PERÒ JA EREN cada cop més lluny de la casa, ja havien arribat al camp, ja l’havien travessat, ja eren al camí més ample… Ara res ja no tenia importància. Només era qüestió de córrer i córrer fins a trobar algú i avisar de tot el que havia succeït allà, dir que hi havia un boig, o un monstre assassí que els havia volgut matar a cops de destral, i que tot i que ara estava ferit era molt perillós i…

En aquell moment van sentir de lluny el soroll d’un cotxe que s’acostava. Curiosament, van sentir una mena de barreja entre l’alegria de saber que hi havia algú allà a prop que podria ajudar-los i el temor de pensar que potser encara un nou perill els assaltaria… Perquè, a veure: qui podia circular per un camí tan estret i abandonat com aquell i dirigir-se a una casa tan estranya com la que havien trobat?

Tots dos es van aturar. En Sergi fins i tot va iniciar un moviment instintiu com de deixar el camí i amagar-se entre les mates de gódua de les vores.

Havien passat massa coses aquella nit, dins d’aquella casa, com perquè no sentissin dintre seu el dolor del dubte i la malfiança.

Estaven quiets, immòbils. El soroll del cotxe havia desaparegut totalment. Potser era més lluny que no es pensaven, potser ni tan sols passava per aquell camí. Llavors es van inquietar; la por els va desaparèixer de cop i van començar a patir perquè l’esperança de trobar algú que pogués ajudar-los semblava que s’havia evaporat. Res, no se sentia res. Quina cosa més terrible, van pensar. Només el soroll dels ocells fent xivarri…

Els segons passaven lentament… Tot d’una van tornar a sentir el soroll del motor, aquest cop més fort, i sense tenir temps ni de decidir si el que els convenia més era fer-se ben visibles o justament amagar-se per no ser descoberts, el cotxe ja era allà, davant d’ells, a la sortida del revolt.

Era un Land-Rover.

Va frenar en sec.

Els nois estaven expectants, de moment no es veia ningú al volant, perquè el vidre brillava i feia de mirall. Què havien de fer?… No gosaven ni respirar.

En aquell moment el cotxe va començar a anar cap a ells suaument, com si l’haguessin desfrenat i es mogués només a causa de la baixada que feia el camí. Es va aturar just al seu costat. Sense gosar acostar-s’hi massa, van mirar a dins amb inquietud: unes mans al volant, una cara… Era un home d’uns trenta anys, amb un bigoti negre i gruixut i barba de dos dies. Anava sol. Els mirava amb estranyesa. Després d’uns instants de silenci la Bruna es va atrevir a dir:

—Bon dia.

—Bon dia —va respondre el conductor.

En sentir-li la veu els nens es van tranquil·litzar, era una veu normal. És clar, com havia de ser?…

—Què hi feu, per aquí? —va preguntar el conductor.

—Ens hem perdut —va saltar ràpidament la Bruna—. Ens estem de colònies a Can Cerdans amb l’escola i ahir anàvem d’excursió des de Can Cerdans i ens vam perdre i…

—Ens vam perdre ahir —va tallar en Sergi—, i hem passat la nit en una casa horrible que hi ha prop d’aquí. —I va assenyalar avall.

—Per què és horrible? —va preguntar el conductor aixecant una cella.

—Perquè hi ha una mena d’home horrorós que ens ha volgut matar.

—Vaja, i «vosatres» què li havíeu fet?, eh?

—Nosaltres no li havíem fet res. Vam entrar a refugiar-nos a la casa perquè plovia i du… —va fer ella sense poder acabar perquè en Sergi la va interrompre.

—I ha caigut al pis de sota perquè s’ha ensorrat la casa i…

—Sí, i es veu que ha pres mal, perquè fa molta estona que es queixa i…

—S’ha ensorrat la casa? Valga’ns Déu! —va cridar el conductor, i va accelerar el jeep, que va sortir disparat. Immediatament, però, es va aturar en sec, i tot traient el cap per la finestra va cridar:

—Que voleu pujar?

Els nens es van mirar l’un a l’altre, tornar a la casa no els feia cap gràcia, però tampoc no es podien quedar sols en aquell camí.

—Després ja us deixaré a Can Cerdans, eh? —va afegir el conductor.

Sense dir-se res van córrer cap al jeep. Van seure al davant, al costat del conductor. Aquest va tornar a arrencar i van tirar avall.

Ni temps van tenir de parlar de res. El tros de bosc, la clariana, un tros més de camí i… El jeep es va aturar quan el camí desapareixia en el camp abandonat.

—Per aquí no m’hi fico, jo… sssttt —va fer el conductor parant el motor i sortint del cotxe—, tot és massa moll i encara ens hi quedaríem enganxats, noooo… Veniu!

I van córrer a peu el tros que els faltava fins a arribar a la casa.

Ara era diferent perquè anaven acompanyats per aquell home, però tot i amb això, en veure de nou la casa, tant en Sergi com la Bruna van notar una profunda angoixa dintre seu. Aquelles parets…

Els nens van escoltar amb atenció, no se sentia res. El conductor va córrer cap a la porta de la cort.

—Aquell home és allà! —va dir la nena assenyalant un dels costats de la casa—. Va caure des de l’habitació de dalt. Però vigili, perquè pot ser perillós!

L’home del jeep va ficar-se a dins de la casa sense prendre cap precaució. Els nois no es van atrevir a seguir-lo. Es van quedar allà a fora la porta, esperant.

Just aleshores, es van sentir uns sorolls que venien de dins de la casa. Com uns cops, com els cops que havien sentit ells a la nit… Van fer unes passes enrere una mica espantats. Un altre cop aquell zic-zic-zic maleït a dins de la casa.

De sobte, per la porta de la cort va sortir una cosa groga que volava, un ocellot immens, com una gallina, que els va passar per damunt dels caps i amb un vol lent, pesat i sorollós va anar a perdre’s entre el bosc de davant de la casa.

En Sergi, per protegir-se, s’havia llançat a terra, la nena havia empal·lidit.

—Has vist què era? Has vist què era? —va cridar el noi incorporant-se—. Un ocellot horrorós que vivia a la casa. Això devia ser el que va donar-me aquell cop ahir… Una merda de mussol que…

—No ho era, un mussol —el va interrompre ella—. Els mussols són molt més petits. Que no te’n recordes que ho vam estudiar un dia?

—Doncs si no era un mussol, què era, eh? —va dir el noi una mica picat.

—Una òliba.

—Això era una òliba? Això era una òliba? No em facis riure, dona.

—Doncs si no era una òliba era un gamarús, que també són grossos.

—I què és un gamarús?

—Ooooohhh —va fer ella amb un to com volent dir: «És inútil insistir».

—Eh, digues, saberuda, què és un gamarús?

—Una cosa com ara tu! —va concloure ella.

—Ei! Veniu! —va cridar una veu des de l’altra cantonada de la casa. Era l’home del jeep.

Els nens hi van córrer. La presència d’aquell home jove i valent els donava seguretat. Per això el van seguir, i van entrar a la casa per una porta lateral que ells havien trobat tancada, però que aquell home del bigoti havia obert des de dintre la casa.