III

Com van treballar i van suar per poder guardar el fenc! Però els seus esforços van ser recompensats, doncs la collita va resultar millor del que esperaven.

De vegades el treball era dur; els atuells havien estat dissenyats per a éssers humans i no per a animals i representava un gran desavantatge el fet que cap animal pogués usar les eines, ja que els obligaven a posar-se sobre les seves potes posteriors. Però els porcs eren tan llests que van trobar solució a cada dificultat. Quant als cavalls, coneixien cada pam del camp i, en realitat, entenien el treball de segar i rastellar millor que Jones i els seus homes. Els porcs en veritat no treballaven, però dirigien i supervisaven als altres. A causa dels seus coneixements superiors, era natural que ells assumissin el comandament. En Boxer i la Clover enganxaven els arnesos a la segadora o a l’arrossegall (en aquells dies, naturalment, no feien falta frens o regnes) i marxaven fermament pel camp amb un porc caminant darrere i dient-los: «Arri, camarada» o «Enrere, camarada», segons el cas. I tots els animals, fins i tot els més humils, laboraren per tallar el fenc i amuntegar-ho. Fins als ànecs i les gallines treballaven anant d’un costat a un altre, tot el dia al sol, transportant grapadets de fenc en els seus becs. Al final van acabar la collita invertint dos dies menys del que generalment trigaven Jones i els seus peons. A més, era la collita més gran que s’havia vist a la granja. No va haver-hi cap desaprofitament; les gallines i els ànecs amb la seva vista penetrant havien aixecat fins a l’última tija. I cap animal de la granja havia robat ni tan sols un mos.

Durant tot l’estiu el treball va anar com sobre rodes. Els animals eren feliços com mai havien concebut que podrien ser-ho. Cada mos de menjar resultava una exquisida menja, ja que era realment el seu propi menjar, produït per ells i per a ells i no repartida en petites porcions i de mala gana pel seu amo. Com ja no estaven els inservibles i parasitaris éssers humans, hi havia més menjar per a tots. Es tenien més hores lliures també, malgrat la inexperiència dels animals. És clar que, es van trobar amb moltes dificultats. Per exemple, més endavant, quan van collir el blat de moro, van haver de trepitjar-lo a l’estil antic i eliminar els desaprofitaments bufant, doncs la granja no tenia desgranadora, però els porcs amb la seva intel·ligència i el Boxer amb els seus músculs tremends els treien sempre de dificultats. Tots admiraven a en Boxer. Havia estat un gran treballador àdhuc en el temps d’en Jones, però ara aparentava més aviat ser tres cavalls que un; en alguns dies determinats semblava que tot el treball descansava sobre les seves poderoses espatlles. Estirava i empenyia del matí fins a la nit i sempre on el treball era més dur. Havia concertat amb un gall que aquest el despertés mitja hora abans que als altres, i efectuava algun treball voluntari on més feia falta, abans de començar la tasca de tots els dies. La seva resposta per a cada problema, per a cada revés, era: «Treballaré més fort!». Ell l’havia adoptat com un lema personal.

Però cadascun actuava conforme a la seva capacitat. Les gallines i els ànecs, per exemple, van guanyar cinc búshels^[1] de blat de moro durant la collita aixecant els grans perduts. Ningú va robar, ningú es va queixar per la seva ració; les discussions, baralles i enveges que formen part natural de la vida quotidiana en els dies d’antany, havien desaparegut gairebé per complet. Ningú eludia el treball, o gairebé ningú. La Mollie, en veritat, no era gaire bona per aixecar-se al matí, i tenia el costum de deixar el treball primerenc adduint que tenia una pedra a la pota. I el comportament de la gata era una cosa estranya. Aviat es va notar que quan hi havia tasca que fer, a la gata no la trobaven. Desapareixia durant hores senceres, i després es presentava a l’hora del menjar o en fosquejar, quan cessava el treball, com si res hagués ocorregut. Però sempre tenia tan excel·lents excuses i roncava tan afablement, que era impossible dubtar de les seves bones intencions. El vell Benjamí, el ruc, semblava que no havia canviat des de la rebel·lió. Feia el seu treball amb la mateixa obstinació i lentitud que abans, mai eludint-ho però mai oferint-se tampoc per cap tasca extra. No donava la seva opinió sobre la rebel·lió o els seus resultats. Quan se li preguntava si no era més feliç ara que no estava Jones, ell es reduïa a contestar: «Els rucs viuen molt temps. Cap de vostès ha vist un ruc mort». I els altres havien de conformar-se amb tan enigmàtica resposta.

Els diumenges no es treballava. El desdejuni es prenia una hora més tard que de costum, i després tenia lloc una cerimònia que es complia totes les setmanes sense excepció. Primer s’enarborava la bandera. Snowball havia trobat en la golfa unes velles estovalles verdes de la senyora Jones i havia pintat sobre aquestes, en blanc, una asta i una pota. Era hissada al màstil del jardí tots els diumenges al matí. La bandera era verda, va explicar Snowball, per representar els camps verds d’Anglaterra, mentre que l’asta i la pota significaven la futura República dels Animals, que sorgiria quan finalment aconseguissin derrocar totalment a la raça humana. Després d’hissar la bandera tots els animals es dirigien a patolls al graner principal per a una assemblea general, la que es coneixia com la Reunió. Allà es planejava el treball de la setmana següent i es plantejaven i debatien les resolucions. Els porcs eren els que sempre proposaven les resolucions. Els altres animals entenien com havien de votar, però mai se’ls ocorrien idees pròpies. Snowball i Napoleó eren, sens dubte, els més actius en els debats. Però es va notar que aquests dos mai estaven d’acord; davant qualsevol suggeriment que feia un, podia descomptar-se que l’altre s’oposaria a ella. Fins i tot quan es va resoldre, sense que ningú pogués oposar-s’hi, reservar el petit camp de darrere de l’horta com a llar de descans per als animals que ja no estaven en condicions de treballar, va haver-hi un violent debat amb referència a l’edat de jubilació corresponent a cada classe d’animal. La Reunió sempre acabava amb la cançó Bèsties d’Anglaterra, i la tarda la dedicaven a l’esplai.

Els porcs van fer de la cambra dels estris la seva caserna general. Totes les nits estudiaven ferreria, fusteria i altres oficis necessaris en els llibres que havien portat de la casa. Snowball també es va ocupar d’organitzar als altres animals en el que denominava Comitès d’Animals. Era incansable per a això. Va formar el Comitè de Producció d’Ous per a les gallines, la Lliga de les Cues Netes per a les vaques, el Comitè per a Reeducació dels Camarades Salvatges (l’objecte d’aquest era domesticar les rates i els conills), el Moviment Pro Llana Més Blanca per a les ovelles, i diversos altres, a més d’organitzar classes de lectura i escriptura. En general, aquests projectes van resultar un fracàs. L’assaig de domesticar als animals salvatges, per exemple, va fallar gairebé immediatament. Van seguir portant-se pràcticament igual que abans, i quan eren tractats amb generositat s’aprofitaven d’això. La gata es va incorporar al Comitè per a la reeducació i va actuar molt en ell durant alguns dies. Certa vegada la van veure asseguda en el terrat xerrant amb alguns pardals que estaven fora del seu abast. Els estava dient que tots els animals eren ja camarades i que qualsevol pardal que volgués podia posar-se sobre la seva urpa; però els pardals van mantenir la distància.

Les classes d’ensenyament primari, no obstant això, van tenir gran èxit. Per a la tardor gairebé tots els animals, en major o menor grau, tenien alguna instrucció. Pel que fa als porcs, ja sabien llegir i escriure perfectament. Els gossos van aprendre la lectura bastant bé, però no els interessava llegir una altra cosa que els Set Manaments. Muriel, la cabra, llegia una mica millor que els gossos, i de vegades, a la nit, acostumava fer-ho pels altres dels trossos de diaris que trobava en les escombraries. Benjamí llegia tan ben com qualsevol dels porcs, però mai exercitava el seu talent. Pel que ell sabia, va dir, no hi havia res que valgués la pena llegir. La Clover va aprendre l’abecedari complet, però no podia armar les paraules. El Boxer no va poder passar de la lletra D. Podia traçar a la terra A, B, C, D, amb la seva enorme pota, i després es quedava aturat mirant esbalaït les lletres amb les orelles cap a enrere, movent de vegades la cabellera, tractant de recordar el que seguia, sense aconseguir-ho mai. En diverses ocasions, en veritat, va aconseguir aprendre I, F, G, H, però quan ho va fer es va descobrir que havia oblidat A, B, C i D. Finalment va decidir conformar-se amb les quatre lletres, i solia escriure-les una o dues vegades al dia per, refrescar la memòria. La Mollie es va negar a aprendre una altra cosa que les sis lletres que componien el seu nom. Les formava amb molta netedat amb trossos de branques, i després les guarnia amb una flor o dues i caminava a la seva al voltant admirant-les.

Cap altre animal de la granja va poder omplir més enllà de la lletra A. També es va descobrir que els animals més estúpids, com les ovelles, gallines i ànecs, eren incapaces d’aprendre de memòria els Set Manaments. Després de molt meditar, Snowball va declarar que els Set Manaments podien, en efecte, reduir-se a una sola màxima, a saber: «Quatre potes sí, dos peus no!». Això, va dir contenia el principi essencial de l’Animalisme. Qui ho hagués entès a fons estaria assegurat contra les influències humanes. Les aus la van objectar al principi doncs els va semblar que també elles tenien dues potes, però Snowball va demostrar que no era així.

—Les ales d’un ocell, —va dir—, són òrgans de propulsió i no de manipulació. Per tant, han de considerar-se com a potes. La característica que distingeix a l’home és la «mà», l’instrument amb el qual fa tot el mal.

Les aus no van entendre l’extensa llauna de l’Snowball, però van acceptar la seva explicació i fins als animals més humils van començar a aprendre la nova màxima de memòria. «Quatre potes sí, dos peus no», va ser inscrita sobre la paret del fons del graner, damunt dels Set Manaments i amb lletres més grans. Quan la van aprendre de memòria, a les ovelles els va encantar aquesta màxima i moltes vegades estirades en el camp començaven totes a belar «Quatre potes sí, dos peus no», «Quatre potes sí, dos peus no», i seguien així durant hores senceres, sense cansar-se.

Napoleó no es va interessar pels comitès de l’Snowball. Va dir que l’educació dels joves era més important que qualsevol cosa que pogués fer-se per aquells que ja eren adults. Va succeir que la Jessie i la Bluebell havien augmentat de família, poc després de la collita de fenc, incorporant a la granja, entre ambdues, nou cadells robusts. Tan aviat com van ser deslletats, Napoleó els va separar de les mares dient que ell es faria càrrec de la seva educació. Els hi va portar a unes golfes a les que només es podia arribar per una escala des del graner i allí els va mantenir en tal reclusió que la resta de la granja aviat es va oblidar de la seva existència.

El misteri de la destinació de la llet es va aclarir aviat. Es barrejava tots els dies en el menjar dels porcs. Les primeres pomes ja estaven madurant, i la pastura de l’horta estava coberta de la fruita caiguda dels arbres. Els animals van creure, com a cosa natural, que aquestes serien repartides equitativament; un dia, no obstant això, va aparèixer l’ordre que totes les pomes caigudes dels arbres havien de ser recol·lectades i portades al graner per a consum dels porcs. Arran d’això, alguns dels altres animals van començar a murmurar, però en va. Tots els porcs estaven d’acord en aquest punt, fins n’Snowball i en Napoleó. Squealer va ser enviat per donar les explicacions necessàries.

—Camarades, —va cridar—, vosaltres no suposareu, m’imagino, que nosaltres els porcs estem fent això amb un esperit d’egoisme i de privilegi. Molts de nosaltres, en realitat, tenim aversió a la llet i les pomes. A mi personalment no m’agraden. El nostre únic objecte en prendre aquestes coses és preservar la nostra salut. La llet i les pomes (això ha estat demostrat per la Ciència, camarades) contenen substàncies absolutament necessàries per al benestar del porc. Nosaltres, els porcs, som treballadors del cervell. Tota l’administració i organització d’aquesta granja depèn de nosaltres. Dia i nit estem vetllant per la vostra felicitat. Pel vostre bé prenem aquesta llet i mengem aquestes pomes. Sabeu el que ocorreria si els porcs fracasséssim en el nostre deure? En Jones tornaria! Sí, en Jones tornaria! Segurament, camarades —va exclamar Squealer gairebé suplicant saltant de costat a costat i movent la cua—, segurament no hi ha cap entre vosaltres que desitgi la tornada d’en Jones.

Ara bé, si hi havia alguna cosa estaven completament segurs els animals, era que no volien la volta d’en Jones. Quant es presentava sota aquesta possibilitat, no tenien gens que adduir en contra. La importància de preservar la salut dels porcs era massa evident. De manera que es va decidir sense més discussió que la llet i les pomes caigudes dels arbres (i també la collita principal de pomes quan aquestes maduressin) havien de reservar-se per als porcs solament.