XIII

La convocatòria

El jutge em va rebre amb una salutació formal que deixava entreveure una indissimulada i peculiar satisfacció.

—Hola i bon dia, senyora Amarils. Celebro que sigui tan matinera, i més avui…

—Vés per on; i això? —vaig deixar anar tota intrigada.

—Li presento el doctor Francesc Marcaus, el forense que dur a terme la segona autòpsia del cadàver de l’Elsa Martí.

—Ah sí, ja el recordo, doctor. Bon dia.

L’home correspongué amb gran amabilitat. Devia tenir uns cinquanta anys, portava barba, s’estava quedant calb i tenia una mirada aquosa i feble. Semblava com si les parpelles li pesessin i se’l veia exhaust, malgrat que tot just començava la setmana.

—Comentaven les anàlisis?

—Oh no —va saltar el jutge—, no hi ha gran cosa a dir, de fet. D’altra banda, vostè ja va llegir l’informe, no?

—Aquest no l’he tingut a les mans…

—No s’estranyi, doctor, de tot això que sent. És que la senyora Amarils col·labora en les investigacions. Podem dir que exerceix de detectiu provisional.

—Ah ja… Tant de gust, senyora. Bé, miri, no cal que s’hi amoïni gaire pel resultat de l’autòpsia —em va dir arrossegant les paraules—. Un cop identificat el cadàver, el motiu, el lloc i el moment de la mort han quedat resolts. Particularitats: les que ja se saben. El cadàver va ser desenterrat i vestit amb el que portava a sobre poc després d’haver mort. Ho puc afirmar perquè la descomposició externa va tenir lloc amb tota aquella ornamenta posada.

—Admiro i li agraeixo la professionalitat, doctor —vaig intervenir després d’un instant de pausa—. I, si em permet abusar-ne una mica…

—Pregunti.

—És una fotesa, ben mirat. Voldria saber quan van reclamar el cadàver de l’Elsa Martí.

—Quan el van reclamar, diu? A veure… —va repetir l’home, perplex, mentre obria la carpeta sobre la qual hi havia recolzat els colzes fins llavors. Va llegir les dues primeres planes dels informes que contenia i després va contestar—: És curiós. Van tardar força temps, a reclamar-lo. Em consta aquí que el cadàver va ser lliurat a la família el dimecres divuit de desembre de 2002. I la noia estava morta des de la matinada del catorze de desembre. Tenia ben poca parentela, pel que sembla.

—Només tenia una única germana que va trigar a reclamar el cos perquè viu a l’estranger. Gràcies de nou, doctor. Ara tot quadra. Solucionar un crim pot ser no gaire més difícil que resoldre un trencaclosques. Només cal disposar de les peces. Un cop n’has col·locat unes quantes i n’has endevinat la lògica, la resta encaixen a la perfecció. Ja no necessito saber res més. Senyoria, sé qui va matar l’Elsa Martí. Cal que convoqui…

—Ui, ui, si us plau, senyora Amarils, no s’embali. Hi ha una diferència ben notable entre fer un trencaclosques i resoldre assassinats. No crec pas que sigui prudent convocar ningú, ara per ara.

—Senyoria, insisteixo. Quan una persona ha assassinat una vegada li resulta molt més fàcil tornar-ho a repetir.

—Hi estic d’acord —va afirmar el doctor Marcaus, ficant-hi cullerada.

La discussió que es va encetar llavors es va perllongar durant uns quants minuts. Em volia reservar la clau de l’enigma —el qui, el com i el perquè— però també pretenia aconseguir del jutge el permís i el compromís d’una trobada general amb tots els principals involucrats.

Vaig trobar en el doctor Marcaus un bon aliat. Entre els dos vam convèncer el jutge que el millor era una reunió grupal amb tots els sospitosos. Aquesta trobada comportaria un gran avenç, ja que la posada en comú de totes les declaracions faria aflorar les discordances i les incoherències que poguessin haver-hi, la qual cosa facilitaria l’esclariment dels fets.

No sé si fou per aquests tres arguments o perquè va considerar que no hi havia res a perdre, però la qüestió és que al final li vam arrancar un «sí» de mala gana.

—Bé, miri, com vulgui, senyora Amarils. Li donaré aquesta oportunitat. Espero que sigui conscient de l’excepcionalitat i que no la desaprofiti. A qui vol que convoqui?

—D’entrada, a totes les persones afectades: Victòria Fontanals, Elvira Gràcia, Roger i Eva Castillo, Xavier Tadeus, Mercè Olius, Rosa Delfí i Àngela Estrada. I una servidora, és clar, que ja es dóna per convocada.

—En fi —va sospirar—, endavant les atxes! Què li sembla demà cap a les dotze a la sala de vistes? Perquè em penso que estaríem una mica estrets, en aquest despatx.

—Em sembla perfecte, senyoria.

—Ja donaré l’ordre al secretari perquè convoqui a totes les parts. I ara, si em dispensen, hauria d’anar per feina…

Ens vam acomiadar a cuita-corrents i, en tancar la porta del despatx, se’m va ocórrer que fóra convenient l’assistència a l’acte del doctor.

—Ja pot comptar-hi, senyora Amarils. M’ha semblat molt intel·ligent, vostè. A vegades el jovent despatxa massa aviat les qüestions que requereixen una bona mica més de reflexió.

—Mil gràcies, doctor Marcaus. I un darrer favor…

—A la seva disposició.

—Fóra tan amable, demà, de portar tot el que duia el cadàver a sobre? Crec que podria ser-nos de gran utilitat.