SOMNI DE PUBLI OVIDI NASÓ
POETA I CORTESÀ

ATOMIS, AL MAR NEGRE, UNA NIT DE GENER DEL 16 DESPRÉS DE CRIST, una nit de gel i de tempesta, Publi Ovidi Nasó, poeta i cortesà, va somiar que s’havia convertit en un poeta estimat per l’emperador. I, com a tal, per miracle dels déus, s’havia transformat en una gran papallona.

Era una papallona enorme, gran com un home, amb unes majestuoses ales grogues i blaves. I els seus ulls, uns ulls esfèrics de papallona, desmesurats, abraçaven tot l’horitzó.

L’havien hissat dalt d’una carrossa d’or, agençada expressament per a ell, i tres parelles de cavalls blancs el portaven a Roma. Intentava mantenir-se dret, però aquelles potes dèbils no aconseguien de dur el pes de les ales, de manera que de tant en tant es veia obligat a reclinar-se sobre els coixins, amb les potes pernejant enlaire. A les potes hi duia collarets i braçalets orientals que ensenyava amb satisfacció a la gentada que aplaudia.

Quan van arribar a les portes de Roma, Ovidi es va alçar dels coixins i amb gran esforç, ajudant-se amb les potes tremoloses, es va circumdar el cap amb una corona de llorer.

La gentada estava embadalida i molts es prosternaven perquè el prenien per una divinitat de l’Àsia. Aleshores Ovidi va voler advertir-los que era Ovidi, i va començar a parlar. Però de la boca li va sortir un brunzit estrany, un xiulet agudíssim i insuportable que va obligar la gentada a posar-se les mans a les orelles.

¿No sentiu el meu cant?, cridava Ovidi, aquest és el cant del poeta Ovidi, el que ha ensenyat l’art d’estimar, que ha parlat de cortesanes i de cosmètics, de miracles i de metamorfosis!

Però la seva veu era un xiulet indistint, i la gentada es feia enrere davant dels cavalls. Finalment van arribar al palau imperial i Ovidi, tenint-se maldestrament sobre les potes, va pujar l’escalinata que el duia davant del Cèsar.

L’emperador l’esperava assegut al tron i bevia una gerra de vi. Escoltem què m’has compost, va dir el Cèsar.

Ovidi havia compost un poemet d’àgils versos melindrosos i gràcils que haurien fet content el Cèsar. Però, ¿com dir-los, va pensar, si la seva veu només era un brunzit d’insecte? I aleshores va pensar que comunicaria els seus versos al Cèsar fent gestos, i va començar a agitar flonjament les ales acolorides en un ballet meravellós i exòtic. Les cortines del palau es van agitar, un vent molest va escombrar les sales, i el Cèsar, amb irritació, va llençar la gerra al paviment. El Cèsar era un home esquerp, que estimava la frugalitat i la virilitat. No podia suportar que aquell insecte indecent executés davant d’ell aquell ballet efeminat. Va picar de mans i els pretorians van acudir.

Soldats, va dir el Cèsar, talleu-li les ales. Els pretorians van desembeinar el glavi i amb perícia, com si podessin un arbre, van tallar les ales d’Ovidi. Les ales van caure a terra com si fossin plomes flonges i Ovidi va comprendre que la seva vida acabava en aquell moment. Empès per una força que sentia que era el seu destí, va fer mitja volta i va tornar, onejant sobre les potes atroces, a la terrassa del palau. A sota d’ell hi havia una gentada enferotgida que reclamava les seves despulles, una gentada àvida que l’esperava amb mans furioses.

I aleshores Ovidi, ballotejant, va baixar les escales del palau.