Jean Camus, editor instal·lat al Llenguadoc, era conegut a la regió com a especialista en novel·les amb «color local» que descrivien la vida, les tradicions i els costums del País d’Oc. Montpeller, Tolosa, Pau, les Cevenes i fins i tot Catalunya; el seu territori, força extens, encara no havia arribat mai a Vendée, i encara menys s’havia aventurat cap a ultramar; les Antilles queien clarament fora de la seva especialitat. Quan edites llibres, has d’estar segur del teu públic. A París et pots permetre totes les fantasies, però a Maguelonne —un poblet del sud de Montpeller—, encara que estiguis sota la protecció de la verge negra, cal ser modest. I publicar llibres que després siguin llegits. El seu públic, és a dir, el dels seus autors, Jean Camus el coneixia bé: li agradava que li parlessin del seu sud, del seu sud-est o del seu sud-oest, no se’n cansava mai; amb la passió i el fervor de què són capaços els meridionals es dedicava a alimentar-se de llibres en els quals pogués reconèixer el seu poble o les arrels de la seva família. Aquella fidelitat a la terra, que les males llengües titllaran de xovinisme o d’estretor de mires, emocionava Camus, l’home errant i sense arrels. No es posaria pas a explicar la seva vida d’abans, la seva vida de nòmada; llegia tantes novel·les que ja no tenia ganes d’escriure. Havia escollit la seva pàtria: el Llenguadoc. Li agradaven els seus habitants. Si els havien adoptat, a ell i la seva editorial, si anaven a pouar en les seves publicacions, era —i ho creia de bon grat— perquè la seva ànima d’itinerant, nostàlgica de ports de matrícula, feia que es lliurés a fons a l’exploració d’una regió. Els llibres que publicava l’ancoraven a Occitània.

Les Antilles li feien perdre les referències: una altra civilització, un altre cel, sense tramuntana, sense garriga, sense castells càtars ni abadies romàniques i sense l’accent rocallós del gran País d’Oc. Reconeixia que no encarnaven ben bé el nord, però…; no hi entrava ni tan sols Còrsega, al seu catàleg. Occitània podia estendre’s a les illes?

Un dels autors que publicava, que no tenia el talent de Pierre Loti però que en la vida en tenia les gràcies i els misteris i que s’havia construït com ell mateix una casa-mesquita-harem-soc a l’ombra dels cirerers de Ceret (Pirineus Orientals), li havia fet arribar aquelles memòries amb l’esperança que «retindrien la seva atenció», havia dit, fórmula força banal que demostrava sobretot que no les havia llegides. A ell li havien arribat per mitjà d’un dels besnéts de la filla o de la néta de la dama que explicava la seva història, simplement pel motiu que havien sopat junts a casa d’un amic comú —l’itinerari d’un manuscrit de vegades és lent i tortuós abans d’arribar a port. Aquell manuscrit, mecanografiat sobre un paper vulgar, tenia unes dues-centes pàgines. L’encapçalava, afegit a mà, un nom que no li deia res i un número de telèfon. No hi havia cap rastre de l’escriptura original ni de la ploma d’oca que devia haver traçat tot grinyolant aquelles primeres ratlles amb tinta sobre un bell pergamí. Malgrat els seus esforços per retrocedir en el temps, la genealogia encara submergia l’editor en una mena de boira, però d’ençà que cultivava les seves pròpies arrels, l’esperit de família l’estimulava i havia acceptat de conèixer, quan hagués acabat la lectura de l’obra, l’hereu de la dama de Saint-Domingue.

Memòries escrites a França per servir a la història de Saint-Domingue. Quin títol tan pompós! Segur que era pòstum, inventat per la família, i Jean Camus es preguntava si era adequat per a un text que més aviat semblava una confessió.

La dama de l’antigor l’havia escrit només per explicar la seva vida a les Antilles? Se la notava preocupada per pintar un decorat d’una altra època. S’adreçava a la seva posteritat, sense cap dubte, potser no a la posteritat en general, però Camus tenia la sensació que escrivia almenys tant per a la posteritat com per a ella mateixa. El seu interès per la cosa pintoresca, la seva obsessió pels detalls, li semblaven una defensa, una manera de no entrar de bon principi en el cor de la qüestió. Es notava que desitjava que hom fes l’esforç de seguir-la cap a la seva època i la seva illa, que hom volgués oblidar el present per anar amb ella cap a un doble exotisme: en l’espai i en el temps.

Per a Jean Camus, Santo Domingo era sobretot un paradís per a les vacances: destinació Carib. Hi havia anat feia uns quants anys a fer el turista acompanyat per una amiga rossa de la seva vida d’abans del Llenguadoc. Havien abandonat el complex hoteler de Boca Chica, a la banda espanyola, on havien reservat habitació enmig dels edificis de formigó, la gresca i els casinos, i se n’havien anat a un petit hotel de muntanya, a Jarabacoa, on van ser feliços com uns robinsons. El lloc evocava, si s’obviava la gentada, un Zermatt del tròpic, i donava una idea força bona de la varietat i de la profusió dels paisatges de l’illa. L’amiga rossa havia tornat coberta de collarets d’ambre i amb els tirants de la samarreta tatuats a l’espatlla. Camus també havia visitat l’altra banda, la banda oest, és a dir Haití, que era on tenia lloc la història. Aquella vegada hi havia anat a parar sol, abandonat a l’aeroport de Roissy per la seva companya, propensa als canvis d’humor, i havia combatut l’esplín tot cercant una obra mestra pels carrer de Port-au-Prince —aleshores ja no es deia «Le Port au Prince», com al manuscrit antic. Els haitians són grans pintors naïfs. En aquella ciutat miserable, el nivell de vida de la qual es deu acostar al de Bombai, s’hi podien l robar pintors genials, anònims, que amb tres pinzellades pintaven amb una seguretat i un esperit admirables un mercat, una escena de vodú, el seu cosí Jean-Baptiste o la copulació d’un poble sencer un dia de festa, a ple sol.

Camus recordava encara amb precisió les teles de Philomé Obin que una parella d’americans comprava per un bon grapat de dòlars —des d’aleshores, la cotització d’aquell pintor no havia parat de pujar— i, especialment, la que representava el cos nu d’una dona blanca sobre un fons tropical. Havia comprat dos quadres, que encara tenia al seu mas de Maguelonne. Només li calia alçar els ulls dels papers que llegia per contemplar-los, com un mirall d’aquelles memòries antigues. Un, obra d’un tal Gourgue, representava una escena de vodú. S’hi veia un coll de pollastre tallat, un ganivet i sang dins d’una copa. Aquella escena macabra, que lligava amb l’humor de què estava en aquell moment —li hauria agradat veure el cap bonic de la seva amiga rossa en aquella missa negra—, encara li agradava tant pel seu equilibri i pel seu misteri com per la curiosíssima sensació de pau i gairebé de serenitat que, paradoxalment, emanava.

El segon quadre, signat Antoine Obin, nebot del famós Philomé, representava una escena militar: tres oficials negres —d’origen africà—, vestits amb uniformes de l’imperi, estaven drets en una galeria que s’obria a la sabana. Antimilitarista i poc inclinat al culte napoleònic, Camus l’havia comprat pel seu humor, sense saber que il·lustrava un episodi cruel de la història d’aquella part de l’illa: la rebel·lió dels esclaus contra els seus antics amos i la seva guerra pels drets humans.

Què tenien en comú Haití i Santo Domingo, repúbliques independents, amb els records antics d’aquella aristòcrata francesa? La història havia esborrat el rastre d’un destí del qual només subsistien aquelles pàgines que llegia amb ull crític (l’ull circumspecte de l’editor).

Malgrat la seva prevenció, havia quedat atrapat per aquell ambient. Ja tenia un peu i la meitat del cos a la hisenda Nayrac. A allò, hi veia una altra explicació que el sol; per bé que l’atractiu del sud obrava sobre ell cada vegada com un encanteri; per bé que ell, l’home sense fronteres, es trobava més bé per sota d’una línia imaginària que dividia el món entre la calor i el fred, adorava les dones. Fins i tot creia que en tenia un cert coneixement intuïtiu, cisellat per l’experiència. Amant dels textos eròtics —tot i que no en publicava—, al mateix temps li plaïen els refinaments i les llibertats del segle XVIII, i es preguntava si, amb una mica de sort, no li hauria caigut a les mans un relat verd… Convençut que una mà experta, desitjosa d’esborrar els divuitismes, havia repassat i corregit el manuscrit original, l’editor considerà que aquell estil era intemporal —no ben bé antic ni decididament modern. Un lector actual, llaminer de mètode i de tècnica històriques, hi buscaria sens dubte, per il·luminar el seu camí, un suplement d’informacions sota la forma d’un «aparell crític» —que era com l’argot de la seva professió anomenava les notes a peu de pàgina. Les signaria amb les inicials n. de l’e. (nota de l’editor), per deixar ben clar que les edicions de Maguelonne es preocupaven per la comoditat dels seus lectors i els facilitaven la lectura evitant-los la tasca enutjosa d’haver de recórrer al diccionari. Per exemple, a la primera aparició del nom «Saint-Domingue», Jean Camus pensava que, amb afany d’aclarir dubtes, podria remetre el lector a un petit 1: «Antic nom d’Haití en l’època que aquesta part de l’illa Hispaniola era una colònia francesa (fins al 1840). (n. de l’e.)». Quan la paraula «mulato» sorgís sota la ploma de la dama, estaria bé de precisar amb un petit 2 discret (per què no amb cursiva?): «Femení, mulata. Nom caigut en desús». I continuar alegrement, tot copiant del Larousse: «Prové de “mula”, híbrid de l’ase i l’euga. Antigament designava, en concret, el fill d’un blanc i d’una negra o (cas més rar) d’un negre i d’una blanca. És més precís que “mestís”, terme genèric (de mixtus, barrejat), que designa un individu “fruit de l’encreuament d’individus de races diferents” sense especificar el grau». Per fi, quan el text fes entrar en escena els epítets «africà» o «de raça negra», caldria reaccionar eficaçment. Aquells epítets, nombrosos a causa del context, no podien ser els originals. Havien substituït l’antic terme convertit en tabú, però no deixarien de provocar la desconfiança d’un públic acostumat a buscar eufemismes per designar tot el que el molesta i el que podria projectar una ombra sobre el seu somni d’universalitat. En l’actualitat el vulgarisme «negrata» era el que prevalia. Amb un petit 3 o 4, Jean Camus pensava afegir com a n. de l’e.: «Substitueix al manuscrit, en la majoria de casos, arreu on l’editor ha considerat preferible esborrar-los, els antics “negre”,^[1] “negressa”, “negrilló” o “negret”, utilitzats habitualment el segle XVIII i que actualment hem eliminat del nostre vocabulari. De purament descriptius (del llatí niger, negre), van passar a designar primer els esclaus (origen de l’expressió “treballar com un negre”) i, finalment, van adquirir un sentit odiós, un valor d’insult; l’excepció és “negritud”, que continua en ús i al qual novel·listes i poetes, entre els quals s’inclou el gran Aimé Césaire, han donat carta de noblesa».

* * * * * * *

Hi havia un estil que a l’editor de Maguelonne li agradava. Era aquell to privat, aquell aire de confidència que donava vida a certs relats i l’empenyien a veure-hi una veritat —una veritat individual, relativa, naturalment, però que era testimoni d’una experiència real. Als seus ulls, només comptava la vida. No li interessava res que no fos «autèntic», escrit a la carn, sucat en la tinta d’una existència. Detestava les novel·les, que s’ho agafen tot a la lleugera i que expliquen ficcions amb un zel equívoc, líric o falsament cordial; hi detectava de seguida la mentida, la posa, el teatre. No tenia cap simpatia per l’estil pròpiament dit i es malfiava dels artistes en general. Abans que proeses de l’escriptura, belles arquitectures literàries o exercicis de professionals, preferia relats més simples, fins i tot maldestres. Els defectes de ploma són senyal d’un autor ingenu, encara innocent, que l’ofici d’escriure no ha transformat en escriptor a preu fet o en traficant d’històries. Qualsevol fabricant de llibres —per més ofici que tingués— li inspirava un recel instintiu. Queda prou clar que aquell editor només apreciava la sinceritat.

Encara que allò l’obligués a publicar només autors desconeguts, soldats rasos, ell feia la seva via, sacrificant els tiratges i recolzant-se en uns lectors fidels que confiaven en el seu criteri i que, com ell, apreciaven les veritats i tenien horror de la literatura. Per tant, anava a la percaça dels testimoniatges i seleccionava els relats més humils, els més probes; perquè no feien trampa, perquè contenien simplement, amb la força que dóna la franquesa, unes vides anònimes. Els fars de la fama encara no han desgraciat la gràcia d’aquestes persones que, en certa manera, només escriuen per a ells mateixos; per encantar la vellesa amb uns records esmorteïts o bé —aquells eren clarament els més interessants als ulls de Jean Camus— per alliberar-se d’una càrrega, per treure’s de sobre el pes massa feixuc d’una falta.

Jean Camus publicava vinyaters, menestrals, metges, notaris, homes o dones que explicaven les alegries i les penes del seu ofici barrejant-hi un pessic de la seva vida privada, i es mostrava particularment sensible, en els manuscrits, a la descripció dels llocs —el camp, la ciutat o el barri— que formaven el teló de Ions d’aquelles vides ordinàries i eren els fonaments de la seva col·lecció. Tenia el costum de classificar les seves obres no pas per èpoques o per activitats, sinó per escenaris. És per això que posava costat per costat a la seva biblioteca personal i també al seu catàleg, que responia al nom de «Casa d’Oc», La vinya i les muralles, escrit per un historiador, fill de vinyaters i alcalde d’un poble situat a l’ombra d’un castell, Soles d’espart, d’un obrer d’una fàbrica d’espardenyes de la Cerdanya i La pesca a l’encesa, d’un vell pescador de Cotlliure, reunits perquè estaven escrits sota el mateix cel català.

Però, és clar, aquelles memòries superaven les expectatives de l’editor. La dama de Saint-Domingue descrivia la seva illa amb la precisió d’un miniaturista; no deixava res borrós; pintava el decorat amb tot detall, fins els més petits matisos. Posava ben bé el lector en situació. Si Jean Camus decidia de publicar aquella obra, no trobaria a faltar anècdotes o, com passava sovint amb els memorialistes improvisats, no aniria escàs de detalls pintorescos. Notava que anava per bon camí. Res no l’enllaminia tant com el descobriment. Sortir de la seva vida per entrar en una altra, viure d’una altra experiència en un altre decorat, amb una altra gent, allò era el que li interessava: creia en els intercanvis, en els beneficis que cadascú en pot treure. Per fer allò no hi havia cap necessitat de recórrer a les celebritats ni als «grans homes». El seu ofici li demostrava dia a dia que cada vida és exemplar, una font de reflexió, d’empenta o de consolació. Treure un individu de l’ombra l’excitava sempre. No tan sols perquè tenia la sensació de reparar una injustícia, un anonimat immerescut, sinó perquè també creia que feia un servei útil: publicant-lo, convertia aquella existència desconeguda, obscura, en un far. Naturalment, era un far modest, potser menys que un far —s’havia de notar que era meridional—: un senyal, una lluerna. Però no deixava de participar en el naixement d’una llum. I aquella llum, la proposava als lectors de les seves col·leccions diverses, que eren amants de vides com ell, per més humils que fossin. Qui sap, potser els ajudarien a afrontar proves personals. Heus aquí el que dopava Jean Camus, el que li donava l’empenta per viure. La seva passió d’editor, malgrat que era tardana, el resumia tot ell.

La dama de Saint-Domingue seria una de les seves autores? En aquell relat, escrit amb una barreja d’aplicació i d’insolència, hi havia una personalitat que intuïa irreductible: qui m’estimi, que em segueixi i pitjor per als altres, semblava que pensava, tot cedint a la impaciència i la necessitat de reprendre el fil de la seva vida; era fàcil imaginar-se-la concentrada, amb les celles arrugades, intentant de rememorar a la vegada un paisatge, unes cares i unes cançons que no tan sols havia estimat, sinó que formaven part d’ella; intrínsecament, com es diu avui dia. Sota la dolçor aparent, que irritava i encisava a la vegada l’editor, traspuava una mena d’orgull de ser ella mateixa. Encara no sabia cap on tirar, si continuaria la lectura o si l’abandonaria. La personalitat de l’autora ja el retenia: li agradaven força aquells caràcters de dona, de ferro i folrats de vellut. De totes maneres, si publicava aquell manuscrit, Jean Camus no deixaria de posar cullerada en el futur llibre, tal com feia sempre. Sense transformar el fons, sense alterar la integritat de la narració, contribuiria, com tenia per costum, al text: en aquell punt començava el diàleg, allà s’iniciava l’intercanvi.

Si l’editava, on el classificaria? Aquella pregunta l’estimulava. Per una mania agradable, establia categories —en deia «obrir calaixos». La dama de Saint-Domingue es quedaria sola en el seu fins que més endavant no hi afegís, fidel a la seva selecció per escenaris, uns quants autors antillans. Guadalupe, Martinica, Saint-Martin figurarien aleshores en el seu catàleg, i després hi faria entrar traduccions de l’anglès de les illes Verges, de Trinitat, de Saint Lucia, de Barbados i, finalment, autors flamencs —de l’altra banda de Saint-Martin, de Curaçao o de l’illa Margarita—; l’horitzó s’eixamplava. La seva obra d’editor, tan l’especialitzada fins aleshores, confinada entre el sud del País del Loira i Còrsega (exclosa), adquirí de sobte en la seva imaginació una dimensió magnífica. Travessant l’Atlàntic, ampliant el seu concepte una mica estret, tan metropolità, del sud, fins al Carib i, després, fins a l’Amèrica Central, el Brasil i les cascades d’Iguaçú, fins a la pampa argentina i els confins d’Ushuaia, al sud del sud de l’altre hemisferi, la seva ambició galopava fuetejada per la bella haitiana. Jean Camus somiava… Es veia al capdamunt d’un imperi de paper, envoltat d’autors dels dos sexes que ell reunia sota un sol universal.

Sospirant, tornà a una realitat més mesquina. Com a mínim, revisaria els seus principis. A partir de l’endemà mateix pensaria a fer més flexibles les categories massa rígides —regionals o regionalistes— en les quals col·locava les seves obres. Es preparava per obrir-se a altres esquemes. De sobte la varietat l’inspirava. Per què no podia crear, per exemple, dins de la Casa d’Oc, una col·lecció d’història? Es va entretenir en aquella qüestió. Però una acumulació de títols classificats per segles o per civilitzacions no li deia res. Allò no era la seva vocació. La història, amb el seu engranatge de guerres, de complots i de massacres i els seus herois de granit, de marbre i de formigó, massa poc humans, massa menyspreadors de la multitud anònima, el repugnava. Ell mateix havia hagut de patir massa per culpa de la follia dels grans homes i no podia plantejar-se serenament de fer-los entrar en uns llibres. Hi havia una altra perspectiva que el temptava més, una idea que acariciava… En aquell manuscrit, hi sentia aflorar l’amor a pinzellades. La visió del tròpic perfumat l’invitava al viatge; li suggeria unes imatges profanes molt allunyades dels relats sòlids i concrets en els quals es complaïa fins aquell moment. Un nom li travessà l’esperit, un nom que no existia en cap atles però que s’apoderà de sobte de la seva imaginació: Port-Ébène.

A cinquanta anys, després d’una infantesa malmenada i d’una joventut desordenada, Jean Camus, malgrat que havia conegut aventures i amants, aspirava a la serenitat. Amb la seva editorial en tenia prou. Feia una vida tranquil·la, sense complicacions, sense riscos, parapetada darrere dels seus textos. Després de trobar finalment la pau, ell sol a Maguelonne, concebia una felicitat zen. Aquell dia, un cop arribat a la pàgina 20 o 30 d’aquelles memòries en femení, es va treure les ulleres, es va posar l’obra sobre els genolls i recolzà el cap sobre el respatller de la seva butaca de pell. De sobte, en aquell vell mas familiar al qual un foc de ceps imprimia una olor tranquil·litzadora i rústica, li va semblar distingir una cosa insòlita, alguna cosa desacostumada. Tot era silenciós, perfectament en calma al seu voltant. Tanmateix, la seva solitud li semblava habitada, com si algú s’amagués en la foscor.

Crioll… La paraula l’obsedia. De l’espanyol criollo, segons el diccionari, designa «les persones de raça blanca nascudes en els territoris d’ultramar». Però la memorialista la utilitzava, al principi de la colonització, en un sentit més ampli, per definir totes les persones nascudes a l’illa, sense condició de raça, una població que aleshores estava en plena expansió, per oposició, en certa manera, a la població vinguda de fora, de França, d’Àfrica o d’Amèrica, importada com la canya de sucre des d’un món diferent. Crioll: nadiu de l’illa, escriuria al peu de la pàgina. Després només ha definit el llenguatge —accent i vocabulari— que hi ha florit.

Sinònim? En Camus no l’hi afegiria, però el tenia al cap: «pied-noir». I podria precisar: «Que no és ben bé d’aquí ni de fora». Que busca el seu origen.

Unes emocions, unes sensacions que Jean Camus no tenia pas per perdudes, però si per dominades o, encara millor, amansides, li tornaven al cor i al cap. Va intentar de raonar. Ell no era crioll. Era un conco endurit, un ós dels Pirineus; vivia sol, no creia en els fantasmes i, a més, encara no havia begut ni una sola gota del seu whisky preferit single malt. Però intuïa molt a prop seu una presència. El torbava com un perfum de dona.