Des de finals d’agost, l’Amédée lluïa l’escarapel·la tricolor i es qualificava «del Tercer». L’esperança dels seus congèneres fou immensa, a la mesura de les promeses que sentien proferir a París i que anunciaven amb veu ben alta la igualtat dels homes. Els desordres no van tardar a sorgir. No els van portar pas els esclaus, mantinguts en la ignorància del que passava a França, sinó els lliures, entre els quals l’Amédée aviat va jugar un paper preponderant. Emancipats des de feia una o dues generacions, instruïts en la lectura i l’escriptura, la majoria d’ells eren capaços de seguir a les gasetes les cròniques dels esdeveniments sorprenents que tenien lloc a la metròpoli i que trasbalsaven un equilibri que creien, com l’hi crèiem nosaltres, etern. Es reuniren en múltiples comitès en els quals debatien entre ells els decrets que la colònia era refractària a acceptar. Jo no parava de pensar en en Pierre. No podia ignorar quin era el seu bàndol. Però com vivia aquelles temptatives d’un capgirament de les nostres institucions, la sotragada greu que havien rebut tant la jerarquia de l’illa com les seves mentalitats? Un vespre que ens vingué a visitar, vaig preguntar-ho a l’Amédée. No sabia que se n’havia fet, d’en Pierre. Només l’havia vist una sola vegada, a Saint-Marc, on es preparava la futura assemblea. No es volia ficar en les disputes que armaven els blancs i els mulatos entre ells a propòsit del reconeixement dels seus drets, em va dir l’Amédée.

—Segurament té altres coses millors per fer —va afegir, burleta, dirigint-me una mirada tan carregada de sobreentesos que encara tremolo quan hi penso, una mirada de vident.

Havia endevinat el que em turmentava i fins a quin punt trobava a faltar en Pierre? Vivia cada instant pensant en ell, sentia nostàlgia de les nostres rebolcades. Però l’Amédée no em digué res del que sabia o del que pressentia. La complicitat que havíem compartit en el passat era morta, aspirada pel moviment polític o marcida pel meu nou amor. Em va girar ostensiblement l’esquena; no coneixeria mai més cap amic ni cap confident com ell, el meu encantador de les nits solitàries. Venia a veure el meu marit. En aquells moment prevalien els sentiments d’homes. Sentia les seves veus a la biblioteca parlant del tema principal que dividia l’illa: calia permetre que la gent de color figurés entre els diputats de la nova assemblea? En Julien els era favorable i l’Amédée, aprofitant el seu suport, volia que intercedís davant dels seus amics blancs a favor de l’atorgament d’uns quants escons a diputats mestissos. Eren nombroses les persones de color que podien pretendre de participar en les assemblees provincials que hom acabava de crear per seguir els esforços de l’Assemblea Nacional, però els cacics de l’illa, els «senyors», els havien fet excloure. Ells trucaven en va a les seves portes i sempre les trobaven tancades. Al principi, la colònia es va negar a aplicar les consignes de París.

A la Place des Victoires de la capital, el Club Massiac, que havia fundat un propietari d’Artibonite, el marquès Mordant de Massiac —no el vaig veure mai a Saint-Domingue, ja que governava la seva hisenda des de París—, vetllava amb zel per les tradicions de l’illa. En formaven part grans noms, ja que reclutava els seus membres entre els senyors, i intentava plantar cara als revolucionaris. Era el bastió de la vella guàrdia. El meu marit, malgrat que posseïa unes bones terres i vivia d’acord amb les tradicions denunciades, desaprovava la seva hostilitat al diàleg. Partidari de les Llums que la Revolució havia convertit en el seu missatge, advocava per una emancipació progressiva, elaborada amb cautela, de la població servil. La febre havia arribat a la nostra província i pensàvem, erròniament, que podríem donar el nostre parer. Els excessos, les decisions preses intempestivament i els veredictes de la metròpoli tenien repercussions violentes a casa nostra: la majoria de diputats francesos ignoraven les realitats de la colònia. Davant d’una assemblea furiosa, un dia en Julien parlà de l’esclavatge i proposà simplement d’obrir un debat sobre aquella qüestió que contradeia de manera flagrant amb els drets declarats per a tots. L’escàndol fou general. Però fins i tot a París, capital de totes les audàcies, va caldre que passessin cinc anys abans que els revolucionaris promulguessin un decret d’abolició.

—El preu és desorbitat! —havia rugit Arnaudeau, membre del Club Massiac des del primer dia, perdent la calma en veure que un dels seus veïns i companys defensava la causa dels Amics dels Negres—. No hi sobreviurem! —Havia bramat. (En Julien és qui m’ho va explicar)—. L’economia necessita l’esclavitud com… com… com… —no havia estat mai un orador inspirat i cercava la imatge adequada— com l’ostra necessita la roca.

Aquella mena d’arguments eren la base de la resistència dels colons, fos quina fos la blancor dels seus orígens o el seu grau de mestissatge. Ja que els blancs, amb algunes excepcions rares, i gairebé tots els mestissos, encara que fossin partidaris de la igualtat cívica, només la concebien per als lliures. Els esclaus no entraven en la categoria dels qui es podien beneficiar dels drets de l’home. No eren ciutadans.

Els lliures i els mestissos sí que ho eren. Almenys, ho eren a París segons la llei del poble sobirà, i l’Amédée ho repetia a tothom qui el volia escoltar. En canvi, l’autoritat de l’illa, que encara calcava les seves posicions de les del Club Massiac, es negava a reconèixer-los com a tals. Ells van protestar, però no serví de res. Van fer desfilades i els dispersaren a la força. Van enviar emissaris i els expulsaren. Van intentar de fer sentir la seva veu a l’Assemblea Nacional i els van extraviar les cartes, els van desviar el vaixell i en van tancar uns quants, per més seguretat, en unes cel·les en les quals se’n va perdre el rastre. Es van tornar a reunir en assemblea per protestar en nom dels drets i de la propietat. De fet, tret de les sucreries, de les quals només eren gerents o ecònoms, posseïen la majoria de cafetars i de fàbriques d’indi de l’illa, que els «grans blancs» tenien per poca cosa i havien abandonat als mulatos i als qui per nosaltres eren els «petits blancs». Aquests últims, solidaris en la humiliació, s’uniren ràpidament amb els lliures, els rengles dels quals es reforçaven cada dia més. Si l’Amédée deia la veritat, i jo no ho dubtava gens, coneixent el poder de la seva mirada de mag, en Pierre no es trobava entre ells. Jo suposava que esperava la seva hora, convençut que el debat, restringit encara a uns quants homes en un cercle estret d’interessos, s’estendria aviat a tothom, sense distinció. Coneixia l’odi i el menyspreu que sentia pels colons i també coneixia la missió que s’havia imposat, que era la de venjar el poble negre. Era el meu estat, el que em donava aquella seguretat? Sabia que vindria la seva hora. Tot canviaria a l’illa, ja estava canviant tot…

A partir de l’hivern començà a augmentar l’agitació. Semblava que unes grans onades sacsegessin l’illa sota un cel que de nou era blau i serè, indiferent a les nostres discòrdies. Els mulatos van reclutar tropes entre els esclaus, que treien no tan sols dels cafetars, sinó també de les grans plantacions, on tenien nombrosos aliats entre els menestrals i els administradors. Els negres que enrolaven, els anomenaven els seus «suïssos». L’Amédée havia organitzat a Pierrefonds, a quatre passes de casa nostra, un autèntic exèrcit de suïssos esparracats. Van començar a tenir els seus herois i els seus màrtirs. Els blancs també s’uniren. Sentint que s’acostava el perill i amb la voluntat de protegir els seus béns, negant-se a compartir els seus poders i a renunciar als seus privilegis, van crear milícies i van armar els gerents, els ecònoms i els propietaris, tots els qui encara no havien estat afectats per la barreja de sangs i que es beneficiaven, exclusivament, encara, del dret d’elegir i de ser elegits. A París, el Club Massiac responia a cada cop de l’Assemblea contra la seva casta i la seva supremacia. Amenaçava tots els projectes de la Societat d’Amics dels Negres. És cert que no els calia esforçar-se gaire. Dels negres, durant tot el temps que l’Assemblea legislà, no se’n parlà gens. O si se’n parlà, en boca de Mirabeau o de Brissot, de Condorcet o de La Fayette, els arguments presentats aviat foren descartats i el silenci s’instal·là. Un silenci incòmode, contrit, però amb la mateixa virulència que un acte: la Revolució no va fer res pels esclaus, al principi. Als seus ulls, encara no eren homes.

A l’illa, es mantenien tranquils. Mentre els lliures manifestaven el seu descontentament i intentaven de fer aplicar les lleis de l’Assemblea, ells cultivaven la canya i duien a terme les seves feines habituals, inconscients de la importància del que passava. Des del principi de l’any 90, la Constituent obrí les assemblees provincials als propietaris de l’illa o, si no, als qui pagaven una contribució a la parròquia des de feia dos anys com a mínim. Els mulatos que, com el nostre amic Amédée, responien a aquells criteris de selecció van poder presentar uns diputats elegits entre els seus rengles. Naturalment, l’Amédée fou un d’ells. Però en prestar el jurament, alguns colons blancs, partidaris de la tradició a qualsevol preu, els exigiren, molt il·legalment, que renunciessin als seus drets cívics i que prometessin respecte a la seva casta. En Julien assistia a aquella confrontació, que s’acabà amb un altercat i un xoc d’armes. Les milícies blanques i les milícies negres es van trobar per primera vegada cara a cara. Hi hagué morts i diversos ferits i, després, cadascú es parapetà en el seu terreny. A Saint-Domingue allò fou el principi de la guerra civil. Va començar amb uns quants esdeveniments sonats.

Coneixent les opinions d’Arnaudeau, els mulatos el van agafar quan sortia del Vaux-Hall i l’obligaren a muntar sobre un ase de cara enrere i a agafar-li la cua amb les mans. El van passejar una bona estona en aquella posició ridícula enmig de crits i d’insults i segurament l’haurien fet tornar de la mateixa manera si una petita guarnició d’amics seus no l’hagués alliberat. A causa de les conviccions polítiques d’en Julien, o gràcies a l’amistat amb l’Amédée, al principi vam poder escapar a les humiliacions, de les quals aquesta última només és un exemple, i a l’onada de represàlies que es va començar a escampar per la província. Al cap d’uns quants dies del primer episodi, la plantació dels Guibert va ser saquejada de cap a peus. Uns mulatos que no coneixíem, la majoria dels quals eren domiciliats a Jérémie, poble pròxim a la seva hisenda, havien dirigit l’assalt —cal que precisi que l’Amédée, partidari de procediments legalistes, desaprovava aquelles accions tan inútils com incoherents. Els mulatos de Jérémie i dels voltants van anar a buscar en François, que van treure de casa seva despullat davant dels esclaus perquè veiessin l’espectacle. Van tancar la Marie i els seus fills a la pallissa —el cor em bategava amb força en sentir aquell relat, que ningú no hauria pogut imaginar tot just feia unes quantes setmanes. Van treure els mobles i hi van calar foc, es van apoderar dels cavalls, van degollar dotzenes de bens i de cabres i van instal·lar els porcs a la casa gran. Es veu que els esclaus, encara incapaços de comprendre què significava per a ells aquella desautorització de l’amo, estaven estupefactes. No es movien, només miraven, i no se’ls acudí la idea de venjar-se. O bé encara els semblava un sacrilegi. En Julien pensava que sense la intervenció de les tropes que, per casualitat, patrullaven per allà a la vora i que l’ecònom havia pogut avisar després d’haver fugit, s’hauria desencadenat la violència. I que en François, la Marie i els seus fills i tot haurien fet de primeres víctimes expiatòries.

Quan hom aconseguia detenir-los, els bandits que cremaven les plantacions acabaven penjats a la forca. Però el patíbul i, després, la roda que les autoritats van instal·lar de manera fixa a la Place Vallière, preparada per rompre vius els incendiaris, no van servir de res. El foc es propagava. Lentament, és cert, i sense cap pla de conjunt, però de punt en punt, apagant-se aquí per tornar-se a encendre allà. Cremava les pors que es covaven a l’illa. Per bé que els Guibert, refugiats a Le Port au Prince, ja organitzaven el seu retorn a França, vèiem desembarcar de la metròpoli nombrosos propietaris que fins aleshores havien confiat les seves terres a algun gerent però què, inquiets pel tomb dels esdeveniments, les venien a controlar sobre el terreny i a vetllar personalment per la seva protecció. Així fou com la família Pierrefonds va delegar un dels seus fills a la finca que governava l’Amédée. Aquest, malgrat que havia administrat la hisenda d’una manera excel·lent, ja no tenia la seva confiança —els Pierrefonds coneixien la seva sang i les seves aliances. Volien rescabalar-lo i apartar-lo amb prudència, però no van poder: el seu delegat morí quan encara no feia sis setmanes que havia arribat, vençut per les febres que no deixaven mai de posar a prova els nostres visitants. El següent morí al mar, durant una tempesta. El tercer caigué en una escaramussa quan sortia de l’església, on ja havia confiat la seva ànima a Déu. Finalment, el perill es féu sentir a França, tan fort que els Pierrefonds, ocupats a salvar les seves vides de les maniobres sanguinàries dels marats i dels robespierres, abandonaren a poc a poc les seves pretensions. Entre nosaltres corria el rumor que la Fatousi protegia el seu fill… Pierrefonds fou, mentre s’esperava una decisió que no arribava, una mena de ciutadella on onejava la bandera dels rebels —que era com alguns de nosaltres anomenàvem els partisans del nou credo—, però sobre la qual també bufava l’esperit de l’àngel negre.

De tot el veïnat, només en Julien mantenia el lligam amb l’home fort de la plantació, convertit en un dels caps del partit dels lliures. Sentia una simpatia sincera per la causa que defensava l’Amédée —per ell la igualtat concedida als mulatos era la primera etapa vers l’emancipació general de l’illa. Temia sobretot l’altivesa i el rebuig de la concertació, que a França ja havien estat la perdició de la noblesa, i dedicava moltes energies a convèncer els senyors de la nostra província de la necessitat d’una negociació. Davant de la dificultat de presentar-los com una concessió necessària i justa l’atorgament dels drets cívics als ciutadans de color, els argumentà que aquella mesura podria ser una hàbil maniobra per guanyar-se els mulatos, si hom no volia que es posessin al capdavant de la rebel·lió dels esclaus. A Martinica, on s’havien produït unes quantes d’aquelles rebel·lions, hi havia hagut massacres de blancs i d’altres se n’havien hagut de tornar arruïnats a França.

Tanmateix, l’esperit de conciliació i d’avantguarda del meu marit, la veu del qual se sentia en tots els debats de l’assemblea de Saint-Marc per defensar-hi les seves conviccions filosòfiques, no ens salvà de les venjances. A Nayrac, abans de la primavera, unes piles de bagàs es van encendre sense que ni en Julien ni cap dels seus lloctinents, ni el seu fill gran, tot i que era prompte a recórrer als interrogatoris, no poguessin descobrir-ne els culpables. Al cap d’uns quants dies, com per obra d’una maledicció, un llamp caigué sobre una peça de canya i provocà un segon foc que els nostres esclaus tingueren molta feina per apagar. Aquells incidents aparentment anodins, que no vam saber mai si havien estat accidents o si havien estat provocats expressament, afectaven gairebé totes les hisendes de la plana, mentre el nord ja cremava des de Le Fort Dauphin fins a la mola Saint-Nicolas. Els nostres esclaus deien que el foc queia del cel.

La mala situació dels negocis no feia més que donar maldecaps als colons. Els distragué durant un temps de la política i cadascú es dedicà a salvar els seus béns de la fallida. Els preus del sucre i del cafè queien. Es feia gairebé impossible vendre la nostra producció de tan rars que es feien els vaixells a les nostres costes. Les bancarrotes se succeïen en el comerç a La Rochelle, a Bordeus i a Le Havre. A l’illa, l’escassetat de farina va fer apujar el pa fins a un sou l’unça, i tots fortificàvem amb prudència els nostres magatzems de provisions. Malgrat això, uns quants, bé que el nostre no, van cremar abans de Cap d’Any. Els desordres de la ciutat, menys espectaculars que al camp, on l’aire ja escampava les nostres cendres, van aguditzar la confusió. Enviat per la Constituent, Blanchelande succeí Pleyner en el càrrec de governador. Assaltat per totes bandes amb peticions i exigències, va decidir de dissoldre per la força de les armes, com un refugi de rebels, la nostra assemblea de Saint-Marc: als ulls de París era un niu d’independentistes. Molts blancs —i tots els mulatos, malgrat que per motius diferents— aspiraven a alliberar-se del jou de la capital. L’anarquia es dibuixava darrere les voluntats contradictòries que es disputaven Saint-Domingue en nom d’interessos particulars. Peticions, diputacions, festes patriòtiques i resolucions independentistes se succeïren durant mesos a Le Port au Prince sense que s’hi pogués veure una sortida raonable, l’equilibri i la pau del demà. En Julien seguia apassionadament les oportunitats i els caos de la Història en marxa. No podia evitar de vibrar amb aquella era que s’obria, amb les seves belles promeses. Feia molt de temps que havia adoptat el seu ideal i es negava a tenir-lo sols per un somni. Donava suport als esforços dels que nosaltres anomenàvem els Borles Roges, que eren els colons partidaris de la Revolució, de les seves Llums. Jo vaig assistir a la discussió que portà el meu marit a barallar-se amb la majoria dels nostres veïns. Aleshores, Arnaudeau, les viudes Chantérac i Baroche, Adrien Jouve i els seus fills, com les tres quartes parts dels grans propietaris de la plana de Cul-de-Sac, pertanyien als Borles Blanques, o reialistes.

L’illa estava desmembrada. Els blancs estaven dividits en faccions rivals. Els mestissos lluitaven per fer reconèixer els drets que l’Assemblea Nacional havia aprovat i que els antics amos de Saint-Domingue els negaven ferotgement. Un any després de la presa de la Bastilla, l’horitzó encara era confus. La nova estació de les pluges semblava prolongar el marasme en el qual vivíem. La Revolució va entrar en un compàs d’espera quan el coronel Mauduit, gentilhome bretó, cavaller de Sant Lluís, derrotà per les armes les tropes dels qui volien una illa lliure, és a dir, deslliurada de la metròpoli, igual, fraternal —naturalment, aquells dos epítets només concernien les comunitats dels blancs i dels lliures i excloïen els negres. Els capitostos fugiren cap a França a bord del Léopard. Al cap d’uns quants dies, el meu marit, que per sort es trobava a Le Port au Prince, va poder escapar per miracle a la vindicta que afectà els simpatitzants del Rojos —la seva presència al club va esborrar totes les sospites. Tanmateix, va gosar advertir els seus amics més conservadors contra una falsa victòria. Aleshores hi havia a París una lliga reforçada del partit que lluitava contra els seus avantatges; els prometé que la violència no tardaria a girar-se contra ells. La seva veu aixecà un rebombori general, de manera que després de la sessió en el Vaux-Hall convertit en consistori, en Julien se’n tornà a Nayrac convençut que des d’aleshores l’illa estava perduda. Tot diàleg semblava impossible. Retirat prudentment a Pierrefonds i procurant fer-se oblidar, l’Amédée va desaparèixer uns quants dies i després tornà. D’aquella manera pogué escapar a un exili forçat o a un càstig brutal i continuar organitzant les seves xarxes i els seus complots com a polític murri que era. Creia en l’astúcia, en la força i en els paranys de les paraules. El desordre afavoria tot allò. Als ulls dels colons blancs, era un personatge inquietant que pudia a sofre, i no hi ha dubte que el meu marit i jo érem els únics que respectàvem la seva missió, que era la de donar la dignitat als mestissos i la llibertat a una illa que la metròpoli explotava a la seva esquena. Jo sabia de memòria els seus arguments, sabia tot l’al·legat de memòria, però aquella veu que em captivava i em convencia cada vegada em feia sentir nostàlgia d’una altra veu i d’un altre discurs. En la seva manera de modular les frases i de cantar els seus anatemes hi havia alguna cosa realment captivadora, misteriosa o inexpressable que embruixava. No la portaven els arguments, sinó el to mateix, aquell to que li venia d’un més enllà del qual jo no podia dir si estava enterrat en el més profund de mi mateixa o encara més lluny, si havia caigut d’un món sobrenatural. No podia evitar de subratllar la semblança: com l’Amédée, en Pierre posseïa el do de parlar, de convèncer. No s’adreçava a la raó, sinó als sentits, a aquells sentits que, en el meu cas, tenia totalment guanyats, totalment lliurats a ell.

Pel que feia als esclaus, se’ls disputaven bàndols rivals. Reunits alguns en petites tropes dissidents, armats amb bastons i amb matxets, però majoritàriament tranquils, lligats a les plantacions, ningú no pensava arrencar-los de la seva condició. Continuaven servint els blancs i els mulatos que estaven en guerra en la ignorància més absoluta, víctimes d’abusos per part dels uns i dels altres, serfs d’allò més vils malgrat la llei. El mateix Julien, convençut de l’esdevenidor radiant que es dibuixava i desitjós de fer-me’l compartir, governava la sucreria amb mà de ferro, vetllant per la calma i la submissió dels africans. Els primers temps de la Revolució Francesa, els visqué amb entusiasme, més ingenu o més cec que ningú de nosaltres. Després vaig veure que s’entristia, que perdia de mica en mica les esperances. Va lluitar, va participar a les assemblees, intentà de fer tornar la gent a la raó, predicà la pau i les virtuts del diàleg. Però se sentia sol en un combat que aviat considerà irrisori. La majoria dels seus iguals anaven a una batalla de la qual condemnava el desenllaç. A partir d’aleshores, no va voler sortir més de Nayrac. Salvar les seves terres es convertí en una obsessió. No va voler sentir a parlar de res més.

Pel que feia a mi, el més petit núvol de pols que anunciava una visita a l’entrada de la nostra habitació despertava la meva esperança. Mentre la política ocupava tots els esperits, jo esperava el retorn d’en Pierre. Esperava tan sols que algú volgués pronunciar el seu nom. El seu rastre s’havia esborrat de tots els camins que havíem recorregut junts no feia pas tant de temps. Alguns el creien mort. Jo tenia la sensació que era viu. En Julien, inquiet pel que li hagués pogut passar però sense saber on ni com cercar-lo, sospitant que s’havia afegit a les files dels esclaus rebels dels serrals, de vegades es feia preguntes en veu alta davant meu. Jo no li podia respondre. No volia trair gens els meus sentiments. De fet, a l’illa no hi havia res més que m’importés, ni els uns ni els altres, només aquelles dues coses misterioses i meravelloses, tan en desacord amb els drames del moment: el meu amor i la meva criatura.

* * * * * * *

La meva filla nasqué a la primavera. Tenia la pell blanca, els cabells de color d’ala de corb i uns ulls molt rodons i molt negres, brillants com l’atzabeja. La mateixa llevadora que assistia les negres, vinguda de Le Port au Prince, la va fer néixer. L’Aurore l’assistia. La vaig alletar jo mateixa, negant-me a confiar aquella feina a una dida, com era el costum. Per mi era una font de gran felicitat tenir aquell cos petit als braços i creia que d’aquella manera el protegia de les intencions dolentes. La decepció d’en Julien de veure’m portar al món una nena s’esborrà. Tota jo era felicitat. Tanmateix, temia els ardits de l’Aurore, que no cedia. La ganyota que féu quan agafà la criatura en néixer em va convèncer de la seva hostilitat. L’Aurore l’observà llargament i la palpà amb atenció, com si fos una fruita que volgués devorar, però només va poder constatar el color blanc de la pell. Anava mormolant i remugant, furiosa per haver d’ajornar els seus plans i per no poder-me enviar a l’infern amb la meva criatura. Només desitjava recuperar la seva hegemonia o, almenys, tornar a posar al meu lloc la reina negra de l’amor, foragitada injustament.

* * * * * * *

La criatura es féu gran amb salut i amb força. Quan penso en ella, cada minut de cada dia, és així en els meus somnis: un ésser que la vida no pot doblegar i en el qual jo pouo la meva força.

* * * * * * *

Vaig viure aquells anys de desordres i de confusions en un núvol. Tenia la il·lusió d’una felicitat immortal. La maternitat em sadollava. Oblidava la resta —la política i la Història, però també els meus propis desordres, les meves pròpies confusions. Vogava per damunt de les contingències. La criatura ho simplificava tot. Per a mi era el centre del món. Era el sentit de tot.

* * * * * * *

La revolta de Bois-Caïman va canviar bruscament les cartes de mans. En Julien no s’equivocà gens: em féu recordar la llegenda de Macandal per dir-me que no era pas morta, que els seus venjadors l’havien ressuscitada. La nit del 22 d’agost de 1791 va ser quan Saint-Domingue s’inflamà. Aquella nit, els esclaus de diverses sucreries del nord es reuniren i prestaren jurament a l’indret de Bois-Caïman, aïllat als confins d’una de les grans plantacions de la plana nòrdica, la de Lenormand de Mézy. Després es desfermaren. L’esclau Boukman dirigí la insurrecció. Calaren foc arreu, sense excepció. Centenars de sucreries, de cafetars, hectàrees i més hectàrees de camps, pallisses, graners i cases es convertiren en fum. En quatre dies, la plana quedà reduïda a una pila de cendres. O en un riu de sang: més de mil ciutadans van ser degollats, esbudellats o decapitats a cops de matxet o de destral, submergits en sucre bullent o llançats vius sobre les flames. Moriren homes, dones i nens; la venjança es feia sense pietat.

Al sud, tothom tremolava en sentir la descripció d’aquells episodis funestos i tots ens resignàvem que la revolta s’apoderés de la nostra província. Però es féu esperar. Els nostres esclaus van tardar molt a despertar-se. Els propietaris s’esforçaven per tenir-los al marge de les notícies atroces que ens arribaven. Els més severs —o els menys justos— tractaven millor la seva gent per guanyar el seu reconeixement, per evitar que la rancúnia s’estengués i que se segellessin altres juraments d’odi com el de Bois-Caïman. Tot fou en va —amb prou feines van guanyar temps. Espantats per tot el que realment vindria, es van reconciliar. Després signaren pactes amb la gent de color. Els mulatos tenien molts motius per témer l’explosió de l’illa —no eren pas gaire més nombrosos que els blancs i tampoc passaven per amics dels negres. Més aviat eren trànsfugues o traïdors a una causa que els hauria pogut unir, i corrien tant com nosaltres el risc de patir represàlies. Tret dels qui, com en Pierre, havien defensat els esclaus des del primer dia i havien considerat que eren homes sense cap mena de reserva, s’havien compromès amb el poder blanc. Així va ser com l’Amédée, el més hàbil dels seus congèneres, va poder partir cap a França. Investit amb el títol oficial de diputat de la Constituent que li havien discutit amb tanta porfídia, finalment anà a representar Saint-Domingue a París, on la seva planta i la seva altivesa li valgueren durant un temps l’estima dels jacobins. Sovint vaig imaginar, des de la meva illa, l’arribada sobirana del meu amic, mudat amb el vestit nou de revolucionari i la gorgera de puntes que creava un halo de blancor al voltant de la seva cara bella i bruna, un accessori al qual es mantenia fidel malgrat l’època. Sovint vaig imaginar que la seva veu de mel embruixava la Cambra, com ho havia fet a Nayrac quan em contava les seves llegendes negres. Estic segura que s’hi va trobar com peix a l’aigua i que no tan sols va saber defensar la causa dels mulatos, sinó també la de tots els abandonats per les noves lleis, i amb tant de talent com Brissot i Condorcet, com La Fayette i com el mateix mossèn Grégoire, l’efígie del qual havia estat cremada pels blancs a la Place Vallière. Sé per gent que el va seguir a França i que ens van escriure abans de la catàstrofe que fou un tribú extraordinari que es valia de la dolçor, de la poesia i d’aquell encant que sens dubte li venia de la Fatousi. La seva mare, que encara habitava la seva ànima, li devia inspirar els discursos i sembla que més d’una vegada li digué a cau d’orella les murrieries i els encantaments gràcies als quals escapà a la guillotina. No em costava gens de creure els nostres corresponsals: l’Amédée posseïa dons sobrenaturals i una capacitat d’embruixament real. Calia ser un Robespierre o un Marat per no deixar-se atrapar pels paranys amanyagadors del mag. Fos com fos, se salvà tant de les carnisseries de Saint-Domingue com de les de la metròpoli. Havia d’acabar els seus dies a Amèrica. Però la seva presència amical se’ns feia cruelment enyorívola. Després de la seva partida, ja no hi hagué ningú que es pogués interposar entre el món negre i nosaltres.

* * * * * * *

La nit havia caigut d’hora, com tenia per costum, aquell vespre de tardor en què, després de donar-li el pit, vaig posar a dormir la criatura al bressol. La vaig mirar mentre s’adormia murmurant-li paraules tendres. En Julien era a la biblioteca, ocupat a resoldre els maldecaps que li donaven la hisenda, la caiguda dels preus del sucre i les restriccions al comerç i a avaluar les possibilitats de futur que teníem a Saint-Domingue. Des de l’abrandament del nord, la qüestió el turmentava. El llum que il·luminava la cambra on treballava travessava feblement el saló, on l’Aurore havia apagat les espelmes després de sopar, i s’aturava a l’entrada de la meva cambra. Un raig prim que passava per sota de la porta hi projectava una penombra feble, mentre que a fora no es distingia res, ni ombra, ni relleu. A causa d’un fenomen que s’esdevenia a l’illa en certes estacions i que no deixava mai de sorprendre’m, aquell vespre no brillaven ni la lluna ni les estrelles. El cel era de tinta. Darrere de la meva finestra oberta queia una cortina espessa de nit. Ipestéguy, Markus i els operaris mulatos devien fer guàrdia per torns i devien patrullar per allà a la vora. Naturalment, temíem el contagi de la revolta, però per mi totes les amenaces s’aturaven a fora, a la porta d’aquella cambra on contemplava el meu infant que s’adormia. Cantant cada vegada més fluix, aviat vaig acabar les cançons, però vaig romandre al seu costat. Esperava els seus somriures d’àngel i respirava al seu ritme, dolç i profund. La pau ens embolcallava. Experimentava un sentiment tan gran de plenitud que sovint m’adormia amb la mà sobre el bressol, sadollada d’amor. Però aquell vespre vaig alçar el cap. Estava distreta, sobtadament neguitosa. Vaig intentar d’observar què em podia torbar i impedir-me de sobte, de manera absolutament imprevista, compartir el son de la meva filla. Aleshores em vaig adonar del silenci… Efectivament, un silenci desacostumat regnava a la plantació. Les nits habituals —totes les nits— de Saint-Domingue eren sonores. No tan sols hi havia el soroll dels mil insectes que volaven al voltant de les mosquiteres i de les seves ales que es cremaven sobre les flames dels focs que l’Aurore encenia a fora, a uns quants metres de la galeria, sinó també els crits dels animals, els crits dels nens, els laments i els sospirs del gran nombre d’homes i dones que vivien al nostre voltant. En aquelles nits el soroll no s’aturava mai. Hi ressonava el so dels tambors fins a l’alba i de vegades l’eco de les cançons de les tribus. Se’ns presentaven més o menys vibrants, més o menys habitades, però no havien estat mai desertes de qualsevol presència, de qualsevol alè, ni que fos el més tènue o el més ofegat. El soroll de la hisenda a la nit ens era familiar, mentre que l’estranyesa d’aquell silenci tingué la capacitat de posar-me alerta. Només durà uns quants segons, crec, però el silenci fou total, tan absolutament privat de la més mínima guspira de so, privat fins i tot dels clapotejos minúsculs que, en absència de les paraules humanes o dels cants d’animals, provenen almenys dels insectes, del vent o de la rotació del món, que em semblà anormal i m’horroritzà. Em va semblar que havia engolit la vida de l’exterior.

Mirant cap a les tenebres —la paraula no és pas massa forta— vaig veure que l’Arès entrava d’un bot per la finestra —la seva lleugeresa era de gat— i aterrava davant meu. No em vaig moure, ni tan sols vaig fer un crit. Si ho hagués volgut fer, ell m’ho hauria impedit: em tapà la mà amb la boca i em donà l’ordre de no dir res —era la primera ordre que em donava un esclau. El vaig obeir i vaig seguir totes les seves instruccions sense rumiar. Em fiava del seu instint i també de la por que em travava el coll i m’aconsellava de fugir. Tenia la convicció, sense raonar, que passaria una desgràcia. L’Arès va aixecar la meva filla adormida i me la va posar als braços i després m’ajudà a sortir per la finestra darrere d’ell. Jo encara no distingia res. De la galeria fins als edificis més pròxims, tot estava submergit en la nit més negra que pogués existir. No cremava cap foc, cosa que em féu estrany —no m’havia adonat de l’extinció de les torxes ni dels focs de cardassa. Vaig abraçar la meva filla més fort contra el pit. L’Arès em va fer un senyal i vaig arrencar a córrer darrere els seus passos. Vaig notar l’herba i, després, la terra sota els peus nus com un cec que endevina el camí segons la naturalesa del terreny. La més mínima arrel m’hauria pogut fer caure. Però l’Arès, com els seus semblants, tenia el do de veure-hi de nit —sovint, durant els seus viatges, els propietaris de l’illa es feien precedir per esclaus portadors de torxes, però si les torxes s’apagaven, podien estar tranquils, perquè els ulls dels negres travessaven l’obscuritat. Vaig calcar el meu camí del seu.

El silenci va durar tota l’estona que vaig estar fugint darrere dels passos de l’Arès amb la meva filla adormida als braços. I després rebentà. Esclatà en un tumult de crits i de trets. El xivarri em va deixar clavada on era mentre uns llampecs esquinçaven el cel i unes torxes sorgien darrere nostre. Si no hagués estat per l’Arès, m’hauria quedat allà esperant el meu destí. Però ell m’arrossegà. Només ens separaven uns quants metres de la quadra. Gràcies als llums, vaig poder veure el conjunt de l’edifici, l’entrada dels departaments i fins i tot, intermitentment, les grosses anelles de ferro penjades sobre cadascun d’ells. La nit era de color taronja. Semblava que ja s’aixequés el crepuscle del dia. L’Arès m’empenyé cap a l’interior i vaig quedar asseguda sobre una bala de palla als peus del cavall gros que servia per tirar els carros de canya i que es deia, per no sé quina fantasia d’escrivent, Antipatros. Normalment era pacífic com un bou, però aleshores presentava els símptomes d’allò més inquietants de la por. Malgrat la seva edat avançada i la panxa feixuga, s’encabritava com un semental i tirava amb tanta força el mos que gairebé s’esqueixava la boca. A mi no em faltava gaire per compartir el seu terror. Em vaig esforçar a calmar-lo, vaig acariciar-li el pèl cobert de suor i, almenys, vaig poder evitar que comencés a tirar guitzes. Després em vaig refugiar en un racó, al seu davant, per esquivar les ferradures i, seguint les ordres de l’Arès, em vaig amagar tan bé com vaig poder entre la palla. Com que la meva filla s’havia despertat, li vaig donar el pit perquè els seus plors no delatessin la nostra presència. I vaig esperar. Vaig esperar tant de temps que em semblà que passava una vida sencera. Sentia el tumult de fora com si fos l’eco d’un malson. Tan aviat el sentia lluny com notava que s’acostava o que es tornava a allunyar. Els crits, els trets, el soroll de corredisses i de tota mena de destrosses es barrejaven. Al meu voltant, els cavalls renillaven. Què passava? Quina batalla es lliurava? El record de les crueltats que s’havien produït al nord feia unes quantes setmanes o el dels horrors comesos feia més temps a Martinica em tornaren amb tot el seu carregament de precisions macabres, de tortures, de massacres i de suplicis. I allò encara m’anguniejà més. Vaig sentir clarament en diverses ocasions les veus conegudes: la d’Ipestéguy, la de Markus i la de Cadet i, sobretot, la d’en Julien, que em feia bategar el cor més que la de ningú. Mentre el sentís volia dir que era viu. Però durant quant de temps? Uns crits travessaven l’aire i cobrien el renou. Eren veus d’esclaus que vaig reconèixer de seguida pel seu accent fidel de la Guinea, però que havien perdut aquella nostàlgia, la dolçor encisadora d’aquelles veus que havien marcat el ritme de les nostres vides amb els seus cants. Provinents dels jardins de canyes o naixent d’improvís en qualsevol punt de la hisenda, aquells cants acompanyaven els nostres dies, però també bressolaven les nostres nits quan se celebraven festes negres, autoritzades dues o tres vegades per any als seus poblats. Entre aquelles veus, que aleshores estaven carregades d’odi, n’hi havia algunes que posseïen una força i una ràbia especials i vaig comprendre que res ni ningú no els resistiria. Eren veus de generals, veus de vencedors. Ja prevalien sobre les ordres que llançaven secament les veus blanques. Dominaven el tumult… Mentre el cor em bategava amb força, sentia com ordenaven l’assalt i imaginava, amb la por i la tristesa al ventre, tot el que passava a fora, a quatre passes d’on era jo. Tremolava per en Julien, tremolava pels meus —havia abandonat la Clio i la Thalie a la casa gran. En aquell moment només podien ser enmig de la turbulència, potser ja eren mortes, assassinades, tal com els rumors ens havien explicat que succeïa als membres del servei domèstic quan els esclaus es revoltaven. Sofrien els mateixos càstigs que els seus amos. Abans d’anar-se’n, l’Arès havia tancat la porta de la quadra amb clau. Em començaven a arribar les primeres olors dels focs que es devien haver encès en diversos llocs de la finca. Hi havia gent que corria i se sentien crits de «Foc!». Sentia molt a prop un petarrelleig i el fum va arribar fins on era jo. L’Antipatros, esfereït, va tornar a començar a tirar guitzes i a intentar desesperadament d’arrencar-se el mos. La idea que cremaria viva, atrapada en aquell edifici tot de fusta, fins i tot la teulada, i atapeït de palla, el més propici a encendre’s, em va fer precipitar fins a la porta. Recordo que protegia el nas i la boca de la meva filla amb la mà. L’aire es feia irrespirable. Cercava una sortida, costés el que costés. Qualsevol altra mort em semblava preferible a aquell suplici. Uns quants cavalls van passar molt a prop meu al galop. Després l’Arès obrí la meva presó, el vaig veure cobert de cendres i amb la cara i la roba esquinçada i vaig sentir que em deia unes paraules ben simples:

—L’amo mort. Tu marxar.

* * * * * * *

Parlava del fill gran d’en Julien: la primera víctima de l’assalt dels esclaus. L’havien degollat amb un matxet i després l’havien tallat a trossos. El seu cadàver era al llindar de casa seva, abandonat. De lluny, a la llum de les flames, en vaig veure la tossa sangonosa i dislocada.

Cadet també era mort: els esclaus li havien fet pagar els seus tractaments i la seva impostura. Sempre havien considerat la seva medicina com una tortura, perquè realment en guaria pocs i en feia empitjorar molts. També li havien tallat el coll, i amb una violència tan gran que fins i tot l’havien decapitat. Estava estès al pati, allà on havia caigut, i les seves dues mans agafaven encara les dues pistoles inútils per a la seva defensa que penjaven a cada costat del seu bust, mentre que el cap, girat mirant de cara enlaire, havia volat a unes quantes passes amb la perruca arrencada i els cabells esbullats. Markus, recolzat al brocal del pou, lívid, es dessagnava. Una càrrega de plom l’havia tocat a la cama —no tots els esclaus tenien armes de foc, segons el que deien d’ençà de les revoltes del nord. Només els capitostos, que es podien reconèixer per allò i perquè anaven guarnits amb casaques de gentilhome i, alguns, amb perruques blanques, manejaven la pólvora i el plom. Aviat vaig saber els detalls de l’assalt a la llum d’algunes explicacions que Ipestéguy, indemne, considerà adequat de donar-me.

—Han robat els fusells de caça —em digué. La commoció havia tornat loquaç el basc tenebrós. Parlava cridant, descarregant més frases de les que havia dit davant meu durant els deu anys que feia que era a la colònia. Després, afegí—: La majoria, els han armat els anglesos.

La seva antiga anglofòbia es desfermava sense rancúnia. Els focs dels edificis que s’acabaven de cremar i que havien estat abandonats a les flames —hom no podia apagar cinc o sis incendis al mateix temps a cops de galleda— il·luminaven amb una llum roja el camp de batalla. Pel camí que anava de la quadra a la casa gran, hi havia cossos de negres amb ferides horroroses, alguns que encara eren vius i d’altres de morts, al costat de mulatos dels quals no sabíem en quin bàndol estaven ni si havien lluitat per nosaltres o contra nosaltres. Malgrat l’horror que sentia, vaig intentar de reconèixer entre els cossos de terra els coneguts de la nostra habitació. En vaig trobar més de deu. Algunes víctimes havien treballat als camps i d’altres a la fàbrica de sucre o a la destil·leria. Algunes treballaven als jardins i d’altres eren operaris la majoria dels quals havia obtingut l’emancipació però continuava treballant per nosaltres de bon grat —els seus somnis, com el nostre, havien quedat destruïts. Alguns d’aquells morts m’eren desconeguts; potser perquè les ferides els havien desfigurat o perquè no hi havia topat mai o no m’hi havia fixat mai —a la hisenda hi treballaven gairebé cent cinquanta individus— o, finalment, perquè pertanyien a finques veïnes o a tropes que sabíem que preparaven la seva venjança als serrals. Tanmateix, no podia restar indiferent al seu sacrifici. Era un espectacle revoltant. Tantes vides perdudes! Aquells guerrers sense uniformes, la majoria esparracats, no podien ser distingits. Qui havia lluitat per qui? Per què? Els cossos, oberts com si fossin bestiar sacrificat, barrejaven les seves sangs. No podia apartar els ulls d’aquelles víctimes, amigues o enemigues, caigudes sobre la nostra terra. Quin sentit tenia, tot allò? Com havíem pogut arribar a allò en aquella illa benaurada? Em vaig lliurar contra la meva pròpia voluntat a un recompte dels morts. Tornava a veure les cares rialleres o taciturnes i sentia les seves veus que responien quan passaven llista al matí, quan Ipestéguy llançava a l’aurora els seus noms de déus i d’herois. Eren allà: en Bacchus i en Cupidon, en Neptune i l’Achille, l’Ulysse, l’Apollon… Em negava a veure, entre els esclaus fidels, enemics de la nostra família o soldats de «l’horda dels bàrbars». El nostre amic Desmarets, que havia acudit massa tard a auxiliar-nos amb alguns dels seus homes en el moment que jo sortia del meu refugi de taulons i de palla, anomenava d’aquella manera els nostres atacants. L’assalt havia estat tan breu com violent. Ens havia caigut a sobre en plena nit i no havia durat pas més que un xàfec, però havia portat la sang i el foc al cor del nostre oasi. Només havíem percebut la cara feliç de l’illa i havíem volgut ignorar els dimonis obscurs que la governaven. Uns ressentiments tan vells com ella, basats en l’hostilitat del clan que s’hi havia bastit una ciutadella, acabaven d’esclatar de cop i volta.

Vaig retrobar en Julien a la galeria, on l’Aurore agonitzava. Estava inclinat sobre ella i li aguantava el cap. Dels llavis de la negra sortia una escuma roja a borbollades. El seu ventre era tot una ferida oberta. La Thalie i la Clio, que havien sortit de no sé on, sanglotaven al costat d’ella, a prop del balancí on jo solia mandrejar tot contemplant la plana de punta a punta; la presència d’aquell moble, recordatori de les hores dolces, semblava incongruent amb la gravetat de l’hora i l’horror de la situació. Oscil·lava com si algú acabés d’aixecar-se d’una becaina. De seguida que em veié, en Julien es precipità cap a mi i m’abraçà —sens dubte m’hauria pogut creure morta. Agafa la meva filla i l’abraçà amb força. Malgrat que al nostre voltant només hi havia ruïnes i brases, mort i sofriment, la criatura, amb prou feines desperta, havia conservat la respiració del son. En veure en Julien esbossà un somriure radiant. Va ser tan inesperat en aquella circumstància, tan pur i innocent, aquell somriure d’infant, tan ple de confiança en la vida, que li arrencà una llàgrima. Vaig veure plorar el meu marit, per primera i última vegada, i plorava tant d’amor com de tristesa. Tenia la camisa estripada i la cara i els braços ensangonats, i la llàgrima va marcar un solc en la pols que li cobria les galtes. M’agafava per l’espatlla i abraçava la nena contra ell. Crec que pouava un reconfort en la nostra presència i que representàvem per a ell, en aquell instant en què tot semblava destruït, amb el contacte simplement càlid i viu dels nostres dos cossos, la possibilitat d’un futur. Nayrac, que havia estat la veritable passió de la seva vida, era mort. Però el tornaria a aixecar amb les seves mans, tornaria a lluitar perquè érem juntes al seu costat. Sentia que l’amor inundava aquell gran cos que m’arrossegava cap a la galeria amb les espatlles encorbades però amb el cap dret, aixecant-lo ja cap a l’esperança que renaixia. Fou un moment únic, però no durà gaire, un moment de comunió. Vaig comprendre que en Julien m’estimava. Se’m va fer la llum mentre caminàvem lentament els pocs passos que ens separaven de la casa gran. El sortilegi que m’havia encegat i m’havia fet insensible s’allunyava; vaig retrobar la lucidesa. I ella em tornà el sentiment d’haver faltat. Mentre tot cremava i es consumia al meu voltant, de sobte m’ofegà la vergonya. Havia mentit a aquell home fins aleshores i l’havia enganyat fins i tot en el lligam més sagrat, sense sentir-me mai culpable.

Si no haguéssim arribat a prop de l’Aurore, és probable que hauria confessat el meu crim. Però en Julien em tornà la meva filla i s’inclinà sobre la criada vella. Incapaç de fer ni el més mínim moviment, paralitzada, els seus ulls llançaven unes guspires que em van deixar clavada on era i, després, un vel d’ombra cobrí tota la mirada. Aquella ombra, la vaig veure acostar-se, apagar lentament l’odi i acabar de cobrir amb una boira tan espessa com la nit passada l’expressió malèfica de la bruixa. En Julien no podia deixar d’estranyar-se’n —a ell, l’Aurore l’havia tractat sempre amb una bondat infinita. En aquell moment que era ben clar que estava a punt d’expirar, la pau li era negada mentre ella es debatia per guardar les últimes forces i lliurar el seu últim missatge. Vaig veure que els seus llavis esbossaven el principi d’un murmuri, vaig veure que intentaven d’unir-se i d’organitzar-se, i que la seva boca lluitava per impedir que el rictus de la mort la tanqués definitivament. Va emetre uns sorolls guturals i, fent un esforç, pronuncià clarament:

—Ja no ets l’home. —Amb un sospir d’esgotament, deixà anar les últimes paraules com una ranera—: El teu fill…

Fou el testament de l’Aurore.

* * * * * * *

En Julien li devia la vida. S’havia tirat davant seu en el moment en què, escomès per tres soldats negres guarnits amb escarapel·les tricolors i el barret frigi, estava a punt de ser travessat de part a part per una espasa, un sabre o un matxet —les tres armes s’alçaven a la vegada contra ell. Saltant del seu antre amb un crit semblant al d’un gat enfurismat, l’Aurore s’hi havia interposat i, bramant, havia llançat una sèrie d’imprecacions als tres homes. Incomprensibles per a orelles no criolles, menys acostumades que nosaltres al llenguatge dels africans de l’illa, en Julien hi reconegué fàcilment les mateixes paraules que les de la pregària cristiana dels morts. Però era una pregària girada o invertida, una pregària d’odi que invocava els déus del mal i conjurava la Serp —ella en deia Damballah—, el déu suprem, perquè vingués a mossegar-los o a ofegar-los, a fer-los recargolar de dolor, a no alliberar-los mai de la seva força, a torturar-los tota la vida, a ells, les seves dones i els seus fills durant diverses generacions. Els tres homes havien quedat paralitzats i la seva cara mostrava els estigmes del més gran terror. Com tots els seus congèneres, i com nosaltres, els blancs, respectaven les bruixes i temien per sobre de tot les mambos, aquelles sacerdotesses del culte de la nit. Creien en les seves paraules, profecies o malediccions, i temien la seva còlera, que podia portar la malastrugança a famílies senceres durant temps i temps. Dos dels homes van abaixar el braç i van acotar el cap per evitar de caure sota l’embruix d’aquells ulls diabòlics. Però el tercer, el més negre i el més jove, que nosaltres no coneixíem —en Julien havia reconegut els altres dos, que eren mulatos de Pierrefonds, experts en moviments de terres— tingué més coratge o més inconsciència i obrí d’un sol cop de sabre sacríleg el ventre de la mambo. Abans de caure a terra amb un rugit —un crit de bèstia que es llançava sobre la seva presa, em digué en Julien—, l’Aurore projectà els seus dits com ganxos contra ells i dibuixà a l’aire el cos sinuós de Damballah. Els tres homes van recular junts per l’efecte d’un mateix espant. Després giraren en rodó i fugiren corrent. L’últim havia deixat la seva arma. La fugida desesperada dels tres caps va comportar la de la tropa i d’aquella manera s’acabà la carnisseria que, si no, hauria continuat i ens hauria portat a tots a una mort certa. Estàvem sans i estalvis gràcies a l’Aurore, que s’havia sacrificat pel seu amo. Havia expirat intentant d’il·luminar encara el llarg camí que ell hauria de recórrer sense ella, tan folla d’amor que havia preferit la seva pròpia mort a la d’ell.

* * * * * * *

En Julien es preocupà que no fos enterrada a la fossa comuna assignada a tots els esclaus que havien lluitat a favor nostre o contra nosaltres, sinó que fos embolicada amb un sudari vermell i fos enterrada en una tomba a part, entre la de Cadet i la del seu propi fill. Vaig veure que es recollia a prop d’en Jean i que intentava d’acostar els trossos dispersos del seu cos capolat. L’enterrament tingué lloc, tant per als uns com per als altres, d’una manera d’allò més sòbria i laica. En Julien ni tan sols digué res. Organitzà l’atenció als ferits i confià a Markus, que de totes maneres tampoc no es podia desplaçar, la feina de reunir la guàrdia. Els esclaus que quedaven i que va fer reunir, guarir i alimentar es podien considerar fidels. Durant les hores següents, no es produiria cap més assalt. Els atacants, mal armats, també havien tingut moltes baixes i havien de deixar una mica de repòs als que els quedaven. També podíem comptar amb Desmarets, que, abans de tornar a les seves terres per no deixar-se sorprendre, havia promès que aportaria ajuda. Mantenia les seves tropes en peu de guerra. A partir d’aleshores, cadascú organitzaria una guàrdia reforçada. Per a nosaltres, aquelles mesures arribaven massa tard, però Nayrac no estava destruït del tot. Uns quants edificis havien escapat de les flames i, almenys, els cavalls estaven indemnes, malgrat que totes les nostres reserves de sucre i la major part del material, així com l’aviram i els bens, havien cremat. A més, tres peces extenses de canya també havien cremat. Pel que feia als esclaus, més de la meitat s’havien posat al bàndol de l’amo i proferien paraules de venjança contra els assassins. La mort de l’Aurore ens afavoria: respectada i temuda a tota la província, la seva autoritat es deixava sentir encara després de morta i inspirava al seu ramat un sentiment de por. Tardarien molt de temps per poder-se comunicar amb els seus misteris. Un cop desapareguda la bruixa, el diàleg amb els morts, amb els déus, restava tallat. La seva absència els deixava orfes. Per aquell motiu s’agruparen plens de por al voltant d’en Julien, que la criada havia volgut salvar i que els semblava investit de sobte amb una parcel·la de la seva aurèola. Continuarien servint-lo, fidels al seu exemple, convençuts que ella ja els espiava des de l’altre món. Però nosaltres sabíem que no tardarien gaire a buscar-se més endavant, obscurament, un altre amo, investit amb poders màgics i més capaç que un blanc d’intercedir per ells davant dels únics esperits que veneraven, els de les tenebres.

La vigilància era encara més necessària —aquell era el sentit de l’ordre que donà en Julien. Va decidir de portar-me amb la nena a Le Port au Prince per garantir la nostra seguretat. Tornaria de seguida a Nayrac amb armes i reforços. «Cal resistir», havia dit a Ipestéguy. El basc, nerviós, semblava que no recuperava la sang freda. Vam partir a cavall acompanyats per l’Arès i per dos mulatos de la fàbrica que, com que sabien fer anar un fusell, feren de petita escorta. Es feia de dia.

* * * * * * *

Al llarg del camí, que abans estava voltat de camps traçats amb tiralínies, els focus dispersos de l’incendi havien devastat la plana com si haguessin estat tèrmits gegants. Uns forats negrosos desfiguraven els jardins de canyes. Les que s’havien salvat de les flames agitaven sense força els seus caps verds i semblaven uns ventalls inútils. Deixades a l’abandó, no tardarien gaire a afegir-se a les males herbes i a fondre’s amb la vegetació tropical. Els esforços dels sucrers, durant dues o tres generacions, havien acabat en aquell desastre: amb la terra cremada o abandonada, la canya no tornaria a produir sucre fins al cap d’unes quantes estacions. Avançàvem amb la lentitud d’un seguici fúnebre. De les brases encara calentes s’aixecaven fumeres, mentre que les que abans s’escapaven de les calderes s’havien estroncat al voltant dels edificis en ruïnes. L’aqüeducte que portava aigua de la muntanya a les nostres plantacions de ran de mar havia estat destruït, i els seus arcs interromputs, els seus caps de pont decapitats, ja només dominaven una plana desolada. De tant en tant, alguna habitació intacta, amb la seva façana blanca, la seva galeria de columnes i les seves teules roses recordaven els temps feliços. Però la majoria de fàbriques, si no eren per terra, estaven desertes, com els camps, els coberts i els corrals. L’absència de vida colpia cruelment els espectadors d’aquells camps per on abans circulaven les carretes, on es trobaven els carruatges i on ressonaven incessantment els cants dels esclaus que treballaven. Dels poblats negres, les barraques dels quals semblaven deshabitades, petrificades enmig de la pols, no s’escapava cap soroll, gens d’animació. De vegades un infant despullat feia un crit en veure’ns, o bé una vella asseguda davant de la porta de casa seva, amb una carbassa vinera entre les cames, emetia un lament en el qual em semblava sentir la desesperació i l’angoixa de cadascun de nosaltres. Amb els homes fora, uns afegits als marrons i als mulatos i els altres allistats a les tropes dels amos, els nens, les dones i els vells esperaven el seu destí resignats al pitjor, encauats a casa seva. En passar a unes quantes llegües de Bellevue, la casa gran de la qual estava intacta però sense ni una ànima, i davant de les propietats dels nostres amics, les plantacions de les quals ens van semblar, de lluny, abandonades, vam tornar a mastegar en silenci la nostra amargor. Cada llegua que avançàvem accentuava encara més la nostra malenconia. En un poble vam trobar una vella. Més negra que el carbó, arrugada com una guaiaba assecada al sol, amb el pit descobert, va obrir la boca desdentegada per mormolar no sé quines paraules. Tenia una actitud menys resignada que dolenta. La seva ràbia, que no intentava pas dissimular, el seu menyspreu, que mostrava amb energia, van tenir com a efecte principal d’arrencar en Julien de la mena d’apatia que s’havia apoderat d’ell des que havíem sortit de Nayrac. Fins aquell moment havia estat abstret en els seus pensaments, amb l’esquena corbada davant del paisatge que travessàvem, i aleshores degué recordar unes altres paraules pronunciades al llindar de casa nostra. Es tombà cap a mi i, per primera vegada des que l’Aurore li havia lliurat el seu últim i sibil·lí missatge, submergí els seus ulls clars en els meus. Em van escrutar durant una bona estona. Vaig tenir por de ser descoberta. La veritat —la meva veritat— podia romandre en secret? L’Aurore havia parlat, però les seves paraules de pitonissa guardaven prou misteri perquè poguessin ser interpretades de diverses maneres i per permetre d’escapar d’un veredicte. Si en Julien ja no era l’home, si el seu propi fill era una amenaça, què podia pensar sinó que l’havien traït —era el sentit autèntic del missatge— com un rei destronat? Per qui més hauria pogut ser traït si no era per aquella que li mostraven els ulls encara plens d’odi de l’Aurore i els seus dits de bruixa, enrigidits per la proximitat de la mort? La seva pròpia dona, el seu propi fill… Quin lligam hi havia entre ells? Vaig veure tots aquells interrogants en la mirada d’en Julien, que tenia una claredat que m’esquinçava com el ferro, però hi vaig veure aflorar el dubte i també la inquietud, que va anar creixent de mica en mica, i el sofriment, que hi traspuà.

La meva filla se m’havia tornat a adormir als braços, gronxada pel ritme regular del cavall, que avançava al pas amb el morro sobre la gropa del de l’Arès i amb el flanc contra el del que muntava en Julien, a la meva esquerra. Va ser sentint el pes i l’escalfor d’aquell cos de criatura que vaig trobar forces per afrontar la seva mirada. No vaig abaixar els ulls. No vaig mostrar cap mena de torbament. No vaig expressar cap dels sentiments que, en el meu interior, s’agitaven, em torturaven i amenaçaven d’explotar a la superfície… No tan sols no vaig deixar veure res, sinó que vaig somriure. I vaig posar en aquell somriure tot el candor del qual em sabia capaç. En el moment que l’Aurore, en un esforç suprem, havia temptat de revelar el seu secret, jo vaig comprendre que no confessaria mai el meu crim. Es convertí en la meva ànima mateixa.

* * * * * * *

A Le Port au Prince, per contrast, hi regnava l’agitació. Una pols, que primer vaig prendre per una boira espessa, s’elevava més amunt que les cases i ens embolicà en el seu núvol. Hi havia homes mudats amb casaca i barret i dones vestides amb sofisticació que, acompanyats per negretes i negrillons, s’obrien pas per les voreres de taulons de la mateixa manera que els carros i els carruatges se n obrien pels carrers atapeïts. La brutícia, el soroll i la febre feien de Le Port au Prince un infern. Les seves dimensions modestes, l’arquitectura baixa de les seves cases i l’estretor sense gràcia de les preteses avingudes feien que la capital del sud de Saint-Domingue semblés un poblet un dia de mercat. Tothom s’hi coneixia. La gent es cridava de lluny o bé es feia senyals sense parar de transitar ni un moment. Només la Place Vallière, rebatejada de la República, tenia un aire senyorial. Arreu, l’ambient trepidant i ple de color era el d’un port comercial. Hom transportava amb mules farcells, sacs i maletes, que nombrosos esclaus carregaven i descarregaven. Em vaig fixar que a cada cantonada hi havia grups d’homes armats: la ciutat era un feu dels colons, que es mostraven unànimement d’un humor gelós, disposats a defensar les seves prerrogatives contra qualsevol assalt que vingués a atemptar contra la seva prosperitat, per terra o per mar. Malgrat que Le Port au Prince no era una plaça forta, la mentalitat era la d’una ciutadella assetjada.

La casa de la Vénus era un edifici sense ostentació. Construïda en un d’aquells carrers estrets i foscos on Le Port au Prince allotja els comerciants, els artesans, els metges, els notaris o els apotecaris en la promiscuïtat més molesta, la casa acollí una esclava afranquida, però ningú no hi trobà mai res a dir —la ciutat respectava els lliures, que hi eren nombrosos. La població dels afranquits, negres o mestissos, anava i venia amb tota llibertat, a condició que no trepitgés els privilegis dels autèntics ciutadans —tots blancs—, que es negaven a aplicar les lleis de la nova República. La Vénus ens acollí al peu de la porta, des de dalt de la galeria que donava al carrer. Era una dona alta, tal com l’havia vist en somnis, amb una cara impassible d’icona negra. La sensualitat dels seus trets, amb la boca rivetejada generosament, amb els narius molt oberts i els pòmuls grossos, resultava incongruent amb una mirada sense expressió, serena com la d’una màscara. Amb les seves mans llargues amb ungles com ametlles, va lligar les regnes del cavall d’en Julien a un dels pilars que sostenien la galeria i després es tombà cap a mi sense mirar-me o, més ben dit, sense fixar-se en mi, amb aquella mirada indiferent que sempre li vaig veure, i s’acostà amb el port elegant, una mica desdenyós, de sobirana a l’exili. Crec que no havia vist mai cap dona tan bella. Va allargar els braços nus cap a la nena i jo la hi vaig donar instintivament, sense cap por. L’agafà amb una dolçor sorprenent.

La vam seguir. La notícia del nostre infortuni havia viatjat més de pressa que els nostres cavalls, i la Vénus, pel que es veia, ja sabia què havíem viscut la nit anterior. Jo suposava que ignorava la mort del seu fill gran, però no n’estava segura —portava la meva pròpia filla com una relíquia i semblava que trobava en aquell gest maternal, abraçant-la sobre el pit, un consol estrany. Sospitava la meva història gràcies a una simple intuïció de dona? O bé, com a endevina africana que era, l’havia pressentit en converses amb les ombres? Què sabia del meu amor prohibit? De la mateixa manera que l’Aurore no tingué cap necessitat de dir-me que havia travessat el vel del meu secret, em semblà, des del moment que aparegué, que la Vénus també tenia accés als misteris.

Amb el seu port de reina, precedí en Julien cap dins la casa i em féu els honors amb la meva filla als braços. M’ensenyà la meva cambra, al pis de dalt: una habitació molt petita sota teulada, moblada amb un llit i un bressol sota d’una mateixa mosquitera. Malgrat que no l’havíem avisat de la nostra arribada, era evident que havia preparat la nostra instal·lació. Hi havia un balcó que donava al carrer, l’espectacle animat del qual em semblà preferible a la solitud quasi monacal en què m’hauria de tancar. A través de la pols vaig distingir, a l’altra banda, davant meu entre una filera de cases situades a uns deu metres de distància encara no, una parada d’un adroguer. El botiguer, un home de tipus mulato, disposava els seus articles a la vorera. La Vénus sortí amb mi al balcó i vaig notar que estava orgullosa de fer-me compartir aquell punt de vista. El botiguer s’adonà de la nostra presència i vaig veure, no sense sorpresa, que s’inclinava profundament i, tombat sense cap mena de dubte en direcció a la Vénus, dirigia la salutació a la seva mestressa. Jo seria sola al pis de dalt, amb la meva filla. A baix les habitacions no eren pas més grans que la meva cambra. Una servia de saleta i l’altra, de cuina. A la Clio i la Thalie els van assignar una cofurna que els encantà. A casa nostra no havien tingut mai una cambra per a elles, ja que dormien a la caseta de l’Aurore o bé a la meva cambra, quan en Julien era fora de Nayrac. Aquella cofurna sense finestres era al costat d’un rebost al qual, amb gran sorpresa per part seva, tindrien accés lliure, com a tota la resta de la cuina. Els seus costums canviaven per millorar. L’Arès dormiria en una barraca del fons del pati, entre el galliner i el coniller —allà no hi havia cap perill que moríssim de gana. La Vénus emmagatzemava els queviures amb una prodigalitat a la qual ens havíem desacostumat d’ençà que la revolta dels esclaus ens havia aïllat del món. En una corda hi havia roba de dona estesa, però el pati estava tancat a les mirades, que només podien descobrir la façana principal. Una porta d’aspecte vetust donava a un carrer del darrere.

La casa, moblada correctament, semblava més una caseta de gent modesta que el pis de solter d’un sucrer que la meva imaginació gelosa havia embellit amb les seduccions de l’amant negra. L’orgull amb el qual la Vénus em féu visitar el seu refugi, gairebé tan miserable com una borda malgrat la seva escala amb barana, em sorprengué. Una olor poderosa, barreja de pebre i d’espècies, s’escampava per tota la casa. En vaig cercar l’origen i em vaig aproximar al seu centre quan la Vénus, amb aquell posat indolent i sobirà que no abandonava mai, entreobrí una porta i m’indicà que a l’interior hi havia la seva pròpia cambra. Tret d’en Julien, ningú no tenia permís per entrar en el seu terreny privat, em va dir. Vaig entreveure unes parets vermelles, una catifa vermella i un baldaquí amb roba vermella que s’alçava sobre un llit enorme, que em semblà concebut per a unes orgies de prínceps. En Julien ja preparava el viatge de tornada a Nayrac. Davant d’ell, la Vénus potser no hauria obert aquella porta ni m’hauria revelat l’existència d’aquella cambra on em van passar pels nassos, amb calma i violència, els amors del meu marit. Però no es privà del gust de fer-ho davant meu, que era o havia estat la seva rival de la mateixa manera que ella ho era o ho havia estat per a mi. D’aquella cambra roja era d’on s’escampava l’olor, a la vegada acre i voluptuosa, que em semblava que ja havia conegut en algun altre lloc. M’agradava, em pujava al cap, com un encanteri.

Quan en Julien se’n tornà a anar amb els dos mulatos armats que ens havien escortat fins allà, no em deixà sola amb la meva filla en mans de la Vénus; es van quedar l’Arès i les dues noies junt amb dos cavalls que va fer conduir i lligar al pati. Em va donar l’ordre de no sortir —els carrers no eren segurs en aquella època de desordres; la gent temia que els conflictes interiors de la ciutat, on diverses faccions polítiques s’enfrontaven, explotessin en batusses imprevisibles. En Julien se n’anà sense acomiadar-se: el veia neguitós per tornar a les seves terres.

Els dies van passar sense que els pogués distingir en la seva cruel monotonia. Vivia amb la nena, reclosa com una ostatge, en la meva casa perfumada. Només sortia de la meva cambra a l’hora dels àpats. La Vénus els feia ella mateixa i els menjàvem juntes, entre dones, al voltant de la mateixa taula, amb la Thalie i la Clio, que estaven contentíssimes de la nostra instal·lació. L’Arès s’obstinava a menjar a fora, als graons de la galeria de la façana sud, que donava al petit pati. Preferia la companyia de les gallines, dels conills i dels cavalls. Semblava abatut, submergit en una tristesa de la qual res no el distreia. A taula parlàvem poc o bé només intercanviàvem banalitats mentre les noietes parlaven com si piulessin. La Vénus gairebé no tastava els plats deliciosos que cuinava, però no temia morir enverinada com en altres temps. Aquella dona m’inspirava confiança. Només m’estranyava que, essent tan poc de vida, fos tan plena. Els pits li tibaven la tela de la roba i les cuixes, que es dibuixaven sota d’unes faldilles més estretes del que autoritzaven la moda o les conveniències, evocaven uns troncs d’arbres. Ferma i escultural, la Vénus mostrava tanmateix una indolència i unes llangors ben peculiars: també passava moltes hores a la seva habitació. Mentre que jo hi estava obligada i sentia nostàlgia de la llibertat, ella semblava que es complaïa en aquella reclusió voluntària. Sortia ben poc sovint. Vaig saber que era la propietària de la parada on cada matí veia, des del meu balcó, com el botiguer s’inclinava vers el seu sol —quan en una de les finestres de baix devia aparèixer la Vénus. L’home li portava els comptes una vegada per setmana, servil i espantat. Ella el rebia sola, després del nostre dinar, a la taula desparada ràpidament. Com que no tenia cap altra distracció que la gent de casa nostra, aviat vaig aprendre a reconèixer-ne els ritus. A l’alba, la campaneta de l’aiguader anunciava el despertar de tot el carrer; l’agitació típica de Le Port au Prince entrava fins a nosaltres amb els seus grinyols d’eixos, els seus cops de rodes i els seus crits de vianants furiosos. Al pati, després del cant del gall, un cavall esbufegava o renillava i, després, la Clio i la Thalie començaven discutir. Els sorolls de fregit i els espetecs del foc pujaven de la cuina amb les olors que anunciaven l’àpat. A la tarda, una dolçor breu, puntuada només pel zumzeig de les mosques, ens portava fins al vespre. De nit no dormia o, si de cas, molt poc. Dormisquejava i em despertava de seguida, incapaç de retrobar en aquella ciutat trepidant a la qual la posta de sol no aportava gairebé descans, la pau de les nits d’abans. Les redoutes es desfermaven i portaven sota les nostres finestres colles d’homes borratxos que deambulaven rient i renegant. Jo escoltava com vivia la gent. No vaig tardar gaire temps a adonar-me que la Vénus sovint esperava la nit per sortir de casa. Alguns vespres sentia que feia soroll fins molt tard a l’habitació de sota de la meva movent objectes o mobles, sentia que obria i tancava portes, seguia el seu trajecte d’oïda i la sentia quan se n’anava. La seva tornada em despertava, abans que l’aiguader, amb les primeres clarors de l’albada.

En Julien no donava notícies. No sabia com devia ser la seva vida al Nayrac devastat. Calia reconstruir, replantar i reorganitzar la feina amb la meitat de mà d’obra. Sovint enviava l’Arès al port. Em comprava diaris, sovint d’uns quants mesos enrere, i intentava espigolar els ecos del que passava a França o al nord de l’illa, del qual estàvem gairebé aïllats, gairebé tan apartats com si visquéssim en illes allunyades. Algun mariner o capità que l’alcohol tornava xerraire, prou borratxo per parlar amb un esclau, li confiava el poc que sabia; era difícil reconèixer-hi la part de faula. L’Arès acceptava de fer-me de missatger perquè em veia sofrir per la manca d’aire i fins i tot de vida, però detestava el port i la gent que en freqüentava els voltants. No era estrany que els seus semblants hi fossin atonyinats, que algú els omplís l’esquena de puntades de peu per provar les seves forces —la Revolució Francesa no havia pas eliminat aquelles bregues d’esclaus, propícies a les apostes per unes quantitats vertiginoses; a l’illa tenien gairebé tanta requesta com les bregues de galls. Gràcies a l’Arès, estava informada, tot i que amb retard i, sovint, de manera fragmentària, tant dels esdeveniments que sacsejaven l’illa com dels de la metròpoli, que rarament estaven en harmonia. Devorava les gasetes. Tenia la impressió que Saint-Domingue anava com un vaixell boig, a contracorrent del flux de la Història. Els colons intentaven d’oposar resistència a les lleis que, des de França, posaven en perill la seva hegemonia i l’estructura mateixa de les seves vides. Els intendents i els governadors se succeïen al cap de poc de ser nomenats. Un desplaçava l’altre. Després de ser empesos vers els engranatges de l’autoritat colonial pels veterans del Club Massiac, atents a salvaguardar els privilegis dels grans propietaris de l’illa —tot i que eren reclamats a París de seguida que els seus actes s’oposaven massa clarament a la Revolució en marxa—, aviat s’embolicaven en disputes locals i acabaven perdent de vista el sentit de la seva funció —alguns van arribar a promulgar decrets pel seu propi compte, com si fossin reis africans. Ni el present ni el futur no eren clars. Alguns, a Saint-Domingue, gelosos de les tradicions, predeien el desastre imminent dels revolucionaris, la victòria dels quals ens semblà durant molt de temps una quimera extravagant. D’altres, contràriament, predicaven el canvi amb ardor; posaven totes les seves esperances en les notícies que portaven, cada vegada amb més retard, els vaixells que gosaven atracar als nostres ports. Fins a finals d’estiu de 1791 no em vaig assabentar de la fugida del rei i la reina a Varennes i de la seva reconducció a les Tuileries entre gendarmes, com si haguessin estat uns lladres. El jurament que el rei hagué de fer de la Constitució, les disputes dels feuillants i dels brissotins, tot plegat venia a trasbalsar els nostres esperits i ens neguitejava perquè en el clima de l’illa, cada vegada menys segur i cada vegada menys semblant a un edèn, ja hi percebíem el caos. Des de final d’any, Saint-Domingue es transformà en un gran camp de batalla on unes tropes en desordre dirigides pels crits contradictoris dels Borles Blanques i Roges —els blancs de la colònia— alternaven amb les dels mulatos, igualment desavinguts, amb uns que s’inclinaven vers el poder blanc i els altres, vers el clan dels esclaus. Aquests últims encara no sabien per què ni per qui lluitaven. Enmig de l’anarquia, els terratinents —almenys, els que tenien el valor de quedar-se a les seves plantacions per protegir les terres, s’esforçaven malgrat tot per cultivar els camps. La producció de sucre i de cafè, la penúria dels quals ens hauria arruïnat a tots sense excepció, era cosa de prodigi. Per als habitants de l’illa, la política s’havia convertit en la pitjor de les amenaces —havíem après a témer-la més que les pluges diluvianes i que les crisis de sequera que havien ocupat alternativament els nostres malsons. Jo, refugiada a la ciutat, protegida dels comandos que, a partir de la nit de Bois-Caïman, només deixaven d’entrar a sac a les hisendes per donar-nos respirs il·lusoris, no intentava pas de fer-me una imatge clara de la situació —empresa que superava les meves forces—, sinó de no perdre l’esperança. No em podia queixar de la meva presó, que no era excessivament lúgubre, i tenia la meva filla al meu costat.

Van ser necessaris més de dos anys perquè la Declaració dels Drets de l’Home, aplaudida de seguida pels mulatos, arribés a la consciència dels negres. Vam sentir a parlar per primera vegada de Toussaint Louverture en el moment de la fugida a Varennes. El futur heroi de la causa negra portava aquell nom curiós a guisa de trofeu: realment, havia aconseguit de reunir les faccions rivals dels esclaus i es podia vanagloriar sense faltar a la veritat d’haver iniciat «l’obertura». Hom deia que Toussaint, antic palafrener de la hisenda Bréda i propietat en el passat del comte de Noë, s’havia fet propietari d’unes quantes terres i d’esclaus per cultivar-les. No en sé gran cosa més, només que era vell i molt hàbil, ja que havia reeixit a reunir sota la seva supremacia, com un encantador que els hagués atrapat en el seu cercle màgic, els altres caps de la rebel·lió negra, els més sanguinaris i temibles, com Biassou o Jean-François. Mentre que Boukman —l’heroi criminal de Bois-Caïman— fou cremat pels colons, a la tardor de 1791 hi hagueren les primeres venjances entre africans: Jean-François, potser aconsellat per Louverture, va fer afusellar Jeannot, el més assedegat de sang de tots els grans caps negres. Quan vam començar a sentir a parlar de Toussaint, ja no vaig poder mirar l’Arès amb els mateixos ulls tranquils: al capdavall, feia el mateix ofici que ell; en dèiem l’esclau dels cavalls. Però ell semblava insensible a la crida dels negres furiosos i romania tranquil i submís; no mostrava cap senyal de revolta aparent. La seva tristesa m’inquietava. Des que vivíem a Le Port au Prince, mostrava una màscara tensa i sense vida d’animal ferit en comptes de la seva cara de bo i passava els dies sense fer res, assegut al pati com una estàtua de pedra. Què devia rumiar? Temia que no caigués malalt. La Vénus també l’observava.

Un vespre que creia que jo estava dormint, li anà a parlar, i els seus murmuris van pujar fins a la meva cambra pel petit ull de bou que li donava llum per la banda del pati. No vaig entendre què li deia, però a partir de l’endemà, l’Arès va recuperar l’empenta. Estrijolava els cavalls i em féu un somriure quan el vaig anar a trobar. Altres vespres vaig sentir que feinejava: vaig endevinar que ensellava els cavalls, que no deixaven de fer soroll amb els narius ni de picar a terra amb les potes malgrat les precaucions que suposava que prenia l’Arès. Aquells mateixos vespres, la Vénus també trastejava per la seva cambra i, pel soroll que feien els seus peus descalços i les portes que obria i tancava amb atenció, movent les manetes delicadament, no hi havia equivocació possible: es reunia amb l’Arès a fora, carregada amb sacs que devien pesar molt, perquè el seu pas era d’una lentitud que desesperava. Sense que cap paraula pugés fins a mi, sentia com grinyolava la porta del pati i com s’allunyava de la casa adormida el pas sord de les muntures. És probable que el meu company fidel els emboliqués les potes amb draps, perquè les seves ferradures no ressonaven sobre els llambordins que entapissaven el carrer del darrere. Sentia que tornaven a l’alba, junts, i que repetien la seva maniobra; jo no en vaig comprendre mai gran cosa ni vaig gosar interrogar la Vénus sobre aquelles estranyes activitats nocturnes.

Poc temps després de l’assalt d’Ouanaminthe, en què els esclaus i els mulatos lliuraren junts el seu primer combat de debò, potser el març o l’abril de 1792 —la meva filla estava a punt de complir dos anys—, en Julien va tornar a Le Port au Prince. De fet, havia aprofitat un moment de calma en el curs de la revolta i em volia fer tornar amb la meva filla a Nayrac. Prenia un principi de conciliació per un retorn a la pau. L’assemblea colonial de Saint-Marc acabava de ser dissolta. I a causa d’allò, l’oposició dels colons més irreductibles, apuntalats en les seves conviccions segregacionistes, esclavistes i autonomistes, bé que no fou dissolta, almenys fou dispersada i resultà afeblida. Una llei, promulgada per la Convenció —o potser era la Constituent?— atorgà finalment els drets civils i polítics a tots els lliures sense excepció i determinà la dissolució de tots els òrgans populars formats sense la seva participació. Vet aquí perquè en Julien tenia tantes esperances: segons ell, el diàleg retrobat i la igualtat concedida als mulatos només podien portar l’illa a segellar en pau un nou equilibri. La Vénus i jo escoltàvem, sense interrompre’l, les explicacions que ens donava, destinades més a convèncer-se ell mateix que no pas a demanar-nos consell. Nosaltres miràvem, asseguts tots tres a la taula familiar, com devorava un àpat amb una gana desacostumada. El vaig trobar més prim —segurament no menjava per la gana que tenia. Efectivament, al camp hi mancaven queviures. Amb els bens, les vaques i les gallines robades a dotzenes cada dia, o bé mortes o cremades, els graners saquejats i els horts destruïts, l’abundor del passat havia cedit el lloc a la carestia. La proximitat del port i els suports ferms de la Vénus dins la colònia negra (estic segura que de nit anava a buscar el que ens feia falta a canvi de serveis misteriosos) feien que no mengéssim de magre. A la cara d’en Julien s’hi havien marcat arrugues i tenia un vel negre sobre la mirada. Tanmateix, encara volia creure en el nostre futur a l’illa de Saint-Domingue. Es ratificava en les bases de la seva filosofia feliç. Per demostrar-nos que la pau s’acostava, ens deia que el governador de Blanchelande acabava de convèncer el cap dels esclaus del nord, Hyacinthe, perquè fes tornar els seus homes a les plantacions a canvi d’un centenar d’afranquiments —segurament, tant l’una com l’altra semblàvem massa poc inclinades a compartir el seu optimisme. Al sud, els blancs i els mulatos reconciliats aviat farien front comú. Le Port au Prince acolliria a totes les seves administracions gent de color. Tothom tindria un lloc en un món humanitzat, més just i més clement…

La Vénus es va alçar i aleshores vaig veure que renunciava a la seva calma per primera vegada. Vaig veure brillar guspires en els seus ulls indiferents. Es posà dreta amb tota la seva gran alçada davant d’en Julien i li exposà uns arguments que, segons ella, haurien de fer que s’ho pensés dues vegades abans de llançar-se en el que ella anomenà, sense ambages, una bogeria. Afirmà que els esclaus, lluny de desarmar-se, aviat guanyarien la partida i que els blancs serien foragitats a l’altra banda del mar. Sí, és ben bé el que ens va dir. La seva veu, habitualment monòtona i plàcida, anava fent un crescendo en una salmòdia. Vaig suposar que en Julien estava igual que jo: no l’havia sentit mai expressar-se d’aquella manera: tot el seu ésser clavat a la cadira revelava el mateix estupor amb què havia escoltat el seu fill tot just feia uns quants mesos. Li va deixar desenvolupar la seva partitura amb una fogositat i un art innegables. La Vénus combinava la passió que desplegava sobiranament, en uns tons apocalíptics, amb la dolçor. Cada paraula amagava una carícia en el dolor. El que digué, no ho puc reproduir amb exactitud, perquè el que parlava era la música mateixa, la música era la que sostenia, millor que una exposició lògica, aquell estrany al·legat cantat. Quan abandonà les seves prediccions de Cassandra i el to exaltat amb el qual les anunciava, em va fer l’efecte que queia de molt amunt enmig del comú dels mortals. Però encara no havia acabat. Recordo amb més precisió aquell segon acte del discurs. No fou tan embruixador, però em va semblar que tocava de ple el seu objectiu. La Vénus va retreure a en Julien que només pensés en la terra: el destí de l’home és tot un altre, li deia. Pertany als aires, als núvols i al vent. Aquí baix no hi ha res nostre, tot és dels déus i dels esperits dels morts. L’illa només és un passatge. Martellejava aquella mena de sentències. Una estada humana només és un xic de temps robat a l’exili etern, continuava. Parlà de Damballah, que decideix per nosaltres sobre la vida i la mort.

—El teu fill se t’assembla —murmurà la Vénus abaixant la veu i dirigint-se a en Julien.

La meva ploma és incapaç de reproduir aquell accent en què encara sento córrer les aigües cantadores d’un torrent, ja que parlava de pressa i amb seguretat, utilitzant el vocabulari precís i ric d’imatges dels criolls. Ho tradueixo al francès no pas per permetre’n la intel·ligència, sinó perquè avui ja no recordo el llenguatge ingenu de l’illa, aquell llenguatge que aleshores comprenia, que parlava una mica però que he volgut oblidar per esperit de protecció. No el tornaré a parlar mai més.

—El teu fill se t’assembla —repetia la Vénus—, Estima massa la terra, i massa la gent d’aquí…

En sentir les últimes paraules, en Julien se sobresaltà i recuperà la veu.

—Què en saps, d’ell? —li preguntà amb l’autoritat de l’amo.

La seva pregunta sonava com una ordre. Exigia una resposta. Però la Vénus esquivà hàbilment l’obstacle. Sí, havia vist en Pierre. Fins i tot havia estat ell qui li havia anunciat la mort del seu germà, aquella mort que no ignorava però que ningú no havia tingut el valor d’anunciar-li, ni tan sols en Julien, ni tan sols el mateix pare del seu fill, insistí. L’acusà de covardia? Em sembla recordar-ho… Abans de tornar a veure el seu fill petit —en un lloc que no confessaria ni sota tortura—, una visió li havia revelat la mort del gran. Creia que aquella visió s’havia produït la vigília de la nit en què el seu cos havia estat trossejat, injustament esbocinat pels seus germans de raça perquè compartia l’altivesa i la blancor de pell dels amos. Aleshores no havia plorat, ni tampoc no plorava en evocar els fets com si els hagués viscut amb nosaltres a Nayrac, perquè ens explicà que es comunicava amb ell més sovint de mort que de viu. Per a la Vénus, en Jean no era realment mort. Se li apareixia gairebé cada nit a la cambra vermella i compartien llargs moments de pau. Ella el consolava de ser mort. Encara es negava a ser un àngel… Aquelles paraules em van colpir. En vaig sentir el sofriment i també el misteri. El que em fascinava era aquell poder que tenia la Vénus de fer recular les fronteres dels mons viu i mort. Ningú no m’havia parlat com ella de la vida futura, i esperava que algun dia hi hauria algú que m’ensenyés el més enllà i em consolés en el moment del gran pas, tal com ella s’esforçava a fer amb l’ànima rebel del seu fill preferit. Seria capaç jo mateixa, si per desgràcia m’havia de separar prematurament de la meva filla, de mantenir amb ella aquell lligam miraculós, tènue i poderós a la vegada, aquell lligam d’amor que la mort no pot destruir?

Aquell dia em va semblar que la Vénus era més sàvia que en Julien amb tota la seva ciència. Parlava com una mare: el seu missatge em colpia. Mentre en Julien només hi veia superstició i es negava a amarar-se’n i a abdicar la seva raó sobirana, per mi era d’una claredat fulgurant. Cap malefici no podia provenir d’una mare, n’estava segura. La generositat i la valentia de la Vénus no tan sols m’imposaven respecte, sinó que em donaven una confiança que res, creia, no podria destruir. Contràriament a en Julien, que no podia amagar que li costava de seguir la via que ella havia obert i que devia considerar desmanegat i espès aquell discurs de dona, jo vaig comprendre instintivament que tenia des del principi una intenció i que els meandres de la seva exposició no tenien altra finalitat que portar-nos-hi. Em semblà que volia salvar en Julien d’una mort certa, però també devia voler evitar el desenllaç tràgic d’una història de la qual posseïa tots els elements des del principi i sabia el final per endavant.

El destí era més fort que ella. Havia estat més fort que la Fatousi i més fort que l’Aurore; ell seria el qui desbarataria quan fos l’hora els seus plans i la seva astúcia, els seus dons i els seus poders. Ja estava en marxa i la Vénus, humilment, ho sabia. Tanmateix, intentà l’impossible i obtingué l’èxit en una petita part del seu pla. Per això li estaré agraïda tota la vida: efectivament, va salvar la meva filla. Vaig acceptar de deixar-la-hi en comptes de prendre-la amb mi a Nayrac. El meu marit m’ho retragué i s’estranyà una mica de la pressa que em vaig donar a defensar-lo quan va voler, contra l’opinió de la Vénus, organitzar la nostra tornada sense perdre ni un instant. La meva angoixa a causa de la separació fou d’una violència extrema, ja que creia sincerament que no tornaria a veure mai més el petit ésser que donava tot el sentit a la meva vida. Però el meu amor acceptava el sacrifici: sense ni tan sols tenir necessitat de pensar o de suposar els riscos, vaig estar convençuda immediatament que la meva filla estaria més ben protegida en aquella casa amb la Vénus que a les ruïnes encara fumejants de Nayrac. Només vaig exigir que l’Arès i la Clio i la Thalie romanguessin a Le Port au Prince. M’era menys dolorós abandonar-la enmig dels qui aleshores considerava la meva única família. Vaig plorar en silenci al llarg del camí que ens tornava a aquell lloc que havia estat un refugi i que per a mi ja només seria un exili ple de tristesa. La vida sense la meva filla no tenia cor ni raó.

* * * * * * *

La premonició de la Vénus es féu realitat. No vam arribar a la hisenda. Una horda d’una vintena d’esclaus a cavall i armats, rugint, vociferant, va caure sobre el nostre comboi. Cridaven «Visca el rei» i «A nosaltres Lluís XVI!». Recordo, perquè em va sobtar en aquells temps republicans, que enarboraven una bandera amb unes flors de lis pintades grollerament. La tropa es proclamava fidel a les esplendors de l’Antic Règim. Vestit de militar, sobrecarregat de galons i de condecoracions, el més alt de tots, que era un gegant, feia giravoltar una espasa per damunt del cap; com que semblava que manava els altres, vaig pensar que era el seu general. En Julien només portava cinc homes i aviat vam ser superats per la diferència d’efectius i acorralats. El combat fou d’una violència fulminant. Els crits, els cops de les armes blanques i els trets no van durar, però van ressonar una llarga estona a les meves orelles, fins molt després que s’haguessin acabat. Vaig veure les fulles metàl·liques brillar al sol, la sang esquitxar, els cossos aferrar-se i les boques torçar-se de ràbia. Els uniformes de l’Antic Règim aviat van prevaler, mentre jo assistia impotent a la carnisseria. Enmig del remolí, atrapada per l’inextricable cos a cos i assetjada pels moviments desordenats dels cavalls, em va sorprendre que encara fos viva. Em van arrabassar la pistola que sens dubte hauria fet servir, si no m’haguessin agafat de sobte tres pallangues, malgrat els cops que en Julien els etzibà. Un negre amb casaca d’oficial i pantalons d’esclau agafà el meu cavall per la brida i m’arrossegà, deixant als altres dos la tasca d’abatre el meu defensor principal. Vaig tenir temps de veure com en Julien s’ensorrava darrere meu, foradat per més bales i travessat per més cops de ganivet dels que podrà rebre mai cap peça de caça. No sé si morí més tard o de seguida que caigué, no vaig assistir a la seva agonia. No sé què se’n féu del seu cos; la imatge d’ell abandonat enmig de la polseguera és encara el meu pitjor remordiment. Sento un gran dolor per no haver-me’n pogut acomiadar.

L’horda recollí ràpidament, entre els sis cadàvers, el botí del qual jo formava part igual que les armes, els barrets o els cavalls i se n’anà al galop en la direcció contrària a Nayrac, vers el serral dels Platons. Durant el trajecte, recorregut a brida abatuda, em vaig preparar per al pitjor. No tenia cap dubte que em violarien, em torturarien i, finalment, m’esbudellarien, em trossejarien i em llançarien viva a una foguera o bé al foc de les calderes —tot allò es produí més de cent vegades des dels primers dies de la revolta de Saint-Domingue. Davant meu, un genet amb la camisa esparracada portava el barret de cuir d’en Julien. Un altre, que tenia els estreps enganxats als meus i aguantava fermament les regnes del meu cavall, s’havia penjat el seu sabre en bandolera com la bossa on abans els esclaus entaforaven les herbes que recollien pel camí en tornar dels camps. Muntava el cavall falb preferit d’en Julien, el que portava el nom del déu del vent perquè era capaç de recórrer llegües senceres a la velocitat d’un buf d’aire. Aquell cavall era el fill del que, de molt jove, havia tirat el carruatge que m’havia portat des del port fins a Nayrac el dia de la meva arribada. Com a prova que els colons ja no sabien defensar la seva província, cap patrulla no ens destorbà pel camí, per desgràcia. Vaig donar gràcies en secret a la Vénus per haver-se quedat la meva filla i els meus amics. Estava ben convençuda que, si no, en aquell moment serien tots morts o, com jo, en perill. Esperava el meu destí amb angoixa. Envoltada per la tropa, bota contra bota amb aquells dimonis, vaig seguir la correguda o, més ben dit, el meu cavall la seguí per mi. A cada llegua recorreguda, a cada revolt del camí, a cada bosquet que veia perfilar-se contra el serral i, després, acostar-se i mostrar els seus colors fins a estendre la seva ombra als nostres peus, quan el passàvem de llarg al ritme furiós dels genets, em resignava als suplicis i em convencia que no tardarien gaire més. El meu cor, estranyat de bategar encara, estava ben encongit.

Al meu voltant, el paisatge retornava a la barbàrie. Molt de tant en tant, alguns jardins mal cuidats o hisendes que amenaçaven ruïna recordaven encara els temps d’una prosperitat desapareguda. Les males herbes anaven guanyant espai als camps, i les palmeres, les mates d’acres i els delònixs, totes aquelles meravelles naturals del tròpic, creixien en desordre amb una profusió que, si no hagués estat per les brases que encara fumejaven, hauria pogut evocar el paradís. Quants dies, quants anys caldrien perquè els cultivadors tornessin a donar a l’illa el seu esclat agrícola, quants dies, quants anys caldrien perquè pogués nodrir la seva població amb aliments que no fossin els fruits o els animals salvatges?

Al ritme infernal dels cavalls, que la suor cobria d’escuma, vam arribar al quarter general dels esclaus. Unes cabanes de palla i de fang i algunes de branques i de fulles formaven un cercle al voltant d’una foguera apagada. En aquell indret del serral, d’una altitud poc elevada però amb unes profunditats insondables, on cap cafetar no havia pogut fer desaparèixer a benefici seu el sotabosc, el campament tenia una situació inexpugnable; protegit per la pantalla dels arbres, invisible des de la plana, no el vaig descobrir fins al moment que hi entrava. Permetia una clandestinitat perfecta. Em semblà que n’eren els guardes dos esclaus armats amb fusells i ganivets de caça, d’esquena a esquena al mig del cercle, com si dormissin a peu dret i només s’aguantessin apuntalant-se l’un amb l’altre. El genet que portava el barret d’en Julien i que feia el paper de corredor els renyà i ells van tocar el dos. Després el presumpte general em va fer baixar del cavall i em conduí cap a una cabana apartada de les altres. M’ordenà que m’hi quedés. Un home amb una guerrera blava, assignat a la meva vigilància, es plantà com un pal davant de la meva porta, si és que se’n podia dir porta, de l’obertura estreta i baixa tancada amb una cortina de fulles de latània. Collides feia poc, deixaven anar un perfum àcid i en algunes hi perlejaven gotes de llet.

Em vaig deixar caure sobre la terra grassa del serral, un dels menys explorats d’aquella part de l’illa. Tenia poques possibilitats que m’hi trobessin. Vaig pensar en en Julien, en la meva filla, en tot el que havia estat la meva vida. Vaig intentar convèncer-me que la mort venia a alliberar-me d’un remordiment del qual començava a patir la tortura. No havia resat més des que havia sortit de la meva Vendée natal i, cercant un ajut, vaig acostar la mà a la medalla del bateig. Per mi no era res més que una joia discretament penjada sota el cosset del meu vestit, menys que un talismà, en definitiva. No hi vaig trobar cap consol. No em sortí cap pregària dels llavis, no es manifestà cap ajuda celestial. La vida pagana que havia fet amb la inconsciència més franca s’havia apoderat de mi fins a tal punt que m’havia fet perdre la fe cristiana. En el moment de morir, els meus pensaments anaven encara vers detalls profans. Quin seria el meu suplici? Patiria gaire? Estava igualment preocupada pel destí de la meva filla; pensava que es criaria sense pare ni mare, en una família d’esclaus, que només podia comptar amb la Vénus o amb l’Arès. Vaig ser conscient que si sobrevivia a la maltempsada —cosa de la qual no dubtava perquè havia dipositat la meva confiança en la dona que seria la seva mare adoptiva i en el meu esclau fidel—, hauria de patir pel fet de ser blanca. La seva pell recordaria la classe maleïda dels amos. Però no sé quina esperança em donava la imatge de la cara de la negra que estimà en Julien, el record del seus ulls impassibles però capaços de passió i el de la seva boca d’ogressa que s’obria per vessar paraules d’or. Aquella dona irradiava una força els rajos poderosos de la qual captava des d’aquell lloc. Sí, ella tindria cura de la meva filla, pensava, la portaria a l’edat que tindria ús de raó, en faria una dona, li donaria l’energia que necessitaria per resistir a la desesperació. I potser fins i tot amb aquella mare negra, respectada i honorada pels seus dons, continuaria la seva vida a Saint-Domingue, una vida que hom havia negat als seus pares. El que m’ajudava a convèncer-me que la meva filla tindria un destí més clement que el meu era que tenia la certesa que la Vénus creia massa en el do preciós de la vida per esguerrar-ne ni que fos una guspira.

Quan em trobava en aquell punt dels meus pensaments, tremolosa i poc inclinada a creure en la sort, de sobte vaig sentir un galop. Un nou grup de genets arribà al campament. Pels crits i pel soroll de les potes dels cavalls vaig endevinar que devien ser més nombrosos que els qui m’hi havien portat. Vaig sentir uns crits de victòria. S’alçà un cant de guerra del qual no vaig entendre la lletra, proferit al principi per unes veus aïllades. Em vaig imaginar els homes reunint-se al voltant del foc per unir les seves veus i formar un cercle al voltant dels inevitables rades, que són l’ànima dels pobles negres. Efectivament, unes mans es van posar a tocar els tambors i aviat la música ferotge, basada en un ritme obsessiu i monòton, va envair la cabana i m’apartà de la meditació. Els cants, greus i profunds, carregats amb la mateixa tristesa en la victòria que els dels esclaus quan treballaven als camps, em van transportar. La música m’amarava, ja només existien els tambors. Durant uns instants, que em van semblar arrabassats al temps, vaig vibrar amb l’encantament, en vaig ser un fragment viu. La crida, que primer era com un bram, venjadora, desafiadora de l’odi, es transformà en una melopea i em va semblar que conjurava millor la pena i les tristeses que totes les paraules piadoses que m’havien ensenyat.

Finalment tornà a caure el silenci. A fora no es mogué ningú fins que un home no en va donar l’ordre. Tranquil i segur d’ell mateix, tenia l’autoritat untosa d’un cap d’església. La seva veu, la vaig identificar de seguida, i amb totes les meves fibres. L’hauria reconegut entre cent, entre mil.