Capítol catorzè: La visió més remota
Ja us he explicat el malestar i la confusió que acompanyen el viatjar en el temps. I aquesta vegada no estava ben assegut sobre el seient, sinó que seia de costat, d’una forma inestable. Durant un temps indefinit, em vaig aferrar a la màquina mentre trontollava i vibrava, bastant desatent a com anava, i quan vaig tenir ànims per tornar a mirar els indicadors em vaig quedar estupefacte de veure fins on havia arribat. Un dial enregistra els dies, un altre els milers de dies, un altre els milions de dies i un altre els milers de milions. Ara, en lloc d’invertir les palanques, les havia estirat, de manera que anàvem cap endavant, i quan vaig dirigir la mirada cap als indicadors vaig trobar-me que l’agulla dels milers girava tan ràpid com l’agulla dels segons d’un rellotge —cap al futur.
Mentre tirava endavant, un canvi peculiar va envair l’aparença de les coses. La grisor palpitant es va fer més fosca; després —per bé que encara estava viatjant a una velocitat prodigiosa—, la successió intermitent de dia i nit, que habitualment era indicativa d’un ritme més lent, va tornar i es va fer més i més marcada. Això em va desconcertar moltíssim, primer. Les alternances de nit i dia es van fer cada cop més lentes, i també el pas del sol a través del cel, fins que van semblar allargar-se durant segles. Al final, un crepuscle continu va embolcallar la Terra, un crepuscle només trencat ara i adés quan un cometa flamejava a través del cel tenebrós. La banda de llum que havia indicat el sol havia desaparegut feia molt de temps, ja que el sol havia deixat de pondre’s —simplement s’elevava i queia a l’oest, i es va fer més gran i vermell—. S’havia esvaït tot rastre de la lluna. El moviment circular de les estrelles, fent-se cada cop més lent, havia cedit el pas a uns misteriosos punts de llum. Finalment, una estona abans de parar, el sol, vermell i molt gran, es va aturar, immòbil, sobre l’horitzó, una vasta cúpula fulgurant amb un esclat somort i sofrint momentànies extincions ara i adés. Durant un curt instant va irradiar novament de manera més brillant, però ràpidament va tornar la seva lúgubre calor roja. Vaig adonar-me, per aquest alentiment del seu aixecament i de la seva posta, que la feina de la draga de les marees s’havia acabat. La Terra s’havia parat de cara al sol, així com en el nostre temps la lluna mostra sempre la mateixa cara a la Terra. Amb molt de compte, perquè recordava la meva anterior caiguda de cap, vaig començar a invertir el moviment. Les agulles giratòries van anar cada cop més lentes, fins que la dels milers va semblar aturar-se i la dels dies ja no va ser un mer vel sobre l’escala. Cada cop més lentament, fins que el tènue perfil d’una platja desolada es va fer visible.
Vaig parar molt suaument i em vaig quedar assegut a la Màquina del Temps, mirant al meu voltant. El cel ja no era blau. Cap al nord-est era negre com la tinta i, sobre la negror, destacaven brillantment i amb regularitat les estrelles, blanques i pàl·lides. Sobre el meu cap hi havia un roig ocre profund i sense estrelles, i cap al sud-est es feia més brillant i esdevenia un escarlata incandescent on reposava, tallada per l’horitzó, la immensa closca del sol, vermell i immòbil. Les roques del meu voltant eren d’un color vermellós cridaner, i tot el rastre de vida que vaig poder veure al principi va ser la vegetació intensament verda que cobria cada sortint pel cantó sud-est. Era el mateix verd ric que es veu a la molsa dels boscos o als líquens de les cavernes: plantes que, com aquelles, creixen en un perpetu crepuscle.
La màquina era sobre una platja inclinada. El mar s’estenia cap al sud-oest per elevar-se fins a un horitzó nítid i brillant contra el cel pàl·lid. No hi havia cap rompent ni cap onada, ja que no bufava ni un alè de vent. Només un lleuger marejol oliós s’elevava i s’abaixava com una respiració suau, i mostrava que l’etern mar encara vivia i es movia. I al llarg de la riba, on l’aigua trencava de vegades, hi havia una gruixuda incrustació de sal —rosa sota el cel lívid—. Tenia una sensació d’opressió al cap, i vaig adonar-me que respirava massa ràpid. La sensació em va recordar la meva única experiència en muntanyisme, i d’aquí vaig deduir que l’aire estava més enrarit del que ho està ara.
Molt més amunt del pendent desolat vaig sentir un crit estrident i vaig veure una cosa, com una immensa papallona blanca, voleiar i aletejar ben alt en el cel i, giravoltant, desaparèixer més enllà, darrere uns petits muntijols. El so de la seva veu era tan lúgubre que vaig esgarrifar-me i em vaig asseure amb més fermesa sobre la màquina. Tornant a mirar al meu voltant, vaig veure que, bastant a prop, el que havia pres per una massa de roca vermellosa es movia lentament cap a mi. Llavors vaig veure que la cosa era en realitat una mena de cranc monstruós. Podeu imaginar-vos un cranc tan gros com aquella taula d’allà, amb les seves múltiples cames movent-se lentament i d’una manera indecisa, balancejant les grans pinces i la llarga antena com el fuet d’un carreter, brandant-les i palpant, i amb els ulls sortits guspirejant a cada costat del front metàl·lic? El seu llom estava corrugat i ornamentat amb protuberàncies desmanyotades, i tenia incrustacions verdoses aquí i allà. Mentre es movia, podia veure com vibraven i percebien els nombrosos palps de la seva complicada boca.
Mentre mirava esbatanat aquella sinistra aparició que s’arrossegava cap a mi, vaig sentir pessigolles a la galta, com si s’hi hagués posat una mosca. Vaig mirar de treure-me-la de sobre amb la mà, però al cap d’un moment va tornar, i quasi immediatament va venir-me’n una altra a l’orella. Vaig escometre-la i vaig atrapar una espècie de filament, que va lliscar-me ràpidament de la mà. Amb una nàusea esfereïdora, em vaig girar i vaig veure que havia agafat l’antena d’un altre monstre cranc que es trobava just darrere meu. Els ulls diabòlics es bellugaven sobre les seves tiges, la boca estava viva per la gana i les grans pinces maldestres, empastifades d’una bava llefiscosa, s’abatien damunt meu. En un instant vaig tenir la mà sobre la palanca i vaig posar un mes de distància entre aquells monstres i jo. Però encara estava a la mateixa platja, i els vaig veure clarament tan aviat com vaig aturar-me. Dotzenes d’ells semblaven arrossegar-se aquí i allà, en la tètrica llum, entre les capes de fulles de color verd intens.
No puc transmetre la sensació d’abominable desolació que planava sobre el món. El cel roig a l’est, la negror al nord, el salat mar Mort, la platja rocosa arrossegant-se amb tots aquells monstres lentíssims i nauseabunds, l’aspecte uniforme i verinós de les plantes liquenoses, l’aire enrarit que em feria els pulmons: tot contribuïa a un efecte espantós. Vaig avançar cent anys i hi havia el mateix sol vermell —una mica més gros, una mica més apagat—, el mateix mar agonitzant, el mateix aire glaçat i la mateixa munió de crustacis terrosos arrossegant-se entre les males herbes i les roques vermelles. I, a l’oest del cel, vaig veure-hi una pàl·lida corba, com una immensa lluna nova.
Així vaig viatjar, parant-me de tant en tant, a grans gambades d’un miler d’anys o més, atret pel misteri del destí de la Terra, contemplant el sol, amb una estranya fascinació, créixer i apagar-se en el cel occidental, i la vida de la vella Terra desaparèixer. Al final, a més de trenta milions d’anys d’aquí, la grandiosa cúpula roent del sol havia arribat a ocupar prop d’una dècima part del cel tenebrós. Aleshores em vaig aturar un cop més, ja que el batibull de crancs havia desaparegut, i la platja vermella, llevat dels líquens i les molses d’un verd lívid, semblava no tenir vida. I ara hi havia clapes blanques. Em va assaltar un fred penetrant. De tant en tant, alguns flocs blancs queien arremolinant-se. La reverberació de la neu s’estenia cap al nord-est, sota la llum de les estrelles del cel negre, i vaig poder veure una ondulant cresta de turons de color blanc rosat. Hi havia marges de gel al llarg de la vora del mar, amb blocs a la deriva més endins; però la major part de l’extensió d’aquell oceà salat, tot sangonós sota l’eterna posta de sol, encara no estava congelada.
Vaig mirar al meu voltant per veure si quedaven rastres de vida animal. Una certa aprensió indefinible em mantenia encara al seient de la màquina. Però no vaig veure res que es mogués ni a la terra, ni al mar, ni al cel. Sols el llim verd sobre les roques testimoniava que la vida no s’havia extingit. Un banc de sorra havia aparegut al mar, i l’aigua havia retrocedit respecte a la platja. Vaig figurar-me que veia algun objecte negre voleiant per sobre el banc, però va tornar-se immòbil en mirar-lo, i vaig pensar que els ulls m’havien enganyat i que l’objecte negre era simplement una roca. Les estrelles, al cel, eren intensament brillants i em va semblar que titil·laven molt poc.
De sobte, vaig notar que el perfil circular del sol havia canviat; que una concavitat, una badia, havia aparegut en la corba. Vaig veure com es feia més grossa. Durant potser un minut, em vaig mirar estupefacte aquesta negror que envaïa el dia, i llavors vaig adonar-me que estava començant un eclipsi. La lluna, o bé el planeta Mercuri, passava per davant del disc solar.
Naturalment, al principi vaig pensar-me que era la lluna, però hi ha moltes raons que m’inclinen a creure que el que en realitat vaig veure era el trànsit d’un planeta interior passant molt a prop de la Terra.
La foscor creixia a passos de gegant; un vent fred va començar a bufar a ràfegues refrescants des de l’est, i la pluja de flocs blancs va augmentar en força. Del límit del mar va venir una remor i un murmuri. A part d’aquests sons inanimats, el món estava silenciós. Silenciós? Seria difícil transmetre la seva quietud. Tots els sons de l’home, el bel de les ovelles, el cant dels ocells, el brunzit dels insectes, l’agitació que constitueix el segon pla de les nostres vides, tot això ja no hi era. A mesura que la foscor s’espessia, els flocs es feien més abundants, arremolinant-se i ballant davant dels meus ulls; i el fred de l’aire, més intens. Al final, un per un, ràpidament, l’un després de l’altre, els pics blancs de les muntanyes llunyanes van dissipar-se en la negror. La brisa va tornar-se vent gemegós. Vaig veure la negra ombra central de l’eclipsi estendre’s cap a mi. Un moment després, solament eren visibles les estrelles, pàl·lides. Tota la resta era una foscor impenetrable. El cel estava absolutament negre.
Em va envair l’horror d’aquella immensa foscor. El fred, que em feria al moll de l’os, i el mal que sentia en respirar em van superar. Vaig estremir-me, i una nàusea mortal es va apoderar de mi. Llavors, com un arc candent en el cel, va aparèixer la vora del sol. Vaig sortir de la màquina per recuperar-me. Em sentia marejat i incapaç d’enfrontar-me al viatge de tornada. Mentre em trobava allà, malalt i confós, vaig tornar a veure la cosa mòbil sobre el banc de sorra —ara no hi havia cap dubte que era una cosa mòbil—. Era una cosa rodona, de la mida d’una pilota de futbol, més o menys o potser més gran, i li penjaven uns tentacles; semblava negra contra l’aigua bulliciosa de color vermell sang, i botava espasmòdicament d’aquí cap allà. Aleshores vaig sentir que em desmaiava. Però el terror mortal de quedar-me indefens en aquell crepuscle remot i astorador em va sostenir mentre m’enfilava al seient.