Un horitzó de garberes

Les garbes. Les garbes rosses. I les enormes garberes pigallant les finques planes, com cases de madeixes rosses amuntegades sota el cel inacabablement fondo. El gra moreno. I les cigales amb la seva sonsònia obstinada, gregoriana, a l’ombra d’un sol que batia la seva espasa contra els rostolls. El càntir d’aigua —el «silló», com l’anomenem a les Garrigues— entaforat entre les garbes, a l’ombra de les tiges premudes. La suor dels segadors, sota el barret d’ala plana, circular i ampla. Xopes les camises. Les dones, darrere, garbellant ací i allà; espigolant el fruit que risca de perdre’s, furtiu.

I els llangostos, que salten amb acrobàcia, amb astúcia, amb audàcia. Al temps de la cria de les garses, els infants els caçàvem amb la clova de la mà, apretant sobre l’insecte entre les cànules del rostoll. Els n’arrencàvem les potes del darrere —aquestes potes articulades, poderoses, dentades com un xerrac, com la serralada del Montserrat—. Els enrastràvem clavats pel pit, un damunt de l’altre fins a tenir-ne un rastell ben llarg, en una tija prima d’herba madura, amb el seu plomalló al capdamunt. Ni esma no tenien de moure les seves ales plegades. Nosaltres, ni esma no teníem del dolor de les bèsties. Les cries de garsa, arrabassades del niu a la mare en desconsol, ens esperaven a casa, amb els seus becs oberts i la cridòria que s’anava enfosquint de dia en dia. Fortor de ploma i de guano. Ulls rodons, lleugerament botits, negres com l’entranya de les coves. Una boca roja, que els dies de captiveri i de malaltia dels ocells melangiosos tornava rosada, quasi groga a l’hora extrema de la mort. Enterrament de garsa en taüt de capsa de cartró de les sabates darreres, ja esbentrades per la banda del dit gros; potser obertes entre la roba i la goma, potser esquinçades davall del turmell per causa d’una pedra, del rostoll de la sega, d’una canya amb què férem una llança romana, una espasa de normand…

A l’hora de dinar, en el zènit terrible del sol de finals de juny, ens assèiem a l’ombra d’un ametller. O a l’ombra de la immensa garbera. Unes estovalles de borrassa al centre del ròdol. La mare feia l’amanida: tomàquet nou, vermell de sang amb les seves llavors blanques escampades en la polpa perfumada; pebrot verd, de carn molsuda, aroma de vegetació, d’abundància, de serena possessió, lleugerament empebrat; ceba roja i blanca, com un gel arrencat de la crosta mare, creixents de lluna furtats a la nit. I les olives arbequines guardades en salmorra, menudes, rodones, ossudes; olives escasses de carn i nerviüdes de geni, poderoses i amargues encara. Oli, sal, i un doll generós de vinagre roig.

Les cigales canten: hi ha una orquestra de cigales amenitzant la menja pausada, la conversa que s’aplana a terra com un cos pesat. La mirada amunt, de tant en tant, per veure com les garbes, o les fulles encara gerdes i creixents de l’ametller, retallen la blavor profunda i puríssima del cel. Un núvol blanc, menut, esfilagarsat en els seus extrems, transita lentament per l’oceà del silenci. Una broma compacta, ampla, fa de rabadà de tot un ramat de núvols que vénen darrere d’ella: rítmicament la terra s’enfosqueix i retorna a la claror. L’aire que empeny les bromes corba lleugerament les espigues encara dretes sobre la seva tija arrelada a la terra pobra.

L’olor del vinagre, de la ceba, del pebrot magnífic que brilla als ulls i té aquest tacte llis de seda fresca i verda, s’eleva. El pa que duem a la nostra boca és moll d’oli, rogenc de vinagre. La carn del pebrot es trenca entre les dents. El gel de la ceba es transforma en una aigua lleugera, poderosa, enervant. La molsa tova del tomàquet s’escampa per les genives, dolça, verge, exòtica.

El segon plat és de samfaina confitada, lleugerament agra, picant i robusta. L’oli s’escampa rogenc per tota la superfície del plat. Les molles hi cauen diminutes, com una impossible nevada d’estiu. I les dents de la forquilla —alumini vell que es pigalla de rovell blau per tot arreu— hi entren i en surten amb pressa. A la vora del plat la llonganissa de la tupina, també oliosa. O bé les costelles confitades, o la botifarra negra guardada en oli d’oliva. Menges poderoses, lentes d’engolir, ufanoses; llargament anhelades en el seu somni de mesos dintre de les tupines de fang marró, a penes envernissat, adormits en el silenci del rebost.

La migdiada és curta, a l’ombra escassa de l’ametller. Ningú no tria la figuera. Diuen que dormir sota els pàmpols duu mala sort, o malalties insospitades. L’espart trenat d’un sac buit fa de flassada dessota el cos suat, sobre els lleugers terrossos que la pollegana va alçar en els dies llunyans de la sembra tardoral i que perviuen encara entre les agulles del rostoll. Les mosques ho emplenen tot: pessigolles molestes, presència pertinaç. Les mosques d’estiu són tafaneres, inquietes, cossos nerviüts sense pes. Sobrevolen les àrees del cos més castigades per la fadiga i aterren en la pell xopa, descoberta a la llum. La trompa s’allarga com una molla de somier solta, inversa, i cerca desesperadament no se sap mai què. Obstinades, les mosques fugen espantades per l’estertor somnolent del cos que exploren; però tornen una i altra vegada, fins a convertir-se en un martiri que desvetlla el son escàs i desconfiat. De poc val la monocòrdia de les cigales incansables, i el silenci pregon, ample, estès, de les finques al migdia. Les mosques són les senyores de la calor. Per una que mori esclafada sota el palmell d’una mà destra, desenes d’altres arriben en silenci amb l’enervant bigoti de rialles que són les seves potes.

La mula, estacada al tronc d’un arbre, menjuqueja la palla enfarinada, les faves seques, que el seu morro troba en el murrió que duu ligat al coll. La seva pell vibra en estertors contra la impertinència dels insectes. Un tavà s’acarnissa fins a perforar-li la carn de la cuixa: hi brolla un poc de sang. La cua de la mula no s’està mai quieta: fueteja el seu cos propi per espantar les mosques, els marfulls, els mosquits que hi busquen la substància agra del seu aliment. L’animal té els llagrimals plens de mosques. Les palpebres enormes, com les portes de la ciutat que Samsó s’endugué desert endins, es tanquen pesades i s’eleven lleugeres. El vidre de la còrnia de la mula és un mirall de la tarda, tendre, suau, tristíssim. S’hi reflecteix la calma bressolada de les fulles dels ametllers.

Tornen les dalles, amb la seva remor eixuta quan freguen sense misericòrdia les tiges que cauen de gairó. Algú passa la pedra pel tall: la dalla plantada amb el mànec a terra, el colze esquerre sobre l’ull de la fulla i la mà dreta fent lliscar l’esmeril tou per l’acer, fins que brilla, com una ganyota, d’acord amb la llum solar de la tarda que comença a avergonyir-se.

El meu padrí es treu les arestes d’ordi dels intersticis dels dits dels seus peus, sense descordar-se les avarques de cuir blauverdós, resseques i oscades. S’eixuga el front amb la màniga de la camisa i s’ajup altre cop, amuntegant les gavelles i lligant les garbes amb una trena de tiges. Si han sonat les campanes de l’àngelus, de les hores; si ha dringat el repic insistent que adverteix d’un foc que s’escampa, o si ha trucat al cel una obscura sonoritat saludant la mort que visita una casa, ha estat lluny i tota la remor s’ha extenuat pel camí.