Camins

G. A. BÉCQUER

Jo, Katye Bennington, orfe de pare, Jensen Samuel Bennington i filla de Suzanne Deschamps Bennington, una noia espavilada, intel·ligent, i corrent, que tenia la mateixa colla d’amics des del parvulari i la màxima afició de la qual era llegir escoltant música recolzada a la meva barca mentre navegava pel llac Irwa, era una noia perfectament normal fins l’arribada, el mes d’octubre, dels germans Doots a l’hostal. Ells em van ensenyar que no tot és el que sembla. Que les llegendes d’Irwa eren històries reals, que ells pertanyien a la gran família d’éssers sobrenaturals alats, els Àngels Obscurs, i que jo, lluny de ser una noia corrent, era l’última branqueta dels Bennington, la noia que havia heretat els poders de la mare del seu avi. La filla d’Irina. Havia passat d’anar cada dia de l’Institut a casa a estar asseguda a l’ombra d’un arbre mil·lenari, en un bosc mil·lenari tucumà, fent un resum mental de la llista de coses que m’havien passat els últims mesos. Entre les quals, un curiós descobriment. Tenia poders i la meva vida s’estava convertint en un embolic. Primer van ser les visions, després, la capacitat de percepció de poders, que havia desembocat en un control sobre els moviments dels àngels del meu voltant. Uns poders que pertanyien a les dones de la meva família i que jo estava descobrint. Uns poders que coneixien els nostres enemics, els Àngels Blancs, perquè els volien controlar o eliminar perquè no els pogués usar en la seva contra. Fos el que fos, jo, o ells, o el record d’Irina havíem reencès l’espurna, la guerra havia renascut. Un cruixit de fulles al meu darrere em va alertar. Em vaig sorprendre en advertir el rostre d’en Jeremy observant-me atentament darrere el tronc de l’arbre.

Em vaig posar dreta i li vaig somriure. Ell em va retornar el gest i s’acostà. M’agafà les mans i em besà al front.

—Com estàs? —murmurà, acariciant-me els llavis amb els seus.

—Bé —vaig respondre, estranyada.

Vaig sentir curiositat. Vaig tancar fort els ulls i em vaig concentrar en percebre el poder que m’intentava ocultar en Jeremy. Em vaig posar de puntetes i el vaig empènyer cap a mi, besant-lo a la boca. La seva ona de poder va patir un sobresalt important. Em vaig separar i Tona va decréixer.

—Què et fa tanta gràcia? —murmurà, amb els ulls en els meus llavis, concentrat en fer-me posar nerviosa.

—Tu… jo també puc sentir els batecs del teu cor, i sentir quan estàs nerviós, pateixes, o em necessites… —vaig somriure i ell també.

—Ets ben igual que un àngel, Katye… —murmurà, abraçant-me.

—Jeremy…

—Sí?

Vaig alçar el rostre cap al cel i ell em va seguir la mirada. Sabia què volia. En un moviment màgic, va estendre aquelles magnífiques ales negres i ens va envoltar en una aura de llum i poder infinit, platejada i obscura. M’abraçà i s’enlairà, per damunt dels arbres, per damunt del bosc.

Vaig veure la Kimberley, la preciosa Kim, la meva estimada amiga, estenent la roba de la Reya, la seva cosina, que seia en una cadira al porxo de casa seva, amb la mà damunt del seu ventre prominent, mentre l’Eidurn la feia riure. La Lydia i l’Argimir tornaven del poble amb bosses de queviures, xerrant en actitud amistosa. La Sylvie caminava pel bosc, descalça, en companyia de l’Esvan, que va tancar els ulls un instant i em va saludar mentalment.

Les noies, la Greta, l’Ellie, l’Aiine, la Laja i la Kristin Celène, que seien afora de la caseta on dormien, esmorzant. La Mina, que estava entrenant amb molta energia en un racó apartat, prop d’en Sergei, que se la menjava amb els ulls. Els Àngels Obscurs. La família Armas.

I jo, la Katye. En Jeremy em murmurà a l’oïda, quan ja ens trobàvem entre els núvols.

—En tens prou? Vols deixar-ho córrer?

Jo somreia i no sabia exactament per què. Però el que tenia clar era la meva resposta.

—No. Això només és el principi.

El principi d’aquesta història.