VAN ARRIBAR davant de la casa de colònies. El jeep es va aturar.

—Ja heu arribat —va dir en Jaume.

En Sergi va saludar en Jaume i va sortir del Land-Rover, i es va quedar mirant els tres cotxes que hi havia a l’era de Can Cerdans: un dels cotxes dels masovers, el cotxe d’en Miquel i el dos cavalls de la Carme… No n’hi havia més? Potser darrere la casa… 0 potser tots estaven buscant-los…

La Bruna, abans de baixar del jeep, es va mirar el vell i, tot i que va suposar que no la sentiria, li va dir afectuosa:

—Passi-ho bé.

Potser no la va sentir, però el vell, intuint que la nena se n’anava, li va dir fluixet:

—Nena… —la Bruna se’l va mirar fixament intentant entendre’l—… li diguis a ton pare que canviï les teules, que entra l’aigua i es fan malbé els cairats i tot… I que vigili, que l’habitació d’en Quico ha baixat… i s’haurà d’arreglar tota…

—Sí, senyor —va dir la nena emocionada.

—Li diguis tu, maca, que si li ho dic jo no m’escolta… Que jo ja no sé com fer-li entendre que… Oi que ho faràs? —i va estirar la mà com per tocar-la.

—Sí, senyor.

I la nena, pensativa, va baixar del cotxe. Aquell li havia produït una forta impressió. Pobre home, no entenia res, no sentia res…

—Bé, doncs, ja heu arribat, eh? —va fer en Jaume—. Ara corro a dur-lo a cal metge. Em sembla que té algun os trencat.

—I el tornaran a dur a Granollers? —va dir ella, trista.

—És clar, i que el vigilin bé —va fer l’home—. Encara que em sembla que en tindrà per temps ara de no poder trescar pels camins, pobric… Ai jo, quan el veig així… Bé, nois, que us divertiu força aquests dies… Aquest país és molt bonic, us agradarà. Apa, siau!

Va pujar al jeep i va arrencar. Encara va saludar-los amb la mà mentre s’allunyava.

—Passi-ho bé! —van cridar els nois.

I el cotxe va desaparèixer en el revolt. Els nens es van quedar uns instants mirant cap allà on havia desaparegut i després es van mirar als ulls sense dir-se res. No sabien què dir-se. Després es van girar cap a la casa.

—Però, com pot ser? No ens han sortit ni a rebre —va dir en Sergi cada cop més decebut.

—Potser ens estan buscant per la muntanya.

Van mirar darrere la casa. Res, cap cotxe més. Llavors van entrar. La casa semblava buida, no se sentia cap soroll enlloc. Els nens estaven desconcertats… Però on era la gent? Però que no els buscava ningú? No entenien res, res, res… Ni la TV3, ni l’altra, ni els pares, ni l’alcalde, ni en Joan i la Maria, ni els masovers, ni la guàrdia civil, ningú…

En Sergi fins i tot es va enfadar; sentia una gran frustració. A ell li hauria agradat tant que els haguessin esperat els de la tele i que haguessin filmat la seva arribada…

Però un cop convençuts que estaven sols, van anar per feina. La Bruna va anar directe a la cuina i en Sergi va córrer a l’habitació de lliteres a canviar-se de roba.

Ell es va treure la roba, es va rentar amb aigua calenta, es va fer una fricció de colònia i es va posar roba neta. Aleshores, més tranquil, va baixar a la cuina.

La Bruna hi era asseguda, i damunt de la taula hi tenia un pa rodó immens, pernil, galetes, formatge, pomes, el porró, un pot amb olives, un enciam, pebrots, un plat de patates bullides, coca, llet, ous, xocolata i jo què sé… i menjava, menjava…

—Vine, vine, que he trobat menjar —va dir-li quan el va veure entrar—, i a la nevera encara hi ha iogurts.

Ell també es va entaular i es van atipar com uns lladres.

—T’hauries de canviar de roba —va fer ell.

—Després, després, quan acabi, tu, ara ja se m’ha eixugat.

I van continuar menjant.

—On deu ser tota la colla? —va dir ell.

—No ho sé, però ara rai. Prou que vindran tard o d’hora.

—Potser ens estan buscant.

—Potser sí.

Van menjar uns instants en silenci fins que ell va afegir:

—Oi que al pis de dalt hi havia persones?

—No ho sé.

—Però les vas veure, oi?

—En Jaume va dir que hi havia un mirall.

—I tu creus que el cop me’l va donar el mussol?

—Era una òliba.

—I tu creus que…

—I si ens prenguéssim un cafè?, eh?, digues —va interrompre’l la Bruna.

—¿Vols dir, un cafè?

—I per què no? Que no t’agradaria prendre-te’l?

A en Sergi els ulls li van brillar com a una mostela. Ostres, un cafè! No en prenia mai, és clar, però, què coi!, després de tot el que havien passat…

—Que saps fer-ne? —va preguntar il·lusionat a la nena.

—És clar que en sé. Només haig de trobar la cafetera i ja ho veuràs.

—Que guai, no? I no ens desvetllarà?