II

Va alçar la vista amb un somriure sobtat.

—Vas jugar mai amb mi al «Pas del Nord-Oest»?… No, és clar, tu i jo fèiem camins diferents!

»Era un d’aquests jocs —va continuar— als quals es passa el dia jugant qualsevol nen amb imaginació. Es tractava de trobar una via alternativa per arribar a l’escola. El camí de l’escola era molt senzill, i el joc consistia a descobrir-ne un que no ho fos, sortint deu minuts abans en alguna direcció gairebé impossible i fent una volta passant per carrers desacostumats per arribar a la meva destinació. I un dia vaig quedar enredat en una teranyina de carrers miserables, a l’altra banda de Campden Hill, i vaig començar a pensar que aquell dia el joc es girava en contra meu i arribaria tard a l’escola. Vaig tirar a la desesperada per un carrer que semblava que no tingués sortida, però al final del carrer hi vaig trobar un passatge. M’hi vaig precipitar, amb esperances renovades. “Encara ho puc aconseguir”, vaig dir-me; vaig passar per davant d’una renglera de botiguetes atrotinades que m’eren inexplicablement familiars…, i vet aquí que em trobo el meu llarg mur de color blanc amb la porta verda que conduïa al jardí encantat!

»Em vaig quedar de pedra: aquell jardí, aquell jardí meravellós, resultava que no havia estat cap somni!

Va fer una pausa.

—Suposo que la meva segona experiència amb la porta verda mostra la immensa diferència que hi ha entre la vida atrafegada d’un col·legial i el lleure sense límits d’un nen petit. Ho dic perquè aquesta segona vegada no vaig pensar ni per un moment en la possibilitat d’entrar-hi. I és que…, per damunt de tot, m’obsessionava la idea de no fer tard a l’escola, de no trencar el meu rècord de puntualitat. Algun petit desig d’obrir la porta bé el devia sentir, sí…, devia sentir-lo…, però em sembla recordar l’atracció d’aquella porta, sobretot, com un altre obstacle a la meva determinació obsessiva d’arribar a l’escola puntual. Allò que acabava de descobrir m’interessava enormement, sens dubte… Me’n vaig anar sense poder-m’ho treure del cap…, però me’n vaig anar. No va aconseguir retenir-me. Vaig arrencar a córrer, vaig treure el rellotge d’una estrebada, vaig veure que encara em quedaven deu minuts i em vaig llançar carrer avall, cap a un entorn més familiar. Vaig arribar a l’escola sense alè, és veritat, i xop de suor, però puntual. Recordo que vaig penjar l’abric i el barret… Hi havia passat per davant i l’havia deixada enrere. Que és estrany, oi?

Em va mirar amb una expressió pensativa.

—És clar que jo, aleshores, ignorava que la porta no seria allà per sempre. Els col·legials tenen una imaginació limitada. Suposo que vaig pensar que ja era prou meravellós saber que la tenia allà, que podia tornar-hi quan volgués…, però l’escola em cridava irresistiblement. M’imagino que aquell matí devia estar molt absent i molt distret, recordant tant com podia aquella gent bella i estranya que aviat tornaria a veure. I és curiós, però no tenia el més petit dubte que ells s’alegrarien de veure’m… Sí, aquell matí devia pensar en el jardí només com un lloc preciós on em podria refugiar durant els interludis d’una intensa vida escolar.

»Aquell dia no hi vaig tornar. L’endemà tenia festa a la tarda, i potser allò hi va influir. També és possible que la meva falta d’atenció em costés algun càstig i em reduís el marge de temps necessari per fer aquella marrada. No ho sé. El cas és que, mentrestant, el record d’aquell jardí encantat m’ocupava el pensament fins a tal punt que no me’l vaig poder guardar per mi sol. Ho vaig explicar a… Com es deia?… Com es deia aquell noi amb cara de fura a qui vam treure el sobrenom d’Esquitx?

—Hopkins —vaig dir jo.

—Hopkins, exacte. Jo no volia explicar-l’hi. Tenia la sensació que allò, en certa manera, aniria contra les normes, però l’hi vaig explicar. Part del camí de tornada a casa el fèiem junts; era enraonador, i si no haguéssim parlat del jardí encantat hauríem parlat d’una altra cosa, i haver de pensar en res més em resultava intolerable. Per això no me’n vaig poder estar.

»I ell va esbombar el meu secret. L’endemà, a l’hora del pati, em vaig trobar envoltat de mitja dotzena de nens grans que, mig en broma, es morien de curiositat per saber més coses del jardí encantat. Hi havia el ganàpia d’en Fawcett…, te’n recordes?…, i en Carnaby, i en Morley Reynolds. No hi eres tu, també, per casualitat? No, em sembla que me’n recordaria…

»Quan ets petit tens uns sentiments molt estranys. Jo estic segur que, a pesar de la meva secreta sensació de disgust, em sentia una mica afalagat de ser el centre d’atenció d’aquells nens més grans que jo. Recordo sobretot el moment de plaer que em va proporcionar l’elogi d’en Crawshaw… Te’n recordes d’en Crawshaw gran, el fill del compositor Crawshaw?… Va dir que era la millor mentida que havia sentit mai. Però, al mateix temps, una vergonya realment dolorosa em rosegava per dins, pel fet d’haver d’explicar el que jo considerava un secret inviolable. I aquell animal d’en Fawcett va fer una broma sobre la noia de verd…

El record incisiu d’aquella vergonya li va fer abaixar la veu.

—Vaig fer veure que no l’havia sentit —va dir—. I llavors en Carnaby, de cop i volta, em va dir “petit mentider”, i es va discutir amb mi quan li vaig dir que allò era veritat. Vaig dir que sabia on trobar la porta verda, i que els hi podia dur en deu minuts. En Carnaby, en un to ofensiu d’autosuficiència, em va exigir que ho fes…, dient-me que si no corroborava les meves paraules ho pagaria car. T’havia torçat mai el braç, en Carnaby? Perquè, si és així, potser entendràs com em vaig sentir jo. Vaig jurar que la història era verídica. Aleshores no hi havia ningú a l’escola que gosés defensar-te d’en Carnaby, si bé en Crawshaw va dir unes paraules a favor meu. En Carnaby ja tenia tots els trumfos a la mà. Vaig excitar-me i se’m van envermellir les orelles, i em vaig espantar una mica. Vaig comportar-me ben bé com una criatura estúpida, i el resultat va ser que, en comptes d’anar-me’n tot sol cap al meu jardí encantat, vaig encapçalar (amb vermellor a les galtes, escalfor a les orelles i coïssor als ulls, i amb l’ànima cremant-me de neguit i de vergonya) una comitiva de sis col·legials burletes, curiosos i amenaçadors.

»No vam aconseguir trobar ni el mur blanc ni la porta verda…

—Vols dir que…?

—No, no els vaig poder trobar. Si hagués pogut els hauria trobat. I més tard, quan hi vaig poder anar sol, tampoc ho vaig aconseguir. No hi va haver manera. Ara em sembla com si sempre hagués estat buscant aquell mur i aquella porta durant tots els meus anys de col·legial, però no vaig aconseguir trobar-los mai…, mai.

—I els companys… van estar molt desagradables?

—Terriblement… En Carnaby va celebrar un judici acusant-me públicament de mentider. Recordo que vaig entrar furtivament a casa meva i vaig pujar a la meva habitació per amagar els senyals dels meus plors. Vaig plorar fins a quedar-me adormit, però no plorava per culpa d’en Carnaby, sinó pel jardí, per aquella tarda meravellosa que havia estat esperant, per aquelles dones dolces i amables i per aquells companys de jocs que m’esperaven, i per aquell joc que esperava tornar a aprendre, aquell joc preciós i oblidat…

»Estava plenament convençut que si no ho hagués explicat… I després van venir molts mals moments… De nits plorava, i de dia estava com absent. Vaig fer el gandul dos trimestres seguits, i vaig treure males notes. Te’n recordes? És clar que te’n recordes! Vas ser tu… va ser el fet que tu em passessis al davant en matemàtiques el que em va fer tornar a treballar de valent.