IX

A don Antonio Nepomuceno Sotomayor y Ampuero encara s’atorbaren tres mesos a cessar-lo oficialment del seu càrrec. Durant aquest temps, malgrat no deixar de comandar, ho féu amb disgusts i entrebancs. El president del Gran i General Consell se li enfrontà en nom de tots els que el formaven, cavallers, menestrals, ciutadans i mercaders, acusant-lo d’haver-los enganyats amb l’anunciada visita de la Reina. El Bisbe organitzà rogatives solemnes per demanar altre pic la pluja que s’entossudia a no caure, sense consultar-lo, com havia estat sempre el seu costum i, molt pitjor encara, contestà a les seves queixes pel desaire amb un avís d’excomunió. Els que creia amics, amb l’excusa que era l’estiu i romanien a les possessions, enfora de Ciutat, feien com si res no sabessin de les seves dissorts, i cap d’ells, excepte Sebastià Palou, no li féu costat. En aquest Calvari, li solia repetir el marquès agraït, ets es meu Cirineu.

Encara que durant els estius la vida social s’escatimava perquè els nobles jugaven a dur vida de camperols, un o altre organitzava una festa per trencar la monotonia dels dies massa llargs, amb vetllades difícils d’entretenir. Aquell any, però, cap ni els Orlandis, tal vegada ofesos per la deairada situació de la seva filla Lluïsa, ni els Montis, fluixos de bossa, ni els Sureda, aclucats per les confiscacions, no celebraren res. El Virrei, malfiant-se, suposava que a aquestes causes s’hi afegia sobretot el fet que no volien convidar-lo. L’única cerimònia a la qual assistí en tot aquell temps fou a les noces del nebot. Per bé que se celebraren en la intimitat, oficiades pel confés de donna Bàrbara —el marquès dissuadí Sebastià que ho demanés al Bisbe per estalviar-se una altra ofensa amb la negativa—, el Virrei es vestí de gala. Estrenà una gramalla perquè, tot i la calor, no volgué deixar de posar-se-la, ja que li corresponia com a primera autoritat del regne. Com a regal donà a triar al nebot entre els tapissos flamencs brodats en or que havia duit de Madrid per vestir una de les sales de Palau i que tothom admirava pel seu inestimable preu. Sebastià Palou tenia predilecció pel que representava el rapte d’Europa, però les nueses massa opulentes de la nimfa no haurien estat del gust de la seva futura dona. Encara que mai no havien parlat d’aquestes qüestions, el nuvi considerava que, tan beata com era, devia ser poc partidària dels nus femenins, i a més, donada la seva constitució anatòmica —esllanguida i amb menys polpa que una arengada—, era probable que dejectés totes les dones, fossin vives o pintades, que no se li assemblessin. Escollí, per tant, un Vulcà, que treia foc pels queixals, vorejat d’ajudants en torn a la forja, que semblava talment propietat de Barrufet Banyeta, perquè no li paregué gens comprometedor. Els torsos despullats d’aquells ferrers poc havien d’excitar Barbareta, i el conjunt era prou valuós per lluir-lo en qualsevol sala de les moltes que, per rebre, comptava la casa que la seva dona heretà del primer marit i a on viurien després de les noces.

Els primers ruixats d’octubre —finalment el solpàs havia fet prou efecte encara que amb bastant retard— interromperen un parell de dies l’acabament de la mudança virregnal, que dirigí la marquesa en persona, amb tot l’esment i meticulositat del que fou capaç, sobretot pel que feia a les seves pertinences. Els quadres plens d’avantpassats tristos, que més semblaven haver estat retratats de cos present que no en vida, donat l’aire d’extremunció que exhalaven, foren traslladats a casa de la marquesa, a Ciutat, perquè quasi tots provenien de la seva família. Els tapissos i els mobles, enviats a Son Gualba en un fotimer de carros, per ser emmagatzemats, mentre el marquès decidia si repartir-los entre els fills o deixar-los a la possessió, esperant fer obres per obrir un parell de sales més on donar-los la cabuda solemne que es mereixien. La marquesa no podia consentir que haguessin de quedar a Palau els frescos pintats per Chiapini. Li pareixia un crim haver-se de privar d’aquella contemplació que tan dolços records li provocava, i punyia el seu home perquè trobàs la manera d’endur-se aquell sostre, ni que fóra fent-lo passar per l’ull. L’ex-Virrei, però, no li feia cap cas.

Aquella pluja d’octubre tan esperada i necessària per a tots els mallorquins deslluí una mica les festes per la rebuda del nou Virrei, el senyor marquès de la Casta, en les quals, per apaivagar els ànims excitats dels menestrals, que esperaven en candeletes la visita reial per alenar una mica, el Gran i General Consell estigué a punt d’endeutar-se. Al Born es corregueren canyes, lleugerament passades per aigua, però això no impedí que els cavallers vestits de blau, verd, vermell i blanc, mostrassin, a més de la natural galania, la bona mà dels sastres mallorquins a tallar i cosir els vestits que lluïren. El marquès de la Bastida oferí un ball de gala molt concorregut que serví a les dames per estrenar tafetans i sedes a rompre. Les autoritats esperaven que deixés de ploure per manar il·luminar els carrers de Ciutat amb festers i alimares. La partida pels llums havia estat gastada i estalviar-los no tenia sentit. Durant dues nits, escrigué el cronista Angelat, el sol no es pongué a la capital mallorquina.

El nou Virrei, molt més devot que Boradilla, era del gust de la Cúria, les intrigues de la qual tan bon resultat havien donat fins aleshores, aconseguint la destitució d’aquest i el nomenament d’una persona afecta. El marquès de la Casta es reuní tot d’una amb les primeres autoritats eclesiàstiques. Cridà de seguida el Bisbe per agrair-li el Te Deum oficiat per la seva arribada. I el mateix dia, per evitar suspicàcies, rebé l’Inquisidor. També calia donar-li les gràcies per l’oferiment que li havia fet, en nom dels membres del Sant Tribunal, perquè fos ell qui encengués la tea purificadora en el primer Auto de Fe, que quasi era a punt. L’Inquisidor no havia tingut més remei que avançar-lo, per bé que això en res no havia minvat, li assegurà, l’execució d’una justícia estricta i la contemplació minuciosa de cada una de les causes enllestides, per contribuir també a calmar els ànims dels bons cristians, decebuts per l’engany de Boradilla, que ja no els permetria alleugerir la seva situació quasi misèrrima, amb la visita real.

—Gràcies als preparatius dels Autos —assegurava l’Inquisidor— els sastres tenen feina altre cop, els pintors han estat contractats per pintar els retrats dels reus, a més de les flames sobre els santbenets, els llenyataires fan via a tallar arbres, els cerers han esgotat les previsions i els forners…

—Els meus ajudants m’han posat sobre avís… —tallà el de la Casta—, i sé el que vol dir, Reverència. Traurem el blat de davall de les pedres, si és necessari, perquè, a més d’ajudar els forners, vossa Reverència pugui repartir pa blanc al poble assistent…

—Al poble hem pensat donar-li un panet i figues seques. A vosses mercès el Sant Tribunal els oferirà un dinar —somrigué cofoi l’Inquisidor.

Al nou Virrei, tot i que estava segur que la Inquisició actuava amb tots els mereixements i que no hagués dubtat a delatar son pare si el considerés culpable, l’esborronava haver de dinar entre sentència i sentència, a la vista dels condemnats, que de vegades cridaven, estamenejaven o es conquegaven sense cap respecte als assistents. Sabia que el banquet ofert feia deu anys al Born havia reunit el més granat de la noblesa mallorquina, que havia degustat quatre plats, sense comptar els entremesos i les postres, per bé que de manera summament pietosa… Ara tractaria per tots els mitjans d’impedir-ho.

—Crec, Reverència —digué—, que els doblers del banquet podrien estalviar-se. La llista de pobres de l’illa és prou extensa. També ells n’han de treure algun benefici dels Autos de Fe. Són pobres, però cristians… A més, consider que el convent de Sant Domènec és millor lloc que no el Born i dins l’església l’àpat no me pareix…

L’Inquisidor ja havia intuït que amb el nou Virrei s’hi entendria de seguida. Estalviar-se el banquet suposava un bon grapat d’unces. Les almoines li sortien molt més barates.

En aquella conversa mantinguda al palau de l’Almudaina, davant una xicra de xocolata, en una saleta austera —Boradilla sempre el rebé als salons grans, amb les parets curulles d’escenes mitològiques que ell detestava—, es fixà la data del primer Auto de Fe. Si tot era a punt, quin sentit tenia esperar més?

En la fosca compacta de les presons, els dies seguien succeint-se sense retxilleres ni esberles, en una monotonia fosca i aclaparadora, que només rompien les audiències i els turments. Fins aleshores, en aquells vuit mesos llargs de captivitat, dos dels empresonats havien mort: Rafel Tarongí, al mateix poltre, per no voler delatar ningú ni penedir-se; i la dona del sastre Valleriola, possiblement de les penalitats sofertes, impossibles d’aguantar la seva edat empesa. La resta, malferits molts, a conseqüència del turment, amb els ossos trencats alguns, resistien perquè l’instint de supervivència era més fort que el que cap d’ells haguera pogut arribar a imaginar-se, amb l’esperança que aviat serien jutjats. Confiaven que el Tribunal, després d’haver-los confiscat els béns, com succeí l’altra vegada, tendria poc interès a seguir-los mantenint a les presons, i s’estimaria més alliberar-los, vigilant-los, això sí, ben de prop, condemnant-los cada diumenge a anar a missa a la Seu amb el santbenet posat per a escarment de tots. S’aferraven a aquella esperança perquè de cap manera no volien morir i molt menys deixar-se matar a la plaça pública contemplats i escarnits per tothom.

Empraven les llargues estones d’inactivitat per repassar amb esment les seves existències. En el garbuix sutjós de la memòria afloraven petits detalls que fins aleshores no havien estat considerats, però ara els servien gairebé de crosses en aquella vida minsa, coixa i manca que els tocava sofrir. De no ser per això, de no ser per aquelles petiteses que els identificaven, atorgant-los un punt de singularitat, de no ser pels colors predilectes, per la preferència per un o altre menjar, les habilitats a nostrar coloms o fer confitura, haguera costat diferenciar una existència d’una altra, de tan semblants com eren, si es descomptava la família de Valls o la de Sara de les Olors. La resta dels empresonats, tant els de l’embarc com els que foren engarjolats després, tenien massa trets en comú per poder-ne destriar un perfil diferent. Eren jueus per tradició, encara que podien ser considerats cristians perquè havien estat batejats i complien externament amb els ritus. Aquesta contradicció turmentava sovint les seves consciències, i a la presó prengué encara molta més força. Per molts, era clar que Jahvè els havia abandonats i per això li resaven amb menys intensitat que a Déu Pare, al qual havien traslladat quasi totes les súpliques. Molts conhortats amb la idea que Crist de cap manera no els giraria l’esquena, com havia fet Jahvè, aguantaren amb l’esperança d’una propera alliberació, deguda a la seva misericòrdia.

Entre les dones, era Sara de les Olors la que més segura estava que se salvaria. Fins i tot si era condemnada a mort, la Verge Santíssima en forma d’àguila la vendria a cercar i se l’enduria a la vista de tots, per amunt, per amunt, foradant amb el bec els niguls. En els desvarietjos de Sara influïa la cabòria de son pare, el matalasser, que en el porxo de ca seva intentava construir en secret unes ales a força d’aferrar plomes de pollastre per poder fugir pel cel cap a terres de llibertat. Bonnín, que ja havia estat engarjolat l’altre pic no duia més curolla que deixar Mallorca. Encara que pocs coneixien el seu invent, ell assegurava tot sovint que vendria dia que el cel de l’illa es cobriria de gent voladora i ningú no ho trobaria estrany. Sara el creia. Tal vegada per això ara es consolava amb l’esperança de l’àguila salvadora a la qual, a estones, feia fer un segon viatge per alliberar també Maria i un tercer per endur-se Beatriu. I d’altres, assegurava que cavalcarien juntes a lloms de l’animal prou potent per enlairar-se amb aquella càrrega.

Sara sospirava quan Maria insistia, amb un somriure trist, que aquella forma de salvació gens no li agradava. Ella no volia volar cap al cel, sinó restar aquí a la terra i morir-se de vella al costat de Rafel Onofre. Després del dia que es trobaren a la cel·la, després d’aquella glòria tan curta, l’únic que desitjava era viure, viure per restar sempre als seus braços i tornar a sentir aquella embriaguesa que quasi la dugué a perdre els sentits. Maria estava segura que a Rafel Onofre li succeiria una cosa semblant. I no s’equivocava. Ell també volia viure a qualsevol preu, fins i tot admetent que Jesucrist era fill unigènit de Déu i no un profeta, sinó el Messies que ja havia arribat. L’amor li donava ales per suposar que son pare l’entendria, que son pare no se sentiria traït si ell acceptava davant dels inquisidors que la llei de Moisès era la llei vella que ja no servia, enfront de la de Déu Pare Totpoderós, la nova llei. Salvar-se de la mort era l’únic que li importava, l’única cosa per la qual estava disposat a lluitar amb totes les forces. Viure per ell era més important que condemnar-se o anar al cel. Mai no hauria pensat que s’aferraria amb tanta ràbia a la possibilitat de no morir. Somniava inútils plans de fuga i confiava en un perdó generalitzat en el darrer moment. I ja es veia lliure i altre cop feliç al costat de Maria.

Sa mare, Maria Aguiló, havia ofert a Jahvè la seva vida si Rafel Onofre no era agafat i podia arribar a sortir de Mallorca, allunyant-se dels perills. Després, quan li feren saber, durant la tercera audiència, que era engarjolat, l’encomanà al Crist de Santa Eulàlia i féu el mateix oferiment: Sa meva vida a canvi de sa seva, Senyor. Si me’l salvau, moriré cristiana. Maria Aguiló, malgrat que es mostrà negativa en les primeres audiències, sucumbí abans que la fermessin a la roda: la vergonya a mostrar-se nua davant els botxins pogué més que la convicció que el seu home mai no li perdonaria aquell defalliment.

Només Isabel Tarongí, entre les dones empresonades la nit de l’embarc, havia sofert turment sense penedir-se de les seves heretgies. El seu home i la seva sogra havien testificat contra d’ella. Xim Martí, persuadit pel pare Ferrando, cregué que així contribuïa a la salvació eterna de la seva dona, i d’aquesta manera li demostrava que l’estimava. Isabel no replicà davant totes les acusacions que li féu el fiscal. Però no volgué acceptar en cap moment que la religió Catòlica, Apostòlica i Romana era l’única veritable. Sense contraposar cap argument, es limità a callar amb els ulls baixos, a callar i escoltar amb els ulls plens de llàgrimes. La mort del germà en el turment que els inquisidors li comunicaren per ensorrar-la, en lloc de fer-la defallir li donà força. La seva bellesa de Dolorosa commogué l’Inquisidor, que, a la quarta audiència evità que la tornassin a fermar al poltre. Dictaminà que aquella dona tenia el cap pertorbat, perquè era impossible no rendir-se a l’evidència i encaparrotar-se a seguir els costums de l’antiga llei perquè sí, senzillament perquè provenia de família jueva. Només si fan mal an es nins, es deia Isabel, només si davant meu els turmenten, només aleshores, Jahvè, em retractaré de tu i de tot el que sa llei de Moisès suposa. Els nins eren massa menuts i el Tribunal ni tan sols els admeté com a testimoni. Isabel Tarongí alabà Jahvè dins el seu cor. La mort no l’espantava, li pareixia pitjor que la deixessin per sempre tancada en aquella cel·la fosca, sense poder veure els fills que finalment qui sap si no acabarien per maleir-la. La mort era només un mal tràngol, uns instants terribles i després, per sempre, el Paradís. Per ventura des d’allà dalt Jahvè li permetria contemplar els infants, veure’ls com suraven, com arribaven a grans… Des d’allà dalt podria vetllar per ells de manera invisible. Jo no ho veig així, li deia Quitèria, a mi el que em sap greu és haver-me embarcada, mai no ho hauria d’haver fet. L’altre pic no em molestaren i m’haguera salvat. Mentre que ara… Mai no havia d’haver cregut en Valls, mai de la vida. Ell ens dugué a sa perdició. A Isabel Tarongí, Quitèria l’enervava, sobretot quan de nit rompia a cridar i flastomava contra Jahvè que els havia traïts. De vegades pegava cops de cap contra la porta. Trei-me d’aquí, cridava, vull anar-me’n. No puc més, no puc més.

Tampoc Valls, a estones, no podia més. Havia convalescut durant dos mesos assistit pel metge del Sant Ofici, perquè el botxí —tot i haver-li recomanat que no fes llarg— s’havia excedit en aplicar els turments. Els inquisidors volien que el màxim responsable arribés pel propi peu a l’Auto de Fe, i per res del món no desitjaven haver-lo de cremar en efígie. Tot d’una que pogué valdre’s continuaren les audiències en les quals, més que el fiscal, dugué la veu cantant l’Inquisidor, a qui aquell home d’ulls bondadosos que havia entrat gras i llustrós a la presó i ara era talment un sac d’ossos, li semblà l’únic contrincant digne de tenir en compte entre tots els empresonats. Algú —contràriament a aquell covard del Cònsol que, per moltes professions de cristianisme que fes, ell menyspreava— que sabia estar a l’alçada del seu propi destí, per amarg que fóra. Aviat l’Inquisidor adonà que si Valls arribava a abominar l’antiga fe no seria perquè ell l’hagués persuadit, sinó perquè en la soledat de la seva cel·la ell se n’arribés a convèncer. Però, tot i que, en efecte, Valls passà moltes hores meditant sobre la figura del Messies —i amb això acceptava una recomanació de l’Inquisidor, a qui també ell considerava més que no el pare Ferrando o el pare Amengual— aquell Crist poc li deia. D’acceptar la llei nova no s’haguera decantat mai per la proposta ortodoxa oferta pel Sant Tribunal, sinó per la que molts anys enrere, quasi quaranta, li havia ofert Joan de Santamaria, a qui havia conegut casualment. A estones, quan es capbussava vers el passat per extreure’n alguna benaurança i procurava fer com si visqués temps enllà, lluny del dissortat present, Gabriel Valls tornava a escoltar la seva veu una mica apagada, gairebé ronca, de tant de parlar, de tant d’intentar comunicar onsevulla el seu missatge, onsevulla que el volguessin escoltar.

A força d’evocar-lo, la presència d’aquell homenet se li fa familiar i el distreu de les penalitats, permetent-li instal·lar-se a Ferrara altre pic, a casa dels seus potentats amics els Álvarez Dos Santos, jueus portuguesos exiliats que li donen hospitalitat i l’acullen com un fill quan, malalt, els demana aixopluc. Les llargues converses amb Santamaria li fan molt de bé i serveixen per aclarir-li molts punts obscurs, per il·luminar encara més aquells que ja té clars. Discuteixen sovint, però mai no es barallen, respecten sempre les opinions contràries, les sospesen i, fins i tot, de vegades, encara que no les comparteixin, accepten que l’altre pot tenir raó.

—Crist no pot ser el Messies —replicà Valls, amb la força dels seus anys joves—, com tu assegures, perquè res no arreglà. Camina millor el món des de sa seva arribada? A més, Jahvè no hauria enviat es seu fill a sofrir turments terribles per res. Adonai és sa saviesa infinita, és clar que no l’haguera deixat crucificar.

—Tens raó en part només, germà jueu —li replica aquell homenet esquàlid que, per fer-se veure i sentir, empra un tamboret o s’enfila a la primera cadira que li deixen—. El Crist de Roma, el Crist dels capellans concubinaris corruptes, per res no ha servit més que per omplir de doblers els calaixos dels convents. El nostre, per contra, ens serveix de molt. El veritable Messies suposa la salvació perquè és la font de totes les esperances. Ell ens fa grans i justos i nobles. Ell ens atorga en la fe la possibilitat de ser bons, millors del que som, més purs. Per ell ajudem els altres com si fossin els nostres germans, els nostres fills, els nostres pares…

Fugia de València, on era nascut, en una família de conversos judaïtzants, emparentada molt d’aprop amb la de Lluís Vives, però es declarava cristià, no catòlic ni tampoc luterà. Pertanyia a una secta que recollia els fruits dels il·luminats exterminats més d’un segle abans per l’Edicte de Toledo, a la vegada seguidors de les doctrines del gran Erasme de Rotterdam, els llibres del qual coneixia i llegia amb la mateixa unció que ho feia amb la Bíblia i el Nou Testament. Es feren amics, i mentre ell es refeia d’aquelles febres que el mantingueren dues setmanes llargues en un estat de prostració terrible, Joan de Santamaria li explicava els fonaments de la seva religió, que a res no obligava més que a complir amb la pròpia consciència.

—Crist ha vingut a despertar les consciències dels homes —li deia—. Crist i la consciència són una mateixa cosa. Crist és el salvador perquè en obrir-nos totes les portes ens ha salvat de nosaltres mateixos oferint-nos el mirall del nostre germà que ens contempla.

Però li deixà clar que no tenia cap intenció de convertir-lo, que no guanyaria res fent prosèlits perquè en aquella nova Església cada membre s’entenia directament amb la divinitat, sense intermediaris de cap casta, entre d’altres coses perquè la divinitat era cada home i cada dona en estat de puresa. Ni ell ni cap germà de la nova secta no perseguirien ningú mai per convertir-lo, que no fos amb l’exemple de l’amor, perquè aquest era l’únic manament en el qual creia i aquest havia estat el gran descobriment del nou Messies. L’amor enalteix les persones, les fa diferents a totes les altres criatures que poblaven la Terra i per això és comprensible que tots els governants, totes les repúbliques, el combatin amb força. L’amor és el revulsiu major de la humanitat, la millor força que té per fer canviar les coses.

—L’amor ens dóna ales, ens engrandeix, ens fa com Déu. L’amor no jutja ni culpabilitza ni condemna.

Els ulls de Joan de Santamaria acolorien les seves paraules amb espurnes brillants. Les dones, sobretot, se sentien imantades per aquella força que li sortia de dedins i el transformava, quan parlava de la seva religió, en una mena de benaurat. Tot ell resplendia i aquella resplendor arribava als qui l’escoltaven. Moltes hagueren volgut sentir les paraules que dirigia als congregats, a cau d’orella, de nit, sobre el mateix coixí. Però tot i que citant Maria de Cazalla, a la qual anomenava santa, deia que els esposos en l’acte de matrimoni estaven en comunicació amb Déu, tant com si combreguessin, i que la divinitat baixava als cossos que s’estimaven, era cast. Males llengües asseguraven que era impotent. A ell, però, tot i admirar-lo, no li féu vacil·lar la seva fe jueva, com succeí amb el fill gran de la casa, que abandonà els pares per seguir Joan de Santamaria en el seu peregrinar pel món.

Què se n’havia fet? Mai més no en tingué noves, tot i que al llarg de la seva vida, espesses vegades, s’ho havia preguntat. Però mai, com ara, les seves paraules no li havien tocat la memòria com si acabés d’escoltar-les. Per a tots hi ha salvació. Cadascú troba el cel que es mereix. Cadascú és l’amo de la pròpia vida. Llàstima que ell hagués volgut comandar damunt les vides alienes, influint sobre alguns que no veien clara la fuita, per enrolar-los en el desgraciat embarc. Ara, per molt que se’n penedesqui, és tard. No pot tornar enrere. Ni que obtengui, cosa que dubta, el seu perdó, no aconseguirà deslliurar-se d’aquesta angoixa. A més, el perdó només pot tranquil·litzar els pobres d’esperit, perquè el perdó no modifica el passat, no l’adreça. El que féu, fet està. Ja res no pot canviar en aquesta vida. En l’altra… També ha tengut temps, molt de temps, per meditar sobre això, temps per imaginar com pot ser el cel dels benaurats on hauran de trobar-se tots: els fills i la dona i la vídua Sampol i Pere Onofre Aguiló que tant els ajudaren debades. I si tot no fóra més que un engany, si no hi hagués cel ni infern, si tot s’acabés en finir aquesta vida… Si es més enllà no fóra més que una il·lusió dets homos encaparrotats en esperances folles? Si es més enllà no fóra més que pols i cendra? Pols i cendra… Pot dependre aquest haver-hi o no haver-hi vida eterna de ses seves creences? De sa necessitat de sa seva fe… Però es fet de creure en es paradís no garanteix sa seva existència… Cap mort no ha ressuscitat per mostrar com viuen després ses ànimes que se separen des cos, s’esperit que deixa sa matèria. I si ell hagués accelerat sa fi d’en Costura per enviar-lo an es no-res, en lloc de cap an es judici de Jahvè, com, sense voler, era a punt d’enviar-hi aquells desgraciats que conduí a l’embarc? Quin sentit tendria tanta misèria?

Els membres del Tribunal foren encarregats de baixar fins a les presons per llegir als reus les sentències. A partir de dissabte els quedaven setanta-dues hores per penedir-se i reclamar el perdó de Déu Nostro Senyor, al qual tant havien ofès. Si no, els condemnats a mort serien cremats vius. Si abjuraven, si feien una bona confessió, el braç secular tendria pietat d’ells i els daria garrot abans de ser consumits per les flames.

La comitiva, amb la solemnitat que l’ocasió requeria, sortí de la sala del secret. La formaven, a més dels familiars que precedien els membres del Sant Tribunal, els ajudants dels carcellers que duien les claus de les portes. La tancaven els capellans que durant aquells dies haurien d’aconseguir que els presos tenguessin una bona mort. Això volia dir que calia convertir els heretges en fervorosos cristians. El pare Ferrando i el pare Amengual, separats per un franciscà i dos mercedaris, seguien ignorant-se com havien fet durant quasi tot aquell enfeinat estiu. Ambdós acabaven de saber que la seva rivalitat havia estat debades, perquè el nou rector del col·legi de Montision ja havia estat nomenat i el càrrec no havia recaigut en cap d’ells. Amengual es consolava pensant que el pare Ferrando tenia menys conhort que ell, que estava a punt d’acabar el llibre El triunfo de la Fe en tres Autos. Només li faltaven les escenes que d’aquí a tres dies es desenvoluparien. La resta ja havia estat passada en net i apresa de memòria, de tant rellegir-la: Mucho más suele agradar que no la vara la flor pero suele deberla a la vara la flor, los triunfos de su belleza mal pudiera sustentarse hermosa la flor sin la vara. Así la más florida piedad de la benignidad de Dios Hombre quiso descollara la flor de la clemencia de su ser más que se entendiera también que sobre lo duro de la vara se apoyaba su soberana blandura: Egredictur virga de radice Jesse, flos de radice eius ascendet. Si sonava bé a les orelles, com no havia de sonar encara millor després d’imprès als ulls dels pietosos lectors?

El seguici ja havia endinsat pel passadís que conduïa a les cel·les ocupades per les dones. Tot era a punt perquè cada un dels reus agafats la nit de l’embarc pogués sentir de llavis dels membres del Sant Tribunal la sentència que fins aleshores desconeixia. Maria Pomar s’acubà dins els braços de Beatriu quan el fiscal li comunicà que havia estat condemnada a la pena màxima per heretge judaïtzant. Sara de les Olors, per visionària i endimoniada, aniria també a la foguera. La Coixa, la deixaren sense sentència, la seva causa no era enllestida del tot. Plorà i cridà demanant clemència per les companyes. Ningú no li féu cas.

Maria Aguiló passà pel mateix lloc estret que la seva futura nora, igual que ella el penediment l’havia de salvar de morir dins el foc, abans seria agarrotada. Aina Cap de Trons fou reconciliada, condemnada a presó perpètua i a portar el santbenet. El Tribunal havia tengut en compte el seu esperit col·laborador i l’odi contra Valls, el qual, digué, l’havia obligada amb menaces a embarcar. El mateix verí destil·là contra son pare, a qui culpà de les desgràcies familiars. El Sant Tribunal inclogué Cap de Trons entre els morts que serien desenterrats i cremats, en aquell primer auto. A Cap de Trons l’acompanyarien les restes de Rafel Tarongí, contumaç i proterviós, que morí al turment. Isabel Tarongí, la seva germana, condemnada per apòstata judaïtzant, convicta i confessa, seria abandonada al braç secular perquè cremés de viu en viu, si no abominava els errors, la qual cosa, i segons la tradició misericordiosa, li permetria ser llançada al braser després de rebre garrot. Quitèria tengué més sort que na Isabel perquè, com Aina Segura, la germana de madò Grossa, només fou castigada a quinze anys de presó: el seu penediment havia fet que el Tribunal rebaixés la pena. Polònia, l’antiga criada de Costura, Aina Fuster i madò Grossa, tot i que també havien abjurat els seus errors i donaren mostres de ser ben convertides, tengueren la pena de la vida, ja que les antigues heretgies havien estat especialment gravoses a Déu Nostro Senyor, primer i principal Inquisidor dels pecats humans. Cremarien després de morir.

A les presons ocupades pels homes el seguici arribà mitja hora més tard, amb el mateix cerimonial i alguns capellans i familiars menys que ja havien rebut l’ordre de començar tot d’una a amonestar i vigilar aquelles desgraciades. La primera cel·la en la qual entraren l’ocupava Rafel Onofre Valls que rebé la seva condemna a mort entre crits. El carceller hagué d’emmanillar-lo perquè sempentejà el notari del Secret i estamenejà un familiar. Amb els germans Cap de Trons foren molt menys durs. Ells també s’havien descarregat contra son pare, el qual, explicaren, els havia volguts circumcidar encara que només els havia fet quatre talls i una malada, perquè ells es defensaren, ja que no combregaven amb la seva fe. Els Cap de Trons anirien a galeres. Josep Valleriola, condemnat per reincident, fou enviat a la foguera, mentre que el seu parent, el sastre Xim Valleriola, fou castigat a vint anys de presó. Els seus càrrecs es veren minvats pel seu odi al rabí, el qual considerà culpable de les desgràcies de tots i d’ell en particular, assegurant que li havia demanat doblers per importar blat, prometent-li uns bons guanys, i els havia invertits sense que ell ho sabés en el nòlit d’aquell infaust embarc. Pere Onofre Martí, Moixina, tot i que es presentà davant els jutges dient que reconeixia que la nova llei de Crist era la veritable i que féu, sense que ningú li ho demanés, confessió dels seus errors fou, igual que el Cònsol i els dos fills d’aquest, enviats a les flames. El mateix succeí amb Miquel Bonnín.

L’Inquisidor en persona es reservà el dret de notificar la sentència a Gabriel Valls, que habita, a més, la pitjor de les cel·les, la més inhòspita i apartada: Havent vist i comunicat la seva causa amb persones molt doctes de greus lletres i ciències, essent els seus delictes tan grans i de tan mala qualitat, havien determinat que el proper dimarts havia de ser lliurat al braç secular per morir a la foguera. Valls rebé la sentència sense moure un múscul.

Només els infants que no tenien l’edat reglamentària per seguir a la presó foren alliberats. Sortiren pobres i orfes, perquè l’exemple dels seus els servís sempre d’escarment. Més els valia des d’ara considerar-se bords i acabats de néixer.