En Gerard somriu a la seva mare.

—Avui sí que seré aquí per sopar.

—Molt bé, doncs. Farem truita a la jardinera.

—D’acord.

La mare fa veure que està molt ocupada quan arriba a casa, i sempre s’entesta a fer-se càrrec de la roba, a fer el sopar, a fer-ho tot. Tot per no sentir l’olor que fan els espais buits. En Gerard s’estira damunt del llit de la seva habitació. És individual, el mateix llit de sempre. Sort que van canviar-ne el matalàs. Durant un temps va pensar a marxar, a anar a viure sol, però la idea no va prosperar perquè no tenia diners per pagar-se ni un apartament. Al banc li paguen una misèria. Només cobren bé els que són de tota la vida, els de plantilla. De fet, els caixers que treballen de cara al públic cobren més que ell. Això no pot ser, es diu mentre mira el sostre i pensa que potser li caldria canviar el color de les parets i el sostre perquè no sé a qui se li va acudir de pintar-lo d’aquest color crema que fa trist. Ho haurà de dir a la mare, potser s’ho haurien de plantejar, tots dos.

En Gerard va intentar marxar de casa als vint-i-cinc anys, i no se’n va sortir. Havia penjat els estudis a l’últim curs de batxillerat davant de la desesperació dels pares. De tots dos. Estaven separats però en això estaven del tot d’acord i en Gerard sospita que es van trobar per comentar-ho, perquè tots dos li van parlar de la mateixa manera. Ella en català i ell en castellà, això sí, però, pam més, pam menys, li van fer els mateixos raonaments. Li van dir que no podia ser, que no faria res de bo a la vida, que no se’n sortiria. Que si estudiant ja era difícil sortir-se’n, sense estudiar no aconseguiria res. Però en Gerard, amarat d’una mandra d’aquelles que a l’adolescència sembla que se’t mengen tot sencer, va decidir estalviar-se el COU perquè tenia grans projectes. I, quan tens grans projectes, què importen el COU, el BUP o el batxillerat antic. Ell, en Gerard, havia trobat la manera de fer-se d’or revenent la roba de morts. Se li va acudir un dia que, al lavabo d’un tanatori, va sentir un home lamentant-se a algú altre que ara s’havia d’enfrontar a la feina de buidar l’armari del fill mort, perquè la seva dona ja li havia dit que ella era incapaç de fer-ho, i que s’hi trobaria la seva roba i l’olor del noi mort i tot. Que ell tampoc no s’hi veia amb cor. I en Gerard, que aquell dia anava vestit d’enterrament, o sigui, prou elegant i seriós, va decidir actuar. Sense tallar-se gens, es va acostar a l’home plorós i li va dir que l’havia sentit i que, si ho volia, ell s’ocupava de buidar-li l’armari gratuïtament a canvi que li deixés endur-se’n la roba. El pare, desolat, el va mirar de dalt a baix. Devia estar valorant si en Gerard, a més de buidar l’armari del seu fill, li acabaria buidant la casa. Però en Gerard, tota la vida ha convençut. Parla i convenç, somriu i sedueix. Al final, l’home havia dit que d’acord. I aquí havia començat tot. En Gerard s’havia presentat a casa d’ell amb roba fosca per allò del dol, havia buidat l’armari amb gran professionalitat mentre els pares del mort eren a l’habitació del costat i, de tant en tant, li llançaven una llambregada per assegurar-se que tot ho feia com ho havia de fer, que no s’enduia res de fora de l’armari. Quan va acabar, va netejar ben net l’armari i ho va posar tot en caixes. Després, va informar els pares del mort que a l’armari també hi havia alguns diners amagats, i els els va donar. No era gaire, però quedava honrat per part seva. Potser els hi havien posat ells de prova per veure si se’ls quedava. També els va dir que hi havia unes revistes, i que, si ho volien, les llençava ell mateix a les escombraries. Però el pare va demanar de veure-les, i en Gerard les hi va portar amb gran seriositat i sense cap comentari. Eren pornogràfiques, molt explícites.

Quan ho va acabar tot, ja era a la porta i el pare li va anar al darrere, ei, noi, té, li va dir. I li va posar a la mà un bitllet. En Gerard va agafar els diners i, quan va mirar els ulls de qui els hi donava, hi va veure un agraïment tal que va pensar que allò era una mina. Gràcies, va murmurar.

Es va endur la roba a casa. Un cop allà, va repassar-la per davant i per darrere i va demanar a la mare que li deixés passar per la rentadora la que estava en bon estat, que era gairebé tota. Després, la va planxar, la va plegar ben plegada i la va dur a una botiga de roba de segona mà. No recorda què n’hi van pagar, però va ser força. En Gerard, que no havia fet estudis universitaris però la sabia llarga, es va adonar que bona part de l’èxit de la roba del mort era que la portava tan ben presentada a la botiga. Quan va tornar a casa, va ensenyar a la seva mare els diners que havia guanyat. Mira tot el que es pot fer amb la roba dels morts, li va anunciar. I va estar a punt de dir, veus com no cal estudiar. Però va callar a temps. I la mare va fer una cara entre el riure i el plor que no quedava clar què era.

Durant molts anys, en Gerard va freqüentar els tanatoris per guanyar-se la vida. Es va fer fer unes targetes de visita que lliurava a la gent. S’hi podia llegir, Gerard Àlvarez, m’enduc la roba dels traspassats. Al final va tenir un bon negoci muntat, i hi havia gent que li trucava perquè s’endugués roba que realment ja no volia, encara que no se’ls hagués mort ningú.

En Gerard també havia remenat molts armaris. I havia quedat distret veient que hi havia tantes maneres de guardar la roba, i que hi havia gent molt neta però també gent molt bruta amb armaris que et tombaven així que n’obries la porta. De vegades, és clar, era culpa del mort, però de vegades era responsabilitat dels vius. Tanmateix, en Gerard, molt professional, no s’immutava, almenys per fora. Feia la feina i després cobrava el que havia de cobrar, i au. De tota manera, intentava no anar-hi mai després de dinar, per si de cas.

El negoci, però, era un negoci minso. De vegades pensa que podia haver-lo fet créixer contractant algú altre i creant una empresa, però no es refiava de ningú. Estava convençut que no hi havia ningú com ell. Segur que si contractava algú altre, el negoci s’enfonsava. I així, amb el que guanyava, en tenia per viure ell, i també per donar diners a casa. Però és veritat que no n’hi havia per a un lloguer i, encara menys, per embrancar-se en una hipoteca.

—El sopar és a taula!

En Gerard no es fa pregar. La mare l’ha cridat des del menjador. En Gerard passa pel passadís desert i instintivament encén el llum, encara que no caldria. Quan vivia l’oncle hi havia més animació, encara que fos tan gran. Però ara, això sembla un tanatori, també.

L’oncle. La mare. Quina família més estranya, tots tres. I només faltava el pare, que és l’altre extrem. Quan en Gerard era petit, passava temporades a Madrid, on l’ambient no tenia res a veure amb el de Barcelona. El pare, amic de polítics, amb un càrrec que li havien aconseguit des de la Moncloa en una assessoria jurídica de les que ho solucionen tot a les institucions, el portava als millors restaurants i l’ensenyava a tots els amics. Este es mi primogénito, Gerard, els deia. I l’empenyia una mica endavant, i en Gerard es moria de la vergonya. I després hi havia la seva nova dona, que era fleuma. Encara ho és.

A en Gerard li és més fàcil explicar segons què al pare que no pas a la mare, que és una dona d’aquelles que no aplaques fàcilment. A més, al pare no el veu gaire i, quan va a Madrid, li diu com estan les coses de la seva feina actual al banc inventant-ho una mica tot, que per això es pinta sol. El pare s’excita de pensar que té un fill amb olfacte per a les finances i llavors s’enfila imaginant que arriba qui sap on, i és quan en Gerard l’ha de fer baixar dels núvols recordant-li que només n’és un relacions públiques. I el pare el mira de biaix i no ho acaba d’entendre, però a en Gerard li fa l’efecte que tampoc vol aprofundir gaire en la vida del seu fill, no fos cas que s’hi trobés sorpreses com les que, efectivament, s’hi trobaria.

La mare, en canvi, no abandona la lluita per encarrilar el seu fill, com a ella li agrada dir-ho, ni tan sols ara, que ell ja voreja els quaranta. Deu ser perquè viuen junts. El cas és que, de tant en tant, encara li insisteix que estudiï alguna cosa, ni que sigui per internet. No m’ho puc creure, li diu de vegades, si el teu oncle i jo hem estudiat tant com hem pogut per arribar on hem arribat. I el teu pare també, encara que sigui diferent. Quan la mare diu diferent vol dir que és dels contraris, amb tot això de la política d’ara, i també la d’abans, perquè amb Madrid aquí sempre hi ha batalla mani qui mani. I el pare, s’hi posi com s’hi posi, sempre està en el partit dels guanyadors. Fa somriures a les dretes i a les esquerres segons com bufa el vent que omple les urnes de paperetes. No és que a en Gerard això li importi gaire, però, és clar, en depèn una mica com tothom, i, a més, ha d’aguantar que la mare, que és mestra, es desesperi i comenci a exclamar, ai l’escola, ai, ai, i pateixi pel que facin aquests de Madrid al Departament d’Ensenyament, i li agafin atacs de nervis i hagi d’acabar a l’acupuntora, que es veu que aconsegueix posar-la a to. I això també fa patir una mica en Gerard, perquè sense els diners de la mare no sap pas com viurien. És clar que li deu faltar ben poc per jubilar-se, ara que hi pensa, i, quan estàs jubilat, es cobra poc però es cobra. Els seus, de diners, només donen per pagar el menjar. Abans encara hi havia l’oncle, que també cobrava un bon sou de l’escola on feia classes perquè era dels antics. Però ara, ai.

L’oncle Francesc era l’única persona que aconseguia intimidar en Gerard. La seva mirada era tan directa i clara… La mare i ell estaven molt units, ell era una mica més jove que ella i, quan eren petits, ella per poc no li buida un ull jugant amb un ganivet que va quedar fora de la vigilància dels avis. Es veu que li van haver de posar tres punts, que aviat és dit. Però bé, de l’afer li havia quedat només un petit plec que, ara que tenia força arrugues, no distingies si no eres molt a prop seu. En Gerard tenia la sospita que la mare sempre se n’ha sentit culpable. D’aquí ve que tingués tanta cura del seu germà.

La mare, però, no era l’única que idolatrava l’oncle Francesc. L’idolatrava tothom. El dia de l’enterrament hi havia tota l’escola, i tots ploraven. Alumnes i professors. Gairebé ploraven més que ell i la mare. L’acte era laic, i hi havia una mestra de cerimònies que va dir que ningú no té la veritat ben agafada, però que, segons li havien dit, l’oncle Francesc s’hi aproximava força. Deia, la conductora de l’acte, que enterraríem el seu cos, però que el que ens havia ensenyat quedava per sempre. I aquí tothom va plorar encara més. La mare i en Gerard, també.

La mare de vegades deia a en Gerard que havia heretat de l’oncle la seva capacitat per convèncer, però que el seu germà ho feia amb grans veritats i gran saviesa i, en canvi, en Gerard ho aconseguia només amb un somriure. Que això era trampa. És clar que, quan li deia això, la mare ho deia també amb un somriure. Però des del 17 d’agost, no l’hi ha tornat a dir.

Ara seuen tots dos a taula. Els dies després de l’enterrament, quan la mare s’hi asseia, com que llavors no tenia res a fer, només menjar, li venien de cop totes les llàgrimes, i els sopars esdevenien un mar desbordat que no hi havia manera de contenir. En Gerard també s’havia sentit malament, se li havia escapat alguna llàgrima els primers dies en veure la seva cadira buida, però després s’havia sobreposat. La mare, en canvi, va trigar dies i dies a reaccionar. De vegades, en Gerard pensava que la mare i l’oncle semblaven més nòvios que germans.

Avui, però, el sopar és pansit, com ho és sempre últimament, però ja fa temps que l’un i l’altra intenten no deixar que hi quedin moments de silenci gaire llargs. Són conscients que això no ho poden fer tota la vida, però almenys al començament, mira, ho intenten per una banda i per l’altra. Els silencis són terribles, són un forat negre que se’ls fica dintre l’ànima.

Avui, per omplir de colors el forat, en Gerard ja té tema:

—Mare, podríem canviar el color de les parets i el sostre. La pintura, vaja. Què et sembla?

La mare l’ha mirat amb estranyesa:

—Que no està bé?

—Trobo que és molt trist… El groc enfosqueix.

—Potser sí…

La mare s’ha quedat pensant mentre mastega un tros de peix que s’ha posat a la boca. Està valorant la possibilitat del canvi de color, pensa en Gerard. I l’anima:

—Si féssim un blau claret claret, seria una altra cosa.

—Un blau claret? —repeteix la mare estranyada.

—Sí, no ho sé, podríem fer venir un pintor i que ens ensenyi barreges… Què et sembla?

La pintura ja sap que la pagarà ell. Tots els extres els paga ell. El menjar i els extres. És tal com van quedar.

Ara, a en Gerard li ve una altra cosa al pensament.

—Ai, les claus…

—Les claus?

—Perdona, pensava en veu alta…

No se n’ha pogut estar, en Gerard. De vegades passa, això: tens una idea de sobte i se t’escapa en veu alta. I és que necessita les claus de l’apartament per a demà mateix i al matí s’haurà de recordar d’agafar-les. El senyor Borràs el mirarà com sempre amb aquella cara de satisfacció mal dissimulada, i potser li tornarà a dir, veig que tot va bé, oi? I, quan en Gerard obrirà la boca per explicar-se, ell saltarà, no cal que m’expliquis res, no cal. Perquè aquest home només vol saber que tot va bé, però no vol saber com s’ho ha fet en Gerard, no fos cas que li sabés greu que estigués emprant determinats mètodes. Però en Gerard ho té clar, el fi justifica els mitjans, i ell té una feina per fer i la fa tan bé com pot.

És clar que la persona que li va ensenyar com es fa aquesta feina no va ser el senyor Borràs, sinó el senyor Àlvarez. El seu propi pare, vaja. En plena efervescència de la seva feina com a buidador d’armaris de morts, un dia que va anar de visita a Madrid, el seu pare el va atacar per una banda que ell no s’esperava. Li va dir, Gerard, com et va amb les dones. I en Gerard va fer un bot. Les dones, quines dones. El pare es va posar a riure. Les dones eren uns éssers a part a les quals ell no s’havia acostat mai als vint-i-tres anys. Gairebé diria que li feien por. Quan se n’hi apropava alguna, se sentia incomodíssim. Quan tenia dotze o tretze anys, la seva veïna del pis de sota va intentar seduir-lo. En Gerard llavors encara se sentia un nen del tot, i, és clar, aquella noia, que tot i que tenia els mateixos anys que ell ja era molt més alta i ja tenia pits, es devia avorrir molt per anar a buscar una criatura com ell que es passava la vida assegut a l’escala, sempre al mateix graó, i que ja es veia que no tenia ganes de res que s’assemblés a arrambar-se a algú de l’altre sexe. Però aquella noia li va voler fer un petó, vulgues que no, com els que es feien a les pel·lícules. I el va agafar fort i se li va tirar a sobre i el va besar. I en Gerard va haver de fugir corrent com va poder i, quan va ser a casa, es va fregar els llavis molt fort amb una tovallola. Li venia de llavors, la por de les noies. Era una por absurda, pensa ell ara, però la relació amb la veïna, amb qui havia jugat a pica paret i a pilota i a tocar i parar, es va acabar en sec. En Gerard va deixar de seure al graó de sempre, es va amagar. De fet, s’estava a casa, al balcó. Encara que de vegades la veïna havia entrat a buscar-lo, i ell deia que no tenia ganes de sortir. I, al balcó de casa, la noia no s’atrevia a atacar.

En Gerard havia estat un noi solitari d’ençà d’aleshores. Això sí, quan li havia començat el ball d’hormones de l’adolescència havia descobert que es podia autocomplaure amb gran alegria i facilitat, i ho feia silenciosament al seu llit gairebé cada nit i, de vegades, dues vegades. Però les dones, de moment, no li deien res. I no és que fos homosexual, només és que no sabia com acostar-s’hi i tampoc hi havia cap dona que se li acostés. Per què devia ser, això. En Gerard no ho tenia clar, però aviat va començar a sospitar que era per les dents, perquè resulta que les anava perdent totes. Se li feien malbé i les hi havien de treure. I es mirava una noia i somreia i llavors, la noia, que també somreia, deixava de fer-ho en sec i marxava. I això de les dents no li va importar mai gaire perquè sí que tenia queixals distribuïts un aquí i un allà i podia mastegar força, però un dia la mare li va dir, Gerard, això és horrorós, sembles un indigent. Et quedaràs sense feina per culpa de les dents. I llavors va ser quan va fer un cop de cap, i el dentista, que feia tants anys que intentava convèncer-lo perquè es posés ponts i implants i tot, quan va saber que s’ho volia arreglar, per poc no li fa un petó. Fins aleshores, quan tenia una dent corcada i ja no hi havia res a fer, en Gerard havia demanat que la hi traguessin i au, ja està, no cal res més. És que totes les solucions eren caríssimes, i en Gerard no estava per gastar.

Al final, tot plegat l’hi va pagar el pare. Així no lligaràs, li havia dit. I en Gerard havia pensat que potser tenia raó, tot i que en aquell moment no tenia cap interès en aquest esport de perseguir dones. Després, però, li va agradar molt. Va ser a partir que el pare li presentés l’Adelaida. En aquell moment ja tenia dents, totes ben blanques i ben posades. Va ser quan en Gerard es va somriure ell mateix al mirall i es va sentir en George Clooney. Va sortir al carrer i va trepitjar fort.

El pare potser tenia por que fos homosexual, o que mai no se’n sortís per culpa de no saber ni saludar una dona. I, com que era home de món, va introduir en Gerard a la capsa de Pandora del sexe. Això, que ell sabés, no ho havia fet cap pare amb cap noi que ell conegués, però el seu era un pare diferent, un pare sense manies.

L’Adelaida era una prostituta de luxe. Una estudiant que es pagava els estudis treballant de nit amb clients selectes. Això l’hi va dir el pare, és clar, que la coneixia de feia temps. No tinguis por, ella t’ho ensenyarà tot, li va assegurar. Però en Gerard estava nerviosíssim. Què era el que li ensenyaria aquella dona. Segur que ell no sabria què fer. En Gerard es va posar molt i molt nerviós quan va venir l’hora d’anar a casa de l’Adelaida. Però el pare hi va insistir i, al final, es va deixar convèncer.

I van anar a veure l’Adelaida. I va resultar que era una noia una mica més gran que ell, que va fer obrir la boca d’admiració a en Gerard així que la va veure. Era alta, prima, duia un vestit estret i uns talons d’agulla. El vestit estret, naturalment, amb prou feines li tapava les calces, i, per dalt, gairebé li sortien els pits, que eren generosos. Era morena de cabells i els duia força curts, enganxats a les orelles. És clar que, després, l’Adelaida se’ls ha deixat llargs, se’ls ha tornat a tallar i, en fi, que els cabells en Gerard els hi ha vist de totes les maneres.

Així que aquest és el teu fill, va fer ella somrient, quan els va veure tots dos a la porta. I qui passarà primer, doncs. O ho voleu tots dos alhora. No, va saltar en Gerard instintivament. El pare es va posar a riure, estrena’l, Adelaida, li va dir, i se’n va anar. Llavors, ella li va agafar la mà i el va estirar. Tu, vine amb mi. T’ho passaràs tan bé com no t’ho has passat a la teva vida. En Gerard es va passar la llengua per les dents noves, les que feia poc que tenia, perquè sempre l’amarava una mena de por estranya que no li caiguessin en un moment clau.

L’Adelaida es va girar tot d’una i, abans que se n’adonés, ja la tenia a sobre, besant-li suaument el coll, descordant-li la camisa, baixant avall, ficant-li les mans per dintre els pantalons per on només se les ficava ell fins llavors, començant a escalfar-lo tant i tant que va pensar que allò no ho aturaria. I llavors ella li agafava la cara amb suavitat i l’acostava als seus pits. I mentrestant li descordava el cinturó i li feia baixar els pantalons avall per descobrir-li el que tenia a dins. I en Gerard llavors ja es deixava endur, i li treia el vestit a ella des de dalt, perquè era molt fàcil, segur que estava fet expressament perquè pogués lliscar amunt, i aquell tros de dona tan perfecta se l’enduia al llit i allà feia que toqués el cel no pas amb les mans sinó amb aquella columna hercúlia que se li estava formant a l’entrecuix. Ella li va fer de tot, el va llepar, el va acariciar, el va besar pertot. Fins que, al final, amb un moviment ràpid, li va posar un preservatiu que tenia a la tauleta de nit, se li va posar a sobre i va fer-se penetrar. En Gerard va udolar incapaç de contenir-se. Sempre hauria dit que allò dels preservatius privava els homes d’obtenir cap plaer, i va resultar que no. Almenys amb l’Adelaida. Ella, sense dir res, només panteixant, es va moure de manera rítmica. No ho va haver de fer gaire estona. En Gerard va esclatar de seguida. Era inútil contenir-se. Impossible, vaja.

D’aquell primer dia amb ella, en guarda un regust dolç, molt dolç. L’Adelaida mai no el va fer fora del llit o de casa, sempre el deixava recuperar-se, dutxar-se i, fins i tot, quan no hi havia el pare després, que és el que va passar sempre més, s’entretenia a parlar amb ell. No li explicava coses d’ella, això sí que no, només li va dir el que ja li havia dit el pare, que era una estudiant, encara que no va dir de què, que llavors estava fent un màster i que aquella era la manera més ràpida i fàcil de pagar-se els estudis. Un dia, en Gerard va atrevir-se a demanar, i no et sents estranya, amb tants homes. L’Adelaida es va posar a riure. Això de sentir-te estrany és relatiu, noi. Hi ha altres coses molt més estranyes a la vida, com ara fer mal a algú, no trobes. En Gerard es va quedar sorprès, sí, és clar, però la immensa majoria de les persones no fem mal als altres. L’Adelaida va somriure, al contrari, tots fem mal als altres encara que de vegades no ens n’adonem. Però no hi podem fer més, és l’essència humana. Ella va abaixar un moment els ulls, pots dutxar-te, si vols, però deixa’m passar a mi pel bany abans. No tens pressa, oi. No, va fer en Gerard.

No ha tingut mai pressa, amb l’Adelaida. No sabria dir què té, però el seu rostre li és simpàtic, i la seva rialla, i tot. I li està eternament agraït perquè aquell dia que l’hi va dur el seu pare ella el va iniciar en el sexe, però les vegades que després hi va anar ell sol s’hi va trobar d’allò més bé. Més endavant, quan ella va acabar el màster i va trobar feina, una feina que no li va explicar mai quina era perquè a l’Adelaida no li agradava contestar preguntes sobre la seva vida, va conservar els clients de sempre, segons va dir a en Gerard. El noi no sabia qui eren els clients de sempre. Sí que sabia que un era el seu pare, que la visitava cada vegada que venia a Barcelona, però això passava molt de tant en tant. I no sabia quants eren, els clients de tota la vida, però ell sempre se sentia i s’ha sentit únic a casa de l’Adelaida. Li paga, és clar, però ell sempre s’hi ha trobat com en família. Com si fos la seva dona, la que potser no tindrà mai. Ella l’hi ha ensenyat tot i li ha semblat que l’estimava com ningú. Fins i tot l’ha ajudat a solucionar problemes que el capfiquen, perquè en Gerard, quan entra a casa de l’Adelaida, xerra pels descosits, no sap per què. És una dona que li inspira confiança i que, des de fa anys, quan marxa li fa un petó a la galta, com si fos la seva mare.

Va ser l’Adelaida qui li va presentar en Borràs. El senyor Borràs. En Gerard li havia explicat a què es dedicava, la seva feina de buidar armaris dels morts, una manera com una altra de guanyar-se la vida, li va dir. A ella li va fer gràcia com, de fet, en feia a tothom, excepte a la mare i a l’oncle, sobretot a l’oncle, que alguna vegada li havia dit que no podia ser que un noi com ell no tingués estudis i es dediqués a aquella bajanada, com en deia ell. És veritat que s’estimaven molt, però l’oncle Francesc el renyava sovint. Li deia coses com que tots estem obligats a intentar canviar el món d’alguna manera, i que, per aconseguir-ho, s’han de llegir molts llibres. I intentava que llegís, li donava llibres que ell deia que li interessarien, i en Gerard n’havia començat algun, però després l’havia deixat, tot demanant-se per què diantre servia llegir i per què l’oncle hi donava tantíssima importància, si només era seguir el fil d’una història que havia creat algun il·luminat. Ja no et dic que llegeixis llibres d’assaig, però alguna novel·la sí, l’instigava l’oncle. I li suggeria que mengés xocolata mentre llegia, que l’ajudaria, que l’inspiraria. Però en Gerard no té cap predilecció especial per la xocolata, ell és més de salat. No com l’oncle, que tenia l’armari sempre ple de rajoles Lindt ben arrenglerades, una al costat de l’altra, com si fossin als prestatges d’un supermercat.

Sigui com sigui, en Gerard encara recorda el dia que l’oncle insistia que llegís Dr. Jekyll i Mr. Hyde. I ell el va començar, però de seguida va queixar-se, però, oncle, si això no s’ho empassa ningú, no és real. La mare havia donat una ullada a l’oncle per veure si s’empipava. Però l’oncle no s’empipava mai, només movia el cap d’una banda a l’altra, com si el deixés per inútil. Aleshores li havia donat un altre llibre, A sang freda, de Truman Capote, amb el comentari, si vols un bany de realitat, aquí el tens. Aquest llibre li havia interessat més, a en Gerard. Però llegint, llegint, s’havia deprimit i tenia somnis terribles. Així que, abans d’acabar-lo, l’havia retornat a l’oncle tot dient-li, ho trobo horrorós, no ho aguanto, no puc. Havia deixat el llibre sobre la taula a l’hora de sopar. Aquell dia, l’oncle només havia sospirat, s’havia aixecat i havia anat a desar el llibre, suposo que per fer temps. La mare havia aprofitat per dir a en Gerard, el teu oncle té tots els alumnes a la butxaca, ha aconseguit que molts estudiïn història i humanitats. I, en canvi, amb el seu nebot, no pot. Això el deu exasperar.

El tercer i últim llibre, l’últim intent de l’oncle, havia estat El tercer home, de Graham Greene. Ah, aquest és interessant, havia comentat en Gerard ja des del primer dia que s’hi havia posat. I l’oncle havia somrigut satisfet. Finalment, ja era hora, va dir aixecant els braços cap al cel en una mena de petita comèdia. Però ho havia fet massa aviat. Perquè l’endemà en Gerard va descobrir que aquella història era un clàssic també del cinema. I se la va baixar de franc i la va mirar tota, i va al·lucinar, perquè el cinema sí que li agrada, encara que sigui antic. I va sortir d’allà dient a l’oncle que El tercer home era impressionant. Una passada, va dir literalment. I l’oncle es va estarrufar tot ell com un paó. Però li va durar ben poc perquè en Gerard, amb tota la seva innocència, va reblar-ho amb un, quina pel·li més bona! I aquí s’havia acabat la glòria de l’oncle amb el nebot. L’havia donat per perdut per sempre.

Com és que us vau casar, amb la mare, havia demanat un dia al pare, en Gerard. Quines preguntes, perquè ens vam agradar, va dir ell. Ella era molt formal quan era jove. Cuidava la meva germana petita, això ja ho saps. Sí, en Gerard ja sabia que la mare havia fet de cangur de la seva tieta més jove i que llavors el pare s’havia fixat en ella. La mare sempre diu que en aquella casa, la del pare, semblava que tot estava posat per impressionar. Ella en aquell moment estudiava geografia i història, com l’oncle Francesc, i anava i venia amb tren de Bellaterra, de vegades amb ell, mentre van coincidir, però normalment sola perquè tenia els seus amics i anaven a part. Llavors anava a fer de cangur de la germana petita del pare, l’anava a buscar a l’escola i l’ajudava a fer els deures. I allà van començar les miradetes amb el germà gran, i els hola, com et dius, i què fas, i què estudies. I després, vols venir al cine amb mi, i més tard, vols que sopem junts, i llavors hi havia hagut un petó i un altre i més i més, i la mare era tan innocent que sempre li somreia i tots dos vivien una mena de lluna de mel prematura, fins que van decidir casar-se, que és com es feien abans les coses. Però això va ser després que ell trobés feina, primer com a gerent d’una empresa petita. Va proposar en matrimoni la mare a la manera clàssica, agenollant-se davant seu amb un anell, i ella, tota il·lusió, li va dir que sí. I així va ser que es van casar. Només dos anys després, tenien en Gerard. I encara, només dos anys més tard, se separaven. Jo vaig sortir de l’ou, vaig obrir els ulls, li va explicar la mare un dia. Ara que han passat els anys, et puc dir que el teu pare és una persona normal, però que, francament, no té res a veure amb mi. És molt d’idees antigues. No li agradava que jo treballés, per exemple.

En Gerard s’havia quedat parat que algú pogués no deixar treballar algú altre només perquè s’hi havia casat. Realment, la gent d’abans té unes idees ben estranyes, va pensar. I es veu que, a partir de llavors, la mare s’havia vist implicada en tota mena de moviments catalanistes primer, independentistes després. En Gerard havia crescut anant a les manifestacions de l’Onze de Setembre amb la mare i l’oncle, i després s’havia trobat en aquella de l’Estatut d’autonomia retallat per Madrid el 2010, embolicat amb una estelada. I després havia dit que prou.

La mare, fins a la mort de l’oncle, es feia un tip d’arreglar el país per telèfon. Que si el procés català, que si ja no volem l’Estatut sinó la independència, que si ja hem quedat per anar a la manifestació, que si qualsevol cosa. Sempre, sempre parlava d’aquest tema per telèfon. I ara, en canvi, ni tan sols vol agafar-lo. Deu tenir por que li parlin de l’oncle. Abans també tenia WhatsApp i se l’ha desinstal·lat perquè diu que no vol que la planyin. Ella era el punt de contacte d’ella i el seu germà amb el grup en què tots dos s’havien integrat per anar a manifestar-se on calgués i a fer de voluntaris a totes les associacions que lluitaven per la independència de Catalunya.

A banda del tema polític, després de separar-se, la mare també s’havia destapat per la banda sexual, havia tingut diversos nòvios però no se n’havia pres seriosament cap més, ah, no, ja n’he tingut prou, d’homes, assegurava sempre. En tinc prou amb tu i l’oncle a casa. I així, tots tres formaven una família d’allò més insòlita, perquè potser ells dos s’assemblaven en la manera de ser i de fer, però no pas amb en Gerard. La mare havia passat de ser professora a la mateixa escola que l’oncle a ser-ho en una altra i, finalment, a exercir de directora en aquella mateixa escola, on sembla que tingui un càrrec vitalici, perquè sempre acaben votant-la a ella. Ho deu fer molt bé.

I tu m’has sortit fent coses estranyes. Ni has estudiat ni fas una feina normal, li deia de tant en tant, primer exasperada, després resignada, finalment ja amb un deix irònic. I la pobra va estar supercontenta quan va saber que entrava a fer de relacions públiques en un banc tan important. Oh, que bé, Gerard, i com t’ho has fet. Doncs, mira, vaig enviar currículum i em van trucar. En Gerard no es va posar vermell ni res mentint tan descaradament. Currículum, va demanar la mare, estranyada. Però en Gerard ja tenia la resposta. Sí, és clar, parlo del meu propi negoci, i per a les relacions públiques això de convèncer la gent als tanatoris és molt important. Ho han valorat moltíssim. Doncs per molts anys, havia fet la mare. I fins i tot l’oncle l’havia felicitat. Tu, has trobat una feina normal, li havia demanat incrèdul, però sense cap mala intenció. Sí, jo, va fer en Gerard aixecant la barbeta. Tot i que, francament, no tenia ni idea llavors de si aquella era una feina gaire normal. I ara que ha passat el temps, definitivament, ja sap que no ho és.

Va ser l’Adelaida, doncs, qui li va presentar en Jacint Borràs. Bé, va ser ella qui li va dir, escolta’m, conec una persona que busca algú per a una feina que crec que s’ajusta perfectament a tu, perquè ets discret, servicial i hàbil. Potser m’equivoco, però diria que no. En Gerard, és clar, s’havia interessat per la qüestió immediatament. L’Adelaida, que, a banda de masegar-li el cos per un mòdic preu, també li donava consells ben assenyats quan hi anava, ara resultava que l’ajudava a trobar feina. A què et refereixes? Doncs es tracta de ser relacions públiques en un banc. Però jo no soc relacions públiques, Adelaida. Ella li va fer un d’aquells petons al front. Volen algú com tu. I llavors l’Adelaida li va passar el contacte del senyor Borràs, i quan li va dir de quin banc era, en Gerard va al·lucinar. Era un dels grans. N’estàs segura, va insistir-hi el noi. Seguríssima, tu ets la persona que busca, va reblar l’Adelaida. I, per convèncer-lo, li va regalar una fel·lació extra.

En Gerard, durant i després de l’Adelaida, va conèixer altres dones. Quan parlava amb el seu pare, ell li deia, què, com va amb ella. I tots dos sabien que es referia a l’Adelaida. Possiblement això i el sentit de l’empresa era l’únic que compartien. La resta, no. Perquè el pare era un home molt poc comprensiu i pietós. I, en canvi, en Gerard era molt, molt sensible. El feia patir la mare, ara que no hi havia l’oncle, i el feia patir l’oncle quan vivia, perquè el veia molt sol, per més que tot el dia visqués enterrat en els seus llibres i en la seva xocolata. A l’oncle, les dones no li agradaven, i durant un temps va tenir una mena de nòvio que era del món de la faràndula i que es passejava per casa vestit d’alguna cosa semblant a Lady Di. Un dia, la mare se’l va trobar al lavabo emprovant-se les seves faldilles, les seves mitges i els seus sostenidors. També s’havia maquillat tot, o tota, segons com es miri, i val a dir que les pintures eren seves, però tota la resta era propietat de la mare. I ella, la mare, es va enfadar tant, tant, que va perdre els estreps, va agafar un raspall i va començar a colpejar-lo mentre cridava que es tragués tot el que portava, que què s’havia pensat, que a sobre que vivia a casa seva. I la princesa de Gal·les suplicava per caritat que no li pegués, que era molt sensible de pell i li faria malbé la cara i els braços, que li servien per treballar, que ella vivia del glamur. I després, com que la mare tenia més força que l’artista, va intentar treure-li els sostenidors estirant-los cap amunt, i Lady Di es va posar a xisclar Oh, my God. Va ser llavors quan l’oncle i en Gerard, esverats, van aparèixer al lavabo i les van separar com van poder. Van ajudar el nòvio a treure’s la roba de la mare, i llavors ella es va calmar i fins i tot va semblar que estava una mica avergonyida dels cops de raspall. L’oncle es va endur la seva parella despullada, i va ser quan la mare i en Gerard van poder comprovar que tenia genitals masculins, perquè cap dels dos no n’havia estat mai del tot segur. L’home nu, per cert, a l’últim moment, abans de tancar-se a l’habitació amb l’oncle, encara va tenir esma de dir a la mare, doncs sàpigues que estàs molt grassa, em queia tota la teva roba. I la mare es va quedar lívida. Després se’n va anar cap al lavabo sense dir res i, al cap de poc, en Gerard va sentir el soroll característic de la balança quan algú s’hi pesa.

Hi va haver un silenci gelat a casa que va durar dos dies. Lady Di no va sortir de l’habitació i l’oncle només per anar a treballar. Després d’aquest temps, el nòvio va entrar un vespre al menjador vestit d’home, amb texans i samarreta, i va demanar perdó a la mare. I la mare li va dir sense mirar-lo, però suaument, ves, home, ves.

El contrast entre l’oncle i el de la faràndula era evident i sorprenent. Tanmateix, durant uns mesos, es van entendre bé. Després, l’actor o ballarí o el que fos en va trobar un altre que no llegia tant i es va fer fonedís. L’oncle va estar visiblement trist uns dies, durant els quals la mare i en Gerard van mirar de distreure’l tant com van poder, però després ja va semblar que se’n sortia sol. De vegades, desapareixia a la nit i no tornava fins l’endemà. Així devia desfogar els seus instints més bàsics. I res més. L’habitació de l’oncle Francesc era una mena de santuari de llibres. Se l’endreçava ell i no hi entrava mai ningú. Quan va morir, hi va entrar en Gerard per buidar l’armari de roba i xocolata. Però els llibres no els va tocar, és clar. Encara hi són. Fa massa poc temps de la desgràcia i amb la mare fan veure que aquell racó de saviesa dintre mateix de casa no existeix. Segurament, pensa en Gerard, tenim por d’obrir la porta i no trobar l’oncle Francesc llegint o escrivint qui sap què, i que això ens faci mal al cor.

Tanmateix, en Gerard ara gosa dir el que no sap si hauria de dir:

—També hauríem de pintar l’habitació de l’oncle, no et sembla?

La mare fa una cara tan estranya que en Gerard s’afanya a dir:

—Ei, no cal, eh? Si no vols, no cal…

La mare s’empassa el que té a la boca i mira la finestra quan diu:

—Esperem una mica. Uns mesos.

Uns mesos. La mare sempre allunya el moment traumàtic, i, mentrestant, l’habitació es va omplint de pols. Algú hi hauria d’entrar i fer-hi neteja, més enllà de la roba de l’oncle que en Gerard ja va treure i que no va tenir cor per vendre a ningú.

Va anar a veure el senyor Borràs, seguint les indicacions de l’Adelaida. La seva primera mirada, l’un a l’altre, de dalt a baix, va ser per pensar sense dir-ho, caram, tu també ets dels històrics de l’Adelaida. Es van observar amb curiositat, abans que en Borràs digués, m’han dit que ets capaç de seduir el més pintat. I la més pintada, és clar. En Gerard va obrir la boca i la va tornar a tancar. Què devia haver-li explicat l’Adelaida a aquell home que tenia tant de poder. També m’han dit que no et fa res fer diversos serveis a la vegada. En Gerard es va quedar immòbil. A què es devia referir amb serveis, aquell senyor. Quina mena de serveis. El senyor Borràs es va posar a riure, oh, no t’espantis. Només et vull perquè cohesionis l’equip. Com, què vol dir. En Gerard estava cada vegada més sorprès. Per anar a la cita del banc havia portat la roba que habitualment portava per anar al tanatori. Com que era blau fort, quedava com si fos molt formal. I només li faltava somriure amb les seves dents, tan perfectes. El senyor Borràs li va demanar si volia un cafè, i en Gerard va dir que d’acord. Llavors, amb el cafè que els havia dut la secretària al davant, el conseller delegat del banc li va dir que tenia problemes amb el personal, que hi havia algú que li esvalotava el galliner, que de tant en tant sentia crits, i no sabia exactament què passava, però que l’ambient era molt tens. Que li agradaria que en descobrís el motiu i el culpable, que l’enxampés in fraganti. In fraganti fent què, va demanar en Gerard francament sorprès. No ho sé, va respondre en Jacint Borràs, però d’un temps ençà treballen malament i no sé per què. A veure si tu ho pots esbrinar. Et donaré una feina com si fos de relacions públiques realment, i t’instal·laré en un despatx al costat del de l’equip, que, a banda de la secretària, consta de tres persones. I tu m’expliques el que vegis i el que et sobti. Per això et pagaré tant. Què et sembla.

En Gerard estava sorprès. El sou que li proposava estava bé, només era una mica més del que acabava traient ell amb els armaris dels morts, però el tenia assegurat cada mes. Seria un assalariat i no hauria de patir perquè passés un temps sense que es morís ningú que necessités una bona buidada d’armari. És clar que, d’altra banda, també deixava de ser lliure, ell que s’hi havia acostumat. Tanmateix, la feina era tan, tan estranya, que, s’ho havia de confessar ell mateix, l’atreia molt i molt. I així, quan encara no entenia què hi feia ell en aquell banc, ell que baixava de l’hort, que no havia estudiat i que, per impressionar, només disposava de dents noves i blanques, va dir que sí.

De seguida va adonar-se de què passava en aquell equip i de seguida va entrar al despatx del senyor Borràs per explicar-l’hi. Passava que hi havia dues noies i un noi, les dues noies es feien la guitza entre elles tant com podien, i el noi pul·lulava entre totes dues com una ànima en pena. A ell també li feien la guitza tant com podien, totes dues a la vegada. I, és clar, això repercutia en la feina perquè hi havia sabotatges en tots els sentits.

En Jacint Borràs el va escoltar atentament amb una arruga al front. I quan en Gerard va acabar, l’hi va instar, hauràs d’anar més enllà. Va treure una clau d’un calaix, un paper amb una adreça i una targeta de crèdit, i els hi va donar. Té, ara te’n vas a aquest lloc i ho endreces tot ben endreçat al teu gust, et compres roba i la poses allà perquè tot sembli teu. És un apartament que t’agradarà. En Gerard va agafar la targeta i la clau que en Borràs li allargava, sense dir res. Veient-li la cara, el banquer va ser més clar. Vull dir que potser t’hi hauràs d’endur alguna dona per tranquil·litzar-la. Sigui com sigui, has d’arreglar això, noi.

En Gerard es va emportar targeta i clau entenent l’ordre a mitges. Però, quan va veure aquell àtic espectacular, llavors sí que li va semblar que ho entenia tot de cop, i, mirant-se Barcelona des de les altures, es va adonar que, de George Clooney, passava a ser una mena d’agent 007.

Va trigar un parell de dies a deixar l’apartament a punt, amb la roba que es va comprar, amb la nevera plena de begudes de les que l’Adelaida acostuma a tenir a la seva, de nevera, i alguna cosa de menjar al congelador per dissimular.

Després, ja va veure que la feina de veritat l’havia de fer al banc. Tres és un mal número, i en Gerard, fingint que estava concentrat en uns llistats de convidats que li portaven molta feina, va observar detingudament els tres en discòrdia i es va adonar de seguida que el problema era que les dues noies anaven darrere del mateix noi. Que només n’hi havia un per a totes dues, vaja. Això ho hem de desempatar, es va dir l’aspirant a James Bond. Va triar la noia que li feia més peça i es va posar a seduir-la. No havia seduït mai ningú, no li havia calgut fer-ho encara, però li semblava que li sortiria sol, perquè això de la seducció va amb un mateix, com era el cas. Va començar passant pel seu costat un dia i dient-li que duia un vestit preciós, i, quan ella, tota ruboritzada, se’l va mirar i va donar-li les gràcies, en Gerard li va xiuxiuejar, però em penso que m’agrada més el que hi ha a sota. La noia per poc no cau a terra de l’emoció. Cada vegada que ho recorda, a en Gerard li agafa per riure, perquè aquell vestit era un vestit jaqueta vulgar, però el cas és que la noia va mossegar l’ham ja en aquell primer embat. Després, van ser un parell de floretes més referides al seu pentinat, als seus ulls i a l’olor que feia. Perquè, quan passes tu, és com si passés la primavera, li va deixar anar el seductor. D’aquí a l’esmorzar precipitat de mig matí, i després al sopar i després a l’apartament, va ser tot un. Llavors va tornar la pau al despatx. S’havia acabat el triangle amorós.

En Gerard va tenir la noia seduïda durant un temps, la va portar a l’apartament durant un parell de mesos i després va considerar que ja n’hi havia prou, que estava cansat, perquè en Borràs li havia adjudicat altres feines i amb tot alhora no podia. Així que va anunciar a la noia molt seriosament que no li havia dit que estava casat i que ho sentia molt però que volia arreglar les coses amb la seva dona. La noia es va quedar de pedra, es va enfonsar i va agafar la baixa per depressió. Abans, però, va ventar una bufetada a en Gerard d’aquelles que te’n recordes tota la vida.

Quan la noia va tornar a treballar, al cap de tres mesos, en Gerard ja no la va veure més perquè l’havien enviat a una sucursal lluny de la seu central. I, de fet, ja feia temps que hi havia un substitut al seu lloc d’abans.

En Gerard, però, tenia altres feines. De tant en tant acabava amb algú a l’àtic meravellós, però mai més res de tan seriós com amb la noia deprimida. A l’àtic, amb les altres, només sexe d’una nit. Però va haver de fer altres coses com ara infiltrar-se entre càrrecs intermedis que en Borràs sospitava que li volien prendre el lloc o controlar què passava amb uns papers que al seu cap li semblava que se li descontrolaven a Recursos Humans. També va haver de solucionar un afer amorós del senyor Borràs mateix, perquè aquest home deixa’l anar, amb les dones, s’ha embolicat amb totes les del banc o gairebé, o això diuen les males llengües. Però es veu que se n’atipa aviat i després té por que li vagin a xerrar tota l’aventura a la senyora Borràs en un atac de gelosia. I així, en Gerard va haver de consolar aquesta última amant, que realment era molt atractiva, i amb ella sí que no s’hi va embolicar perquè estava tan, tan malament, que, quan la va tenir a l’apartament, va beure’s tot el que hi havia a la nevera i després va caure rodona al llit. No hi va haver manera de fer res. En Gerard la va deixar dormint allà, l’endemà li va preparar un bon esmorzar i, tal com havia pactat amb en Borràs, li va suggerir que demanés un permís i que se n’anés a fer un viatget, que segur que el big boss l’hi concediria i, a més, l’hi pagaria.

Com va, al banc, li demana de tant en tant l’Adelaida. I en Gerard respon, bé, faig la feina que m’encarrega en Borràs, ves. L’Adelaida somriu. De vegades és una mica complicada, sospira després en Gerard. I ell què diu, n’està content. Em diu que no cal que n’hi expliqui detalls. Ben fet, millor, que, si no, tot es complica molt, i imagina’t que ho arriba a saber ella. Ah. A quina ella es deu referir, es demana en Gerard. Cada dia li queda més clar que en Jacint Borràs parla d’ell amb l’Adelaida, potser quan acaben de fer l’amor en aquest mateix llit. Quants antics clients deu tenir aquesta dona. Quants en deu haver conservat d’abans. De moment, ell ja en coneix dos més. Però no s’atreveix a preguntar. Té por que l’Adelaida el rebutgi si fa massa preguntes. Així que calla. Però ell sí que explica coses perquè sap que aquesta dona exquisida amb qui comparteix llit una estona cada tres setmanes o cada mes és extremament discreta. Ella s’informa, ella aconsella, però ella no diu res als altres. Com ha de ser. Ah, Adelaida, musa de la Barcelona misteriosa. Només se li apareix de nit, quan va a veure-la. Després, és com si no hi fos. L’Adelaida és una dona complementària a la seva vida. En Gerard la necessita de totes passades, no sap si com a dona o com a mare. Però cada dia li cal més.

La pintura queda ajornada un cop més. Coses que passen. Tot en aquesta casa ha estat suspès. Com la República, pensa en Gerard. Va ser precisament la proclamació definitiva, tot i que no signada, de la República la que va aconseguir que la mare ressuscités de la seva letargia. Si hagués viscut l’oncle, tots dos haurien estat al peu del canó de manifestacions antirepressives, escoltant discursos, respirant esperança d’un país nou, com acostumaven a dir. Però la mare sola, res. Només va dir que volia anar a votar el dia 1 d’octubre i ho va fer, això sí. En Gerard la hi va acompanyar. Van tenir la sort de votar en una escola on no hi va haver llenya, tot i que tothom tenia molta por. La mare va votar per l’oncle, deia ella, i en la foto que li va fer el fill en el moment de l’acte de desobediència més gran dels últims temps de Catalunya estava banyada en llàgrimes. Tothom es pensava que s’havia emocionat per la cosa patriòtica, i era ben cert, però bàsicament perquè l’oncle Francesc no hi era per poder votar. Allò que els havia unit tant no ho havien pogut dur a terme, no ho havien pogut finalitzar.

En Gerard també va votar per no quedar malament davant de tota aquella gent que semblava que estava esperant que ho fes. En el fons, a ell tot això li importava molt poc. A ell què li fan la independència, l’autonomia o el sursum corda. Val a dir, però, que aquell dia en Gerard va estar a punt de tornar-se independentista, i es va dir que, si no arriba a acompanyar la mare a votar, després de veure el que estava passant, hi hauria anat igualment, a votar el que fos, però hi hauria anat. Era curiós. Després de tants anys de sentir la vida més aviat lliscant al seu costat que vivint-la en tota la seva intensitat, en pocs mesos havia viscut un xoc, el de l’oncle Francesc, que l’havia fet plorar a cor què vols, i unes escenes a la televisió el dia 1 d’octubre que l’havien fet tremolar de la indignació.

La Xènia va entrar a la seva vida pel seu pare, en Jacint Borràs. Un dia el va cridar i, de molt mal humor, li va dir que li havia d’explicar una cosa que fins a aquell moment no havia estat perillosa però que s’hi estava tornant. I va ser quan li va dir que la seva filla, la Xènia, s’estava ficant on no la demanaven. Que era una activista d’aquestes que intenta evitar que traguem la gent dels pisos que són nostres. Que fins llavors no havien topat ella i ell, però que tot d’una s’havia posat a defensar una gent que havien de fer fora perquè el pis era del banc. I que la Xènia era molt tossuda amb això. I què vol que aconsegueixi, jo, va demanar en Gerard, que deixi l’activisme. Això seria demanar massa, no crec que ho aconsegueixis. Però sí que entengui que ella i jo no ens podem enfrontar, o prendrem mal. Algú al consell d’administració descobrirà que la meva filla és la que ens impedeix la feina i ja saps, buf. Aquest encàrrec sí que era complicat. I com ho farem, senyor Borràs. Li diré que vingui a parlar amb mi. Segur que ens barallem, però, quan surti, tu has d’estar a l’aguait i enganxar-la d’alguna manera. I llavors va canviar de cara. La meva filla t’agradarà, ja ho veuràs, va fer en Borràs. I en Gerard llavors se’l va mirar amb uns altres ulls. No és que ell tingués gaire escrúpols, però en Borràs definitivament no en tenia cap. Ara mateix s’estava venent la filla. I mentre el mirava, se’l va imaginar amb l’Adelaida fent tota mena de coses sucoses que ella també feia amb ell, però en Borràs amb aquella panxa i aquell aspecte de capitalista de la segona meitat del segle XX. I tot d’una li va fer fàstic i va pensar, amb angúnia, que compartien llit amb una dona que s’avenia amb tots dos. Clients de tota la vida.

Però si volia cobrar, havia d’obeir. I així va esperar pacientment que vingués la Xènia, que s’escridassés amb el seu pare, i llavors, quan sortia, es va fer presentar per la secretària, i va fer veure que ell també sortia en aquell moment. I així van agafar junts l’ascensor, i així la va estirar cap a esmorzar, i així va començar tot amb la senyoreta Borràs. I tot en secret. I des que hi ha la Xènia, en Gerard passa com a mínim un parell de dies a la setmana a l’àtic superstar del banc. Qui ho havia de dir que ell, que als tretze anys havia fugit de la veïna, que no volia saber res de les dones, se sentís tan còmode ara seduint-les.

Tanmateix, ara li passa una cosa curiosa, i és que no té ganes d’acabar aquesta història. No és com les altres. I la filla d’en Borràs no té res a veure amb les dones del banc.

La Xènia li cau molt bé. És una persona que creu en les coses que fa, en els actes que l’han allunyat del seu pare de manera tan dràstica. I en Gerard, a poc a poc, s’ho ha anat fent venir bé per fer-li canviar el centre d’interès perquè ja no siguin els desnonaments sinó ell. Ja veu que ella està una mica cansada de tot plegat, encara que de vegades s’enfada amb ell perquè li diu que el veu tan ben posat i tan de la banda del seu pare que no sap què hi fa amb ell al mateix llit i no sé quantes coses més. De vegades, després de fer l’amor, ell s’adorm i, si es desperta al cap d’una estona, veu que la Xènia encara no s’ha adormit. De vegades, ella li diu, no sé què hi fem tu i jo junts. Deu ser per contrast, li contesta en Gerard, somrient. I la petoneja, i l’abraça, i ella sucumbeix a tot plegat perquè en Gerard ja veu que està enamorada del tot. I això li sap greu, la veritat, perquè, el dia que l’hagi de deixar, la Xènia s’ensorrarà. I no ho voldria, li ha agafat molt d’afecte. Ell, doncs, espera de tot cor que els dimarts i els dijous de la Xènia durin molt de temps. Un dilluns al mes se’n va amb l’Adelaida, i els caps de setmana fa festa. Tot organitzadíssim. Aquesta és l’única manera de tirar endavant.

Mentrestant, a casa les coses van per un altre camí. És a dir que la mare viu als llimbs. Després del daltabaix de la mort de l’oncle Francesc, en Gerard va fer unes setmanes de pausa en les seves missions. Però, encara que descansés, van ser uns dies tristos.

—Engegaré el televisor, mare.

La mare fa que sí amb el cap. En Gerard toca l’interruptor i llavors es troben que és hora de notícies. I veuen uns quants polítics catalans a l’AVE, molt contents, xerrant, treballant, anant cap a Madrid. En Gerard nota llavors que la mare comença a neguitejar-se. Belluga el cap d’una banda a l’altra i diu en veu alta, com si la poguessin sentir els de la pantalla:

—Oh, no, no hi aneu! Us tancaran com a en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, que no ho veieu?!

Ai, ara en Gerard no sap què fer. No s’ha recordat que aquesta és l’hora de les notícies i que la mare últimament està molt afectada per tot el que passa, per la intervenció de la Generalitat per part del govern de Madrid, i per no sé què més. Que aquestes coses la trasbalsen. I sempre diu, tant somiar, amb en Francesc, en una Catalunya lliure, i mira, uns a la presó, els altres a l’exili, i nosaltres amb un futur incert. És l’única cosa que no em sap greu que ell no hagi vist. Però ara ell seria aquí, assegut amb la seva tassa de xocolata, i potser ho trobaria tot més dolç. Perquè l’oncle Francesc sempre, en acabat de sopar, naturalment es feia una xocolata desfeta. Deia que no se’n podia anar a dormir si no se la prenia. Això a més de la que es prenia a l’habitació, la de les rajoles de l’armari, que aquesta no arribaven a comptabilitzar-la la mare i ell perquè era impossible.

I llavors, quan parla de la xocolata de l’oncle, la mare torna a plorar silenciosament.

En Gerard s’aixeca i l’abraça. Com troba a faltar ell també l’oncle Francesc. Ara ell sabria què fer. I la mare, per descomptat, estaria molt més combativa. Però entre això de la política i la mort del seu germà, inesperada, dura, brusca, ha perdut l’oremus. En Gerard tot d’una té una idea que ja li havia vingut al cap fa uns dies però que no s’atrevia a materialitzar, que no volia convertir en pregunta. Li havia vingut al cap fa unes setmanes a casa l’Adelaida. La noia semblava la mateixa de sempre i el va atendre com sempre. Però, mentre ella era a la dutxa, en Gerard li havia trobat una targeta en un calaix de la tauleta de nit, perquè de tant en tant, quan ella és al lavabo, el noi aprofita per fer el xafarder, li agrada remenar calaixos potser per deformació professional d’haver revisat tants armaris. I allà, aquell dia, va descobrir tot d’una que no tots estem tan bé com aparentem, ni tan sols les persones com l’Adelaida, que sembla que sempre trepitgin fort i que tinguin molt clar tot el que fan i tot el que pensen. En un instant d’il·luminació mental, en Gerard va establir una connexió entre ella i la mare, entre la dona que l’havia ensenyat a viure, i la mare, que fins que l’oncle va morir semblava que es mengés el món. I, potser per instint o per allò de no se sap mai, va fer una foto de la targeta amb el mòbil abans de tornar-la a desar al calaix. Eren el nom, el telèfon i l’adreça d’una psicòloga. Els que consolen sempre han de ser consolats. Pobra Adelaida.

I ara, que veu tan malament la mare, pensa que potser és el moment de fer un cop de cap. Així que s’escura la gargamella i l’hi proposa seguint tota una estratègia que ja té prevista:

—Mare, has pensat a demanar ajuda? Vull dir ajuda professional. Ja saps, un psiquiatre, un…

—No! Què dius! No soc boja, jo!

La mare s’ha enfadat tot d’una, i, d’una banda, en Gerard se n’alegra perquè vol dir que encara té sang a les venes. Sang empipada, però sang, al cap i a la fi. I la sang, tothom ho sap, és vida. D’altra banda, però, ja veu que això serà difícil. Continua, però, amb l’estratègia prevista, la de suavitzar el concepte psiquiatre.

—Qui diu un psiquiatre diu un psicòleg. Algú que t’escolti. Algú de fora de casa, vull dir. Ja no surts, no parles amb ningú. I dic psicòleg perquè tu no vas a missa. Perquè per això també et serveix un capellà…

—Un capellà? I ara!

—D’acord. Doncs un capellà no.

No hi ha res com conèixer a fons una persona.