I

Un vespre confidencial, fa encara no tres mesos, Lionel Wallace em va explicar aquesta història de la Porta del Mur. I aleshores vaig pensar que, des del seu punt de vista, era una història verídica.

Me la va explicar amb una convicció tan simple i tan directa que no vaig poder fer altra cosa que creure-me’l. Però l’endemà al matí, al meu pis, em vaig despertar en una atmosfera molt diferent; des del llit, mentre anava recordant les coses que m’havia explicat, despullades de l’encant de la seva veu pausada i convincent, òrfenes de la claror concentrada i opaca del llum de taula, d’aquella mitja penombra que ens embolcallava a tots dos i convertia momentàniament aquelles coses brillants i agradables, les postres, les tovalles i la cristalleria del sopar que havíem compartit, en un petit món resplendent i totalment aïllat de les realitats quotidianes, tot plegat em va semblar francament increïble. «Em va enredar! —vaig dir-me—. I amb quina habilitat!… És l’última persona de qui hauria esperat que sabés fer una cosa així».

Després, assegut al llit, mentre anava assaborint el meu te matinal, vaig començar a buscar una explicació a l’aparença de realitat que havien revestit les seves increïbles rememoracions i que m’havia deixat perplex, i vaig suposar que devien suggerir, o presentar, o transmetre —no sé ni quina paraula utilitzar— unes experiències que d’altra manera haurien estat impossibles de relatar.

Però ara no recorreré a aquesta explicació. Ja he superat els meus dubtes transitoris. Ara crec, tal com vaig creure en el moment en què m’ho explicava, que Wallace va fer tot el que va poder per revelar-me la veritat del seu secret. Però el que no puc ni pretendre endevinar és si aquelles coses les havia vist realment o bé només se les imaginava, si estava en possessió d’un privilegi inestimable o bé era víctima d’un somni fantàstic. Ni tan sols les circumstàncies de la seva mort, que van posar fi per sempre als meus dubtes, poden aportar cap raig de llum sobre aquesta qüestió.

Això haurà de jutjar-ho el lector per si mateix.

No recordo quin comentari o quina crítica casual vaig fer que induís un home tan reticent a confiar-se’m. Em sembla que s’estava defensant contra una imputació de negligència i de poca fiabilitat que jo li havia fet en relació amb una important gestió pública, en la qual ell m’havia defraudat. Però de sobte em va dir:

—Tinc… una preocupació.

»Ja sé —va afegir, després d’una pausa— que he estat negligent. El cas és…, no es tracta de fantasmes, ni d’aparicions, sinó…, no és fàcil d’explicar, Redmond, però… estic embruixat. Estic embruixat per una cosa que ho enfosqueix tot, que m’omple d’anhels…

Va fer una pausa, refrenat per aquella timidesa que ens domina tan sovint als anglesos quan parlem de coses commovedores, greus o belles.

—Tu també vas anar a Saint Athelstan’s tots aquells anys, oi? —va dir, i per un moment allò em va semblar del tot irrellevant—. Doncs bé… —i va fer una altra pausa.

Llavors, primer amb moltes vacil·lacions però després amb més facilitat, va començar a parlar d’aquella cosa oculta de la seva vida, del record obsessiu d’una felicitat i una bellesa que li omplien el cor d’anhels insaciables, que feien que tots els interessos i tot l’espectacle de la vida mundana li semblessin avorrits, tediosos i insubstancials.

Ara que en tinc l’explicació, aquella cosa sembla escrita visiblement sobre la seva cara. Tinc una fotografia on ha estat captada i intensificada aquella mirada de desinterès. Em recorda el que en una ocasió em va dir una dona —una dona que se l’havia estimat molt—: «De cop i volta —va dir— l’interès l’abandona. S’oblida de tu. No li importes un rave…, i et té davant mateix dels nassos…».

Però no sempre l’abandonava l’interès, i, quan centrava l’atenció en una cosa, Wallace era capaç de ser un home molt brillant. La seva carrera, sens dubte, és plena d’èxits. Fa molt de temps que em va passar al davant; va enlairar-se molt per sobre meu i es va guanyar un prestigi que jo, de tota manera, hauria estat incapaç de guanyar-me. Encara li faltava un any per fer els quaranta, i ara diuen que, si no s’hagués mort, és molt probable que la seva carrera política l’hagués dut a formar part del nou govern. A l’escola sempre m’avantatjava sense cap esforç, com si fos una cosa natural. Vam fer pràcticament tots els estudis junts al Saint Athelstan’s College de West Kensington. Quan vam entrar-hi teníem el mateix nivell, però en sortir-ne ja m’havia deixat molt enrere, amb tot un reguitzell de beques i de qualificacions brillants (i això que els meus resultats, en termes generals, van ser prou acceptables). I és allà a l’escola on vaig sentir parlar per primera vegada de la «Porta del Mur»…, de la qual no tornaria a saber res fins un mes abans de la seva mort.

Per ell, almenys, la Porta del Mur era una porta autèntica, que a través d’un mur autèntic conduïa a unes realitats immortals. D’això, a hores d’ara, n’estic completament segur.

I va entrar en la seva vida bastant aviat, quan era un nen de cinc o sis anys. El recordo allà assegut, raonant i calculant la data precisa mentre m’anava fent la seva confessió amb una lenta gravetat.

—Hi havia —va dir— una heura de Virgínia de color vermellós…, d’un vermellós uniforme i brillant, que s’enfilava per una paret blanca sota la resplendor ambarina del sol. No recordo ben bé com, però això també va contribuir a la impressió general; i hi havia fulles de castanyer d’Índia sobre la neta vorera, davant la porta verda. Tenien unes taques grogues i verdes, saps?, no eren seques ni brutes: devien ser acabades de caure. Dedueixo que érem a l’octubre, perquè cada any estic al cas de la caiguda de les fulles de castanyer. Si no m’equivoco, devia tenir cinc anys i quatre mesos.

Era, va dir-me, un nen bastant precoç: va aprendre a parlar a una edat anormalment prematura, i era tan formal i «entenimentat», com diu la gent, que se li permetia un grau d’iniciativa que la majoria dels nens no obtenen fins als set o vuit anys. La seva mare va morir quan ell tenia dos anys, i estava sota la custòdia menys vigilant i autoritària d’una institutriu. El seu pare era un advocat sever i taciturn, que li prestava poca atenció i esperava grans coses d’ell. Però, tot i ser un nen tan brillant, em penso que la vida li devia resultar avorrida i grisa. I un dia va sortir a la ventura.

No recordava exactament quin descuit li havia permès escapar-se, ni el trajecte que va fer entre els carrers de West Kensington. Tot això se li havia desdibuixat entre les boires irrecuperables de la memòria. Però el mur blanc i la porta verda els recordava encara amb una precisió absoluta.

Pel que podia recordar d’aquella experiència infantil, al primer moment de veure aquella porta va experimentar una emoció peculiar, una atracció, un desig d’acostar-s’hi, d’obrir-la i d’entrar. I, al mateix temps, va tenir el convenciment claríssim que seria imprudent o incorrecte —no sabia quina de les dues coses— cedir a aquella atracció. Va insistir en el fet —com una cosa curiosa que sabia des de bon principi, a menys que la memòria li hagués fet una mala passada— que la porta no era tancada i que hi podia entrar quan volgués.

M’imagino la figura d’aquell nen, atret i repel·lit al mateix temps. I en el seu interior també veia molt clar —si bé no havia sabut mai explicar-se’n el motiu— que el seu pare s’enfadaria si entrava per aquella porta.

Wallace em va descriure tots aquells moments de vacil·lació amb un detallisme extrem. Va passar per davant de la porta, i aleshores, amb les mans a la butxaca i fent un intent infantil de xiular, va anar com qui passeja fins més enllà del mur. Recordava una sèrie de botigues brutes i tronades que hi havia, i sobretot la d’un llauner i decorador, amb un polsós desordre de canonades de terrissa, làmines de plom, aixetes, mostraris de paper pintat i pots d’esmalt. Es va entretenir fent veure que examinava tot allò, però cobejant, desitjant apassionadament, la porta verda.

Llavors, va dir-me, va sentir un rampell d’emoció. Se n’hi va anar corrents, no fos cas que el tornessin a assaltar els dubtes; va obrir la porta verda empenyent-la amb la mà estirada i va deixar que es tanqués de cop darrere seu. I així, en un tancar i obrir d’ulls, es va trobar en un jardí que l’obsessionaria durant tota la vida.

Li costava molt transmetre’m amb exactitud la sensació que aquell jardí li havia produït.

El mateix aire d’allà dins resultava estranyament estimulant, provocava una impressió de lleugeresa, de bons auguris i de benestar; hi havia alguna cosa en la visió d’aquell jardí que li atorgava un colorit net i perfecte, subtilment lluminós. Només d’entrar-hi ja et senties exquisidament content…, content com només pots sentir-te en moments excepcionals, i quan ets jove i alegre. I allà tot era bell…

Wallace va meditar un moment abans de continuar.

—Resulta —va dir, amb la inflexió vacil·lant d’un home que s’atura abans de dir una cosa increïble— que hi havia dues panteres…, sí, panteres clapejades. I jo no tenia por. Hi havia un camí llarg i ample, flanquejat per unes jardineres de marbre plenes de flors, i aquestes dues bèsties enormes i vellutades hi jugaven amb una pilota. Una va alçar la vista i se’m va acostar, aparentment una mica encuriosida. Va venir de dret cap a mi, va fregar la seva orella suau i rodona contra la maneta que jo li allargava i va fer un ronc de satisfacció. Era un jardí encantat, creu-me. Ho sé. I era gran com no et pots imaginar! No hi veies el final, miressis on miressis. Em sembla que en la llunyania hi havia uns turons. West Kensington s’havia esfumat, havia desaparegut del mapa… i, en canvi, tenia com la sensació d’haver tornat a casa.

»Així que es va haver tancat la porta darrere meu vaig oblidar el carrer amb les seves fulles seques de castanyer, amb els seus cotxes i els seus carros dels artesans; vaig oblidar aquella espècie de gravetat que m’estirava cap a la disciplina i l’obediència de la llar, vaig oblidar tots els dubtes i els temors, vaig oblidar la discreció, vaig oblidar totes les íntimes realitats d’aquesta vida. En un moment vaig convertir-me en un nen meravellat i feliç…, em vaig trobar en un altre món. Un món d’una qualitat diferent, amb una llum més càlida, més penetrant i més suau, amb un aire d’una claredat tènue i alegre i unes llenques de núvols amarats de sol sobre el fons blau del cel. I davant meu s’estenia aquell camí llarg i ample que m’invitava, amb unes jardineres netes de males herbes a cada costat, pletòriques de flors que creixien lliurement, i aquelles dues grans panteres. Vaig posar les manetes sobre la seva pell suau, sense por, i vaig acariciar les seves orelles rodones i els sensibles racons amagats de sota les orelles, i vaig jugar-hi, i era com si em donessin la benvinguda a casa. Notava a dintre meu una sensació intensa de retorn a la llar, i quan, al cap de poc, va aparèixer una noia alta i rossa pel camí i se’m va acostar, em va somriure i em va dir: “Vine…”, i em va aixecar, i em va besar i em va tornar a deixar a terra i em va donar la mà, no vaig sentir cap mena de sorpresa, sinó tan sols una impressió de deliciosa naturalitat, la sensació de descobrir per fi coses felices que estranyament m’havien passat per alt.

»Recordo que hi havia uns amples esglaons vermells que se’ns van fer visibles entre espigues d’esperons de cavaller, i ens van conduir fins a una gran avinguda flanquejada d’arbres molt antics i frondosos. I al llarg de tota aquesta avinguda, Redmond, entre les tiges vermelles i esquerdades, hi havia bancs de marbre i estàtues, i uns coloms blancs molt afables i molt dòcils.

»La meva amiga em va conduir per aquesta fresca avinguda, mirant-me des de dalt (recordo les faccions agradables i la barbeta finament modelada del seu rostre dolç i afectuós) i fent-me preguntes amb una veu plàcida i suau, i explicant-me coses, coses boniques, ho sé, encara que no hagi pogut recordar mai quines eren… De sobte, una mona caputxina, molt neta, amb un pèl marró vermellós i uns ulls afables de color d’avellana, va baixar d’un arbre i va venir corrents al meu costat, mirant-me i fent ganyotes. Tot d’un plegat va fer un salt i se’m va enfilar a l’espatlla, i tots dos vam seguir caminant plens d’una gran felicitat.

Va fer una pausa.

—Continua —vaig dir-li.

—Recordo petites coses. Sé que vam passar pel costat d’un vell que meditava entre uns llorers, i per un lloc festiu tot ple de periquitos, i, travessant una ampla i ombrejada columnata, vam arribar a un palau fresc i espaiós, ple de fonts agradables, ple de coses boniques, ple de tot allò que pogués desitjar el cor més fantasiós. I hi havia moltes coses i moltes persones, algunes de les quals les recordo amb claredat i altres més vagament; però tota aquella gent era bella i amable. En certa manera, no sabria dir com, em donaven a entendre que era ben rebut, que s’alegraven de veure’m, i m’omplien d’alegria amb els seus gestos, amb el tacte de les seves mans, amb l’hospitalitat i l’amor que desprenien els seus ulls. Sí…

Es va quedar una estona rumiant.

—Hi vaig trobar companys de jocs. I això va ser molt important per mi, perquè era un nen solitari. Vam jugar a uns jocs deliciosos en un prat cobert d’herba on hi havia un rellotge de sol fet de flors. I, com més jugàvem, més ens estimàvem…

»Però…, és estrany…, hi ha un buit en la meva memòria. No recordo a quins jocs jugàvem. No els he recordat mai. Més tard, quan encara era un nen, vaig passar moltes hores intentant, fins i tot amb llàgrimes als ulls, recordar la forma d’aquesta felicitat. Volia tornar a jugar-hi una vegada i una altra…, a la meva habitació dels jocs…, tot sol. Però no! Tot el que recordo és aquella felicitat i els dos estimats companys que havien jugat més amb mi… Llavors, al cap de poc, va aparèixer una dona de figura fosca i melancòlica, amb una cara pàl·lida i greu i uns ulls somiadors, una dona fosca amb una túnica llarga i fina de color púrpura pàl·lid; portava un llibre a la mà i em va indicar que m’hi acostés, i se’m va endur fins a una galeria que dominava una gran sala… Els meus companys, però, es resistien a deixar-me marxar i van parar de jugar, i se’m van quedar mirant mentre ella se m’enduia. “Torna amb nosaltres! —cridaven—. Torna aviat amb nosaltres!” Vaig alçar la vista cap a aquella dona, però ella no els prestava la menor atenció. Tenia una expressió amable i greu al mateix temps. Ella es va asseure i jo em vaig quedar dret al seu costat, disposat a contemplar el llibre que tenia sobre els genolls. Les pàgines es van obrir. Ella va assenyalar i jo vaig mirar, meravellat, perquè a les pàgines vivents d’aquell llibre m’hi vaig veure a mi mateix; era un conte sobre mi, i hi havia totes les coses que m’havien passat des que vaig néixer…

»A mi em semblava meravellós, perquè les pàgines del llibre no eren il·lustracions, comprens?, sinó realitats.

Wallace va fer una pausa, amb posat greu…, i em va mirar amb una expressió de dubte.

—Continua —li vaig dir—. Et comprenc.

—Eren realitats…, sí, per força havien de ser-ho; allà dins la gent es movia, i les coses anaven i venien; la meva estimada mare, que jo gairebé havia oblidat; després el meu pare, recte i sever, els criats, l’habitació dels jocs, totes les coses familiars de casa meva. Després la porta principal i el brogit dels carrers, amb el trànsit que anava i venia. Ho vaig mirar i em vaig meravellar, i vaig tornar a mirar, mig indecís, la cara d’aquella dona, i vaig passar les pàgines, saltant-me això i allò altre, per anar veient més i més coses d’aquell llibre, fins que al final em vaig veure a mi mateix, insegur i vacil·lant davant la porta verda del llarg mur de color blanc, i vaig tornar a sentir el mateix conflicte i la mateixa por.

»“I ara què ve? —vaig exclamar, i hauria girat full, però la mà freda d’aquella dona greu em va retenir—. I ara què ve?”, vaig insistir, i vaig forcejar suaument amb la seva mà, aixecant els seus dits amb totes les meves forces infantils, i mentre ella cedia i jo girava full, es va inclinar sobre meu com una ombra i em va fer un petó al front.

»Però a la pàgina no hi havia ni el jardí encantat, ni les panteres, ni la noia que m’havia acompanyat donant-me la mà, ni els companys de jocs que tant s’havien resistit a deixar-me marxar: s’hi veia un carrer llarg i gris de West Kensington, en aquella hora freda de la tarda en què encara no han encès els fanals; i jo era allà, com una figureta desgraciada, plorant a crits perquè no aconseguia contenir-me les llàgrimes, i plorava perquè no podia tornar amb els meus estimats companys de jocs que m’havien dit cridant: “Torna amb nosaltres! Torna aviat amb nosaltres!” Jo era allà. No era una pàgina d’un llibre, sinó la dura realitat; aquell lloc encantat i la mà fèrria i greu de la mare que seia frec a frec de mi se n’havien anat…, però on havien anat?

Va fer una altra pausa, i es va quedar una estona mirant el foc.

—Oh, quin retorn més infortunat! —va murmurar.

—Què més…? —vaig dir jo, després de gairebé un minut de silenci.

—Em vaig sentir tan desgraciat… Tornava a ser altra vegada en aquest món gris! I, a mesura que prenia consciència de la magnitud del que m’havia passat, em vaig abandonar a una pena totalment incontrolable. I encara sento a dintre meu la vergonya i la humiliació d’aquelles llàgrimes vessades en públic, i del meu desgraciat retorn a casa. Encara veig aquell senyor gran de mirada benèvola i ulleres de muntura d’or que es va aturar a parlar amb mi… després de punxar-me amb el paraigua. “Pobret —va dir—. Que t’has perdut, potser?” I jo, un nen londinenc de cinc o sis anys! L’home es va veure obligat a avisar un policia jove i amable, que va congregar tot de gent al meu voltant i després va acompanyar-me a casa. Plorant, avergonyit i espantat, vaig tornar des del jardí encantat fins als graons de la casa del meu pare.

»Això és tot el que puc recordar de la visió d’aquell jardí…, d’aquell jardí que encara m’obsessiona. No puc transmetre res, naturalment, d’aquella qualitat indescriptible d’irrealitat translúcida que planava per damunt de tot, d’allò que el diferenciava de les coses més corrents de l’experiència; però això…, això és el que va passar. Va ser un somni, estic segur que va ser un somni diürn i absolutament extraordinari… Sí… Naturalment, després va venir un terrible interrogatori per part de la meva tia, del meu pare, de la mainadera, de la institutriu…, de tothom.

»Jo els ho vaig voler explicar, i el meu pare em va clavar la primera estomacada de la meva vida, per dir mentides. Quan, més tard, vaig intentar explicar-ho a la meva tia, ella em va tornar a castigar per la meva malvada persistència. Després, com ja he dit, es va prohibir a tota la gent de la casa que escoltessin dels meus llavis una sola paraula més sobre aquell assumpte. Fins i tot van amagar-me els contes de fades durant un temps…, perquè era un nen massa “imaginatiu”. Sí! Això és el que van fer! El meu pare era de la vella escola…, i la meva història va quedar reclosa a dintre meu. La xiuxiuejava al meu coixí…, un coixí que els meus llavis sovint trobaven humit i salat de llàgrimes infantils. I, a les meves oracions oficials i menys fervents, sempre hi afegia aquesta súplica sincera: “Déu meu, feu que pugui somiar el meu jardí, us ho prego. Oh…, feu que pugui tornar al meu jardí…” Tornar al meu jardí! Sovint el somiava, aquell jardí. Pot ser que hi hagi afegit coses, pot ser que l’hagi canviat, no ho sé… Tot això, m’entens?, és un intent de reconstruir, a partir de records fragmentaris, una experiència de quan era molt petit. Entre aquest record i els altres de la meva infància hi ha un abisme. Va arribar un moment en què em semblava impossible tornar a parlar d’aquella visió meravellosa.

Jo li vaig fer una pregunta òbvia.

—No —va dir ell—. No recordo haver tornat mai a buscar el jardí en aquells primers anys. Ara em sembla estrany, però penso que és molt probable que, després d’aquell incident, vigilessin més de prop els meus moviments per impedir que em tornés a extraviar. No, fins que tu em vas conèixer no vaig tornar a buscar més el jardí. I em sembla que hi va haver un temps, per increïble que sembli, en què vaig oblidar-lo totalment; devia ser quan tenia set o vuit anys. Em recordes, de petit, quan anàvem a Saint Athelstan’s?

—Ja ho crec!

—I, oi que no vaig mostrar mai cap indici de tenir un somni secret?