III

Sentir bruscament que de totes les coses en sabem tant com Déu, i també bruscament veure desaparèixer aquesta sensació.

*

Els pensadors de primera mà mediten sobre les coses; els altres, sobre els problemes. Cal viure davant de l’ésser, i no davant de l’esperit.

*

«Què esperes per entregar-te?». —Cada malaltia ens envia un requeriment disfressat d’interrogació. Fem orelles sordes, mentre pensem que la farsa està massa usada, i que la pròxima vegada caldrà tenir al capdavall el coratge de capitular.

*

Com més va, menys reacciono al deliri. No estimo res més, entre els pensadors, que els volcans refredats.

*

De jove m’avorria fins a la desesperació, però creia en mi. Si no tenia el pressentiment del personatge anodí que havia d’esdevenir, sabia per contra que, passés el que passés, la Perplexitat no m’abandonaria, que vetllaria per la meva vida amb l’exactitud i el zel de la Providència.

*

Si poguéssim veure’ns amb els ulls dels altres, desapareixeríem de seguida.

*

Li deia a un amic italià que els llatins no tenen misteri, pel fet de ser massa oberts, massa xerraires, que prefereixo els pobles arrasats per la timidesa, i que un escriptor que a la vida no l’ha conegut no val res en els seus escrits. «És cert, em va respondre. Quan, en els nostres llibres, relatem les nostres experiències, hi falta intensitat i prolongament, ja que els hem explicat abans cent cops». I ja que hi érem, parlàrem de la literatura femenina, de la seva absència de misteri en els països on han fet estralls els salons i els confessionaris.

*

Algú, ja no recordo qui, va remarcar que no hauríem de privar-nos del «plaer de la pietat».

Hem justificat mai la religió d’una manera més delicada?

*

Aquesta ànsia de revisar els seus apassionaments, de canviar d’ídols, de pregar en una altra banda…

*

Estirar-se en un camp, olorar la terra i dir-se que és ben bé el terme i l’esperança dels nostres aclaparaments, i que seria inútil buscar alguna cosa millor per descansar i dissoldre’s.

*

Quan passa que estic ocupat, no penso un sol instant en el «sentit» del que pugui ser, i encara menys, no cal dir-ho, en el que estic fent. Prova que el secret de tot rau en l’acte i no en l’abstenció, causa funesta de la consciència.

*

La fisonomia de la pintura, de la poesia, de la música, d’aquí a un segle? Ningú no se la pot imaginar. Com després de la caiguda d’Atenes o de Roma, hi haurà una llarga pausa, a causa de l’extenuació dels mitjans d’expressió, així com de l’extenuació de la consciència mateixa. La humanitat, per reconciliar-se amb el passat, haurà d’inventar-se una segona innocència, sense la qual no podrà mai reprendre les arts.

*

En una de les capelles d’aquesta església lletja a voler, veiem la Verge redreçant-se amb el seu Fill per sobre del globus terrestre. Una secta agressiva que ha minat i conquerit un imperi n’ha heretat les tares, tot començant pel gegantisme.

*

Diu el Zohar, «així que ha aparegut l’home, han aparegut les flors».

Jo creia més aviat que eren allà molt abans que ell, i que la seva arribada les abocà totes en una estupefacció de la qual encara no s’han recuperat.

*

És impossible llegir una línia de Kleist sense pensar que es va matar. És com si el seu suïcidi hagués precedit la seva obra.

*

A Orient, els pensadors occidentals més curiosos, els més estranys, no haurien estat presos seriosament, a causa de les seves contradiccions. Per nosaltres, és allà precisament on rau l’interès que ens provoquen. No ens agrada un pensament, sinó les peripècies, la biografia d’un pensament, les incompatibilitats i les aberracions que s’hi troben; en suma, els esperits que, sense saber com estar en regla amb els altres i encara menys amb ells mateixos, fan trampes tant per caprici com per fatalitat. La seva marca distintiva? Una mica de ficció en allò tràgic, un xic de joc fins a l’incurable…

*

Si a les seves Fundacions, Teresa d’Àvila s’atura llargament sobre la melancolia, és perquè la troba incurable. Els metges, diu ella, no poden fer-hi res, i la superiora d’un convent, en presència de malalts d’aquesta mena, només té un recurs: inspirar-los el temor per l’autoritat, amenaçar-los, fer-los por. El mètode que preconitza la santa és encara el millor: davant d’un «depressiu», creiem que només serien eficaces les puntades de peu, les bufetades, una bona pallissa. I és el que, d’altra banda, fa aquest «depressiu» ell mateix quan decideix acabar: fa servir els grans mitjans.

*

Respecte a qualsevol acte de la vida, l’esperit fa el paper d’aixafaguitarres.

*

Els elements, cansats de repetir sense parar un tema suat, fastiguejats de les seves combinacions sempre iguals, sense variació ni sorpresa, ens els imaginem molt bé buscant algun divertiment: la vida no seria res més que una digressió, una anècdota…

*

Tot el que es fa em sembla perniciós i, en el millor dels casos, inútil. Amb rigor, puc agitar-me però no puc actuar. Comprenc bé, massa bé, les paraules de Wordsworth sobre Coleridge: Eternal activity without action.^[4]

*

Cada vegada que alguna cosa em sembla encara possible, tinc la impressió d’haver estat embruixat.

*

L’única confessió sincera és la que fem indirectament —tot parlant dels altres.

*

No adoptem una creença perquè sigui vertadera (ho són totes), sinó perquè una força obscura ens hi empeny. Si aquesta força ve a abandonar-nos, arriba la prostració i el crac, el cara a cara amb el que resta de nosaltres mateixos.

*

«És l’apropiat de tota forma perfecta que l’esperit se’n separi de manera immediata i directa, mentre que la forma viciosa el reté presoner, com un mirall dolent que no ens recorda altra cosa que ell mateix».

Quan fa aquest elogi —tan poc alemany— de la limpidesa, Kleist no havia pensat especialment en la filosofia, en tot cas no era a ella a qui buscava; això no impedeix que sigui la millor crítica que s’hagi fet de l’argot filosòfic, pseudollenguatge que, alhora que vol reflectir idees, no aconsegueix res més que adquirir relleu a càrrec seu, per desnaturalitzar-les i enfosquir-les, per posar-se ell mateix en valor. Gràcies a una de les usurpacions més lamentables, la paraula ha esdevingut vedet en un territori on hauria de ser imperceptible.

*

«Oh Satan, el meu Mestre, em dono a tu per sempre!». —Com lamento no haver retingut el nom de la religiosa que, després d’haver escrit això amb un clau banyat en la seva sang, mereixeria figurar en una antologia de la pregària i del laconisme!

*

La consciència és molt més que l’estella, és el punyal en la carn.

*

Hi ha ferocitat en tots els estats, tret del de la joia. El mot Schandenfreude, alegria maligna, és un contrasentit. Fer el mal és un plaer, no una alegria. La joia, única victòria sobre el món, és pura en essència; és, doncs, irreductible al plaer, sempre sospitós en ell mateix i en les seves manifestacions.

*

Una existència constantment transfigurada pel fracàs.

*

El savi és aquell que consent en tot, perquè no s’identifica amb res. Un oportunista sense desitjos.

*

Només conec una visió de la poesia que sigui plenament satisfactòria: és la d’Emily Dickinson quan diu que, en presència d’un poema veritable, se sent apoderada d’un fred que té la impressió que cap més foc podrà escalfar-la.

*

El gran error de la natura és no haver sabut limitar-se a un sol regne. Al costat del vegetal, tot sembla inoportú, mal fet. El sol hauria hagut d’enfurrunyar-se amb l’adveniment del primer insecte, i mudar-se amb la irrupció del primer ximpanzé.

*

Si, a mesura que envellim, furguem cada vegada més en el nostre propi passat en detriment dels «problemes», és sens dubte perquè és més fàcil regirar els records que les idees.

*

Els últims als quals perdonem la infidelitat són aquells a qui hem decebut.

*

El que fan els altres, sempre tenim la impressió que ho podríem fer més bé. No tenim malauradament el mateix sentiment respecte al que fem nosaltres mateixos.

*

«Jo era Profeta, ens advertí Mahoma, quan Adam estava encara entre l’aigua i l’argila».

… Quan no has tingut l’orgull de fundar una religió —o almenys d’arruïnar-ne una—, com goses mostrar-te a la llum del dia?

*

La renúncia no s’aprèn: s’inscriu en una civilització. No hi tendim, la descobrim en nosaltres mateixos. És el que em deia quan llegia que un missioner, al Japó estant des de feia divuit anys, només podia comptar, en tot i pertot, seixanta conversos, amb edats per sobre del mercat. Encara li van fugir en l’últim moment: moriren a la manera nipona, sense remordiments, sense turments, com a dignes descendents dels seus ancestres que, per endurir-se en els temps de lluites contra els mongols, es deixaven impregnar pel no-res de totes les coses i pel seu propi no-res.

*

Només podem rumiar sobre l’eternitat ajaguts. Aquest ha estat durant un període considerable el maldecap principal dels Orientals: no tenien predilecció per la posició horitzontal?

Quan ens estirem, el temps para d’escolar-se, i de comptar. La història és el producte d’una casta dempeus.

En tant que animal vertical, l’home hauria d’acostumar-se a mirar cap endavant, no solament en l’espai, sinó també en el temps. A quin trist origen es remunta l’Esdevenidor!

*

Tot misantrop, per sincer que sigui, recorda per moments aquest vell poeta clavat al seu llit i totalment oblidat, que, furiós contra els seus contemporanis, havia decretat que no en volia rebre cap. La seva dona, per caritat, picava de tant en tant a la porta.

*

Una obra s’acaba quan no la podem millorar més, encara que la sapiguem insuficient i incompleta. Estem talment excedits que no tenim ganes d’afegir-hi ni una coma, encara que sigui indispensable. El que decideix el grau d’acabament d’una obra no és en cap cas una exigència d’art o de veritat, és la fatiga i, encara més, el fàstic.

*

Mentre que la mínima frase que hem d’escriure exigeix un simulacre d’invenció, només cal per contra una mica d’atenció per entrar en un text, fins i tot difícil. Guixar una carta postal s’aproxima més a una activitat creativa que llegir la Fenomenologia de l’esperit.

*

El budisme anomena la còlera «taca de l’esperit»; el maniqueisme, «arrel de l’arbre de mort».

Ho sé. Però de què em serveix saber-ho?

*

Ella m’era completament indiferent. Rumiant, de cop, després de tants anys, que, passi el que passi, no la veuré mai més, he estat a punt de trobar-me malament. Només comprenem què és la mort quan recordem de cop la cara d’algú que no haurà estat res per a nosaltres.

*

Així que l’art s’enfonsa en un cul-de-sac, els artistes es multipliquen. Aquesta anomalia deixa de ser-ho, si pensem que l’art, en vies d’esgotament, ha esdevingut alhora impossible i fàcil.

*

Ningú no és responsable del que és, ni del que fa fins i tot. Això és evident a tot el món i tothom hi està més o menys d’acord. Per què aleshores exaltar o denigrar? Perquè existir equival a avaluar, a emetre judicis, i l’abstenció, quan no és l’efecte de l’apatia o de la covardia, exigeix un esforç que ningú no vol fer.

*

Tota forma d’apressament, fins i tot cap al bé, traeix algun desordre mental.

*

Els pensaments menys impurs són aquells que sorgeixen entre els nostres neguits, en els intervals dels nostres enuigs, en aquests moments de luxe en què s’ofereix la nostra misèria.

*

Els dolors imaginaris són de lluny els més reals, ja que en tenim una necessitat constant i els inventem perquè no hi ha manera de viure sense ells.

*

Si el que pertoca al savi és no fer res d’inútil, ningú em superarà en saviesa: no em rebaixo ni a fer les coses útils.

*

Impossible imaginar un animal degradat, un subanimal.

*

Si haguéssim pogut néixer abans que l’home!

*

Per més que ho intenti, no aconsegueixo menysprear tots aquests segles durant els quals no ens hem esmerçat en res més que a enllestir una definició de Déu.

*

La manera més eficaç de sostreure’s al desànim, motivat o gratuït, és agafar un diccionari, preferentment d’una llengua que a penes coneixem, i buscar-hi paraules i paraules, tot parant atenció que siguin d’aquelles que no farem servir mai…

*

Mentre vivim fora d’allò terrible, trobem paraules per expressar-lo; quan el coneixem des de dins, ja no en trobem cap.

*

No hi ha aflicció límit.

*

Els desconsols de tota mena passen, però el fons del qual procedeixen subsisteix sempre, i res l’alleuja. És inatacable i inalterable. És el nostre fatum.

*

Recordar, en el furor i en la desolació, que la natura, com diu Bossuet, no consentirà deixar-nos molt de temps «aquesta mica de matèria que ens presta».

«Aquesta mica de matèria» —a força de pensar-hi arribem a la calma, a una calma que certament valdria més no haver conegut.

*

La paradoxa no té sentit en els enterraments, ni tampoc en els casaments ni en els naixements. Els esdeveniments sinistres —o grotescos— exigeixen el lloc comú, ja que al que és terrible, al que és desagradable, només els va bé el clixé.

*

Per desenganyat que estigui, és impossible viure sense cap esperança. Sempre en guardem una, sense saber-ho, i aquesta esperança inconscient compensa totes les altres, explícites, que hem rebutjat o esgotat.

*

Com més carregat d’anys està algú, més parla de la seva desaparició com un esdeveniment llunyà, altament improbable. Ha adquirit de tal manera l’hàbit de la vida, que ha esdevingut inapte per a la mort.

*

Un cec, autèntic per una vegada, allargava la mà: en la seva actitud, en la seva rigidesa, tenia alguna cosa que us commovia, que us tallava la respiració. Us traspassava la seva ceguesa.

*

Només perdonem als infants i als bojos la seva franquesa: els altres, si tenen l’audàcia d’imitar-los, se’n penediran tard o d’hora.

*

Per ser «feliç», caldria tenir constantment present en l’esperit la imatge de les desgràcies que hem evitat. Seria per a la memòria una manera de redimir-se, vist que, en no retenir en el dia a dia res més que les desgràcies sobrevingudes, s’esmerça a sabotejar la felicitat i se’n surt de meravella.

*

Després d’una nit en blanc, els vianants semblen autòmats. Ningú no té l’aire de respirar, de caminar. Tots semblen moguts per un ressort: no hi ha res d’espontani; somriures mecànics, gesticulacions d’espectres. Espectre tu mateix, com has de veure en els altres els éssers vius?

*

Ser estèril —amb tantes sensacions! Poesia perpètua sense paraules.

*

La fatiga pura, sense causa, la fatiga que apareix com un regal o un flagell: és per ella que reintegro el meu jo, que em sé «jo». Quan desapareix, no soc més que un objecte inanimat.

*

Tot el que encara és viu en el folklore ve d’abans del cristianisme. —Passa el mateix amb tot el que és viu en cadascun de nosaltres.

*

Aquell que tem el ridícul no anirà gaire lluny ni per bé ni per mal, restarà ençà dels seus talents, i encara que tingui geni, estarà abocat a la mediocritat.

*

«Enmig de les vostres activitats més intenses, atureu-vos un moment per “mirar” el vostre esperit» —aquesta recomanació no s’adreça certament a aquells que «miren» el seu esperit dia i nit, i que no han de suspendre ni un moment les seves activitats, ja que no en desenvolupen cap.

*

Només dura el que ha estat concebut en solitud, davant de Déu, tant si som creients com si no.

*

La passió per la música ja és en ella mateixa una confessió. Sabem més coses d’un desconegut que s’hi lliura que d’algú que n’és insensible i a qui tractem cada dia.

*

No hi ha meditació sense una inclinació a la insistència.

*

Mentre l’home anava a remolc de Déu, avançava lentament, tan lentament que ni se n’adonava. Des que no viu a l’ombra de ningú, s’afanya, es desespera, i donaria qualsevol cosa per retrobar l’antiga cadència.

*

Hem perdut en néixer tantes coses com les que perdrem en morir. Tot.

*

Sacietat —fa un instant que he pronunciat aquest mot, i ja no sé respecte a què, de manera que pot aplicar-se a tot el que sento i penso, a tot el que estimo i detesto, a la sacietat mateixa.

*

No he matat ningú, he fet una cosa millor: he matat el Possible, i, com Macbeth, el que més necessito és pregar, però com ell, no puc dir Amén.