X

Em va dir que era massa sever amb mi mateix. Em va dir que era senyal que em feia vell. Que intentava passar comptes. Suposo que tenia part de raó. Però no tota. Vaig coincidir amb ell que no es poden dir gaire coses bones de la vellesa, ell em va dir que només en sabia una i li vaig preguntar quina era. Em va dir que no dura gaire. Jo esperava que somrigués, però no ho va fer. Jo li vaig dir que era un pensament bastant fred i ell em va dir que era tan fred com ho exigien els fets. I no hi havia res més a dir. De tota manera jo ja sabia què hauria dit, beneït sigui. Quan et preocupes per les persones, mires d’alleugerir-les de la seva càrrega. Encara que hagin triat carregar-la tots solets. No he parlat d’una altra cosa que em passava pel cap, però trobo que hi estava relacionada perquè opino que tot el que fas a la vida t’acaba tornant. Si vius prou, tornarà. I no se m’acut cap motiu en absolut pel qual aquell indesitjable hagués de matar aquella noia. ¿Què li havia fet, ella? La veritat és que, per començar, jo mai no hauria hagut de pujar fins allí dalt. I ara tenen un mexicà a Huntsville per haver mort aquell policia de l’estat; l’acusen d’haver-li disparat i d’haver incendiat el seu cotxe amb ell a dins i jo no crec que ho fes. Però per això el condemnaran a la pena de mort. ¿I ara quina és la meva obligació? Suposo que en certa mesura esperava que tot plegat s’acabés d’una manera o altra, però evidentment no s’ha acabat. Em penso que ho sabia des del mateix moment en què va començar. Tenia un pressentiment. Com si m’hagués deixat arrossegar cap a algun lloc tot i que sabia que el camí de tornada era ben llarg.

Quan ell em va preguntar com era que tot això sortia ara, després de tants anys, li vaig dir que sempre ho havia portat dins. Que simplement la major part del temps havia mirat d’ignorar-ho. Però té raó, va sortir. De vegades penso que val més tenir males respostes que no pas no tenir-ne cap. Quan l’hi vaig explicar, tot plegat va adoptar una forma que jo no m’esperava, i en això també tenia raó. Em va recordar un jugador de beisbol que una vegada em va dir que quan tenia una petita lesió que el molestava, que el feia emprenyar de debò, solia jugar millor. L’obligava a mantenir el cap centrat en una sola cosa en comptes de pensar en centenars. L’entenc. Però això no canvia res.

Pensava que si vivia la meva vida tan estrictament com em fos possible mai no em passaria res més que em devorés d’aquella manera. Em deia que tenia vint-i-un anys i tenia dret a cometre un error, sobretot si en podia aprendre i em podia convertir en la mena d’home que tenia pensat ser. Doncs m’equivocava del tot. Ara vull plegar, i en gran mesura és perquè sé que no em cridaran per ajudar a caçar aquest home. Així doncs, em podeu dir que no he canviat gens ni mica, i em penso que no ho discutiria pas. Trenta-sis anys. És una dada dolorosa de saber.

Em va dir una altra cosa. Si t’imagines un home que ha esperat vuitanta anys i escaig que Déu entrés a la seva vida, segurament pensaràs que ja hi ha entrat. Si no, hauràs de suposar que Déu sap què fa. No sé quina altra descripció de Déu es pot fer. Al final, el que acabes pensant és que les persones amb qui ha parlat són les que més devien necessitar-lo. No és una cosa fàcil d’acceptar. Sobretot perquè es podria aplicar a persones com la Loretta. Ara bé, potser és que tots mirem per la banda equivocada del telescopi. Sempre ho hem fet.

Les cartes de la tia Carolyn a en Harold. Ella les tenia perquè ell les havia guardades. Ella l’havia criat i era com la seva mare. Les cartes tenien les puntes doblegades, estaven cobertes de fang i no sé què més. Les coses que els passen a les cartes. El cas és que es podia veure que només eren gent de camp. No crec que ell hagués sortit mai del comtat d’Irion, i encara menys de l’estat de Texas. El més important de les cartes és que era obvi que el món al qual la tia Carolyn volia que ell tornés ja no existia. Ara és evident. Seixanta anys més tard. Però ells no en tenien ni idea. Et pot agradar o no, però això no canvia res. Als meus agents els he dit més d’una vegada que has de solucionar el que té solució i has de deixar estar la resta. Si no s’hi pot fer res, ni tan sols no és un problema. Només és una cosa irritant. I la veritat és que no tinc més idea del món que es prepara que en Harold en el seu temps.

És clar que al final mai no va tornar a casa. A les cartes no hi havia cap indici que suggerís que ella havia tingut en compte aquella possibilitat.

Ja sabeu que sí que la sospesava. El que passava era que a ell no l’hi deia.

Encara tinc la medalla, és clar. Venia en una capsa porpra molt bonica amb una cinta i tot. La vaig guardar a l’escriptori del despatx durant molts anys fins que un dia me la vaig endur i la vaig desar en un calaix de la taula de la saleta per no haver-la de veure. No és que la mirés mai, però allà estava. A en Harold no li van donar cap medalla. Simplement va tornar a casa en una caixa de fusta. I no crec que a la Primera Guerra Mundial tinguessin mares de la creu d’or, però si n’hi hagués hagut a la tia Carolyn no n’hi haurien donat cap perquè ell no era el seu fill natural. Però l’hi haurien hagut de donar. Tampoc no li van concedir cap pensió de guerra.

I hi vaig tornar una vegada més. Vaig caminar pel terreny i quedaven molt pocs indicis que allà hi hagués passat res. Vaig recollir un o dos casquets. Això va ser tot, si fa no fa. M’hi vaig quedar una llarga estona i vaig reflexionar sobre certes coses. Era un d’aquells dies càlids que de vegades té l’hivern. Una mica de vent. Encara penso que potser té a veure amb el país. Una mica com havia dit l’Ellis. Vaig pensar en la meva família i en ell mateix assegut a la seva cadira de rodes a la casa vella i tot plegat vaig pensar que aquest país té una història prou estranya i refotudament sanguinària. T’ho miris per on t’ho miris. Amb el temps, podria somriure per haver tingut aquesta mena de pensaments, però encara penso igual. No poso excuses per pensar com penso. Ara ella tindria trenta anys. D’acord. Tant m’és com soni. M’agrada parlar amb ella. En podeu dir superstició o com vulgueu. Sé que amb el pas dels anys li he dedicat tot l’afecte que sempre he volgut per a mi, i a mi em sembla una cosa bona. És per això, que l’escolto. Sé que sempre m’ensenyarà la seva millor part. No té res a veure amb la meva pròpia ignorància o la meva mesquinesa. Ja sé què sembla i suposo que hauria de dir que tant se me’n dóna. Ni tan sols ho he explicat a la meva dona, i no és que tinguem gaires secrets l’un amb l’altre. No crec que ella pensés que sóc boig, però algunes persones potser ho pensarien. ¿L’Ed Tom? Sí, el van haver de declarar boig. Diuen que li passen el menjar per sota la porta. D’acord. Jo escolto el que diu ella, i el que diu té molt de sentit. Tant de bo parlés més. Necessito tot l’ajut que em puguin oferir. Tant se val, ja n’hi ha prou, d’aquest tema.

Quan va entrar a casa el telèfon sonava. Xèrif Bell, va dir. Va anar a la taula auxiliar i va despenjar el telèfon. Xèrif Bell, va dir.

Xèrif, sóc el detectiu Cook, de la policia d’Odessa.

Sí.

Tenim un informe on surt el seu nom. Té a veure amb una dona anomenada Carla Jean Moss que va ser assassinada aquí al mes de març.

Sí, senyor. Gràcies per trucar.

Van trobar l’arma homicida a la base de dades de balística de l’FBI i van seguir el rastre fins a un nano d’aquí, de Midland. El nano diu que va agafar l’arma d’una camioneta en un accident de trànsit. Que la va veure i la va agafar. I suposo que diu la veritat. Hi he parlat. La va vendre i va aparèixer en un atracament a una botiga d’electrodomèstics de Shreveport, Louisiana. Resulta que l’accident en el qual va agafar l’arma va ser el mateix dia que l’assassinat. L’amo de l’arma la va deixar a la camioneta, va desaparèixer i no se n’ha tornat a saber res més. De manera que ja veu per on vaig. No tenim gaires homicidis sense resoldre per aquí, i ja li asseguro que no ens agrada gens tenir-ne cap. ¿Li puc preguntar per què estava interessat en el cas, xèrif?

En Bell l’hi va explicar. En Cook el va escoltar. Llavors li va donar un número. Era el de l’investigador de l’accident. Roger Catron. Deixi’m trucar-li abans. Parlarà amb vostè.

No cal, va dir en Bell. Parlarà amb mi de totes maneres. Fa anys que el conec.

Va marcar el número i en Catron va respondre.

¿Com et va, Ed Tom?

No puc presumir gaire.

¿Què puc fer per tu?

En Bell li va parlar de l’accident. Sí, senyor, va dir en Catron. I tant que me’n recordo. Es van matar dos nois, aquell dia. Encara no hem trobat el conductor de l’altre vehicle.

¿Què va passar?

Els nois havien estat fumant drogues. Es van saltar un estop i es van encastar contra el lateral d’una camioneta Dodge descoberta nova de trinca. Sinistre total. El paio de la camioneta va sortir del vehicle i se’n va anar carrer amunt. Abans que arribéssim nosaltres. Era una camioneta comprada a Mèxic. Il·legal. No havia passat cap inspecció ni res. Sense identificació.

¿I l’altre vehicle?

Hi anaven tres nois. De dinou o vint anys. Tots mexicans. L’únic que va sobreviure va ser el del seient del darrere. Sembla que s’estaven passant un porro i segurament van arribar a la cruïlla a uns cent quilòmetres per hora, i simplement van enxampar de ple la camioneta de l’altre paio. El del seient de l’acompanyant va sortir de cap pel vidre, va travessar el carrer i va anar a aterrar al porxo d’una dona. La dona estava posant el correu a la bústia, i no la va encertar de ben poc. Va arrencar a córrer carrer avall amb la bata i els rul·los, xisclant. Em sembla que encara no es deu haver recuperat.

¿Què vau fer amb el nano que va agafar la pistola?

El vam deixar anar.

Si vinc cap aquí, ¿et sembla que hi podria parlar?

Jo diria que sí. El tinc ara mateix en pantalla.

¿Com es diu?

David DeMarco.

¿És mexicà?

No. Els nois del cotxe sí. Ell no.

¿Parlarà amb mi?

Només hi ha una manera d’esbrinar-ho.

Seré aquí al matí.

T’estaré esperant.

En Catron havia trucat al noi i hi havia parlat, i quan el noi va entrar a la cafeteria no semblava particularment amoïnat. Va seure davant el policia, va apujar un peu, es va llepar les dents i va mirar en Bell.

¿Vols una mica de cafè?

Sí. Prendré cafè.

En Bell va aixecar el dit i la cambrera es va acostar i els va prendre nota. Va mirar el noi.

Et volia parlar de l’home que va fugir de l’accident. No sé si me’n podries dir alguna cosa. Alguna cosa que recordis.

El noi va sacsejar el cap. No, va dir. Va donar un cop d’ull a la sala.

¿Eren molt greus, les ferides?

No ho sé. Semblava que s’hagués trencat el braç.

Què més.

Tenia un tall al cap. No sabria dir si les ferides eren gaire greus. Podia caminar.

En Bell el va mirar. ¿Quina edat diries que tenia?

Redimonis, xèrif. No ho sé. Estava tot ple de sang.

A la declaració vas dir que potser en tenia trenta-i-molts.

Sí. Una cosa així.

¿Amb qui anaves?

¿Què?

Que amb qui anaves.

Amb ningú.

El veí que ens va avisar va dir que éreu dos.

Doncs s’ho devia imaginar.

¿Ah, sí? Hi he parlat aquest matí i no m’ha semblat que fos dels que s’imaginen coses així com així.

La cambrera els va portar el cafè. En DeMarco es va omplir gairebé un quart de tassa de sucre i va començar a remenar.

Ja saps que quan va tenir l’accident aquell home acabava de matar una dona a dues illes d’allà.

Sí. Aleshores no ho sabia.

¿Saps quanta gent ha mort?

No en sé res, d’ell.

¿Com diries que era, d’alt?

No gaire. D’estatura mitjana.

Duia botes.

Sí. Em sembla que duia botes.

Quina mena de botes.

Em sembla que devien ser d’estruç.

Botes cares.

Sí.

¿Sagnava molt?

No ho sé. Sagnava. Tenia un tall al cap.

¿Què et va dir?

No va dir res.

¿Què li vas dir, tu?

No res. Li vaig preguntar si estava bé.

¿Creus que es podria haver mort?

No en tinc ni idea.

En Bell es va tirar enrere. El noi es va llepar les dents. Va agafar la tassa de cafè, en va fer un glop i la va tornar a deixar a la taula.

No em penses ajudar, ¿oi que no?

Li he dit tot el que sé. Ja ha vist l’informe. És tot el que tinc a dir.

En Bell seia, mirant-lo. Llavors es va alçar, es va posar el barret i va marxar.

Al matí va anar a l’institut i el mestre d’en DeMarco li va donar uns quants noms. El primer amb qui va parlar volia saber com l’havia trobat. Era un nano gran que seia amb les mans entrellaçades i el cap acotat mirant-se les vambes. Devien ser del número quaranta-vuit i tenien escrit Esquerra i Dreta amb tinta vermella a les puntes.

Hi ha alguna cosa que no m’heu dit.

El noi va fer que no amb el cap.

¿Us va amenaçar?

No.

¿Quin aspecte tenia? ¿Era mexicà?

No ho crec. Era bastant moreno però ja està.

¿Us va fer por?

Jo no en tenia fins que ha aparegut vostè. Diantre, xèrif. Sabia que no hauríem d’haver agafat la maleïda arma. Va ser una estupidesa. Ara no penso dir que va ser idea d’en David encara que ho hagués estat. Ja sóc prou gran per dir no.

Sí que ho ets.

Tot era molt estrany. Els nois del cotxe eren morts. ¿Tindré problemes per això?

¿Què més us va dir?

El noi va donar un cop d’ull al menjador. Semblava a punt de plorar. Si ho hagués de tornar a fer ho faria d’una altra manera. Això ho tinc clar.

Què va dir.

Va dir que no havíem de saber quin aspecte tenia. Li va donar un bitllet de cent dòlars a en David.

Cent dòlars.

Sí. En David li va donar la camisa. Per fer-se un cabestrell per al braç.

En Bell va assentir amb el cap. D’acord. ¿Quin aspecte tenia?

Era d’alçada mitjana. Complexió normal. Semblava en forma. A la meitat de la trentena potser. Cabells foscos. Marró fosc, em sembla. No ho sé, xèrif. Era com qualsevol.

Com qualsevol.

El nano es va mirar les vambes. Va tornar a mirar en Bell. Tampoc no vull dir que fos com qualsevol. El que vull dir és que no tenia res d’especial. Però no semblava de la mena de persones amb qui algú pot voler buscar brega. Quan deia alguna cosa l’escoltaves per collons. Un os del braç li havia travessat la pell i ni tan sols hi parava atenció.

D’acord.

¿Tindré problemes per això?

No.

L’hi agraeixo.

Mai no saps on t’acaben portant les coses, ¿oi?

No, senyor, mai no ho saps. Em sembla que n’he tret una lliçó, de tot plegat. Si és que li serveix de res.

Sí que em serveix. ¿Creus que en DeMarco n’ha après alguna cosa?

El noi va sacsejar el cap. No ho sé, va dir. No puc parlar per en David.