El meu exili a Bèlgica

Després del resultat positiu del referèndum de l’1 d’Octubre del 2017 en favor de la nostra tesi, no podíem no declarar la independència. La llei que nosaltres mateixos havíem aprovat exigia que els resultats de la consulta fossin presentats davant del Parlament per tal que aquest actués en conseqüència amb la voluntat popular. Era un compromís legal que havíem assumit. Esclar que em plantejava moltes preguntes. Sobretot perquè l’estat que teníem al davant no mostrava cap mena de voluntat d’asseure’s en una taula. Però després d’intentar forçar el diàleg una vegada més, no em quedava cap més alternativa.

Pocs dies abans de la sessió parlamentària on s’havia de declarar formalment la independència, prevista per al 27 d’octubre del 2017, hi ha encara un últim intent d’iniciar un diàleg. Un empresari català, unionista però amb bons contactes a totes dues bandes, rep un missatge SMS d’un ministre espanyol i ve corrent a ensenyar-me’l. Aquest ministre li diu que podria intercedir davant del seu «cap», és a dir el president Rajoy, si jo estic disposat a parlar. Responc directament que sí, que estic disposat a parlar. Al cap de cinc minuts, deu a tot estirar, aquest empresari rep un altre missatge d’aquell mateix ministre, dient que el seu cap no vol parlar perquè tot plegat ha anat massa lluny. Amb tot, no em vull desentendre de les meves responsabilitats. La nit del 25 d’octubre reuneixo tots els actors implicats a Catalunya fins a les dues de la matinada per explicar-los que vull convocar unes eleccions autonòmiques anticipades sempre que el Govern espanyol respecti tot un seguit de condicions, per tal que es puguin desenvolupar amb normalitat: que es retiri l’amenaça de l’article 155, que els deu mil policies se’n tornin a casa seva, i que es tiri enrere l’acusació de sedició contra els líders catalans… La llei catalana diu que l’única persona que pot convocar eleccions és el president. És una competència personal. En un moment tan seriós, íntimament, tinc com a mínim l’obligació de plantejar-me aquesta possibilitat, tant si és per convocar-les com si és per descartar-les. Finalment decideixo convocar eleccions perquè l’aplicació de l’article 155 que ha decidit Madrid és un cop d’estat que està fora de la llei i de la Constitució espanyola. El que vull és impedir una venjança del govern de Madrid contra tota la població de Catalunya. Val la pena, encara que això suposi aturar-se un moment en el procés cap a la independència. Tinc l’esperança que després d’aquestes eleccions podrem designar nous actors que contribueixin a obrir un nou escenari i a recuperar el diàleg polític.

El 26 al matí, un dia abans de la sessió parlamentària en què s’ha de declarar la independència, la meva decisió és ferma, sempre que se’m donin les garanties que les eleccions es podran desenvolupar en un clima de normalitat. Dit d’una altra manera: Espanya no pot aplicar el 155 de la Constitució i suspendre l’autonomia de Catalunya. És una condició indispensable. I encara és possible, perquè el Senat espanyol encara no ha aprovat aquesta decisió. Poden aturar el procés. La segona condició és que es demani a la fiscalia que deixi de perseguir els líders catalans, empresonats com a rebels o com a criminals. En tercer lloc, que tornin a casa seva els deu mil policies que han enviat per aturar el referèndum, que creen un clima innecessari de violència. I per acabar, que s’aturi el control de les finances del Govern català. El 26 d’octubre, després de reunir el meu gabinet, comunico aquestes quatre condicions al Govern espanyol, especificant que si se’ns donen totes aquestes garanties al migdia comunicaré aquesta decisió als mitjans de comunicació i a la població en una roda de premsa. Activo tres fonts diferents a Madrid perquè facin de mediadores amb el govern espanyol: una font política, una font de l’àmbit social i una altra del sector econòmic. Algú parla directament amb el senyor Rajoy. La primera impressió és positiva. Els meus mediadors em diuen que hi ha una possibilitat que aquest escenari funcioni. Al mateix temps em fan arribar els temors de Madrid que fem servir aquestes eleccions per organitzar de manera simultània les eleccions constituents de la república. Els dono la meva paraula que no ho farem. Em diuen que volen veure el decret de convocatòria per assegurar-se que no és una trampa. Com a mostra de bona voluntat, els n’envio una versió sense firmar, esperant que acceptin les condicions. Al cap d’una estona reuneixo el meu grup parlamentari i els explico aquest escenari. Es produeixen greus divisions internes. Mentrestant el president del Partit Popular a Catalunya, que també és membre del Senat, afirma que Espanya aplicarà l’article 155 encara que es convoquin unes eleccions autonòmiques. Això fa esclatar una petita revolució a dins del meu grup parlamentari; hi ha diputats que diuen obertament que ens estan prenent el pèl. Tot i així, jo continuo esperant la resposta formal del govern espanyol. Envio un missatge al delegat del Govern espanyol preguntant-li si el que acaba d’afirmar el seu company de partit és correcte. La resposta que em dona és molt ambigua. Els meus mediadors a Madrid m’informen també que hi ha problemes: «Primer volen sentir la teva roda de premsa, i en funció d’això es pronunciaran», em diuen. És inacceptable, evidentment: no ho penso anunciar si no se’m donen garanties. Sense aquestes garanties, senzillament no tinc cap dret d’aturar el procés que ja està en marxa. És una obvietat. El 10 d’octubre ja vaig suspendre els efectes del referèndum davant del Parlament per donar a Madrid la possibilitat de reaccionar. Ara, el 26 d’octubre, necessito un compromís clar pel que fa a totes aquestes condicions. Però no rebo cap resposta convincent. L’últim missatge és per invitar-me a pronunciar-me abans que ells. Això no és seriós. No vull fer un pas així quan la sessió del Parlament està convocada per l’endemà. No hi ha cap raó objectiva per fer-lo. En un primer moment, decideixo suspendre la roda de premsa prevista per al migdia. Però a primera hora de la tarda sembla cada cop més evident que no obtindrem les garanties que hem demanat. És llavors quan comparec davant la premsa per explicar que hem estat esperant aquestes garanties i no han arribat. Si l’Estat i el Govern espanyol s’haguessin compromès explícitament a respectar aquestes quatre condicions, hauria convocat eleccions i el Parlament no hauria fet la declaració d’independència. Jo estava convençut que la millor manera de ressituar-se era fer unes noves eleccions. Però és evident que el Govern espanyol va preferir fer càlculs polítics.

Durant anys hem recorregut tot aquest camí respectant sempre el dret internacional. Hem intentant buscar acords en moltes ocasions. Hem proposat una millora del nostre estatut d’autonomia, i no hi ha hagut manera. Hem proposat un pacte fiscal, i no hi ha hagut manera. Hem proposat una consulta popular no vinculant, i ens han dit que no. Hem proposat un referèndum organitzat conjuntament amb Madrid, i també ens han dit que no. Al cap i a la fi, el dret d’autodeterminació dels pobles serveix precisament per sortir d’aquesta mena de situacions. Una minoria política, en un estat, no pot ser víctima de la tirania de la majoria. El dret d’autodeterminació està reconegut a l’article del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides. Durant el període anterior a la declaració d’independència rebem regularment pressions per part dels caps de les grans empreses espanyoles, molt vinculades a la monarquia i al Partit Popular, perquè no emprenguem aquest camí. Són directius, no propietaris. Això crea un ambient tòxic. Cada dos per tres la premsa informa d’una fuita d’empreses de Catalunya. Aquest moviment l’encapçalen CaixaBank i el Banc Sabadell. Tot plegat s’exagera molt. Més endavant el Fons Monetari Internacional (l’FMI) reconeixerà per iniciativa pròpia que tot plegat no té cap efecte sobre l’economia. És així com es construeix un clima de crisi artificial per intentar influir en la política. No s’ha perdut ni un sol lloc de feina, només s’han produït alguns canvis de seu social —seu social, no fiscal—, i no s’ha mogut ni un sol centre de producció. A finals del 2017 es va constatar que l’economia catalana havia crescut més que l’espanyola, que la recuperació de llocs de treball havia estat més ràpida i que la inversió estrangera i les exportacions s’havien mantingut. Així doncs, es tracta d’un missatge purament polític pensat per pressionar el govern català legítim. Els governs europeus, en canvi, no exerceixen cap mena de pressió, durant aquests dies crítics. Abans de la primera sessió del Parlament, el 10 d’octubre, alguns ambaixadors ens envien missatges demanant que no fem res que sigui irreversible. En aquest cas, afegeixen, però, seria el moment d’encetar un diàleg polític. Perquè l’1 d’Octubre es va fer; perquè el referèndum el vam guanyar i per tant això canviava les coses. Jo mateix tinc molts contactes formals en aquest sentit durant els dies posteriors al referèndum. Per a mi la prioritat és aquesta: iniciar un diàleg. Però el 26 d’octubre el govern espanyol no vol dialogar, sinó aturar l’embranzida. Fa tres setmanes que li demanem parlar i que aturi l’escalada de tensió abandonant la via penal: no serveix de res. Tot el món va veure que el 10 d’octubre vaig suspendre el procés i que encara ara estava disposat a fer-ho, abans de la votació definitiva. Per això puc acusar l’Estat de no haver aprofitat aquestes oportunitats. Això demostra que no volia resoldre aquest problema de manera democràtica i que s’estimava més optar per la via de la repressió, de la violència i de la persecució judicial.

La nit del 26 al 27 dormo malament, però no pel que hi ha en joc. Fa anys que em passa: tinc el son molt sensible a la llum i al soroll i em desperto així que comença a clarejar. És el costum. Hi ha tensió, esclar, preocupació. Quan penso en el pas que estic a punt de fer no faig salts d’alegria, evidentment; però després de tant d’esforç, estic convençut que no hi ha cap més alternativa. Després d’haver esgotat totes les altres vies, la nostra obligació és fer el que vam dir que faríem. El 27 d’octubre es produeix la votació sobre la declaració d’independència al Parlament. És un moment irreversible, evidentment. Soc conscient que es tracta d’un moment històric. Al principi del meu mandat vaig dir que seria el mandat durant el qual passaríem de la postautonomia a la preindependència. Després d’aquesta votació soc conscient que estem arribant al moment de passar de la postindependència a la prerepública. Però per construir la república hi ha un obstacle majúscul: l’endemà d’aquesta votació se’ns apartarà del govern a causa de l’aplicació de l’article 155, i per tant no disposem de les eines indispensables per dur a terme aquesta tasca. El mateix dia de la votació al Parlament, el Senat espanyol aprova també la decisió de suspendre el nostre estatut d’autonomia. No rebo cap notificació oficial sobre aquesta votació. Hem d’esperar que es publiqui al butlletí oficial espanyol. Sigui com sigui, el govern espanyol ha anat més enllà no només del que diu l’esperit la Constitució, sinó també del que diu la lletra. Si repassem els debats del redactat de la Constitució i els textos dels experts pel que fa a l’aplicació d’aquest article 155, veurem que van descartar explícitament la possibilitat d’una intervenció global dels òrgans d’un govern autònom i que finalment van adoptar un camí menys coercitiu. Es descarta completament la possibilitat de destituir un president o un parlament sencer que ha estat elegit tot just fa dos anys, en unes eleccions legítimes. Per això parlem d’un cop d’estat, perquè el govern espanyol va ultrapassar l’esperit de la Constitució espanyola. Va pervertir l’article 155 i el va fer servir com si fos un xec en blanc.

Personalment, estic convençut que per a Catalunya era important consolidar a través de les urnes el capital de mobilització i d’expressió democràtica generat pel referèndum de l’1 d’Octubre enfront d’aquest estat autoritari. L’escrutini hauria pogut confirmar les decisions preses pel Parlament i hauria servit de plebiscit. Si les forces polítiques favorables a la independència haguessin guanyat aquestes eleccions anticipades, això hauria validat definitivament el resultat de l’1 d’Octubre. Però les eleccions anticipades que jo volia no es van celebrar mai. L’escalada continua. L’estat espanyol destitueix desenes de funcionaris, tots els consellers i gairebé tots els secretaris generals i directors generals. Desmunta pràcticament tota l’administració catalana. Al seu lloc hi posa persones a l’ombra. A partir d’aquest moment la funció de president de Catalunya és assumida pel senyor Rajoy en persona, que convoca eleccions autonòmiques per al 21 de desembre del 2017, mentre que la coordinació recau en Soraya Sáenz de Santamaría, la número dos del Govern espanyol. La conseqüència d’aquest control per part de Madrid és una paràlisi total, una gestió purament administrativa i a més a més absolutament ineficaç. Se suspenen de cop tots els pagaments, incloent-hi els que tenen a veure amb el tercer sector, institucions culturals, necessitats socials… Amb l’excusa de castigar la decisió d’un govern, es castiga tot un poble! Es persegueix 7,5 milions de catalans, incloent-hi els unionistes que van votar el Partit Popular, el Partit Socialista o Ciudadanos. És una injustícia flagrant.

El mateix 27 d’octubre la majoria del govern català marxa a l’estranger. El vicepresident i jo ens quedem. El 27 dormo a casa meva; el 28 també. Però el 28 d’octubre al vespre tinc una reunió en un punt de l’Empordà amb Marta Rovira, la secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya, que acaba de parlar amb els membres del Govern a l’exili i altres persones. Ens trobem per decidir què hem de fer a partir d’ara. Després d’analitzar la situació, considerem que la millor opció és optar per l’exili nosaltres també. Això és el que decidim. En aquell moment ja tinc clar que marxo cap a Brussel·les, perquè és la capital d’Europa. No volem fugir; volem continuar treballant, però en un espai lliure on es pugui fer política. El que busquem és que els nostres drets estiguin garantits i mantenir la legitimitat de les nostres institucions. El diumenge 29 d’octubre rebo a casa meva uns quants consellers que han tornat del seu exili a França per parlar-ne i planificar l’endemà, perquè s’espera que tot passi dilluns al migdia. En aquest punt vull insistir que en aquell moment no hi havia cap ordre d’arrest ni cap querella contra nosaltres. Tenim llibertat de moviments total. Aquell cap de setmana ens acaben de destituir dels nostres càrrecs. Al vespre cadascú se’n torna a casa seva per preparar l’equipatge i dir adéu a la família. En el meu cas, em recomanen avançar la sortida a aquella mateix nit perquè el 30 em podrien detenir. Però per a mi quedar-me no és una alternativa, perquè des de la presó no puc lluitar. Ens humiliarien tractant-nos com a ostatges polítics pel que representem: les nostres institucions i les nostres reivindicacions. Així doncs, decideixo avançar unes hores la partença. Ho comunico a un col·laborador. Per la seva banda, els companys que ja eren a França emprenen el camí cap a Bèlgica. Després alguns mitjans diran que vaig anar de Catalunya fins a l’aeroport de Marsella amagat a dins del maleter del cotxe de la meva dona. Això és ridícul. La meva dona no va tocar el seu cotxe per res i jo no m’he ficat mai en cap maleter. Em vaig asseure al cotxe i vaig viatjar per França amb tota normalitat, fins a arribar a Bèlgica. Tampoc vaig agafar cap avió a Marsella, com es va insinuar. És increïble que la gent s’inventi coses així; això demostra el nivell de degradació de la premsa a Espanya. Són mentides calculades per desacreditar la meva reputació. ¿Per què havia d’agafar un avió a Marsella? Travesso França en cotxe i entro a Bèlgica per Luxemburg només per estalviar-me embussos i prou. Soc un home lliure, no un fugitiu. Ja ho va dir el primer ministre belga, Charles Michel, quan vaig arribar: soc un ciutadà europeu lliure. No estic fugint de res ni de ningú.

Si hi ha un lloc adequat per continuar la nostra lluita és la capital d’Europa, amb una gran concentració d’institucions europees, polítics, diplomàtics, mitjans… D’altra banda, advocats experts en la qüestió m’han fet notar que Bèlgica és un dels països més compromesos en matèria de drets humans, per tradició democràtica. Nosaltres hem marxat fugint de la injustícia i buscant la justícia. Perquè a Espanya no hi ha justícia independent. No estem fugint. El marc europeu ens permet defensar-nos des de Brussel·les o des de qualsevol altre país de manera perfectament legal. Aquesta és la grandesa d’Europa! No he avisat ningú de la meva arribada, tret d’una xarxa amb qui em reuneixo a la seu de l’Aliança Lliure Europea, una federació que aplega els partits sobiranistes en el si del Parlament Europeu. No he fet cap contacte oficial, per prudència i per no ficar-me en els afers interns d’un altre país. Hem vingut a buscar sobretot Europa, no Bèlgica. A més a més en aquest país hi tenim aliats polítics, i això ens permet explicar al món el que està passant a Catalunya. Bèlgica és tot el contrari de França, de tradició jacobina, centralista i amb uns interessos polítics molt vinculats als del Govern espanyol: per això no hem triat aquest país. Però hi insisteixo: Brussel·les, per a mi, és sobretot la capital d’Europa. Fins i tot encara que l’Europa institucional no ens escolti. Després de ser nomenat president de Catalunya vaig intentar en diverses ocasions trobar-me amb Jean-Claude Juncker, el president de la Comissió Europea. Ha rebut pràcticament tothom: alcaldes, presidents regionals… No he entès mai per què a mi no em volia rebre. En el seu entorn més proper, a dins del seu gabinet, hi ha molts representants del Partit Popular espanyol. Jo crec que és un error per part seva, perquè jo no deixava de ser el representat d’una regió potent d’Europa en la qual estava passant una cosa important. Trobo que almenys s’hauria d’informar sobre la qüestió, encara que no comparteixi les nostres idees. Però des que soc a Brussel·les estic íntimament convençut que arribarà un dia que s’haurà d’ocupar de la qüestió catalana. Encara que no ho vulgui. Quan vaig anar per primer cop a Brussel·les en visita oficial no vaig demanar que em rebessin. Vam intentar fer contactes, però sense fer cap petició oficial. Quan la premsa m’ho preguntava sempre responia que hi hauria un moment que Jean-Claude Juncker no podria continuar mirant cap a una altra banda. Perquè la qüestió catalana seria un problema d’Europa. Doncs bé, aquest moment ja ha arribat. El senyor Juncker no pot continuar dient que no passa res, perquè tothom està veient que sí que passa. Les institucions europees ens haurien hagut d’escoltar. ¿Som o no som ciutadans europeus? No demano pas que canviï d’opinió pel que fa a Espanya, i entenc que no es vulgui ficar en els afers interns d’aquest país. Però conèixer la situació amb tots els seus matisos, explicada de primera mà pels que l’estan vivint, forma part de les seves responsabilitats. Hi ha altres assumptes interns que sí que es converteixen en assumptes de la Unió Europea, ¿no? ¿Per què Europa ha intervingut a Polònia? Perquè tenia raons per fer-ho, és un tema important que afecta Europa, des del moment en què està en joc la independència de la justícia. Però també és pot dir el mateix d’Espanya… L’únic que demano és que Europa s’interessi per les qüestions que afecten els drets fonamentals a dins del seu territori. Si no ho fa és, al meu parer, per l’immens poder que té el Partit Popular a Europa. Avui, gairebé un any després dels fets, ja no es pot continuar dient que és una qüestió interna espanyola. Molts diputats europeus d’altres països ens han volgut fer costat. També hi ha diputats de parlaments nacionals que s’interessen per la nostra causa. L’ex-primer ministre francès Manuel Valls reconeix que ara ja és un assumpte europeu i fins i tot s’ha proposat la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona. És una posició molt poc coherent per part seva, perquè ha participat en la campanya electoral de tres partits unionistes diferents: el PP, Ciudadanos i els socialistes. És increïble que un líder polític doni suport alhora a tres formacions polítiques confrontades entre elles…

Un cop a Bèlgica em poso de seguida en contacte amb l’advocat Paul Bekaert, que m’han recomanat per les seves qualitats i perquè esta especialitzat en matèria de drets humans. Tenim una conversa molt fructífera durant la qual el poso al corrent del context. Ell m’explica exactament quines són les vies possibles i en quines altres no cal insistir. A partir d’aquest moment veig clarament que puc conservar la meva llibertat de moviments i d’expressió durant com a mínim dos mesos, en el pitjor dels casos; mentre duri el procés d’extradició. Per a mi és important, vol dir que puc fer la campanya de les eleccions autonòmiques de finals de desembre imposades pel govern espanyol. Així doncs, puc intentar jugar el partit. Si es pot fer s’ha de fer, no ens podem rendir. Encara que el desenllaç sigui l’extradició. Durant aquests dos mesos organitzo rodes de premsa, tinc l’oportunitat d’explicar-me, em veig amb gent, treballo per la causa tant en l’àmbit internacional com en el mediàtic. Estic orgullós d’aquesta lluita, que dona els seus fruits. És un combat democràtic: només faig servir la paraula. La llibertat d’expressió és l’arma més poderosa d’una democràcia. D’altra banda, aquesta possibilitat d’expressar-me altera també l’estratègia espanyola, que fins aleshores consistia a solucionar el problema «a l’espanyola», com si Espanya fos una manta immensa que impedís als altres països europeus veure el que estava passant entre bastidors. Des de Brussel·les, puc denunciar que Espanya no respecta les regles més elementals de la democràcia: Puc dir: «Estimada Europa, a casa nostra hi ha alguna cosa que no funciona com hauria de funcionar, i per tant a casa vostra també!». I realment tot plegat dona els seus fruits: sento com una diputada sueca al Parlament Europeu afirma que quan un estat decideix als tribunals qui pot ser president i qui no, ja no és una democràcia.

Quan arribo a Brussel·les ja sé que l’Europa institucional no es mourà. Però aprofito aquesta oportunitat per adreçar-me directament als europeus. Es parla de l’Europa dels estats i de les regions, però nosaltres creiem profundament en l’Europa dels ciutadans. Aquesta és l’esperança de l’Europa actual. Els ciutadans estan molt més impregnats de democràcia que alguns dels seus dirigents. Per adonar-se’n només cal recordar l’escàndol del nomenament per part de Jean-Claude Juncker de Martin Selmayr al capdavant de l’administració europea, en una vulneració clara de les normes. Jo crec en els ciutadans i m’inquieta moltíssim el retrocés democràtic a Hongria i a Polònia… I tinc l’esperança que a la gent també l’inquieti que a Espanya hi hagi un retrocés democràtic similar. El que jo desitjo és una reacció digna d’uns ciutadans que són conscients de la seva responsabilitat i que volen contribuir a millorar la manera com es gestiona la democràcia europea. No em cal adreçar-me directament a les institucions ni als dirigents europeus. Estic convençut que hauran de reconèixer que hi ha un problema. Els ciutadans que més a prop estan dels catalans demòcrates són els europeus demòcrates, i els defensors més fervents de la democràcia europea són els ciutadans catalans, que van defensar les urnes contra les càrregues policials. Quan dic això no vull dir, evidentment, que els ciutadans europeus hagin de ser partidaris de la independència de Catalunya. Esclar que no. Però és que, més enllà de la nostra causa nacional, es planteja una qüestió fonamental que té a veure amb l’evolució de la democràcia a Europa. Per això el nostre missatge polític no s’adreça únicament als ciutadans dels territoris que tenen aspiracions similars a les de Catalunya. No únicament. Nosaltres ens adrecem a tots els ciutadans que tinguin la sensació que hi ha alguna cosa que no funciona en la democràcia europea. S’està convertint en una «democràcia light» que d’un dia per l’altre es podria transformar en una «dictadura light», allunyada de l’esperit fundacional de la Unió Europea. Hi ha un retrocés democràtic que afecta Europa com a tal i alguns dels seus estats membres. Els ciutadans són el pilar de la democràcia. Els ha de fer sentir vergonya que a l’Europa actual hi hagi militants perseguits per les seves idees polítiques.

Un cop a Bèlgica m’instal·lo a Waterloo per casualitat. Jo reivindico el punt de vista de Wellington, que va guanyar, no el de Napoleó. No, ara seriosament: no soc ni supersticiós, ni un mitòman; simplement és un lloc tranquil, a prop de Brussel·les, on podem sentir-nos segurs i treballar discretament. És el lloc perfecte per instal·lar-se i continuar amb l’estratègia de mantenir la nostra posició i ocupar l’espai. En realitat Bèlgica és un país petit i delicat. En aquest sentit s’assembla molt a Catalunya, amb un teixit vital molt dens. Pel que fa a la geografia i a la climatologia, evidentment, no tenen res a veure. Però a nivell humà hi ha una gran proximitat. Hi ha qui m’ha acusat de viure a Waterloo en una mansió pagant un lloguer altíssim. ¿Que potser hem de viure en un lloc on no es pugui treballar? Hi ha una gran solidaritat, també econòmica, per part de molts i molts catalans que volen que continuem treballant a l’exili en les condicions més dignes possibles. En aquesta casa treballem, organitzem reunions; ens permet estalviar molts diners en restaurants, en sales de reunions i en hotels. En realitat, el fet de concentrar tota la nostra activitat allà ens estalvia diners. A més a més a Waterloo els lloguers no són tan cars com a Brussel·les. També és important el fet que ens hi sentim segurs, perquè vivim permanentment sota l’amenaça dels serveis secrets espanyols. Vam posar una denúncia a la policia perquè algú ens va adossar una balisa sota la carrosseria dels cotxes que fèiem servir. De la mateixa manera, hi podrien posar un explosiu. ¿Cal recordar que Espanya va fer la guerra bruta contra ETA? ¿Que els líders catalans estan en presó preventiva des de fa un any? Jo haig d’anar amb protecció sempre.

A Brussel·les hem continuat amb la feina legítima del Govern català fins que s’ha nomenat un nou executiu. Aviat crearem el Consell de la República per continuar treballant en el projecte republicà, que depèn de nosaltres. La seva missió és garantir la defensa jurídica dels representants catalans, del projecte independentista i del dret d’autodeterminació. També haurem de continuar fent aquest paper de lobby arreu del món. Al mateix temps volem crear un think tank sobre el dret d’autodeterminació, sobre la democràcia, sobre Europa i sobre el paper que hi han de fer les noves tecnologies, amb la voluntat d’invertir en recerca sobre aquests temes, d’establir debats amb experts, amb acadèmics… Continuem reivindicant Catalunya com a subjecte polític. Volem impulsar una reflexió sobre què representa un projecte constituent, sobre el que comporta la creació d’un nou estat des del punt de vista energètic, social, sanitari, educatiu… Com que es veu que el Parlament català no té dret a fer aquesta reflexió, la volem fer des de fora, en contacte permanent amb les institucions catalanes. Soc realista. Sé que l’Estat espanyol no acceptarà dialogar amb nosaltres a curt termini, almenys pel que fa a l’autodeterminació. Però els conflictes s’han de resoldre amb la implicació de tots els actors implicats. Si a Espanya persisteix l’amenaça d’un empresonament llarg, l’única possibilitat que em queda és l’exili; preferentment a Brussel·les. El que no penso fer és desanimar-me ni deixar-me vèncer per l’enyorança; no és el meu estil. Haig de continuar treballant, lluitant, amb les meves eines. I ho faré encara que torni a la presó. Sí, sé que em puc passar molt de temps a l’exili. Però això no m’impedirà treballar per fer possible que Espanya escrigui una nova pàgina. I vull pensar que a mitjà termini hi ha una possibilitat de normalitzar la situació a través del diàleg.