Quina nota posaríeu a la vostra vida sexual?

La pregunta de la Nina portava la seva signatura, en tots els sentits. La va llegir en veu alta i amb cara de múrria. Les respostes li interessaven de debò.

L’Olga va saltar de seguida, ofesa, abans de deixar-la acabar.

—Però, això… això quina mena de pregunta és? D’aquestes coses no se’n parla.

—Precisament. —La Nina va somriure, s’ho passava bé—. Em toca a mi decidir qui comença, oi? —Les altres van fer que sí—. Bé. Doncs llavors comences tu, Olga. Així passes de pressa el tràngol.

—Jo? —L’Olga va obrir molt els ulls—. Jo no tinc res a dir.

—És clar que hi tens a dir! Quan fa que ets casada?

—Vint-i-quatre anys.

—És prou temps per fer una bona avaluació, em sembla. —La Nina somreia, maliciosa.

—Això és molt incòmode.

La Marta acabava d’omplir de nou el seu got i havia deixat l’ampolla de Chivas sobre la taula, al seu davant, fent parella amb el negre de Cariñena. Va oferir un glop a la seva germana, però l’Olga el va refusar amb un gest, de tan ocupada que estava per trobar què podia dir.

—Quina nota poso a aquest detall tan i tan concret de la meva vida? Doncs no us ho sabria dir… Mai no ho he pensat, això. Un deu, suposo. Quina nota voleu que hi posi? Un nou. No ho sé, són coses que ningú no pensa, crec. Jo no tinc pas cap queixa. El doctor Prats sempre ha estat molt atent amb mi, és tot un senyor. Hem tingut cinc fills, amb això ja està tot dit, oi? —El to era d’evidència, de contrarietat, d’autodefensa—. Ell és un home molt ocupat, que no es passa el dia pensant indecències. Té coses més importants a fer. Ni tan sols ho feia al començament, quan era més jove, ja us he dit que és tot un senyor. Si no, jo no hauria pogut… Jo no podria… Després, aquestes coses evolucionen. Amb el temps, arriba el dia que la sensualitat es torna alguna cosa més profunda, l’estimació autèntica, la compenetració de dos bons companys que han triat fer el mateix camí a la vida, i això és molt millor que aquells ensurts de la nit de noces o que els capricis efímers de la primera joventut, quan encara no saps ni de bon tros com te’n sorti…

—Resumint, Olga —la va interrompre la Nina—: que la teva vida sexual amb el Prats és una autèntica merda.

L’Olga va sufocar-se. Va agafar un tovalló, per ventar-se.

—Jo no he dit pas això! Tu no escoltes o què?

—Paraula per paraula. Per això.

—Tu has estat algun cop amb un senyor, Nina? —va defensar-se l’Olga.

—Jo he estat amb tota mena d’elements.

—Doncs tinc els meus dubtes que n’hagis conegut mai cap com el meu. Els senyors que ho són de debò mai no es comporten com carregadors de moll.

—De vegades sí, estimada. Te’n faries creus.

—No tinc la teva experiència, queda clar.

—És una llàstima, perquè podries comparar.

—Hi ha homes que no necessiten comparacions.

—Jo no en conec cap.

El duel entre la Nina i l’Olga s’anava tensant. La Lola, pacificadora, va intervenir.

—L’Olga ja ha contestat. Jo crec que ho ha fet molt bé.

—Sí, sí, «La vie en rose» —i la Nina va començar a cantar, histriònica—: «Quand il me prend dans ses braaaaas, il me parle tout baaaaas, je vois la vie en rooooose».

—Jo no en tinc la culpa, no heu tingut la mateixa sort que jo. A mi no em cal comparar el meu marit amb ningú altre per saber que és el millor. —Va servir-se una dosi generosa del whisky que la Marta vigilava i va voler donar per acabada aquella bestiesa de conversa.

—Que té algun problema al llit, el Prats? —La Nina aclucava els ulls, fent una mirada de detectiu.

—No penso contestar les teves impertinències, Nina, que ho sàpigues —va acabar l’Olga, encreuant les cames i mirant cap a una altra banda, com una nena enfadada.

—Deixa-la, Nina. Això és molt difícil per a ella, no li facis passar una mala estona —va intervenir un cop més la Lola—. Has de reconèixer que la pregunteta és una mica especial.

—Potser sí. Només una cosa més, Olga. —L’Olga va mirar al sostre, com si pregués a alguna divinitat inexistent que allò s’acabés d’una vegada—. Tu parles d’aquestes coses amb el teu home?

—I és clar que no! Hi ha coses de les quals no cal parlar, noia. Surten soles. No necessiten teoria —va fer l’Olga.

—Ens explicaries la teva nit de noces? —La Nina hi va tornar, que quan s’hi posava era molt insistent.

—És clar que no! És una cosa íntima, això, només del doctor Prats i meva, ningú n’ha de fer…

—Segur que va ser un desastre. Com la de totes nosaltres, oi que sí? Alguna de les d’aquí ha tingut una nit de noces gloriosa?

Ningú no va dir res. L’Olga s’inflava com un gall dindi, volia que tothom pensés que la seva havia estat insuperable. La Marta va reptar la Nina:

—I la teva? Com va anar?

La Nina va deixar anar una de les seves riallades.

—La meva? No va anar.

Només la Lola sabia de què parlava. La Nina va beure un bon glop i va explicar:

—Vaig quedar-me embarassada amb setze anys. Tant que vaig predir el futur a les mans dels altres i no vaig saber veure allò meu per enlloc. Havia vist els meus fills, és clar, els tinc aquí. —Va assenyalar-se dues línies al dors de la mà esquerra—. Però no vaig saber ni com ni quan vindrien. Tot just començava a aprendre alguna cosa del meu propi cos i ja estava prenyada. Va ser en una revetlla de Sant Joan, amb el fill del bacallaner del barri. Sí, sí, sí, el mitja merda, no rieu. Un poca-vergonya que només pensava en motos i a matar Franco. No podia sortir bé, allò, ho hauria d’haver pensat abans de treure’m les calces.

»La que ho va portar pitjor va ser la meva mare. Va preguntar-me moltes vegades com havia pogut fer-li allò, va parlar molt de “vergonya”, dels veïns, de què diria la gent, de com s’ho farien per dissimular. Va plorar una setmana seguida. Quan per fi va calmar-se, tenia les coses molt clares: em va fer fora de casa i va convèncer el meu pare perquè m’esborrés del testament. Au! “Estàs maleïda i recorreràs el món eternament”. Què hi dius, Olga? Jo també sé citar la Bíblia. És curiós, no va donar cap importància al fet que el meu nòvio, el mitja merda, volgués casar-se amb mi. Tot allò els era igual. L’únic que de debò els amoïnava era la cocacola. Ha, ha! Quina cara que heu fet! No ho heu entès malament, tranquil·les. La culpa de tot va ser de la coca-cola. —Va deixar anar una llarga riallada—. Ara us ho explico, reines.

»En aquell moment, era l’estiu del 1953, tenia lloc una batalla silenciosa però cruenta per aconseguir una de les concessions per embotellar el refresc americà que el règim repartia a qui li venia de gust. Per poder tenir números en la rifa, calia presentar mèrits, el més gran dels quals era ser un falangista amb bona reputació. En això no hi havia cap problema, els meus pares complien aquesta part del contracte amb escreix. Per tenir bona reputació calia anar a missa i seguir al peu de la lletra els manaments d’aquell catolicisme gairebé inquisitorial de llavors. Tenir una filla de setze anys embarassada d’un sindicalista no formava part de cap reglament. No van obtenir la concessió, malgrat que el meu pare va moure tots els fils que tenia a Madrid. Van haver de conformar-se a ser distribuïdors d’aquell xarop negre i fastigós, la qual cosa no hauria estat tan malament si ells no haguessin aspirat a molt, a moltíssim més. Van haver d’acontentar-se amb les engrunes.

»Potser mai no ho haurien aconseguit, però suposo que per a ells va ser molt més fàcil tirar-me a mi les culpes de tot. Els Borràs-Truyol van perdre per sempre l’oportunitat de figurar entre les elits empresarials de la Grande y Libre, per no parlar dels beneficis econòmics, que els haurien assegurat la jubilació a ells i a unes quantes generacions de descendents, com de fet va passar amb els escollits. És a dir: mai no em van perdonar. I a sobre van haver de suportar les mirades escandalitzades dels veïns en saber-se el meu embaràs. Això tampoc.

»Van fer-me fora de casa, tal com manen els bons costums i jo me’n vaig anar sense endur-me’n gairebé res, només una maleta de fusta mig buida. El meu primer refugi va ser el més lògic: vaig demanar a la Lolita, el nostre àngel de la guarda, si podia quedar-me a casa seva uns quants dies. El seu oncle va dir que sí, per sort. Des d’allà vam arreglar els papers de la boda. La Lolita va fer-me el vestit, te’n recordes? —Mirades, somriures a l’amiga i als records antics—. Era preciós. Em vaig casar a primers de novembre, embarassada de quatre mesos i abandonada per la família, però sense renunciar a res. Ep, a res! Vaig portar un vestit ben blanc, per fer emprenyar aquells que ho sabien. El capellà era un pobre vellet mig sord que no va dir res. La boda va ser a l’església de la Mare de Déu de Gràcia, vam anar a dinar a casa amb els catorze convidats, tots de la família del bacallaner, i a la nit ens vam ficar d’hora al llit i mig empatxats. Ens havíem menjat tres plats d’arròs cadascú. Jo només tenia ganes de plorar, però me les aguantava. Ell va adormir-se cinc minuts més tard. Els homes ho dormen tot, no ho entendré mai. Ni tan sols ens vam dir bona nit. Ja ho veieu. Va ser d’aquesta manera. La meva fantàstica nit de noces, vet-la aquí. Algú la pot superar?

La Lola va tòrcer el cap.

—Bé, la meva va ser tot el contrari —va dir, amb veu suau—. Em va agafar massa gran. —Es va fer un silenci de gran expectació—. Voleu que continuï? Ja em toca? —va preguntar.

—Sí, sí, sisplau. Continua —va atorgar la Nina.

—Vull dir que jo ja no tenia edat per estar espantada. Deixar de ser verge era més aviat una qüestió de dignitat.

—De quan parles, Lola?

—Dels meus trenta-nou anys.

—Vas ser verge fins als trenta-nou anys? —va preguntar la Nina.

—És clar. Vaig casar-me verge. Quina llàstima, oi?

—Pobreta. —A la Nina li va sortir una compassió autèntica, gens dissimulada.

—I perquè vaig declarar-me, que si no m’hauria mort verge.

—Tampoc n’hi ha per a tant, no és cap tragèdia —va opinar l’Olga—. Moltes dones van morir verges en els temps de les nostres mares i no va passar res. Per no citar un altre cop la Bíblia, perquè allà hi ha un munt de verges contentes. Si no trobes marit o no hi ha prou homes, què hi vols fer.

—Doncs follar amb tot el que trobis! —va saltar la Nina, alegre.

L’Olga va tapar-se la cara amb les mans, per amagar la seva vergonya, per escenificar la seva incomoditat. No va poder contenir-se i va dir:

—Quines bestieses, Nina, no et puc ni escoltar!

—Doncs apa que tu… Com pots pensar que és normal morir-se sense estrenar?

—Sense estrenar! Parles de la virginitat cos si fos un parell de mitges.

—Tant de bo! Un parell de mitges es trenquen de seguida —la Nina, molt animada.

L’Olga va arrufar els llavis, molt disgustada. El vestit de glacé cruixia cada cop que es movia a la cadira, com si també s’avergonyís de la conversa.

—Jo no sabia que tu eres així, Nina, de debò —va fer l’Olga.

—Així, com?

L’Olga no va dir la paraula que pensava. No hauria estat adequat. Encara tenia una mica d’educació, malgrat que aquella nit li costava mantenir-se en el seu lloc.

—Lola, sisplau, continua —va demanar la Nina, en el seu torn com a mestra de cerimònies—. Quina nota posaries a aquesta part de la teva vida, llavors?

—Potser un aprovat, però seria d’aquells que es posen per llàstima, de veure l’esforç de l’alumne. Potser un cinc molt pelat —va dir la Lola, rumiant en veu alta—. Potser en alguns bons moments arribaria fins al sis, o el cinc i mig, però la mitjana continua sent de suspens. —La Lola parlava sense tristor, serena. Feia moltes pauses, com si li calguessin per ordenar els seus pensaments—. Recordeu què us van dir del matrimoni? Si és que algun dia us van dir alguna cosa, és clar. Hem estat una generació de desinformades i d’autodidactes. Jo em pensava que tot arribaria al seu temps. Que m’enamoraria, em casaria, tindria fills… Ningú no em va parlar mai dels detalls, dels mecanismes. Ens desitgen, però nosaltres no desitgem. Ens prenen i prou. Ningú no va explicar-me mai que nosaltres també volem prendre, posseir. Que el desig podia ser dolorós, rosegador, una obsessió sense cura que no podríem explicar a ningú. Jo ho sentia com una pulsió animal, que no podia controlar i que em feia vergonya. —Va fer una pausa, que la foscor va tornar més misteriosa—. Així que la meva vida sexual han estat vint-i-quatre anys de voler un home que no podia ser meu. Un any de consolar-lo per la mort de la seva dona. Un altre d’insinuacions morint-me de la culpabilitat i la ràbia perquè ell no s’acabava de decidir, tot i que jo m’adonava que en tenia ganes. I per acabar, en una apoteosi com de representació d’Els pastorets, només un període de cinc anys per assedegar unes ganes massa antigues, just abans que arribés la malaltia. I això, és clar —va tocar-se la panxa—, que era el que més volia del món.

—I ell, a més, no era un jovenet. Tenia… —La Marta calculava.

—Seixanta-quatre.

—Suposo que això també hi va tenir alguna cosa a veure.

—Oh, i tant! —La Lola va somriure a mitges.

—A quina edat vas enamorar-te del teu marit, Lola? —va preguntar la Nina.

—Als setze. Tan bon punt vaig sortir de les paulines.

—Els setze: l’edat dels errors —va afegir la Nina.

—Me’n vaig anar a viure amb el meu oncle, el germà gran de la meva mare —va explicar la Lola—. Ell acabava de tornar de Sant Sebastià, on havia passat la guerra i la postguerra més dura, amb la família. Va dir que tornava per fer-se càrrec de la fàbrica familiar fins que el seu fill Emili fos prou gran per fer-ho. Havia decidit separar-se de la seva dona i començar una vida en solitari. Jo vaig ser una peça clau en aquesta decisió, perquè portava la casa i l’atenia. Ja sabeu, la independència dels homes sempre depèn de la feinada d’alguna dona. Em penso que va esperar que jo en fes setze per carregar-me totes aquelles responsabilitats. Quan va venir a buscar-me a les paulines, m’ho va dir: «Seràs la filla que sempre he volgut tenir». I em va tractar com a tal, mai no em va faltar res. L’Andreu era el seu amic més proper, el seu col·laborador en els negocis, el seu confident. Solia venir els vespres a casa. Ell i el meu oncle parlaven a la sala de fumar fins a la matinada. Era un home molt elegant, molt ben plantat. Em va dir Lola des del primer dia, i només això ja em va enamorar. Mai no va tractar-me com si fos una nena, ni tan sols quan ho era. Vaig caure als seus peus només conèixer-lo.

—I mai no li vas dir que l’estimaves? —va preguntar l’Olga.

—Sí, i tant! Però si em vaig declarar jo, ja us ho dit. Però això va ser quan ja era vidu. És a dir, vint-i-quatre anys més tard.

—Déu meu, Lola! Quin avorriment! —va opinar la Nina.

La Marta havia quedat bocabadada amb la història, li interessaven els detalls. Va preguntar.

—I com ho vas fer?

—No va ser gaire romàntic, és veritat. Li vaig dir: «T’estimo com una boja des que era una nena, i si no em fas cas d’una vegada m’agafarà un atac». —Totes van començar a riure—. No em va sortir gaire bé, ja ho sé. Estava molt enfadada amb ell. Feia gairebé un quart de segle que estava esperant que s’adonés d’alguna cosa.

—Quin imbècil! —va saltar la Nina.

—És complicat, tot, oi? Quin embolic ens fem les persones amb els sentiments.

L’Olga va simplificar.

—Al final us vau casar, oi? Doncs final feliç!

—M’agraden molt els finals feliços! —va saltar la Nina.

—Sabeu què en penso jo? Que no existeixen —va dir la Lola, fent servir el seu to més tranquil.

—Què? Els finals feliços?

—Els finals. Res s’acaba mai. Si les coses s’acabessin, tot seria molt més fàcil.

No van tenir temps ni de pensar-ho. L’Olga va trencar aquell silenci profund amb una reflexió metafísica:

—És molt curiós, Lola. Jo mai no he sentit això que dius. Per a mi tot va ser com ens van dir. Natural, fàcil, pas a pas, cada cosa al seu temps.

—Sí, segur —la Nina.

—Quina sort —la Lola.

Però la Marta va tornar a la reflexió.

—Per què mai no se’n parla, del desig de les dones? Ni tan sols nosaltres. És com si no existís.

—El desig de les dones —va repetir l’Olga, pensarosa—. Una altra cosa que no entenc.

—Tu mai no has tingut desig animal, Olga? —la va provocar la Nina, que en el fons s’ho passava bé amb les opinions de la seva companya.

L’Olga va emetre un so gutural. Meditava. La conclusió va ser:

—Jo l’única cosa animal que he experimentat és l’última part de l’acte… Bé, suposo que ja m’enteneu, tampoc no cal dir-ho tot, aquelles darreres convulsions abans de… —L’Olga s’estimava més deixar les frases a mitges que dir certes paraules—. Quan arriba tanco els ulls molt fort i només vull que acabi tot. És tan… desagradable. Sabeu què em recorda? La fase final d’un part, quan la criatura ja surt. Aquell horror… Una cosa que passa sense que la puguis controlar, fins al final. —Li va venir una esgarrifança—. Només de pensar-hi em fa angúnia. Ja ho veieu, això no ho havia dit mai a ningú.

—Val més. Per si de cas, tu no diguis al teu marit que els seus orgasmes et recorden la fase final d’un part —va dir la Nina, esglaiada.

—Ai, aquesta paraula. No m’agrada gens. —L’Olga arrugava el front—. No, no, és clar que no l’hi diré. Això és entre dones, que ens entenem més bé.

—Si tu ho dius —va fer la Nina abans de continuar el joc—: Marta, et toca.

Des que va saber quina era la pregunta, la Marta havia omplert el seu got de whisky dues vegades. També havia pres nota en el seu cap dels diferents punts d’un guió perfecte del que volia dir. Bevia glopets curts. Feia veure que pensava, però els seus moviments s’havien alentit. Li costava parlar clar quan va prendre la paraula solemnement per dir:

—Noies, es veu que avui és nit de confessar-se. L’ambient hi convida —va assenyalar les espelmes—, i és per això que us vull explicar una cosa que tampoc no he explicat mai a ningú, i us ben juro que no per manca de ganes. La meva vida sexual és una merda i una enganyifa! Si li hagués de posar una nota, li posaria un u sobre deu, com a molt. No us penseu que per manca d’activitat. Ben al contrari! Jo cada nit passo per caixa, tret de quan tinc la regla. La meva regla li fa un fàstic terrible. És una sort: són els únics dies que em deixa tranquil·la. La resta, per complicat que hagi estat el dia, o encara que arribi molt cansat de la feina, encara que sigui tard, toca complir les obligacions conjugals. El pobrissó no pot dormir si no s’allibera de totes les tensions, això diu ell. Em busca sota els llençols i em troba tota encarcarada. Espero alguna cosa que ell no sap fer, o que no sap donar-me. No ho sé… alguna paraula de tendresa, alguna carícia, alguna proximitat. Però ell no vol perdre el temps, o això sembla dir-me amb la seva actitud. Tampoc no s’adona que jo el rebutjo. Amb el cos i, sobretot, amb l’ànima. El rebuig de les mullers legítimes deu ser alguna cosa normal, i més després de gairebé vint anys de matrimoni, oi? Jo crec que ell s’ho pensa.

»Calculo que devem haver fet l’amor més de sis mil vegades. El més trist és que gairebé no en recordo cap. Abans de casar-nos hi va haver un primer cop fabulós, on va ensenyar-me tots els seus trucs per tal de seduir-me. Va ser com un gall dindi ensenyant les plomes de la cua per impressionar. Com ho has dit abans, Nina? Un prestidigitador. Em va enlluernar, vaig caure als seus peus. Llàstima que un cop em va tenir, va replegar les seves gràcies i no me les va ensenyar mai més. Ni un sol cop més. La resta del temps es va dedicar a ser l’home important que esperava trobar a casa l’oasi de plaer i tranquil·litat que mereixia la seva vida d’home molt ocupat. Jo era com un moble més.

»De fet, és lògic. El que de debò li agrada al meu marit és ensenyar el seu plomatge. Impressionar, conquerir, sentir-se jove i actiu. Mai no s’enamora de ningú, però necessita les dones més que elles a ell. Les impressiona, hi parla durant hores i hores, les convida a sopar a restaurants que la majoria de la gent no es pot permetre. M’hi jugo el que vulgueu que té una mena de ritual establert, que fins i tot explica les mateixes anècdotes i diu les mateixes frases seductores. És una llàstima que no pugui organitzar un congrés amb les amants i examants del meu marit, perquè jo ho faria amb molt de gust. Una de les conferències podria dir-se “Tècniques de seducció d’Àlex Baudet”. Una altra: “Un recorregut per la geografia íntima d’Àlex Baudet”. Elles podrien preguntar-se les unes a les altres: “I doncs? Ja t’ha dut a sopar a l’Hispània?”, “I a l’hotel Empordà?”. Sempre fora de Barcelona, és clar, per poder lluir el seu Golf GTI acabat de comprar (amb els meus diners, per cert) i evitar trobades no desitjades. “Ja t’ha proposat anar a fer una copa al night club del Windsor?”. Aquest és el pas definitiu. El més probable és que hagi reservat per després una suite al Ritz, on els conserges el coneixen però fan veure que no. Sempre li diuen a la seva acompanyant “senyora Baudet”, tot i que cada vegada és una de diferent.

La Nina va estirar l’esquena i el cap, alerta com un gos que segueix un so que només pot sentir ell.

—En aquest congrés que us dic, jo m’encarregaria de la conferència de clausura. Seria molt interessant —va continuar, amb cinisme, la Marta—. «Àlex Baudet com a amant: mite i realitat». També podria pensar un títol amb més mala llet: «Els talents genitals d’Àlex Baudet: crònica d’una escassedat», per exemple. O bé: «Per què és millor no estimar Àlex Baudet». Hi ha coses, això és més vell que anar a peu, que els homes reserven a les seves senyores legítimes: la roba bruta, la crema de les hemorroides o les tornades a casa després de cada nova aventura. Jo mai no m’he resignat a aquest paper. Només vaig aprendre a veure-li la part bona. Eren les treves que em donaven les seves absències. La llibertat, que mai no vaig conèixer de debò, i que el meu paper de dona traïda em permetia anar descobrint. De fet, tampoc no n’hi havia per a tant. El pitjor de tot era la humiliació. La humiliació és l’última cosa que es perdona.

»M’he preguntat moltes vegades per què torna. Jo sé del cert que no m’estima. No com jo l’estimo a ell, si més no. Potser les altres se’n cansen, o potser li fan retrets, potser li demanen alguna compensació. Potser només troba a faltar els seus llibres, el seu llit. Ens esforcem a trobar grans motius que justifiquin la vida quan, de fet, les nostres raons sempre són petites. Quan torna està sempre de mal humor, em busca sota els llençols, m’hi troba, rígida, cansada. Tot de nou al seu lloc. I jo encara l’estimo amb bogeria. Així un cop i un altre.

»Mai no us heu preguntat qui en té la culpa, d’aquestes coses que ens passen? La seva manera de comportar-se, la meva, la d’altres dones com nosaltres. A mi mai no em van ensenyar res útil sobre les relacions entre homes i dones. Ni tan sols la meva mare. Quan vaig menstruar, per exemple, ella només va saber explicar-me una rondalla incomprensible sobre abelles que fecundaven flors per fer néixer els fruits. Després va afegir: “Vet aquí la raó per la qual a partir d’avui hauràs d’anar amb compte amb tots els nois”. Jo no en tenia prou amb aquell sermó botànic, tenia curiositat, volia saber més coses. Un cop vaig preguntar-li per on surten les criatures. Va posar-se vermella, neguitosa. Va dir-me: “Això ja ho veuràs quan n’hagis de tenir una”. Vaig insistir. “Però per què m’he d’esperar tant a saber-ho? I si no m’agrada? Jo ho vull saber ara”. La mare finalment em va dir, amb molta angúnia: “Surten pel melic, és clar, i no m’ho preguntis més”. Una mica més endavant li vaig preguntar per on entraven. Vaig adonar-me que era un tema complicat perquè la mare, com a resposta, va clavar-me una plantofada. Mai més vaig tornar a preguntar-li res.

»Tot i que la culpa també és d’aquelles monges, les nostres i totes les altres, que ens obligaven a embenar-nos els pits per tal que no se’ns notessin sota l’uniforme. Us en recordeu? Lola, tu vas ser la primera. Era una tortura, a més d’una bestiesa. O aquelles dutxes sense treure’ns la camisa. Maleïda sor Presentació, volia que ens fes vergonya el nostre propi cos, que neguéssim allò que som. De la mateixa manera que l’Església obligava les dones que acabaven de tenir una criatura a demanar perdó de genolls per la seva impuresa. És la mateixa superstició que ens impedeix fer maionesa quan tenim la regla. Creences absurdes que espanten la gent simple i innocent, la que no pensa o vol creure’s tot allò que li diuen. Jo odio les monges de la meva infantesa cada cop que em veig nua al mirall. Tants anys més tard i encara em fan sentir incòmoda.

»He dit abans que no recordo ni una sola nit. De fet, el que volia dir (Olga, tapa’t les orelles, que això t’ofendrà) és que mai no vaig aconseguir arribar a un orgasme amb ell. O potser és ell qui no va aconseguir dur-m’hi? Ha, ha! No sabria ni com començar! Hem deixat que es tornin uns mediocres, aquests homes nostres. Ens hem conformat amb res. Fa riure, oi? El meu marit, el seductor més conegut del món editorial barceloní, aquell que desitgen totes les dones de la seva oficina, al llit només provoca indiferència i ganes d’acabar. Ell no ho sap, és clar, ell es pensa que és tot el contrari. Es pensa que els seus moviments maldestres em fan tornar boja. Orgasme? Jo ni tan sols sabia que existia, com si fos el nom d’un gat. Dissimulava per no decebre’l, però només al començament. Fins que un dia vaig adonar-me, jo soleta, de les moltes possibilitats que tenia el meu cos i de tot allò que m’estava perdent.

Els ulls de la Nina, fixos en la Marta, brillaven com dos miralls. La Marta se n’adonava i hi trobava una mena de justícia difícil d’explicar, que la feia sentir bé.

—Va ser una nit, mentre em rentava després de fer l’amor. Vaig pensar que no m’havia de conformar amb tan poca cosa. Vaig descargolar el ruixador de la dutxa i vaig provar amb l’aigua. Olga, nineta, necessites el teu pot de sals? N’estàs segura, que em vols escoltar? Vet aquí una altra de les grans llacunes de la nostra educació sentimental: algú va parlar-nos mai del plaer, a nosaltres? Que potser ho sabíem, que en podíem sentir? Per a mi va ser tot un descobriment saber que el meu plaer podia ser més gran que el seu, i més llarg. La naturalesa va ser tan generosa amb nosaltres que potser van agafar por. Per això van trobar que era millor que no ho sabéssim, amagar-ho, no explicar-nos res. Qui res no sap, res no demana.

»Vaig començar a masturbar-me als quaranta anys. Des de llavors ho he fet cada nit, després de tenir sexe amb l’Àlex. Si pot ser, m’agrada a la banyera, quan ell s’adorm. M’agrada quedar-m’hi una bona estona, escoltant-lo com ronca. És l’única vida sexual que em puc permetre. L’única de debò agradable que he tingut fins avui. I sabeu què és el més trist? Que mentre ho faig sempre penso en ell, en el meu marit. En aquell de la primera nit, quan volia seduir-me.

»Perdoneu, noies, ja acabo. Només una coseta més. En tots aquests anys d’infidelitats, moltes vegades m’he preguntat què faria si algun cop trobés cara a cara una de les amants del meu marit. Hi va haver un temps que ho somiava sovint. Què li diria. Què li faria. De vegades pensava que no podria quedar-me quieta, que li pegaria. Deu ser que els anys m’han refredat, o potser és que tant se val. En aquest moment acabo de veure clar què vull fer, tot i que estic una mica pet, o potser precisament per això. I el que vull fer és dir-li: “Tot per a tu, reina. Confita-te’l. Te’l ben regalo! Per masturbar-me al bany mentre ell dorm no em fa cap falta. Sense retrets, de debò. No tinc res contra tu, més aviat al contrari, em caus bé. I per demostrar-t’ho t’explicaré la tècnica del ruixador per si un dia la necessites. No el sobrevaloris. Et juro que la necessitaràs”.

La Marta va fer una pausa més, just abans del colofó. Va respirar fondo i va acabar:

—Dit això, benvolgudes amigues, i per greu que em sàpiga, reconec que la Nina té molta raó: visca el divorci!

Va alçar la copa, la va oferir a les altres aclucant els ulls i va beure’s el whisky d’un glop.