Arribades

El ritme compassat de la pluja contra la teulada acompanyava el xiuxiueig insistent del vent glaçat, un vent net, fill de la nit, hereu de la neu de les velles muntanyes que protegien i cuidaven des de feia segles Green Valley, la frondosa vall que havia vist néixer i créixer els qui ara l’habitaven, la vall que havia vist formar-se poc a poc les històries que, entrellaçades en una de sola, havien creat la llegenda d’aquell indret. Green Valley era un lloc de clarobscurs, on la foscor duia la màgia dels temps, despertava la passió dels cors tranquils i exaltava l’ànim dels narradors. La claror inundava a cada pas daurat cadascun dels arbres, cadascun dels rius, cada racó, cada casa i cada cor, transformant la nit en un record inoblidable, un somni que mai ningú sabria distingir de la ficció o la realitat. Però sempre havia existit en aquell paratge un sol lloc on la passió, el somni, la màgia i la fantasia convivien en perfecta harmonia de dia i nit, sempre, des de l’inici dels temps i per la fi dels dies. Aquell lloc era l’origen dels contes dels pobles antics, de les rondalles que tots els nens coneixien, de les històries que mai s’oblidarien perquè existien en les persones i en els llocs, en cada fulla i en cada sospir del vent, en cada record i en cada llum del nou dia. El llac Irwa era la llar de totes les llegendes, i des de sempre, els Bennington havien conviscut al seu costat.

El poble de Grunx, on segons els mapes pertanyia el llac, era una població de proporcions discretes, orígens rurals, cases noves i cases velles, teulades de colors i places encantadores on els nens jugaven a futbol i les mares els controlaven des dels balcons. Grunx era un poble blanc durant quatre mesos a l’any, un lloc fred però acollidor, on el sol no tardava massa a fondre la neu dels carrers i la pluja era sempre ben rebuda. Els seus carrers eren blanquinosos i la seva gent reservada i tímida, però sempre disposada envers els altres. A l’entrada del poble, un cop travessat el mític pont vermell, tot turista es topava amb una enorme casa senyorial, de color de fusta i segles d’història, amb cortines verdes a les finestres, dues plantes i espaioses habitacions obertes a tothom. Els balcons saludaven la tardor entrant amb rams de flors de colors i el porxo donava la benvinguda als visitants amb l’aire familiar que caracteritzava la casa, convertida des de feia vint anys en un hostal. L’hostal Bennington estava regentat per la Suzanne Bennington, Deschamps de soltera, vídua de Jensen Samuel Bennington, hereu de la casa. L’aire familiar del que parlàvem és l’essència d’aquest lloc, on vivíem jo i la mare. La Suzanne vivia per aquesta casa, el lloc on havia escrit els primers capítols de la història comuna amb l’home a qui havia escollit per compartir la vida sencera. L’adorava per què estava agraïda del que havia tingut temps de somiar i compartir, car el rancor era quelcom inexistent en el ventall d’emocions de la Suzanne, una dona forta, valenta, sensible, discreta, atenta i sempre somrient, l’ànima de la qual era pura com poques en queden.

Plovia. Sempre plovia, cada nit de tardor, i més ara, a principis d’estació, en aquest glaçat octubre sense compassió. L’aigua queia constant damunt la teulada, les gotetes gelades convertien la meva finestra en un vidre sense vida, blanc, buit. Sentia com murmuraven els arbres d’Irwa, com es movien harmoniosament amb el vent valent, el fru-fru de les seves fulles unes contra les altres. Sentia la melodia dins meu, perquè jo havia nascut aquí, crescut entre aquests arbres, i ells formaven part de mi. De mi i dels meus avantpassats, ja que tots els Bennington havien viscut vora el llac, així que duia a la sang l’amor pel bosc mil·lenari i el record de cadascun dels seus detalls.

El rellotge, damunt la tauleta de nit, feia pampallugues. S’avariava constantment. Vaig pensar-m’ho molta estona abans de decidir-me, sense gaire convicció, a treure la mà fora de la flassada per donar-li un cop. Va emetre una espècie de gruny malèvol i va començar a funcionar bé de nou. Eren les sis de la matinada i em pesaven les parpelles. No hi havia res a l’habitació que trenqués la profunda foscor que ho embolcallava tot, però no volia adormir-me. Feia uns mesos que tenia malsons de tant en tant. No eren malsons pròpiament dits, però no sabia perquè em despertaven sentiments que no podia comprendre. Por, respecte, dolor, desesperació. I ni tan sols podia recordar què era el que veia quan tancava els ulls. Només em quedaven l’angoixa i el patiment, i un terrible mal de cap, l’ombra del que no podia veure. Vaig sospirar, vaig tancar els ulls, i em vaig deixar anar.

Em va despertar la mare obrint les finestres del pis de sota. Vaig aixecar-me de seguida i vaig dirigir una mirada acusadora al despertador, aturat a les sis des de feia moltes hores. A cuita-corrents, vaig posar-me els texans grisos i un jersei gruixut de color blau. Els meus cabells ondulats, del color de la caoba, queien desordenats sobre l’esquena. Vaig cordar-me les botes i vaig recollir la motxilla abans de baixar corrents a recepció. La Suzanne estava obrint la porta principal.

La mare era alta, prima, de faccions angelicals i rostre serè, pèl-roja i de vitals ulls verds. Tenia els braços i les cames allargassats, i això li aportava una elegància especial, un toc distintiu en els seus moviments. Va somriure en veure’m i em besà a la galta.

—És molt aviat, Katye, on vas amb tanta pressa?

Vaig mirar el rellotge de damunt el taulell. Marcava les set en punt. Encara era molt aviat, no obrien l’Institut fins dos quarts de nou. Vaig rebufar.

—El despertador de la tieta no funciona! —vaig remugar, entrant al menjador, on la taula ja estava servida—. Com és que ja està tot preparat? Que ha vingut abans d’hora, la Julie?

La Julie era la nostra cuinera.

—No. M’han despertat uns clients trucant molt aviat. Els espero per després de les classes, però volien saber a quina hora obríem i si teníem habitacions. M’he desvetllat i he baixat a preparar-ho tot.

Vaig agafar una magdalena de damunt la taula. Tenia molta gana. Em vaig acostar als finestrals del menjador comunitari per contemplar l’extensió del llac que es podia veure per entre els arbres xops. Els arbres del bosc mil·lenari eren altíssims i els seus troncs tan amples que mai havia pogut abraçar-ne cap. Eren frondosos i verdíssims, de fulles perennes, fortes i vigoroses. El seu sòl era sempre humit, i entrar al bosc era estrany i místic, perquè s’hi respirava un aire diferent i fantasiós, era sempre fred i boirós, i feia olor de fulles, de natura, de pluja i de misteri. Havia deixat de ploure i uns rajos tímids de sol començaven a despuntar rere les muntanyes, a l’horitzó del llac.

El telèfon va tornar a sonar. La mare el va agafar de seguida i va començar a anotar-se coses en una llibreta enorme que sempre guardàvem al costat del portàtil, damunt el taulell de recepció.

L’hostal Bennington era un gran edifici de més de dos segles d’història, i conservava certs trets d’aire victorià en l’estructura i l’exterior, però l’interior havia estat ampliat, remodelat i redecorat en diverses ocasions al llarg dels anys. Tenia dues plantes i totes les habitacions, vint-i-sis en total estaven pintades amb colors tènues i tenien terra i bigues de fusta, llits de matrimoni amb capçals clàssics i tauletes de nit, a més d’un tocador amb un mirall, l’armari de dues places i una tauleta-escriptori. Hi havia un banys per cada quatre habitacions i finestres amb balconets a cadascuna de les de la cantonada de la planta superior, que eren més grans.

Havíem dividit la casa en dues parts. La part dreta de la casa era la dedicada als hostes, amb divuit habitacions a la planta superior i vuit a la inferior. Un menjador comunitari unia aquesta part amb la dedicada a nosaltres, la banda privada de l’hostal. Les habitacions de la Suzanne i la meva eren al pis superior, amb dos banys, el despatx de la mare i una habitació plena de trastos vells, a la planta inferior hi havia una enorme biblioteca i l’antic garatge del meu pare. La cuina estava situada al costat del menjador i donava a l’entrada del bosc d’Irwa. L’entrada de la casa donava a una àmplia recepció.

Quan vaig marxar de casa, a dos quarts de nou, el cel s’havia aclarit completament i cap núvol torbava la brillantor del sol naixent, que, tot i que dèbil, aconseguia escalfar una mica les meves gèlides galtes. Duia un enorme abric d’hivern tapat fins a dalt, mitjons de llana sota les botes, una enorme bufanda de colors i guants de conjunt. Era gairebé incapaç d’unir les mans amb aquell anorac de plomes tan enorme. Em sentia petita i ridícula, però s’hi estava molt bé. A l’entrada del pont vermell m’hi esperava l’Aris Betson, la filla de la millor amiga de la mare. L’Aris era una noia alta, prima i atractiva, però el seu era un atractiu esquerp. Era blanca com la neu, de galtes rosades i posat altiu. Una mitja cabellera de finíssims rínxols ros platí i uns ulls verds resplendents, punt forts d’un rostre proporcionat i elegant. L’Aris posseïa un precís talent per les belles arts, heretat de la seva mare, pintora i escultora.

Mai havíem congeniat, tot i l’esforç de les nostres mares perquè això passés. Érem massa diferents, físicament contràries i oposades de caràcter. Tot i que les dues estimàvem l’art, havíem convertit la pintura i l’escriptura en irreconciliables. L’Aris mai comprendria la meva obsessió pels llibres (i menys des d’aquella vegada que em vaig gastar les pagues de diversos Nadals consecutius en l’edició completa, enquadernada en cuir i il·lustrada de les obres de Shakespeare) ni jo la seva en la pintura i la mania de no haver obert mai el seu millor estoig de pintures. L’Aris era, i és lleig que ho digui jo, irremeiablement superficial per tot el que no fos l’Art. Tenia una sensibilitat extrema pels quadres, per l’escultura, per la poesia, per la il·lustració però no sabia com tractar a una persona.

—Bon dia —vaig saludar.

—Hola. Quin fred, no? Has estudiat Trigonometria? —no va deixar-me temps per respondre abans d’afegir—: Jo sí, noia, quina mala nit!… Potser, amb una mica de sort, amb aquest fred al senyor Pearl se li ha glaçat el motor del cotxe i no pot venir… —murmurà, amb un deix d’esperança malintencionada.

Vaig somriure. De tant en tant emergia a la superfície la dolça Aris de quan tenia sis anys, una mica cruel, però molt sociable i divertida.

La teulada roja de l’escola primària de Grunx despuntava entre els arbres ataronjats del camí. Al fons, un edifici de parets platejades destacava en contrast amb l’entorn boscós i rústic, com si no li correspongués estar al lloc on era. Aquell era el nostre Institut, a mig camí entre el nostre poble i el veí.

En arribar a l’entrada, travessant les portes metàl·liques de l’aparcament, ens vam trobar amb les finestres planes de paperets de color groc. Un dels papers va caure de la paret fins als meus peus.

—Què és? —preguntà l’Aris, mirant per damunt la meva espatlla.

—«II Fira d’Antiguitats del poble de Grunx, Organitzada per la Sra. Aphburn i l’Institut de Grunx i Rilestown» —vaig llegir.

—La venda benèfica?

—Suposo que sí.

La fira d’antiguitats era un esdeveniment al poble. L’any passat la recaptació de la venda s’havia destinat a la construcció d’un hospital a l’Àfrica. L’organitzava l’esposa del reverend i aquest seria, segons veia, el primer cop que l’Institut hi participaria.

Vam entrar a recepció, on l’ambient era càlid. La senyoreta Hamless estava asseguda darrere el taulell, atenent a tres nens de primer curs. L’Aris va anar a deixar les coses a l’armariet i jo la vaig seguir. Vaig agafar la llibreta i els llibres d’Història i Llatí. Com cada matí, ens vam dirigir a la biblioteca.

L’enorme sala gaudia de vistes privilegiades al bosc. Un gran vitrall il·luminava i donava amplitud al lloc, ple de taules, cadires i tamborets. Al fons de la sala hi havia els prestatges, el servei d’ordinadors amb connexió a Internet i un piano de cua que utilitzaven els alumnes del club de música. A la segona taula per l’esquerra ja ens esperava la colla. Ens havíem conegut tots durant el parvulari i l’escola primària, i des de ben petitons ja no ens havíem separat més. Assegut damunt la taula, somrient àmpliament, el guapíssim Alex Griffin, de cabells morens i ulls verdosos, amb la seva càmera digital a les mans. L’Alex era el músic de la colla. Tocava la guitarra amb un grup de l’Institut i tenia l’habitació desordenada més increïblement deliciosa del món. Al seu costat hi seia l’Amanda, una noia alta, preciosa, d’un atractiu exquisit i afable, cabells llargs ondulats de color castany coure recollits en un costat i lluents ulls blaus. La Rachel era, en canvi, molt morena, de pell bruna i cabells negres, llisos i escalats amb un serrell ben recte. Seia abraçant despistadament el seu xicot, en Neil Jonas, el crack del club de futbol, atlètic, brillant, ros i d’ulls blaus.

—Ei, Katye! —somrigué l’Alex, enfocant-me amb la càmera. Vaig somriure sarcàsticament a l’objectiu.

—Vols un consell, estimat Griffin? No fer fotos a algú amb cara de mala lluna —intervingué en Neil, amb posat suficient, fent broma.

—Perdona? Es pot saber qui dius que fa cara de mala lluna? —vaig esbroncar-los, i tots van riure. La Rachel va badallar, estirant els braços damunt del cap.

—Tinc un horrible examen de trigonometria… —protestà, arrufant les celles.

En Neil li va fer un petó a la galta i ella grunyí.

—No havíeu anat a estudiar ahir junts? —vaig inquirir.

—Aquesta podria ser una pregunta molt personal, Katye… —murmurà, amb èmfasi i sorna l’Amanda. En Neil rigué mentre la Rachel li dirigia una mala mirada.

—Es va passar la tarda jugant a futbol amb en Mark, saps?

—Només mitja horeta!

—Mitja horeta! S’havia fet fosc, Neil!

—Horari d’hivern, Rache!

Se’m va escapar una riallada i l’Alex i l’Amanda em van seguir. L’Aris somreia distreta amb els apunts de Matemàtiques sobre la falda.

El timbre va començar a sonar de sobte. Ens vam aixecar recollint les coses ràpidament i ens vam separar, cadascú a les seves aules. Em tocava Història de l’Art amb la Rachel a primera hora. Vam arribar amb temps de sobres a la classe, situada a la planta baixa. La professora Dunant encara no havia arribat, i ens vam asseure als pupitres de la tercera fila. S’havia format un grup al fons de Taula i la Rachel els dirigí una mirada estranyada. Em mirà inquisitivament i jo vaig negar amb el cap.

—Anabelle! —La noia morena i baixeta que es deia Anabelle es girà. Era cosina d’en Neil i la coneixíem—. Què passa?

L’Anabelle se’ns acostà.

—Han vist un noi a recepció, just a l’hora d’obrir. Diuen que pot ser un nou alumne i que era molt guapo. Ha demanat uns papers a la senyoreta Hamless i ha marxat. La Laia i la Martha l’han vist.

La Rachel posà ulls en blanc i em féu riure.

—Segur que n’hi ha per tant? Però quants anys tenen? —murmurà, quan l’Anabelle hagué marxat.

—Deu ser un nou repartidor, o potser un nebot de la senyoreta Hamless, perquè no he sentit dir que hagi arribat ningú al poble.

—Si haguessin llogat les cases de la plaça ho sabríem, i l’única alternativa és que fos al teu hostal.

Vaig assentir. La professora Dunant arribà de seguida amb una pila de dossiers que començà a repartir i aquí acabà la conversa. No vaig tornar a pensar-hi en tot el dia.

* * *

Les classes del matí havien transcorregut amb normalitat. Estava una mica cansada per la falta de son i tenia moltes ganes d’arribar a casa, per això no vaig esperar l’Aris, que avui tenia repàs de física i sortia més tard. Vaig avançar sola pel caminet mentre el cel s’anava enterbolint progressivament i uns núvols grisos tapaven els últims sospirs del sol en un trist crepuscle. Però tinc ànima romàntica i a vegades poc racional, i una força ben coneguda em va atraure cap al llac Irwa reclamant-me un passeig en barca per la vora. Havia arribat aviat, tenia temps lliure abans d’haver de fer els deures i ajudar a la mare, així que em vaig dirigir a Irwa prenent una drecera. El meu pare havia comprat la barqueta i havia reconstruït l’embarcador. La mare sempre m’explicava que quan tenia un mal dia o alguna cosa li rondava pel cap, sempre sortia amb la barca al llac, i no tornava fins a recuperar el somriure i tornar a ser l’home que l’havia enamorada. La barqueta era molt petitona i els rems estaven atrotinats, però constituïen el meu refugi preferit. El pare l’havia pintat de color vermell i l’havia batejat. Es deia Katye, com jo, i li havia pintat el nom el dia que vaig néixer.

Vaig caminar pel terra de grava enmig del bosc d’Irwa cap a l’embarcador. De sobte, un soroll estrany em va fer aixecar el cap i em vaig deturar. Era una remor damunt dels arbres. D’improvís, una forma sorgí de la boira, caient des de l’arbre. Vaig arrufar les celles en distingir els cabells rossos de la senyora Salzburg.

—Bona tarda Katye! —saludà amablement. Duia el seu portàtil a la mà i anava molt poc abrigada pel fred que feia— duia tan sols un jersei prim.

—Hola, bona tarda.

La senyora Salzburg era hoste nostra des de feia un parell de mesos. Havia arribat amb dues maletes i un xec molt generós i s’havia presentat com a escriptora enamorada de Green Valley. Estava escrivint una novel·la sobre Irwa i la seva llegenda i el seu editor li havia recomanat venir a viure aquí. De nom, Andrea. Edat, desconeguda. Vivint en un poble, que no haguessin aconseguit treure-li res més que això resultava si més no curiós. Era una dona bella, d’aspecte inquietant pels seus ulls d’un profund negre carbó en contrast amb els cabells ros platí, llisos fins l’espatlla. Sempre la trobava asseguda a la saleta mirant per la finestra o bé aquí, a Irwa, i jo no podia evitar sentir una ridícula gelosia.

Les meves ganes de sortir en barca van desaparèixer i me’n vaig anar a dins. Vaig seguir el caminet de tornada cap a casa des del llac i vaig picar a les portes de la cuina. La Julie, vestida amb el seu davantal blanc immaculat i la seva gorra beix, m’obrí.

—Mademoiselle! Entra, Katye, que fa molt de fred!

La Julie havia estudiat molts anys a França i sempre repetia orgullosa que el seu besavi havia estat un famós pastisser parisenc, per això en el seu vocabulari sempre introduïa algun mot francès, sobretot en el menjar, la qual cosa feia increïblement difícil entendre-la qual m’explicava alguna recepta.

—Hola Julie —li vaig fer un petó a la galta—. Què hi ha de berenar?

—Galetes allà, fruita aquí, un pastís al forn i coca damunt la taula. Ta mère té molta feina, corre, agafa el que més t’agradi i vés! —digué, picant-me l’ullet.

Vaig sortir de la cuina amb una poma vermella a les mans. La recepció estava buida, així que em vaig col·locar rere el taulell i vaig deixar-hi la motxilla. Vaig agafar un foli blanc i un llapis i vaig treure el llibre de grec. El tenia obert per la pàgina dels exercicis quan la mare em cridà des de fora.

—Katye, m’ajudes a entrar aquests paquets? En John ha anat a deixar el cotxe darrere!

Vaig apartar els llibres i vaig sortir del taulell cap al porxo. En John Nickols era el millor amic de la infància de la mare i la tieta Valery. S’havia casat molt jove amb una noia molt bonica i malaltissa que es deia Violette. La Violette i ell s’havien fet construir una casa als afores de Grunx, una caseta petitona, blanca, plena de flors —la Violette era florista—. El casament havia estat meravellós segons sempre explicaven la mare i la tieta i la lluna de mel també, però quan feia un any i dos mesos que s’havien casat, la Violette va caure molt malalta i va morir. Des de llavors, en John s’havia tancat a la casa i no deixava entrar a ningú, es tornà brusc i descuidat i caigué en una profunda depressió. La tieta Valery, quan se n’assabentà, el va anar a buscar i el va portar a casa per cuidar-lo. Van aconseguir que es recuperés amb molta atenció i cures i des de llavors havia viscut a l’Hostal amb nosaltres, on treballava d’ajudant de manteniment i feia les compres diàries. En John era un home afable i molt agradable, considerat i atent, de molt bon caràcter. Tenia la pell daurada i una barba de tres dies, amples espatlles i complexió robusta, tot i que no era massa alt. Tenia uns profunds ulls verds i els cabells negres.

A més d’en John, a l’hostal també hi vivia la Katherine Harrick amb la seva filla Maron. El marit de la Katherine havia anat a la presó quan la Maron tenia tres anys i les dues havien estat molt de temps buscant una feina i un lloc per viure, i la mare els oferí les dues coses. La Katherine era una dona feta a l’antiga, molt amable i una mica servicial, que complia de manera excel·lent les tasques domèstiques: ajudava la Julie, feia els llits, la bugada, encarregava les flors, ajudava a netejar les habitacions… La Maron era una nena petitona de nas pigat i trenes daurades, discreta i reservada, que estudiava a l’escola primària de Grunx. El que més li agradava era dibuixar i sempre la trobàvem a la saleta amb el seu bloc i els seus llapis de colors.

Vaig recollir les capses del terra i les vaig dur cap al magatzem. Pesaven, i el so del seu contingut advertia de que qualsevol moviment en fals seria molt perillós per mantenir-lo en Testat actual. Vaig obrir la porta amb la cama i vaig encendre el llum amb el colze i les vaig deixar al prestatge de les bombetes. Mentre escrivia amb retolador la data d’entrada a la capsa, va sonar el timbre de recepció i vaig sentir com la mare apareixia per atendre als nouvinguts. Vaig retirar-me un floc de cabells de la cara i em vaig allisar el jersei blau abans de sortir del rebost, que donava a recepció. El primer que vaig sentir va ser la seva veu, i el cor em féu un bot involuntari. Era una veu amable, però carregada de força i significat. Era veu una atractiva, melosa, profunda però juvenil, atraient. Una educació acurada la tenyia de respecte i certa altivesa, la feia freda, tot i que càlida en aparença.

—Bona tarda, els meus pares han trucat aquest matí, té les habitacions? Li duc un sobre amb les dades i el xec.

—Sí, me’n recordo, sou els Doots, oi? Tu i una noia, una habitació per cadascú…

Vaig creuar la porta amb curiositat. Se’l veia una mica fora de lloc, però tot i això el seu posat era segur, altiu i deliciosament desafiant. Els cabells castanys, d’un to daurat fosc, queien xops i desordenats damunt el front. Tenia uns preciosos ulls melosos que espurnejaven i uns llavis prims i expressius, sensuals. Els pòmuls lleugerament marcats, el nas recte i proporcionat i el mentó suau. Era bastant més alt que jo i vestia amb elegància i comoditat, uns texans i una camisa blanca, amb un jersei gastat al damunt. Irradiava… una espècie d’aura, algun aspecte subjectivament irresistible que m’obligava a seguir observant-lo i a desitjar poder-ho seguir fent sense que em veiés. De sobte, va dirigir la seva mirada cap a mi, i quan els seus ulls i els meus es van creuar, vaig sentir dins meu tota la seva força, una onada de secrets, llegenda, misteri i somnis que jo volia conèixer.

—Oh, mira, Jeremy, et presento a la meva filla, la Katye —digué la mare, somrient, senyalant-me amb la mà—. Teniu la mateixa edat, o sigui que anireu a les mateixes classes.

El noi, que es deia Jeremy, m’observava d’una manera estranya, com si intentés veure-hi a través dels meus ulls, com si fos capaç de llegir-me el pensament i descobrir tot el que li volgués amagar. Com si em conegués de sempre i sabés que jo no podia recordar-lo.

—Hola —saludà després d’uns segons molt tensos que se’m van fer eterns—. Em dic Jeremy Doots.

—Katye Bennington —vaig tornar, prenent la mà que m’allargava.

Vaig notar una electricitat especial quan va tocar la meva pell, i una altra vegada la seva mirada penetrant massa estona. Llavors, de sobte, va tombar el cap, dirigint els ulls daurats cap a la porta. Jo no vaig reaccionar fins que em va deixar anar i un soroll de maletes pleníssimes caient damunt el parquet em va treure de la meva abstracció.

—Ai! Ho sento moltíssim, senyora Bennington! Pesen molt, espero no haver fet malbé el terra…

La noia entrà a recepció carregant una bossa que pesava molt més que ella. Es movia amb una agilitat sorprenent i irradiava una emoció palpable i real: felicitat, alegria i dinamisme.

Recollí les maletes que havien caigut amb l’ajut d’en Jeremy i es girà per saludar amb molta cordialitat a la Suzanne. Li donà la mà i li oferí un enorme somriure sincer de disculpa.

—Sóc la Kimberley, la germana d’en Jeremy, encantada de conèixer-la, senyora Bennington!

Es tombà de seguida cap a mi i em féu dos petons a les galtes, prement amb calidesa els meus braços.

—Hola!

—Aquesta és la meva filla, Kimberley —digué la mare. La Kim somreia com si ho sabés, sense deixar-me anar.

—Encantada, però sisplau, digueu-me Kim.

La Kim era tan alta com en Jeremy, absolutament preciosa, d’una bellesa remarcable i imponent, amb uns llarguíssims cabells negres, llisos i resplendents, lliures fins més enllà de mitja esquena i amb un serrell retallat fins a l’altura dels ulls, que eren grans i blaus, molt blaus, d’un blau intens i clar, brillant, gens aquós. Era esvelta, gràcil i de figura delicada, tot i que això no evitava que els seus moviments fossin àgils, desperts i enèrgics. Duia un jersei verd ampolla i una curtíssima faldilla de quadres tot i el fred de fora.

La mare els va indicar com eren les habitacions i els va oferir un tríptic amb els horaris de l’hostal i els serveis addicionals que oferíem. Els va donar les claus de l’habitació i em va proposar que quan en John els hagués pujat les coses i s’haguessin instal·lat, jo els fes un recorregut per la casa.

Vaig continuar amb els deures damunt el taulell de recepció mentre la mare localitzava a la Katherine perquè l’ajudés a preparar-los els llits. Vaig donar un cop d’ull al diari de reserves.

La mare els havia donat les habitacions nou i deu. Eren les dues que haurien d’haver pertangut a la part privada de l’hostal, però després de la mort del pare es van unir al passadís de l’altre casa per fer-les útils. L’habitació nou era contigua a la meva per la paret esquerra, però estaven completament separades per la paret de la casa.

Em vaig concentrar en els deures de grec que tenia per demà. Vaig copiar-me les traduccions amb llapis a una cantonada del foli i vaig començar a treballar, absorta en les frases.

—Katye —em vaig espantar. Era la Kimberley, que s’havia canviat i duia roba més còmoda—. M’ensenyes casa teva?

—I el teu germà? —vaig aixecar-me i vaig sortir del taulell. La Kim va encongir les espatlles.

—Està cansat, ha estat un viatge molt llarg.

—D’on veniu? —vaig preguntar, per seguir la conversa i amb un deix de curiositat, conduint-la cap al menjador comunitari.

La Kim va somriure, i em vaig sorprendre de la facilitat amb la qual transmetia la seva felicitat, i més a una desconeguda com jo.

—Venim d’Austràlia —digué, creuant el llindar—. Oh, la saleta! És encantadora! Oh, mira! —Anà a la vora dels enormes finestrals que hi havia a l’esquerra de la sala. Ocupaven més de la meitat d’aquella banda, on també hi havia la llar de foc—. El bosc mil·lenari…

Vaig observar que el seu to havia canviat, pronunciant el seu nom d’una manera molt familiar. La Kim havia col·locat una mà damunt el vidre i els seus ulls brillaven.

—Havies vingut mai abans?

Negà amb el cap.

—Com és que coneixes el bosc? —vaig inquirir. La Kim somrigué sense deixar de mirar a l’horitzó.

—La meva àvia sempre m’explicava les històries d’aquest llac. Les llegendes d’Irwa em són ben conegudes —murmurà.

—A Austràlia coneixeu Green Valley?

La Kim va vacil·lar uns segons.

—Els meus avis van viure una temporada per aquí. Potser els coneixes, l’Ica i en Kieran Armas.

Vaig negar.

—És normal, em penso que no havies nascut… —rigué, separant-se dels finestrals.

Anà a l’altre banda de la sala, als prestatges de la paret oposada. Una part d’ells guardaven els plats, gots, copes, tasses, coberts, draps i tovalles, i l’altra alguns dels llibres que no cabien a la biblioteca de la zona privada. La Kim acaricià amb la punta dels llargs dits les col·leccions de la mare, amb una barreja d’admiració i familiaritat.

—T’agrada llegir? —em preguntà.

—Sí. I a tu?

—Em fascina —respongué.

—A casa, a la zona privada, hi ha una biblioteca enorme, quan vulguis hi pots anar.

—En tens a la teva habitació? —vaig assentir—. Carai, si que hi teniu llibres aquí, doncs!

—L’hostal té més de dos segles d’història. Hi ha llibres de tots els meus avantpassats, àlbums de fotos d’altres èpoques, quadres, records…

La Kim picà de mans, entusiasmada.

—M’encantaria veure algun dia la vostra biblioteca!

No vaig poder evitar somriure.

Vam continuar la visita, li vaig ensenyar la zona del costat de la porta que comunicava la casa dels hostes amb el menjador, on hi havia un enorme escriptori, els sofàs de davant els finestrals, les taules amb cadires al seu costat, els sofàs de davant la televisió, uns metres més enllà de la llar de foc, i la pila de coixins que sempre hi havia al seu davant, damunt les estores de colors. La Kim va admirar els quadres que hi havia penjats damunt la llar i l’escriptori, quatre eren paisatges de Green Valley, un d’ells un de preciós fet per la mare de l’Aris del llac Irwa a l’hora del crepuscle, i la resta retrats familiars antics, un d’ells del segle XIX, on posaven alguns dels meus avantpassats davant de l’hostal amb rostres seriosos. La Kimberley el va observar i em va preguntar si sabia qui eren.

—Aquesta noia del mig, la del cabell recollit i el vestit beix és la Irina Bennington, i el del costat el seu germà, l’Irving. La dona que els abraça als dos era la seva tieta, Francesca DeFiore.

—Tens orígens italians?

—Sí, la mare de la Irina i l’Irving era de Florència.

—Semblen de la mateixa edat, saps quan es portaven?

—Eren germans bessons.

La Kim assentí i se’m quedà mirant.

—En Jeremy i jo també som bessons —confessà, divertida.

Vaig alçar les celles, sorpresa.

—De debò? —la Kim rigué per la meva reacció. Assentí—. Però… el teu germà és ros i té els ulls marrons, i tu ets molt morena i els tens blaus… —va encongir les espatlles, divertida.

—Coses del destí. Però ens complementem molt bé. —Somrigué, em picà l’ullet i es dirigí a la sortida.

Li vaig ensenyar la cuina, els passadissos de la zona dels hostes i les escales que conduïen a la seva habitació. Volíem sortir al petit jardí de fora però ja havia començat a ploure i no vam poder. Per compensar-la li vaig fer un ràpid recorregut per casa nostra, la meva habitació, el despatx de la Suzanne, l’habitació dels mals endreços i a la planta baixa el rebost i la biblioteca. La Kim em va preguntar si s’hi podia entrar i jo vaig fer que sí. Estava sincerament admirada de la nostra col·lecció. Vaig obrir el llum i la saleta s’il·luminà amb la càlida llum àmbar. La biblioteca ocupava el que representaven dues habitacions normals. El seu terra era de parquet, de fusta de cirerer, i estava moblat amb molt bon gust. Les parets eren de color ocre i dues finestres que donaven al jardí aportaven la llum a l’estança. Eren antigues, i costava tan obrir-les que jo i la mare havíem desistit en els nostres intents. Hi havia cortines de quadres de colors i un prestatge entremig d’elles. No hi havia retrats, però sí fotos familiars. El terra estava cobert d’estores gruixudes i càlides de colors i relleus, i en una banda hi havia la taula de fusta sense cadires, uns metres davant dels cinc prestatges de deu pisos cadascun. En una banda hi havia un sofà de color malva amb una tauleta al costat, on hi reposava una làmpada del segle passat restaurada i el llibre que havia estat llegint la mare.

—És preciós… —la noia repassà els títols amb mirada experta, mentre somreia amb admiració i respecte. Quins són els teus preferits?

Em vaig sentir tímida de sobte.

—Tinc alguns dels que més m’agraden a dalt, però aquí hi ha els més vells… —vaig senyalar un prestatge molt alt, a l’altra banda de l’habitació—. Allà d’alt hi ha una edició molt i molt vella de Pride and Prejudice, la primera que vaig llegir. A sota hi ha les obres il·lustrades de Shakespeare i al seu costat hi ha una capsa amb les pàgines que van sobreviure l’incendi de la biblioteca del poble de Jane Eyre i un poemari de Keats.

—T’agrada Keats?

—M’agrada més Lord Byron.

—She walks in beauty, like the night of cloudless climes ans starry skies…^[1] —recità, de memòria, amb una perfecta entonació.

—And all that’s best of the dark and bright meet her aspect and her eyes.^[2]

—T’encanta la literatura anglesa —vaig assentir—. I aquell?

Senyalà un llibre col·locat al prestatge de dalt de tot, de tapes de cuir vermell.

—La divina comèdia, de Dante. No me l’he llegit perquè està en italià i no l’entendria. Els del prestatge superior mai els toquem perquè són els més antics i estan fets pols, tenim por de fer-los malbé.

La Kim somrigué. Vaig apagar els llums i vam sortir. Jo anava cap a recepció però ella es deturà davant l’única porta de la paret oposada. Se’m feu un nus a la gola.

—Està tancada? —vaig fer que sí amb el cap, palplantada al mig del passadís.

—És el garatge.

La Kim em mirà arrufant les celles.

—Estàs bé, Katye? —vaig fer que sí.

—Anem, ja quasi és l’hora de sopar —vaig notar la preocupació en la seva mirada—. Era el garatge del meu pare. Era mecànic.

No estic segura de que em sentís. Vam anar cap al menjador, on la Katherine ja havia parat la taula. En aquells moments hi havia divuit habitacions plenes i dinou hostes, més la mare i jo, vint plats a taula, ja que la senyora Salzburg mai sopava amb nosaltres. La Julie havia preparat un sopar consistent i calent, per combatre el ferotge fred de les nits de la vall.

Quan vam haver sopat, la gent es va dispersar. Alguns van tornar a les seves habitacions i d’altres van quedar-se a la saleta mirant la televisió o llegint. Jo vaig pujar a la meva cambra i vaig preparar la motxilla per l’endemà. Vaig estar plegant la roba que la Katherine m’havia deixat damunt el llit mentre escoltava música des del portàtil.

A les deu, em vaig tapar amb la flassada i la manta i em vaig adormir de seguida.

A fora, hi plovia.