Nina

Quaranta minuts tard i al galop com un cavall, la Nina va arribar al sopar del Mitja Vida. Va aturar-se un moment a la zona d’espera, amb el paraigua a la mà, va clavar una mirada d’amor als sofàs Roche Bobois i va espolsar-se els cabells davant del mirall, com un gosset, abans d’entrar fent gambades i cridant:

—On són les meves reines!

La Nina era d’aquestes dones per a les quals l’edat és un greuge. Només cal mirar-les un moment per saber-ho. Encara no havia superat el disgust de fer-ne quaranta i ja patia perquè s’acostava als cinquanta. Els quaranta-quatre se li van posar tan malament que va decidir no tenir-los en compte, estancar-se en els quaranta-tres una bona temporada. Però el que portava malament de debò era descobrir arrugues noves a la seva cara que no hi havia manera d’esborrar. O topar de cop amb una fotografia de no feia tant on es trobava molt més jove. Mirava de compensar aquests disgustos vestint i comportant-se com si en tingués vint, la qual cosa es notava en la llargada de les faldilles, l’alçada dels talons, les bestieses que sortien de la seva boca, la seva activitat frenètica en totes les facetes de la vida —especialment la sentimental— i la seva manera escandalosa de riure.

—Ja podeu donar-me les gràcies —va saludar, mentre feia petons una rere l’altra a totes les galtes—. He sortit del llit només per venir.

—Com és? Estàs malalta? —va preocupar-se la Lola.

—Sí! —Va deixar anar una riallada escandalosa—. D’amor! És molt greu! No té cura! Però val més arribar tard que no venir, oi? O portar el nòvio nou al sopar perquè no trobes la manera de treure-te’l de sobre. No us explico què he fet tota la tarda perquè us faria massa enveja i perquè potser alguna s’escandalitzaria. Lola, collons! Estàs molt prenyada! Que grossa! I que guapa! Quan et toca?

—D’aquí a tres dies.

—Hòsties, nena! Tres dies! Alguna de vosaltres ha fet mai de llevadora?

—No caldrà, som al costat de la meva clínica. És El Pilar, justament aquí mateix.

—Però si t’hi podríem dur a collibè! —va cridar la Nina—. Quan feia que no ens vèiem?

—Jo no ho penso calcular.

Entre totes s’havien preocupat que la Lola segués i col·loqués els peus en un tamboret. Prenia llimonada natural ben fresca i li anava passant la calor. La Marta havia connectat l’aparell d’aire condicionat. L’Olga havia tingut temps de canviar-se de roba i ara semblava un farcellet groc i cruixent. Les dues bessones continuaven bevent whisky, ara rebaixat amb cocacola. La Lídia feinejava a la cuina. El sopar anava prenent forma. Els primers plats estaven a punt de sortir.

La Nina va fer tres passes com si fos damunt una passarel·la i va preguntar:

—Què? Com em veieu? Per si encara no ho heu endevinat: tinc nòvio. —Per a ella la paraula «nòvio» tenia el mateix efecte que una crema rejovenidora—. A veure si aquest em dura una mica, perquè és tan bufó! I això que, per un cop, no és més jove que jo, que ja és estrany. Darrerament m’agradaven els jovenets. Però aquest és un home de debò! Quin alleujament, nenes, no haver d’ensenyar-li tota la teoria! Aquest ho porta tot molt ben estudiat, encara que està una mica rovellat. Em penso que la seva legítima no li dóna gaires alegries.

—Ah, però està casat? —va preguntar l’Olga, simulant (no gens bé) naturalitat.

—Sí, filla, sí. Nobody’s perfect!

—Què dius?

—Que ningú no és perfecte. Almenys els homes.

La Lola va notar molta calor a la cara i va amagar la mirada dins el got de llimonada. Els comentaris de la Nina sempre feien sentir malament algú per alguna raó. Era massa directa, massa alegre, massa malparlada, massa sincera. I parlava massa fort. Això últim, sobretot. L’Olga se l’escoltava arrufant el front, desaprovant sense parar, per bé que la Nina era llesta. Posseïa el do de comprendre què pensaven d’ella les altres persones.

—Olga! Quina figura, nena! I vas molt elegant! Si sembles del cos diplomàtic! Els cabells són teus? Ets ben bé una altra, Boleta. Jo no t’hauria pas conegut. I vosaltres?

—Ai, Boleta! No me’n recordava, del sobrenom que em dèieu —va mentir l’Olga—. Ara ja no fa gens per a mi.

La Lola, que es ventava amb una carta del menú, va donar la raó a la Nina en dir:

—Jo tampoc no l’hauria conegut.

—Per cert —va dir la Nina—. Alguna bona persona em serviria una mica d’aquest Chivas de divuit anys que he vist per aquí?

Va saltar la Marta, sol·lícita, en el seu paper d’amfitriona perfecta.

—I tant!

—I explica’ns, Olga, com t’ho has fet per quedar-te així?

La Nina va seure en un costat de la taula amb les cames massa obertes, va deixar penjant una cama acabada en una sandàlia amb deu centímetres de taló i va ensenyar a tothom —sense voler o vés a saber— la punta de les seves calces negres.

—Uix, això va ser fa tant temps que ja no me’n recordo —continuava l’Olga—. D’un dia per l’altre em va canviar tot el metabolisme.

La Marta va deixar el got del whisky al davant de la Nina, que el va agafar, va beure un glop ben llarg i va continuar:

—Coneixeu el mètode de l’Elizabeth Taylor per mantenir-se prima? Ella sempre té dins la nevera una foto de quan estava grassoneta. Així la veu cada cop que busca alguna cosa per menjar i n’hi passen les ganes.

—Però l’Elizabeth Taylor ha estat mai grassoneta? —va estranyar-se la Marta.

—Suposo que com totes, oi? —va preguntar la Lola.

L’Olga pensava en veu alta:

—Potser si s’engreixa es queda a casa. A més, com totes no. Mira l’Audrey Hepburn.

—Però aquesta és un pal d’escombra! —va saltar la Lola—. M’estimo més la Marilyn Monroe.

—Pobrissona —la va compadir la Nina—, a aquesta l’engreixava la tristesa.

—Jo penso que quan estàs grassa val més quedar-te a casa i que no et vegi ningú fins que no tornis a estar presentable —va opinar l’Olga, que encara donava voltes al mètode Liz Taylor.

—La dieta de la Marilyn era un desastre —va informar la Nina—. Sabeu què menjava per esmorzar? Llet amb ous crus. No dinava mai. Sopava fetge bullit amb pastanagues crues. I cada tarda prenia un gelat amb fruita seca. Quina merda. I sexe, zero, d’això n’estic segura!

—Vols dir?

—I tant! S’ha de ser molt home per atrevir-se a tenir allò que tots els altres volen. Segur que ningú no gosava posar-li la mà a sobre. Si més no, de manera legítima.

—Pobreta, llavors tu penses que era casta? —va fer broma la Lola, d’una manera que no practicava feia anys.

—Casta? —va riure la Nina—. No m’estranyaria que fos verge!

L’Olga s’ho rumiava, com si hagués de prendre una decisió. Per fi va dir:

—Verge jo diria que no pot ser.

—Feu-me cas, que d’això en sé força —reia la Nina—: el millor mètode per aprimar-se és el sexe. Tres o quatre hores al dia i pots menjar tant com vulguis, que no augmentes ni un gram. No es nota? —va aixecar els braços, va assenyalar-se el cos, va ensenyar un parell d’aixelles pelades—. Avui, només arribar a casa, ho expliqueu als marits. Ja veureu que contents que es posaran.

La Marta no estava d’humor per aguantar la felicitat de les altres. S’amagava rere l’escut de la feinada que tenia per no participar gaire en la conversa. Escoltava amb atenció però no tenia ganes de divertir-se. Havia de reconèixer, però, que tot anava millor de com s’ho havia imaginat. Mentrestant, la seva germana arrufava les celles. Tenia dubtes. Va preguntar:

—I tu com és que saps tantes coses de les actrius aquestes, Nina?

—Perquè abans llegia cada setmana un munt de revistes estrangeres. Les que aquí ens havia prohibit El-senyor-cul-gros.

—Qui?

—Vol dir Franco —va explicar la Lola.

—És clar, fava! El torracollons d’Espanya per la gràcia de Déu —va afegir la Nina—. Aquell segur que no tastava la seva dona ni en pintura. Un cop i gràcies, i per complir amb el deure conjugal, i a sobre van fer figa.

—Figa?

—Va ser nena! Un dictador ha de tenir mascles! Les nenes són per als efeminats.

—Calla, boja, no parlis així! Et poden denunciar! —va saltar l’Olga.

La Nina va deixar anar una altra riallada.

—Denunciar, reina? Qui? No t’has assabentat que s’ha mort? Ara farà sis anys. Ja es pot parlar de tot. Oi que és bonic?

—Sí, pobret, és mort. —El compungiment de l’Olga era de debò.

—Pobret, qui? —La Nina va acostar els ulls a la cara de l’Olga.

—A mi em feia una pena, al final. Quan sortia al balcó, amb aquella veueta i aquell posat com d’ocellet malalt…

La Nina, enriolada:

—Tant de bo l’haguessin llançat daltabaix del balcó del palau i s’hagués esclafat al terra com una merderada de colom!

—Valga’m Déu! —L’Olga es va senyar.

—Molts se n’haurien alegrat.

—Sí, segur. Gent amb les mans tacades de sang.

—Però tu què dius, reina? —La Nina pronunciava les paraules amb menyspreu i fermesa.

—Això deien, oi? —L’Olga buscava còmplices en les mirades de les altres—. Que només castigaven els qui tenien les mans tacades de sang.

—Però, Olga, tu en quin país has viscut tots aquests anys? —El front de la Nina s’omplia d’arrugues lletges, d’aquelles que la posaven de mal humor—. T’ho vas creure tot o què?

L’Olga va desviar la mirada.

—Jo no m’he ficat mai amb ningú. Només dic el que es deia.

—No, si al final serà veritat que, actius o passius, tots hem estat franquistes —va concloure la Marta, abans de preguntar, encuriosida—: A casa vostra n’eren?

—Llavors tothom era franquista —va observar la Lola.

—És clar. Ja fos per convenciment o per salvar els mobles, oi? —va fer la Nina.

—I vosaltres, Nina? —va interessar-se la Lola, mirant-la des de baix.

—Ah, sí, i tant! Els Borràs-Truyol eren més franquistes que la Carmen Polo! Per això jo vaig sortir així, més roja que la sang! —i va deixar anar un reguitzell de riallades.

La Lola va endolcir la veu per demanar:

—Sisplau, noies, no parlem de política. Amb tantes coses importants que ens hem de dir…

L’Olga pensava en veu alta i continuava a la seva, amb retard:

—Jo crec que als morts se’ls ha de tenir un respecte.

—Sí, val més que parlem d’una altra cosa —va concloure la Nina.

La Lola, molt serena, va fer de moderadora neutral. Un paper que feia molt per a ella. Va preguntar:

—De què parlàvem?

—De les revistes estrangeres que jo llegia per saber què menjaven les famoses —va recordar la Nina.

—Això! —va confirmar la Lola—. Jo anava a dir que llavors treballaves en una promotora d’espectacles, per si alguna no ho sabia.

—I quina feina era, aquesta? —va preguntar l’Olga.

—Francisco Bermúdez Espectáculos Internacionales —va dir la Nina—. El meu cap era ell. Va ser qui va aconseguir portar els Beatles a Espanya. Un fora de sèrie.

—A qui va portar? —Un altre cop, l’Olga fora del món.

La Nina havia pronunciat «bírals», amb un gir difícil de la llengua a la erra i una a neutra i gairebé insonora. No hi havia ningú a la sala capaç d’entendre què estava dient.

—Els «bítels» —va aclarir la Lola, marcant totes les lletres.

—Ah, aquells. —L’Olga hi va caure—. Amb aquelles grenyes. Semblaven noies. Deien que a les dones americanes els agraden així.

—Són anglesos, Olga.

—Anglesos o americans, tant és, no?

—Nosaltres vam anar al concert aquell tan famós de la Monumental —va presumir la Lola, molt orgullosa—. La Nina i jo. Vam fer història.

—Història per a qui?

—Collons, reina! Per a tothom. Per al país. Va ser el principi de la modernitat —va dir la Nina.

—La modernitat? Quin progrés, vaja —va mig burlar-se’n l’Olga—. El dia que els homes semblin dones començarà la fi del món, no us n’oblideu.

—Això ho deia la madre Rufina! —va alegrar-se la Nina—. M’ha vingut de cop, com un flaix!

—Això és a la Bíblia, Nina.

—Reconec que no és la meva lectura preferida, ho sento.

—No, si ja ho veig.

—M’estimo més el Playboy.

—Verge santíssima.

—Voleu que us expliqui una cosa? El 1970 vaig conèixer el seu fundador, el Hugh Hefner. —Un altre nom que ningú no va poder entendre—. Va ser a la inauguració de Puerto Banús. Nosaltres vam organitzar la gala. Quin home més llest. I més enredaire.

—Ja veiem que has anat amb el millor de cada casa —va opinar l’Olga.

—Amb els més divertits, segur. —La Nina treia pit—. La vida és massa curta per avorrir-se.

—D’acord, suposo que cadascú té les seves maneres de divertir-se.

La Nina va fer un bot en recordar alguna cosa.

—Per cert, vau saber que la madre Rufina va penjar els hàbits?

—No! —La Lola va obrir molt els ulls—. No pot ser! Ho saps del cert?

—M’ho va dir l’hermana Presentació. —Va esclafir a riure—. Apa! Quina cara heu fet!

—I saps per què?

—Doncs no ben bé, però m’imagino que per anar-se’n amb un home.

—No! Amb un home! —Incredulitat general.

—Per què, si no? —La Nina gronxava una cama i gesticulava exageradament—. Per marxar a un altre convent no crec que ho fes.

Aquella nit la Nina estava exultant. Per un cop la seva alegria no semblava un escut contra el món. No només ensenyava els genolls i la meitat de les cuixes, també tenia les espatlles a l’aire. Mai no portava sostenidors —«per desgràcia» no en necessitava, deia—, però la seva absència mai no havia estat tan evident. Els mugrons, durs, se li marcaven sota la brusa. L’alegria li feia venir ganes de lluir-se, de dir davant les seves amigues tota mena de bestieses.

L’Olga va preguntar, amb el front tot arrugat:

—Totes som casades?

—Ui, sí —va saltar la Nina—, des de fa unes quantes glaciacions. Amb un mitja merda. I tu?

—No, jo no.

—No ets casada?

—És clar que sí. Vull dir que el meu marit és normal.

—De debò? I això en què ho notes?

—No fa pas res perquè l’hagi d’insultar.

—Quina sort. I tu, Marta? —Va assenyalar l’amfitriona amb el got de whisky—. Tu ets casada?

—Com tothom.

—Com tothom, no —va observar la Nina—. Mira la Júlia: soltera. Que nosaltres sapiguem, si més no. Diuen que és lesbiana.

—Déu meu senyor! —va alarmar-se l’Olga.

—I tu, Lola?

—Jo sóc vídua.

L’alegria de la Nina i les altres va desinflar-se com una pilota punxada. La Lola va mirar-les amb resignació i va apartar els ulls. Encara li costava parlar-ne. Tenia un nus a la gola, alguna nosa molt gran que no es podia empassar. Sabia que ho havia de fer, però. N’havia de parlar. Enfrontar-se a les paraules dels altres, a les seves reaccions.

—Hòsties, Lola! Quina putada! —La Nina havia canviat de to completament. Ara era com si demanés explicacions a una instància superior—. I fa gaire?

—Dues setmanes. —La Lola ho va dir amb un somriure trist als llavis, com si també ella se n’estranyés.

Se n’estranyava, de fet. En les darreres dues setmanes havia viscut fora del món i del temps que el governa. Havia après que quan la vida t’arrenca algú que estimes, de fet t’arrenca a tu també. Això li passava: encara no havia tornat. Era en alguna altra banda, no sabia on, lluny. L’única cosa que tenia clara era que tard o d’hora hauria de tornar. Potser aquest sopar era el primer pas.

—Lola, que valenta que has estat venint!

—M’he d’enfrontar a les coses.

—És molt horrible! —va murmurar l’Olga, moixa i amb un to d’heroïna de pel·lícula que feia gràcia.

—Sí, de vegades la vida és molt horrible —la Lola.

Totes les mirades se centraven en ella, que encara es ventava amb la carta del menú i que de sobte tenia una dimensió diferent. Com si hagués crescut. De vegades, tenir tractes directes amb la cara lletja de la vida et fa gegant. Fins i tot la Marta havia parat un moment i se la mirava de fit a fit i sense saber què podia dir. Aquella nit la dissort de la Marta la consolava. Va preguntar:

—De què va morir el teu home? Va ser de cop?

—No ben bé. Ja estava malalt. Feia força temps. Però la malaltia va agreujar-se de cop. Va veure venir el final, això sí. Em penso que no va patir. Va ser molt valent, us ho puc assegurar.

—Llavors, ara estàs sola? —L’Olga feia una cara com si la vídua fos ella.

—No. Visc amb el meu fillastre. —La Lola va somriure tímidament.

—El fill del teu marit, és clar.

—Sí, l’Andreu petit. L’Andreu. Es diu com el seu pare.

—Però llavors és molt pitjor —un altre cop el to melodramàtic de l’Olga—, perquè hauràs de cuidar dues criatures, i tu sola, i primerenca, no sé pas com t’ho…

—No, no. —La Lola va riure—. El fill de l’Andreu ja és gran. Té dinou anys. Es dutxa tot sol. —Ara van riure totes—. El seu pare era vint-i-cinc anys més gran que jo. La meva vida no ha estat com les vostres. Per a mi tot ha anat com a càmera lenta. Si més no, fins avui.

Van haver de callar per pensar en les velocitats de la vida. La vida lenta de la Lola, les seves. Vides lentes que s’acceleren de cop. Vides ràpides que s’aturen. Vides quietes o uniformement accelerades. Com era la pròpia, la de cadascuna d’elles? Hi ha vides amb ritme uniforme, on tot passa quan ha de passar?

La Marta va pensar: «Avui la meva vida s’ha aturat de cop, com un d’aquests cotxes que s’han de canviar perquè se’ls ha trencat el motor». Però també va dir-se: «No tinc dret a queixar-me, hi ha vides més complicades que la meva, molt més tristes, jo encara tinc el meu lloc al món, els meus propis projectes». Per primer cop en tota la nit va alegrar-se d’haver organitzat aquell sopar. Es trobava més bé, però el seu benestar era proporcional al seu nivell d’alcohol a la sang. «D’acord, hi ha nits que emborratxar-se és una obligació», va justificar-se, just abans de tornar a parar esment a la conversa, que seguia el seu curs:

—Vint-i-cinc anys… —repetia la Nina—. Això vol dir que ell en tenia…

—Setanta. Els hauria fet el mes que ve —va dir la Lola.

—Feia molt que éreu casats?

—Cinc anys. Però jo n’estava enamorada des dels vint, pel cap baix.

—Ho dius de debò? —La Lola va fer que sí, amb un somriure heroic—. I com és això?

—Bé, doncs suposo que perquè veia clar que era l’home de la meva vida.

—No, no, vull dir per què vas esperar tant a casar-t’hi.

—Ah, això. Doncs perquè hi havia, diguem-ne, un petit inconvenient. La seva dona, pobreta. Es deia Mercè. Una gran persona. —Com que totes la miraven amb cara de no entendre res, va afegir—: Érem amigues. Ens estimàvem molt.

A la Nina se li amuntegaven les preguntes.

—Eres amiga de la dona de l’home de la teva vida? Reina, és la cosa més estranya que he sentit mai!

—Si l’haguéssiu conegut, no t’ho semblaria. Era una persona extraordinària.

—Ja ho havia de ser! —l’Olga.

—Què vols dir, que éreu amigues? Teníeu relació? —la Nina, que no entenia res.

—La normal en aquests casos, és clar. Sortíem a berenar, ens acompanyàvem al metge, anàvem de compres. Ens apreciàvem.

—I parlàveu d’ell?

—Sí, és clar. Sempre. Era el seu marit.

—I com ho podies suportar?

—De què volies que parléssim? Ho trobava normal. A més, a mi m’agradava que em parlés d’ell. Jo també l’estimava.

Ningú no sabia què havia de dir. La Lola feia tant temps que era dins la seva història que no s’adonava de com era d’estranya.

—I ell a tu? T’estimava? —va preguntar la Nina—. Mentre era casat, vull dir.

—Em devia estimar com a amiga, suposo. Mai no m’ho va dir. Potser ens estimava a totes dues, a la Mercè i a mi.

—Collons, Lola! Això sembla una telenovel·la!

—És la meva vida a càmera lenta, ja us ho he dit.

—Llavors, mai no et vas embolicar amb ell en vida de l’altra?

—Embolicar-me? I tant que no! Mai no em va passar pel cap. Estimava molt la Mercè, jo. No li hauria fet mai un lleig. No, no! —Gesticulava amb les mans per apartar aquelles idees tan molestes del seu davant—. Ni pensaments!

—Però vas acabar casada amb el seu home… —la Marta.

—És que tinc una paciència! —Somriure encantador—. I ella es va morir, pobreta. Ara ja deuen estar junts un altre cop.

—Lola, hòsties! Que és el teu marit! —la Nina, indignada.

—Sí, però abans era el d’ella.

—Collons, collons, collons! —La Nina va allargar un braç. A l’extrem hi havia un got buit—. Marta, sisplau, necessito una micona més d’això.

—I tant! —La Marta va anar a buscar l’ampolla de Chivas.

Va fer-se un silenci llarg, el primer de la nit. D’assimilació. La història de la Lola era de les que demanen una pausa.

—Has sigut molt valenta, Lola. Una altra no hauria vingut —va dir l’Olga, que després de tot el que havia sentit no aconseguia deixar enrere la tristesa.

—Em convé anar a llocs on mai vaig anar amb ell. El contrari és més difícil.

—Podríem haver posposat el sopar —la Nina encara feia un posat seriós— si ho haguéssim sabut.

—No calia, de debò. No volia que posposéssiu res! Ja us he dit que sortir em convé. —Una altra pausa de condol, solidària—. Em sap greu, ara us he fet posar tristes.

La Nina va rebre la frase com una ordre d’animar la conversa. Va triar el camí més fàcil.

—Explica’ns, Marta. Com porta el teu marit això d’estar casat amb una famosa?

—Quines coses que tens… —la Marta, incòmoda, que aconseguia somriure—. Jo no sóc cap famosa.

—Com que no? Quan vaig dir a les meves companyes de l’oficina que avui venia a sopar al teu restaurant, per poc m’insulten. N’hi ha una que vol un autògraf, però amb les presses m’he deixat el llibre a casa. Deu ser que el sexe sense aturador provoca pèrdues de memòria. —Riure histèric—. No us passa, a vosaltres?

—A mi, mai —va afanyar-se a dir l’Olga.

La Nina va dedicar a la seva companya d’infantesa un somriure congelat. De fet, va ser una confirmació, un «és evident», però ningú no va adonar-se’n.

—De debò, Marta, visc tota envoltada d’admiradores teves. Et fan més cas a tu que a les seves mares. Posen la ràdio a la feina i prenen apunts. Ets un far per a elles!

La Lola feia que sí en silenci. Va recordar alguna cosa de cop i va preguntar:

—I què se’n va fer, de la teva vocació d’escriptora? Al col·legi tot el dia escrivies.

—Suposo que era una manera com una altra de fugir de la realitat —va fer la Marta—. L’internat, si no, era insofrible.

—A la madre Rufina li agafaven atacs cada cop que et trobava les llibretes. Sempre et castigava a anar a la capella, te’n recordes?

—Que si me’n recordo? No he tingut més por en tota la meva vida! Allò era com la cambra dels horrors. Les ombres dels sants ballaven a les parets, a la llum de les espelmes. Semblaven vives. Per sort, la Júlia em consolava.

—La Júlia, pobrissona, es passava la vida a la capella.

—I per què la castigaven? Jo no recordo que es portés tan malament —l’Olga.

—No, ruca. És que anava per monja, oi?

—Deus voler dir que les monges havien decidit que seria com elles —va afegir la Nina—. Un favor a canvi d’un altre.

—I després van canviar d’opinió o què? —va preguntar la Lola.

—Va ser després d’aquella nit. Vés a saber què va passar en realitat. —La Nina va remenar el got que li acabava de donar la Marta i els glaçons van fer música.

—Jo em vaig adormir —va dir la Marta.

—Jo també —la Lola—. No sé res de res.

L’Olga bevia a poc a poc, amb la memòria adormida. Va sumar-se a l’exculpació general:

—Totes ens vam adormir.

La culpa no la tocava mai, passés el que passés. Era experta a trobar excuses per evitar totes les responsabilitats i, amb els anys, les havia anat perfeccionant. Als quaranta-cinc el més fàcil era culpar la ingenuïtat dels catorze. Al capdavall, quina joveneta d’aquella edat sap mesurar les conseqüències dels seus actes? Qui es recordaria de com era, llavors? Se’n recordava ella mateixa o també havia fet tots els possibles per oblidar-se’n?

—No sabem on la van dur —va continuar la Lola—, però devia ser un bon lloc, veient com li ha anat, no penseu?

—La Júlia hauria d’estar agraïda a les monges —va intervenir l’Olga—. Treballava molt, és veritat, però a canvi li van donar les mateixes oportunitats que a nosaltres. D’una altra manera, no n’hauria tingut cap.

—Tu creus? —La Nina gronxava una cama i ensenyava les calces—. De debò creus que va tenir les mateixes oportunitats que nosaltres?

—Ja ho ha dit la Lola. Salta a la vista! Mira-la, on ha arribat.

—I això, penseu vosaltres, ho deu a les monges?

—És clar que sí! A les madres paulines, que tenien fama de bones persones. Per què penseu que les nostres famílies ens hi van portar?

La Nina va riure i va tirar el cos endavant.

—Doncs que el cel ens guardi de les dolentes! —Va agitar una mà, com un senyal—. I del babau, us en recordeu? Érem tan cruels amb ell! Ens en rèiem…!

—Sí, però ens encantava que ens digués floretes —la Lola.

—I que ens mirés d’aquella manera —la Nina.

—On deu ser?

—Potser s’ha mort. Molts deficients mentals mai no arriben a grans.

—Tan fort que era? Vols dir? —va intervenir l’Olga.

Pregunta de la Marta:

—Si és viu, penseu que se’n recordarà, de nosaltres?

—És tot una mica estrany, vist des de tan lluny, oi? Que hi hagués un noi en un col·legi de noies, en aquell temps. —La Marta aclucava els ulls, misteriosa. Li donaven la raó.

La Lola reflexionava:

—Quines coses que passaven, abans. No n’érem conscients, nosaltres. Ni de la crueltat, ni de la innocència, ni de res…

El comentari de la Lola va caure com una galleda d’aigua freda. Una idea que trasbalsa, que fa rumiar. L’Olga evitava pensar i no tenia res a dir. Se sentia en el punt de mira de les paraules de la Lola, però no ho va demostrar. Entre els records apedaçats de totes juntes, s’anava filtrant un silenci, com un acte de contrició. La Nina va retornar la conversa a una zona càlida, confortable. Per a la majoria, si més no.

—Així que ja no escrius novel·les, Marta?

—No. —Una resposta tan breu les va deixar a totes a l’aguait, amb necessitat de més. La Marta va decidir afegir—: A la vida cal triar, suposo. No es pot tenir tot. Ara escric receptes —va fer servir un to tan feliç i convincent que totes la van creure. Un miratge.

—Però va escriure una novel·la boníssima —l’Olga feia veu de confidència—, i no la va voler publicar.

Una mirada fulminant va travessar l’aire que separava les dues germanes.

—Au, va! I això per què?

La Marta va treure importància a allò que més en tenia.

—Fa molts anys. Ni tan sols recordo de què anava.

—Doncs jo sí —va saltar l’Olga, molt orgullosa—. A mi em va agradar molt.

La Lola, interessada:

—Tu vas llegir-la, Olga?

—La primera! Vaig mirar de convèncer-la que la publiqués, però ja sabeu com és, la Marta. Tossuda com una banya de bou.

Per sort la Lola va canviar de tema.

—De fet, ets escriptora igual. Publiques llibres, i em penso que tens molt d’èxit.

—No us ho podeu imaginar! —va confirmar l’Olga, en el seu afany per protagonitzar aquell moment—. És l’autora més venuda de l’editorial.

—Això no és cert —va protestar la Marta, que no podia sofrir els atacs impostats (i falsos) de la seva germana.

—Ho diu el teu editor, no m’ho estic pas inventant. L’hi va explicar al Benet l’altre dia —va defensar-se l’Olga. En aquell moment va sonar el telèfon i es va oferir—: Vols que l’agafi?

Ja s’aixecava quan la Marta la va tallar amb una sola paraula, eixuta com un espart:

—Quieta!

Mentre la Marta se n’anava cap al despatx de fusta del fons, les altres tres van quedar-se callades i mudes, amb els somriures congelats, com si la fugida de l’amfitriona les hagués deixat sense energies. L’únic que se sentia eren els cruixits del glacé del vestit de l’Olga. Per això la Nina va preguntar:

—Olga, reina, no et pots ni moure. No és molt incòmoda, aquesta preciositat?

No només era el vestit. També eren les joies, les sabates —noves, estretes, caríssimes—, el maquillatge, el recollit dels cabells —amb postís i tot— i les pestanyes sintètiques.

—No n’hi ha per tant —va dissimular l’Olga, per bé que no podia moure ni els braços—. M’agrada sortir arreglada de casa. La roba còmoda afavoreix tan poc.

La Nina va continuar:

—I estàs molt morena! Sembles abissínia! On prens el sol?

—Al club de tennis. Tres cops per setmana —va mentir.

—Jugues a tennis? —Cara d’alegria de la Nina.

—De tant en tant —Segona mentida.

—Ep, jo també! Un dia podríem quedar per fer un partit.

Abans de veure’s atrapada en la seva pròpia mentida, l’Olga va deixar veure una part de la veritat.

—No ho crec, perquè em penso que deixaré de jugar.

—Ah, sí? I això?

—És que els homes em persegueixen. —Va reutilitzar la seva mateixa excusa—. Quan prenc el sol a la piscina, no em deixen en pau.

La Marta, que s’acostava, va quedar-se mirant la seva germana com preguntant-se què estava dient.

—Vigila amb el sol —va dir la Lola—, que és molt dolent per a la pell. La resseca molt i et fa més gran.

En aquell moment l’Olga va experimentar una pujada d’eufòria i va cridar:

—Que emocionant, noies! Estem juntes i igual que abans!

—Iguals que abans? Déu no ho vulgui —va contestar la Nina.

La Marta portava notícies.

—Era un altre cop la secretària de la Júlia. Diu que se li ha complicat la reunió i ens demana que comencem sense ella, que arribarà una mica tard —va informar—. Vaig a buscar els entrants.

—Com ve?

—En un cotxe. Diu que la porten. Em penso que és un cotxe oficial.

—I t’ha dit on és?

—No.

—Collons! Secretària, cotxe oficial… Si que és important! —va observar la Nina.

—És tot un detall que ens hagi trucat —la Marta.

—De debò penseu que vindrà? —la Lola.

—És clar. Ens ho acaben de confirmar.

—Xxt! —La Nina va aixecar les mans i va avançar el cap com una tortuga—. Sentiu com plou?

Era un diluvi. Queia sobre la ciutat com si el cel volgués castigar el món. Va esclatar un tro, que va ressonar per tot l’edifici.

—Quina por! —va murmurar l’Olga.

—Si us sembla bé, comencem —va decidir la Marta, amb pragmatisme—. No fos cas que s’acabi el món i ens agafi amb la panxa buida.

Va desaparèixer rere la porta de la cuina i va donar algunes ordres. De seguida va aparèixer la Lídia amb l’amanida d’angules. Els petits peixets reposaven sobre una salsa blanquinosa, que feia una lleugera olor d’all. Va deixar la plata al mig de la taula i va tornar a la cuina. En va tornar a sortir amb el pastís d’albergínia. A cada plat hi havia un rectangle de color terrós recobert amb una salsa vermellosa que fumejava. Feia olor de pebrot, però no era fàcil endevinar què més portava. La Lídia va repartir els plats i va deixar les convidades menjant-se a festes la cuinera. La tercera vegada que va tornar de la cuina, la Lídia portava l’ampolla de Monopole blanc. La Marta el va tocar per comprovar si era prou fred i va donar el seu vistiplau. L’ajudanta va servir les copes.

Cada cop que s’obria la porta de la cuina, n’arribava una melodia enganxosa. La Nina la taral·lejava, distreta i feliç: «Hay una cosa que te quiero decir, que es importante al menos para mí. Toda la noche estuve sin dormir porque una frase de tu boca quiero escuchar…».

—El sopar és a taula! —va dir la Marta, organitzant els últims detalls.

Les noies van ocupar els seus llocs. Dues a cada banda. La Nina al costat de la Lola. Així que va ocupar el seu lloc, la Nina va acostar la mà a la panxa de l’altra i li va preguntar:

—Puc, puc, puc? Diuen que du bona sort.

—I tant. Toca.

—Mare meva! Si estàs a punt d’explotar! —Un silenci, un pensament fugaç que de sobte necessita dir-se en veu alta, una mirada còmplice—: I tu i jo per què feia tant que no ens vèiem?

La Lola va arronsar-se d’espatlles. Cap de les dues no ho sabia. Van conrear la seva amistat durant els anys en què la Nina va viure les seves dificultats més grans. La Lola llavors era només una estudiant aplicada del conservatori. Una mica més enllà, van veure’s molt de tant en tant quan la Nina ja era una dona lliure amb una bona feina i la Lola començava a tenir reputació de bona professora de piano i solfeig. Van escriure’s una mica quan la Nina va instal·lar-se a Madrid. El concert dels Beatles va ser una de les darreres vegades que van sortir plegades.

—A mi em sembla com si t’hagués vist ahir mateix —va dir la Lola, que sempre trobava una frase perfecta per a cada ocasió—. L’amistat perdona les distàncies, al contrari que l’amor.

—Tens raó. L’amor és una llauna —va concloure la Nina.

I la Lola hi va estar d’acord.

—Això!

La Nina pensava que els errors del passat han de servir per no esguerrar el present. Per això va dir:

—Doncs a veure si prenem nota. Hem de quedar la setmana que ve i fer un cafè.

—Em sembla bé. Potser vindré acompanyada. —La Lola es va acaronar la panxassa.

La Nina va estar tan contenta que va decidir recuperar el paper de boja de la reunió. Massa estona parlant seriosament li feia venir mal de panxa. Va fer callar tothom i va alçar la veu per dir:

—Noies, noies, noies! La Lola us ha d’explicar una cosa! Està embarassada! Xxt! No ho digueu a ningú! —i deixava anar rialles i més rialles, cada cop més fortes—. És un secret! Només ho sap ella. Se n’acaba d’adonar! Per cert, aquí quantes hem parit? A veure, aixequeu la mà les que hàgiu parit!

Van aixecar la mà l’Olga i ella mateixa. La Lola se les mirava, s’ho passava bé.

—Jo cinc cops —va presumir l’Olga, i va fer dringar el braçalet perquè sonessin les medalletes d’or. Una per cada fill, una pel dia del casament i una més en forma de cor, amb el déu Cupido al mig, que representava l’amor cec.

—Cinc? —Riures de la Nina—. Caram, reina, ets una conilla! I tots són del mateix?

—Doncs és clar que sí, quines coses de preguntar.

—No seria tan estrany. Diuen que el vint per cent de la gent no som fills de qui ens pensem. Però això no passa amb cap dels teus, Olga, reina, totes sabem que tots cinc són legítims. Cinc fills i aquesta figura! Ara encara em sembles més admirable! Jo em penso que el doctor Prats i tu practiqueu la dieta del sexe al peu de la lletra, oi que sí?

A l’Olga li va canviar la cara només de sentir que algú parlava de la seva vida privada d’aquella manera. Les paraules de la Nina li acabaven de recordar que feia mesos que no tenia cap contacte íntim amb el seu doble doctor. Tants mesos que ni tan sols recordava si el darrer cop va ser per Cap d’Any, per l’aniversari del Benet o per la Mare de Déu d’Agost. Ja només ho feien en dies de festa, com una mena de traca final. Una traca breu, automàtica i més aviat escarransida, que consistia en unes quantes convulsions del doctor Prats, seguida d’un «ah-oh-uh», un «fuf-Benet-fuf» d’ella i una corredissa conjunta cap al bany. Tot plegat, ni cinc minuts. Fins a aquella nit, l’Olga no patia pensant si allò era normal o no. No tenia ningú amb qui comparar-se ni pensava preguntar. A més, l’angúnia natural que aquestes qüestions li despertaven no la feia gens propensa a la curiositat. Les paraules de la Nina, però, li havien fet néixer dubtes, que eren com bèsties verinoses. Ara dubtava si la freqüència de la seva vida marital amb el doctor no era una mica minsa. Se sentia avergonyida i incòmoda, davant la pregunta tan directa. Per això les paraules li van sortir una mica ofeses i una mica tallades.

—Bé, Nina, això que demanes… això és molt privat.

Se la veia tan trasbalsada que la Nina va corregir-se:

—Perdona’m reina, sóc tan bèstia. No t’enfadis, que no ho faig amb mala intenció.

—És que totes aquestes grolleries que dius no em fan cap gràcia, ho sento —va reconèixer l’Olga.

—És clar, reina, és clar, tens tota la raó, sóc una grollera —va continuar la Nina, i era impossible saber si anava de debò o si feia broma, malgrat que de fet s’estava disculpant—. Jo no vull que s’ofengui ningú, només vull passar una bona estona. Si no fos per mi, però, aquesta reunió semblaria un enterrament de tercera. Vejam, tornant al tema, entre totes tenim… —Va comptar els caps fent saltironar un dit en l’aire—. Comptant la Lola, que ja no s’escapa, tenim… vuit criatures! Falten les de la Júlia, si és que en té.

—No en té —va dir la Marta.

—Ja ho veieu, quina llàstima —conclusió de la Nina—, les dones ja no som bones paridores, com abans. Se’n perd l’espècie. Ah, però espereu, espereu, que ens en falta una! Tinc una notícia que us farà caure de cul! Com pot ser que me n’hagi oblidat? Esteu preparades? —Silenci expectant, mirades de picardia—. Sóc àvia! Sí, sí, com ho sentiu! Àvia! Oi que no fa gens per a mi?

—Ets àvia? —va interessar-se l’Olga—. Però quina edat té la teva filla?

—Vint-i-set. Però no és de la nena. És del noi, del petit. Un bombonet de vint-i-cinc anys molt ben aprofitats. Ja ho sabia, que me’l prendrien així que sortís al carrer.

—Jo també podria ser àvia —va pensar l’Olga en veu alta—. Tinc quatre fills casats.

—El meu no està casat ni en té la intenció. Va ajuntar-se l’any passat amb una noia molt bufona que semblava llesta, però ja ho veieu, a la primera, patapam! Gol! Per a això s’han legalitzat les pastilles? El nen té catorze dies i es diu Hugo. Ep, que el nom no l’hi he posat jo, que quedi clar! Oi que estic estupenda per ser una iaiona? Si el meu nét sabés com passo les tardes, pobret.

—I els teus dos fills són del teu marit? —va voler saber l’Olga.

—Sí, del mitja merda. El que la Lolita va conèixer. —Va girar-se cap a la concurrència per explicar-ho—: La Lola va venir al meu casament.

—I per què l’insultes tota l’estona? No et sap greu insultar el pare dels teus fills? —Allò també compungia l’Olga.

—Li hauria de saber greu a ell, que va marxar després de néixer el segon perquè, deia, no estava preparat per ser pare. I es va quedar tan tranquil. A sobre, mai no els ha volgut veure ni m’ha donat ni cinc cèntims per criar-los. I no és perquè no l’hi demanés, que de vegades les vam passar ben magres. —Va sospirar—. L’insulto, reina, però l’hauria d’haver matat.

L’Olga va abaixar el cap.

—Ja veig que tens motius per estar dolguda. —La va disculpar, a contracor—. Però l’hauries de perdonar.

—És clar, és clar. Li dono l’absolució, també? No, noia. El perdó vol un temps que ell no es mereix.

—Potser tornarà, dona.

—Au, vinga! —va saltar la Nina—. Això sí que seria divertit. Li presentaria el nòvio nou, a veure què li semblava.

La Lola va acostar-se a la delícia que l’esperava al plat, i el va ensumar.

—Ens mengem la meravella aquesta, o què?

—Sí, sí, sisplau, que jo necessito recuperar forces! Aquesta tarda he treballat de valent! —Una altra riallada a un volum massa alt.

—Lídia, sisplau, fica l’ànec al forn, que es vagi escalfant —va manar la Marta, traient el cap un moment per les portes batents de la cuina.

—Sí, això, això! Escalfem l’ànec. —La Nina ja no tenia aturador—. Va, noies, comencem! No sigueu tímides, que ara som en una altra època. Si això no s’anima, me’n torno a casa per escalfar el meu propi ànec. —Riures embogits, mirades espantades—. D’acord, d’acord, ja callo. Perdoneu. Sí, perdoneu. És que no sé parar. Què collons, és que feia temps que no estava tan contenta. Per un cop a la vida tinc de tot: nòvio, amigues, nét i fins i tot plans. La felicitat em fa parlar massa. A vosaltres no us passa? La felicitat i potser també el whisky. Cony! Aquest vi blanc és molt bo, Marta. Agafarem una trompa com un piano! Jo la primera! Va, brindem!

—A mi se m’ha acabat la llimonada, però ja brindo amb aigua —va dir la Lola.

—Què fas? Boja! No es pot brindar amb aigua! Que algú ompli la copa de la Lolita. Ja és l’hora que el teu fillet tasti l’alcohol, noia. Ai, perdó, Lola, Lola, me n’havia oblidat. No m’acostumo a dir-te així, perdona. Tot i que estic d’acord que ja no estem per diminutius. Va, només tres ditets, així. Per brindar i prou.

—On deu ser la Júlia, amb aquest temps que fa? —va preguntar la Marta.

—Jo us torno a dir que no vindrà —va insistir la Lola.

—I per què no hauria de venir?

—Jo crec que la Lola té raó —va fer la Nina—. Tu vindries si estiguessis en el seu lloc? Jo em penso que ens dóna excuses perquè no ens vol veure. La propera trucada serà per dir que li sap molt greu però que al final no pot.

—Vols dir? —L’Olga feia uns ulls com taronges i tirava el cos endavant.

—Sí, però no em feu cas. Jo m’equivoco sovint. Tota l’estona! Ara mateix sento que tota la meva vida fins avui ha estat un error. Un error gegantí. Tot menys els meus fills, és clar. Els meus fills se salven. Oh, el vi està boníssim. Quin és?

—Monopole blanc.

La Nina va arrufar els llavis i el nas en una ganyota que volia dir: «No ho havia sentit mai».

—Doncs jo penso que a la Júlia no li fem cap por —va opinar la Marta—. No la vau veure durant el cop d’estat? Era al parlament quan va entrar en Tejero fotent trets i dient tot allò de «Todo el mundo al suelo». Va ser una de les dones que els colpistes van deixar sortir abans, però ella va voler quedar-se.

—Ah, sí? —La Lola no estava al cas d’aquesta proesa.

La Marta va continuar:

—Quan la van entrevistar a la tele, va dir que ho havia fet per coherència. Que després de tant reclamar igualtat entre homes i dones no podia acceptar un tracte de favor només per ser una dona.

—Una inconscient! —va ser la sentència de l’Olga.

—Doncs a mi em sembla molt valenta —va dir la Marta, mentre se li tancaven els ulls—. Em penso que he begut massa.

La Lídia va sortir de la cuina amb l’abric posat i el paraigua a la mà. Una aroma penetrant i dolcenca va arribar amb ella: la de l’ànec rostit.

—L’ànec ja està. He deixat la salsa a la salsera. —La noia va somriure, humil, i no va poder evitar dir—: T’ha sortit tot molt bo, mestressa. Ah, i les creps ja estan emplatades i a punt de gratinar.

—Molt bé, Lídia, gràcies per tot.

—Segur que vols que me’n vagi?

—Sí, sí, segur —va dir la Marta—. Massa que has fet.

—Amb una nit així, ve de gust anar cap a casa.

—Digue-m’ho a mi! —la Nina.

La Lídia va dedicar a les companyes —que diferents que eren!— un comiat de nena petita: va moure en l’aire una mà molsuda i blanquinosa.

—Acabin de passar-s’ho bé, senyores —va dir, mentre feia cap a la porta i la tempesta.

—Ui, ens ha dit senyores… —va acusar la Nina—. Que perversa.

L’Olga arrufava el front.

Tan bon punt va tancar-se la porta, va sonar un altre tro. La intensitat dels llums va fluctuar un moment, dues vegades. Finalment va passar allò que feia tota la tarda que amenaçava: van quedar-se a les fosques.

De la ràdio de la cuina, que anava amb piles, arribava una veu masculina: «Hoy puede ser un gran día donde todo está por descubrir, si lo empleas como el último que te toca vivir…».

Ningú no sabia gaire res de la vida de l’Anna Maria Borràs Truyol, a qui totes anomenaven Nina des de sempre. La recordaven com una nena alegre, una mica mandrosa per als estudis, més disposada per a les activitats a l’aire lliure. Filla única d’un matrimoni de fabricants de sifons de Mataró, tan entregats a la prosperitat del seu negoci que no trobaven mai temps per visitar la seva filla els diumenges.

Les poques vegades que els pares de la Nina la visitaven un diumenge ho feien en un cotxe carregat de begudes carbòniques. Gasoses, llimonades, taronjades, sifons… El Vicentet les descarregava i les amuntegava dins el llenyer, a trompades. Quan acabava la feina, rebia com a premi una ampolla gran de gasosa per a ell sol. Les nenes també rebien la seva dosi amb el dinar d’aquell dia. Els sifons i tota la resta eren per a les monges, a qui les toques i l’estiu feien venir una calor horrorosa. A la missa del diumenge, de vegades el mossèn agraïa les donacions del senyor Borràs. I a la benedicció de la taula, on hi havia gasoses, normalment també es deia el seu nom. Quan això passava, la Nina se sentia molt orgullosa del seu pare.

Però no eren les gasoses les que feien de la Nina una de les nenes més populars del col·legi. Era la seva habilitat, deia ella que «emanada dels astres», per llegir les línies de la mà. Tenia un llibre que mai no es cansava d’estudiar i on de mica en mica ho aprenia tot: quines són les línies principals, quin planeta regeix cada dit o què passa si tens els dits més grossos del normal. Totes se l’escoltaven bocabadades. Un cop li va llegir la mà al babau Vicenç. Mai abans no havia llegit —ni tocat— la mà d’un noi. Va començar, com sempre, per les línies més importants: vida, cor, cap i destí.

—Mira, la teva malaltia és aquí, veus aquest puntet una mica vermell? —Va assenyalar la base del dit polze—. I també en aquesta estrella que remata la línia del cap, la veus?

El Vicenç s’ho mirava tot de molt a prop, enganxant el nas al seu palmell, però no hi veia res de tot allò que la Nina deia.

—No ho sé —contestava.

—I aquesta marca d’aquí vol dir un amor per a tota la vida. Algú t’estimarà molt i per sempre.

—Que bé, que bé, que bé! Seràs tu? —El Vicenç se n’alegrava molt, d’aquelles notícies.

—No es pot saber qui serà, això les mans no ho diuen. —Cara de contrarietat del noi—. Però fixa’t, aquí veig que ets una persona molt tendra, amb molt bons sentiments. I generós! Són qualitats molt bones. Ho diu la teva línia del cor, que és molt llarga, mira-la, arriba fins aquí —i la Nina li passava el dit pel solc, des del naixement sota el dit petit fins a la base de l’índex.

—Em fas pessigolles! —Ell reia, amb la seva veu desafinada, i apartava la mà.

—Deixa’m continuar. Hi veig coses realment importants. —El Vicentet li va tornar la mà—. Mira, aquí. Veus aquesta ratlla? Aquesta que neix just al mig de la palma. —Ell s’hi fixava tant que li queia una mica la bava—. És la línia del destí, i normalment surt de més avall, de prop del canell. Tu la tens aquí perquè hauràs de superar alguns problemes. Potser ho passaràs una mica malament, però tot acabarà bé.

El Vicentet no ho entenia tot o, més aviat, no entenia gairebé res, però li agradava ser a prop de la Nina, amb la seva olor de colònia, la carícia de la seva veu, la tebior de les seves mans i aquella manera com els seus dits li feien pessigolles quan li buscaven el futur. Quan es distreia, li deia:

—Guapa!

La Nina el renyava.

—Entens què et dic?

—Sí, sí, sí.

—No badis.

—No, no, no.

Però les bones intencions se li oblidaven molt de pressa. De seguida hi tornava:

—Guapa!

La Nina feia veure que no el sentia:

—No tindràs fills.

—No? —Cara d’ensopiment—. Per què? No em casaré?

La Nina va mentir per caritat:

—No ho veig, això. —El Vicentet es va animar una mica.

—Guapa!

—Xxt! Et distreus!

—Sí?

—Concentra’t.

—Sí, sí.

La Nina va veure més coses que no li va dir. Algunes les hi va amagar per no fer-lo posar trist, com que no es casaria mai. D’altres no les hi va dir perquè li feia vergonya, com que a la base del dit polze hi tenia com una muntanya molt forta que volia dir una sexualitat enèrgica. En canvi, li va dir que la seva línia de la vida era molt llarga —tot i que n’havia vist que ho eren molt més—, senyal que viuria almenys fins als setanta. Al Vicenç aquesta notícia el va fer molt content.

A la Nina li hauria agradat llegir la mà a alguna monja, però l’única ocasió que va tenir va ser amb l’hermana Presentació, que era la més jove. Tal com es pensava, va enfadar-se molt. Li va dir que la quiromància era una pràctica herètica que mereixia l’excomunicació i la va delatar a la madre superiora. La van castigar a passar dos dies a la capella. Mai més no ho va tornar a intentar.

Després de l’estiu del 1950, l’últim de la Júlia al col·legi, i també l’últim de les bessones Viñó, la Nina i la Lolita encara van passar allà un curs i un estiu més. En aquell temps es van fer amigues inseparables. Va ser una amistat nascuda, com la gran majoria, de la necessitat compartida. Cadascuna va ser la salvació de l’altra, el seu refugi a l’internat i a la vida.

Durant el curs van fer aliança per tal de memoritzar rius, afluents, regions i capitals, mentre una monja assenyalava amb un punter un mapa desplegat davant de la pissarra. Van lamentar-se juntes de les dificultats de la gramàtica i l’aritmètica. Van estudiar escales a quatre mans en el piano vell i atrotinat de les monges —la Lola amb més traça—, van arrufar el nas de la mateixa manera amb les lliçons de francès, en les quals la Nina tenia avantatge: sabia l’idioma gràcies a una mainadera d’Argelers que la va cuidar fins als deu anys.

A l’estiu, durant les vacances solitàries de les internes, van aprendre a fumar —d’amagat, és clar—, van beure juntes el vi dolç de la capella i un dia en què la Lola va rebre visita del seu cosí Emili —que era l’ésser humà més tibat del món perquè vivia a Sant Sebastià i es pensava qui sap què— el van fer pujar al terrat només perquè veiés un estenedor tot ple de calces de les monges, grosses com pantalons. No les van expulsar de miracle.

Però el més important que van compartir van ser les confidències. A les nits de xafogor, mentre els grills del jardí cantaven per a elles, van parlar de tot el que estava prohibit. El cos de les monges. La mala llet de l’hermana Presentació. Els seus cossos. El cos del Vicenç —que ara es passava el dia tancat amb un cadenat dins el seu recambró. On devia ser la Júlia. Nits de noces. La virginitat de les verges. Si pagava la pena evitar anar a l’infern. Els fantasmes que vivien al pou del col·legi.

La darrera vegada que la Nina va llegir la mà a la Lolita va ser l’estiu del 1951 i de franc.

—Tens mans d’artista. Dits gruixuts, forts. Seràs pianista, com el teu pare —va predir.

—Això ja ho sabia. Què més? —es neguitejava la Lolita, que volia sentir coses noves.

—A la teva vida hi haurà un amor molt gran, que ho omplirà tot. No, espera… En seran dos! Dos amors. Tens dues línies que es toquen aquí, mira. —Assenyalava un punt gairebé al centre del palmell—. Com dos camins que es bifurquen. Potser són dos amors molt junts, amb alguna relació entre ells. És una mica estrany. Deixa’m veure l’altra mà.

Quan acabava amb les línies principals, la Nina s’ajudava amb una lupa per buscar creus, triangles, rectangles i marques molt importants que no es veien fàcilment. Calia mirar bé i saber-ne molt o no les trobaves. De vegades volien dir coses terribles.

—Aquesta creu d’aquí, al mont de Júpiter —va assenyalar la base del dit índex—, vol dir que trigaràs uns quants anys a casar-te.

—Quants anys?

—Força, però no ho sé del cert.

—Però em casaré.

—Sí.

—Segur?

—Sí, seguríssim. Ho tens aquí. Però el més important és que estimaràs dues vegades, i totes dues amb molta intensitat.

—Ves per on.

Totes les alumnes del col·legi de les paulines sabien, gràcies a la Nina, que hi ha quatre-cents trenta-tres sistemes diferents i autoritzats de llegir les mans. Que el primer quiromàntic va ser un senyor alemany del segle XIV que es deia Bartomeu No-sé-què. Que les prediccions s’han de fer a les mans netes, en dejú, almenys tres hores després d’acabar de treballar i millor a la llum del dia —però mai amb sol directe. No es pot endevinar el futur de persones malaltes ni que no hagin fet set anys. Les lectures es fan a la mà esquerra, que és la més propera al cor i està regida pel planeta Júpiter, per bé que en cas de dubtes es pot consultar també la dreta. A la dreta hi portem l’herència del passat; a l’esquerra, la nostra aportació al futur. Les falanges dels dits també són molt importants: a la primera hi ha el món diví, a la segona, el món abstracte i a la tercera, el món material. Si la tercera falange és massa ampla tenim una «mà d’espàtula», que és típica d’artistes, de filòsofs i, en general, de persones capaces de ser útils a la societat. «El món avança gràcies a les mans d’espàtula», deia la Nina, solemne, quan donava lliçons.

Després de la lectura venia la interpretació, que era el més difícil. La Nina havia estudiat molt, però també tenia bona imaginació.

—Potser t’enamoraràs de dos bessons —va dir a la Lola.

—Bessons?

—O potser no són bessons, només germans.

—Vols dir?

—En tot cas, són de la mateixa família.

La Lolita es prenia molt seriosament les prediccions de la Nina, com totes. Se l’escoltava amb la seriositat i el respecte que cal dispensar als oracles.

La Nina mai no es llegia la mà a ella mateixa perquè tots els entesos ho desaconsellaven i perquè, a més, era antinatural. Però la veritat era que s’havia passat tantes hores estudiant els exemples del llibre en les seves pròpies mans que se sabia el seu destí i la seva personalitat de memòria. Les palmes de les mans, el llibre ho deia, són com les cartes de navegació dels mariners. Allà hi és tot, però cal saber-ho veure.

Sabia, per exemple, que tindria un matrimoni curt i desgraciat, perquè la seva línia conjugal, que és la que arrenca al dit petit i avança perpendicularment fins al cantell contrari, acabava en dues punxes. Tindria dos fills, una noia i un noi: la marca prima i la més gruixuda l’hi deien clarament. L’error que va canviar la seva vida com una catàstrofe, però, no va saber veure’l enlloc. Si l’hagués previst, les coses haurien anat d’una altra manera.

Durant anys va perdre la fe en els seus poders. Els va negar. Tenia altra feina, altres maldecaps. Només hi va tornar a creure quan, molt de temps després, va decidir-se a estudiar idiomes. Va recordar que tenia l’última falange del dit petit una mica més gran que les altres, com pertoca als que són hàbils amb el llenguatge. Va decidir que estudiaria anglès i una mica d’alemany —el francès ja el dominava. Va aprofitar els embarassos dels seus fills. Tenia temps lliure i buscava el seu lloc al món. Feia poc que havia comprès que hauria de trobar una feina. No tenia estries a l’índex, i això volia dir que mai no triomfaria a la vida. No li importava gens. Ella només volia viure tranquil·la.

Va començar a treballar després de néixer el seu fill petit. Va buscar una feina per necessitat i la va trobar de subsistència. Feia de secretària en un despatx d’advocats de Barcelona. Ho va deixar per fer de recepcionista nocturna en un bon hotel. Potser s’hi hauria estat molts anys si no hagués tingut un d’aquells cops de sort que passen una vegada a la vida. Era al taulell de recepció quan va arribar un client habitual a queixar-se que no podia dormir. Havia demanat una habitació tranquil·la per descansar i n’hi havien donat una que mirava al carrer, que no podia ser més sorollosa. Era tard, la Nina estava sola, no hi havia cap responsable a qui preguntar. Va decidir tractar bé el client, fer-lo content. Li va donar una altra habitació, superior a la que tenia —i sense recàrrec—, va buscar un noi que l’ajudés amb el trasllat de l’equipatge i com a compensació per les molèsties li va enviar una ampolla de bon vi. Se la va jugar prenent tantes decisions, però va tenir sort: a la direcció de l’hotel li va fer gràcia la seva espontaneïtat, per bé que li van descomptar del sou l’ampolla de vi. A qui més li va agradar tot plegat va ser al client, que era Francisco Bermúdez, el promotor d’espectacles més famós d’aquella època.

L’endemà, mentre pagava el compte, Bermúdez li va preguntar amb un somriure:

—Li faria res dir-me quina edat té?

—I tant que no. Vint-i-dos.

—Per casualitat parla algun idioma?

I la Nina, molt orgullosa, va respondre:

—Anglès, francès i alemany.

—Llavors li vull oferir una feina. I em penso, sincerament, que l’hauria d’acceptar.

Francisco Bermúdez era un home seriós, culte, poc parlador, amb fama de molt formal, que viatjava per tot el món, sabia moltes coses i tenia tractes amb tota mena de gent estranya. Travessava un bon moment, per bé que el millor encara havia d’arribar. La primera feina que va oferir a la Nina va ser com a secretària internacional. S’havia d’ocupar de tractar amb els representants dels artistes estrangers i negociar les clàusules dels contractes. Li va oferir un bon sou. Només hi havia un inconvenient, tot i que per a ella no ho va ser: les oficines de Bermúdez eren a Madrid.

La Nina no s’ho va pensar. Va fer les maletes i se’n va anar amb els seus dos fills a la capital de l’Imperi. Va fer la feina que li havien encarregat i la va fer tan bé que Bermúdez li va demanar que fos la seva secretària personal. Va haver de suportar molts comentaris desagradables. En aquella època gairebé ningú no entenia com es podia ascendir sense fer mèrits al llit de ningú. Quan algú ho deixava entreveure, ella sortia en defensa del seu cap: «Francisco Bermúdez no necessita fer cap baixesa per contractar ningú i jo tampoc perquè em contractin», deia.

A la promotora d’espectacles la Nina s’hi va trobar com peix a l’aigua. Allà no es trobava tan estranya com en altres bandes, no havia de portar l’uniforme de secretària ni el de recepcionista d’hotel i tenia l’oportunitat de conèixer un munt de gent excèntrica i, per tant, interessant. Els artistes, tots, estaven una mica guillats, però eren una altra cosa. La majoria no volien acceptar la grisor de la societat que els havia tocat. Molts vivien a l’estranger. Li confirmaven cada dia que el món no era el lloc on ella havia nascut. Li feien creure que quan per fi tot comencés a anar més bé, ella s’adaptaria als canvis més de pressa que ningú.

Els seus anys a Madrid van ser intensos. Va treballar de valent, va aprendre moltes coses. Amb els anys en parlaria com de «la millor època de la meva vida». Només després de mort el dictador, el 1975, va donar-se permís per tornar a casa, per bé que el camí de tornada va ser una mica més difícil. La filla gran no va voler deixar Madrid, perquè no sentia Barcelona com casa seva. El petit no hi va posar problemes. Va llogar un pis al carrer de l’Hospital i va demanar feina com secretària en una productora de cinema que tot just començava a rodar pel·lícules en català. L’hi haurien donat igualment només llegint el seu currículum, però la carta de recomanació del senyor Bermúdez també hi va ajudar força.

La Nina de vegades tenia la sensació que havia viscut unes quantes vides. La de la nena de bona família que passa els estius en un internat de monges. La de la dona casada abans d’hora amb un poca-vergonya. La de la mare sola amb dues criatures petites. La de la dona de trenta, madura i estable econòmicament i emocionalment, que només pensa a menjar-se el món. La de la dona encara més madura que ha après a no fer cas dels comentaris dels altres i viu com li sembla. Se sentia feta de fragments de cadascuna d’aquestes existències, com si fos un trencaclosques on la manca d’una sola peça esguerra la imatge final.

Dins la foscor que havia provocat la tempesta, les quatre companyes esperaven les espelmes. La Marta remenava un calaix del bufet, buscant a les palpentes.

—En tens o no? —preguntava l’Olga.

—Escolta, Nina —va recordar la Lola—, encara llegeixes les mans?

—I tant! I molt més bé que abans, perquè vaig fer uns quants cursos, alguns amb mestres molt importants.

—I ens les llegiries?

—És clar. Les mans de les maduretes són les millors —riallada—, tenen més història. I les dels madurets també, és clar. Mira, justament aquesta tarda li he fet una lectura de franc al meu nòvio nou.

Riures generalitzats.

—No sé si preguntar-te què ha sortit.

—Voleu un resum? Que és un faldilletes i un galtes. Però m’és igual. D’aquests n’he tingut uns quants. Sé com tractar-los. A més, si està amb mi no tindrà forces per anar-se’n al llit amb d’altres. Ell diu que tot això forma part del passat, que jo l’he redimit. —Va llençar una salva de riures estentoris.

—I tu te’l creus?

—No, però m’és igual. De moment el tracto com a un amant ocasional. No em deu cap explicació i jo a ell tampoc.

Els seus ulls ja s’havien acostumat a aquelles ombres, on s’endevinaven entre elles més que no pas es veien.

La Lola, amb una forquilla a la mà i encara mastegant, va fer una observació:

—Ui, aquestes angules estan boníssimes. Què tenen?

—Una emulsió de llimona, nata líquida, rovell d’ou, una miqueta de brandi i un polsim de pebre blanc —va recitar la Marta de memòria, mentre muntava una espelma dins una palmatòria i buscava la capsa de llumins que hi devia haver per allà—. Aquest toc fresc que noteu és el de la llimona.

—I això altre, Marta? —La Lola feia cara de misteri.

—Flam d’albergínia —va fer la Marta.

—Albergínies! —Una alegria—. És clar! S’hi noten una mica les llavors.

—Molt discretament —va afegir la Nina.

—A mi m’agraden més les angules —la Marta.

—A més, són diürètiques —l’Olga.

—Les angules?

—No, dona. Les albergínies.

La Marta va aconseguir encendre les espelmes i va posar dues palmatòries enmig de la taula. Totes quatre van quedar il·luminades com en una pintura tenebrista. El sopar d’Emaús de Caravaggio en versió moderna i femenina.

—Tant de bo la llum no trigui gaire a tornar —va dir l’Olga, seient entre els cruixits del glacé i el dringar del braçalet.

La Marta tornava de la cuina. Abans de marxar, la seva ajudanta havia deixat les creps farcides amb la mussolina de rap, les havia embolicat amb molta cura i les havia regat amb la melosa velouté. Estaven a punt per al minut de grill i, en veure-les, va tenir ganes de menjar-se’n una allà mateix. Era un plat sofisticat, gairebé exuberant, que tenia l’èxit assegurat. Va encendre una altra espelma i la va deixar al costat dels fogons, va mirar que el forn estigués encès. Era de gas, per sort. Les creps estarien fetes de seguida.

El Monopole s’estava acabant, però en tenia una altra ampolla a la nevera. Va anar a buscar-la, la va destapar, la va dur a la taula i va reomplir les copes.

—Alegria! —va celebrar la Nina.

—Vols que t’ajudi? —va preguntar l’Olga, observant les anades i vingudes de la seva germana.

Però la Marta va ser clara.

—Tu aquí quieta.

Quan la cuinera va entrar amb les creps, hi va haver aplaudiments al menjador.

—Quina delícia! Però què collons és això? —va entusiasmar-se la Nina—. Dilluns ho explicaré a les meves companyes de l’ofi i voldran escanyar-me, us ho prometo. Marta, reina, podríem quedar demà o demà passat per això del llibre de la meva col·lega? No sabria com dir-li que me n’he oblidat.

—És clar, després mirem l’agenda.

—Què bé, nena, gràcies.

La mussolina portava el rap tallat a bocinets —impossible de reconèixer—, un gotet de xerès sec, un altre de vi blanc i una mica de nata líquida. El gust era intens, original.

—Déu meu, Marta, quina meravella —va fer la Nina, exaltada de plaer.

—He deixat la de la Júlia a la cuina —va dir l’amfitriona, que només s’havia menjat una mossegada de la seva.

La Lola va observar:

—No menges gens, Marta.

—És una llei universal —va sentenciar la Nina—, qui cuina, no menja. La propera vegada ens n’anem a un altre restaurant i així podràs sopar com Déu mana.

Va contestar l’Olga:

—Un altre restaurant? I ara! On estaríem més bé que aquí?

La Marta no va dir res perquè mastegava un mos d’albergínia banyat amb la sala de pebrots. Quan la Nina va servir-se l’últim culet que quedava dins la segona ampolla de Monopole, la Nina va picar amb la mà a la taula i va fer una proposta.

—I ara, què? Juguem a alguna cosa?

—Voleu que serveixi l’ànec? —La Marta continuava en el seu paper, molt professional, però menys encarcarada. Guanyava confiança, estava més tranquil·la, se li encomanava l’esperit de la nit, havia begut força. O potser era, simplement, la teoria del gat de l’Àlex Baudet, vés a saber—. Es refredarà.

—Per l’amor de Déu! Una treva! Esperem una mica —va pregar la Nina.

L’Olga, amb una ganyota qui sap si de dolor, va afegir:

—Jo no penso menjar res més. Avui m’he passat!

—Jo també —va secundar la Lola—. Moltíssim.

—És que aquí dins no t’hi cap res més, reina —va fer la Nina, mirant la panxassa—. Has de deixar sortir alguna cosa.

—Seria pitjor que esclatés el modelet de l’Olga. —La Lola va esclafir a riure, amb un estil que no era gens d’ella.

L’Olga també va riure, encomanada. Poc natural.

—Si m’esclata el vestit, m’agafarà un atac! Amb els diners que m’ha costat!

—Però despullada estaries molt més còmoda —la Nina.

Reien com boges, doblegant-se per la cintura —les que podien—, tancant els ulls, eixugant-se les llàgrimes. La Marta era l’única que encara es comportava.

—Què us sembla si deixem l’ànec per quan arribi la Júlia? Així almenys trobarà un plat sencer.

Tothom hi va estar d’acord.

—Sí, sí, esperem la Júlia —reia la Lola.

—Sí, sí, guarda l’ànec —la Nina.

—Recordeu el joc de les penyores? —La Lola ho va dir sense pensar, amb els ulls humits de tant riure, evocant una memòria que s’anava deixondint de mica en mica, com la Marta—. Voleu que hi juguem un altre cop? Potser ens aniria bé per posar-nos al dia de tot el que ha passat en els darrers trenta-un anys.

—Posar-nos al dia? —L’Olga va arrufar els llavis—. Quina mandra!

—Tu dirigies les sessions com un sergent, Olga —va recordar la Nina—. Eres una manaire insuportable.

—Manaire? —va fer la Marta—. Era dolenta!

L’Olga va torçar el cap, encisadora, per justificar-se.

—A aquella edat totes les nenes són dolentes.

—No. —La Marta movia el dit índex davant el nas de la seva bessona—. Tu eres retorçada.

L’Olga feia que no amb el cap, mirava cap a una altra banda. No pensava pas amargar-se el sopar recordant com era als catorze anys.

—Totes ho érem —va mirar de suavitzar la situació.

—Tu més. —La Marta insistia.

La Nina va interrompre aquella picabaralla.

—T’atreveixes a tornar a fer de mestra de cerimònies?

—No ho sé…

—Va, germaneta, no dissimulis. Te’n mors de ganes.

—Seria curiós —va reconèixer l’Olga—. Una mica fora de lloc, però curiós.

—Podríem posar una penyora cadascuna, com abans. Després haurem de fer alguna cosa per recuperar-la. Però ha de ser difícil —va continuar la Lola, que començava a imaginar maldats, com imitant l’Olga de tres dècades enrere.

—I divertit! Ens en farem un fart de riure! —va afegir la Nina.

—Amb la condició que l’Olga també hi jugui —va demanar la Marta.

—Sí, sí, avui no se’n deslliura ningú.

—Quina bogeria —l’Olga, neguitosa—. Queda vi?

—I a sobre, trompes! —la Nina, contenta—. Mai hem jugat trompes! Això serà genial.

—Vaig a buscar més vi. —La Marta va entrar a la cuina.

—Aquest blanc és molt perillós.

—Doncs espereu a tastar el negre! —des de la cuina, la Marta.

Van sentir un soroll que venia de la porta del carrer. Els va costar reconèixer-la —per la foscor—, però l’ombra de la Lídia es va anar apropant a la reunió per transformar-se en la Lídia de carn i ossos, xopa com un pop.

—Ui, m’he espantat! —L’Olga va fer un bot.

La Marta tornava amb una ampolla de cariñena Banda Azul acabada d’obrir. Era el vi que havia previst per acompanyar l’ànec, però valia la pena assaborir-lo ara que la festa estava en el seu clímax. Gràcies a l’alcohol i a la feinada gairebé havia deixat de pensar en l’Àlex. Havia decidit continuar així.

—Lídia! Què hi fas, aquí?

—Diluvia, mestressa. És espantós. Els semàfors no funcionen. Els carrers són rieres. A més, han tallat el trànsit perquè hi ha hagut un accident. Puc quedar-me aquí fins que afluixi una mica?

—I tant, que pots. Queda’t tanta estona com vulguis.

—Gràcies. —Somriure—. Vaig a eixugar-me una mica.

Ella mateixa va preparar-se una palmatòria i se’n va anar cap a la cambra dels mals endreços, al fons, on hi havia el petit vestuari i la porta amb el bany del personal.

Al menjador les noies ja s’estaven organitzant, felices amb aquell retorn al passat. La Nina havia recollit els plats buits i els havia deixat damunt el bufet. Al mig de la taula havien preparat l’espai on deixarien les penyores. Una mena d’altar del sacrifici, pensava alguna. La Lola havia canviat de lloc per deixar la mestra de cerimònies al mig.

—Olga! Olga! Atenció! La Lola ha tingut una altra idea boníssima! —va anunciar la Nina, i girant-se cap a la Lola—: Va, explica-la tu.

—Proposo que escrivim una pregunta en un paper. Una per cap. Com més compromesa, picant, impertinent o incontestable sigui, molt més divertit. Ha de ser una pregunta personal, és clar. El joc consisteix a preguntar allò que mai no es pregunta.

—I després?

—Després totes haurem de contestar la pregunta amb total sinceritat, llevat de qui l’ha pensada. L’autora se’n deslliura.

—Oi que és fantàstic? —A la Nina li brillaven molt els ulls.

—I si algú no vol respondre? —va preguntar l’Olga.

—Llavors, perdrà la penyora —va fer la Lola, la ideòloga—. Quedarà en un fons comú, com quan érem petites. Us en recordeu?

L’Olga va fer que sí. Ho recordava prou bé.

—Per mi, d’acord —va aprovar—. Qui tria l’ordre de les respostes?

—L’autora de cada pregunta. Així totes serem una mica mestres de cerimònies. Confesseu que us en moríeu de ganes! Recordeu el jurament sagrat? I aquell turbant negre que portava l’Olga?

—Era de la meva mare! —va recordar la gran de les bessones Viñó—. Vaig agafar-lo d’un calaix.

—Feies molta por quan el duies i et començava a tremolar la papada —va reconèixer la Lola.

La Marta rumiava. Un somriure maliciós se li anava dibuixant al rostre. No sabia si era pel vi, pel joc o per alguna altra raó, però de cop l’absència de l’Àlex ja no era tan important.

—Sou unes harpies! —va dir. Va seure, va clavar un copet a la taula amb totes dues mans—. Va, per on comencem?

—Les regles! Primer les regles! Olga, digue-les tu —va fer la Nina.

—Bé, les de sempre, oi? —l’Olga, recordant sense cap dificultat—. Prohibit dir mentides, prohibit amagar informació interessant, prohibit deixar de jugar.

La Nina es neguitejava. Massa emocions per a un sol dia. Ni tan sols era capaç de quedar-se quieta en el seu lloc. Es va aixecar, va seure de nou a la taula del costat, amb les cames separades, un cop més li van veure la punta de les calces negres. Va dir:

—Ei, ei, va! Comencem o no?

—Vaig a servir una mica més de vi —va fer la Marta.

—A mi no me’n posis —va demanar la Lola—. Em penso que per avui ja he begut prou.

—Doncs bé —l’Olga, solemne, mestra de cerimònies tres dècades més tard—. Aneu rumiant les preguntes, noies. Marta, ens caldrà llapis i paper.

—I tant!

La Marta va trobar un quadern de fulls quadriculats que tenia en un calaix de la cuina. Va arrencar-ne una pàgina per a cadascuna. Hi havia un llapis i un bolígraf que podien utilitzar per torns.

Des del carrer arribava un retrunyir de trons que s’allunyaven, barrejats amb aquella música que sonava i sonava, incansable, a la ràdio de la cuina. Aquest cop era una veu femenina, en italià: «E dicevo: senza di te, cosa farei? Senza di te. E ho capito che non si deve dire mai la veritá…».

L’Olga va continuar, encantada de poder donar ordres un altre cop. Per una estona, fins i tot va deixar de molestar-se pels comentaris de la Nina.

—Mentre penseu la pregunta, heu de lliurar una penyora. Recordeu que només s’admeten objectes personals. Seguirem l’ordre en el quan estem assegudes, d’acord? —Assentiment general—. Comences tu, germaneta.

Totes feien veure que rumiaven molt, mentre miraven el paper en blanc.

—Molt bé. Les claus del cotxe poden ser? —Va buscar aprovació en les mirades de les altres.

—I tant que sí —va aprovar l’Olga—. El cotxe és teu, oi?

La Marta va deixar al mig de la taula aquell clauer que havia tingut tant protagonisme en el trencament d’aquella mateixa tarda.

—Lola?

—Molt bé, em toca. —La Lola es va doblegar amb molta dificultat per treure alguna cosa de la seva bossa, que era al terra—. Us agradarà molt, noies, ja ho veureu. —Va treure’n un sobre llarg i arrugat. Hi havia una adreça escrita amb cal·ligrafia de col·legial—. Jo poso una carta d’amor que he rebut aquesta setmana.

Hi va haver exclamacions d’entusiasme generalitzades, com quan una estrella de rock apareix a l’escenari.

—Uuuuuh! Lola, cony! Llegeix-la! —va cridar la Nina.

—Després, després. —Somriure encisador, com de nena—. Quan la recuperi.

—Això promet!

Seguint l’ordre establert, era el torn de l’Olga.

—Què puc posar? Si no hagués deixat a casa la bossa nova… —dubtava.

—Posa el braçalet! —va proposar la Lola.

—No, el braçalet no. No me’l trec mai.

—Per això mateix! —va dir la Lola—. Així t’hi esforçaràs.

—El braçalet! El braçalet! El braçalet! —s’animava la Nina.

Davant la insistència, i com que tampoc no se li acudia res millor, l’Olga es va treure del canell el tresor dringador tot ple de medalletes i el va deixar al mig, al costat de les claus i la carta d’amor.

—La següent —va dir—. Només faltes tu, Nina.

—Tens raó. Per què sempre sóc l’última? Deixeu que m’ho pensi. Jo tampoc no porto bossa. Ni sostenidors, per desgràcia. Ja ho tinc! —Es va ajupir sota la taula, per agafar alguna cosa que havia llençat només arribar—. Un paraigua serveix?

—És teu?

—Sí —va dir—. L’he portat jo.

—Doncs ja ho tenim.

La Nina va lliurar la seva penyora: un paraigua plegable, horrorós de tan lleig, negre amb llunes de color rosa, que tenia dues barnilles trencades.

Després, totes quatre van prendre’s el seu temps per escriure la pregunta, doblegar el paper en quatre i deixar-lo en un altre piló al mig de la taula.

La darrera va ser la Marta. Va necessitar una mica més d’estona, un parell d’intents i dos fulls de la llibreta arrugats sobre les estovalles, abans de donar-ne un per bo. Quan el va deixar sobre la taula, la Nina va picar de mans, contenta com una criatura:

—Ai, quina emoció! Comencem, comencem, comencem!