II

No sé si avui la feina de policia és més perillosa que abans. El que sí que sé és que quan vaig començar a l’ofici, de vegades hi havia una baralla a cops de puny i quan anaves a aturar-la els que es barallaven també es volien barallar amb tu. I de tant en tant els havies de fer contents. No acceptaven cap altra solució. I també et valia més no perdre. Ara aquestes coses ja no es veuen, però potser se’n veuen de pitjors. Una vegada un home em va treure una pistola, la vaig engrapar just quan disparava i el martell em va travessar la carn del polze. Encara en tinc la marca. Aquell home em volia matar. Fa uns anys, no gaires, anava de nit per una carretera asfaltada de dos carrils i vaig ensopegar amb una camioneta que portava dos nois a la caixa. Com que parpellejaven perquè els enlluernava em vaig separar una mica, però la camioneta portava matrícula de Coahuila i vaig pensar, caram, he d’aturar aquests nanos i donar-hi un cop d’ull. Així doncs, vaig encendre els llums, i tan bon punt ho vaig haver fet vaig veure que la finestra de la cabina s’obria i algú passava una escopeta al xicot de la caixa. Us asseguro que vaig trepitjar el fre amb tots dos peus. El cotxe patrulla va derrapar de costat cap als arbustos foscos del marge, i l’última cosa que vaig veure a la caixa de la camioneta va ser que el xicot es repenjava l’escopeta a l’espatlla. Em vaig llançar cap al seient de l’acompanyant, i només de tocar-lo, tota la finestreta em va caure al damunt esmicolada, com passa amb tots els vidres dels cotxes. Encara tenia un peu al fre i notava que el cotxe patrulla relliscava pel marge de la carretera, i vaig pensar que es posaria a fer voltes de campana, però no va bolcar. Tot plegat només se’m va omplir el cotxe de pols. El noi encara em va disparar dues vegades més i em va rebentar tots els vidres d’una banda del cotxe patrulla. Jo ja m’havia aturat, estava estirat al seient i havia tret la pistola, i en sentir que la camioneta fugia em vaig aixecar i vaig disparar uns quants trets en direcció als llums del darrere, però ja era massa lluny.

El cas és que mai no saps qui atures quan atures algú. Vas per l’autopista. Camines cap a un cotxe i mai no saps què hi trobaràs. Em vaig quedar una bona estona al cotxe patrulla. El motor s’havia parat però els llums encara estaven encesos. La cabina era plena de vidres i de pols. Vaig sortir, em vaig espolsar la roba amb molta cura, vaig tornar a entrar i em vaig quedar allà assegut. Ordenant els pensaments amb calma. Fragments de la finestreta per tot el quadre de control. Vaig apagar els llums i vaig continuar assegut. Si trobeu algú que s’encara a un agent de policia i obre foc, és gent que us heu de prendre molt seriosament. Mai més no vaig tornar a veure aquella camioneta. Ningú més no la va veure. Almenys no se’n va tornar a veure la matrícula. Potser l’hauria hagut de perseguir. O intentar-ho. No ho sé. Jo vaig tornar a Sanderson, em vaig aturar a la cafeteria i us asseguro que venia gent de tot arreu a veure el cotxe patrulla. Estava cosit a forats. Semblava el cotxe de Bonnie i Clyde. Jo no tenia ni una rascada. Ni tan sols dels vidres. També em van criticar per això. Per aparcar com ho vaig fer. Deien que m’exhibia. Doncs potser sí. Però també necessitava aquella tassa de cafè, us ho ben asseguro.

Llegeixo els diaris cada matí. Suposo que en bona mesura és per imaginar-me què pot venir a la ciutat. Tampoc no és que me n’hagi sortit gaire, a l’hora de foragitar-ho. Cada vegada és més difícil. No fa gaire voltaven per aquí dos nois, un de Califòrnia i l’altre de Florida. Es van conèixer en un lloc o altre entre els dos estats. Llavors es van associar i van travessar el país matant gent. No recordo quantes persones van matar. Em voleu dir quina probabilitat hi ha que passi una cosa com aquesta? Cap dels dos no havia vist mai l’altre. No pot ser tan probable. Jo diria que no. Tant se val, no ho sabem. L’altre dia, per aquí, una dona va abandonar el seu nadó en una compactadora d’escombraries. A qui se li pot acudir res de semblant? La meva dona ja no vol llegir els diaris. Segurament té raó. Acostuma a tenir raó.

En Bell va pujar l’escala de darrere del palau de justícia i va recórrer el passadís de camí al seu despatx. Va fer girar el seient, s’hi va asseure i va mirar el telèfon. Endavant, va dir, ja sóc aquí.

El telèfon va sonar. Va estirar el braç i el va despenjar. Xèrif Bell, va dir.

Va escoltar. Va assentir amb el cap.

Senyora Downie, jo diria que baixarà tot sol. Per què no em torna a trucar d’aquí a una estona? Sí, senyora.

Es va treure el barret, el va deixar sobre l’escriptori i es va quedar assegut amb els ulls tancats i pinçant-se el pont del nas. Sí, senyora, va dir. Sí, senyora.

Senyora Downie, no he vist gaires gats morts dalt d’un arbre. Jo diria que si el deixa estar baixarà tot sol. Torni’m a trucar d’aquí a una estona, ¿em sent?

Va penjar el telèfon i el va mirar un moment. És cosa de diners, va dir. Si tens prou diners no has de parlar amb la gent de gats que s’han enfilat als arbres.

O potser sí.

La ràdio va sonar. Va agafar el receptor, va prémer el botó i va posar els peus damunt l’escriptori. Bell, va dir.

Va escoltar el que li deien sense aixecar-se. Sí. Sóc aquí.

Va repicar amb els dits damunt l’escriptori.

D’acord. No apaguis els llums. Arribaré d’aquí a cinquanta minuts. ¿I en Torbert? Tanca el maleter.

En Wendell i ell es van aturar al marge asfaltat davant del cotxe patrulla, van aparcar i van sortir. En Torbert va sortir del cotxe i es va plantar al costat de la porta. El xèrif el va saludar amb un gest del cap. Va caminar per la vora de la carretera examinant les marques de les rodes. Suposo que ja has vist això, va dir.

Sí, senyor.

Molt bé, donem-hi un cop d’ull.

En Torbert va obrir el maleter i es van quedar mirant el cadàver. La part de davant de la camisa de l’home era plena de sang, en part seca. Tenia tota la cara ensangonada. En Bell es va inclinar, va estirar el braç cap al maleter, va agafar un paper de la butxaca de la camisa de l’home i el va desdoblegar. Era un tiquet de combustible d’una gasolinera de Junction, Texas, tot ple de sang. Bé, doncs, va dir. Aquí s’ha acabat la carretera per a en Bill Wyrick.

No he comprovat si porta cartera.

Tant se val. No en porta. Això d’aquí ha estat pura xamba.

Va examinar el forat al front de l’home. Sembla una 45. Net. Gairebé com si haguessin fet servir una wadcutter.

¿Què és una wadcutter?

Una bala per disparar contra dianes de paper. ¿Tens les claus?

Sí, senyor.

En Bell va tancar el maleter. Va mirar al seu voltant. Els camions que passaven per l’autopista interestatal reduïen en acostar-se’ls. Ja he parlat amb en Lamar. Li he dit que podrà recuperar el cotxe patrulla d’aquí a uns tres dies. He trucat a Austin i et volen veure a primera hora del matí. No el penso carregar en una de les nostres unitats i estic refotudament segur que no li cal un helicòpter. Quan acabis, torna a portar el cotxe patrulla d’en Lamar a Sonora i truca, i en Wendell o jo et vindrem a buscar. ¿Portes diners?

Sí, senyor.

Omple l’informe igual que qualsevol altre.

Sí, senyor.

Home blanc, prop dels quaranta, complexió mitjana.

¿Com s’escriu Wyrick?

No ho has d’escriure. No sabem com es diu.

Sí, senyor.

Potser té família en alguna banda.

Sí, senyor. ¿Xèrif?

Digues.

¿Què sabem de l’autor?

No en sabem res. Dóna les claus a en Wendell abans que te n’oblidis.

Són dins el cotxe patrulla.

Doncs a veure si comencem a no deixar-nos les claus a dins els cotxes patrulla.

Sí, senyor.

Et veuré d’aquí a dos dies.

Sí, senyor.

Espero que aquest fill de puta sigui a Califòrnia.

Sí, senyor. Ja entenc què vol dir.

Tinc el pressentiment que no hi serà.

Sí, senyor. Jo també.

Wendell, ¿estàs a punt?

En Wendell es va inclinar i va escopir a terra. Sí, senyor, va dir. Quan vostè vulgui. Va mirar en Torbert. Si t’aturen amb aquest nano dins la carraca, digues que no en saps res. Digues que algú te’l deu haver posat al maleter mentre et prenies un cafè.

En Torbert va assentir amb el cap. ¿El xèrif i tu em vindreu a treure del corredor de la mort?

Si no te’n podem treure, hi entrarem tots plegats.

No us hauríeu de riure dels morts d’aquesta manera, va dir en Bell.

En Wendell va fer que sí. Sí, senyor. Té raó. Algun dia jo en podria ser un.

Mentre conduïa per la 90 en direcció a la sortida de Dryden es va creuar amb un falcó mort a la carretera. Va veure que el vent li movia les ales. Es va aturar, va sortir del cotxe, va desfer un tros de camí a peu, es va ajupir equilibrant-se sobre els talons de les botes i el va mirar. Va aixecar una ala i la va tornar a deixar caure. Un ull groc mort mirant la cúpula que els cobria.

Era un aligot de cua roja més aviat gros. El va agafar per la punta d’una ala, el va dur fins al marge de la carretera i el va deixar estirat a l’herba. Caçaven a l’asfalt, enfilats als pals de la llum i vigilant quilòmetres i quilòmetres d’autopista en totes dues direccions. Qualsevol cosa petita que s’atrevís a travessar. Acostant-se a la presa contra el sol. Sense ombra. Perduts en la concentració del caçador. No pensava permetre que els camions li passessin per sobre.

Es va quedar palplantat mirant el desert. Silenci extrem. La remor suau del vent en els cables. Vegetació alta a la vora de la carretera. Herba alta i prima, com de filferro, i arbustos amb fulles com agulles. Més enllà, als torrents de pedra, les marques dels dracs. Les muntanyes de pedra pelada es tornaven ombrívoles a la llum dels últims moments del Sol, i cap a l’est l’abscissa distorsionada de les planes del desert sota un cel en què els núvols de pluja eren foscos com el sutge arreu del quadrant. El déu que ha malmès tota aquella terra amb sal i cendra viu en silenci. Va tornar al cotxe patrulla, va entrar i se’n va anar.

Quan es va aturar davant l’oficina del xèrif a Sonora, la primera cosa que va veure va ser la cinta groga que envoltava l’aparcament. Un petit exèrcit d’agents. Va sortir del cotxe i va travessar el carrer.

¿Què ha passat, xèrif?

No ho sé, va dir en Bell. Acabo d’arribar.

Es va inclinar per passar per sota la cinta i va pujar l’escala. Quan va trucar a la porta, en Lamar va alçar la mirada. Entra, Ed Tom, va dir. Entra. Tenim un infern, aquí dins.

Van sortir a la gespa del palau de justícia. Alguns dels homes els van seguir.

Ja us en podeu anar, va dir en Lamar. El xèrif, aquí present, i jo hem de parlar.

Se’l veia demacrat. Va mirar en Bell i després a terra. Va sacsejar el cap i va apartar la mirada. Quan era petit venia a jugar a clavar ganivets a terra. Just aquí. Jo diria que aquests adolescents criminals d’avui dia ni tan sols no saben com es jugava. Ed Tom, és un maleït boig.

T’escolto.

¿Tens alguna cosa per començar?

Res de seriós.

En Lamar va apartar la mirada. Es va fregar els ulls amb el revers de la màniga. Escolta bé què et dic. Aquest fill de puta no arribarà a veure el tribunal. No, si l’atrapo jo no el veurà pas.

Abans de tot l’hem d’atrapar.

Aquest noi estava casat.

No ho sabia.

Vint-i-tres anys. Un noi com cal. Recte com una vara. I ara he d’anar a casa seva abans que la dona se n’assabenti per la maleïda ràdio.

No t’envejo. Ja ho crec que no.

Em penso que plegaré, Ed Tom.

¿Vols que vingui amb tu?

No. T’ho agraeixo. Me n’he d’anar.

D’acord.

Tinc la impressió que plantem cara a una cosa que mai no hem vist abans.

Jo tinc la mateixa impressió. Et trucaré aquesta tarda.

T’ho agraeixo.

Va observar en Lamar mentre travessava la gespa i pujava els graons que portaven al seu despatx. Espero que no pleguis, va dir. Em penso que necessitarem tots els homes com tu que puguem trobar.

Es van aturar davant la cafeteria a dos quarts i cinc de dues de la matinada. A l’autobús només hi havia tres persones.

Sanderson, va dir el conductor.

En Moss es va acostar a la part de davant. S’havia adonat que el conductor el mirava pel retrovisor. Escolti, va dir, ¿em podria deixar a Desert Aire? M’he fet mal en una cama i visc allà, però no tinc ningú que pugui venir a buscar-me.

El conductor va tancar la porta. Sí, va dir. El puc portar.

Quan va entrar, la noia es va aixecar del sofà, va córrer cap a ell i li va passar els braços per darrere el coll. Pensava que estaves mort, va dir.

Doncs no, o sigui que ara no et posis a somicar.

No somico.

¿Per què no em prepares una mica d’ous amb bacó mentre em dutxo?

Deixa’m veure el tall del front. ¿Què t’ha passat? ¿On és la camioneta?

M’he de dutxar. Prepara’m alguna cosa per menjar. El meu estómac pensa que m’han tallat el coll.

Quan va sortir de la dutxa ella portava uns pantalons curts, i tan bon punt es va asseure a la tauleta de fòrmica de la cuina va dir: ¿Què portes darrere el braç?

¿Quants ous hi ha?

Quatre.

¿Tens més torrades?

Se n’estan fent dues més. ¿Què passa, Llewelyn?

¿Què vols sentir?

La veritat.

Va fer un glop de cafè i va posar sal als ous.

No m’ho penses dir, ¿oi?

No.

¿Què t’ha passat a la cama?

M’ha sortit urticària.

La noia va posar mantega a la torrada acabada de fer, la va deixar a la safata i va seure a la cadira del davant. M’agrada esmorzar de nit, va dir ell. Em recorda els meus temps de solter.

¿Què passa, Llewelyn?

Carla Jean, ara et diré què passa. Has de fer les maletes i estar a punt per fugir abans de l’alba. No tornaràs a veure res del que deixis aquí, o sigui que si vols alguna cosa, no te la deixis. A un quart de vuit del matí surt un autobús. Vull que vagis a Odessa i t’esperis fins que et truqui.

La noia es va repenjar a la cadira i el va mirar.

Vols que vagi a Odessa, va dir.

Això mateix.

No fas broma, ¿oi?

¿Jo? No. No bromejo en absolut. ¿No ens queda melmelada?

La noia es va aixecar, va treure els pots de melmelada de la nevera, els va posar a la taula i es va tornar a asseure. Ell va descargolar la tapa del pot, se’n va posar una mica a la torrada i la va estendre amb el ganivet.

¿Què hi ha al maletí que vas dur?

Ja et vaig dir què hi havia.

Em vas dir que era ple de diners.

Llavors jo diria que és justament el que hi ha.

¿On és?

Sota el llit de l’habitació de darrere.

Sota el llit.

Sí senyora.

¿Puc anar a donar-hi un cop d’ull?

Ets una dona blanca lliure de vint-i-un anys, o sigui que suposo que pots fer el que vulguis.

No tinc vint-i-un anys.

Doncs els que tinguis.

I vols que agafi un autobús i vagi a Odessa.

Pujaràs a l’autobús i aniràs a Odessa.

¿Què se suposa que li he de dir, a la mare?

Podries provar de plantar-te a la porta i cridar: Mama, sóc a casa!

¿On és la teva camioneta?

Ha seguit el camí de totes les coses. Res no dura per sempre.

¿Com baixarem al matí?

Truca a la senyora Rosa, que és d’allà. No té res a fer.

¿Què has fet, Llewelyn?

He robat el banc de Fort Stockton.

Ets un mentider de ja saps què.

Si no et creus res del que dic, ¿per què preguntes? Has d’anar allà darrere i fer les maletes. Ens queden unes quatre hores abans no es faci de dia.

Deixa’m veure això del braç.

Ja ho has vist.

Vaig a posar-t’hi alguna cosa.

Sí, si no l’hem gastat, a la farmaciola encara deu quedar una mica d’ungüent per a les perdigonades. ¿Vols marxar i deixar d’emprenyar-me una estona? Intento menjar.

¿T’han disparat?

No, només ho he dit perquè t’espavilis. Au, vés.

Va travessar el riu Pecos just al nord de Sheffield, Texas, i es va incorporar a l’autopista 349 en sentit sud. Quan es va aturar a la gasolinera de Sheffield ja gairebé era fosc. Una llum vermella esmorteïda amb coloms que travessaven l’autopista volant cap al sud, de camí cap als dipòsits d’algun ranxo. Va demanar canvi al propietari, va fer una trucada, va omplir el dipòsit, va tornar a entrar al local i va pagar.

¿Li ha plogut pel camí?, va demanar el propietari.

¿I quin camí li sembla que he fet?

He vist que era de Dallas.

En Chigurh va recollir el canvi del taulell. ¿Què n’ha de fer, vostè, d’on sóc, amiguet?

No ho deia per res.

No ho ha dit per res.

Només la feia petar.

Suposo que, segons la seva fantàstica visió de les coses, això deu ser una demostració de bones maneres.

Miri, senyor, ja m’he disculpat. Si no em vol acceptar les disculpes, no sé què més puc fer per vostè.

¿Quant valen?

¿Digui’m?

Preguntava quant valen.

Seixanta-nou centaus.

En Chigurh va posar un dòlar damunt el taulell. L’home el va agafar i li va plantar el canvi al davant amb l’estil amb què dóna fitxes un repartidor de cartes professional. En Chigurh no li havia tret els ulls del damunt. L’home va apartar la mirada. Va tossir. En Chigurh va obrir el paquet d’anacards amb les dents, se’n va buidar la tercera part al palmell i es va quedar allà dret, menjant.

¿Vol alguna cosa més?, va demanar l’home.

No ho sé. ¿A vostè què li sembla?

¿Que hi ha cap problema?

¿Amb què?

Amb qualsevol cosa.

¿Això és el que em pregunta? ¿Si tinc cap problema amb qualsevol cosa?

L’home es va girar, es va tapar la boca amb el puny i va tornar a tossir. Va mirar en Chigurh i va apartar la mirada. Va mirar per la finestra de la part de davant del local. Els sortidors i el cotxe aturat. En Chigurh es va menjar una altra petita ració d’anacards.

¿Vol alguna cosa més?

Ja m’ho ha preguntat.

He de començar a pensar a tancar.

Doncs pensi a tancar.

Sí, senyor.

¿A quina hora tanca?

Ara. Tanquem ara.

Ara no és cap hora. ¿A quina hora tanca?

Normalment quan es fa fosc. Quan es fa fosc.

En Chigurh es va quedar plantat allà on era, mastegant lentament. No té ni idea de què parla, ¿oi?

¿Com diu, senyor?

Dic que no sap de què parla.

Parlo de tancar. D’això parlo.

¿A quina hora va a dormir?

¿Com diu?

És una mica sord, ¿oi? Li he preguntat a quina hora va a dormir.

Doncs jo diria que a dos quarts de deu, si fa no fa. Més o menys a dos quarts de deu.

En Chigurh es va abocar més anacards al palmell. Podria tornar aleshores.

A aquesta hora tenim tancat.

Ja ho sé.

¿I per què ha de tornar? Tindrem tancat.

Ja m’ho ha dit.

Doncs és ben cert.

¿Viu en aquella casa de darrere el local?

Sí, senyor.

¿Hi ha viscut tota la vida?

El propietari va trigar un moment a contestar. Era la casa del pare de la meva dona. Al principi.

Se la va guanyar en casar-se.

Vam viure molts anys a Temple, Texas. Allà vam formar una família. Ens vam traslladar aquí fa quatre anys.

Se la va guanyar en casar-se.

Si ho vol veure així…

Jo no ho vull veure de cap manera. Simplement és així.

He de tancar.

En Chigurh es va abocar a la mà els últims anacards, va arrugar la bosseta i la va deixar al taulell. Es va quedar dret en una postura estranya, mastegant.

Sembla que li agrada molt fer preguntes, va dir el propietari. I això que vostè ni tan sols no vol dir d’on és.

¿Quina és la màxima aposta que ha vist fer jugant a cara o creu?

¿Com diu?

He preguntat quina és la màxima aposta que ha vist fer jugant a cara o creu.

¿A cara o creu?

A cara o creu.

No ho sé. La gent no té costum d’apostar quan juga a cara o creu. Normalment només ho fan per decidir alguna cosa.

¿Quina és la decisió més important que ha vist prendre d’aquesta manera?

No ho sé.

En Chigurh es va treure una moneda de vint-i-cinc centaus de la butxaca i la va llançar enlaire fent-la giravoltar, resplendint pel reflex dels fluorescents del sostre. La va atrapar i se la va plantar a l’avantbraç, just per sobre de les benes ensangonades. ¿Cara o creu?, va dir.

¿Que triï cara o creu?

Sí.

¿Per què?

Cara o creu.

He de saber què ens hi juguem.

¿Això canviaria alguna cosa?

L’home va mirar els ulls d’en Chigurh per primera vegada. Blaus com el lapislàtzuli. Brillants i del tot opacs alhora. Com pedres mullades. Ha de triar cara o creu, va dir en Chigurh. Jo no puc triar per vostè. No seria just. Ni tan sols no seria correcte. Cara o creu.

Jo no m’hi he jugat res.

Ja ho crec que sí. Tota la vida s’ha estat preparant per a l’aposta. El que passa és que no ho sabia. ¿Sap de quin any és, aquesta moneda?

No.

És del mil nou-cents cinquanta-vuit. Ha viatjat vint-i-dos anys abans d’arribar aquí. I ara és aquí. I jo sóc aquí. I la tapo amb la mà. I és cara o és creu. I vostè ha de triar. ¿Cara o creu?

No sé què hi puc guanyar.

La llum blava delatava que la cara de l’home estava coberta d’una fina capa de suor. Es va llepar el llavi superior.

Ho pot guanyar tot, va dir en Chigurh. Tot.

Senyor, el que diu no té gaire sentit.

¿Cara o creu?

Doncs cara.

En Chigurh va destapar la moneda. Va girar el braç lleugerament perquè l’home la veiés. Ben fet, va dir.

Es va agafar la moneda de damunt del canell i l’hi va donar.

¿Per a què la vull?

Agafi-la. És la seva moneda de la sort.

No la necessito.

Sí que la necessita. Agafi-la.

L’home va agafar la moneda. Ara he de tancar, va dir.

No se la guardi a la butxaca.

¿Com diu?

No se la guardi a la butxaca.

¿I on vol que la guardi?

No se la guardi a la butxaca, no distingirà quina és.

D’acord.

Qualsevol cosa pot ser un instrument, va dir en Chigurh. Les coses petites. Coses que vostè ni tan sols no veu. Passen de mà en mà. La gent no hi para atenció. Llavors un dia protagonitzen un moment crucial. I a partir d’aquest moment res no és el mateix. Potser em dirà que només és una moneda. Per exemple. No té res d’especial. ¿Per a què pot servir com a instrument? Ja veu quin és el problema. Separar l’acte de la cosa. Com si les parts d’algun moment de la història fossin intercanviables amb les de qualsevol altre moment. ¿Com podria ser possible, això? I malgrat tot només és una moneda. Sí. Això és cert. ¿O no?

En Chigurh va parar la mà a la vora del taulell, es va abocar el canvi al palmell, se’l va ficar a la butxaca, es va girar i va sortir del local. El propietari va observar com marxava. El va observar mentre pujava al cotxe. El cotxe va arrencar i va avançar pel camí de grava per incorporar-se a l’autopista en direcció sud. Els fars no es van encendre. Va deixar la moneda al taulell i la va mirar. Va repenjar totes dues mans al taulell i es va quedar allà inclinat i amb el cap cot.

Va arribar a Dryden cap a les vuit. Es va aturar a la cruïlla de davant la botiga d’alimentació Condra amb els fars apagats i el motor en marxa. Aleshores va encendre els llums i es va incorporar a l’autopista 90 en direcció a l’est.

Les marques blanques del costat de la carretera semblaven jalons, però sense xifres, només hi havia les fites. Va comprovar la distància que havia recorregut al comptaquilòmetres, va avançar un altre quilòmetre i mig, va reduir i va sortir de l’autopista. Va apagar els llums, va baixar del cotxe sense parar el motor, va obrir la tanca i va tornar al cotxe. Va fer avançar el vehicle, va sortir, la va tornar a tancar i va parar l’orella. Aleshores va tornar a pujar al cotxe i va circular pel camí ple de solcs.

Va resseguir una tanca que anava cap al sud; el Ford gemegava damunt aquell terreny tan dolent. La tanca només era un antic record d’un altre temps, tres cables lligats en pals de fusta. Aproximadament un quilòmetre i mig més endavant va arribar a una plana de grava on hi havia aparcada una Dodge Ramcharger de cara a ell. Es va aturar lentament al seu costat i va parar el motor.

Les finestretes de la Ramcharger estaven tintades d’un color tan fosc que semblaven negres. En Chigurh va obrir la porta i va sortir. Un home va sortir de la banda de l’acompanyant de la Dodge, va tirar el seient endavant i va passar al de darrere. En Chigurh va fer la volta al vehicle, va entrar i va tancar la porta. Anem, va dir.

¿Ja has parlat amb ell?, va dir el conductor.

No.

¿No sap què ha passat?

No. Anem.

Van circular pel desert a les fosques.

¿Quan l’hi penses dir?, va demanar el conductor.

Tan bon punt sàpiga què li he de dir.

En arribar a la camioneta d’en Moss, en Chigurh es va inclinar endavant per veure-la.

¿És la seva camioneta?

Sí. No hi ha matrícula.

Atura’t aquí. ¿Portes cap tornavís?

Mira a la guantera.

En Chigurh va sortir del cotxe amb el tornavís, va anar cap a la camioneta i va obrir la porta. Va treure la placa d’inspecció de dins la porta, se la va guardar a la butxaca, va tornar a la Ramcharger i va guardar el tornavís a la guantera.

¿Qui li ha rebentat les rodes?

No hem estat nosaltres.

En Chigurh va assentir amb el cap. Anem, va dir.

Van aparcar a una certa distància de les camionetes i van baixar per examinar-les. En Chigurh les va contemplar una llarga estona. Al fangar hi feia fred i no portava jaqueta, però no semblava que se n’adonés. Els altres dos homes l’esperaven. Duia una llanterna a la mà, la va encendre i va caminar entre les camionetes mirant els cadàvers. Els dos homes el seguien a curta distància.

¿De qui era el gos?, va preguntar en Chigurh.

No ho sabem.

Es va quedar mirant el cadàver que havia caigut de costat sobre el quadre de comandament de la Bronco. Va il·luminar l’espai de càrrega de darrere els seients amb la llanterna.

¿On és la caixa?, va preguntar.

A la camioneta. ¿La vols?

¿En podeu saber res?

No.

¿Res de res?

Res en absolut.

En Chigurh va examinar el cadàver. El va bellugar amb la llanterna.

Aquestes petúnies estan prou pansides, va dir un dels homes.

En Chigurh no va contestar. Es va separar de la camioneta i es va quedar mirant la baixada sota la llum de la lluna. Silenci sepulcral. L’home de la Bronco no feia tres dies que estava mort, ni de bon tros. Es va treure l’arma de la pistolera, es va girar cap a on eren els dos homes, els va clavar un tret al cap a cadascun i es va tornar a guardar la pistola al cinturó. El segon home fins i tot havia tingut temps de començar a girar-se per mirar com queia l’altre. En Chigurh es va plantar entre tots dos, es va inclinar, va treure la funda de l’aixella del segon, li va prendre la Glock de nou mil·límetres, va tornar al vehicle, va entrar, el va engegar, va fer mitja volta i va enfilar una altra vegada caldera amunt de tornada a l’autopista.