XI

De com vaig posar en obra l’angèlica revelació i

de la vinguda de la plaga de llagosta

Després de soterrar el cos d’aquell home al qual li feren les mateixes cerimònies que si es tractàs del notari Descó, ja que per tal se’l tenia, no va ocórrer cap cosa més en tota aquella jornada. Vull dir, cap cosa d’interès que siga necessari referir-la en aquestes memòries meues o tractat dels dies de la glòria i dels dies de la ira, que tots, si bé ho mire ara, em semblen uns i els mateixos. I tampoc va esdevenir-se res el dia després, ni tampoc el següent; sinó que únicament em cal destacar que des del matí en què vaig parlar amb el Roig, i durant aquells tres dies, no vaig ingerir cap vianda sòlida, preparant-me com estava per a la deglució del meu amic, i només vaig beure molta aigua i algun got de llet. Aquella meua actitud fou ben rebuda per molts homes que la conegueren, ja que pensaven que es tractava d’un dejuni piadós orientat a aplacar la ira divina i a aconseguir així que es dignàs alliberar-nos de tan dolenta plaga com la que se servia pronosticar-nos. Fins i tot mossèn Francesc Garcia, rector de la Roca, que vingué a edificar les voluntats de tots amb les seues paraules, féu públic sermó que parlava d’aquell meu acte i pregària i incità els meus vassalls a seguir aquell exemple digne de tota lloança, i a confessar els seus infinits pecats. La qual cosa molts d’ells compliren al peu de la lletra.

Haig de dir, també, que en tots aquells dies, i des de l’aparició de l’àngel, no vaig tornar a pujar a la sala del segon pis, i que aquella nit que em disposava a menjar-me l’amic, no sabia ben bé en quin estat me’l trobaria, perquè, si bé era cert que el mort, després de la visitació, havia recuperat el natural aspecte de la vida, també era cert que podia haver-lo perdut, una vegada que s’havia allunyat l’efecte salutífer de l’angèlica presència, i podia estar, certament, fet un brou oliós, fètid i repugnant fins a l’extrem de fer-me perdre l’apetit i la fam que amb tan fortíssimes manifestacions em castigaven el ventre, perquè sentia tan grans dolors com si m’estiguessen devorant per dins i, alhora, em sentia els budells secs i apegats.

Com bé he dit, em disposava, aquella nit, a menjar-me el cos del mort, i jo pensava que allò em causaria molts treballs i congoixes. Però, perquè es veja com són d’inescrutables les coses de Déu i com foren plenes de misteri aquelles obres meues o passions, em dispose a contar, amb tots els detalls que seré capaç de recordar, com vaig poder ingerir el cos del notari en una sola nit i sense que allò no em provocàs cap gana de perbocar ni cap altra angúnia o desgrat, ja que, de forma miraculosa i per a gran sorpresa meua, vaig descobrir que el meu Desconet s’havia transformat. És a dir, que a més d’haver recuperat la seua bellesa natural i aspecte vivent —sols que, òbviament, ni respirava ni podia parlar ni donava cap mostra d’estar realment viu—, la seua carn no era tal, com ara diré. Però, com dic, tan poc mort em va semblar, que vaig dubtar que no hagués estat tot un malson i el meu amic estigués allà dalt dormint tranquil·lament, de manera que, abans de fer-li el primer mos, vaig dir el seu nom tres vegades, en veu alta, per certificar-me de la seua veritable mort.

—¡Carles! ¡Carles! ¡Carles!

Naturalment, ell no contestà i vaig admetre que, amb tota certesa, era mort i ben mort, i que podia començar a menjar-me’l sense cap remordiment. Sé que vaig pensar que, en mossegar-lo, li eixiria sang, tal com calia esperar, però, en fer el primer mos i mastegar un tros del dit seccionat, tota la meua concepció del fet se’m vingué a terra, perquè la seua carn no tenia un sabor desagradable, ni n’eixia gens de sang, no ja solament del dit, sinó tampoc de la mà, que foren les primeres parts per on vaig començar la meua obra. Ni feia el gust de la carn crua o el regust de la sang, sinó que el seu menjar era en tot comparable al del pa acabat d’eixir del forn. I tant és així que, a cada mos, jo podia veure com allò que se suposava que era la seua carn s’obria d’igual manera com s’esgruna el pa. Un pa tou i dolcenc, sols que, això sí, al seu interior hi havia els ossos, els quals conservaven la seua durícia i no els podia rosegar, encara que vaig intentar empassar-me’n algun, cosa que vaig aconseguir amb els més petits, com ara els de les mans i els dels peus o alguns altres de l’espinada i algunes costelles, que encara que eren durs, amb un poc d’esforç els vaig poder reduir en una espècie de pasta farinosa que, mesclada amb el pa de la seua carn, no tenia un sabor desagradable del tot. I haig de confessar que les seues vísceres també eren de pa i, per exemple, els pulmons feien l’efecte de ser dues coques dolces i el cor un pastís de panses.

En fi, no entraré a descriure com em vaig menjar cadascuna de les parts d’aquell cos en altre temps adorat. Referir aquest acte, ací, només és excusable en tant que es trobava guiat per la mà de Déu i els seus imperatius designis obeïa, com es pot veure a les clares. I únicament vull afegir que, quan vaig estar segur que, de manera evident, anava a poder menjar-me tot aquell cos en poc de temps, el vaig despullar i, nu com tantes vegades l’havia vist i fent una estranya i suau flaire de flors de taronger acabades de collir, o com d’oli novell, me’l vaig menjar amb tant de plaer i bona voluntat que vaig tenir la sensació que lamentava que s’acabàs tan aviat allò que més que un acte expiatori em semblava un banquet de noces. Encara que, quan vaig haver d’engolir-me els seus ulls i la cara tota, em féu una miqueta de llàstima, perquè, de bell, n’era, el meu notari, i també de ben plantat, si hom exceptuava la coixesa que tenia com qui té una marca de naixement a la pell. Només en aquell punt, i en el moment d’empassar-me els seus negres cabells, la cosa se’m féu un poc més àrida, i en part, únicament perquè els cabells, ressecs, em costà d’engolir-los, ja que la qüestió dels ulls la vaig resoldre pensant que es tractava de dues olives adobades, i aquell fou, en realitat, l’efecte que em feren, tret que també feien gust de pa i no tenien pinyol.

I si així vaig ingerir el seu cos, amb una certa celeritat no del tot grata, no va ser el mateix amb els ossos. Amb els ossos grans, vull dir. I conste que, inclús, vaig començar a rosegar-ne alguns, fent igual que fan els conills quan roseguen fusta. Però el cap del notari, la major part de l’espina dorsal, alguna costella, els ossos dels muscles, els dels braços i les cames i els dels malucs es resistien de manera increïble als meus intents, cosa per la qual vaig concloure que no era aquell el darrer punt on havien de parar, sinó que probablement Déu senyor nostre els reservava alguna altra finalitat. Per tant, blanquíssims com estaven a causa que la meua activitat rosegadora —i perquè ja se’m presentaven brillantment blancs, que semblava que portassen anys assecant-se al sol—, els vaig haver de deixar arraconats, embolicats en el vestit de Carles i pensant que ja vindria una millor avinentesa per tal de desfer-me’n, o que potser aquell ossam aprofitaria per delatar-me públicament i fer-me pagar la merescuda o immerescuda pena per la mort del notari. Fos com fos, mai no vaig arribar a creure que no em pogués deslliurar de la seua presència, perquè n’eren molt pocs i, en un moment donat, no em costaria gens de llançar-los al riu o picar-los i convertir-los en pols i després espargir-la per la terra de l’hort o llançar-la igualment al riu o al vent. No ho sé, però la bona qüestió és que jo pensava que la seua desaparició seria cosa de poc de treball, i, en gran mesura, perquè, ¿com podia jo, a la vista de tot el que ja s’havia esdevingut, espantar-me de res?

Trobant-me, doncs, perdut en aquells pensaments, i reconfortat granment en veure com les tribulacions s’anaven apartant de mi, i sadollat en extrem a causa d’haver menjat i haver, així, aquietat la fam, em vaig adonar que estava començant a ploure. O m’ho semblava, perquè sens dubte em féu l’efecte que es tractava de gotes d’aigua molt grosses que colpejaven les teules i pertot arreu, ja que jo sentia el soroll que feien tant dalt de mi com a les fulles dels arbres que creixen a la plaça del Palau. I, cregut com estava que era nit fosca, desitjós de refrescar-me les mans i la cara, vaig obrir la finestreta que donava a la plaça i vaig descobrir, esbalaït, que era dia clar i ben clar, i que lluïa un bell sol i bufava un bell ponent, i que allò que m’havien semblat les gotes d’aigua d’una tronada d’estiu no era altra cosa que les llagostes, les quals, de primer a poc a poc i després com si d’una veritable tronada es tractàs, queien contínuament i ho començaven a omplir tot, com si allò fos l’inici d’una gran nevada.

Alertat per la cridòria de la gent, que m’havien vist abocat a la finestra i m’assenyalaven el cel tot indicant-me per on venien els animalets, i adonant-me que allò que jo pensava que havia fet en un parell d’hores m’havia ocupat tota la nit i la matinada, tanquí pressut la finestra i me n’aní baix, buscant els criats, els quals s’havien refugiat en un porxe del pati, tret d’alguns xiquets que anaven corrent i matant llagostes amb els peus i les mans. Tothom però, mostrava la mateixa sorpresa i incredulitat que jo mateix, davant la plaga d’aquells repugnants animals que saltaven sense parar ni un instant i volaven amb un vol maldestre i desorientat que, tanmateix, els era ben efectiu per esquivar els amenaçadors peuets dels infants, que els buscaven sense treva.

Em cal dir, arribats en aquest punt de la narració, que se’m fa ben difícil que ningú que no haja mai vist una plaga com aquella puga arribar a formar-se una idea exacta de quantíssimes llagostes volen i volen; prop de terra i per l’aire. Perquè, si de primer en vingueren poques, com ja he dit, poc tardaren a ser-ne tantes que obscurien la llum del sol. I això durant tot aquell matí i fins a la vesprada, de manera que si algú, posem per cas, hagués volgut comptar-les, mai no hauria acabat, ja que eren infinites en manera excessiva. ¿Com saber quantes n’hi havia als núvols que formaven, prop del sol? ¿Com saber quantes en podien haver en els blats, que ja havien gitat com si hagués descarregat una tronada fortíssima? ¿Com calcular, en fi, les moltíssimes llagostes que caminaven pels teulats de les cases, del meu palau i de l’església?

I, a més, hom podia veure com és d’inútil l’esforç humà en casos com aquell. Perquè, ¿què podia representar la mort d’uns centenars d’aquelles bestioles, a mans dels xiquets i dels grans del poble, en comparança amb el nombre total de les que esperaven, pel cel i la terra, a caure sobre nosaltres? Jo, convençut de la poca efectivitat d’aquell intent, ni tan solament no en vaig matar una. Me’n vaig pujar a les llotges que donaven al riu i em vaig dedicar a observar com maniobraven, per tota la vall, alçant el vol i llançant-se allà on els venia en gana. I si es mirava atentament, i durant una bona estona, en un punt determinat on s’hagués abatut un bon núvol de llagostes, es descobria que, en tornar a enlairar-se, allà on havien estat, el color verd dels blats i d’altres plantes havia desaparegut pràcticament, i només es distingia el color de la terra, que semblava deserta. També, i a força d’observar, vaig descobrir que, en el seu vol, no tenien un rumb prefixat, i més tost semblava que volassen per volar i sense un aparent interès per arribar en un lloc o en un altre. Tanmateix, es podia deduir que es desplaçaven formant cercles, i que els núvols d’animals s’ajuntaven i se separaven de manera arbitrària, per la qual cosa, si es mirava el cel, de vegades podien comptar-se’n més de vint núvols; i d’altres, en canvi, només se’n veien uns pocs, més grans; o gairebé cap, si els malvats animals es trobaven a terra, rosegant-ho tot. També formaven, de tant en tant, altíssimes espirals que, des d’on jo les veia, feien l’efecte d’un gegantesc embut que amb el seu extrem inferior tocava la terra. Eren com immensos ramats d’ocells que volaven i aterraven ça i lla, unes vegades passant per dalt de Montdrach, altres vegades abocant-se prop de la Vilanova o més enllà, cap a la Roca o cap a la serra, que tota aquella comarca havia estat inundada per aquells éssers del dimoni. Mai, ja dic, ningú no es pot figurar quantes n’eren, de llagostes, i jo, que fins aquella hora no m’havia imaginat ben bé en què consistia la plaga, em vaig quedar sorprès i admirat. Tan excessiva era la multitud de criaturetes alades, que la impotència de l’home es manifestava nítidament davant els designis divins i només podíem conhortar-nos amb la pregària. Res més no es podia fer, sinó resar. Tanmateix, cada mort d’una llagosta, tot i la seua inutilitat, supose que indicava a les clares l’odi i la profunda ràbia que aquella gent sentien per un fenomen que no acabaven d’entendre, com tampoc l’entenia jo, i que, nogensmenys, havien d’acontentar-se de patir, en pagament dels seus molts pecats.

De manera que aquesta reflexió que acabe de fer i que és, més o menys, la mateixa que em vaig fer en aquella hora em va decidir a deixar de mirar la plaga i les seues constants evolucions i giravolts, convençut que era, fins a cert punt, immoral quedar-se contemplant la causa de la desgràcia dels altres i analitzar-ho tot tan fredament com jo llavors ho feia. I encara, perquè aquella desgràcia dels homes acabaria repercutint en desgràcia per a les meues terres i les rendes de la meua família, la qual cosa era inquietant i digna de consideració. De tota una altra consideració que jo no podia fer ni tenia gana de plantejar-me, perquè acabava de protagonitzar una de les més estranyes coses que ningú mai no podia haver pensat ni sospitat, i em veia obligat a la visió d’un fenomen inusual que, si bé se l’observava, només podia causar desassossec en qualsevol esperit, i majorment en el meu, ja de si suficientment excitat.

I així, se’m va ocórrer que seria molt més interessant saber quin efecte havia causat aquella rara manifestació del poder diví en una persona tal com era el meu germanastre, ja que jo m’imaginava que allò l’hauria aterrit fins al punt que s’hauria amagat sota el llit o devia estar plorant, amoïnat i sol, o, cosa més que probable, hauria caigut en un dels seus atacs del male magnum i devia estar tremolant i caient-li la bava sangonosa que sempre acabava caient-li, quan el prenia el mal i es mossegava la llengua. Aní, doncs, a la porta de la seua cambra i, de fora estant, el vaig cridar.

—Carles, sóc jo, el vostre germà don Jeroni. ¿Em sentiu?

El fet que no contestàs em féu creure que no hi era o que, tal com havia pensat, es trobava malament. No obstant això, el vaig tornar a cridar i, llavors, es va aparèixer enfront de mi, i amb la seua mitja llengua —com va poder, perquè parlava malament i fent botiges, a causa dels molts accidents, i articulava els sons amb molta dificultat— em va dir que què volia d’ell.

—Només volia veure-us i saber com us trobeu.

Quan ho va entendre, la veritat és que manifestà una tal alegria en el seu rostre de trets encara infantils que em va fer pena veure’l així, amb els finíssims cabells rogencs seus desfets i caient-li per la cara, i amb la rojura que tenia al mentó, causada pel degoteig insensible de la seua saliva.

—¿Esteu bé? —li vaig preguntar, no sabent què més dir-li.

I ell començà de parlar, a colps, però de manera molt coherent i mostrant gran enteniment, i digué que sí, que allò que es podia veure al cel només era la plaga de les llagostes que tots esperàvem des de feia uns quants dies i que jo no havia d’amoïnar-me, perquè aquells animalets no podien atacar els homes, si no fos que aquests estiguessen, per exemple, indefensos per estar lligats, o fossen infants de bolquers o molt menuts; per la qual cosa jo no havia de témer res, i que, d’ací a uns dies, se n’anirien cap a llevant, a buscar la mar, però que s’endurien amb ells tots els blats i les fulles de la morera, encara que aquestes segones no aprofitaven per a res, amb l’estiu tan entrat, perquè la collita de la seda ja havia acabat, i que també era fàcil que es menjarien algunes fulles i el raïm de les vinyes, i altres fulles i fruits dels garrofers i les oliveres, però que de tot allò no se’n menjarien massa, perquè era més dur i se n’anirien abans de veure’s obligades a fer-ho.

Aquella resposta seua, que més o menys fou com l’acabe de contar, em deixà bocabadat, perquè jo, que com ja he dit me l’esperava trobar emporuguit i conscient d’estar abandonat per tots, no m’hauria imaginat mai que sabés perfectament què passava, i menys encara, que tingués la suficient intel·ligència per a entendre-ho tot. De manera que em vaig sentir incapaç de dir-li res més, i només vaig afegir que ja ens veuríem a l’hora de dinar, si baixava. Ell, per la seua part, em mirà somrient i digué que li semblava bé, però que no estava segur que pogués baixar. I em ferí tant aquella resposta que, ara que ho pense, crec que fou una cosa ben poc humana, criar-lo allà dalt, tancat, des que caigué de la figuera. Tanmateix, d’això, n’haurà donat compte el meu pare, si li han preguntat, en arribar al cel o a l’infern; però, sobretot, n’haurà retut compte la meua mare i no m’estranyaria gens que li coste bona cosa pagar el deute, perquè ella, com cap altre membre d’aquella casa, sempre va desitjar la mort del pobre Carles Roger.

Després de deixar-lo allí, abocat a la porta, el meu germà don Carles va emetre un soroll que no vaig poder o no vaig voler interpretar, i vaig decidir baixar i saber què contaven els criats i la gent popular que habitaven aquella casa llavors meua. Tanmateix, en arribar prop de la cuina, em vaig adonar que a la cambreta que hi havia a mà esquerra, dalt del rebost i on acostumaven de dormir Nofra i Caterineta, se sentia una xiqueta cega que havia nascut feia dos o tres anys, i dos serventes més —de les quals no recorde el nom, però una d’elles era la mare de la cega, que no tenia pare reconegut—; doncs, d’allí, dic, eixien les veus de Nofra i una donzella de la meua senyora mare, que cantussejaven en la llengua dels negres. I, encuriosit, doncs, em vaig abocar, per saber què era allò.

En entrar, la negra i la donzella, que no era la mare de la xiqueta cega, callaren. I jo vaig poder veure que sobre una caixeta de pi hi havia dos ciris encesos i un tros d’altaret portàtil, amb la cara de la Mare de Déu, Senyora Nostra, que Déu sap d’on haurien tret. Nofra, que estava agenollada i tenia un ganivet a les mans, em digué:

—¡Ai, Senyor! No estem fent cap maldat. Només resem per tal que se’n vagen més prompte aquestes llagostes maleïdes que ens portaran tanta desgràcia, i a vós. Jo ho vaig veure fer moltes vegades a la meua terra, que allí venien gairebé cada any, quan jo era una xiqueta. I us puc ben assegurar que, quan feia aquestes pregàries un home del meu poble, totes les llagostes desapareixien i se n’anaven, com si un vent salvador les cridàs des del cel.

—Està bé. I tu —i segurament vaig dir llavors el nom que ara no recorde—, vés-te’n, que haig de parlar amb Nofra.

La donzella se n’anà i tancà la porta.

Jo, una altra vegada ràpid en els meus pensaments, havia ideat, de sobte, una solució per als ossos de Desconet —per als ossos que quedaven, vull dir. I Nofra m’havia d’ajudar, igual que ho havia fet quan havia estat malalt i pres pel dimoni.

—De manera que pots fer que desapareguen plagues i coses, ¿no? ¡Ai, Nofra, que llesta que ets!

—Senyor, jo només vull el vostre bé i el d’aquesta gent.

—Doncs, si vols el meu bé, hauràs d’ajudar-me en cert negoci —i no li vaig dir més, de moment, esperant a veure quina seria la seua reacció.

—Siga com vós voleu. Però, ¿de què es tracta ara?

—Vull que faces el que siga per tal que em deslliure d’unes coses que em destorben. Ni són plagues ni grans mobles, sinó uns quants ossos. Uns quants ossos de notari.

—¡Ai, Senyor! ¿I com penseu que jo puga fer desaparèixer ossos de notari? ¿És que per ventura creieu que sóc santa o bruixa, i puc fer del món al meu plaer? Jo, d’això, no en sé, però us puc dir que pensaré alguna solució que us permeta desfer-vos del maleït cos de Desconet.

—No és el cos, Nofra. Només són uns quants ossos que queden i no sé què fer amb ells. El cos ja ha desaparegut, i no em preguntes com, que només et puc dir que ha estat aqueixa la voluntat de Déu.

—Bé, senyor. Ja us sabré trobar, quan sàpia què fer. Però, digueu-me una cosa: ¿no són tots els ossos del notari?

—No, només en són uns quants, ja t’ho he dit. I no tardes massa, a pensar-hi.

I vaig eixir d’allí, convençut que aquella negra trobaria la resposta a l’enigma que jo no era capaç de resoldre i que faria desaparèixer les restes de l’ossam del notari.