V
El pare Ferrando rebé Costura amb presses i l’acomiadà amb presses. Gairebé no el deixà que li expliqués els motius que l’havien fet faltar a la cita concertada ni prestà gaire atenció als detalls que Rafel Cortès li donava sobre la reunió de l’hort. Tampoc, contràriament al que l’argenter esperava, no ponderà el seu capteniment, ni li digué que Déu Nostre Senyor el premiaria per ajudar a frenar el mal que els seus enemics feien contra l’única religió vertadera, ni es referí a la custòdia, com dissabte passat havia fet.
Mentre Costura marxava decebut i a poc a poc, sense saber on pegar-li, perquè sospitava molt més llarga aquella entrevista que tan sols havia durat uns minuts, el pare Ferrando, a corre-cuita, llegia el paper que Rafel Cortès acabava de donar-li i el tornava a guardar a la butxaca de la sotana, devora el breviari que solia dur sempre damunt. Amb pas ràpid s’encaminà cap al segon pis, on, com cada dilluns, a les quatre en punt de la tarda, començava una tertúlia on prenien part, a més d’ells dos, el cronista Angelat, el Jutge de Béns confiscats per la Santa Inquisició i un nebot del Virrei. Sense testimonis, volia fer saber al pare Amengual, el seu contrincant més directe per al lloc de rector del convent de Montision, que ell a partir d’aquell moment comptaria amb un aval que, ben segur, li reportaria la predilecció dels superiors. Ell havia aconseguit mitjançant la persuasió del seu verb inflamat d’amor al Redemptor —foren les seves paraules—, que Rafel Cortès, Costura, signés un paper delatant davant la Santa Inquisició el seu cosí Rafel Cortès, Cap de Trons, la qual cosa suposava la possibilitat d’iniciar un procés i de provar que cap dels reconciliats deu anys abans no s’havia mantingut fidel a la religió catòlica, sinó que altre cop havia reincidit. I era per això que li demanava, ja que ell donaria curs tot d’una al paper, que retirés la seva candidatura a ocupar el càrrec de rector. El pare Amengual res no li contestà. Dret, observava des de la seva finestra la torre de senyals i un tros de mar ben ample. Feia cinc anys que l’havien destinat a Ciutat de Mallorca o, més ben dit, que l’havien arraconat, després d’una brillant carrera començada a València i acabada a Manresa, on, sense saber gaire per quina raó, caigué en desgràcia dels seus superiors.
Moltes vegades davant d’aquella mateixa finestra, el pare Amengual es preguntava per què en els moments de la seva vida en què havia estat a punt d’aconseguir un càrrec, una prebenda o una millora, sense ajut de ningú, només pels seus propis mereixements, càrrec, prebenda o millora s’esfumaven de davant seu com per art d’encanteri i eren atorgats a un nouvingut, a algú sense mèrits, algú que gairebé per casualitat o per equivocació era al lloc on només ell hauria hagut de ser. I això semblava a punt de tornar-li a passar. Ara, després de cinc anys de fer exactament el que li manaven els superiors, d’escriure per encàrrec dels benefactors del convent vides de sants o memòries i informes per ordre del Pare General de la província, ara que tot semblava haver-se arreglat, que totes li ponien, arribava el pare Ferrando amb la pretensió que ell renunciés a allò que li pertocava… Però aquesta vegada no estava disposat a cedir… Recorreria al General si li era necessari; remouria Roma con Santiago. Aquesta vegada, a més, podia oposar tota aquella feinada de cinc anys a qualsevol de les recomanacions que el pare Ferrando pogués aportar. Els seus mèrits estaven clars: en tenia proves tangibles que no era menester anar a cercar enlloc que no fóra la seva taula. Escampats arreu hi havia gairebé tots els papers, producte de les seves vetlles, de les seves informacions i inquisicions personals i també de les correccions i esmenes perquè l’obra no sols fos un cant de lloança a Déu i un exemple per als pecadors, tret de la Santa Vida de la Venerable Sor Noreta Canals, sinó també un conjunt de receptes sobre l’estil que, en aquests tipus de llibres, considerava d’allò més útil perquè s’acomplís aquell precepte horacià de delectare prodesse. I això, aquest malparit del pare Ferrando, per molt ruc que sigui, per molt poc enginy que tengui, ho ha de reconèixer. Perquè, com és ara, quina obra ha escrit ell que es pugui oposar a sa meva…? Si gairebé no sap fer una o amb un tassó…! Llegeix, llegeix, beneitarro, es meu manuscrit mentre jo faig veure que no me n’adon, com si contemplàs es paisatge, palplantat davant sa finestra… Las virtudes de esta ejemplarísima religiosa fueron tantas y tan sólidas que constituían un vivo retrato de perfección de tan irreprimible vida que al parecer no tenía resabios de hija de Adán. Aún de pocos meses, los días de ayuno rechazaba el pecho de su nodriza y fueron sus primeras palabras: «Vull ser mongeta…».
—Veig que ja corregiu la vida de la Venerable. Això vol dir que aviat la donareu a l’estampa, pare Amengual… —escometé el pare Ferrando, sense dissimulacions.
—Així ho crec i esper que es meus propis escrits em serveixin d’aval. Jo, a s’enrevés que vossa paternitat, pare Ferrando, no fiï ses meves possibilitats en papers aliens.
El pare Ferrando callà com si hagués acusat el cop i busqués, abans de contestar aquell tret que l’havia encertat de ple, una posició més avantatjosa. El pare Ferrando, contràriament al pare Amengual, no havia nascut a l’illa. Procedia de València, però feia més de vint anys que vivia a Ciutat i era força conegut no sols perquè confessava molta gent, especialment del barri anomenat del Segell, sinó també perquè era home d’influències i ho havia estat més encara, en èpoques passades, quan l’antic Virrei el prengué com a director espiritual. Si aspirava al càrrec de rector no era, com el pare Amengual, per escalar de pressa un altre lloc més important i fer carrera, més aviat perquè el seu germà, que ell gairebé guanyava de vuit anys, en feia tres que era rector del convent de Saragossa, i ell, tot i que prest en compliria quaranta-cinc, mai no havia aconseguit ser altra cosa que un reputat confés.
—Supòs, pare Amengual, que avui ens delectareu, com prometéreu, amb la lectura dels paràgrafs principals del llibre. Coneix ja el manuscrit, la Virreina? Supòs que tot el que atribuïu a la santedat de Sor Noreta ha estat fidelment comprovat… Us ho dic per al vostre bé. En els temps que corren, qualsevol falsedat de no res pot resultar perillosa… I això que dejunava de tan petitona…
—M’he informat amb sa fia de sa dida, que encara viu, i ella ho assegura. És una bona dona, una pagesa d’Algaida, de sang ben neta, com és ara. Per què hauria de mentir?
—Jo no dic que menteixi. Només dic que la gent senzilla, rústega, com aquesta doneta, és més fàcil fer-la combregar amb rodes de molí. Qualsevol els faria creure que ets ases volen…
—Jo no sé si s’ho creurien que els ases volen, però en es temps que ens ha tocat viure passen coses grosses. Jo estic segur, pare Ferrando, que hi ha ases que xerren.
—I d’altres que, a més de xerrar, bramulen i tiren coces.
Ha estat enginyós aquesta vegada, pensà Amengual. S’ho ha merescut. Què se pensava! Ase i més que ase!, sospesà Ferrando. Ambdós es quedaren muts com si esperessin l’un de l’altre el primer atac. Tal vegada haurien restat així una bona estona si no hagués estat perquè pel passadís se sentí remor de xerrameca. Eren les veus del cronista Angelat i del nebot del Virrei, el capità Sebastià Palou, que tenia al seu càrrec part de la vigilància de les obres del baluard de Sant Pere i, contràriament al que hom pogués pensar admirant la seva persona ben plantada, que s’esqueia més amb un home d’acció, era lletraferit, encara que no tant com el cronista.
El pare Amengual sortí a rebre’ls procurant dissimular l’estat de nervis en què l’havia posat el pare Ferrando. Ben al contrari, compongué el gest més admetent de què fou capaç i, entre cop de cap i frec de mans, els féu passar cap a dins de la cel·la, on un germà llec feia una estoneta havia disposat les cinc cadires que havien d’ocupar els tertulians. El pare Salvador Ferrando per no ser menys que el pare Vicent Amengual i per demostrar-li que no sols estava a la seva alçada, sinó que el superava, rebé els convidats amb un somriure quasi beatífic.
—Tant el pare Amengual com jo o, més ben dit, sobretot jo, que sóc molt més ignorant que el pare Amengual, els estam molt agraïts, senyors. Vosses mercès mos il·lustren, sobretot a mi, cada dilluns amb la seva saviesa… Gràcies a vosses mercès sabem moltes vegades com rutllen les coses del món…
—Pare Ferrando —l’interrompé el cronista, que era sorneguer—, no exageri. Ni que es jesuïtes fóssim monges tancades.
—No he volgut dir això, Misser Angelat, no —matisà de seguida Ferrando, sobretot perquè notà els ulls com ganivets esmolats del seu contrincant fixos sobre la seva persona—, però és molt diferent viure al món que estar, com el pare Amengual i jo, retirats en la pau d’aquest convent, allunyats dels negocis externs.
El pare Amengual res no replicà, féu seure els seus hostes, i quan els tingué instal·lats a les cadires de repòs, demanà al porter que els havia acompanyats i que esperava ordres, que tot d’una que arribés el senyor Jutge de Béns confiscats per la Santa Inquisició el fes passar i ordenés al llec germà Jaume que pugés els quartos embetumats que, com cada dilluns, li enviaven les clarisses i que ell tenia el bon gust d’oferir als seus tertulians.
El cronista Angelat, que gastava un riure esclafidor i esclatava de vegades sense motiu aparent amb el mateix soroll de trencadissa que fa un plat en caure al trespol, celebrà, com quasi sempre, la sola menció dels quartos de les clarisses —els millors de Ciutat, digué—, tan exquisits que n’havia parlat a la Historia de Mallorca, que estava acabant d’escriure en castellà i que, segons semblava, seria la seva obra mestra. La isla de Mallorca, començava, excede en hermosura a cuantas en el Mediterráneo emergen de las aguas. La variedad de sus tierras, la altura de sus montes que casi pujan con las nubes y la extensión que configura el llano, así como sus bosques y tierras de regadío hacen de ella un microcosmos en el cual la Divina Providencia derramó su generosa mano…
Aquest incipit, llegit no feia gaire a la tertúlia, havia estat molt celebrat per tothom i especialment pel nebot del Virrei, que ja havia trobat les rimes per a la dècima que encapçalaria el llibre del seu amic, junt amb els poemes d’altres talents locals, entre els quals es comptava el reverend pare Amengual, que també, perquè li agradava prendre’s les coses amb temps, ja havia començat a fer provatures.
Sebastià Palou envejava Bartomeu Angelat per la seva facilitat de ploma, que a ell, tot i la seva tossuderia a freqüentar les muses, li mancava. Mai ni un sol vers no li sortí sense esforç. La seca ubre del ordenado pecho, escriví una vegada referint-se a la penada que passava munyint la pròpia inspiració. Les paraules escollides se li anaven podrint entre les mans de tanta estona com passava manyuclant-les inútilment. I els seus parts poètics donaven sempre criatures pàl·lides, quasi estrafetes, sense cap vigor, i, a més, eren fruit, per acabar-ho de compondre, d’una llarguíssima gestació, de somera més que no de senyora, i com a tal, plena de sotragades, estemenetjos i coces. I no és que Sebastià Palau fos curt o més curt que el cronista Angelat, el més important lletrat local, autor també de dues comèdies i dos volums de poesia —un d’ells fins i tot molt ben rebut a la Cort i lloat pels més grans poetes, com Calderón, amb l’amistat del qual temps ençà s’havia honrat—, sinó, senzillament, que Déu no l’havia cridat per aquest camí de les lletres, tal com li advertia el seu oncle, el Virrei, perquè deixés de turmentar-se amb comparacions odioses amb el cronista. I encara que des de feia temps es reia de la seva tendència a freqüentar tertúlies de capellans, les úniques de Ciutat on es tenia en compte la poesia, i l’havia incitat a prendre’s amb més seriositat la seva carrera d’armes, en la qual, ben segur, l’esperava un millor pervindre, ara no li anava gens malament que Sebastià seguís fidel a la seva fal·lera i s’obstinés a tractar amb tota aquella genteta. El nebot solia objectar-li tot sovint allò que lo cortés no quita lo valiente i que si Garcilaso de la Vega, del qual creia ser una mica parent i per tant el podria considerar com un avantpassat en el triple sentit, familiar, poètic i militar, havia aconseguit ser ambdues coses tomando ora la espada, ora la pluma, no veia per què a ell no li podia succeir el mateix. Deixa’t de punyetes, nebot, s’imposava l’oncle, i vés viu, que tot això de sa ploma fa massa olor de missers, jutges i capellans, i, si m’obligues, d’alguna doneta batxillera, però no s’escau amb ets homos ferms, com tu. Si necessites versos per enviar-los a qualque senyora, manlleva’ls, com fa tothom… A elles els és ben igual i ets efectes per ventura són més bons amb versos de segona mà…
Sebastià Palou, igual que el cronista Angelat i els dos jesuïtes, s’aixecà tot d’una que entrà a la cel·la el Jutge de Béns, seguit del germà llec amb la safata del berenar, que diposità sobre la taula escriptori. El pare Amengual li féu lloc, enretirant els fulls dedicats a la vida de la Venerable Sor Noreta Canals, que aquell capvespre volia sotmetre a judici dels tertulians, de qui, també, pensava sol·licitar uns versos d’encapçalament, encara que els llibres de devoció no els haguessin de menester.
El Jutge de Béns, el molt reverend canonge de la Seu, Jaume Llabrés, tenia, com el cronista Angelat, unes papil·les gustatives força desenvolupades, tant que la boca semblava perllongar-se en una mena de pap. Els altres tertulians havien comentat de vegades que el que més interessava ambdós d’aquelles reunions eren els quartos embetumats i sobretot si, com els d’aquell capvespre, anaven acompanyats de bescuits i confitura de gínjols que només mans verges, mans consagrades a Déu, com les de les clarisses, eren capaces de fer.
El Jutge de Béns saludà tothom amb l’alè curt per l’esforç d’haver de bellugar quasi noranta quilos per pujar les escales i més en aquella hora en què la resta de mortals, és a dir, per ell, els membres de la Cúria, destinaven al repòs de la migdiada per costum, més que per necessitat de descansar de cap esforç. El canonge venia de ca seva, però abans havia estat a la Seu, fins i tot aquell mateix dia havia dinat a Palau. Per això els podia donar moltes noves, noves de primera mà, sempre les més preuades, fresques, acabades de sortir de la boca de sa Eminència Reverendíssima, el senyor Bisbe de Mallorca.
—I com és ara, què diu de bo el senyor Bisbe? —preguntà de seguida l’amfitrió, mentre oferia els quartos embetumats i els bescuits als seus hostes.
—Idò, principalment, que també ha rebut, com el senyor Inquisidor, ses amonestacions des Sant Tribunal d’Aragó.
—Com és ara? —digué molt interessat el pare Ferrando, sense adonar-se que escarnia el seu enemic.
—Com és ara —repetí, burleta, el Jutge—. Que des de fa un parell de setmanes no fa altra cosa que punyir es tribunal de Mallorca amb es cantet que aquí férem ets ulls grossos reconciliant tants de jueus, que no aplicam suficient zel a vetllar per sa Santa Fe Catòlica, Apostòlica i Romana, que som poc entusiastes. Com poden comprendre vosses mercès, tot això ni al senyor Bisbe ni principalment al senyor Inquisidor no els pot agradar gens.
—Sa Eminència Reverendíssima fa bé de mostrar preocupació —interrompé el pare Ferrando de seguida que pogué passar-se el bocí de quarto que li impedia parlar—, però no tots dormim, en aquesta illa, estimat Jutge de Béns. Jo, per la meva banda, i amb tota humilitat, naturalment, ja que des de temps ençà confés alguna gent del carrer, he procurat cercar-los les pessigolles esbrinant fins a quin punt són catòlics fervorosos o han tornat a judaïtzar. I vosses mercès ja saben que som el confés d’en Costura, i, per cert, don Sebastianet —afegí dirigint-se al cavaller que es posava una bona cullerada de confitura de gínjols damunt el bescuit—, mem si li dóna un toc al seu oncle, el senyor Virrei, i d’una vegada mos fa un poc de cas amb l’encàrrec de la custòdia… Idò, com us deia, senyors, he procurat que en Costura, al qual crec un bon cristià, tot sia dit, m’informés de quant pogués saber precisament després de tot l’enrenou de la setmana passada. I en Costura m’ha donat un paper que vull primer que conegueu vós, senyor Jutge de Béns, abans que el passeu a sa Reverència, l’Inquisidor General, de part meva.
El canonge Jaume Llabrés amb les mans mostoses agafà el paper que el pare Ferrando acabava de treure’s de la butxaca dreta de la sotana, doblegat amb quatre plecs. No el llegí i així com pogué, per no embrutar-lo, l’agafà amb les puntes dels dits i el gordà. Li semblà de mal gust desplegar-lo, per veure què deia davant tothom. Era escampar una cosa que més aviat havia de romandre secreta. Ja n’havia tengut a bastament que el jesuïta, per quedar bé i fer-se valer davant de tots, mencionés qui era el seu informant. Mai no haguera esperat que en un assumpte tan delicat com aquell el pare Ferrando pogués ser tan indiscret. Hi ha algun punt que me passa per alt, sospità el Jutge, mirant de quina manera es podria fer seu, sense cridar massa l’atenció del cronista, que també el vetllava, el darrer quarto. Però, mentre es decidia, Angelat, més ràpid, li arrabassà la presa i l’engolí quasi sense mastegar com si temés que el Jutge no n’hi reclamés almenys una part. Empipat tant o més perquè no havia estat a temps a aquella delícia ensucrada com per la inoportunitat del pare Ferrando, el Reverend Don Jaume Llabrés es limità a assegurar que sense perdre temps, l’endemà mateix, el paper arribaria al seu destinatari.
—Naturalment —insistí encara el pare Ferrando, que pareixia que no s’havia adonat que al Jutge de Béns aquell encàrrec no li agradava—, si el senyor Inquisidor em vol veure estic a la seva disposició, això no cal dir-ho.
—El vostre zel ens té admirats a tots, pare Ferrando —intervingué ara el pare Amengual amb sorna massa evident per no ser notada de tothom.
—Vaig veure en Costura precisament diumenge, devers les deu —va dir el cronista Angelat, que ja no tenia la boca plena, al qual, però, la satisfacció de la gola saciada no es feia gens coneixedora perquè amb les sobres abundoses de les seves secrecions salivals batejava els tertulians de mala manera— anava molt xalest amb en Gabriel Valls, supòs que cap a ses vegues de s’hort…
—Devien infestar l’aire amb sa seva pudor… —afegí rient el Jutge de Béns.
—La pudor no és seva. Vull dir que ells no en fan, de pudor; en tot cas, és pudor de fregitina, d’oli recuit. Olor de no emprar xuia —assegurà el cronista mirant Sebastià Palou, que amb el cap li donava la raó.
Com els altres tertulians, encara que menys que Angelat y Llabrés, Sebastià Palou havia donat bon recapte del berenar. A ell, però, per molt que valorés com es mereixien les llepolies que les mans virginals de les clarisses havien confegit, li era molt més gustós imaginar-se aquelles extremitats divines —nieve licuada cuando no cristales, havia escrit en el seu millor poema—, dedicades a d’altres afeccions. Malgrat això, el nebot del Virrei se sentia a pler i, com els altres, disposat a fer petar la xerrada amb tranquil·litat.
El pare Amengual considerà que havia de prendre de seguida la iniciativa de la conversa, no fos cosa que el pare Ferrando tornés a imposar-se, i per això, després de torcar-se els morros amb parsimònia per evitar la més petita mica de sucre que el portés a la temptació de passar-se la llengua pels llavis, cosa que considerava de molt mal gust, s’aixecà per agafar el manuscrit i llegir als amics els paràgrafs que li semblaven més satisfactoris.
—Segons tenc entès —digué el pare Ferrando, de seguida que veié que el seu contrincant recollia els papers—, la Venerable Eleonor Canals és parenta de Sa Excel·lència el Virrei, no és així Don Sebastià?
—És tia de sa meva tia, pare Ferrando. Amb mi, si ho diu per això, no guarda cap parentesc. Jo no estic fet de pasta de sant… —afegí amb una rialla.
—De més verdes en maduren, Don Sebastià —digué el pare Amengual—. Com és ara, no mos dirà Vossa Mercè que està fet de pasta de dimoni, que tanmateix no mos ho creurem. I si me permeten…
El cronista Angelat intentà albirar si era un xabec o una galera el vaixell que dins el darrer blau, quasi a la ratlla de l’horitzó, es perdia al fons de la finestra de la cel·la quan el pare Amengual ja llegia:
Esta serenísima perla y muy preciosa margarita, encerrada en la concha o religioso claustro, se formó con el rocío celestial que Dios Padre Todopoderoso directamente le otorgó y era tanto su celo que por obedecer con mayor prontitud a la maestra de novicias saltó por una ventana para acudir con mayor rapidez al patio donde se la requería sin hacerse daño alguno, aunque la distancia medía seis varas, cosa que la madre abadesa tomó por muy milagrosa, pues parecióle que los ángeles del cielo hubieron de sostenerla…
—Sort que degué caure de peus —exclamà Don Sebastià amb sorna—, perquè, si arriba a caure de cap, no ho conta…
Rigueren i ningú no l’amonestà. En segons què el nebot del Virrei tenia butlla.
… Otras veces, cuando la llamaban, obedecía tan presto que si estaba hablando dejaba la palabra a medias, a medias la labor y hasta los pasos… En cuanto a las otras virtudes, todas las practicó, especialmente aquellas que tenían que ver con la mortificación de los sentidos. Así, para que las comidas le supieran mal y tuvieran el peor sabor, mezclábalas con trozos de naranjas agrias y ajenjos…
—Jo seria incapaç de fer-ho —interrompé el cronista i creuà una mirada còmplice amb Sebastià Palou.
No crec que aquestes humilitats tan porques li agradin gens an es meu oncle, pensà el cavaller. A sa tia, qui sap… És tan beata! Ha encarregat es quadre de Santa de sa parenta Venerable… Encara ho aconseguirà que li’n facin… I mentrestant, si, com ha dit, l’he d’acompanyar a Roma… Amb s’excusa de Roma i ja que seré a Itàlia… Liorna… En Pere Onofre diu que du vida recatada, que quasi no surt… «No duda amor en cuál su color sea / Blanca es el alba y Blanca es la aurora…». Li havien costat de sortir es versos, però els hi enviaria avui mateix.
… A los quince años, después de tomar el hábito, decidió que no levantaría más los ojos del suelo, a no ser para fijarlos en su Esposo Sacramentado. Su humildad era tanta que le oyeron decir que sentía verse amada por las religiosas y quisiera que nadie se acordase de ella ni la apreciase porque se reputaba por la criatura más vil y de peores inclinaciones del mundo. Menos que basura quisiera ser y que todas las criaturas me aborreciesen. ¡Cuánta pena tengo, cuando veo que todos me aman! Lo que quisiera es ser aborrecida de todos y olvidada igual que mi Esposo es aborrecido y olvidado de las almas…
—Lliçons haurien d’aprendre tots d’aquesta Sor Noreta! —digué el Jutge de Béns, que ja no podia més d’escoltar la lectura de la vida de la Venerable que el pare Amengual, a estones, feia amb la seva veu engolada de predicar sermons i amb l’entonació més teatral de què era capaç i d’altres, identificant-se amb la seva biografiada, es tornava malabarista de veu, quasi ventríloc i era la de Sor Noreta la que creia reproduir. Per això, tots havien estat a punt d’esclafir quan havia pronunciat amb veu mel·líflua, veu de monja en el cor allò de Menos que basura quisiera ser y que todas las criaturas me aborreciesen…
—Jo crec que Vossa Reverència ha fet una gran feina —afegí el cronista Angelat—. Supòs que ha pensat publicar-ho també en llatí. Jo li ho aconsell. La meva Historia de Mallorca hi veurà també sa llum en sa nobilíssima llengua, que totes ses altres haurien d’imitar de prop. Mai no heu fet versos llatins vós, Sebastià?
—No, mai, sa veritat, no…
—Idò jo de vós ho provaria. I trob que feu cara que vos surtin bé. Es vostre admirat Garcilaso, es vostre parent, vull dir, si no ho tenc confús, n’escriví alguns… Jo, entre es clàssics llatins i tots ets altres, escolliria es llatins. No hi ha punt de comparació. No hi estan d’acord, vosses mercès?
—Jo sí, com és ara —digué el pare Amengual—. Ells són a l’Olimp.
—Depèn —s’incomodà el pare Ferrando, que des de feia una estona callava com si estigués a l’aguait—. Si els comparam amb els autors profans en llengua vernacla és clar que sí, però amb la Bíblia no tenen comparació. M’estim més una paraula inspirada per Déu que totes les èglogues de Virgili plegades.
—La Bíblia queda a part, homo de Déu. No sigueu tan primmirat —advertí el cronista.
—Ja fa bé de ser-ho, ja fa bé —digué el Jutge de Béns, que s’avorria. A més, el dilluns era el dia que la tertúlia li impedia fer la becada. Acabaria per no assistir-hi… És clar que els quartos…—. En es temps que corren es toro mos pot agafar quan menys ho esperam.
—Anomeneu el toro el Sant Tribunal? —preguntà tot regirat el pare Ferrando.
—No he dit tal cosa, pare Ferrando, sou vós que ho suposau.
—I el Sant Tribunal té intenció de revisar casos ja tancats? —preguntà el nebot del Virrei—, o d’obrir nous expedients? Vull dir, s’aprofitaran ses velles informacions o es començaran de bell nou?
—No ho sé —contestà el Jutge amb contundència—. Demà tenim junta. Esperam ordres des superiors. Naturalment el Virrei serà assabentat com pertoca.
—No ho deia per això, canonge. Per Déu Nostre Senyor! Era perquè pensava en es desgraciats que veren confiscats es seus béns, si ara els tornen a enxampar, es moriran de gana.
—Us veig molt preocupat per la genteta del carrer, Don Sebastià —digué el Jutge de Béns—. Heu sortit a l’oncle —s’atreví a insinuar—, que sempre que ha pogut els ha defensats.
—Quan s’ho mereixen —contestà Angelat—, el Virrei ha obrat justament.
Res no replicà Sebastià Palou per no embolicar més la troca. A Ciutat tothom sabia que el Virrei, l’Excel·lentíssim Senyor Marquès de Boradilla del Monte, com molts dels membres de la noblesa, feia pròspers negocis, per bé que encobertament, gràcies al cors, en el qual anava a mitges amb alguns dels més importants individus del carrer.
—Permeteu-me, senyors —tornà a insistir el pare Amengual—, que us llegeixi un darrer paràgraf, perquè vosses mercès puguin dir-me es defectes que s’haurien de corregir des meu llibre. Si després tenen, com és ara, s’amabilitat…
—No passeu pena, pare Amengual, no passeu pena. Vos ne direm també ses virtuts —afegí Angelat, que semblava conèixer-lo bé.
—Si n’hi trobau —tornà a insistir amb una delicada humilitat contagiada, aparentment, per aquella floreta del claustre sobre la qual treballava—. Si em voleu escoltar, llegiré sa part final…
En su muerte demostró Dios su gran afecto haciendo vivas expresiones y singulares indicios en su cadáver de cuán especialmente le eran agradables su alma y su espíritu, pues en vida no gozaba hermoso o agraciado semblante, muerto quedó su cuerpo con singulares esmaltes y brillos de hermosura y beldad de haber sido precioso engaste del rico diamante de su alma tan perfecta.
—Ah, això vol dir que era lletja sa parenta de sa meva tia? —preguntà Sebastià Palou—. Oh, pare Amengual, que li sabrà de greu! No li faria res passar per alt aquest punt?
—Don Sebastià —digué paternalment Angelat—, si era lletja el pare Amengual no la pot tornar maca, per molt santa que sigui. Qualsevol historiador el primer que ha de fer és ser fidel a sa veritat. Ses mentides queden per voltros es poetes… Noltros tenim s’obligació de contar tot quant succeí, sense llevar ni treure un punt. I encara que jo he fet versos, com sabeu, vos parl com a cronista…
—Idò jo, cronista, me pens que el pare Amengual ha llevat i posat tot quant ha volgut, tot per fer contenta sa meva pobra tia gran benefactora d’aquest i d’altres convents, com sa seva germana…
—En absolut —replicà el pare Amengual amb desgrat—. M’he informat bé abans d’escriure. Tenc plecs de paper plens de declaracions de testimonis. Com és ara, he preguntat dintre i fora del convent, podeu estar-ne segurs. I vós, senyor Jutge, què pensau?
—Jo crec, pare Amengual, que heu escrit una gran vida de santa amb l’estil apropiat perquè ànimes pies com sa seva, ànimes pies i senzilles, la puguin entendre. Trob que, donat es públic al qual us dirigiu, heu sabut guardar perfectament el decòrum. Ara, això no lleva es fet que sa vostra ploma pugui lluir-se amb millors mereixements en un tema més sublim, més, com us ho diria…, més ample, de més alè…
—Gràcies, moltes gràcies, reverència. Vossa paternitat m’entén. Per descomptat que tenc tot s’interès del món a trobar un tema també religiós, naturalment, que mereixi s’ardorós zel de sa meva ploma, sempre disposada en favor de Déu…
Sempre disposada en favor de Déu, repetí altra vegada mentalment content amb aquella frase final que li havia quedat perfectament rodona. Com és ara, de seguida que marxessin l’apuntaria. Ben segur li seria útil tant per escriure-la com per amollar-la en el proper sermó.
—Si vosses mercès desitgen beure un poc d’aigua fresqueta —oferí Amengual—, me pens que s’acosta es germà llec.
Uns colps lleugers a la porta per demanar permís precediren el mateix llec, que havia entrat amb la palangana del berenar.
—Gràcies per tot, germà Nicolau. Vos ne podeu dur es plats. Un tassonet d’aigo, senyors? Si mos feis es favor…
—És clar que sí, pare Amengual, però no venia per retirar res encara. Me n’ho duré, això sí, per no fer es viatge de buit. Venia perquè allà baix, pare Ferrando, hi ha un homo que insisteix que us vol veure, que és urgent, que és cosa de vida o mort. I tant m’ha suplicat que no he tengut més remei que pujar. Jo no sé què li passa, però cosa grossa ha de ser. Molt grossa per l’estat en què es troba.
—Qui és?
—Es mateix que fa una horeta vós heu acomiadat… Crec que de malnom li diuen en Costura…
—Jutge, tornau-li es paper —digué amb veu baixeta el pare Amengual—. El que li passa és que s’ha empenedit i el ve a cercar. L’hauríeu de persuadir millor, pare Ferrando. —I se li escapà un esbós de rialla—. Fiau en molt poc s’aval…
El pare Ferrando tallava claus. Encès com una magrana, no contestà. Sense dir res, ni tan sols disculpar-se pel fet de deixar la tertúlia, interrompent-la, abandonà la cel·la de pressa, arremangant-se l’hàbit per por a ensopegar amb les faldes, que sempre el destorbaven quan estava nerviós. Baixà els esglaons de dos en dos, decidit a enfrontar-se a Costura. Per res del món no pensava tornar-li el paper ni que li jurés que les acusacions eren falses. A més, a què venia ara tot aquell rebombori? Trobà Costura a la porteria, en un racó, fet una desgràcia, mig plorinyant. La veu no li sortia. Sanglotava.
—I ara, homo de Déu, què te passa? Si es pot saber… Jo tenia, tenc, una reunió molt important amb persones eminents i l’he haguda de deixar… Què hi ha de nou?
—En Cap de Trons, es meu cosí…
—Sí, què? Què li passa a en Cap de Trons?
—En Cap de Trons se mor, pare Ferrando. —I rompé en gemecs.
—Com ho saps?
—M’ho acaben de dir. És cert i segur. Abans d’anar a veure’l he tornat de seguida per demanar-vos que vengueu a dur-li el Viàtic… És tot quant puc fer per ell. Ai Rafelet, Rafelet, aniràs a l’Infern… Jo no puc deixar que es condemni, pare Ferrando…!
—Mala sort —exclamà el jesuïta en veu alta traint els seus pensaments; si en Cap de Trons es moria abans que li obrissin procés, el seu zel apostòlic tendria conseqüències fins i tot imprevisibles. A l’Inquisidor no li agradaven els judicis contra els morts.
—Es meu testimoni és inútil, pare Ferrando, ja no puc fer res per sa seva ànima —gemegava en Costura entre plors i sanglots.
—No és veritat, la intenció és el que compta.
—Podeu venir amb mi, pare Ferrando, i ajudar-lo a ben morir?
—Hauràs d’avisar la parròquia, Rafel, el rector s’ho podria prendre malament. Convé que hi vagis tot d’una.
Dret davant el portal que comunicava la porteria amb el pati que ell acabava de travessar, esperà que en Costura es refés per poder sortir al carrer, mentre pensava que ara més que mai necessitava el seu ajut. Necessitava que Costura li donés proves, les que fossin, perquè servissin a la noble causa de la Inquisició i també, és clar, a la seva pròpia. I quan l’orfebre acabà de sonar-se els mocs i empassar-se les darreres llàgrimes, el pare Ferrando se li acostà i gairebé li féu un escolt:
—Per cert, Costura, ja sé que en aquests moments no t’ha d’importar, que no estàs per res, però Don Sebastià, el nebot del Virrei, m’ha dit que creu que l’encàrrec de la custòdia ben segur serà per a tu…
Costura el mirà traspassat d’agraïment. Amb les mans molles de mocs i llàgrimes agafà la mà, encara una mica ensucrada, del pare Ferrando i la hi besà amb unció un parell de vegades sense que aquest, malgrat l’oi, ho pogués evitar. Rafel Cortès notà un gust dolç als llavis i cregué que era el gust de la santedat.