X

Dues menes d’intuïcions: les originals (Homer, Upanishads, folklore) i les tardanes (budisme, Mahayana, estoïcisme romà, gnosi alexandrina). Llampec primer i lluentor extenuada. El despertar de la consciència i la lassitud d’estar despert.

*

Si és veritat que el que mor no ha existit mai, el naixement, font del que és mortal, existeix tan poc com la resta.

*

Atenció als eufemismes! Agreugen l’horror que se suposen que han de disfressar.

En lloc de finat o de mort, utilitzar desaparegut em sembla absurd, i fins i tot insensat.

*

Quan l’home oblida que és immortal, se sent empès a fer grans coses i de vegades ho aconsegueix. Aquest oblit, fruit de la desmesura, és alhora la causa de les seves desgràcies: «Mortal, pensa com a mortal». L’Antiguitat va inventar la modèstia tràgica.

*

De totes les estàtues eqüestres d’emperadors romans, només va sobreviure a les invasions bàrbares i a l’erosió dels segles la de Marc Aureli, el menys emperador de tots, i que es podria haver adaptat a qualsevol altra condició.

*

Llevat amb força projectes al cap, estava convençut que hi treballaria durant tot el matí. A penes m’havia assegut a la taula que l’odiosa, infame i persuasiva cançoneta «Què has vingut a buscar en aquest món?» va trencar de cop la meva embranzida. I vaig tornar al llit amb l’esperança de trobar alguna resposta, de tornar-me a adormir, més aviat.

*

Optem, prenem decisions durant tant de temps que ens mantenim en la superfície de les coses; quan anem al fons, no podem ni prendre decisions ni optar, no podem fer res més que enyorar la superfície…

*

La por de ser ensarronats és la versió vulgar de la recerca de la Veritat.

*

Quan et coneixes bé, si no et menysprees totalment, és perquè estàs massa cansat per lliurar-te a sentiments extrems.

*

És esterilitzant seguir una doctrina, una creença, un sistema —sobretot per a un escriptor; a menys que visqui, com passa sovint, en contradicció amb les idees que proclama. Aquesta contradicció, o aquesta traïció, l’estimula i el manté en la inseguretat, la incomoditat i la vergonya, condicions propícies per a la producció.

*

El Paradís era l’indret on se sabia tot però no s’explicava res. L’univers anterior al pecat, anterior al comentari…

*

No tinc fe, per sort. La tindria si visqués amb la por constant de perdre-la. Així, lluny d’ajudar-me, no faria sinó fer-me mal.

*

Un impostor, un «bromista», conscient de ser-ho, i per tant espectador d’ell mateix, està necessàriament més avançat en el coneixement que un esperit reposat, ple de mèrits, i tot d’una peça.

*

Qualsevol que posseeixi un cos té dret al títol de rèprobe. Si, a més, està afligit d’una «ànima», no hi ha cap anatema al qual no pugui aspirar.

*

Davant d’algú que ho ha perdut tot, quin llenguatge mantenir? El més vague, el més difús, serà sempre el més eficaç.

*

Supremacia del plany: els actes que no hem acomplert formen, pel fet que ens persegueixen, i que no deixem de pensar-hi, l’únic contingut de la nostra consciència.

*

De vegades voldríem ser caníbals, no tant pel plaer de devorar aquell o l’altre sinó pel de vomitar-lo.

*

No voler ja ser home… somiar una altra forma de decadència.

*

Cada vegada que ens trobem en un moment clau, el millor és estirar-se i deixar passar les hores. Les resolucions preses estant drets no valen res: són dictades bé per l’orgull, bé per la por. Ajaguts també trobem aquestes dues calamitats, però sota una forma més atenuada, més intemporal.

*

Quan algú es queixa que la seva vida no ha reeixit, només li hem de recordar que la vida mateixa és una situació anàloga, potser pitjor.

*

Les obres moren; els fragments, com que no han viscut, no poden morir.

*

L’horror davant de l’accessori em paralitza. Ara bé, l’accessori és l’essència de la comunicació (i, per tant, del pensament), és la carn i la sang de la paraula i de l’escriptura. Voler renunciar-hi és com fornicar amb un esquelet.

*

La satisfacció que traiem de l’acompliment d’una tasca (sobretot quan no hi creiem pas i fins i tot quan la menyspreem) demostra fins a quin punt pertanyem encara a la turba.

*

El meu mèrit no és ser totalment ineficaç sinó haver-me volgut així.

*

Si no renego dels meus orígens, és perquè més val, en definitiva, no ser res més que algú semblant a alguna cosa.

*

Mescla d’automatisme i de caprici, l’home és un robot amb defectes, un robot fet malbé. Tant de bo que continuï així i un dia no el reparin!

*

El que tothom espera des de sempre, tingui paciència o no, és evidentment la mort. Però no ho sap fins que arriba… quan és massa tard per poder gaudir-ne.

*

Amb tota seguretat l’home va començar a pregar molt abans d’haver après a parlar, ja que els horrors que va haver de conèixer mentre deixava l’animalitat, renegant-ne, com els hauria pogut suportar sense grunyits i gemecs, prefiguracions, senyals precursors de la pregària?

*

En art i en tot, el comentarista és normalment més perspicaç i lúcid que el comentat. És l’avantatge de l’assassí sobre la víctima.

*

«Donem gràcies als déus, que no retenen a ningú per la força en la vida».

Sèneca (l’estil del qual, seguint Calígula, està mancat de ciment) s’obre a l’essencial, i això no tant a causa de la seva afiliació a l’estoïcisme sinó pel seu exili de vuit anys a Còrsega, particularment salvatge a l’època. Aquesta experiència va conferir a un esperit frívol una dimensió que normalment no hauria adquirit. El va dispensar de l’ajuda d’una malaltia.

*

Aquest instant, encara meu, s’escola, em fuig, s’enfonsa. Em comprometré amb el següent? M’hi decideixo: és allà, em pertany, i ja és tan llunyà. Del matí al vespre, fabricar passat!

*

Després d’haver-ho intentat tot, sabent que perdria, al costat dels místics només em quedava una sortida: sotsobrar en la saviesa…

*

Des que ens plantegem qüestions dites filosòfiques i que utilitzem l’argot inevitable, agafem un aire superior, agressiu, i això passa en un terreny en el qual, en ser l’insoluble qui mana, la humilitat també hauria de ser-ho. Aquesta anomalia només és aparent. Com més talla tenen les qüestions que abordem, més perdem el cap: fins i tot acabem per prestar-nos a nosaltres mateixos les dimensions que posseeixen. Si l’orgull dels teòlegs és encara més «pudent» que el dels filòsofs, és perquè no ens ocupem impunement de Déu: acabem per arrogar-nos alguns dels seus atributs, els pitjors, s’entén.

*

En pau amb ell mateix i el món, l’esperit es marceix. S’expandeix a la mínima contrarietat. El pensament no és, en definitiva, res més que l’explotació descarada dels nostres trasbalsos i de les nostres desgràcies.

*

Aquest cos, abans fidel, em repudia, no em segueix més, ha deixat de ser el meu còmplice. Rebutjat, traït, abandonat, què serà de mi si les velles xacres que sempre han demostrat lleialtat no vinguessin a fer-me companyia a totes hores del dia i de la nit?

*

La gent «distingida» no inventa res en matèria de llenguatge. Hi excel·leixen, per contra, tots els que improvisen per fanfarronejar o es rebolquen en una grolleria tenyida d’emoció. Són natures fortes, que viuen en contacte amb els mots. El geni verbal seria el patrimoni dels llocs de baixa estofa? En tot cas exigeix un mínim de porqueria.

*

Hauríem de conformar-nos amb un sol idioma, i aprofundir-ne el coneixement cada cop més. Per a un escriptor, fer petar la xerrada amb una portera és més profitós que enraonar amb un savi en una llengua estrangera.

*

«… el sentiment de ser tot i l’evidència de no ser res». L’atzar em va fer caure, quan era jove, sobre aquest tros de frase. Em va trastornar. Tot el que sentia aleshores, i tot el que havia de sentir després, estava condensat en aquesta extraordinària fórmula banal, síntesi de dilatació i de fracàs, d’èxtasi i de cul-de-sac. Sovint no és d’una paradoxa, sinó d’una poca-soltada, d’on sorgeix una revelació.

*

La poesia exclou càlcul i premeditació: és incompleció, pressentiment, abisme. Ni geometria que fa rum-rum, ni successió d’adjectius exsangües. Estem tots massa ferits i massa alacaiguts, massa cansats, i som massa bàrbars en la nostra fatiga, per apreciar el virtuosisme.

*

No podem prescindir de la idea de progrés, i tanmateix no es mereix que li fem cas. És com el «sentit» de la vida. Cal que la vida en tingui un. Però n’existeix un de sol que, vist de prop, no es reveli ridícul?

*

La idea de fatalitat té alguna cosa d’encisadora i de voluptuosa: us manté calents.

*

Un troglodita que hagués recorregut tots els matisos de la sacietat…

*

El plaer de calumniar-se val més que el de ser calumniat.

*

Conec més bé que ningú el perill d’haver nascut amb set de tot. Un regal enverinat, una venjança de la Providència. Gravat d’aquesta manera, no podia arribar a res, en el pla espiritual, és clar, que és l’únic que importa. El meu fracàs, no per accident, es confon amb la meva essència.

*

Els místics i les seves «obres completes». Quan ens adrecem a Déu, i només a Déu, com ells pretenen, hauríem d’abstenir-nos d’escriure. Déu no llegeix…

*

Cada vegada que penso en l’essencial, crec entreveure’l en el silenci o en l’explosió, en l’estupor o en el crit. Mai en la paraula.

*

Quan al llarg del dia rumiem sobre la inoportunitat del naixement, tot el que projectem i tot el que executem sembla pobre i fútil. Som com un boig que, guarit, només faria pensar en la crisi que ha travessat, en el «somni» del qual emergeix; hi tornaria sense parar, de manera que el seu guariment no li seria de cap profit.

*

L’apetit de turment és per a alguns el que és l’incentiu del guany per a altres.

*

L’home va començar amb mal peu. La desventura al paradís en va ser la primera conseqüència. La resta era d’esperar.

*

No comprendré mai com podem viure sabent que no som —almenys!— eterns.

*

L’ésser ideal? Un àngel devastat per l’humor.

*

Quan, després d’una sèrie de qüestions sobre el desig, el fàstic i la serenitat, se li demana a Buda: «Quin és l’objectiu, el sentit últim del nirvana?», no respon. Somriu. S’ha comentat llargament aquest somriure, en lloc de veure-hi una reacció normal davant d’una qüestió sense objecte. És el que fem davant els perquès dels infants. Somriem, perquè no hi ha cap resposta concebible, perquè la resposta estaria encara més mancada de sentit que la qüestió. Els infants no admeten un límit a res; sempre volen mirar més enllà, veure què hi ha després. Però no hi ha després. El nirvana és un límit, el límit. És alliberament, cul-de-sac suprem…

*

Segurament l’existència podria haver tingut algun atractiu abans de l’adveniment del soroll, posem per cas abans del neolític.

Quan vindrà l’home que sabrà alliberar-nos de tots els homes?

*

Per més que diguem que no s’hauria de depassar en longevitat un avortament, en lloc de guillar a la primera ocasió, ens aferrem, amb l’energia d’un alienat, a una jornada més.

*

La lucidesa no extirpa el desig de viure, tant li fa, només fa impròpia la vida.

*

Déu: una malaltia de la qual ens creiem guarits perquè ja ningú no en mor.

*

La inconsciència és el secret, el «principi de vida» de la vida. És l’únic recurs contra el jo, contra el mal de ser individualitzat, contra l’efecte afeblidor de l’estat de consciència, estat tan temible, tan dur d’afrontar, que hauria d’estar reservat únicament als atletes.

*

Tot èxit, en qualsevol ordre, comporta un empobriment interior. Ens fa oblidar el que som, ens priva del suplici dels nostres límits.

*

No m’he pres mai per un ésser. Un no-ciutadà, un marginal, un qualsevol que només existeix per l’excés, per la sobreabundància del seu no-res.

*

Haver naufragat en alguna banda entre l’epigrama i el sospir!

*

El patiment obre els ulls, ajuda a veure coses que no hauríem vist d’una altra manera. Per tant, només és útil al coneixement, i, fora d’això, només serveix per enverinar l’existència. Cosa que, dit de passada, també afavoreix el coneixement.

«Ha sofert, per tant ha entès». És tot el que podem dir d’una víctima de la malaltia, de la injustícia o de qualsevol mena d’infortuni. El patiment no millora ningú (tret d’aquells que ja eren bons), i és oblidat així com s’obliden totes les coses, no entra en el «patrimoni de la humanitat», ni es conserva de cap manera, sinó que es perd com tot es perd. Un cop més, només serveix per obrir els ulls.

*

L’home ha dit tot el que havia de dir. Ara hauria de descansar. Però no ho accepta, i encara que hagi entrat en la seva fase de supervivent, es belluga com si fos al llindar d’una carrera extraordinària.

*

El crit només té sentit en un univers creat. Si no hi ha creador, quin sentit té això d’atreure l’atenció sobre un mateix?

*

«Arribat a la plaça de la Concòrdia, el meu pensament era de destruir-me».^[8]

Res, en tota la literatura francesa, no m’ha obsessionat tant.

*

En tot, només compten el començament i el desenllaç, el fer i el desfer. La via cap a l’ésser i la via fora de l’ésser, és això la respiració, l’alè, mentre que l’ésser com a tal no és res més que un forn.

*

A mesura que el temps passa, em persuadeixo que els meus primers anys van ser un paradís. Però sens dubte m’equivoco. Si hi hagués un paradís, em caldria buscar-lo amb anterioritat a tots els meus anys.

*

Regla d’or: deixar una imatge incompleta d’un mateix…

*

Com més home és l’home, més realitat perd: és el preu que ha de pagar per la seva essència diferent. Si aconseguís d’anar fins al fons de la seva singularitat, i esdevenir home d’una manera total, absoluta, no hi hauria res en ell que recordés qualsevol mena d’existència.

*

El mutisme davant dels embats de la sort, el redescobriment, després de segles d’implorar de manera eixordadora, del Calla antic, vet aquí a què ens haurem de sotmetre, vet aquí la nostra lluita, si aquest mot és l’adequat, ja que es tracta d’una derrota prevista i acceptada.

*

Tot èxit és deshonrós: no te’n recuperes mai, als teus propis ulls, s’entén.

*

Els horrors de la veritat sobre un mateix estan per damunt del que es pot suportar. Aquell que no es menteix a si mateix (si és que un ésser així existeix), com l’hem de plànyer!

*

No llegiré més els savis. M’han fet massa mal. Hauria hagut de lliurar-me als meus instints, deixar que la meva follia s’expandís. He fet tot el contrari, he agafat la màscara de la raó, i la màscara ha acabat per substituir la cara i usurpar la resta.

*

En els meus moments de megalomania, em dic que és impossible que els meus diagnòstics siguin erronis, que només he de tenir paciència, esperar fins al final, fins a l’adveniment de l’últim home, de l’únic ésser que serà capaç de donar-me la raó…

*

La idea que hauria valgut més no existir és d’aquelles que troben més oposició. Tothom, incapaç de mirar-se d’una altra manera que no sigui des de l’interior, es creu necessari, és a dir indispensable, tothom se sent i es percep com una realitat absoluta, com un tot, com el tot. Des de l’instant que ens identifiquem plenament amb el nostre propi ésser, reaccionem com Déu, som Déu.

És únicament quan vivim alhora a l’interior i al marge de nosaltres mateixos que podem concebre, amb una serenor total, que hauria estat preferible que l’accident que som no s’hagués produït mai.

*

Si seguís la meva inclinació natural, ho faria saltar tot. I és perquè no tinc el coratge de seguir-la que, per penitència, intento d’embrutir-me amb el contacte d’aquells que han trobat la pau.

*

Un escriptor no ens ha marcat perquè l’hàgim llegit molt, sinó perquè hem pensat en ell més del compte. No he estat un lector assidu ni de Baudelaire ni de Pascal, però no he parat de rumiar en les seves misèries, les quals m’han acompanyat pertot arreu tan fidelment com les meves.

*

A cada edat, senyals més o menys diferents ens adverteixen que ha arribat l’hora de fotre el camp. Dubtem, ho ajornem, persuadits que, arribada per fi la vellesa, aquests senyals esdevindran tan nítids que dubtar serà inconcebible. Nítids, en efecte ho són, però ja no tenim prou vigor per acomplir l’únic acte decent que un ésser viu pot portar a terme.

*

El nom d’una vedet, cèlebre en la meva infantesa, em ve de cop al cap. Qui se’n recorda encara d’ella? Més que una cogitació filosòfica, són els detalls d’aquesta estofa els que ens revelen l’escandalosa realitat i irrealitat del temps.

*

Si, malgrat tot, aconseguim durar, és perquè les nostres xacres són tan múltiples i tan contradictòries que s’anul·len les unes a les altres.

*

Els únics moments que recordo amb alleujament són aquells en què he desitjat no ser res per a ningú, en què he envermellit davant la idea de deixar la mínima empremta en la memòria de qualsevol persona.

*

Condició indispensable per a la realització espiritual: haver apostat sempre malament…

*

Si volem veure disminuir el nombre de les nostres decepcions o dels nostres furors, importa, en qualsevol circumstància, que recordem que som aquí per fer-nos infeliços els uns als altres, i que rebel·lar-se contra aquest estat de coses és minar el mateix fonament de la vida en comú.

*

Una malaltia no és ben bé nostra sinó a partir del moment en què ens en diuen el nom, en què ens posen la corda al coll…

*

Tots els meus pensaments es dirigeixen cap a la resignació, i tanmateix no passa un dia en què no covi algun ultimàtum contra Déu o contra algú.

*

Quan tothom haurà entès que el naixement és una derrota, l’existència, finalment suportable, apareixerà com l’endemà d’una capitulació, com l’alleujament i el repòs del vençut.

*

Quan crèiem en el Diable, tot el que passava era intel·ligible i clar; des que no hi creiem, ens cal, respecte de cada esdeveniment, buscar una explicació nova, tan laboriosa com arbitrària, que intrigui tot el món i no satisfaci ningú.

*

La Veritat no la perseguim sempre; però quan la busquem amb set, amb violència, odiem tot el que és expressió, tot el que ressalta paraules i formes, totes les mentides nobles, encara més allunyades de la veritat que les vulgars.

*

Només és real el que prové de l’emoció o del cinisme. Tota la resta és «talent».

*

Vitalitat i rebuig van de bracet. La indulgència, senyal d’anèmia, suprimeix el riure, ja que s’inclina davant de totes les formes de dissemblança.

*

Les nostres misèries fisiològiques ens ajuden a fer front al futur amb confiança: ens dispensen de neguitejar-nos massa, fan el millor que saben perquè cap dels nostres projectes de llarga durada no tingui temps de fer servir totes les nostres reserves d’energia.

*

L’Imperi s’esquerdava, els bàrbars es desplaçaven… Què fer, sinó evadir-se del món?

Benaurat temps en què teníem on fugir, en què els espais solitaris eren accessibles i acollidors! Hem estat desposseïts de tot, fins i tot del desert.

*

Per a aquell que ha agafat l’empipador costum de desemmascarar les aparences, esdeveniment i malentès són sinònims.

Anar a l’essencial és abandonar la partida, és confessar-se vençut.

*

X té sens dubte raó en comparar-se a un «volcà», però s’equivoca quan entra en detalls.

*

Els pobres, a força de pensar en els diners, i de pensar-hi sense parar, arriben a perdre els avantatges espirituals de la no-possessió i a davallar tan avall com els rics.

*

La psique va ser considerada pels primers grecs com aire sense més, vent en suma, o, més ben dit, fum, i els donem de bona gana la raó cada vegada que ens cansem de furgar en el nostre jo o en el dels altres, a la recerca de profunditats insòlites i, si és possible, sospitoses.

*

L’últim pas cap a la indiferència és la destrucció de la idea mateixa d’indiferència.

*

Caminar en un bosc entre dues bardisses de falgueres transfigurades per la tardor és un triomf. Què són al seu costat sufragis i ovacions?

*

Denigrar els teus, vilipendiar-los, polvoritzar-los, soscavar-ne els fonaments, tustar-te tu mateix des de la base, arruïnar el propi punt de partida, castigar-te pels teus orígens… maleir tots aquests no-elegits, gentota menor, qualsevol, dividida entre la impostura i l’elegia, i l’única missió de la qual és no tenir-ne…

*

En haver destruït tot el que em lligava, hauria d’experimentar una sensació de llibertat. N’experimento una, en efecte, tan intensa que tinc por d’alegrar-me’n.

*

Quan el costum de mirar les coses de cara es converteix en una mania, plorem el boig que vam ser i que ja no som.