SOMNI DE CECCO ANGIOLIERI
POETA I BLASFEMADOR

UNA NIT DE GENER DEL 1309, mentre jeia en un llit de palla del llatzeret de Siena, embolicat amb tot de benes nauseabundes, Cecco Angiolieri, poeta i blasfemador, va tenir un somni. Va somiar que era un dia tòrrid d’estiu i que passava davant de la catedral. Sabent que aquell lloc era fresc, se li va ocórrer d’entrar-hi per fugir de la canícula, però, en comptes de fer la genuflexió i mullar-se els dits a l’aigua beneita, va encreuar els dits en un gest de conjur perquè tenia por que aquell lloc li portés mala sort.

A la primera capella a mà dreta hi havia un pintor que estava pintant una Verge. El pintor era un jove ros i seia en un escambell, amb la paleta entre els braços, en actitud de repòs. El quadro sacre estava gairebé enllestit: era una Verge d’ulls oblics i de somriure imperceptible que tenia sobre els genolls, reclinat entre els plecs del vestit, el nen Jesús. El pintor va saludar-lo amb gràcia i Cecco Angiolieri va contestar amb una rialla. Llavors es va posar a observar el quadro i va sentir un gran malestar. El molestava l’expressió d’aquella senyora altiva que mirava el món amb supèrbia, com si sentís un gran menyspreu per les coses terrenes. Va ser més fort que ell: es va acostar al quadro, va estendre el braç dret i li va fer un gest obscè. El jove pintor va saltar de l’escambell i va provar d’aturar-lo, però Cecco Angiolieri, com posseït, es va deixar anar i va fer un altre gest obscè, ara amb el braç esquerre. Aleshores la Verge va moure els ulls com si fossin ulls humans i el va fulminar amb la mirada. Cecco Angiolieri va sentir un calfred estrany per tot el cos, va començar a contraure’s i a encongir-se, va veure que els membres se li recobrien de pèl negre, es va adonar que entre les cames li sortia una cua llarga i va provar de cridar, però de la boca, en comptes d’un crit, li va sortir un miol espantós i ell, petit i furibund als peus del pintor, es va adonar que s’havia convertit en un gat. Va fer un bot endavant i un altre enrere, com embogit dins la presó monstruosa d’aquell nou cos, va fer carrisquejar les dents, furibund, i va sortir de l’església miolant salvatgement. Mentrestant, a la plaça, havia caigut la nit. Cecco Angiolieri, primer, va avançar arrambat a la paret, i després va mirar al voltant per veure si algú es fixava en ell. Però la plaça estava quasi deserta. A la cantonada, prop de la taverna, hi havia un grup de joves amb pinta de perdonavides que havien tret fora les gerres i bevien. A Cecco Angiolieri se li va ocórrer de passar per davant de la taverna, perquè tenia gana i potser podria trobar alguna crosta de formatge. Es va arrambar a la paret de la taverna i va passar per davant de la porta, que il·luminaven sengles torxes als muntants. En aquell moment, un dels galifardeus el va cridar, fent el típic soroll de llavis que es fa als gats, i li va ensenyar una pell de pernil. Cecco Angiolieri se li va llançar als peus i va agafar la pell amb la boca, però just aleshores els joves el van agafar i el van dur, aferrat ben fort, a dintre la taverna. Cecco Angiolieri va intentar mossegar i esgarrapar, però els galifardeus el tenien ben subjecte: algú li tancava la boca i algú altre li immobilitzava les potes, de manera que no va poder fer res. Quan van ser dins, els galifardeus van agafar el pot de pega que servia per les torxes i li van ruixar el pèl, de dalt a baix, amb l’ungüent. Llavors, amb una torxa, li van calar foc i el van deixar lliure. Cecco Angiolieri, convertit en una bola de foc, va sortir disparat a fora miolant terriblement, es va llançar contra les parets de les cases, va rodolar per terra, però el foc no s’apagava. Va començar a recórrer com una fletxa els carrerons foscos de Siena, il·luminant-los al seu pas. No sabia on anar, es deixava portar per l’instint. Va girar dues cantonades, va recórrer tres carrers, va travessar una placeta, va pujar una escalinata, va arribar davant d’un palau. Allí hi vivia el seu pare. Cecco Angiolieri va pujar els esglaons, va passar al costat dels criats espantats, va entrar al menjador on el seu pare estava sopant i va cridar: Pare, m’he convertit en un foc, us ho suplico, salveu-me! I en aquell moment Cecco Angiolieri es va despertar. Els metges li treien les benes, i el cos, recobert per les terribles plagues del foc de Sant Antoni, li cremava com una flama.