Dures migdiades

Qui és capaç, a l’hora de la migdiada, de reduir una criatura a l’espai del seu jaç? A mi tampoc no m’agradava de dormir la sesta. Millor encara: a l’estiu temia i avorria l’arribada del dinar, perquè, poc menjador com he estat sempre, el soroll de plats en la canícula era un indicatiu que tard o d’hora arribaria l’ordre de reclusió menor en la cambra. A aquelles hores, el poble era una pura expressió del silenci. Les parets i tot eren mudes. La taciturnitat, el silenci sota un sol aplomat i vívid, era més compacta que les pedres.

Calia fer-ho. Calia ajaçar-se una hora, una hora i mitja. El temps s’allargava fins a l’infinit, dolorosament inacabable. Estirat al llit, jo m’entretenia jugant amb les meves mans, el cos banyat de suor. Feia veure que eren avions en combat; que eren soldats a l’encalç d’un indi rebel; que eren globus aerostàtics en una ascensió lentíssima cap a la fondària blanca del cel que era el sostre contrapicat sobre els meus ulls. I mentre sofria aquella quietíssima pesantor del temps —talment una matèria enorme que mirava d’empènyer amb un ànim no gens muscular— imaginava els poquíssims amics que haurien pogut escapolir-se de la pena i potser eren a ple carrer, empenyent la pilota de goma, disparant les fletxes fetes amb les barnilles d’un paraigua atrotinat i mig metre de fil d’empalomar que servia igualment per cosir els sacs esquinçats o les borrasses, com per lligar les tomateres de l’hort, o per aguantar, si convenia, a manera de cinturó, uns pantalons que a l’estiu tenien l’embocadura massa gran per a la magror dels llauradors a qui servien. Em veia —estirat sobre la màrfega de filaments d’espart que va ser el meu primer matalàs— recorrent els camps d’ametllers, trepitjant les arbianes blanques, amb aquell aroma de mel que exhalaven arreu; o saltant els marges, un rere l’altre, que era el meu esport favorit. O tal volta fullant el niu de grives que el pare, des del carro estant, tot passant pel camí, m’havia mostrat el dia abans, en l’enforcadura de les branques d’un ametller, ocult entre la ufana de l’arbre.

Així mastegava les hores a casa, com si fossin tatxes d’acer.

Però al camp, quan hi passàvem tota una setmana, la migdiada era diferent. Allí no hi tenia amics amb qui jugar; només els meus germans nascuts, dels quals tan sols un m’era útil per la seva proximitat a la meva edat: el Josep Maria. No hi havia els amics, al camp, és clar; però en canvi, tot l’espai era la meva possessió: tota la llargària i tota l’amplada que abastaven els meus ulls. Al camp, l’obligació de sestejar no era tan severa. Podíem escórrer-nos de la vora dels grans que ho toleraven tot fent veure que tenien profund el son. Ens esquitllàvem de la mateixa manera com els serpents passen entre les roques, o pel peu d’un romer: silenciosos, guanyant distància a poc a poc, com qui no ho vol. Alliberats de la pressió de la por, corríem paradons amunt fins a la terra erma, fins a les fileres d’arbres moribunds que feia anys que ningú no llaurava ni esporgava; fins a les cimeres de les roques ardents que duien a l’esquena el pes sencer dels costers envaïts pels timons o per les argelagues resseques que afuaven les seves agulles contra les cames nostres. Arreu on hi havia una flor, les abelles hi aturaven el seu vol d’ales translúcides. Córrer era allò que més i millor fèiem. Córrer fins a l’extenuació, fins a caure sobre el guaret, literalment exhausts, banyats de suor; pletòrics de força.

A la finca de l’Aiguamoll, herència que va ser de la mare, pervinguda del seu pare, les sestes eren fetes sota d’una roca enorme, plana i prenyada com el cap d’una balena. La pedra s’obria, en una cavitat de quatre metres escassos de fondo i uns altres tants d’amplada, sobre una terra trida, més fina encara que l’arena, quasi com una pols de talc, d’un color rosa pujat, en un matís cromàtic que recordava el rovell de les ferrades, l’òxid de les aixades quan fa temps que no han estat usades.

L’ombra de la cova, a l’estiu, era una benedicció. Quan el sol més potent aclaparava la terra i entumia les fulles dels arbres que es desmaiaven en un lament aquietat, la frescor de la terra davall de la pedra ferrenya feia la impressió d’un veritable oasi. Era un espai miraculós, com els que els llibres de geografia descrivien sota les palmeres ufanoses enmig de l’arena daurada que cremava els peus dels homes i dels camells. A finals de l’estiu, quan les ametlles ja s’han obert i els pagesos les baten amb les canyes amb aquella remor seca i continuada que reverbera en els plans i les fondalades talment el cant d’un ocell poc destre, l’ombra de la cova era tan fresca que calia sestejar-hi amb el cos cobert per una peça de roba.

El meu padrí sempre havia preferit l’ombra d’un ametller: allargava un sac a terra i s’hi ajeia al damunt, amb les cames recollides, com una criatura en el ventre matern. Amb un altre sac cobria el seu cos: l’esquena, les espatlles… Les cames sempre li quedaven lliures: «per si cal alçar-se corrents», deia.

El pare, en canvi —i la mare si s’esqueia que ens acompanyés en els dies de collita— s’estimaven més d’ajaçar-se en aquell indret sota la roca. A la mare, la cova, li duia memòria de la seva infantesa. Recordo que un dia va assenyalar-me una menuda cavitat que els gels havien obert en la pell obscura de la pedra, a la banda dreta, una mica més enllà d’on s’obria la cavorca. Em deia que, de menuda, amb la seva germana Rosa, havien convertit aquell buit, d’un roig pujat, en el forn del pa que amassaven amb el fang recollit en els marges de la finca: fogasses que el sol cru de l’hivern assecava lentament en aquella banda solana.

Les migdiades, al camp, eren una altra cosa que a casa. El son esdevenia plàcid. Arribava lent, acompanyat de la sonsònia de les cigales, amb el contrapunt del xiscle d’una garsa o el piular nerviós i incessant dels pardals. De tard en tard, el crit d’una puput esquinçava l’aire, o bé ho feia el bram de la mula, que es desemperesia. Que jo recordi, mai no vaig fer una migdiada al camp sense somnis. I de somnis d’aquells, no en recordo ni un sol de desplaent. Sé que en la pubertat d’aquells somnis meus, les noies de l’escola —que jugaven a l’altre pati, rere la línia d’acer dels xipresos que ens en separaven— venien a demanar-me que les acompanyés en les seves picardies. Sé que en els somnis púbers de l’Aiguamoll, el Déu de les barbes blanques i mirada adusta sota el triangle lluminós, somreia i em presentava els seus àngels, vestits amb llargues túniques, rostres femenins d’una placidesa enterament masculina. Era l’androgínia de les flors collides en els erms.

Ignoro, en canvi, què somiaven els adults. No sé pas què podia passar per l’inconscient semiadormit del meu padrí. Potser les imatges de la seva jovenesa, quan era rabadà i havia de conduir, de vegades tot sol, ramats de bens d’un poble a un altre, al caient de la tarda, en la foscor de la nit, sota la por del mite d’un llop que no va aparèixer mai, però que es feia fantàsticament present en cada silueta de coscoll, retallada contra el besllum de la tenebra. Potser una bomba que queia lluny, fruita madura de l’arbre de la guerra…