CONXA PÉREZ

En una de les entrades del mercat de Sant Antoni hi havia, fins la primavera del 2004, una parada cantonera que no devia fer més de metre i mig. Una dona menuda amb els cabells curts molt ben pentinats i la mirada perduda darrere unes ulleres, esperava la clientela asseguda en un tamboret, sempre amb un llibre al davant. La dona a penes treia el cap per entre muntanyes de quincalla de tota mena: collarets de plàstic i arracades de llautó que penjaven de la paret, anells de perles rosades, brillants plastificats, agulles de pit, penjolls de fantasia, cors de plata i braçalets que lluïen darrere l’aparador de vidre. Per poques pessetes en sorties ben firat. Sempre hi havia algú que s’hi aturava a emprovar-se alguna cosa, xuclat, ben segur, per l’amabilitat de la mestressa. La Conxa no era una botiguera qualsevol, però molts, afortunadament per ella, no ho van saber mai. Anarquista fins al moll de l’os, miliciana i organitzadora de comitès revolucionaris, encaixava com anell al dit en el petit reducte del mercat: era decidida i sabia tractar la gent. Però aquell espai ínfim, farcit de quincalla, servia també per reunir companys compromesos en els temps més durs de la clandestinitat, quan Franco i els seus ministres firmaven sentències de mort per molt menys del que havia fet ella.

Conxa Pérez Collado va néixer el 17 d’octubre de 1915, al barri de les Corts de Barcelona. Era la tercera de sis germans, encara que de mares diferents: la seva havia mort de tuberculosi quan la Conxa tenia dos anys, i el pare va quedar al càrrec de tres fills —la més gran, l’Anita, amb meningitis. L’àvia materna tenia clar que un home amb tres criatures petites no podia viure sol, i va coaccionar la seva filla, la Librada, perquè es casés amb el cunyat i es fes càrrec de la casa i els petits. La Librada a penes tenia vint anys i li agradava anar a ballar amb els amics, però una dona no podia triar gaire i davant els precs de la mare va acceptar resignada. I en pocs anys ja tindria tres fills més.

El pare de la Conxa, el Joan, era un anarquista convençut, ateu i d’ideals clars però de moral tradicional. El seu pare havia vingut de Reus a buscar feina i a prosperar. Havia tingut molts fills i tots vivien entre el barri de Sants i el de les Corts. El Joan treballava en una foneria i més endavant va ensenyar l’ofici al seu fill, el Pepe. La seguretat social no existia i es va associar a dues o tres mútues. Quan es feia mal intentava que la ferida se li infectés o se la feia més profunda, i així cobrava uns quants diners que els anaven molt bé. Sempre havia treballat en barris obrers, i des de molt petita la Conxa va viure un ambient de lluita obrera.

La modernització econòmica no havia arribat a Espanya i les condicions de vida eren molt dures. Hi havia greus conflictes socials i laborals. El Joan estava involucrat en activitats sindicals; això el va portar quatre vegades a la presó, i un cop hi va estar més d’un any. Per la Conxa, anar a visitar el seu pare a la presó era una cosa normal. Ella era la nena consentida i es deixava estimar. La relació entre tots dos va ser sempre molt bona, igual que amb el seu germà Pepe, quatre anys més gran. Junts observaven els escorcolls que els feia la policia cada dos per tres i també espiaven les reunions dels companys llibertaris del Joan des d’una finestreta de la seva cambra que donava al menjador. Era el temps de la dictadura de Primo de Rivera: sis anys nefastos no tan sols per la classe obrera sinó també per la burgesia i els intel·lectuals.

La Conxa tenia vuit anys quan Miguel Primo de Rivera va implantar la dictadura amb el vistiplau del rei Alfons XIII. Havia estat capità general de Catalunya i va pretendre governar amb els valors de l’exèrcit. Suspèn la constitució sense posar-ne una altra, governa per decret i afavoreix les organitzacions paramilitars. Era l’època de la llei de fugues, que consistia a detenir algú i immediatament deixar-lo lliure; quan aquest marxava, la policia li disparava per l’esquena: es tractava de simular una fuga per justificar la mort del detingut. La Conxa i el Pepe escoltaven amb atenció les notícies dels obrers empresonats, de les vagues i les reivindicacions. Però el Joan passava molt de temps detingut i en aquella època d’empresonament no entraven a casa més diners que els que la mare guanyava treballant al ram del vidre, com havia fet sempre. La Librada va ser el puntal de la família, la que els alimentava i la que anava d’una presó a l’altra quan els seus fills també es van involucrar en reivindicacions socials. Era una dona de la seva època, víctima i màrtir del marit i de les circumstàncies que li tocava patir. No tenia ideals polítics, però acceptava les reunions d’obrers a casa seva, era callada i resignada al treball i a les vel·leïtats de l’home i després de dos dels seus fills.

En aquell temps, les Corts era com un poble. Els veïns es coneixien de tota la vida i sempre que feia bo treien les cadires al carrer per xerrar i prendre la fresca. Gairebé tothom era obrer, però no s’hi va viure cap dels aldarulls que acostumaven a sacsejar aquests barris. La Conxa vivia al passatge Roca, a tocar del carrer Morales, que és dels pocs racons que encara conserven l’aire d’aquella època. Eren cases d’una sola planta, molt senzilles; la seva era molt petita i en dues habitacions s’hi van arribar a encabir vuit persones, fins que es van traslladar a una de més gran, amb un pati i un terrat ple d’aviram i conills que en temps de guerra els ajudarien a no passar tanta gana. Hi havia molt pocs nens que anessin a l’escola; la majoria es passaven el dia al carrer, jugant a cavall fort o a fet i amagar. De tant en tant, passava un carro i els més petits l’empaitaven. Per Sant Joan recollien fusta i mobles vells i muntaven una foguera al mig del carrer Morales i feien concursos amb altres fogueres del barri. La Conxa anava sempre darrere el Pepe, i malgrat que la seva família passava penalitats, recorda aquell temps com un dels més feliços de la seva vida.

A casa dels Pérez no es podien permetre d’anar a l’escola perquè s’havia de pagar. La Conxa a penes sabia llegir i escriure, però li agradava molt anar al teatre, al cinema, a la sarsuela, sempre acompanyada del seu germà. L’Anita, que no sortia mai de casa, es passava el dia escoltant la ràdio i els orientava de la cartellera. El pare era un amant de la muntanya i quan no treballava li agradava anar a collir bolets, a espigolar raïm; tenia el sostre ple de tomàquets penjats i la casa semblava més la d’un pagès que la d’un obrer. Just davant la Travessera de les Corts hi havia uns descampats que la gent llogava a trossos per fer-hi un petit hort. El Joan en tenia un amb cols, enciams, pastanagues… La Librada feia conserves de tomàquet i melmelades de meló. Però a mesura que arribaven immigrants, els horts es van convertir en casetes unifamiliars que van formar la Colònia Castells. A poc a poc, els fills dels immigrants van fer amistat amb els joves del barri. El Pepe va organitzar un cor de caramelles que assajava a casa. Només hi havia nois, però la Conxa no podia resistir d’assajar amb ells i escoltar les seves converses. I es va habituar a estar més amb nois que amb noies.

La nit de Pasqua el grup de caramelles anava pel barri cantant cançons populars catalanes. Tenien una cistella amb una corriola, la penjaven als balcons i la gent hi deixava ous, galetes, pa, un xoriço… I l’endemà anaven al camp i s’ho menjaven. Anys més tard, aquest grup es convertiria en un moviment llibertari i ella s’hi afegiria.

La Conxa va començar a treballar als tretze anys en una fàbrica tèxtil del barri de Sants. Feia d’aprenenta i li tocava tallar els fils que penjaven de les samarretes; no s’hi sentia a gust perquè volia una feina millor. Treballar a aquesta edat era una cosa normal, en una família obrera. Un any més tard entraria en un taller gràfic del carrer París. Un dia —era el 14 d’abril de 1931— va veure passar una manifestació per davant del taller. La gent cantava la Marsellesa, enarborava banderes catalanes i republicanes i tothom cridava «Assaltem la presó! Visca la República!». Ella va sortir al carrer i s’hi va afegir. Els manifestants van arribar a la Model. Els presos sortien i s’abraçaven a la gent. S’havia proclamat la Segona República gràcies a unes eleccions municipals que havia guanyat la unió de la classe mitjana amb els sectors obrers. Davant la impotència per solucionar els problemes que creixien de dia en dia, Primo de Rivera va dimitir. El rei s’exilia i comença un temps d’esperança per a la classe obrera. I la Conxa ho aprofita.

A partir d’aquí comencen les trobades amb el grup de caramelles, i aquells nois que cantaven sota un balcó s’impregnen de les inquietuds socials que corrien pels barris obrers i s’organitzen. La Conxa tenia quinze anys, i juntament amb una altra companya eren les úniques del grup. Volia arrossegar altres amigues, però els pares, tot i ser obrers que lluitaven per dignificar la seva feina, tenien els costums tradicionals de l’època i s’estimaven més que les noies es dediquessin a cosir, que és el que feien totes.

Un cop la gent va tenir més llibertat, es van començar a organitzar ateneus llibertaris, que van existir des del 1931 fins a la desfeta de la guerra. Gairebé n’hi havia un a cada barri: Sants, la Torrassa, l’Hospitalet, Sol i Vida… A l’estiu es reunien sota una gran tenda a la platja del Masnou, i els joves i grans hi feien tertúlia. La Conxa va entrar a l’ateneu Faros, de l’avinguda Mistral, que era un dels més grans de la ciutat. Com gairebé tots, l’ateneu es dividia en seccions: cultura general, esperanto, excursionisme, teatre, saló de lectura… Allí descobriria Bakunin, Tolstoi, Marx… Es comentaven els llibres entre tots i comparaven la ideologia comunista amb l’anarquista. Va ser una època clau en la vida de la Conxa. Va aprendre tot el que sap ara, va fer amics i va lluitar per uns ideals que creia justos i que volia compartir amb tothom.

Tot i l’aparent llibertat que es respirava, l’educació sexual continuava sent un tabú. No hi havia cap tipus d’informació i les dones quedaven embarassades sense voler-ho. Per això les relacions sexuals es basaven, sobretot per la dona, en la por. A l’ateneu Faros es van fer xerrades de sexualitat. L’iniciador va ser Manuel Escorza, un simpatitzant de la CNT que va descobrir un company de la Conxa parlant pel carrer amb nois del barri del Raval. Era paralític i, quan no l’agafava ningú en braços, es desplaçava amb un carretó de fusta. Era un home intel·ligent, d’una gran cultura, tenia la casa plena de llibres; vivia al carrer Carretes i freqüentava el bar Pai-pai, actualment desaparegut; pels seus voltants, Escorza reunia sempre un bon grapat de joves que l’escoltaven embadalits. El company de la Conxa li va proposar de fer xerrades al Faros i s’hi va avenir. Sempre duia un trípode i els passava imatges de la formació del fetus. Reivindicava els anticonceptius, però l’única cosa que podien practicar les dones era el mètode Ogino. La Conxa va anar a aquestes xerrades, però, precisament, utilitzant aquesta pràctica i més tard una mena de placa que volia ser l’actual diafragma, va quedar embarassada diverses vegades i es va provocar l’avortament, que també era una cosa ben usual.

Escorza era un personatge molt popular entre els llibertaris, sobretot al Raval. Es va fer de la FAI. Començada la guerra, es va embolicar en assumptes foscos i es va exiliar; però un bon dia va desaparèixer i corria la veu que havia mort assassinat. El cert és que va morir l’any 1968 a Valparaíso, Xile, on havia estat treballant de crític literari.

Per l’Ateneu Faros hi van passar personatges coneguts en aquella època. Un d’ells va ser el doctor Serrano, que, a més de fer-hi xerrades, quan ja es temia l’alçament va formar un grup de noies que anaven a casa seva i els explicava els mètodes per fer embenatges. La Conxa seria una d’elles. Una altra gran personalitat que va passar per Faros va ser Fèlix Martí Ibáñez, un anarquista veí del barri de Gràcia que en temps de guerra seria assessor de la ministra Frederica Montseny, que va contribuir a legalitzar l’avortament.

Ser llibertària no era sinònim d’amor lliure ni d’haver practicat sexe a l’adolescència: la Conxa no va tenir una relació sexual completa fins al començament de la guerra. A casa seva s’imaginaven que ja havia estat amb molts homes, però la veritat és que, al moment decisiu, es feia enrere perquè tenia por d’un embaràs. Amb la guerra del 36 i la revolució social va sortir també la llei de l’avortament, que va partir de Catalunya gràcies a la ministra de sanitat, Frederica Montseny.

Als disset anys, arran d’una vaga que va començar al moll i es va estendre per tot Barcelona, la Conxa va formar part d’un piquet que anava pel centre de la ciutat. Un dels amics del grup portava una pistola; com que ella era una dona, el company la hi va passar perquè se l’amagués entre els pits. La policia els va detenir a tots i li van trobar l’arma. Va estar cinc mesos a la presó. El seu germà també estava detingut i al pare l’havien agafat en un altre piquet. Va ser un temps de molta agitació. Es respiraven aires de revolta social, els obrers reclamaven sous més dignes i a poc a poc es perdia la por i la gent saltava al carrer. En aquell temps acostumaven a anar a un bar del Paral·lel anomenat La Tranquil·litat, però de tranquil no en tenia res, perquè la policia hi anava sovint a fer escorcolls. A La Tranquil·litat la Conxa va coincidir moltes vegades amb Durruti, que poc temps després dirigiria una de les columnes més famoses de la Guerra Civil.

A casa, tot i ser llibertaris, subsistia el masclisme i mentre ella era a la cuina, el germà seia i llegia el diari. Fins que se’n va cansar i als divuit anys va marxar de casa i se’n va anar a viure a una habitació llogada a un matrimoni amic del barri de la Torrassa. Li proposen de treballar en el consell d’empresa d’una fàbrica de contraplacats anomenada Casa Elena, que ja estava socialitzada abans de la guerra. En aquesta època coneix uns companys mestres, els germans Carrasquer, que volen organitzar una escola racionalista, herència de Ferrer i Guàrdia. L’escola es va anomenar Eliseu Reclús, en homenatge a un llibertari, era al carrer Vallespir i els nens pagaven segons el que podien. La Conxa era del comitè organitzador i a la nit assistia a les classes com una alumna més. Ella i aquests mestres també van voler organitzar una comuna amb gent del barri, però el projecte no va tirar endavant. Milita a la CNT i forma part de la junta del sindicat d’arts gràfiques, situat al carrer Mendizábal.

El 16 de febrer de 1936 la unió de les esquerres, amb el nom de Front d’Esquerres, va guanyar les eleccions generals. Passat el primer moment d’eufòria, l’ambient s’anava enrarint per la pressió de les dretes, que volien recuperar el poder. Però la classe obrera no es deixava vèncer i l’ambient era de revolta. Hi havia vagues, detencions i tothom esperava que passés alguna cosa. En aquella època la Conxa formava part de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). La FAI s’havia creat per por que la CNT es decantés cap a grups més moderats; proclamava l’acció directa i quan hi havia vagues els afiliats anaven a les fàbriques a aturar els obrers. Es reunien en cases particulars per no comprometre els ateneus, o en un bar del carrer Londres anomenat Els Federals. Allí s’hi barrejava gent del POUM i republicans. A les reunions es parlava i es programava molt més del que, de fet, es feia després. En una d’aquestes reunions a casa d’un company els va arribar la notícia de l’alçament de Franco.

El 18 de juliol era dissabte. La ciutat semblava tranquil·la, però ells van anar de seguida al bar dels Federals a comentar els fets i a organitzar-se. Van requisar granotes en una fàbrica a canvi d’un val de paper firmat per ells mateixos on, innocentment, es comprometien a tornar el material un cop acabat el conflicte. La Conxa acostumava a anar sempre amb pantalons, però es va col·locar una d’aquelles granotes de miliciana que no li van anar mai a mida. Van requisar, també, molts matalassos i van folrar una camioneta disposats a recórrer la ciutat si convenia.

El barri de les Corts va quedar encerclat per barricades als llocs més estratègics. Van ser la Conxa i els seus companys que les van construir i a ella li va tocar fer guàrdia nocturna a la de Travessera de les Corts, prop de la Maternitat. Però ningú no els va atacar. De seguida es va formar un comitè revolucionari que tenia la seu als Federals; hi havia tanta activitat que també hi van dormir els vuit o deu primers dies d’enfrontaments. A la matinada del diumenge van saber que la caserna de Pedralbes s’havia revoltat. Van agafar la camioneta folrada i s’hi van presentar. La Conxa duia una petita pistola que el seu pare tenia amagada, però quan la van veure amb allò tan vell li van donar una Astra, que tampoc no va utilitzar. La pistola del seu pare es va perdre entre la confusió de gent. Van omplir el camió d’armes, però sentien tanta emoció que es van oblidar de les municions i van haver d’anar a buscar-les.

Aquells primers dies de guerra, els anarquistes es van apoderar de la ciutat. Anaven a les fàbriques, ara sense els amos, i s’organitzaven en comitès d’empresa. Tothom era igual, ja no existia obrer ni patró. Les botigues eren plenes d’equipaments de soldats: cantimplores, ganivets, fundes de revòlver. Els carrers i places canviaven de nom. L’ambient de Barcelona era d’eufòria i de camaraderia. La gent s’abraçava i se saludava pel carrer sense coneixe’s. De cop i volta, tothom es vestia amb granotes o anava en cos de camisa. Cap home duia americana, ni molt menys barret, que era un signe de burgès. No s’acceptaven propines i els treballadors tractaven de tu a qualsevol. Les monges i els capellans eren signe de poder i repressió i es cremaven esglésies i es buidaven convents. Ningú no s’atrevia a dir «adéu»; ara tothom deia «salut». La societat estava dividida: mentre els obrers es llançaven al carrer, la burgesia, atemorida, s’amagava o es disfressava per passar desapercebuda. Si bé els primers dies de revolta els cinemes i teatres havien tancat, amb el triomf aparent de la classe obrera i la consegüent eufòria es van obrir tots els espectacles. La gent tornava a sortir i omplia els cafès. Barcelona era una festa per als obrers: havia esclatat no tan sols una guerra sinó la revolució d’una classe fins ara sense veu ni vot. La Conxa, com els seus companys anarquistes, estava convençuda que el món canviaria i que s’havia de lluitar per aconseguir-ho; tothom esperava que la guerra seria cosa d’uns quants dies.

La Conxa va participar en l’assalt del convent de Loreto, a la carretera de Sarrià. Feia dies que se sentien trets des de la teulada i hi van entrar per veure què passava. Ho van registrar tot, però només van trobar les monges espantades, i les van fer marxar. Van assaltar altres convents, com el de les carmelites, que buidaven i es convertien en menjadors comunals, en escoles o en comitès de barri. S’ha dit que dues de les monges d’aquest convent van penjar els hàbits i es van unir al comitè per treballar per la revolució. Quan es va confiscar la Maternitat de Barcelona, que llavors era un orfenat, també van desallotjar les monges, però la Conxa ja era al front. Temps després s’adonaria que no tot el que es va fer aquells dies era correcte, però allò era una revolució, i com a tal van actuar. Els movia un ideal i la força de ser joves. No hi havia temps per la reflexió.

A començament d’agost es va formar una centúria amb la colla del barri. Es deia Los aguiluchos de les Corts, eren tots voluntaris i dels cent soldats només hi havia set dones. Es van organitzar a Pedralbes i se’n van anar al front sense tenir temps de rebre cap mena d’instrucció. Anaven amb camions i el seu destí era Casp, però el camió de la Conxa va fer una marrada perquè un dels nois els va convèncer d’anar al seu poble a cremar l’església. Un cop allí, ja van trobar les fogueres preparades, però gent més assenyada i menys impetuosa que ells els en va dissuadir argumentant que perillaven les altres cases.

La carretera fins a Casp era plena de camions carregats de voluntaris. Els soldats vivien l’eufòria del moment i cridaven i cantaven d’alegria. Hi havia dones que també s’havien afegit al grup només per estar al costat del marit o per tenir cura del fill. A Casp, estaven tan exaltats que fins i tot quan els avions els metrallaven ells responien engegant trets a l’aire amb un fusell ridícul. El grup de la Conxa el van destinar a La Zaida, un poble de pastors i pagesos de Los Monegros, camí de Belchite. Havia estat dels feixistes, que s’havien rendit feia uns dies. La seva columna era dirigida per un militant de la CNT del ram de la fusta anomenat Ortiz, que la Conxa ja coneixia. A La Zaida, a més de perdre molt el temps esperant que els duguessin al front, es dedicaven a fer instrucció i guàrdies en els llocs més estratègics del poble. Ella volia practicar amb el fusell, però cada cop que disparava queia enrere de l’impuls. No hi havia trinxeres ni cap mena de servei. Dormien a la casa dels pagesos i menjaven amb ells. Parlaven d’atacs hipotètics que no arribaven mai, feien la vida quotidiana i, sobretot, esperaven. La moral era molt alta; tothom comptava de guanyar els feixistes i després anar a salvar els portuguesos de la dictadura de Salazar.

Un dia arriba l’ordre d’atacar Belchite. Pel camí, en un poble anomenat Azaila, la Conxa va trobar el seu germà, el Pepe, que era voluntari a l’artilleria. Van passar la tarda fent quilòmetres per un camp d’oliveres; no sabien on anaven ni van veure mai l’enemic, només sentien els trets i s’acotxaven per esquivar-los. Com més avançaven, més ensopegaven amb les pertinences dels feixistes: llaunes, roba, cascos, restes de menjar, però ells eren invisibles. Se’ls va fer de nit mentre pujaven un turó. A la matinada, quan hi eren a la vora, els van fer retornar per falta d’armes. La retirada va ser dantesca. Sentien els trets a l’esquena i ells corrien sense veure qui els empaitava. De cop i volta un company queia a terra, abatut pel nores, fins que van arribar al lloc de la Creu Roja i es va acabar l’atac. Durant la retirada, la Conxa va trobar un amic del barri que era a terra, molt malferit. Va fer pujar els de sanitat i el van recollir. Anys més tard, la Conxa va trobar un familiar del noi, que li va dir que li havia salvat la vida.

Una de les incursions que la Conxa va fer des de La Zaida va ser el que s’anomenava una «descoberta», que consistia a inspeccionar a quina distància era l’enemic. La Conxa va anar a Quinto de Ebro, una posició feixista forta. Va caminar quilòmetres amb espardenyes, que es desfeien a trossos pel camí pedregós de les muntanyes; se les lligava amb herbes, però va arribar a Quinto pràcticament descalça. Es van enfilar a un turó. Cada cop n’hi havia més que es quedaven pel camí, extenuats o perduts. Fins que la Conxa i pocs més van aconseguir arribar. Van veure l’enemic de lluny i van tornar al poble. Els peus li sagnaven i els va haver de dur quinze dies embenats.

A La Zaida hi va ser cinc mesos: estava farta i avorrida de no fer res mentre pensava en la feina que, segur, hi havia a Barcelona. Fins que li van donar un permís per tornar. A Barcelona hi havia conflictes en un forn col·lectivitzat on desapareixia el pa. Ella s’hi va estar uns dies per controlar què passava. Després va entrar a la Maternitat, que estava dirigida pel mestre de l’escola racionalista Fèlix Carrasquer, amb l’ajuda de Pepita Grau, tots dos molt amics de la Conxa.

La Conxa tenia uns trenta nens a les seves mans. Les edats oscil·laven entre tres i set anys. Dormia amb ells en una sala i els havia de llevar, rentar, alimentar i entretenir durant tot el dia. Eren criatures orfes o abandonades que necessitaven afecte més que cap altra cosa; se li arrapaven a les cames i no la deixaven i ella, emocionada, es posava a plorar de tanta tristesa com sentia. Fins que no va poder resistir més aquesta situació i va tornar al front.

Almudévar era un lloc més seriós que La Zaida. Hi havia les brigades internacionals i l’artilleria, però aquí també feien ben poca cosa, més que res esperar. Estaven situats dalt d’una muntanya. Dormien en barracons, sobre la palla, homes i dones barrejats. Era l’hivern i feia molt de fred. Un cop al dia els donaven el ranxo, que arribava amb camions i havien d’anar a buscar a la carretera. Tenien tanta gana i els venia tan bé l’escalfor d’un plat de cigrons que la majoria de vegades s’ho acabaven tot allí mateix, a peu de carretera, i tornaven als barracons amb les olles buides. I ja no sopaven. L’armament era escàs i quan disparaven no sabien mai on adreçar els trets perquè l’enemic també era invisible, aquí. No hi havia cap tipus d’higiene. La Conxa va agafar sarna i la van portar a l’hospital de Lleida, i d’allí a Barcelona. Ja no tornaria al front. Tant a La Zaida com a Almudévar no va veure mai l’enemic perquè a l’últim instant els ordenaven la retirada amb l’argument que no tenien prou armes o municions per continuar atacant.

De tant en tant, entre les dones que anaven al front s’hi barrejaven prostitutes i els soldats van agafar tota mena de malalties. Els caps de les divisions van fer marxar les dones perquè deien que hi havia més baixes per malalties venèries que pels trets, i van donar l’ordre que passessin a la rereguarda. Va ser un cop molt fort per elles, que van lluitar pels seus drets d’igualtat, però moltes, cansades, es van retirar. La Conxa va discutir molt amb l’Ortiz perquè no estava d’acord amb la resolució, però, finalment, van militaritzar el front i les dones poca cosa hi van poder fer sinó marxar.

Un cop a Barcelona, la Conxa va retrobar el seu germà, que li va parlar d’uns antics tallers de material sanitari que havien requisat per convertir-los en una fàbrica d’armament. S’anomenaven Talleres Notario, del barri de Sants. La propietària era una dona que primer van col·locar a la secció de verificació, però des del parc d’artilleria es queixaven que les beines venien defectuoses i es va sospitar d’ella. La dona va negar qualsevol boicot, però el comitè va resoldre en assemblea que es quedés a casa i cobraria igualment el sou com si fos la directora. S’hi va avenir i va cobrar puntualment cada mes; ella els ho va agrair ajudant els treballadors que, més tard, quan Franco retornava les fàbriques als amos, es van quedar sense feina. Alguns dels obrers hi van continuar treballant i li va oferir un lloc a la Conxa, però ella va trobar una altra cosa.

Durant el període de guerra, els treballadors van convertir el taller de vint persones en una fàbrica d’uns dos-cents operaris. La majoria eren de la CNT, però també n’hi havia de la UGT, i un capellà que no va dir mai que ho era. Tots es van entendre molt bé. Van construir una nau i un pis superior amb unes oficines. Es va constituir una cooperativa per als treballadors i un estraperlista els procurava menjar, fins que va desaparèixer perquè li pagaven el preu just i no el de l’estraperlo. Després els van donar vals pels menjadors. En un principi es pretenia que tothom cobrés el mateix sou, però hi va haver problemes i finalment el director tècnic va cobrar més. La fàbrica s’havia especialitzat en beines de bales. La Conxa hi va entrar en l’època que es rumorejava el boicot i ella va substituir la propietària en la secció de verificació. Les decisions es prenien per comitè i ella era l’encarregada d’escriure les actes, cosa que, anys més tard, li hauria pogut costar l’empresonament, o fins i tot la mort, si l’atzar, o l’amor, no hi hagués intervingut.

L’ 1 de maig de 1937 no es va celebrar el dia dels treballadors perquè l’ambient estava tan enrarit entre comunistes i anarquistes que el govern va prohibir qualsevol manifestació per por que en passés una de grossa. El dilluns, dia 3, la guàrdia d’assalt va entrar a l’edifici de la Telefònica, a la plaça de Catalunya, on la majoria dels treballadors eren de la CNT. Es va iniciar un combat. Els estalinistes pretenien desbancar l’hegemonia anarquista i juntament amb els guàrdies d’assalt van prendre altres punts estratègics dels obrers. A partir d’aquí es van enfrontar comunistes i anarquistes i la lluita es va estendre pel centre de la ciutat, sobretot per la plaça de Catalunya i la Rambla, on hi havia el quarter general del PSUC, a l’Hotel Colón, i el del POUM (Partit Obrer Unificat Marxista), al Cafè Moka. El Govern volia treure les milícies per posar l’exèrcit popular. La guàrdia civil disparava sense miraments. La gent es defensava amb les poques armes que tenia, però van omplir la ciutat de barricades.

Els comunistes acusaven el POUM de col·laborar amb els feixistes, mentre que el POUM acusava els comunistes d’acaparar les armes i els aliments. Es pretenia enfonsar el moviment llibertari, la revolució, els sindicats i que els comunistes, amb consignes de Moscou, portessin la batuta de la guerra. La confusió era molt gran. Ningú es fiava de ningú i ningú no sabia qui era l’enemic. Les presons s’omplien molt de pressa, la majoria eren improvisades i els detinguts s’amuntegaven en habitacions sense cap tipus d’higiene. Els estalinistes tancaven la gent en el que es va anomenar les «txeques», uns centres d’interrogatori en pèssimes condicions. El nom prové de la primera policia política creada per Lenin l’any 1917. Les «txeques» van causar terror entre la gent perquè se sabia que es torturava i alguns ja no en sortien vius.

Durant els dies que va durar el conflicte, la guàrdia civil disparava a qualsevol i els membres del POUM eren executats sense gaires miraments. Barcelona era una ciutat fantasma. De dia, la gent procurava no circular pels carrers. Els botiguers havien abaixat les persianes i començava a escassejar el menjar. El dia 5 de maig el govern central, que residia a València, va enviar cinc mil guàrdies d’assalt per controlar la situació. El dia 8 s’acabaven els enfrontaments al carrer, però la tensió entre els partits d’esquerra duraria fins al triomf de Franco. A Barcelona hi van morir més de dues-centes persones i unes cent a la resta de Catalunya, especialment a Reus, Tarragona i Vic. Tot aquest temps, el president Azaña estava refugiat al palau de la Ciutadella, seu del Parlament català, però el dia 7 el van traslladar a València.

A la Conxa, els fets de maig la van agafar a la fàbrica d’armament i no va viure de ple les lluites del carrer. Però el barri de les Corts estava incomunicat i en una reunió del comitè de barri la van fer anar al comitè regional de la Via Laietana a rebre informació. Anar a la seu de Laietana era un risc, perquè tots els centres de la CNT estaven controlats i precisament aquell es trobava al davant de la delegació de policia. Però la Conxa era una dona i els anarquistes confiaven que passaria més desapercebuda i podria entrar sense problemes. Una amiga seva, la Presen Carrasquer, una de les mestres de l’escola Eliseu Reclús, es va oferir per acompanyar-la, i un noi italià anomenat Saboritti va posar el cotxe a la seva disposició. Però aquest cotxe era una mena de tanc, ben lluny de passar desapercebut: Saboritti l’havia folrat amb llaunes per esquivar bales i semblava més un artefacte de guerra que un vehicle normal. Però eren joves, no tenien por de res i ho van intentar. Tan bon punt van enfilar el carrer els van començar a disparar, no tan sols la policia sinó des de tot arreu. La Conxa va caure ferida; se li van incrustar al cos trossos de metralla —o del mateix cotxe que s’anava desfent— i fins fa ben poc encara en duia un a la cuixa. El company va rebre una bala al cap, només la Presen va sortir-ne bé. El cotxe va ser atacat per totes bandes, fins i tot amb bombes, i va quedar fet miques al mig del carrer. Per sort, ells ja no hi eren. La policia els va detenir. Van dur Saboritti a l’hospital i s’hi va passar quasi un any. A la Conxa la van portar a l’Hospital Clínic, però mentre els metges parlaven es va escapar i va tornar a les Corts. A la Presen la van portar a comissaria. Finalment van veure que no duia armes i la van deixar anar.

A partir dels fets de maig els anarquistes, i més concretament la Conxa, van perdre la il·lusió. S’havia lluitat per canviar la societat i tot se n’anava en orris per culpa de lluites entre partits. La CNT es va tornar a reorganitzar, però ja no hi havia l’eufòria del començament de la guerra. El govern enviava al front els soldats de lleva i moltes famílies havien perdut els homes. Les notícies de la guerra no eren bones: es perdien posicions i la gent estava trista. El menjar escassejava i les consignes revolucionàries havien desaparegut. Els obrers ja no eren els amos de la ciutat i els que anaven contra la República es veien amb cor de parlar-ne malament. Es notava que tothom estava cansat de la guerra.

En tot aquest temps la Conxa havia tornat a les Corts i vivia amb un company del barri en un pis del carrer Cabestany. S’havien conegut a l’escola racionalista, havien anat junts al front de La Zaida, però ell, després de militaritzar els soldats, havia passat a un altre front i només es veien quan venia de permís. Aquells dies la Conxa vivia un ritme frenètic. Passava tot el dia fora de casa: feia el torn del matí a la fàbrica, a la tarda tenia reunions de comitès i, quan podia, anava a estudiar a una escola d’adults. Quan sonaven les sirenes dels bombardejos no s’amagava a cap refugi sinó que, instintivament, anava a casa dels seus pares o al comitè. Si el bombardeig l’enganxava a la fàbrica, conduïa els treballadors al refugi, però es quedava amb els companys llibertaris a vigilar. Dormia poc i estava esgotada, necessitava allunyar-se de la fàbrica i de l’ambient de la ciutat. L’estiu del 1937 li van donar uns dies de vacances per anar a Vila-rodona, prop del monestir de Santes Creus, a descansar a casa de la mestra del poble, la Rosario, que era la germana de l’amo dels Federals. Va ser un estiu de menjar avellanes encara tendres, de visitar el monestir, de prendre el sol, de xerrar amb la Rosario… Es van tornar a trobar quan la guerra no pronosticava res de bo per al bàndol republicà. I allí, juntament amb l’alcalde del poble i la seva dona, van decidir que, si arribava el moment de fugir, marxarien junts.

Mentrestant, els llibertaris van organitzar les col·lectivitats i l’Escola de Militants d’Aragó, que recollia els fills dels militants que eren al front. La Conxa es va estar uns dies a Montsó, visitant una d’aquestes escoles dirigida pel seus amics, Fèlix Carrasquer i Pepita Llopis. El dia de l’arribada va coincidir amb la matança del porc. La Conxa no havia vist mai res de semblant. El poble era una festa. La gent cantava, reia i ballava mentre preparaven les botifarres, com si la guerra no existís. I aquesta imatge de camaraderia i il·lusió és una de les coses que li han quedat gravades per sempre. Però, precisament l’endemà, Montsó va rebre un fort bombardeig que va causar moltes víctimes. A ella la va atrapar a casa dels pares dels Carrasquer. Part de la cuina es va esfondrar i van quedar atrapats durant una bona estona. Ella i els seus companys van anar de seguida a l’hospital, que havia quedat molt malmès, i van ajudar a evacuar els morts i els ferits com van poder. La Conxa no es podia treure del cap les escenes d’alegria i germanor del dia abans. ¿Com podien canviar tan de pressa les coses?

Quan va tornar a Barcelona ja es veia la derrota a la cara de la gent. Els que venien del front deien que la República s’enfonsava, però ells no s’ho volien creure. Després de la batalla de l’Ebre, a mitjan novembre del 38, només quedaven cent mil homes sense a penes armes, perquè el reforç de Rússia s’havia estancat a la frontera, tancada per ordre del govern francès. Franco avançava molt de pressa i ni tan sols va respectar la treva del dia de Nadal que demanava el Vaticà. El 26 de desembre de 1938 l’alcalde de Vila-rodona, la seva dona, la filla, la Rosario, la seva germana i la Conxa es van trobar a les portes de Barcelona, rumb al nord. L’alcalde conduïa una tartana amb la mula, i les dones anaven a dalt, llevat de la Rosario i la Conxa, que caminaven al costat. La tartana anava atapeïda de les pertinences que duien entre tots i que, al final, perdrien pel camí. Van sortir en caravana al mig de camions, cotxes oficials, motos o simplement gent desesperada i soldats que marxaven a peu. Famílies senceres amb sacs i maletes a l’esquena, dones amb criatures petites al coll, homes que arrossegaven carretons plens fins a vessar, vells que es quedaven a mig camí. La gent encara tenia l’esperança de poder passar la frontera i salvar les quatre coses que havien arreplegat. Però a mesura que pujaven, la cuneta s’omplia de sacs esparracats, maletes esventrades, roba, llibres, fotografies i records íntims que es perdrien per sempre.

La caravana seguia el seu curs, lent i feixuc, cap a la frontera. De tant en tant, els avions alemanys els metrallaven i la gent es llançava a la cuneta. Alguns ja no s’aixecaven. La Conxa i els seus van passar una nit al ras, estirats a terra. Van menjar les avellanes que un any abans ella havia tastat per primera vegada a Vila-rodona, però ara tenien un altre gust.

A Girona, l’alcalde, la seva dona i la filla es van quedar amb la tartana; les altres van aturar un camió i van anar a Figueres, i d’allí a Garriguella, on la Conxa tenia el company en un quarter. El noi volia que la Conxa es quedés i ella l’intentava convèncer que passés la frontera. No es van posar d’acord i cadascú va seguir el seu camí. Van tornar a Figueres. Els va atrapar un dels bombardejos més forts, però en van poder sortir il·leses. Un cop acabat, van aturar un camió de soldats i van marxar a Portbou, on havien quedat amb la resta del grup. Van estar-s’hi dos dies, primer esperant la tartana i després esperant que els deixessin passar. En tot aquest temps no va deixar de ploure.

Portbou estava envaït de gent que buscava un sopluig. Ningú tenia un lloc per dormir i anaven desesperats, morts de son, de gana, de cansament i sobretot de fred. La gent es tapava amb mantes o amb el que podia, però la pluja ho amarava tot. Al final, el grup de la Conxa va trobar un cobert per dormir; ja era ple, algú els va donar papers de diari per tapar-se, però no servien de gran cosa. Quan havien agafat el son els van fer marxar perquè arribaven soldats, que tenien preferència. Van voltar d’esma pel carrer, igual que centenars de persones que no sabien on anar. La Conxa va veure un balancí en una casa que semblava buida. Hauria donat qualsevol cosa per seure-hi, però no es va atrevir a entrar-hi. Al cap d’una estona els van fer entrar en una casa requisada. I la Conxa va veure el balancí que havia somiat. Però també els van treure d’allí.

En fer-se de dia, ja no els quedava res per menjar i van tornar a voltar pels carrers, fins que van sentir una olor de guisat i van córrer cap aquella direcció: a l’entrada d’una casa, unes dones repartien un plat de mongetes als refugiats. Al vespre van aconseguir ranxo d’un grup de soldats i un d’ells li va passar d’amagat un tros de formatge. Però arribava la nit i tornaven a estar sense un racó per dormir. Encara plovia, però la gent ja s’hi havia acostumat i l’aigua els regalimava per la cara, pels cabells, pels vestits… Ningú no es queixava.

Finalment van passar la frontera, però la policia només va permetre el pas a les dones i les criatures. La gent plorava i s’abraçava al marit, al germà, al pare, sense saber on ni quan es tornarien a veure. L’ alcalde de Vila-rodona es va quedar a Portbou amb la tartana i gairebé totes les pertinences, confiant que aviat obririen la frontera i es podrien reunir. Però aquesta tartana es va quedar per sempre més a Portbou i la Conxa ho va perdre tot.

Un cop a França, van conduir les dones amb camions fins a l’estació i les van fer pujar en un tren. Ningú no els va dir on anaven. El tren es dirigia cap al nord i cada vegada feia més fred. No els donaven menjar, ni els deien res. Van passar dos dies amuntegats dins del vagó. Les criatures es posaven malaltes i ploraven. Per sort, en moltes estacions van trobar gent del poble que els donava menjar i aigua per les finestres. Elles els preguntaven cap on es dirigien, però ningú no en sabia res. «Sembla que ens portin a Sibèria», era la frase que es repetia.

Per fi van arribar a Lievin, un poble de miners prop de Bèlgica. Quan van baixar del tren, exhaustes i afamades, es van trobar un cordó de gent que els donava la benvinguda. No van entendre res, però es van deixar portar. Els van conduir a l’alcaldia i quan van obrir la porta es van trobar amb una sala plena de taules parades amb estovalles blanques i tota mena de menjar fumejant. Les dones no podien creure el que veien. Tothom plorava i es llançava a agafar qualsevol cosa per dur-se a la boca. Era com un somni. Semblava impossible que després de passar dos dies tancades en uns vagons com bèsties, les rebessin com a senyores. L’alcalde de Lievin, que era comunista, va influir perquè la rebuda i el tracte als refugiats espanyols fos excel·lent. La idea era repartir-les per les cases del poble, però hi va haver ordres que això no podia ser. La Rosario, que estava delicada, es va quedar a casa de la mestra del poble i les altres en una sala que els havien preparat. Tenien cuineres que els feien uns àpats boníssims i dos dies a la setmana disposaven d’una sala de cinema gratuït. Al cap de nou mesos, a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial, les van ficar en un tren tot dient-los que les retornaven a Espanya. La gent es va revoltar, fins i tot n’hi va haver dues que van saltar per la finestra. Finalment les van conduir al camp d’Argelers.

Entretant, el pare de la Conxa no volia marxar de Barcelona perquè hi tenia la dona i la seva filla, l’Anita, que no podia desplaçar-se tan lluny. Les altres germanes petites ja havien passat la frontera l’any 1938 per anar a una colònia francesa. Durant la guerra el Joan havia estat a les patrulles de control que vigilaven el barri, i encara que les va deixar perquè no li agradaven, aquest fet era suficient per estar fitxat pels franquistes i si l’agafaven era home mort. Finalment el van convèncer i va marxar sol. La Librada i l’Anita van abandonar la casa pairal per por dels escorcolls i es van instal·lar de rellogades en una habitació d’una casa. D’aquesta manera van perdre la casa pairal per sempre.

El Joan va viure vint anys a França, primer a Rouen, on treballava en una fàbrica, però la major part del temps la va passar a Vilafranca de Conflent, ben a prop de la frontera, i sempre amb l’esperança de poder tornar a casa com més aviat millor. Les altres filles ja les havien retornat a Barcelona i, una vegada, van anar totes a veure’l. La guàrdia civil va fer els ulls grossos, però quan van voler repetir-ho no les van deixar passar. Precisament, aquesta vegada havien deixat l’habitació i anaven carregades amb tot el que tenien per quedar-se a França. I es van trobar altre cop a Barcelona, sense casa i sense res. El pare de la Conxa s’enyorava molt i, finalment, la família va decidir que passés la frontera a peu. S’havien de trobar a Figueres i li havien fet la recomanació que, en cas que la policia l’aturés, no havia de dir ni una sola paraula en francès. Una de les poques paraules que sabia era «gare». I va ser, precisament, l’única que va dir quan la policia el va detenir per la muntanya. «¿De dónde viene usted?», «Gare, gare», va contestar ell atabalat. I el van empresonar.

El cert és que un home que hagués format part de les patrulles de control anarquistes era automàticament afusellat. Però ell va tenir sort. El van tancar a la presó de Figueres i al cap de poc el van traslladar a la Model de Barcelona. En poc temps va deixar de ser l’home fort i valent per convertir-se en un vençut. Havia perdut la memòria i malgrat que ben aviat va anar a casa de la seva filla petita, ja no es va recuperar i al cap de dos anys es va morir.

El destí del Pepe, el germà de la Conxa, va ser més tràgic. Alguna vegada ella havia escrit a la família demanant-ne notícies. Per la seva banda, el pare, tot i que era gairebé analfabet, també havia escrit demanant pel seu fill. Va rebre una carta, i va entendre que el Pepe era a Marsella, quan, de fet, era la Conxa la que hi era. Finalment ella va rebre una carta de la seva mare que li deia que uns amics li havien notificat la desaparició del Pepe a la retirada de l’Ebre. La dona, per por de possibles escorcolls, va llençar tots els papers i documents que li havien passat i no van poder reclamar res ni mai no van saber on s’havia mort.

La Rosario i la Conxa van arribar a Argelers amb un centenar de dones més. Eren les primeres que hi entraven de tres mil que van arribar a ser-hi. Van ocupar la part que havia estat destinada als homes. Hi havia uns barracons de fusta muntats damunt la sorra de la platja, però no existia cap tipus d’organització. La Rosario parlava correctament francès i per això la van nomenar cap de la secció de les dones del camp; a ella, la seva ajudanta. Era l’hivern, feia molt de fred i la primera cosa que van fer va ser escalfar aigua en unes calderes per barrejar-hi llet condensada; després, les dones es van repartir pels barracons. La Conxa i la Rosario dormien en un que tocava a la carretera, on van instal·lar la intendència. Al matí arribaven els camions amb roba i menjar i elles es passaven el dia fent llistes de gent i de tot el que hi entrava i en sortia. Cap no es podia moure d’allí, tan sols les que reclamava algun familiar o les que aconseguien un treball. La vigilància era contínua. El camp estava tancat amb filferros punxeguts i ningú no en podia sortir. Les dones, com els homes que eren a l’altra banda, passaven el dia sense fer res. Passejaven, jeien i dormien damunt la sorra. A poc a poc es van organitzar.

A la banda dels homes s’havia format un equip que anomenaven «els enginyers»; eren paletes, manobres, fusters o lampistes que de tant en tant hi anaven a arreglar o construir el que convingués. Els van instal·lar uns llits amb quatre pals i una fusta i els van confeccionar matalassos de palla. Una vegada hi va haver un temporal d’aigua i vent, i el mar va pujar fins als barracons i se’ls va endur. Era de nit i va sorprendre les dones dormint. L’aigua en va arrossegar unes quantes fins al mar. Se sentien els crits, però no es veia res; algunes dones es van llançar a l’aigua a recuperar els seus fills i les en van treure com van poder. Aquell mar era infecte. Als primers temps, quan encara no havien construït les latrines, els homes hi havien fet les necessitats i havia quedat tan sobreeixit que quan les dones hi van anar encara era irrespirable. Estava prohibit banyar-s’hi, però moltes ho feien d’amagat perquè era l’única manera de rentar-se. La gent agafava tota mena de malalties, sobretot diarrees que no es curaven. Anar a l’hospital no era gaire encoratjador perquè poques en tornaven vives.

El camp estava vigilat dia i nit per gendarmes i soldats senegalesos. De vegades, aquests es deixaven enredar i toleraven que la Rosario, que era la directora del camp, els donés conversa. La Conxa també s’hi apuntava. El que no sabien els senegalesos era que mentre ells parlaven algun home s’esmunyia per sota els filferros i podia visitar la seva companya. D’aquesta manera la Conxa va poder veure el seu nòvio de Barcelona, que s’havia escapat del camp de Saint Cyprien, a pocs quilòmetres. Els senegalesos eren fàcils d’acontentar i reien per qualsevol cosa, però eren terribles quan s’enfadaven i quan descobrien un engany. Un cop la Conxa va veure com apallissaven fins quasi a la mort dos homes que havien enxampat visitant dues refugiades.

De tant en tant, els altaveus del camp animaven les dones a tornar a Espanya, amb la seguretat que serien respectades i amb el premi d’una barra de pa que els donaven tan bon punt sortien del camp. L’ únic que havien de demostrar era que estaven netes de cap acte de sang. Però això era una cosa molt relativa, perquè per Franco un anarquista o un comunista no tenia mai les mans netes de sang, encara que no n’hagués vessat ni una gota.

La Conxa es va estar a Argelers nou mesos, que van coincidir amb tot l’hivern. A la Rosario la va reclamar un amic que finalment va ser el seu home. La Conxa va poder sortir gràcies a la Fifí, una noia francesa que havia treballat amb ella a la fàbrica de material de guerra. Vivia a Marsella i confeccionava pantalons militars. I ella s’hi va afegir. El consolat mexicà donava deu francs cada dia als refugiats i això ajudava la Conxa a tirar endavant.

La casa de la Fifí es va convertir en un refugi de molta gent que s’escapava, no tan sols del feixisme espanyol sinó també de la guerra que es desencadenava a Europa. Una de les que hi va anar va ser la Rosario, i el pare de la Conxa, que s’havia escapat d’un camp de concentració. Poc després hi va arribar un amic de la Conxa. Passaven gana i en aquell barri ben aviat van desaparèixer els gats. Un dels companys del pis, que era cuiner, en va agafar un i el va tenir dos dies a la vinagreta abans de cuinar-lo. Va ser l’única vegada que la Conxa va menjar gat, i en aquell moment li va semblar deliciós.

Cada vegada hi havia més gent, al pis. La policia acostumava a fer escorcolls buscant refugiats sense papers; ella i la Rosario van decidir anar a un refugi que havia organitzat el consolat mexicà en un castell als afores de Marsella. El de les dones s’anomenava Montgrand i el dels homes Reynarde. Dormien en una sala immensa plena de lliteres i els donaven ranxo per menjar, però tenien la llibertat de sortir, encara que la Conxa i la Rosario no ho feien mai perquè no tenien diners ni cap lloc on anar.

Mentrestant, el company de la Conxa va passar la frontera amb el seu batalló i va estar a Saint Cyprien. Havien fet llistes per anar a Mèxic i ell hi havia apuntat la família de la Conxa per exiliar-se tots junts. Però ella no volia marxar ni veia clar de continuar la relació. Finament ho van deixar estar.

Mentre la Conxa era al castell, van demanar voluntaris per treballar a la infermeria del camp dels homes. No hi havia ferits, però sí molts tuberculosos i malalts de reuma. En tenien cura dos metges i un practicant madrileny, Isidoro Alonso; ella ajudava a netejar malalts, a vestir-los i al que convingués. Els metges van acabar marxant a Amèrica però l’Isidoro es va quedar al capdavant de la infermeria amb ella. I així es van fer nòvios. Poc després la infermeria es va tancar i se’ls va oferir la possibilitat d’anar a un poble dels Alps francesos, on ell podria fer de practicant en una fàbrica. Ho van acceptar. Però la Conxa no hi feia res, allí, i no suportava la inactivitat, ni l’ambient gèlid. No parava de nevar tot el dia i la neu i el fred es filtraven per les esquerdes dels barracons i allò no la deixava viure. La Conxa tampoc veia que aquell home fos algú per compartir-hi la vida. No tenien gaires afinitats: ell era socialista, ella anarquista i sempre estaven xocant. Tot i així va quedar embarassada i aquest cop no va poder avortar. Es trobava molt malament, vomitava tot el dia i desitjava ser ben lluny d’allí. Finalment van decidir tornar a Marsella; els castells de refugiats ja no hi eren i va entrar en un local dels quàquers americans, un moviment cristià que ajudava els refugiats. Hi havia molts jueus i ella va compartir habitació amb una dona i una nena que anaven a Israel. A l’hora del part la van portar a l’hospital. Va tenir un nen a qui va posar el nom de Ramon. A partir d’aquest moment només va viure per tornar a Barcelona.

Al seu company el van convèncer per anar a la França ocupada amb les companyies de treball obligatori. La seva idea era anar cap al nord i arribar fins a Rússia. Encara la va acompanyar a l’estació de tren i al cap de poc li va escriure una carta, però ja no en va saber res més. La Conxa va aconseguir els papers per tornar a Espanya. Anava amb tot un grup de repatriats, la majoria dels homes emmanillats. A Portbou l’esperava una amiga, companya d’un amic de militància. La noia li va donar cent pessetes per poder tenir un lloc sola, però es tractava de convèncer també la guàrdia civil, i això era més complicat perquè el salconduit que duia començava així: «La que dice llamarse Concha Pérez, indocumentada y sin avales, soltera y con un hijo…». La Creu Roja va parlar amb ells i la seva amiga els va dir que la Conxa era una bona noia, que no havia fet mai mal a ningú, que viatjava amb un nadó i que necessitava estar sola en benefici del nen. I ho va aconseguir. Ella està convençuda que el seu fill, que llavors tenia tres mesos, li va salvar la vida.

Van passar la frontera sols i la guàrdia civil la va prendre per una mare innocent que viatjava com una particular. L’única condició que li van posar va ser que, un cop a Barcelona, s’havia de presentar a la policia. I així ho va fer, conscient que en qualsevol moment podrien saber qui era i què havia fet. Si ho descobrien estava perduda per sempre. No li van trobar mai cap antecedent, però una vegada van escorcollar el pis del carrer Cabestany, on havia viscut amb el seu company i altres membres de la FAI. En aquells moments hi vivia una amiga seva. Els falangistes ho van regirar tot, però no van trobar res, fins que un d’ells va sacsejar un llibre i d’entre els fulls va saltar una acta signada per la Conxa que pertanyia al comitè de la fàbrica d’armes. El noi va somriure satisfet. Els escorcolls es van repetir i el noi sempre era el mateix. L’amiga de la Conxa no deia mai res, però notava que aquell falangista hi anava més per ella que per buscar algun antecedent. I aquest fet va salvar la Conxa de la denúncia.

La Conxa va entrar a Barcelona el setembre del 1942. La van venir a rebre a l’estació de França les seves germanes. Vivien rellogades amb la mare en un pis de les Corts i ella s’hi va afegir i durant força temps van dormir cinc persones en un mateix llit.

Barcelona era una ciutat trista i fosca. La gent tenia por. Es parlava d’afusellaments de coneguts, de gent que fugia per les muntanyes, d’emigrants que passaven la frontera clandestinament. Trobaves antics companys pel carrer i no sabies què fer perquè ningú no sabia de quin bàndol era. Una vegada la Conxa es va creuar amb un amic, el García, que feia molt de temps que no veia. Es van mirar, però tots dos van continuar unes passes, dubtant d’aturar-se o no. Finalment van recular i es van abraçar al mig del carrer.

La Conxa no era una dona poruga. Els primers dies de ser a Barcelona va anar a comprar a la farmàcia del barri de les Corts, prop del pis on havia viscut. L’amo era un home que ja abans de la guerra havia mantingut sempre una postura dretana. Es coneixien de tota la vida i ella hi havia discutit molt. Ara la balança decantava a favor d’ell i tots dos ho sabien. Van estar parlant. L’home li va dir que no havia d’haver marxat, que no passava res. La Conxa era conscient que en qualsevol moment la podia denunciar. Quan va arribar a casa i va obrir el paquet del medicament que havia comprat va trobar el paper segellat pertot arreu amb un timbre que deia «¡Viva Franco! ¡Arriba España!». Era la seva venjança. Però no va passar res més.

La Conxa no trobava feina i la família passava gana. En aquell pis s’acostumava a menjar moniatos bullits, però només en tocava un per cap. Ella criava el nen i es moria de fam. Un dia, abans de posar els moniatos a taula se’n va menjar un. Quan va ser el moment de repartir faltava una peça i tothom es mirava sense entendre res. Fins que ella va confessar que se l’havia menjat. Tenir un fill petit no l’ajudava gaire a trobar feina i quan el nen tenia nou mesos va decidir tancar-lo a la Maternitat, el mateix lloc que en temps de guerra havien confiscat els anarquistes. La Conxa confiava que fos igual de polit que quan ella hi va treballar, però les coses, com a tot arreu, havien canviat molt. No ho va saber fins que, mesos més tard, va voler treure el nen d’allí.

Entretant la Conxa va retrobar amics, però tothom estava en condicions pèssimes i més aviat era ella que ajudava altra gent. N’hi havia molts a la presó i per ajudar-los es va posar en contacte amb un company, el Sánchez, que organitzava la venda de segells per recaptar diners. La casa del Sánchez era el punt de connexió, fins que, un dia que hi anava, la van avisar que la policia l’havia detingut i agafava tots els que s’hi acostaven. A poc a poc es van organitzar comitès locals i regionals. La policia feia els ulls grossos, però quan els tenia concentrats organitzava una batuda i els agafava tots.

A través d’una amiga, la Conxa va trobar una casa per fer feines. Era una família de pare català i mare alemanya que tenia dues nenes petites i la van tractar com si fos un d’ells. La Conxa anava cada dues setmanes a veure el seu fill, però només li deien que estava bé i la feien marxar. No se’n fiava i va decidir treure’l. Per tancar-lo allí havia hagut de demostrar que no el podia mantenir, però quan va demanar per treure’l va haver de demostrar tot el contrari, i les condicions eren les mateixes. Per sort, la gent de la casa on servia se’n van fer responsables. Quan finalment li van tornar el nen no la coneixia i estava mig mort. El va haver de dur a l’hospital, fins que es va refer. Després, el portava a casa d’uns amics que el guardaven i en sortir l’anava a buscar. Va trobar una habitació rellogada; el dia que hi va comparèixer amb el Ramon als amos no els va fer gaire gràcia, però el van acceptar. En aquella habitació va compartir llit durant un temps amb la seva amiga Pepita Grau, que també havia tornat de l’exili i no tenia un lloc per viure.

La Conxa havia d’anar cada diumenge al matí a presentar-se a la comissaria de Sarrià. La tenien en una llista de refugiats i només li posaven una creu i la deixaven marxar. Molts diumenges, després de la visita forçada, anava al Palau de la Música a sentir concerts gratuïts. Allí trobava antics companys, però ningú no s’atrevia a saludar-se perquè tothom tenia por. Les visites a comissaria es van espaiar; al final se’n va cansar i un dia va deixar de presentar-s’hi. I no va passar res.

La germana de la Conxa, l’Anita, es va trencar el fèmur en una caiguda. Des d’aquell dia va haver d’anar en una cadira de rodes i la Librada no la podia cuidar. Les germanes van decidir ingressar l’Anita al Cottolengo, però necessitaven alguna recomanació i la Conxa es va atrevir a anar a parlar amb l’alcalde de les Corts, un home de dretes que coneixia tot el seu passat revolucionari. L’home va estar content de veure-la i li va concedir el favor. I tampoc no la va denunciar. L’Anita va viure uns quants anys al Cottolengo, les monges li van rentar el cervell i es va convertir en una catòlica devota; cada cop que les germanes l’anaven a veure els deia que resava per elles.

La Conxa va aconseguir entrar en una fàbrica de perfumeria del carrer Provença. Però els dissabtes continuava a la casa de la família que la va ajudar mentre el seu fill jugava amb els nens. Un dia va trobar un amic de l’ateneu Faros dalt de l’autobús; es deia Maurici i ja havien simpatitzat quan eren joves. Aquella vegada només van tenir temps de creuar dues frases, però en un cert moment ell li va ensenyar la casa on vivia. Van passar uns quants dies i ella va decidir visitar-lo. Va ser així com es va convertir en el seu home; van viure junts trenta anys, fins que ell es va morir, tres anys abans que el dictador.

El Maurici havia estat comissari de propaganda de l’exèrcit republicà. El van fer presoner a Alacant, mentre esperava, amb milers de persones, un vaixell per marxar a l’exili. Aquest vaixell no va arribar mai i les tropes franquistes van fer presoner tothom. El van tancar al camp de concentració de Los Almendros, al cap d’una setmana el van traslladar al d’Albatera, després a la presó d’Alacant i finalment al Palau de les Missions, a Montjuïc, un lloc improvisat que suplia la Model, totalment saturada. Al cap de quatre anys el van deixar anar.

Quan va trobar la Conxa treballava en una empresa metal·lúrgica i també s’havia de presentar cada diumenge a la comissaria. Es van posar a viure en un pis de rellogats del Poble Sec juntament amb el Ramon. Van tenir la sort de poder comptar amb dues habitacions i de compartir pis amb una família amb la qual es van entendre molt. Al cap de quatre anys van decidir casar-se per poder cobrar «els punts», uns diners que el govern oferia als matrimonis i que augmentava segons el nombre de fills. La parella va anar a veure el rector d’una església del Poble Sec i el Maurici li va explicar clarament el que pretenien. «Si ens fan fer tota la comèdia del casament, continuarem com fins ara», va dir ell per abreujar. El rector li va posar la mà a l’espatlla i li va dir que l’entenia i que només faria la cerimònia mínima de l’enllaç. D’aquesta manera es van casar i van cobrar «els punts».

Una cunyada de la Conxa els va oferir un altre pis de rellogats al carrer Riereta. Totes les habitacions eren plenes de gent i fins i tot el menjador servia de dormitori. Cadascú menjava al seu espai i només es compartia la cuina i el servei. Hi vivien onze persones: la cunyada, que dormia sola, un matrimoni amb un nen, una mare amb dos fills i un home que era policia. El Maurici i la Conxa tenien un lloc propi i el seu fill un altre. Ell va instal·lar-hi una post llarga amb dos cavallets que feia de taula i que temps després serviria de taula de treball. El sofà es convertia en llit i cuinaven en un fogó de petroli. Cada habitació era com un pis i la seva servia, a més a més, de taller de costura. Sempre es van entendre amb tots els rellogats. Els diumenges anaven d’excursió a Montjuïc, les vigílies de festa es reunien a l’habitació de la Conxa i jugaven a cartes i parxís damunt la taula dels cavallets, i per les festes de Nadal preparaven uns bons dinars comunitaris. Eren com una gran família. Tothom sabia el passat de la Conxa i el Maurici i en una ocasió que va venir la policia a preguntar per un company, el policia del pis els va ajudar i no va passar res. Amb els anys, alguns rellogats se’n van anar i finalment van quedar tots tres sols, però tota la vida han conservat l’amistat.

A la Conxa i el Maurici la feina els anava més o menys bé, però cap dels dos no volia estar al servei d’un patró. Fins que un cosí d’ella que tenia una parada al mercat de Sant Antoni els va dir que es llogava la parada del davant. La van agafar. Era l’any 1953 i la Conxa no va deixar d’anar-hi durant més de cinquanta anys. Al principi venien mitjons i camises, però no els donava per viure. Fins que un amic els va passar els patrons d’uns calçotets que ell mateix confeccionava i a partir d’aquell dia van muntar un taller a casa. El Maurici tallava els patrons damunt la taula i la Conxa els cosia, primer amb una màquina de pedal, després hi va incorporar un motoret. Havia de fer els traus a mà i cosir els botons de la bragueta, fins que es va comprar una altra màquina que els confeccionava. L’últim toc de la planxa també el donava la Conxa.

Aquells calçotets de cotó van tenir molt d’èxit. Els patrons van passar de mà en mà i en poc temps hi va haver una estesa de calçotets per tot Barcelona. Van arribar a crear competència entre els companys i alguns d’ells es van convertir en autèntics empresaris. Però la Conxa i el Maurici no volien caure en aquesta roda i només van tenir una noia que els ajudava durant una època que no donaven l’abast. Venien els calçotets a la parada i durant un temps també en distribuïen per altres botigues. Treballaven dur, fins que al cap de dos anys va sortir la moda dels braslips i els calçotets artesans van passar a la història. La Conxa i el Maurici es van posar a vendre bijuteria; el seu racó es va dir «La parada del duro», perquè ho venien tot a cinc pessetes.

La Conxa se sentia feliç. Li agradava el tracte amb la gent, el moviment del mercat. Però havia de fer alguna cosa més per ajudar la classe obrera, els oprimits, els milers de presoners de Franco. Al mercat de Sant Antoni disposava d’un espai a la vista de tothom i el va aprofitar. ¿Qui s’imaginaria que allí els companys llibertaris intercanviaven informació? Ningú no va sospitar mai res i mentre les dones s’encantaven davant l’aparador farcit de fantasies, la Conxa tenia al seu costat algun enllaç, algun company que s’havia d’exiliar com fos, algú que duia un feix d’octavilles. La vida continuava sent grisa i trista, però la gent, a mesura que passaven els anys, s’organitzava com podia. Es tractava d’escapar-se de la policia i viure una mica tranquil.

En aquell temps, un grup d’anarquistes es reunien cada diumenge al bar Los pajaritos de la Ronda de Sant Pau, ara convertit en el restaurant Els ocellets. Podien arribar a ser una vintena de persones que seien a taula davant una gasosa o un vermut, com qualsevol grup d’amics, però en comptes, o a més a més, de parlar de futbol o del temps es passaven informació. La policia feia els ulls grossos i normalment no hi havia cap problema, però de tant en tant entraven al bar i ningú no s’escapava de la batuda.

Un cop Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, les coses van començar a agafar un altre rumb. Van néixer les associacions de veïns i la Conxa es va apuntar a la del Raval, el seu barri. Es va posar a la vocalia de cultura perquè era on hi havia els joves i preferia treballar amb ells abans que amb els grans. Més tard va entrar a la junta del casal de jubilats Josep Trueta. L’any 1976 es va celebrar una gran assemblea a l’església de Sant Medir per constituir-hi sindicats de la CNT. La Conxa i la Pepita Grau van organitzar el sindicat de comerç. Al començament eren deu afiliats, però van arribar a ser-ne vora cent.

Amb el pas dels anys, la Conxa ha sabut digerir tot el que li ha passat i no justifica les vel·leïtats que, en nom de l’anarquisme i amb l’esperit revoltat dels dies de la guerra, va fer molta gent. Ella ha lluitat sempre pels ideals d’una societat llibertària i sense govern, on la gent tingui igualtat de condicions. Els anys i l’experiència, però, l’han fet crítica i molt més reposada.

La Conxa ha col·laborat sempre amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, però la seva vida es va centrar en la parada del mercat de Sant Antoni: encara que la va traspassar l’any 2002, va continuar anant-hi tres dies a la setmana, fins que es va posar malalta. Aquell espai de poc més de metre i mig era com una petita casa. Els amics la passaven a veure, els companys de feina la saludaven i li portaven cafès, els joves que la volien entrevistar s’asseien darrere el mostrador i l’escoltaven. La Conxa necessita aquest contacte i s’adona de la importància de tenir amics que no la deixen. És una persona vital i molt forta, i amb sentit de l’humor. No li fa por res i no ha perdut cap dels ideals d’aquella època daurada d’ateneus i reunions clandestines. S’apunta a tots els actes que tinguin a veure amb la lluita obrera o que recuperin la memòria dels antics camarades: Ferrer i Guàrdia, Durruti… Sempre, malgrat les dificultats, amb un sentit positiu de la vida.