraules bella vista, per exemple, que he dit en recordar una bella vista, l’han induït immediatament a contar-me una altra història més curta però no pas menys infortunada que la del llac de Puschach. M’ha explicat, o més ben dit ha esbossat», va dir el príncep, «que a la vora de l’hostal La bella vista de Salla un dia el va assaltar un presoner evadit de Suben, i això a penes dues setmanes després d’haver sortit del centre penitenciari de Garsten… L’assaltant va atacar Zehetmayer per darrera i li va robar la cartera. De fet a la cartera només hi portava vint xílings, però per desgràcia hi portava l’única fotografia de la seva mare que tenia. El lladre va haver de comparèixer davant d’un tribunal de Linz que el va condemnar a dotze anys de presó. Segurament, ha fet Zehetmayer», va dir el príncep, «ara, després de quatre anys, torna a ser al carrer. Conec la justícia d’aquest país, ha dit Zehetmayer», va dir el príncep. «Havia de tenir molta cura», va continuar el príncep, «de no emprar paraules que —cosa que d’altra banda no em passa únicament amb Zehetmayer— el (o a d’altres) poguessin excitar. Zehetmayer és un altre dels molts que reaccionen d’una manera francament descoratjadora enfront de determinades paraules que possiblement tenen una relació esglaiadora amb la seva persona. Davant del meu pare, per exemple», va dir el príncep, «mai no podia pronunciar el mot tort, ni els mots embotit, Auschwitz, SS, xampany de Crimea o realitzadors de la Realpolitik. Totes les persones tenen paraules que no poden suportar. Les meves germanes, les meves filles, el meu fill, tots pateixen pel fet de reaccionar d’una manera desesperadament mortificadora a determinats mots. He pensat que al davant de Zehetmayer no havia de pronunciar el mot talp. Tanmateix, per provar-lo he pronunciat tot d’una el mot talp, he dit: la comarca de Puschach és una comarca de talps terrible; i m’he adonat de l’estat turmentat en què s’havia immergit tota la seva persona. De bon començament ja havia tingut la sensació que no havia d’acarar Zehetmayer amb el mot talp (amb la seva pàtria!). L’hi he acarat i he pogut confirmar la meva suposició, referida al fet de pronunciar el mot talp (que li recordava la seva pàtria). Tampoc no hauria hagut de pronunciar davant seu, com aleshores he vist, els mots vomitar, Bundscheck, Krennhof, llenç, miners o mina, ni tampoc el mot centre penitenciari. Però haig de confessar», va dir el príncep, «que mentre era amb Zehetmayer he tingut constantment la temptació d’emprar justament els mots que ell temia. Recorda», es va dir el príncep a ell mateix, «no has parat de dir remolatxa. No hi vaig tenir miraments», va dir el príncep, «no hi he tingut miraments, no hi he tingut miraments ni un moment. Zehetmayer és en ell i per ell mateix una classe de persona amb la qual cal tenir miraments, com se n’ha de tenir amb la majoria de les persones, doctor, però jo no hi he tingut miraments; de bon començament m’he adonat de totes les seves febleses, malalties, i precisament per això no hi he tingut cap mena de consideració. Amb aquesta persona no haig de tenir cap consideració, he pensat durant un moment —el moment decisiu—, no li serveix de res, no li serveix de res, etc. Per què? Estimat doctor, sempre torno a caure en aquesta mena de preguntes completament forassenyades», va dir el príncep, «que busquen una explicació, una il·lustració. Però no hi ha res per explicar, no hi ha res per il·lustrar. El mot Stainz», va dir el príncep, «a Zehetmayer (no pas a mi!) li ha recordat el mot Rassach, i la paraula Rassach una altra història. Li haig de contar una història», va dir el príncep. «Sembla que Zehetmayer només viu de les històries que es relacionen amb determinades paraules que l’irriten i que ha d’explicar quan sent una d’aquestes paraules. A Rassach», va fer el príncep, «de petit Zehetmayer havia jugat en una pallissa a casa dels parents. A la tarda, doctor, amb la calorada que fa témer als nens que s’ofegaran sense que els pares els puguin ajudar. Ja sap què vull dir, la terrible calor de les pallisses. De sobte l’oncle crida Zehetmayer —té quatre anys— a sopar, el qual s’endú un esglai i es gira i encara s’endú un esglai més gran en descobrir el cadàver d’un home penjat d’una biga. Un penjat, diu Zehetmayer. Va cridar al penjat, manant-li que saltés de la biga, perquè el nen de quatre anys s’imaginava que el penjat podria saltar de la biga sense problemes. A sopar!, cridava el nen tota l’estona, A sopar! El mort va ser el primer home completament nu que Zehetmayer va veure. Tot d’una el nen de quatre anys es va fer càrrec que l’home que penjava de la biga era mort, i llavors va deixar anar un crit que va fer que la seva família anés corrents a la pallissa. Segons Zehetmayer una persona que ningú no coneixia es devia haver penjat de la biga la nit anterior. En un moment d’excitació (Zehetmayer ara). Després Zehetmayer va descriure com el seu oncle havia tret el cadàver de la corda, com l’havia estiregassat i com li havia donat estrebades per no haver de tallar la corda, i com els seus familiars havien intentat esbrinar qui deuria ser el suïcida. Van escorcollar les butxaques de la roba que hi havia a terra (només uns pantalons i una jaqueta) i no hi van trobar res. Constantment es tornaven a mirar ara el cadàver», va dir el príncep, «ara qui havia descobert el cadàver, el petit Zehetmayer. Tot d’una el seu oncle havia dit, tot mirant-se el petit Zehetmayer: pobra criatura!, i en aquell moment Zehetmayer es va espantar moltíssim i va fugir de la pallissa cap al rebedor de la casa i va tornar a sortir del rebedor per ficar-se al bosc on es va esgarriar plorant, etc…, Mentre Zehetmayer contava aquesta història que per a ell anava associada al mot Rassach (Stainz, etc.), jo he arribat a la conclusió que no estava del tot sobri. Fins aleshores no se m’havia acudit que Zehetmayer podia estar begut. He pensat: ja deu haver sortit begut de casa seva; i he pensat: Zehetmayer sempre està begut. Encara queda tota una pila de detalls curiosos sobre aquest Zehetmayer», va dir el príncep. «Hi renuncio. Quan ha sortit de casa l’he observat més estona de la que mai he estat observant una persona, fins que ha arribat més enllà dels murs. Fins que ja no el veia. A les nou», va dir el príncep, «he tornat a llegir una altra vegada l’anunci i he pensat que era un anunci ben corrent i absolutament mancat de gràcia. Em sorprèn que hi hagi una sola persona que respongui al meu anunci, i aleshores arriben els altres dos aspirants, Henzig i Huber. Primer Henzig», va dir el príncep. «Fem doncs una petita caracterització de Henzig». (El to del príncep és malaltís!). «Trenta-quatre anys», va dir el príncep, «trobo Henzig (contràriament a Huber que em sembla més simpàtic que apte per al lloc) el més apte per a la feina, però gens simpàtic. Henzig és de la comarca de l’Aussee, d’una família de silvicultors i explotadors forestals: el pare, inspector forestal, Escola d’Estudis Forestals d’Ort, edafologia, etc…, Seguretat en tot el que diu, i també té raó en tot el que diu», va dir el príncep. «Llindars de protecció / emplaçaments d’aixopluc al descobert / emplaçaments d’aixopluc coberts, etc. A mi em deixa bocabadat que li sembli d’allò més natural saber-ho absolutament tot (verticalment: tallada de selecció, etc…). La correcció d’aquest home em desagrada», va dir el príncep, «netedat, indumentària, tot bons trets que de sobte em repel·leixen, per què? No em calia mirar els seus certificats per saber que me les havia amb un home excel·lent. Al principi de la conversa ja se m’ha escapat irònicament la paraula Zehetmayer, dic: un pobre home, en un estat deplorable, dic; i demano a Henzig que em digui i que em descrigui totes les seves activitats fins al dia d’avui, mentre jo encara gaudeixo dels mots, no pronunciats, llac de Puschach. M’ocupo de Zehetmayer, no de Henzig, estimat doctor. Mentre Henzig em donava detalls de la seva carrera (procés?), m’ocupava de la gran desesperació de Zehetmayer. De sobte he dit en veu alta: no cal dir que hi ha gent construïda d’una manera tan atroç que ens ocupa constantment d’un mode agradable. Henzig s’ha irritat», va dir el príncep, «però només uns segons, després ha continuat amb els detalls. Per a mi ha estat un plaer escoltar Henzig i pensar en Zehetmayer», va dir el príncep. «No m’ha costat gens extremar aquest plaer a ultrança. Henzig ha dit que feia sis anys que treballava a Kobernausserwald, l’Escola Superior de Silvicultura d’Àustria per excel·lència», va dir el príncep, «des de fa uns anys!, als antics boscos dels Habsburg, avui boscos estatals, republicans. Ha parlat una estona d’avets, de sòls profunds àrids i humits, de vegetació frondosa i primus radiata, de condicions de pagament, compres, vendes, el mot Libèria i el mot mangle, moltes vegades, estranyament grotesc: els Habsburg. El millor hauria estat contractar aquell home immediatament», va dir el príncep, «car de seguida me n’he adonat: era el millor. Però no l’he contractat immediatament», va dir el príncep. «Aquest home em recordava la meva joventut, llargues passejades pel bosc amb vestits de la millor qualitat acompanyat de l’inspector forestal Siegmund. Converses sobre els colors de les salvatgines, drets de caça, malalties dels arbres, exportació de fusta a França i Itàlia, la meva joventut ja avançada. Tot d’una m’he endinsat en molts temes científics», va dir el príncep, «en una política grandiosament oblidada, en llargues converses en qualsevol cas secretes i extingides. Tenia al nas l’olor de totes aquestes converses i temes i boscos i vestits, i l’olor de l’aire a la vora de l’Ache, l’olor del Tirol, Salzburg, l’Alta Baviera i l’Alta Àustria, l’olor dels boscos familiars. He esguardat per dintre unes oficines al llindar d’un bosc tirolès amb uns taulons a terra que traïen qui hi passava per sobre. Deien: Ve l’inspector forestal!, deien, El doctor Konstanz o la Marie. La porta dóna a una biblioteca on s’arrengleren dos mil volums d’història falsa, des de Descartes, Pascal i Schopenhauer fins a escrits de l’Schlern. Quan travessava Henzig amb la mirada veia els enormes boscos entre l’Innviertel i les planes de Baviera o la immensitat boscosa d’Eslovènia», va dir el príncep. «Crec que la pau que impera en la natura és i roman la pau infinita», va dir el príncep. «De sobte he dit a Henzig: comptat i debatut», va dir el príncep, «i ho he dit d’allò més torbat, comptat i debatut trobo que és massa jove per a aquesta feina. Car vostè ja veu, li he dit a Henzig, que hauria de suportar una terrible responsabilitat. A Kobernausserwald, dic, hi ha molts funcionaris que per més bons que siguin no tenen cap responsabilitat. Els funcionaris estatals no tenen cap responsabilitat. A la república el mot responsabilitat és un estrangerisme!, dic. Ho sé, dic», va dir el príncep, «a les explotacions forestals estatals tot és irresponsabilitat, el més sorprenent dels denominats sistemes nous —que en realitat són antiquíssims— és que no impliquen cap responsabilitat. I dic», va dir el príncep, «les conseqüències d’aquesta irresponsabilitat les pot veure vostè mateix, senyor Henzig. Ja ho veu, li he dit, vull dir, li he dit, jo ja sé què entenc per responsabilitat. Aquesta responsabilitat, la natura…, dic. En aquest lloc tindria la màxima responsabilitat. En aquest lloc no hi ha aquest Estat ridícul. A les terres dels Saurau no hi ha aquest Estat ridícul. Encara no, dic, i: això d’aquí és un Estat propi. Aquí governen les lleis naturals pròpies dels Saurau, ho entén?, dic, les lleis naturals dels Saurau, i no les de la república, no pas les de la pseudo-democràcia. I dic: la superfície és gran, ja deu saber que la superfície dels terrenys dels Saurau és molt gran, encara ho és! Henzig ha fet que sí amb el cap. I ara, dic, troba que és idoni per a una feina així? Li vull fer avinent, dic a aquest home, que no és cap empresa estatal, que és una empresa privada. És una immensa responsabilitat! I penso que justament aquest home anomenat Henzig serviria per ocupar aquest lloc, però dic: m’imagino un home més gran fent aquesta feina, però un home tan jove… Penso: Henzig és l’home ideal per a aquest lloc; i dic: sens dubte s’exigeix massa a vostè mateix… Henzig no diu res. Aleshores em diu que a més a més parla francès (naturalment), anglès, rus i italià. Molt bé, dic jo, ara mateix no puc prendre cap decisió, resolució, dic», va dir el príncep, «no, ara com ara no em pot demanar cap decisió. Li dic: ja li escriuré, doni’m la seva adreça. D’aquí a dos dies rebrà un telegrama. M’aixeco», va dir el príncep, «i estrenyo la mà de Henzig, obro la porta perquè no hi ha ningú més que la hi hagués pogut obrir, ningú, i se’n va. Henzig, cap altre, em dic, i mentre m’assec al despatx penso: per què m’ha repel·lit de sobte la correcció d’aquest home? L’ordre en general? L’educació? M’he quedat tot parat. La teva sobtada aversió per uns grans coneixements, m’he dit a mi mateix», va dir el príncep. «A cada punt i moment dic: un bon home, un bon home, renoi quin bon home, aquest Henzig… Camino amunt i avall del despatx. Calculo els ingressos de la primavera de les pedreres. Penso: encara són rendibles aquestes pedreres de grava? Mentre començo a rumiar sobre els treballadors sobrers a les pedreres (i a les mines), si no hauria de tancar les mines, tancar-les, penso, tanques les mines i tanques les pedreres, a la fi tanques les mines i les pedreres, piquen a la porta i al davant tinc una altre (el tercer) sol·licitant: Huber». El príncep va dir: «Huber és del Bundau. Fa servir un llenguatge, té una manera d’expressar-se que de seguida m’evoca l’expressió enemic de la civilització. Penso: aquest és un home que surt de grat i no surt de grat del Bundau. O: a qui li agradaria sortir del Bundau si pogués sortir de grat del Bundau, etc. Però, no deu pas haver sortit del Bundau pel meu anunci? Li pregunto de seguida: has sortit del Bundau pel meu anunci? Aquest home, ni parlar-ne, penso. Ell diu: i tant, per l’anunci! Jo dic: però jo busco una persona perfecta! Penso en Henzig. Huber diu que té trenta anys d’experiència sense especificar quina mena d’experiència. Em miro aquell home i sé», diu el príncep, «quina mena d’experiència té, en què ha treballat aquests trenta anys: de capatàs forestal.

Li dic que segui, aquí té una butaca, li dic, i Huber s’asseu. Grotesc! Li ofereixo un vas d’aiguardent, torno a dir: jo no bec, el metge m’ha prohibit la beguda, però és més fàcil parlar quan es beu! Huber es beu el vas d’un glop. Grotesc! Porta un vestit polit perquè sempre el deu penjar a una porta en comptes de ficar-lo en un bagul, penso. Li torno a oferir aiguardent. Em miro el seu barret, la seva jaqueta, els pantalons, els botons de la jaqueta, penso: al Bundau fa fred, allà sempre és hivern, les persones que viuen al Bundau són persones francament hivernals. Existències, penso, doctor, existències. És un paisatge que només permet un mínim vital. El verd ennegrit que tot ho domina, el negre verdós crea unes tenebres tan grans que àdhuc exclouen el suïcidi. El pensament d’aquests homes és constantment a punt d’ofegar-se, les ganes de viure a punt d’esllanguir-se, tot es congela i es glaça alternativament. Com van les coses pel Bundau?, pregunto a Huber. Sempre igual, diu Huber. Diu diverses vegades, doctor: sempre igual! Al Bundau viu en Drack, dic jo, el serrador. Ah sí, en Drack, diu Huber, el serrador. Jo dic: en Drack és el que va fer els terres del Belvedere, oi que sí? Dic: en Drack té tres germanes. Parlar amb en Drack és una satisfacció, dic jo. Sí», va dir el príncep, «en Drack és l’únic del Bundau que té diners. Sí, diu Huber. Crec», va dir el príncep, «que no em sé explicar que el primer matí ja s’hagin presentat tres sol·licitants per al meu anunci. Vostè què hi diu, doctor, tres sol·licitants el primer matí en resposta a un anunci ridícul? Què hi diu? Li dic a Huber», va dir el príncep, «en Drack ara només es dedica al parquet, oi que sí? Ja no fa terres de vaixell. Fa excepcions, dic jo. Fa excepcions, diu Huber. Crec que el meu anunci és un anunci dolent. I aleshores, per què s’hi presenten tres sol·licitants alhora el primer matí? Incomprensible. Incomprensible!», va dir el príncep. «He pensat: Huber no en té cap culpa! Culpa? Huber? Per què? Ja n’hi ha prou, he pensat. He preguntat a Huber quan havia llegit l’anunci», va dir el príncep. «M’agradaria saber-ho; m’adono», va dir el príncep, «que també ho he preguntat a Henzig i a Zehetmayer. Dic: Quan has llegit l’anunci? I m’adono que Huber el tracto de tu, mentre que tant Henzig com Zehetmayer els he tractat de vostè. Portes l’anunci a la jaqueta?, dic», va dir el príncep. «Hubert treu l’anunci de la jaqueta i el posa sobre la taula. El torno a llegir. L’has llegit mentre esmorzaves?, li pregunto. Ho nega», diu el príncep, «deixant veure que encara no ha esmorzat. Sense dir ni una sola paraula, tot en ell ho diu alhora, aconsegueix de deixar clar que encara no ha esmorzat. Vaig a la cuina», diu el príncep, «veig que a la cuina no hi ha ningú, a la cuina no hi ha ni una ànima, i preparo per a Huber una llesca de pa amb cansalada, unto el pa amb mantega i me l’emporto al despatx i li dic que es mengi el pa. Sidra?, pregunto. No, no vol sidra. No cal dir que té fills, l’únic que no entenc és si tres o quatre, li dic: menja!; i dic: quants fills tens? Tres, diu. Vull saber quants anys tenen. Trenta-un, vint-i-quatre, disset, diu. Se me n’han mort quatre. Jo penso: què compta en la vida? Penso: la teva dona deu estar bé, oi? Porta bé la casa (sis jornals)», diu el príncep, «bé, diu Huber. Si no hi hagués en Drack, en Drack al Bundau… Fa que sí amb el cap. En Drack, dic jo, alimenta el Bundau indirectament. En Drack es dedica a filosofar, i les seves tres germanes el nodreixen, cosa que li repugna. És terrible tenir tres germanes, dic jo. En Drack i el Bundau…», va dir el príncep. «I aleshores m’adono que jo visc amb dues germanes. També se m’acut que tinc la mateixa edat que en Drack. I de fet les circumstàncies que envolten en Drack són les mateixes que les meves, les econòmiques, les familiars, les personals, només que en Drack és a baix, jo sóc a dalt, però també podria ser que jo fos a baix i en Drack a dalt… Dic a Huber», va dir el príncep, «però les tres germanes d’en Drack són geperudes, i crec que en Drack és la víctima de les seves tres germanes; un home pot ser fort, tan fort com vulgui, en Drack és fort, però les seves tres germanes són més fortes… Un Drack solter com a resultat, un Saurau vidu com a resultat, penso. Dic, més per a mi que per a Huber: en Drack hauria pogut tenir una dotzena de bons partits, però Huber m’ha sentit», va dir el príncep, «i ha parat de menjar per dir: els Thurn i Taxis. Després Huber diu que la pesta bovina ha devorat quasi tot el bestiar del Bundau i que el Bundau ja no se’n refarà mai més! Fixi-s’hi bé, doctor, no se’n refarà més! Un cop les epidèmies es declaren ja no s’hi pot fer res. Per a l’Estat ja no s’hi pot fer res. Per a l’Estat, tal com és en l’actualitat, sempre és massa tard. L’Estat malbarata els medicaments en cadàvers! Molt bé, Huber, dic jo, quan has llegit l’anunci? La seva dona li havia portat el diari de Knittelfeld molt de matí. Una visita mèdica», va dir el príncep, «mal de ronyons. Huber li ha pres el diari mentre es canviava, ella li ha retret com cada dia que no hi havia diners. Que ell no treballava, que ella ho feia tot, que ella guanyava els diners, que ell feia el dropo, que ell no guanyava ni cinc, que ella s’ocupava de tot, que ell ho llençava tot per la finestra, etc…, Li ha acabat dient gandul i moll, i aleshores ell s’ha enrabiat», va dir el príncep, «i l’ha amenaçada de donar-li una bufetada, però no la hi ha clavada i se n’ha anat al dormitori i s’ha tirat al llit. Al llit he llegit l’anunci, ha dit Huber. Immediatament ha donat un bot, s’ha vestit, ha sortit de casa i del Bundau per venir aquí. Mentre venia li ha semblat absurd de sol·licitar aquesta feina (Zehetmayer!). Però no, s’ha repetit una vegada i l’altra, hi aniré, hi aniré, hi aniré, aniré a veure Saurau. I amb el constant hi aniré-hi aniré de sobte havia arribat a dalt. Tanmateix la vista del castell l’havia descoratjat, i m’ha dit que abans de trucar hi ha donat quatre o cinc voltes. Rumiava constantment si no havia de girar cua i marxar, baixar fins algun hostal… Però aleshores ha vist sortir Henzig, un home bastant ben plantat, segons Huber, i no ha pogut estar-se de trucar. A la meva edat fóra de necis començar una feina nova, m’ha dit Huber. Però la seva dona no para de fer-li retrets», va dir el príncep, «el torna boig, cada dia li demostrava que ella era imprescindible i que ell sobrava. Però no cal dir que no era de cap manera la persona idònia per al lloc que havia anunciat, va afegir Huber, i amb això devia voler dir no del tot incapacitat. Crec que les qualificacions del capatàs són de les millors», va dir el príncep, «que les qualificacions de Huber són d’allò més satisfactòries, i així ho faig constar, dic: sens dubte les teves qualificacions són les millors. Això no obstant, es podria haver imaginat, faig, que no era apropiat per al lloc d’administrador. No, no, dic jo», va dir el príncep, «aquesta mena de feina demana una experiència molt diferent. Ell ho sap perfectament, i jo dic clarament, no que segurament Huber no deu estar capacitat per a la feina, sinó simplement que és inapropiat. Dic», va dir el príncep, «però tornar a sortir un cop més del Bundau ja és un avantatge. Sí, ha admès Huber. Jo mateix ja fa dos anys que no he estat al Bundau», va dir el príncep, «com que sempre són uns funerals el que em fa abandonar el castell i baixar a les valls, com que sempre mor algun familiar o algun conegut (o que no es coneix), sempre es va a les regions més apartades del país (i de l’estranger, naturalment). Hom és, amb independència de la vida professional, un viatjant de funerals. I sempre moren precisament aquells, doctor, dels quals s’ha sabut que moriran. Les sorpreses són comptades. Dic», va dir el príncep, «es fan obres per engrandir el cementiri del Bundau, oi que sí? I Huber diu: picabaralles. El batlle, els socialistes… etc…, Ningú no ha volgut lliurar cap tros de terreny al municipi. I el municipi va i imposa unes expropiacions. Expropiacions, penso jo. Aquesta paraula em fa prendre consciència de la repulsivitat de l’Estat, de tota l’estupidesa de l’Estat, de la púrria que són els funcionaris estatals! Expropiacions! Arreu s’expropia, dic jo, aquí sota s’expropia pertot arreu amb les excuses més gastades. Els polítics expropien sense parar. S’expropia sense parar. Expropien i arruïnen. Expropiacions!, exclamo, i dic: esperem que aviat s’expropiï l’Estat mateix. Com abans s’expropiï millor!, exclamo, que se suïcidi! Ja és hora que aquest Estat s’expropiï a si mateix!», va dir el príncep. «Aquest Estat ridícul, he dit jo. Expropiacions! Et tallen els dits dels peus a destralades, doctor, fixi-s’hi bé, els dits dels peus, els talons, ja no pots ni caminar! De sobte sóc amb Huber», va dir el príncep, ens havíem aturat i miràvem al barranc, «a qui havia ofert un altre vas d’aiguardent en plena discussió política. L’Estat està corcat, dic jo, parlo molt seriosament, l’Estat està corcat. Darrerament la meva expressió preferida, doctor: l’Estat està corcat. Tot és una carronya, dic a Huber: els rojos són una carronya i els anarquistes són una carronya, la monarquia és naturalment una carronya i la república és naturalment una carronya. Tot es troba en una agonia igualment beneita, m’equivoco? Tot tret de la ciència. Dic a Huber: però l’agonia republicana és l’agonia més repugnant de totes, la més penosa. No troba, doctor? Jo dic: el poble és neci i punt, sempre ha estat així. Llavors Huber diu que al Bundau i concretament entre els treballadors d’en Drack hi ha comunistes. Comunistes!, dic jo, comunistes! Exactament, comunistes! Aquí també en tinc una pila, dic jo! A sota el castell tot és comunista!, dic jo. Tot! Però el comunisme i els comunistes no saben què és el comunisme. Dissortadament! I tornant al meu anunci, dic a Huber que indubtablement és un bon home, però, com ja he dit, no és apropiat per al lloc d’administrador. Fins i tot dic: et subestimes, però no estàs capacitat per a la feina d’administrador». El príncep havia pensat que aquell home devia tenir cinquanta anys, però que n’aparentava seixanta. «Fa cinquanta anys un capatàs forestal s’hauria pogut presentar tranquil·lament per a un lloc així», va dir el príncep, «ara ja no. Avui en dia els negocis demanen persones amb esperit científic, un Henzig. No, dic a Huber, no deus haver pensat mai seriosament que Saurau et pogués contractar! Dos quarts de dotze, Huber, dic», va dir el príncep. «Li ofereixo la tercera copa. Dic: el que abans has vist sortir, el que tenia bona presència, aquest és, Henzig, dic jo, aquest. Escola Superior d’Estudis Forestals d’Ort, dic jo, edafologia, Viena, París, Londres, Madrid. I a més a més de constitució forta, dic jo, anglès, francès, italià… Kobernausserwald, dic jo, l’arrogància i els mètodes científics més despietats i moderns fins i tot contra ells mateixos. No són gens ximples, dic jo. De fet, penso jo», va dir el príncep, «els estudis forestals en l’actualitat són solament una part de les ciències econòmiques, si no són purament ciències naturals. En l’actualitat tot és ciència, dic jo», va dir el príncep. «Huber es vol aixecar, però no s’aixeca. Tot és un enorme aparell científic, dic jo. Absurd, dic jo. Huber s’aixeca. A Àustria, dic a Huber, tot porta un retard pervers. Quasi de dos-cents anys en tots els camps, dic jo. Ridícul, dic jo, i no exagero pas, doctor, i dic: substàncies, un producte químic poderós. Com més s’allunyi del concepte convencional de la natura més bell, més poderós, vull dir, més poètic. Huber, dic, doctor, com és el servei de correus al Bundau? Encara és tan desastrós? Huber diu: un desastre. I els col·legials?, pregunto. Sense necessitat d’expressar-ho, el mot col·legials em fa avinent el meu interès per la misèria dels col·legials de les regions muntanyenques. Huber va cap a la porta», diu el príncep, «penso: els seus pantalons, absurds. La seva jaqueta, absurda. El seu caminar, absurd. Grotesc, penso. El concepte de col·legial, doctor, és un concepte miserable a tot el món, doctor, però a la comarca del Bundau és el més miserable i el més amarg de tots. Fa vint anys que es parla que es construirà una altra escola al llindar de la vall, però fins avui encara no s’ha construït cap escola. Sempre penso: tot el sistema d’ensenyament del nostre país és endarrerit, simplement antiquat, deplorable, no creu doctor? I penso que què passaria si es permetés que cada nova pensada es transformés en pensament… Dic: Huber, no s’ha de reflexionar… Reflexiono sobre la niciesa de les expressions, doctor, sobre la niciesa, sobre la niciesa en què viu i pensa l’home, pensa i viu, sobre la niciesa… Em permeto el luxe de viure la meva vida, absurd! Jo visc, absurd! Tothom viu, absurd! La niciesa de refiar-se de la llengua alemanya, doctor, absurd!, penso, i no només els alemanys, sinó sobretot els alemanys! La niciesa que prové de l’alemany… La niciesa d’un món consistent en avantatges i desavantatges i res més… Filosofar! No! Un dia al Bundau vaig veure un faisà tot gras assegut sobre un porc senglar, de debò, dic a Huber. Huber m’escolta. Escolti’m, doctor, Huber m’escolta… És al costat de la porta. Sí, sí, he anat al Bundau moltes vegades amb el meu pare pels faisans i els porcs senglars, dic jo. El Bundau sempre va atreure el meu pare, la força d’atracció del Bundau, dic jo. Devia tenir uns vuit o nou anys, dic, un dia ens vam ficar al Bundau molt de matí, i de sobte al fons de la vall veiem el faisà assegut sobre el porc senglar. Aleshores el meu pare em va descriure les relacions entre els faisans i els porcs senglars, grotesc!, dic jo, i em va explicar tot de coses sobre els faisans i els porcs senglars. Érem asseguts sobre un tronc, el meu pare i jo, i, quan el faisà es va començar a gronxar desvergonyidament sobre la cua del porc senglar, el meu pare va i l’abat d’un tret. De la cua del porc senglar, dic jo. D’un bot el porc senglar es fica dins el bosc. Jo agafo el faisà i mentre m’inclino cap al faisà el meu pare engega un altre tret. A l’aire. Quan torno amb el faisà li pregunto per què ha disparat un altre tret, a l’aire, dic jo, per què a l’aire? El meu pare no em pot donar cap explicació. Mai no he disparat a l’aire sense motiu, diu el meu pare. Al Bundau hi ha faisans bells i porcs senglars bells, dic jo. Huber se’n vol anar. Va cap al rebedor. Naturalment, dic jo, et puc necessitar encara que no sigui per al lloc d’administrador. Proposo a Huber de treballar per a mi de capatàs, si bé sense dret a pensió, perquè Krainer necessita ajuda. Però no accepta la meva oferta. Un home estrany. És evident: Huber no vol treballar, ja no, mai més. No, no, diu. Prefereix escoltar cada dia els insults de la seva dona. Penso que Huber m’aniria molt bé. Tot està tan abandonat, miri doctor! Però no serveix de res, Huber se’n va. Crec que el meu anunci l’ha ajudat a sortir del Bundau. El fred Bundau, penso jo. Huber d’administrador, penso. Huber i Zehetmayer, grotesc! Faré tractes amb Henzig», va dir el príncep, «Henzig és l’única persona apropiada. En realitat Henzig és el que sempre he buscat i mai no he trobat. És evident que es tracta d’un personatge que amb molt poc temps se’m farà inestimable, imprescindible. Té molts avantatges. Un telegrama a Kobernausserwald triga naturalment tot un dia», diu el príncep. «Si l’envio ara, al migdia, he pensat», va dir el príncep, «no arribarà fins demà al matí a Kobernausserwald. Correus, els correus completament deixats d’Àustria! Vaig al rebedor i dicto el telegrama a la meva germana gran, la qual crida el vell Krainer que se’n va cap a correus. Amb Henzig no corro cap risc», va dir el príncep.

«Ja ens hem posat d’acord sobre els aspectes financers. Viurà al pavelló de caça, no, al pavelló del jardí, no, al pavelló de caça, al pavelló de caça. Proposo entrada en servei immediata, li he telegrafiat. Però aleshores recordo que Henzig té un contracte estatal i que pel cap baix podrà començar a treballar la setmana que ve. Els boscos de l’Estat que tot ho espatllen», va dir Saurau, «l’Estat que tot ho espatlla, el constant i interminable suïcidi de l’Estat. Doctor, en l’actualitat tots els Estats —i no solament els d’Europa— se suïciden ininterrompudament. Es el meu tema de tota la vida, doctor», va dir el príncep: «L’Estat que tot ho espatlla, les persones que no s’entenen amb l’Estat i l’espatllen. Ara se m’acudeixen els mots desastre intel·lectual, doctor. Quan Huber és fora faig posar un rètol a la porta principal de la muralla que diu: Lloc d’administrador ocupat; i me’n vaig al despatx. Encara vénen una pila d’aspirants al lloc d’administrador, els observo fins que se’n van, alguns de seguida, la majoria després de dubtar molta estona. Massa grans. Constantment em dic a mi mateix que és ben curiós que es presentin tants sol·licitants justament per aquest anunci. N’hi ha un que truca, però no se li obre. Ja és ben notable que entre els tres primers sol·licitants hi hagués l’apropiat, no li sembla doctor? Parlar amb persones que acabes de conèixer et deixa pensatiu i cansat. Riure’s d’aquestes persones no està bé, prendre-se-les seriosament no està bé. El problema està a saber fins a quin punt s’hi ha d’entrar en contacte, si s’hi ha d’establir alguna mena de contacte, doctor, cregui’m… contactes», va dir el príncep, «… sóc en la mesura que estableixo contactes, etc., com vostè diu sempre doctor, però això sempre fa sortir novament l’element irònic del meu pensament… L’irònic, que esmorteeix l’insuportable… Penso: he estat massa amable amb Huber o he estat massa poc amable amb Huber? I com m’he portat amb Zehetmayer? Ja és gran que cada vegada que una persona hagi desaparegut de la meva presència de sobte sempre em vingui la idea de si he estat amable o antipàtic. Però amb Huber he estat força amable, em sembla. Amb qui he estat menys amable ha estat amb Henzig, ha estat una conversa molt breu, una trobada amb insults i antipatia, Henzig, penso, és l’administrador ideal».

Aleshores Saurau va dir que fins i tot quan era amb les seves germanes i filles perquè ja «no podia aguantar més» a la seva habitació, «quan baixava a les habitacions de baix amb l’esperança de mantenir una conversa que el distragués», mentre elles parlaven o no deien res o «es preparaven per a la nit en estat contemplatiu» com de costum en el crepuscle «que sempre governa Hochgobernitz», que l’ataca, cada dia sentia més els sorolls de què havia parlat tan sovint amb el meu pare, «ja feia mesos» que no havia deixat de sentir aquells sorolls, va dir.

Cada dia més sotmès a la «la mecànica mental centrada en l’exaltació i l’especulació més elevades» (pare), en els seus estats de feblesa, àdhuc en aquell estat que en el transcurs dels darrers mesos s’havia convertit en el més insuportable dels turments per mor de les «discussions masoquistes» (pare) que mantenia tot sol amb ell mateix tancat i barrat a la seva habitació i que no havia interromput durant l’estada a Anglaterra del seu fill i que, segurament pel fet d’haver de viure a Hochgobernitz fins a la mort, l’havien menat a un paroxisme —amb la més gran desconsideració sobretot amb ell mateix— que centrat en una vil irritació li exigia un esforç mental suprem, un esforç cada dia més desconsiderat per la seva capacitat intel·lectual «dirigit lògicament a tots els fenòmens de les ciències naturals». (Saurau), havia sentit, havia hagut de sentir aquells «sorolls mortals» (pare), fins i tot la nit anterior mentre estudiava les memòries del cardenal Retz, tot i que era incapaç de recordar el moment exacte en què havia estat obligat a sentir aquells sorolls. Els sentia sense descans i ja no podia dormir, i cada dia tenia més por d’aquells sorolls. Les darreres setmanes aquells sorolls («antitipus?» [pare]) no havien parat d’escometre’l i trasbalsar-lo de la manera més atroç i aquells sorolls l’havien «projectat a dintre» de la seva pròpia mort de la manera més atroç.

Justament en la mesura que creia haver d’apartar-se del món, s’hi lliurava, va dir Saurau: «Tenim idees fantàstiques i estem cansats», va dir. El Saurau havia entenebrit Hochgobernitz, i al cap i a la fi Hochgobernitz el Saurau en la «perfecció de les possibilitats d’esgotament». «Les analogies són mortals» és una de les seves frases decisives que sempre repeteix.

Mentre la seva família, va dir, «aquesta vil amputació constant de l’esperit». (Saurau), que governava a Hochgobernitz en el seu nom i que «inhala a dintre seu des de les distàncies més grans, primer dins els seus cossos i després dintre els seus caps, la seva vida quotidiana» com una «de les cents i mils de desconcertants cleptomanies intel·lectuals i amb la desesperada manca de recursos per a la qual ha estat educada», ell, Saurau, enmig de tots ells, en la seva «companyia desastrosa» es veia afectat per aquells sorolls («erupcions de l’interior de la terra?» [pare]). Un terrabastall el dominava. En sentir el seu cervell («irrupció de l’aigua en la sequedat de temps immemorials?» [Saurau]) turmentat com una membrana profanada pel bé de tota la humanitat en la qual sempre hi havia hagut aquells sorolls («una transformació del que és en quelcom altre que serà?» [Saurau]), no només oïa aquells sorolls, també els veia i els sentia al cap. El seu cervell havia de suportar aquells sorolls («esquerdes que s’engrandien, un procés de descomposició ideal de la natura!» [Saurau]). Quasi totes les frases en què tot d’una injecta desenfrenadament el seu turment acaben amb «pel bé de tota la humanitat».

Va explicar que sovint sentia que la immensa «història de sentiments i pedres s’esfondra i reneix en substàncies completament noves», un procés que per ell significava «l’anihilació de tot per fer-ho definitiu».

«Aquí, des d’aquest lloc, he discutit sempre amb el meu administrador de tot el que es referia a Hochgobernitz», va dir Saurau mentre assenyalava extenses zones de la vall devastades per la riuada que no feia gaire havia cobert grans extensions a sota de Hochgobernitz. «Mentre jo, no fa ni tres setmanes», va dir Saurau, «em passejava per aquí amunt i avall incapaç de fer cap comentari sobre la monstruosa desolació de la riuada», va dir, «i observava la lenta davallada de les aigües, en silenci, terroritzat, trasbalsat durant dues hores, doctor», li havia vingut a esment, va dir, la dubtosa vida del seu fill que estudiava a Anglaterra. «En aquest lloc», va dir Saurau, «sempre tinc present el meu fill. De fet l’existència del meu fill està completament separada de la meva». Va dir que pocs dies després de la mort de l’administrador, feia tres setmanes, havia contemplat, ell, el príncep Saurau, «contra la natura», la baixada de l’aigua des d’aquell lloc unes quantes hores i que després havia tornat al castell «sense pronunciar ni un sol mot contra la natura». Saurau va dir llavors: «El meu fill és a Anglaterra i jo pereixo aquí!».

El meu pare recorda que en la seva darrera visita, quan el príncep Saurau parlava de la riuada, sempre havia pronunciat els mots «inundació de fang» i havia parlat d’una «grollera desesperació mental». Pronunciant constantment els mots «inundació de fang» i calculant-ho tot en «costos de la riuada, xifres de la riuada, els dinerals de la riuada» i pronunciant el mot putrefacció, els mots procés de descomposició, el mot diluvi, perquè tota la contrada havia estat envaïda per una pudor moderada però «traïdora» de cadàver en descomposició —a les dues vores de l’Ache havien quedat immobilitzats molts caps de bestiar ofegats, oberts, embotits, «parcialment trinxats per la força de les aigües» (el meu pare), un gran nombre de caps de bestiar gros dels estables del Saurau de la vall que encara ningú no havia tret—, de sobte s’havia posat a parlar dels estralls causats en el seu cap pels sorolls del seu cervell molt més grans que els de baix, els de la vora de l’Ache. «Aquí al meu cap», havia dit Saurau, «s’hi estan fent realment uns estralls inimaginables».

Pel meu pare el primer dia després de la riuada havia estat fonamental per a la malaltia de Saurau que a partir d’aleshores s’havia desenvolupat amb una «fogositat increïble» (pare). «Aquell dia vam baixar tots dos a l’Ache, esglaiats per les proporcions de la catàstrofe» (pare). La magnitud de la riuada —com tots dos van poder comprovar quan l’aigua havia tornat a mare— havia estat catastròfica. Per Saurau era incomprensible que la riuada hagués estat justament després de la mort de l’administrador. «Justament ara que no tinc ningú que m’ajudi!», havia exclamat sense parar. De primer el xoc no els havia permès de bescanviar cap mot, i s’havien limitat a saludar els treballadors de la vora de l’Ache que treien del riu troncs i cadàvers i havien intentat d’arribar al més lluny possible; Saurau havia pregat al meu pare que no se n’anés, perquè en aquells moments no es podia quedar sol. Saurau s’havia passat tota l’estona parlant de milions de pèrdues. I, així com fins aleshores havia estat hores sense dir res, quan van tornar a ser al castell no va parar de parlar.

Aleshores Saurau em va dir: «Com més parlava de la riuada més s’apartava el seu senyor pare de la riuada. I justament», va dir Saurau, «va ser per culpa de l’obra de teatre que havíem representat al pavelló del jardí un dia abans de la catàstrofe de la riuada. Aquesta obra, que canvia cada any», va dir Saurau, «és una tradició de Hochgobernitz. Això és el més notable», va dir Saurau, «i ara parlo d’una ridiculesa que tot i així és simptomàtica: tan bon punt vaig començar a parlar de la riuada, el seu senyor pare va posar-se a parlar de l’obra. I com més em dedicava a la riuada més es dedicava el seu senyor pare a l’obra. Jo parlava de la riuada i ell parlava de l’obra». El meu pare va dir: «Tota l’estona pensava: has de parlar de la riuada, però parlava de l’obra». Saurau va dir: «Però jo parlava de la riuada i no pas de l’obra, perquè, de què hauria pogut parlar jo aquell dia sinó de la riuada! Naturalment, no podia pensar en res més que en la riuada! I el seu senyor pare no pensava en res més que en l’obra. Com més jo em preocupava de la riuada més es preocupava el seu senyor pare de l’obra, i en la mateixa mesura que jo, que parlava de la riuada, m’enutjava amb el seu senyor pare que parlava de l’obra, el seu senyor pare, que parlava de l’obra, s’enutjava amb mi que només parlava de la riuada. Un enuig monstruós!», va dir el príncep. «Constantment sentia que el seu pare comentava l’obra i interrompia la meva interminable xerrameca sobre la riuada. Això va ser l’increïble», va dir el príncep, «que amb el transcurs de les hores cada cop parlés més i de res més que de la riuada, i que el seu senyor pare de res més que de l’obra. I el seu senyor pare cada vegada parlava més fort de l’obra, i jo cada cop més fort de la riuada. Fort, igual de fort, vam parlar alhora igual de fort, tots dos, el seu senyor pare d’una obra escandalosa, jo d’una riuada escandalosa. I després», va dir el príncep, «hi va haver una fase en què tots dos vam parlar únicament de la riuada i seguidament una altra en què tots dos vam parlar únicament de l’obra. Però, mentre tots dos parlàvem de l’obra, jo només pensava en la riuada, i, mentre parlàvem de la riuada, el seu senyor pare només pensava en l’obra. Per torn, doncs, parlàvem de la riuada mentre el seu senyor pare pensava en l’obra i de l’obra mentre els meus pensaments eren en la riuada. Per mi parlàvem, de la riuada, pel seu senyor pare de l’obra. Quan parlàvem de la riuada pensava que el seu senyor pare volia parlar de l’obra, quan parlàvem de l’obra jo no volia res més que parlar de la riuada». «Jo volia parlar de l’obra», va dir el meu pare, «per comparar-la amb una obra que vaig veure una vegada a Oxford, per comparar els actors anglesos amb els nostres». El príncep va dir: «Naturalment, la riuada m’havia dominat completament, però, naturalment també, el seu pare no l’havia dominat igualment l’obra!», va dir Saurau. «Quan parlàvem de l’obra», va dir el meu pare, «vostè príncep exclamava constantment: pèrdues elevades! o pèrdues immenses!, mentre jo, quan parlàvem de la riuada, deia contínuament paraules com bambolines, mim, exaltació, marionetisme». «Però en el fons», va dir el príncep, «parléssim del que parléssim, aquell dia només parlàvem de la riuada».

«Immediatament després de l’obra», va dir el príncep, «vaig sortir del pavelló del jardí i vaig fer cap als murs interiors perquè l’obra no m’havia distret dels sorolls. I justament jo havia esperat que l’obra em distragués dels sorolls. Però a les muralles interiors tampoc no em vaig poder distreure dels sorolls i vaig anar a les exteriors. Als murs exteriors vaig poder estar una estona breu sense sorolls, i des dels murs exteriors vaig mirar a baix la gent que havia vingut a veure l’obra i que se’n tornava a casa seva. Alguns van baixar pel barranc», va dir el príncep, «no sé pas per què. Encara no he esbrinat per què alguns van baixar pel barranc. Des de darrera el gran pi observava la gent que s’acomiadava de les meves germanes i les meves filles. Aquesta obra», va dir el príncep dirigint-se a mi, «l’organitzen, no cal dir-ho, les dones, jo no tinc res a veure amb aquestes obres; les dones en representen una cada any i hi conviden centenars de persones que a mi no m’interessen gens i que en part són repugnants. Naturalment, a les dones l’obra els ofereix l’oportunitat de convidar centenars de persones que vénen realment, i en tot això l’obra també és el de menys», va dir el príncep, «les dones només la utilitzen perquè vingui gent al castell, i la gent que puja a veure l’obra no puja per l’obra sinó per pura curiositat. Si fos per mi», va dir el príncep, «no pujaria mai ningú al castell, ningú, ni una sola persona. És indubtable», va dir, «que aquest aïllament també és un estat malaltís, naturalment. De totes maneres la societat, i em refereixo a tota la societat, i sobretot a la capa social que ve a veure l’obra, és una xusma abominable. Però faig un favor a les dones, i poden convidar qui volen. Com que jo no vull que vingui gent a Hochgobernitz, l’obra em fastigueja. De debò», va dir el príncep. «Darrera el pi gran vaig estar una estona sense cap mena de soroll. Però per escalfar-me una mica, car tenia la sensació de gelar-me, vaig caminar una mica pel pati, després vaig córrer una mica i després vaig declamar algunes frases de l’obra en veu molt baixa mentre caminava lentament. La meva memòria no està destruïda, vaig pensar, no, la meva memòria encara és intacta, perquè he estat capaç de repetir unes frases de l’obra i justament de les més complicades. Havia pensat que les dones i també el jove polonès, un parent, se n’havien anat al llit mentre jo era al pati declamant frases de l’obra. El fet de poder recitar fragments sencers, els més llargs de la comèdia, sense cap falta, em va deixar molt satisfet. Fragments sencers,» va dir el príncep, «adelitant-me amb el ritme de les frases. Vaig caminar amunt i avall del pati cosa d’una hora, ara per les muralles interiors ara per les exteriors, sense adonar-me’n, mentre intentava recordar tot el que podia del text de l’obra. Al meu entendre una obra realment bona», va dir el príncep, «escrita pel meu cosí especialment per a aquesta ocasió. Vaig posar a prova la meva memòria», va dir el príncep, «de la manera més desconsiderada, no vaig tenir cap mena de miraments amb mi mateix, i vaig poder comprovar que la meva memòria era intacta. De veritat, doctor, aquell vespre la meva memòria era intacta. De sobte tornava a ser intacta del tot. Vaig reconstruir l’obra per a mi mateix», va dir el príncep, «i el que me n’interessava més de tot era la construcció interna. El que tenia d’efectiu. Tot d’una», va dir el príncep, «em va semblar que podria dormir, una sensació aleshores ja completament estranya, i vaig baixar des de la muralla interior on era en aquell moment al pati per anar a la meva cambra. De primer no volia travessar la biblioteca i això no obstant vaig travessar la biblioteca, m’interessava un llibre i volia fullejar-lo», va dir el príncep. «I quan entro a la biblioteca», va dir, «ensopego amb les dones. Em va sorprendre que encara estiguessin alçades. El cosí polonès també hi era. Tota la colla seia a terra. Eren les quatre de la matinada, vaig veure. Tota la colla seia per terra en coixins en una immobilitat molt estranya. Seien sobre els coixins morts de cansament amb els seus whiskys, en un estat d’encarcarament de tranuita. De sobte», va dir el príncep, «em van agafar moltes ganes d’encetar una discussió amb tots ells. Els vaig dir, i sobretot a les meves germanes: no teniu fred? No teniu molt de fred, aquí?, i immediatament vaig començar a parlar dels anticossos de la natura. El tema se’m va acudir de seguida. En aquelles hores del matí», va dir el príncep, «vaig poder elaborar els meus pensaments molt bé i molt de pressa. Tenia uns oients atents, tot d’una em vaig adonar que feia temps que no havia tingut tan bons oients, feia anys que esperava uns oients tan atents. Que hi hagi persones que escoltin amb tanta atenció! I que sàpiguen discutir!, vaig pensar. El jove polonès discutia d’una manera excel·lent, excel·lent», va dir el príncep. «Però de sobte —i ara fixi-s’hi bé doctor—», va dir el príncep, «els sorolls tornaven a ser-hi. Tota aquella estona els havia pogut reprimir gràcies a l’obra. A l’obra. Els sorolls van destruir instantàniament els meus pensaments i van transformar tot el que tenia al cap en un caos. Eixordador. De tot això, naturalment, els meus oients no en sabien res, naturalment», va dir el príncep, «no van poder travessar el meu cervell, naturalment. Però segur que els meus oients es van adonar», va dir, «que el meravellós ordre del meu cervell de sobte havia esdevingut un caos esglaiador, un caos esglaiador i eixordador. El dolor del moment», va dir el príncep, «en què els sorolls van tornar a aparèixer i ho van destruir tot dintre del meu cervell fou tan terrible, que vaig pensar que hauria de deixar estar el discurs i la discussió immediatament. Però com que feia anys que no havia tingut uns oients tan atents, com acabo de dir, uns oients tan lleials, exigents, a mi m’ho semblava, tan relaxats i bons discutidors, no vaig voler cedir i vaig reeixir a retornar l’ordre al meu cervell. Eren dos quarts de cinc del matí, i, en part perquè calia, parlava en polonès —m’havia d’adreçar principalment al polonès— sobre els anticossos de la natura, sobre la natura i sobre els anticossos, i sobre els anticossos provinents de la natura. Mentre ho profunditzava estudiava el grau de dificultat del meu pensament en relació amb el grau de dificultat del pensament dels meus oients. Segurament gràcies a l’obra», va dir el príncep, «de sobte va ser possible que tots plegats féssim un esforç intel·lectual que jo ja no creia possible, una comunió del pensament que sens dubte també va ser una trobada filosòfico-natural que va assolir la màxima concentració gràcies a la presència del polonès. En el punt culminant de la discussió i fins i tot abans de començar la discussió, vaig explicar als meus oients què era una discussió, que una discussió era quelcom molt diferent del que avui es té per una discussió. Vaig tenir la sensació que a la biblioteca hi havia en realitat unes persones completament transformades, no uns parents horribles, sinó receptius, capaços de pensar, elaborar pensaments, de seguir raonaments i discussions, vaig trobar-me al davant de persones completament canviades», va dir el príncep. «De sobte tots eren diferents! Vaig tenir la sensació de parlar amb ments científiques. Caminant amunt i avall parlava amb ments científiques! I tot d’una jo mateix ja no tenia un cap caòtic i adolorit, sinó un de clar i científic. Com que el meu pensament era del tot clar, a mesura que l’il·lustrava i el comentava, els meus oients l’assimilaven, cosa que jo ja no hauria cregut possible. Aquell matí», va dir Saurau, «ens esforçàvem amb entusiasme mentre la nit es fonia al voltant nostre i la llum del dia s’acostava per l’est i l’immens mecanisme de granotes i de grills es retirava sota terra, cap als congosts i les valls. Mentre clarejava, tot de sobte vam deixar de sentir-nos destructors de nervis. Havíem millorat. En totes les fesomies vaig poder constatar la calma, per bé que sexualment excitant, dels nostres sentiments i estats mentals. Aquell matí vaig poder constatar que encara no estàvem totalment anihilats. Les germanes del meu fill», va dir Sarau, «van cedir igual que les meves pròpies germanes, es van sotmetre al meu pensament que a tots —tranquils— els semblava una fantasia suportable en comptes d’insuportable gràcies a l’obra; la sobtada claredat dels nostres cervells va fer que de sobte a tots ens commogués la natura. Aquella pau», va dir el príncep. «Que poques vegades som capaços d’apreciar la pau. De sobte tots podíem viure plegats aquella pau que sempre impera a Hochgobernitz i no sentíem cap mena d’estat de feblesa hostil. Sense cap mena de feblesa, ni la més mínima, en la seva capacitat intel·lectual, tots seguien la il·lustració d’una monstruositat dintre de la màquina universal física i química que, com tots ells s’adonaven (i jo també) cada cop més sorpresos, ens posseïa cada cop més a tots. Però els sorolls del meu cervell», va dir el príncep, «em van torturar sense parar. Mentre jo ens menava a través del nostre pensament i les nostres pròpies tenebres, perquè les conec, amb gran seguretat, em trobava aïllat de la vida enmig dels sorolls del meu cervell més terribles», va dir Saurau. «Entre la meva pròpia gent m’adonava que per a tots ells ja feia temps que era invisible, i cada cop ho sentia amb més força. Tot d’una ja no era a la seva disposició, ja no hi era. Vaig maldar per deixar un reflex de mi, cosa que em va exigir un gran esforç, i vaig deixar que tots contemplessin l’interior d’aquest reflex. M’havia imaginat», va dir Saurau, «que l’estada a les muralles i al pati (després de l’obra) em permetria tornar a fer a la biblioteca una envestida a la vida, vaig aprofitar l’oportunitat, però en realitat no hi vaig reeixir. Els sorolls del meu cap m’ho impedeixen tot. Des de fa temps sento que es dupliquen», va dir Saurau. «Però el meu turment és un turment inaccessible per a vostè», va dir al meu pare. Només ve a visitar Saurau per tractar-lo de l’insomni, vaig pensar, i no fa res per la seva malaltia, per la seva bogeria que mentre passejàvem amunt i avall de les muralles exteriors del castell es manifestava cada cop més. Car de sobte vaig veure molt clar que el príncep és boig, cosa que primer, al matí mentre parlava, no havia notat. Llavors semblava que el príncep no era boig, i mentre parlava dels aspirants al lloc d’administrador havia pensat que el príncep ho era tot menys boig, en contra del que havia dit el meu pare, que sempre havia qualificat el príncep de boig. Però després, mentre caminàvem cada cop més de pressa pels murs exteriors, vaig adonar-me que el príncep era boig de debò. El príncep va dir: «El meu problema d’aquell matí, doctor, del matí posterior a l’obra, consistia en el següent: tan bon punt vaig entrar a la biblioteca i vaig veure els meus parents seient per terra, vaig fer-me càrrec que havia de dirigir la discussió, que havia de fer un parlament, vaig saber que ja no em puc fer enrere, que ja no puc tornar al meu pensament separat del seu món per milers de principis, que no podia tornar al meu cervell! Havia de pensar en veu alta, de sobte havia de tornar a aclarir públicament una qüestió tan lineal com el problema dels anticossos de la natura encara que sigui de les més complicades i fins i tot possiblement insuperable; tanmateix, alhora, estimat doctor, com una víctima humana artificial separada d’aquesta qüestió per mil·lenaris passats i futurs, pels conceptes absoluts de la natura, havia de passar per la maroma estesa sobre el conjunt del món intel·lectual i travessar amb el cervell, segurament endinsat en l’aire universal, totes les ciències i les arts, les causes i els efectes, vers una meta situada en les tenebres més absolutes de la qual venia a trobar-me un fluid de gelor glacial». Ens vam aturar: «Una nit com la nit de l’obra, l’obra va ser bona, doctor, va ser una obra molt bona», va dir el príncep, «va ser una nit molt tranquil·la, la tranquil·litat anterior a la riuada, doctor (gràcies a l’obra), una de les nits tranquil·les que ara són molt rares a Hochgobernitz —ja es pot imaginar com en són, de rares, aquestes nits tranquil·les a Hochgobernitz des que el meu fill se’n va anar: com que a Hochgobernitz la pau és absoluta, hi és realment, ja no hi ha pau… a Hochgobernitz ja no hi ha pau—, aquella nit i aquell matí fred tots junts entre els llibres, en aquella atmosfera gelada de trenc d’alba en què els sentiments esdevenen pensaments amb tota llibertat i els pensaments sensacions amb tota llibertat, i aquesta és la màgia ideal: de sobte trobar-se tots junts en un ambient suportable… Una nit en què els elements destructors i anihiladors de la família, de la manera més refinada, ja fos a causa de la fatiga posterior a l’obra o pel deliri anterior a l’alba o per la bogeria i el cansament posteriors a l’obra i anteriors a l’alba, estan tan reprimits que de sobte és possible que tot existeixi i es justifiqui exclusivament en la veritat. Imagini’s que de sobte totes les persones de la casa van sentir la pau que regna a la casa únicament com a pau que regna a la casa; se’ls va evitar el més terrible, el més esgarrifós. Una societat de sobte desarmada orientada vers el mal immediat en la natura d’aquesta casa en la qual, per un jorn emocionant a causa de l’obra, quelcom filosòficament insuportable esdevé quelcom suportable no-filosòfic (possiblement una composició genial!). Aquell matí en què vaig sentir la tardor dintre meu per primera vegada, dintre meu i dintre dels altres com un altre… de sobte dintre nostre vam poder contemplar la tardor d’enguany (cadascú la seva), gràcies al nostre estat d’excitació abans de l’obra i durant l’obra, la pau de la tardor després de l’obra, la geometria de l’esmortiment de la natura exterior a través de la interior». El matí següent a l’obra els havia fet una «dissecció magistral» a la biblioteca mentre tots estaven reunits, «tret del meu fill hi havia reunida pràcticament tota la família», va dir el príncep, «tots», va repetir i va afegir que feia anys que no havia pogut constatar que tots estiguessin reunits. «Tots seuen allí i escolten el que dic sobre la natura i senten parlar del concepte de la natura i del concepte dels anticossos de la natura, i del concepte de la naturalesa de l’anticòs, i de sobte veig la meva família per dintre, un Hochgobernitz terriblement gran i terriblement envellit, una història més esgarrifosa i ombrívola com més s’acosta al seu origen, una espantosa ferum de nissagues, unes nissagues sintètiques, unes nissagues artificials cada cop més pudents, un laberint de missatges d’horror morts amb el nom de Saurau, del qual de tant en tant encara sento de debò crits d’horror, doctor, sento de debò crits d’horror que surten del laberint de la meva família, els crits d’horror massa tardans dels morts abans que jo… Sí», va dir el príncep, «el meu fill no m’escriu, el meu fill manté silenci, el meu fill silenciós que estudia a Anglaterra, que estudia silenciós a Anglaterra», va dir el príncep aleshores. «Les seves cartes no diuen la veritat». I uns passos més enllà el príncep va dir: «La riuada em costarà un milió i mig! Una riuada milionària!», va dir. «Però», va continuar, retornant al matí següent a l’obra, «mentre jo m’ho il·lustrava tot entre la meva gent, entre la meva gent que havia romàs amb mi a Hochgobernitz, i mentre ho il·lustrava tot principalment per a aquell rostre polonès summament intel·ligent, il·lustrava la natura i explicava l’il·lustrat, car tot el que és il·lustrat s’ha d’explicar», va dir el príncep, «això és un procés de rigor antiquíssim, així doncs, mentre intentava d’explicar i d’il·lustrar i de tornar a explicar el concepte de natura —l’alba és el que més m’estimula, l’aire tallant— contemplo els rostres de les meves germanes i les meves filles —tot d’una la gelor de la tardor et fa veure amb gran nitidesa, doctor!— i les veig totes juntes, també veig el meu fill, el meu fill absent també, doctor!, els veig tots conjuntament com a través meu i prenc consciència d’una situació esgarrifosa, probablement de l’espant en si: jo sóc el pare!».

El príncep va dir: «Els veig tots com a realitat prèvia extremament diferenciada, aquesta realitat prèvia feta de mi i a la qual pertanyo —i en el meu cervell continua l’eixordadissa!».

A distància, a baix a la vall, sobre un pont de fusta, vèiem uns treballadors que obeïen un capatàs invisible, com en un teatre de marionetes manejat des de baix, i tot d’una vam sentir una eixordadissa que pujava accelerada a través del bosc per la sobtada fresca de l’aire.

El príncep va dir: «Tinc la sensació que fóra ben natural que en qualsevol moment el món es desintegrés. O és la natura la que s’ha d’anihilar?», va dir. «Aquest procés sempre prové de dintre i es realitza cap enfora. No només tinc la sensació —quan arribo a aquesta observació, a aquesta contemplació que em fereix tot per dintre, quan hi estic obligat, perquè en aparença sóc un organisme entrenat únicament per fer aquesta observació i contemplació— que el moment (de primer es tracta d’un esmicolament, esquerdes, esberles, un esquinçament i un esbocinament!), que el moment ha arribat… Aquest moment pot durar segles, naturalment, anteriors a mi i posteriors a mi, naturalment. Mil·lennis. El que em desconcerta», va dir el príncep, «no és el fet que aquests sorolls sempre hagin estat en el meu cervell, que aquests sorolls sempre hi siguin, sempre hi hagin estat, sempre hi hagin de ser, sinó que el terrible és que cap persona amb la qual jo hagi tingut mai contacte —i pensi doctor que m’he relacionat amb tantes persones, amb tantes personalitats, que si les veiés davant seu en una pila, davant seu en una pila, el món sencer s’esfondraria instantàniament al seu davant!; he pogut triar entre una quantitat tan enorme de persones i cada dia he dedicat cert temps al tracte amb tota mena de personalitats i de cervells—, el desconcertant és que ningú, ni un sol d’aquests cervells no s’hagi mai adonat d’aquests sorolls, que mai de la vida no se n’hagi adonat! El fet que això sigui així no és pas per commoure’s, només ho és que jo sigui l’únic, que el meu cervell sigui l’únic que aleshores hagi d’enregistrar l’espant i el mortal! El meu entorn —i sempre excloc de mi, del meu cervell, com qui diu d’un Hochgobernitz intel·lectual, del meu entorn immediat i més immediat, el total, el món sencer, etc…, en què en qualsevol cas», va dir Saurau, «té cabuda tota la humanitat— posseeix una incapacitat de percepció, una incapacitat d’enregistrament, una incapacitat de recepció que quasi paralitza la vida… Per a mi aquest fet és mortal, per a mi això és un fet mortal, i concretament que em trobi sol enfront d’aquest fet, que em trobi sol enfront d’aquest fet. Aquest riu de fang tan enorme!», va exclamar el príncep i un parell de vegades més: «Aquest riu de fang tan enorme!». Va dir que havíem de mirar a baix, a la vall, els treballadors penjats del pont de fusta. «Aquests homes ajupits, els haig de pagar a tots, a tots aquests homes ajupits haig de pagar! Pago aquests homes per culpa d’una xacra de la natura, per culpa d’una xacra de la natura pago a tots aquests homes inútils!». A mi em va semblar que quan deia homes se situava a una distància enorme d’aquells homes. «El fet que abans», va continuar el príncep, «abans tant com a vostè, doctor, m’hagués costat penetrar en els cims i les profunditats, separats encara d’una manera molt perillosa, d’un sol problema, d’un sol tema, d’un conjunt de temes, d’un corrent del pensament, investigar, dominar i analitzar un d’aquests temes, un d’aquests pensaments, un d’aquests corrents del pensament, si més no d’alguna manera poc comuna, em sembla fatal enfront de l’estat d’absolut fatalisme en què, per no ser insensat, ara sempre em veig obligat a actuar en tots els àmbits simultanis imaginables, unes imatges per a les quals, com es pot comprovar —i això és esgarrifós—, no existeix cap mena de límit, car pel que fa a mi he arribat al punt en què la manca de límits significa seguretat, al grau de trasbals permanent de l’edat avançada, a l’aïllament cada cop més filosòfic i filosofístic de l’intel·lecte en què hom té constantment consciència de tot, amb la qual cosa el cervell com a tal ja no existeix… El cert és que cada dia crec més que ho sóc tot, perquè en realitat ja no sóc res de res, i en conseqüència», va dir el príncep, «tot l’humà i tot l’humanament possible, tot l’humanament possible només em sembla avergonyidor. Després de l’obra», va dir el príncep, «vaig veure del tot clar aquesta situació, sobretot en relació amb la meva família que sempre he qualificat d’insensible a la percepció. Vaig veure més clar que mai una enorme distanciació i alienació que alhora era la proximitat i la companyonia en la fatiga més grans possibles sense ser cap companyonia en el turment. Mai no he estat company de turments dels homes, només company de fatigues. És com si tota la meva vida hagués tingut constantment un sol pensament: fins on es pot esforçar la ment humana! I ja fa temps que crec», va dir el príncep, «que solament visc en un turment, en un turment que és el meu propi, que només em pertany a mi, en una naturalesa que és la meva pròpia naturalesa, ja desproveïda de la capacitat humana de sofriment, ja desmesuradament envellida per a ella, ja desmesuradament envellida per a l’humà, per a tot l’humanament possible. La constatació que tot el que m’envolta, sigui al Gobernitz on darrerament per a mi tot significa un dolor constant, sigui aquí al cim, més destructor naturalment a causa de l’aire carregat, una generació anterior o només un cap al meu costat, en el fons m’hagi de semblar absolutament insensible a la percepció fa que des de fa molt de temps tot ho visqui en un gran turment i ensems en un gran plaer».

De les muralles exteriors vam anar cap a les interiors. El príncep va assenyalar que en trenta anys havia més que duplicat la propietat heretada del seu pare «en contra de tots els rumors», va dir, «en contra de l’evolució política a Europa, en contra de l’evolució del món sencer». Havia dedicat tota la seva vida a engrandir Hochgobernitz i un dia va poder constatar que Hochgobernitz s’havia duplicat. «Però el meu fill», va dir, «destruirà Hochgobernitz tan bon punt arribi a les seves mans».

El príncep va explicar que aquella nit havia tingut un somni. «En aquest somni», va dir, «he vist un full de paper que es bellugava lentament des de molt avall fins a molt amunt i en el qual el meu propi fill havia escrit el següent. Veig cadascun dels mots que el meu fill escriu al full de paper», va dir el príncep, «és la mà del meu fill la que escriu. El meu fill escriu: jo, refugiat en al·legories científiques, creia haver vençut el meu pare tal com es venç una malaltia infecciosa per tota la vida. Tanmateix, ara m’adono que aquesta malaltia és una malaltia mortal, estremidora en el sentit més elemental, de la qual tothom mor sense excepció. Vuit mesos després del suïcidi del meu pare —fixi-s’hi, doctor, després del suïcidi!, després del meu suïcidi, escriu el meu fill, després del meu suïcidi!—, vuit mesos després del suïcidi del pare ja està tot malmès, i puc afirmar que jo ho he malmès tot, puc afirmar que jo he malmès Hochgobernitz!, escriu el meu fill; i escriu: Jo he malmès aquesta pròspera explotació! Aquest esgarrifós anacronisme agrícola i forestal! De sobte veig, escriu el meu fill», va dir el príncep, «per primera vegada mentre elimino aquesta explotació independentment que sigui la millor o precisament per això, que poso en pràctica les meves teories, escriu el meu fill!», va dir el príncep, «per primera vegada he reeixit a realitzar-les, escriu el meu fill. Des del despatx veig acostar-se Moser, escriu (Moser és el secretari municipal), aquest que odio s’acosta, escriu el meu fill, i em dic: sé el que vol, però també podria ser que volgués una altra cosa, no, ho intenta per tercera vegada! Observo Moser per tercera vegada, escriu el meu fill», va dir el príncep, «des de la finestra del despatx veig, un cop aclarida la boira, la boira exactament igual, exactament igual a l’anglesa londinenca, fins al bosc, tot el terreny limitat pel bosc davant de la finestra; quan miro a fora es tracta d’un mirar en contra del meu temor elemental personal, escriu el meu fill, que en realitat pereix, escriu, possiblement a causa de l’antipatia envers mi mateix i envers tot que solament s’ha acusat més des que he tornat d’Anglaterra, i a causa de la meva soledat en realitat fantàstica, si fa no fa, però també desastrosa, a causa del meu temor a la baixesa, que de sobte em sorprengui un Moser escalador, possiblement també en una situació violenta, que jo temo, en relació amb la naturalesa del meu cos i el meu esperit que canvia constantment del tot en un espai de temps molt breu, escriu el meu fill; no passa ni un sol minut que no miri per la finestra; miro per la finestra pel cap baix cada dos o tres minuts i abraço les terres amb la mirada i intento d’esbrinar si al bosc es belluga alguna cosa, car sovint passa, escriu el meu fill, que algú s’amaga al bosc i, quan creu que ningú no l’observa, surt de la posició estàtica que ell mateix s’ha obligat a adoptar sagaçment entre els arbres per assemblar-s’hi i es posa ràpidament en moviment, llançant-se amb increïble velocitat sobre la seva víctima. En realitat, escriu el meu fill, el secretari municipal Moser es devia haver passat molt de temps immòbil entre els arbres, quan pujava per les terres cap al castell tot en ell indicava clarament que havia dedicat una estona a rumiar sobre les seves intencions i per tant sobre alguna cosa relacionada amb mi, que havia donat voltes a un pla que m’afectava a mi i que naturalment em perjudicava… des del primer moment, escriu el meu fill, aquest home m’ha semblat sospitós, i no pas tant pel seu físic repel·lent com per la baixesa del seu esperit que semblava aplegar tota la malignitat dels seus atributs, rebaixats a un nivell repugnant, en un de sol, perillós en tot temps per a la comunitat, en una barra que feia venir basques, escolti doctor, el que escriu el meu fill. Escriu: per al meu pare aquest home —en realitat n’és un d’allò més extraordinari per la seva vilesa malenconiosa en el pitjor sentit, i per una fisonomia que desmenteix la humanitat sencera en tot temps, en tots els casos i qüestions— ni tan sols existia, però jo mai no m’he pogut alliberar del tot d’aquest delinqüent comú, tota la vida circulant en llibertat i que mai no ha tingut problemes amb la justícia i que mai no tindrà problemes amb la justícia perquè el món és massa babau. En realitat he observat en Moser —i fins i tot sé exactament, escriu el meu fill, que ha estat justament en el moment en què durant la lectura d’avui estudiava la frase més excitant i perillosa que diu que en les revolucions burgeses el vessament de sang i el terror, l’assassinat polític, han estat les armes imprescindibles a les mans de la classe ascendent, escolti-ho bé, doctor, escolti’m— molta estona abans que sortís del bosc per entre els troncs dels avets amb un dels moviments més breus que hom pot captar amb la vista, i després, al cap de dos o tres minuts, quan he tornat a mirar per la finestra com de costum, de sobte ja el veig caminant pel prat al llarg de les muralles exteriors; immediatament he reconegut que era el secretari municipal Moser, i em dic: el mitjà de desplaçament més ordinari en ell mateix; i m’aixeco i vaig cap a l’entrada, escriu el meu fill, i tanco amb clau la porta principal que havia deixat oberta perquè de sobte s’havia posat a fer calor, però que evidentment havia deixat oberta massa estona perquè de sobte tornava a fer fred; en aquesta casa cal tenir un nas molt fi per saber quan s’han d’obrir les portes i les finestres i quan s’han de tornar a tancar perquè no faci massa calor ni massa fred, i cada finestra i cada porta exigeix un ritme d’obertura i de tancament diferent», va dir el príncep, «i aquí el temps, me n’adono, en comparació amb el temps a Anglaterra, canvia a cada moment, i hom es podria tornar boig si es perdia en aquesta ciència impossible d’aprendre. Mentre tancava la porta de la casa», va dir el príncep, «escriu el meu fill, ja vaig pensar —bruscament destorbat, arrencat de la lectura, de sobte no sabia per a què era la frase que havia multiplicat i tornat a dividir mil vegades a la meva manera, ni tampoc l’altra que havia repetit una vegada i una altra clarament i en veu alta que deia: la revolució proletària que abomina l’assassinat no necessita el terror per atènyer els seus fins— que no deixaria entrar el secretari municipal Moser. Corro les cortines, escriu el meu fill», va dir el príncep, «puc haver sortit, escriu, i escriu: corro les cortines de veritat, però les torno a descórrer immediatament perquè trobo ridícul córrer-les pel secretari municipal Moser; i llavors penso: és que el secretari municipal Moser té tant de poder sobre un Saurau que haig de fingir al seu davant?, fingir per a ell i per a mi? Que hagi de córrer les cortines al seu davant, que hagi de tancar la porta al seu davant… I torno a descórrer les cortines al màxim possible i torno a l’entrada de la casa i obro la porta de bat a bat. De sobte torna a fer calor; Moser és a una distància d’uns cent passos de mi, a la part de dintre de les muralles, ara camina més a poc a poc, abans ja m’he quedat sorprès de la velocitat amb què Moser ha travessat el prat, perquè corren rumors que pateix del cor, i la Seguretat Social l’autoritza a passar unes setmanes al centre per a malalts cardíacs de Holzöster un o dos cops l’any; pel cantó de les muralles interiors encara camina més de pressa que abans pel prat que ja fa vuit mesos que no he fet arranar, mentre jo visqui, penso, torno a pensar en la meva realització, escriu el meu fill», va dir el príncep, «en el triomf de les meves teories, mentre jo visqui no es tornarà a arranar aquest prat, mentre jo visqui en aquestes terres —i penso: les meves! les meves!— no es farà res que pugui ser útil, res més, res de res, escolti’m doctor, res de res, res de res», va dir el príncep, «d’ara endavant les terres dels Saurau són tan sols unes terres completament inútils… Moser encarna la malignitat i la baixesa de l’individu, escriu el meu fill, escriu, Moser caracteritza la malignitat i la baixesa de l’Estat, amb Moser es pot demostrar tot llevat del més mínim ideal, encarna un fet que ningú no hauria d’ignorar, que l’home és baix i maligne i que el seu procreador, pel fet de ser el seu procreador, encara és més baix i més maligne que ell mateix. Moser desqualifica el món i els seus creadors. De sobte penso, escriu el meu fill, no és deplorable fer comèdia davant d’un home com Moser? L’hauria hagut de rebre a la porta principal, on encara rumio ridículament sobre Moser, però no, escriu el meu fill, no el rebo a la porta, perquè malgrat tot demostraria la meva incapacitat, car, si no tingués —diguem— la més mínima por secreta de Moser, d’entrada ja no m’hauria mogut de l’escriptori del despatx i hauria hagut de rebre Moser on era abans d’haver descobert Moser. Qualsevol diria que no estic a l’altura del secretari municipal, que no estic a l’altura de Moser, el qual només de pensar-hi ja tracto de cretí sense haver expressat mai aquest concepte en veu alta, un Saurau no està a l’altura d’un Moser! Però ja no hi havia cap remei, i ja tant se valia on rebria el secretari municipal, a la porta o al despatx, i crec que aquest home és d’aquells que no tenen problemes a l’hora de travessar una porta tancada per entrar en una casa o fins i tot en un castell i que a dintre obren una porta darrera l’altra, tot preguntant hipòcritament si hi ha ningú. Però Moser sap, escriu el meu fill, que totes les estones que no dormo sóc al despatx, d’on ho sap, no ho sé, però sé que ho sap. Moser és la típica persona que sap tot el que li fa servei. I fins i tot sap, i efectivament ho sap amb exactitud, escriu el meu fill, que quan vull llegir, la darrera vegada també em va arrencar de la lectura: Schumpeter, Rosa Luxemburg, Morus, Zetkin!, quan no dormo, sóc al despatx pel paisatge, i no a la biblioteca, i que —i per a ell això és el més important de saber— al despatx no treballo precisament de valent per a l’explotació com el meu difunt pare, en tant que el meu projecte de destrossar-la, de destrossar tota l’explotació, escolti-ho bé, doctor, destrossar tota l’explotació, no signifiqui també treballar de valent per a l’explotació dels Saurau! Les meves reflexions sobre aquest esbalaïment monstruós com a venjança contra el meu pare… per uns greuges que no deuen ser de segles sinó de mil·lennis ja em vagarà de detallar-les; cada dia més, aquesta gegantina explotació del meu pare em sembla un error que tendeix a l’infinit, crec jo, escriu el meu fill. Llegeixo al despatx, escriu, i també em fa fàstic, però llegeixo. La lectura encara significa per a mi el fàstic més suportable de tots. Per a Moser és un avantatge, escriu el meu fill, saber, entre altres coses, que vaig al despatx a llegir. Trobo que la ridiculesa de llegir entre centenars de calculadores i arxivadors d’economia agrícola i forestal on ja no hi ha res ordenat ni es calcula res és la ridiculesa del meu pare. Aquí paeixo el meu complex de venjança després de la seva mort. En el mateix lloc on respiro l’olor d’almenys mig mil·lenni d’una disciplina de treball agrícola i forestal fins quasi al punt de desmaiar-me, llegeixo Kautsky, Babeuf, Turati i gent d’aquesta. Ell, el pare, sap que, encara que fins ara només hagi estat mentalment, ja he allunyat del seus objectius tot Hochgobernitz! I sens dubte des d’allí on és s’ensuma un allunyament total. Des del cel? Així doncs, llegeixo al despatx, escriu el meu fill, pari atenció al que escriu», va dir el príncep, «i Moser explica a tothom: el fill Saurau ara llegeix al despatx on el seu pare havia treballat! Moser pregunta sovint i en el moment que més li convé, escriu el meu fill», va dir el príncep, «què o què no sóc, però sempre diu que sóc boig, fins i tot quan no ho sento, sento que diu constantment que sóc boig. Ni massa sovint ni massa rarament, quan parla de mi, sigui on sigui, deixa anar el mot “nociu”, si bé quan ell diu fill descastat deu ser lamentable, perquè en Moser tot és lamentable. Ara bé, Moser es guarda prou de semblar llastimós. Jo crec: encara que sembli estrany mai no trobo Moser ridícul per molt que ho desitgi, escriu el meu fill», va dir el príncep, «per bé que sí llastimós, perquè la seva baixesa no posseeix cap agudesa ni cap element còmic o tragicòmic. M’enutja i els pocs que coneixen els homes l’odien, però fins i tot en mi, quan penso en Moser, l’enuig esdevé odi. Aquesta insuficiència m’enutja, Moser l’odio. Quan enmig d’un treball que exigeix l’absoluta concentració mental, la capacitat de treure-ho tot d’un sol pensament sortit del no-res, més enllà de l’horitzó, gràcies a una disciplina cada cop més dolorosa, apareix una persona com Moser, a mesura que s’acosta destrueix més i més el que s’ha localitzat penosament, l’aprofitable i consumible. A mesura que Moser s’acosta destrueix tot el que he après llegint tot un matí i mitja tarda i quan Moser arriba ja no és res de res, escriu el meu fill. Amb la seva arribada, escriu el meu fill, Moser demostra aquesta afirmació; tot d’una sento una tensió cerebral depriment, la sensació creixent, escriu el meu fill, que estic perdut; salta a la vista que per culpa de Moser la concentració es desplaça al que per mi és secundari. Resumint podria dir, escriu el meu fill», va dir el príncep, «Moser ve i el meu enteniment se’n va. En veure Moser, que aleshores només era a uns passos de mi, em vaig fixar en la importància que la plebs es dóna quan camina. Cada pas de Moser es fa com si fos important. L’estupidesa inspira aquests passos, penso jo. Mentre que la gent d’intel·ligència passable camina d’una manera poc important o sense cap mena d’importància, l’home vulgar i baix camina amb posat d’importància. La persona extraordinària camina sense donar-se importància, escriu el meu fill. La manera que tenen de caminar, escriu el meu fill, per exemple els artesans, és un caminar important, els pagesos, els obrers en general caminen amb aires d’importància. De totes maneres entre els que caminen amb importància també compto tres quarts dels intel·lectuals, escriu el meu fill. Amb importància caminen els periodistes, els escriptors, els artistes, tots els funcionaris caminen amb importància i els que caminen amb més aires d’importància de tots són els nous polítics! Amb passes sense cap mena d’importància», va dir el príncep, «escriu el meu fill; amb un caminar sense cap mena d’importància i també genial només hi caminen els esperits independents. Però quan veiem ja algun esperit independent? El caminar del meu pare, escriu el meu fill, si bé no era del tot mancat d’importància, era poc important, i el meu avi no va donar mai cap mena de valor al seu caminar… Encara que sembli estrany el caminar de Moser em recorda el caminar de diversos presidiaris alhora… Moser també porta a dintre alguna cosa de criminal capturat, però fet i fet també de persona que triomfa sobre un secret que només ell coneix; sovint he rumiat sobre el que té de maligne la figura de Moser, la seva baixesa. Tan bon punt és al meu davant penso: hi ha gosat! Sense poder resumir en el meu cervell què és el que ha gosat fer! Em dic: què és el que no deu gosar fer aquest home! I m’allarga una mà que jo no li estrenyo. Moser no espera pas, escriu el meu fill, que el faci entrar, encara no l’he fet passar mai al Gobernitz. No coneix el Gobernitz per dintre, però no fóra Moser, escriu el meu fill», va dir el príncep, «si no conegués l’interior del castell! Ja torna a ser aquí, això tan esgarrifós que ve infal·liblement amb Moser! L’entrada de Moser ni que fos al rebedor m’hauria semblat una profanació per tota la vida, l’astúcia amb què els Moser sotgen qualsevol pobre desgraciat i el denuncien, la roïna relació amb els indicis dels Moser en relació amb tota mena de possibilitats, crec; els Moser ho porten tot als tribunals, o si més no ho desprestigien. Com que no li he estret la mà, escriu el meu fill, i escriu, no l’he saludat de cap manera, Moser ha fet un pas enrere. Els Moser sempre van a la recerca d’alguna cosa dels altres que es pugui fer passar per criminal. Quin nas per a tots els flacs que justament estan malament, quin instint d’explotació! Hom arriba a imaginar-se una munió de Mosers, penso, escriu el meu fill, que de sobte s’escampen per tot el món i comencen a dominar pertot arreu i que finalment i realment ho dominen tot! He defraudat la introducció de Moser, m’ha de dir de seguida què vol: la collita! No tinc temps, li vaig dir, escriu el meu fill, em destorba, jo treballo, i això ell no ho ignorava pas, la lectura era la meva feina, treballava en la tesi doctoral marxista entorn d’Els judicis sobre la relació de la física democrítica i epicúria, entorn d’Els problemes referents a la identitat de la filosofia natural democrítica i epicúria, i per primera vegada, escriu el meu fill, adreço la paraula a Moser, amb el mot lectura, li dic que no tinc temps per al seu captar. Em sorprenia, vaig dir, escriu el meu fill, que Moser fos allí. Al capdavall ja sabia que havia decidit deixar que es podrís la collita, que havia decidit deixar que Hochgobernitz s’espatllés, eliminar Hochgobernitz, que en conseqüència havia decidit anihilar Hochgobernitz!, escriu el meu fill, doctor, jo no entenia que no entengués el que jo feia, però sé què em faig, escriu el meu fill», va dir el príncep. «I malgrat tot Moser em proposa, crec que per tercera vegada, escriu el meu fill, que permeti que els treballadors del poble, en gran part reclutats a l’asil, entrin a les terres de Hochgobernitz, que entrin a les meves terres per fer-hi la collita! Volen fer la collita abans que tot es podreixi! Moser va gosar dir que una gran part ja estava bastant podrida i després que si en tenia coneixença i —però això no ho va dir en veu alta— que estava boig i que per culpa meva el meu pare s’alçaria de la tomba, només un boig no fa la collita, només un boig deixa perdre una agricultura tan exuberant. Efectivament, escriu el meu fill, doctor, el fet de deixar perdre i anihilar l’herència paterna és una barbaritat. Efectivament, sóc l’única persona d’Europa central que deixa perdre tres mil vuit-centes quaranta hectàrees de terreny!

Per al món dels Moser, tot el món de la comunitat, tot el món vulgar és dels Moser, tot l’Estat és un Estat Moser! Ja és una barbaritat que m’hagi venut tot el bestiar per uns motius absolutament inexplicables!, que m’hagi desembarassat de tots els béns mobles de les terres de Hochgobernitz, que hagi tret tothom de la casa, els he fet fora vuit dies després del suïcidi del vell!, per mi aquest fet és la meva obra mestra!, escriu el meu fill», va dir el príncep. «El meu fill escriu: i no he tret també totes les germanes del meu pare de Hochgobernitz ni res, totes, i de quina manera, és exemplar! Es exemplar que de sobte hagi reeixit a estar completament sol! Fins aquí, escriu el meu fill, tothom hauria pogut pensar que potser dirigia una explotació completament mecanitzada sense bestiar ni persones…, però de seguida han pogut veure que no porto endavant cap mena d’explotació, que el meu únic propòsit és anihilar tota l’explotació, tot Hochgobernitz! En un sol matí he malvenut tota una sèrie de màquines i de tractors! El meu barbarisme és superior a les seves forces, i n’han assabentat els tribunals, les administracions autònomes i els governs autònoms sense cap resultat… Torno a recordar tot això, escriu el meu fill, en el moment en què Moser torna a operar amb els mots fer la collita. Així doncs, Moser diu que volen fer la collita, abans que tot estigui podrit, que no pot creure que pensi seriosament de deixar que tot es podreixi! Però Moser també sap que no hi ha cap llei que em pugui imposar res en les terres de Hochgobernitz! Fer la collita! Torno a sentir parlar del que ja he sentit sovint, de la misèria del municipi, de la misèria del poble, de la misèria de la humanitat, de la pobresa, de la comunitat, de la comunitat popular, de la lluita contra les plagues, etc., escriu el meu fill. Però com gosa aquest home, escriu, ficar-se constantment en una qüestió enllestida, Hochgobernitz està enllestit. N’accepto del tot les conseqüències, dic: Senyor Moser, vostè em destorba!, escriu el meu fill, i res més. No tinc forces per girar cua i ignorar Moser. Hi és! Moser hi és! Durant un moment veig tots els camins d’accés a les meves terres que he tancat, arreu hi ha rètols que diuen Prohibida l’entrada. El secretari municipal també ha de respectar la prohibició, perquè aquí, a les meves terres, es prohibeix l’entrada a tothom, a tothom, a tothom! Llevat dels repartidors de diaris! Ja em veig tornant a cavar fosses en els camins d’accés, tombant-hi arbres a sobre, desenrotllant centenars i centenars de metres de filferro espinós, escriu el meu fill. Estimat doctor», va dir el príncep, «no ho troba esgarrifós? Naturalment, escriu el meu fill, la meva manera de fer ha d’haver semblat de boigs, però a mi això tant me fa. L’entonació de Moser sempre m’ha martiritzat, un home com Moser no abandona mai, ho torna a provar una i una altra vegada i sempre amb una excusa diferent, però avui és d’una insistència insuportable. Parla de la salut del poble! La meva realització, això sóc jo, escriu el meu fill! Tanmateix, en mi no descobreixo cap inseguretat, de moment només hi ha inseguretat en Moser, i penso: no recordo haver saludat Moser ni una sola vegada, i ara pari atenció, doctor, escriu: el meu pare tampoc no va saludar mai Moser, però això no va impedir mai al secretari municipal que, cada cop que me’l trobava o que el meu pare se’l trobava, es tirés a sobre meu o del meu pare de la manera més falsa amb una salutació en un moment molt penós amb intenció de profanar-nos. Els Moser se’t tiren a sobre, són leprosos de dalt a baix, escriu el meu fill. Admès, escriu, un home així, mai, no, un home així no es pot admetre. He sentit, escriu el meu fill, que ja ha contractat la gent que necessita per fer la collita a les terres de Hochgobernitz, i diu: naturalment, en nom del batlle i en nom de la salut pública! Han de ser demà a les sis del matí davant de l’Ajuntament, diu, i només esperen la meva autorització! L’autorització de dalt, de Hochgobernitz, penso que les persones sempre van a buscar a dalt totes les autoritzacions, a algun Hochgobernitz! Però jo no autoritzo res. Les eines, les màquines, continua, les posa el municipi. Es calcula que els guanys, repeteix Moser constantment, mirant-me i alhora sense mirar-me, escriu el meu fill, arribaran per alimentar uns quants milers de persones durant un període de temps difícil de precisar, però que s’estima en més de mig any! No, dic jo, i Moser diu, la collita d’enguany és la millor collita! El secretari municipal procura escurçar ràpidament les frases llargues, perquè sap que les seves insinuacions m’ataquen els nervis. Abans que tot s’hagi podrit, diu Moser patèticament. Sento diverses vegades el concepte d’un bon propòsit, però sóc sord a aquest concepte, no hi ha cap bon propòsit, dic jo. S’ha convingut un sou per hores elevat per fer la collita de les meves terres, diu Moser, però no diu de quina quantitat es tracta per hora. Sigui quina sigui l’època de l’any, penso, aquest home sempre porta el mateix tabard d’hivern, el mateix tabard barat i pesant; lentament, penso, el seu cos que una vegada vaig veure completament nu, escriu el meu fill», va dir el príncep, «omple aquest tabard militar. Hom ja veu la carn de Moser adaptar-se cada dia més al tabard militar. Juntament amb la seva dona (igualment nua), escriu el meu fill, un dia vaig veure el seu cos a la vora de l’Ache, encara recordo l’infantilisme del seu membre, la baixesa matrimonial del diumenge que es creu sola entre els matolls, que evita l’aigua clara i es lliura a l’estupidesa amb confiança malèvola durant la posta de sol. Calia començar immediatament a fer la collita, va dir Moser, perquè si no es podriria tot. Una estona després sento des del pati del castell una i altra vegada el mot inhumanitat!, contínuament el mot inhumanitat! I ara, durant el seu tercer intent de salvar Hochgobernitz —i jo penso, mentre jo visqui, a les meves terres mai més no es tornarà a sembrar res, aquesta és la meva aspiració per sempre més, anihilaré Hochgobernitz!—, Moser gosa exclamar el mot inhumanitat. La massa s’ha tornat megalòmana! El mot inhumanitat que la massa ha fet exclamar aquí al pati de Hochgobernitz de boca de Moser m’entreté molt de temps que, després d’haver estat incapaç de tornar a les meves lectures, a la meva ciència, omplo llegint frases que no entenc. Moser ha fracassat!, em vaig dir, però jo també he fracassat, Moser fuig, però jo també fujo. I on? La desfeta de Moser, la desfeta de la massa també és la meva pròpia desfeta! Però la meva desfeta és molt més depriment que la de Moser, penso. L’enuig deixa pas a un cansament que no porta a res que jo apreciï. Miro per la finestra, escriu el meu fill, i veig Moser entre els murs. Una estona després penso: per allà se n’ha anat Moser, ha marxat, es veu per on ha marxat. Inhumanitat! No aguantava més al castell, em vaig posar les botes i vaig sortir del castell, primer a les muralles interiors i després a les exteriors, i vaig mirar a baix amb els prismàtics per comprovar fins a quin punt s’havia podrit tot, escriu el meu fill», va dir el príncep. «No és ben curiós?», va dir el príncep, «un paper tan llarg i veig tot el que hi ha escrit. Així doncs, per a mi no és cap misteri el que passarà després de la meva mort», va dir el príncep. «Ho tinc tot molt clar!».

Aleshores vam anar a les muralles exteriors. «Allà baix, ho veuen?», va dir el príncep, «hi ha Hauenstein. I allà Stiwoll. I allà Köflach. Ahir al vespre», va dir, «vaig ser a baix al congost. Tenia intenció d’entrar al molí, però no vaig poder suportar-ne el soroll, aquella cridòria atroç que fan els ocells de la gàbia grossa de darrera el molí. Vaig tornar a sortir ràpidament del congost», va dir. «Encara que no visqui tot sol, faig el que vull. Mentre jo amb el temps quasi m’he apartat del tot de la vida en societat i ja no rebo visites», va dir el príncep, «les dones es deixen absorbir cada dia més per un absurd social ferotge. Com vostè ja sap fins i tot he deixat estar els jocs d’escacs amb Krainer. He abandonat tot el que té alguna cosa a veure amb les relacions humanes. Ara només em relaciono amb persones amb les quals m’haig de relacionar. Només mantinc unes relacions professionals molt minses. Encara t’interessen els cereals, potser ja no t’interessa res de l’explotació?, em pregunto sovint. El personal forestal encara m’interessa, els homes de les terres dels Saurau. Tret d’aquests, ningú més. Les dones són una altra cosa. No suporto les seves vetllades dels dimecres. I les dels dissabtes encara les suporto menys. Em nego a fer acte de presència en tots aquests vespres. Però fins i tot a la meva habitació sento les dones —i fa anys i panys que fan exactament el mateix— que criden per tota la casa els noms dels que vindran dimecres al vespre o dissabte al vespre a Hochgobernitz, misèries humanes. La majoria dels homes ja queden eliminats en el moment del naixement. Repulsiva, la gent de la ciutat, però encara molt més repulsiva la gent dels voltants, veïns avorrits i estúpids. Dimarts ja es traslladen sofàs i bancs de tota la casa per a la gent dels dimecres, divendres per a la gent dels dissabtes. Sento la dringadissa de la vaixella, ja no puc treballar, ja no puc pensar! El soroll dels coberts i el soroll dels vasos domina tot Hochgobernitz, ho entén? Em criden però no contesto. Em volen amb ells però jo no vull baixar on són ells. Aquestes vetllades dels dimecres costen una pila de diners, però les vetllades dels dissabtes encara en costen més. Durant unes hores s’obren les nostres tombes, se’n deixa sortir la ferum, s’obren els enormes cementiris familiars i se’n destorba la pau amb enraonies. Es destrossa amb paraules tot el país fins que tothom està cansat i la gent se’n va del castell enmig d’un fàstic generalitzat i baixa a les palpentes a les terres baixes. Els dimecres i els dissabtes aquí al Gobernitz regnen les bestioles humanes», va dir el príncep, «els defectes humans. L’onanisme de la desesperació», va dir. El fill podia estudiar en el pare el que seria la seva vida futura, va opinar. Els objectius per als quals el pare havia viscut eren en qualsevol cas els objectius filials, els plaers paterns els plaers filials, el fàstic patern pel món també el fàstic del fill pel món. Al cap i a la fi el fill moriria com el pare, en una soledat en la qual només es podia entrar i sortir del propi cervell. Quan es mirava el seu pare el fill veia que el seu pare era deplorable, igual com el pare veia incessantment que el seu fill era deplorable. Pare i fill es contemplaven incessantment en els seus estats deplorables. «Però comptat i debatut el fill acabaria d’una manera molt més esgarrifosa que el pare». Sovint contemplava des de la finestra de la biblioteca com la seva família restava absorbida en les seves converses. Tancats en un món de vocables primitius, els seus parents eren criatures d’arrels podrides impensables sense ell. Sovint aquest pensament li feia oblidar el seu avorriment i sentir un fàstic intranscendent pels seus cossos. «Aquests cossos sortits de mi», va dir, «educats per mi sense el més mínim afecte per la vida». A Hochgobernitz sovint dominaven trasbalsos de setmanes, va dir. «Les causes?», va preguntar. «Aquests trasbalsos no m’afecten únicament a mi», va dir, «tots es veuen afectats per aquests trasbalsos. Vivim en un edifici realment petit, no s’ha de pensar que és gros, i ens trobem allunyats centenars de quilòmetres els uns dels altres. No ens sentim quan ens cridem. El temps ens governa durant setmanes amb un sistema nerviós original desastrós. Fins que atenyem un grau d’abatiment absolut que tot d’una ens fa tornar a parlar, que ens fa ajudar-nos mútuament, comprendre’ns, per tornar a trobar-nos mútuament i immediatament incomprensibles. El pas vers aquesta confiança, aquestes atencions familiars», va dir, «qui el fa primer? Tornem a menjar plegats, a beure plegats, a parlar plegats, a riure plegats, fins que tornem a estar separats. Però l’estat d’unió cada cop dura menys temps». Aquest dia havia d’haver arribat el seu fill d’Anglaterra, no únicament per descansar, per fer acte de presència com en anys anteriors, va continuar, «no únicament per xerrar, per mantenir converses d’estiu», no només per a la funció de teatre, «cada any a Hochgobernitz es representa una obra d’aquestes en tres actes», va dir el príncep, «i totes tenen un pròleg i un epíleg», no se l’esperava únicament perquè es divertís, sinó sobretot per «entrevistar-se» amb el seu pare «sobre qüestions legals referents a la propietat». En les cartes que el príncep escrivia al seu fill quasi diàriament a Anglaterra, havia al·ludit constantment a la seva intenció de canviar Hochgobernitz i cada cop havia subratllat més la seva decisió d’engrandir l’extensió de les propietats i de simplificar l’administració de soca-rel. «Tanmateix, per escrit no es poden explicar uns canvis tan determinants», va dir el príncep, «i a més a més no només es tracta de Hochgobernitz, sinó també d’Ötz i de Terlan, de les pedreres de Gmunden i de les cases de Viena». Però el temps que el seu fill s’havia estat a Hochgobernitz havia passat ràpidament com sempre i sense mantenir ni la més mínima entrevista sobre aquest tema. «Creu que encara romandrà quatre o cinc anys a Londres», va dir el príncep. «No sé pas què pensa fer, jo només m’ho suposo».