Estimada Victòria meva:

Ahir, vencent la mandra, vaig anar per fi a visitar la fàbrica de porcellanes que el nostre pare acaba de fer traslladar a la propera vila de Sèvres. Vaig ser rebuda amb tots els honors pel seu director, un home massa enraonador, encaparrat a ensenyar-me fins al darrer racó de l’edifici. Des del barri de ferro que l’envolta fins als tallers que hi ha sota la teulada, al tercer pis. He de reconèixer que en vaig quedar molt impressionada. Tots els artesans que hi treballen —escultors, torners, reparadors, gravadors, pintors, dauradors, forners…— fan una feina magnífica, que potser no vaig lloar prou durant la meva visita, per les raons que vós i jo sabem. Al cap i a la fi, aquells treballadors són súbdits del nostre pare i no mereixen el meu menyspreu. No vull que pensin que no aprovo la seva presència tan a prop de palau. De fet, l’aprovo. Em plau tenir una indústria tan sofisticada al costat de casa. M’agrada que França la tingui. Sóc, com vós, admiradora de l’art subtil de la porcellana, celebro que els europeus per fi n’hàgim entès el misteri i ja no necessitem comprar-ho tot a la Xina, com abans. Considero un avenç que existeixin plats i pots i gerres i llums de sostre fets per mans franceses. Ningú pot acusar-me de no voler el millor per a la meva nació. Però al mateix temps ploraria de ràbia només de pensar que si tot això existeix és gràcies a ella.

Mentre durava el recorregut, que va ser llarg i va cansar els peus de les meves dames però no els meus, vaig obligar-me a somriure una mica, malgrat que en tot moment vaig tenir-la present moltes vegades. Uix, quina malícia! No volia recordar-me’n, m’ho vaig prometre just abans d’entrar, i tot i així… No vull escriure’n el nom en aquest paper. Escriure alguna cosa és fer-la present, tangible, retornar-la a la vida. El seu nom no ha de perdurar enlloc, tot i que sé que ho farà, potser més i tot que el nostre, germana. Si ahir al matí m’haguéssiu preguntat quins són els mèrits d’aquella dona, us hauria respost al moment: «Cap ni un». O potser, encara pitjor, us hauria dit alguna baixesa enverinada d’ironia: «Ah, però té mèrits que puguin demostrar-se fora del llit del nostre pare i vestida per sortir?».

Però ahir, després de la visita a la fàbrica de porcellanes, vaig voler que em deixessin un moment dins el carruatge, tota sola. Necessitava rumiar. Allà, davant de mi mateixa, vaig haver de reconèixer que algun mèrit té qui va voler que existís un lloc com aquell. Si més no, el mèrit d’un gust exquisit. Sabeu que un alquimista de la fàbrica ha inventat un color només per als seus ulls? És un rosa pàl·lid gens lleig. Els pintors l’apliquen sobre tots els objectes que ella demana. I es veu que en demana molts. Em va semblar que els artesans estaven satisfets de treballar per a ella, senyal que és una mestressa generosa. Mai pensava que diria una cosa semblant, però crec que madame de Pompadour ha fet un bé a la nostra nació. Vet aquí que he acabat per escriure el seu nom. Ja se sap: només cal no voler pensar en alguna cosa per no poder deixar de fer-ho ni un instant. Ja us ho dic que la portava al cap tota l’estona, mentre voltava per la fàbrica. I ara que ja no ho faig, la hi porto igualment. No penseu, però, que tot d’una aprovo les voluptuositats que ha mantingut i encara manté amb el rei. Això mai no ho faré. Sóc de l’opinió que per afavorir les arts no cal jeure amb ningú, però també reconec que hi ha dones que jeuen amb tothom i després no fan res de bo. I callo, que encara la perdonaré.

La visita va acabar a la primera planta, on s’emmagatzemen les terres i altres matèries primeres. El director de la fàbrica, per tal d’afalagar-me, va portar el plat d’un aiguamans i me’l va oferir, tot dient:

—Potser us agradaria, madame, triar l’argila per a algun objecte personal que vulgueu encarregar-nos. Si ens dieu què, ho courem seguint els vostres desitjos.

No vaig haver de rumiar-m’ho gens:

—M’agradaria una xocolatera —vaig dir.

—Ah, és clar —va fer el director—, tot França sap que les mesdames són grans expertes en l’art de prendre xocolata.

—Ens agrada molt, és veritat. Ens ve de família.

—I tant! No van ser avantpassades vostres qui la van posar de moda a la cort?

—Esteu ben informat. Anna d’Àustria, la mare de la meva rebesàvia, la va dur per primer cop, quan aquí ningú l’havia tastada. Era filla del rei Felip d’Espanya, l’únic país que en aquella època en coneixia les virtuts. Després, la meva rebesàvia Maria Teresa la va fer popular a palau. No era una dona gens brillant, tot i ser la dona del Rei Sol. Més aviat va ser la reina més trista que mai ha trepitjat Versalles. Mai no li va agradar viure a palau, i això que va ser la primera a fer-ho. Abans del seu marit, aquell lloc només era un trist pavelló de fusta per guardar estris de caça. Em penso que les úniques estones de felicitat de la meva rebesàvia venien quan prenia la xocolata al seu salonet, amagada de tota aquella sumptuositat, que l’entristia. Diuen que la primera vegada que va mirar els jardins des del balcó del Saló dels Miralls li van venir unes ganes boges de saltar i matar-se. Dissortadament, va morir poc després, rosegada per una malaltia misteriosa. Jo dic que era tristesa. La tristesa a Versalles pot ser mortal, per si no ho sabíeu.

—Estic sorprès, senyora. Sou un pou de saviesa —va fer el director.

—M’agrada estar al cas.

—Serà un plaer fabricar-vos una xocolatera que honori aquest llinatge de dones que m’acabeu de dir. I que us faci feliç també a vós, si pot ser. De quin color us agradaria?

—Blanca. El blanc m’asserena.

—La voleu decorada?

—Millor sense ornaments.

—Ja veig que teniu les idees molt clares. Alguna cosa més? Pel que fa a la mida?

—Ni gran ni petita. Que hi càpiguen tres xicres, que són les que prenc cada tarda per berenar.

—Res més fàcil. Serà un plaer servir-vos.

—I una cosa més.

—El que digueu.

—No hi vull marques. Sé que és costum imprimir les dues inicials creuades del nom del rei en tot el que fabriqueu.

—Sí, senyora. Així ho va voler madame de Pompad…

—Doncs jo m’estimaria més no veure-les. Creieu que pot ser?

—I tant que sí, si vós ho demaneu. Hi posarem una inscripció que us reconegui com a propietària. Si us sembla bé.

—M’ho sembla.

—L’encerto en pensar que per a les lletres millor el color blau que el rosa?

(Aquell home començava a comprendre-ho. Amb aquella no hi vull tenir en comú ni el color del pot on prenc la xocolata).

—L’encerteu —vaig fer—. Blau.

—Bon ull. El blau és molt elegant.

—Doncs ja ho teniu.

—Molt rebé, madame. Ara només cal triar les matèries primeres. Em faríeu l’honor?

El director va assenyalar unes caixes plenes de terres i polsims de colors diferents, que anaven del rosat al blanc de marbre, i em va anar indicant la proporció exacta que havia d’agafar de cadascuna. Em vaig treure un guant, complaguda, i vaig jugar a fer de terrissera, tot seguint les instruccions que anava rebent.

Així, dins el plat vaig posar primer quatre grapats d’una argila blanca que en diuen caolí, seguit d’un grapat i mig de pols de quars i per acabar mig més d’una pedra triturada que anomenen pel nom llatí d’albus. Quan vam haver acabat, el director va mostrar-me el petit cim de terra que s’havia format dins el plat.

—Aquí teniu la vostra xocolatera, madame. Tant de bo us faci companyia molts anys. D’aquí a només unes hores ja la podreu omplir.

I ara us deixo. La xocolatera acaba d’arribar i em moro de ganes d’estrenar-la. Ja sabeu el que predicaven les nostres parentes, les princeses tristes: el desig de xocolata no té espera.

Us beso amb amor veritable. Vostra germana,

Adélaïde