Capítol setzè: Després del relat

—Sé —va dir, després d’una pausa— que tot això serà, per a vosaltres, absolutament increïble, però per a mi l’única cosa increïble és que aquesta nit sóc aquí, en aquesta vella i coneguda habitació, contemplant les vostres cares amicals i explicant-vos totes aquestes estranyes aventures. —Va mirar-se el Metge—. No. No puc esperar que us ho cregueu. Preneu-vos-ho com una mentida, o una profecia. Digueu que ho he somiat al taller. Considereu que he estat especulant sobre els destins de la nostra raça fins que m’he enginyat aquesta ficció. Tracteu la meva asseveració de la seva certesa com un toc d’art per realçar-ne l’interès. I, agafant-ho com una història, què en penseu?

Va alçar la pipa i va començar, a la seva acostumada manera, a donar copets amb nerviositat sobre les barres de les graelles. Hi va haver una quietud momentània. Llavors les cadires van començar a cruixir i les sabates a fregar la catifa. Vaig apartar els ulls de la cara del Viatger del Temps i vaig mirar la seva audiència. Estaven a les fosques, i petites taques de colors flotaven davant d’ells. El Metge semblava absort en la contemplació del nostre hoste. El Redactor en Cap es mirava fixament la punta del seu cigar —el sisè—. El Periodista forfollava mentre buscava del seu rellotge. Els altres, pel que recordo, estaven immòbils.

El Redactor en Cap va aixecar-se amb un sospir.

—Quina pena que no sigueu escriptor! —va dir, posant la mà sobre l’espatlla del Viatger del Temps.

—No us ho creieu?

—Bé…

—Ja sabia que no.

El Viatger del Temps es va girar cap a nosaltres.

—On són els mistos? —va dir.

En va encendre un i va parlar per sobre de la pipa, traient fum.

—De fet… a mi mateix em costa de creure-ho… I tanmateix…

Els seus ulls van caure amb una interrogació muda sobre les pansides flors blanques de la tauleta. Aleshores va girar la mà que sostenia la pipa i vaig veure que es mirava unes cicatrius mig curades als nusos dels dits.

El Metge es va aixecar, va acostar-se al llum i va examinar les flors.

—El gineceu és rar.

El Psicòleg es va inclinar cap endavant per veure’l, estenent la mà cap a l’altre espècimen.

—Que em pengin si no són tres quarts d’una —va dir el Periodista—. Com tornarem a casa?

—Hi ha molts cotxes a l’estació —va dir el Psicòleg.

—És curiós —va dir el Metge—; però, certament, no conec la categoria natural d’aquestes flors. Me les podria quedar?

El Viatger del Temps va dubtar. Llavors, de sobte, va dir:

—Ni parlar-ne.

—On les heu aconseguides, en realitat? —va preguntar el Metge.

El Viatger del Temps va posar-se la mà al cap. Parlava com algú que intentés continuar aferrant-se a una idea que se li escapava.

—Van ser ficades per Weena dins la meva butxaca, quan vaig viatjar pel temps. —Va recórrer l’habitació amb la mirada—. Que se m’endugui el diable si hi ha alguna cosa que no funciona. Aquesta habitació, vosaltres, l’atmosfera de cada dia, és massa per a la meva memòria. He construït mai una Màquina del Temps, o un model de Màquina del Temps? O és només un somni? Diuen que la vida és un somni, un pobre somni preciós de vegades, però no en puc aguantar cap altre que no s’hi ajusti. És de bogeria. I d’on ha vingut el somni? He de veure la màquina… si hi és!

Va agafar el llum bruscament i se’l va emportar, resplendint, vermell, a través del corredor. El vam seguir. Allí, indubtablement, sota la claror titil·lant del llum, hi havia la màquina, rabassuda, lletja i de costat, una cosa de coure, banús, vori i quars translúcid i brillant. Sòlida al tacte —perquè vaig allargar la mà i vaig palpar-ne la barana— amb taques marrons i llànties sobre el vori, brins d’herba i molsa a les parts inferiors i una barra torçada.

El Viatger del Temps va deixar el llum sobre el banc i va recórrer amb la mà la barra feta malbé.

—Perfecte —va dir—. La història que us he explicat era veritat. Sento haver-vos portat fins aquí, al fred.

Va alçar el llum i, en un silenci absolut, vam tornar a la sala de fumar.

Va acompanyar-nos al vestíbul i va ajudar el Redactor en Cap a posar-se l’abric. El Metge va mirar-lo a la cara i, amb una certa hesitació, li va dir que estava cansat d’haver treballat massa, la qual cosa el va fer riure sonorament. El recordo dret a l’entrada, cridant-nos bona nit.

Vaig compartir el cotxe amb el Redactor en Cap. Ell pensava que el relat era una «flagrant mentida». Per part meva, jo era incapaç d’arribar a una conclusió. La història era tan fantàstica i increïble, i l’explicació tan creïble i sòbria! Vaig estar-me despert al llit la major part de la nit pensant-hi. Vaig decidir anar-hi l’endemà i veure novament el Viatger del Temps.

Em van dir que era al laboratori i, com que estava en bones relacions amb la casa, vaig anar a trobar-lo. El laboratori, de tota manera, estava buit. Vaig mirar-me la Màquina del Temps durant un minut, vaig allargar la mà i vaig tocar la palanca. La massa d’aspecte sòlid i rodanxó es va balancejar com una branca agitada pel vent. La seva inestabilitat em va sobresaltar enormement, i vaig tenir una reminiscència singular dels dies d’infància en què solien prohibir-me xafardejar. Vaig tornar pel corredor. Em vaig trobar el Viatger del Temps a la sala de fumar. Venia de la casa. Tenia una petita càmera sota un braç i una motxilla sota de l’altre. Va riure en veure’m, i em va donar el colze perquè l’hi estrenyés.

—Estic terriblement enfeinat —va dir— amb aquella cosa d’allà.

—Però no és cap truc? —vaig dir—. Viatgeu realment a través del temps?

—Sí, realment i veritablement.

I va mirar-me francament als ulls. Va dubtar. La seva mirada va vagar per la cambra.

—Només vull mitja hora —va dir—. Sé per què heu vingut, i està molt bé per part vostra. Aquí hi ha algunes revistes. Si voleu quedar-vos a dinar us demostraré completament aquests viatges en el temps, amb espècimens i tot. Si em voleu perdonar que us deixi, ara…

Vaig consentir, comprenent amb prou feines tota la importància de les seves paraules, i va dir adéu amb el cap i se’n va anar pel corredor. Vaig sentir com petava la porta del laboratori, em vaig asseure en una cadira i vaig agafar un diari. Què anava a fer, ell, abans de l’hora de dinar? Llavors, de sobte, vaig recordar-me, per un anunci, que havia promès trobar-me amb l’editor Richardson a les dues. Vaig mirar el rellotge i vaig veure que a penes podia salvar aquell compromís. Em vaig aixecar i vaig recórrer el passadís per explicar-ho al Viatger del Temps.

En agafar el mànec de la porta, vaig sentir una exclamació, estranyament truncada al final, un clic i un cop sord. Una ràfega d’aire em va envoltar quan obria la porta i de l’interior arribaven sons de vidres trencats caient a terra. El Viatger del Temps no era allí. Em va semblar veure, durant un moment, una figura espectral, indistinta, asseguda en una massa arremolinada de coure i color negre —una figura tan transparent que el banc del darrere, amb els fulls amb dibuixos, era absolutament distingible; però aquest fantasma es va esvair en fregar-me els ulls—. La Màquina del Temps se n’havia anat. Llevat d’una subsistent agitació de pols, l’extrem més allunyat del laboratori estava buit. El vidre d’una claraboia, aparentment, acabava de volar.

Vaig sentir un esbalaïment irracional. Sabia que alguna cosa estranya havia passat, i per un moment no podia distingir què podia ser. Mentre em quedava contemplant la porta que donava al jardí, es va obrir i va aparèixer el criat.

Vam mirar-nos l’un a l’altre. Llavors van començar a venir-me les idees.

—Ha sortit per aquí, el senyor…?

—No senyor. Ningú no ha sortit per aquí. Esperava trobar-lo aquí.

Aleshores, ho vaig comprendre. Arriscant-me a defraudar Richardson, em vaig quedar esperant el Viatger del Temps: esperant la segona i potser més estranya història, i els exemplars i les fotografies que portaria. Però ara començo a tenir por d’haver d’esperar tota la vida. El Viatger del Temps es va esfumar fa tres anys.

I, com ara tothom sap, mai no ha tornat.