ENRIQUETA GALLINAT

Poc s’imaginava l’Enriqueta el dia que es va casar com una princesa amb el director d’El Noticiero Universal, apadrinats pel president Companys, que només cinc anys més tard hauria de fugir del seu país a corre-cuita. Poc podia pensar que travessaria la frontera a peu i li tocaria rentar plats en un restaurant, demanar almoina amb un plateret, fer de telefonista, anar a la verema de sol a sol, ajudar a treure les xarxes dels pescadors i plantar espinacs al seu jardí; tot per no passar tanta gana. La vida li va donar cent voltes, però sempre se’n va sortir. No va ser mai una dona submisa, com moltes de la seva època, sinó tot el contrari: ella va tirar endavant la família en els moments de dificultat.

Enriqueta Gallinat Roman va néixer el 9 de juliol de 1909 al barri del Raval de Barcelona, al carrer Ponent, actualment Joaquín Costa. Era un barri de menestrals, com els seus pares. Ell, l’Enric, era l’encarregat d’una pastisseria que es deia La Colmena i ella, la Pepita, tenia un taller de calçat a casa seva. La parella va tenir tres fills: l’Enriqueta, la Pepita, dos anys més petita que ella, i l’Armando, nou anys més petit.

Els Gallinat Roman eren una família que vivia còmodament. A casa tenien minyona i una bugadera que s’enduia la roba bruta. Els diumenges anaven a dinar al restaurant i un cop a la setmana al teatre. No obstant això, vivien amb les incomoditats de l’època: a casa no hi havia electricitat sinó gas i s’escalfaven amb el braser. Tot i així, l’Enriqueta tenia família que vivia millor, per exemple la seva cosina, que, com a cosa extraordinària, tenia una llar de foc al corredor que els escalfava la casa.

La Pepita era valenciana. Havia anat a escola, però, com gairebé totes les dones de l’època, es dedicava, sobretot, a la casa, al marit i als fills, sense pretendre res més. L’Enric, també valencià, havia nascut a Favara i era un home amb inquietuds polítiques i socials; el seu pare havia estat mestre i li havia ensenyat a parlar francès. Acostumava a anar a una taverna del costat de casa on es reunia la gent del barri que tenia inquietuds socials. Era soci del Centre de Dependents, una entitat laboral molt catalanista. En aquell temps Catalunya estava clarament dividida en dos blocs: les dretes, capitanejades per la Lliga Regionalista, i les esquerres, formades bàsicament pels sindicats. La societat estava revoltada: els obrers vivien en la més absoluta misèria, mentre que la burgesia continuava mantenint els privilegis. L’Enriqueta va viure una vaga perquè el govern havia augmentat cinc cèntims el pa, una despesa considerable si tenim en compte que la Pepita destinava dues pessetes a anar al mercat.

Els pares de l’Enriqueta tenien família a Buenos Aires que es guanyaven molt bé la vida. Sempre escrivien cartes animant-los a anar-hi, però l’Enric no n’havia fet mai cas, fins que un dia —llavors l’Enriqueta tenia quatre anys— va decidir arriscar-se. Van fer les maletes i se’n van anar a Amèrica. Però encara no havien passat vint-i-quatre hores a Buenos Aires que el pare ja en tenia prou. No li agradava la gent, ni la manera de viure, ni tan sols la manera de parlar. Havien deixat una casa magnífica i tota equipada, mentre que la d’allí no tenia res. Vivien en una planta baixa, al mateix edifici on la tia regentava un basar. El pare va entrar d’intèrpret de francès en un gran magatzem anomenat Can Gatichabes. La directora de la secció de modes, que era francesa, no sabia castellà i ell l’acompanyava a les cases de les clientes. I mentre la dona els ensenyava les mostres dels vestits perquè poguessin triar, l’Enric esperava pacientment fins que arribava l’hora de prendre mides i les apuntava. La mare es va posar a fer sabates gràcies al seu germà, que era l’encarregat d’una fàbrica de calçat.

Els oncles havien anat a Buenos Aires a fer fortuna. Es dedicaven a comprar terrenys i volien convèncer l’Enric perquè es dediqués als negocis. Es tractava d’anar cada diumenge al camp, on s’organitzaven subhastes de terrenys. Les famílies hi passaven el dia: mataven una vaca, la penjaven d’un arbre i se la repartien per dinar. Mentrestant, la gent comprava i venia. L’Enric no es va entusiasmar mai per aquest tipus de negoci, però els oncles van guanyar-hi molts diners perquè en els terrenys que van comprar van construir-hi la via del tren. Al cap de tretze mesos de ser a Buenos Aires, els Gallinat tornaven a Barcelona.

Van viure al mateix carrer, però en una altra casa, i el pare va poder entrar de funcionari a l’ajuntament. A l’Enriqueta li tocava anar a l’escola. Els col·legis públics eren insuficients i per anar a l’escola sovint s’havia de pagar una mensualitat, i per tant eren restringits a una classe més o menys benestant. El pare no volia que les filles anessin a una escola de monges perquè no li interessava que els omplissin el cap de manies, però el cert és que la religió ho impregnava tot. El col·legi de l’Enriqueta era en un pis particular de tres germanes mestres. Allí va aprendre les beceroles i a comptar, però sobretot a resar i a fer costura: unes brodaven i les altres cosien. Ella es va dedicar a fer puntes de coixí.

A aquell col·legi només hi anaven nenes i en teoria no era religiós, però a la pràctica les feien resar a totes hores. En una de les parets hi tenien un retrat de la Mare de Déu del Carme. Cada dissabte, després de resar el rosari davant d’aquesta imatge, una de les germanes s’amagava darrere el retrat i llançava caramels a les alumnes com si fos la verge qui els repartís. Les nenes, al primer moment, quedaven amb la boca oberta sense plantejar-se si allò era obra del cel o del dimoni; amb el pas del temps esperaven, senzillament, que ploguessin caramels.

Quan l’Enriqueta tenia nou anys es van traslladar a la Ronda Sant Antoni i la mare va deixar de treballar. La van dur a un col·legi situat en un pis del carrer Parlament. Es tractava d’un grup de nenes de totes les edats amb una sola professora; no obstant això, va aprendre força. Quan l’Enriqueta va complir els dotze anys, la mestra va cridar els seus pares i els va dir que ella ja no li podia ensenyar res més. Gràcies a una amiga de la mare va poder entrar a l’Institut de Cultura de la Dona, que havia fundat la senyora Verdaguer al carrer Baix de Sant Pere. Estava finançat per la Lliga Regionalista de Cambó i, per tant, l’ambient era de dretes. Es pagava segons les cèdules, que tots els treballadors estaven obligats a tenir. Les cèdules eren uns impostos que es pagaven segons el rendiment laboral. La dels Gallinat era baixa i va pagar poc de matrícula.

A l’Institut de la Dona feien uns cursos que s’assemblaven al batxillerat, amb assignatures independents com literatura, gimnàstica, cuina, gramàtica, francès… Va aprendre declamació amb Adrià Gual i podia accedir a una gran biblioteca i endur-se els llibres a casa. Cada quinze dies s’organitzava una sortida amb una de les professores; anaven al parc, a la platja, a Montjuïc… i després havien de fer un relat explicant el que havien vist. La senyora Verdaguer, una dona d’aspecte imposant, incondicionalment de dretes, amb uns bigotis considerables, li va preguntar què li agradaria estudiar. Ella va respondre que li agradava escriure i la senyora Verdaguer li va dir que tenia qualitats per fer-ho i que l’ajudaria. Però, de cop i volta, les coses es van enredar. La senyora li volia saber els antecedents familiars, què feien i com vivien. Ella li va respondre sincerament. La senyora Verdaguer li va preguntar si anaven a missa i l’Enriqueta li va respondre que només hi anava la mare. Després li va preguntar pel pare, fins que va arribar el moment fatídic d’explicar quines idees polítiques tenia i ella, càndidament, li va dir que era republicà. I allí es va acabar la carrera d’escriptora de l’Enriqueta: no la va cridar mai més per parlar del seu futur. Tot i així, va estar tres anys a l’Institut de Cultura, que va ser la seva gran escola.

Quan va sortir de l’Institut va aprendre taquigrafia i mecanografia, coses que en aquell temps es valoraven perquè no hi tenien accés totes les noies i eren oficis molt buscats. Quan sortia de treballar continuava estudiant fins que es va treure el títol de professora de taquigrafia. L’Enriqueta era una dona molt preparada per a la seva època; mentre que les seves companyes van acabar col·locades en un forn o en un taller de costura, ella tenia altres aspiracions. La seva primera feina va ser en una casa d’ulleres, al carrer Portal de l’Àngel. Fins que un dia la mestressa li va ensenyar una vitrina bruta i li va dir que la netegés. I ella li va respondre: «Miri, senyora, a casa meva jo no netejo perquè tenim minyona, així és que doni’m el compte que me’n vaig». L’Enriqueta havia entrat per fer de mecanògrafa, no per fregar vidres. En aquella època era molt fàcil trobar feina i gràcies a uns amics del pare es va col·locar de telefonista a la fira de mostres, que es feia un cop a l’any a la Ciutadella. Allí coneix Ventura Gassol, que treballava a Belles Arts, un edifici situat dins del parc. Quan sortien de la feina es trobaven i ell li passava poemes i els comentaven. A la fira es va relacionar amb gent intel·lectual que combinava aquesta feina amb d’altres de més prestigioses. Quan es va acabar la fira, i gràcies a un anunci del diari, va entrar en una casa de maquinària alemanya del carrer Mallorca. Hi va estar uns tres anys. Venien aparells d’aerografia i els gasos que es desprenien pujaven fins al despatx, on ella treballava. Sovint es trobava malament i el metge li va recomanar de deixar la feina perquè li perjudicava els pulmons. Llavors entra de secretària de direcció d’una casa suïssa de productes farmacèutics anomenada Sandoz, feina que compagina amb la de professora de taquigrafia.

Pels volts de l’any 1931 l’Enriqueta ja anava als mítings en companyia del seu pare. S’entenia més amb ell que amb la seva mare: la Pepita la volia més femenina i no li agradava que fes teatre ni que s’interessés per la política, perquè en aquell temps això encara estava mal vist per una dona. L’Enric Gallinat era soci del Foment Republicà Autonomista i Català, situat a la Ronda de Sant Pau. Era un centre polític i d’esbarjo. S’hi feien balls i comèdia i obres de tipus social. Hi havia un bar i els joves hi feien tertúlia. Aquesta entitat va formar part d’Esquerra Republicana de Catalunya al març del 1931.

Un amic li va proposar d’entrar a l’Associació Bons Amics, del carrer Assaonadors, on es feia ball i es representaven comèdies en un petit teatre del carrer Obradors. Eren funcions quinzenals i un cop al mes es repetia l’obra en un teatre de la Via Laietana, una entitat de gent catalanista. Un cop cada dos mesos s’organitzava un ball de gala al casino del parc de la Ciutadella. Els joves hi anaven acompanyats dels seus pares: els nois es vestien d’esmòquing i les noies de llarg. Allí va conèixer Josep Tarradellas, l’escultor Gargallo i la seva germana. Més tard, ja ficada en política, hi coneixeria el conseller de Treball de la Generalitat, Martí Barrera, que un dia, en un restaurant, li va presentar el seu fill, l’Heribert. Ja a l’exili, van coincidir a Perpinyà i a Montpeller i sempre han mantingut una bona amistat.

Pel març del 1931 es preparaven les eleccions municipals. Una nit, tot sopant, el pare li proposa si vol ajudar un amic seu del Foment Autonomista que es presenta com a regidor. L’Enric li explica que s’està organitzant un partit polític republicà i catalanista i que ella podria ser-los útil a l’oficina que s’està muntant al carrer Portaferrissa. Cada candidat organitzava una petita oficina pel seu compte. L’Enriqueta accepta: treballa a Sandoz i quan surt va a Portaferrissa. La fan encarregada de propaganda i ha d’escriure cartes, passar-les a la ciclostil i enviar-les per correu. Coneix una colla de periodistes que tindrien relleu en la República: Josep Masip, Braulio Solsona, Paco Madrid i també el futur president Companys. Per aquells dies se celebra una assemblea en un local del barri de Sants de la qual surt Esquerra Republicana de Catalunya, amb el suport del grup que apadrinava Lluís Companys. El president del partit seria Francesc Macià, l’home de Prats de Molló, que s’havia incorporat a aquell gran moviment en tornar de l’exili, a mitjan febrer del 1931. Tothom somiava la República, però el que es preparava, de moment, eren unes eleccions municipals. Va ser un temps de molta exaltació. L’Enriqueta coneixeria gent que després tindria càrrecs públics: Rovira i Virgili, amb el qual compartiria, anys més tard, exili a Perpinyà i a Montpeller; Josep Sunyol, que va ser president del Barça i acabaria afusellat per les tropes franquistes; Bofill i Matas, exprofessor de l’Enriqueta a l’Institut de Cultura.

La situació política no era gens bona per a Catalunya. El rei, força desorientat, havia nomenat un dictador, Primo de Rivera, antic capità general de Catalunya. Però en comptes d’afavorir els catalans se’ls gira en contra i aboleix qualsevol signe d’identitat. El general Berenguer substitueix Primo de Rivera i després li toca el torn a l’almirall Aznar, tots tan nefastos com el primer. La monarquia no s’aguantava per enlloc, el rei estava més pendent de les festes que del país i la societat —tant els obrers com la burgesia— demanaven un canvi radical. Era pública l’afició del dictador per la beguda i les grans festes i en una d’aquestes ocasions la reina el va acompanyar a Barcelona i se’ls va veure al baixador del Passeig de Gràcia en un estat poc serè, a punt de prendre el tren cap a Madrid. És un fet que, naturalment, no va sortir als diaris, però tots els periodistes que seguien la parella ho van veure. L’Enriqueta estava al cas de totes les xafarderies que no es podien publicar però se sabien.

Arriben les eleccions municipals del mes d’abril. L’Enriqueta no para de donar voltes i voltes a la ciclostil, mentre altres van pels pobles i ciutats cridant: Voteu Esquerra Republicana! Es parlava d’una hipotètica república, però ningú no es pensava que gràcies a unes eleccions municipals s’arribés a instaurar. Però així va ser, i l’Enriqueta es troba que tota aquella gent que havia freqüentat als balls, al teatre o a la seu del partit arriben a tenir càrrecs públics importants.

Amb la victòria de les esquerres, ni el rei ni ningú del govern no va ser capaç de plantar cara a la nova situació. Alfons XIII va fugir amb la seva família i Espanya va quedar sense govern. Les esquerres ja estaven organitzades dins dels ajuntaments i Companys, que havia estat elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, surt al balcó de la plaça de Sant Jaume proclamant la República. Hores després, Francesc Macià proclama la República Catalana, dins d’una Espanya federal, al balcó del davant. Però Madrid no estava d’acord amb aquestes proclames, i Macià es va ajupir davant de la capital castellana. Tot i així, les relacions eren més o menys fluides perquè el president Azaña era un home que s’entenia molt bé amb Companys, cosa que no va passar amb Negrín. Van ser dies de gran eufòria: la gent es va llançar al carrer a cantar la Marsellesa i a cridar «visca Macià». El tramvia era de franc, els bars invitaven a begudes…

Entretant, l’Enriqueta continuava treballant a Sandoz, però, juntament amb quatre noies més, li ofereixen d’entrar a l’ajuntament i fer el torn dels matins. Entra al Negociat de Cultura, dirigit per Serraclara; també en formaven part alguns intel·lectuals del moment, com els escriptors Alfons Nadal i Miquel Llor. En aquell temps ni els regidors ni els diputats no cobraven res per aquests càrrecs. Però l’Enriqueta s’adona que sempre són els homes qui prosperen i que a les dones no se les té gens en compte. Juntament amb unes quantes companyes, decideix organitzar un grup. Hi havia doctores, escriptores, alguna periodista, però les que estaven més preparades eren les sindicalistes. N’hi havia moltes que no sabien llegir ni escriure, però havien treballat en sindicats i coneixien els seus drets molt més que les altres. El grup que han format es reuneix cada tarda i escriuen articles, manifestos i prenen part en actes.

Arriba l’Estatut, però les dones no el poden votar. I decideixen organitzar un plebiscit pel seu compte. A les nits feien discursos i a la tarda sortien al carrer amb unes llibretes i llapis per demanar la signatura de les dones, com si fos un vot. Era la manera de reivindicar que elles també hi tenien a veure, amb l’Estatut. Evidentment, la majoria dels homes hi estava en contra, però, curiosament, les dones encara hi estaven més. «¿Què us importa l’Estatut, a vosaltres?», els deien. O si no: «¿Per què us enredeu en política? Estaríeu millor a casa». Unes no volien signar sense haver-ho consultat amb el seu pare, el marit i, sobretot, amb el confessor. «Ell em dirà si és bo que signi», deien convençudes. N’hi havia que les escridassaven o les deixaven com un drap brut, però elles continuaven amb la feina. Van recollir unes quatre-centes signatures i les van presentar oficialment. I així es va començar a parlar del vot de la dona. I van tornar a sortir al carrer per demanar aquest vot i es van trobar amb les mateixes reaccions contràries.

L’ Enriqueta va fer dos o tres viatges a Madrid per parlar amb les sufragistes: Victoria Kent, Margarita Nelken, Clara Campoamor… Aquesta última no veia gaire bé el vot de la dona perquè, de cara a les properes eleccions, les dones de dretes ja estaven organitzades gràcies a la influència de l’Església, mentre que la dona d’esquerres tot just començava a prendre consciència. Però l’Enriqueta era molt entusiasta i no volia deixar perdre aquesta oportunitat. Finalment van aconseguir el vot i, efectivament, la Clara Campoamor va tenir raó: les dones de dretes s’havien llançat al carrer, mentre que les d’esquerres s’havien quedat a casa.

L’ Enriqueta no s’hi sentia gaire còmoda, al Negociat de Cultura, perquè entre les companyes hi havia rancúnies i gelosies, i demana que la canviïn. Va a les oficines de la regidoria d’alcaldia —l’antiga tinença— del districte primer, al carrer Ample cantonada amb Avinyó. Ella era l’única dona i estava més tranquil·la. Allí es controlaven les quintes i la feina pertinent al districte. El president Macià estava alerta de qualsevol assumpte. La prova és que en una ocasió, pels volts de Nadal, la Conselleria acostumava a repartir uns lots a la gent necessitada. El secretari de la Conselleria era un dretà missaire i va repartir els lots només a la gent d’Església. Al cap de poc l’Enriqueta rep l’ordre de presentar-se al president Macià. Ella l’havia vist dues o tres vegades, però només de passada. Entra al despatx una mica encongida perquè la figura de Macià imposava. Ell, amb un to més aviat empipat, li pregunta com és que el secretari havia repartit els lots només a la gent d’Església. L’Enriqueta li diu que ella no hi té res a veure, en aquest assumpte, però Macià li respon que ella és d’Esquerra i que hauria d’haver vigilat més. L’Enriqueta insisteix que no té cap poder. I Macià acaba: «Allà on hi hagi una persona d’Esquerra és com si hi fos jo». L’Enriqueta va entendre el missatge i l’endemà va ordenar que canviessin la distribució dels lots. El president li va compensar de seguida el retret: pocs dies després l’Enriqueta rebia una invitació per estar a la llotja presidencial amb motiu de portar les restes de Blasco Ibáñez a València. Ella hi havia anat sovint, a València, perquè la seva mare n’era filla, coneixia molta gent i li havien demanat per fer-hi conferències. I el president Macià va quedar parat de veure les relacions d’una dona del seu partit.

Poc després el tinent d’alcalde buscava una persona competent que escrivís català i castellà correctament. Li van dir que amb aquestes condicions només hi havia una dona. I ell va dir que ja li estava bé. I així l’Enriqueta va ser la secretària personal d’Hilari Salvadó, que el 1938 seria l’últim alcalde republicà de Barcelona, fins que van marxar tots a l’exili.

L’ Enriqueta coneix un periodista entre els militants d’Esquerra Republicana. Es diu Enric Tubau i és director d’El Noticiero Universal. Tenen tres o quatre mesos de relacions formals i el 4 de setembre de 1934 es casen. Ella tenia vint-i-tres anys, ell quaranta-quatre, vint-i-un anys més que l’Enriqueta. L’Enric era vidu i tenia tres fills de vuit, deu i dotze anys, que van viure sempre amb ells. Van fer la cerimònia civil a la mateixa Conselleria on treballava i els va casar un jutge. Els padrins de casament van ser el president Companys i Joan Casanovas, president del Parlament. El pare de l’Enriqueta i Companys es coneixien de les Joventuts Republicanes, però la relació amb l’Enric Tubau encara era més estreta perquè Companys anava sovint a casa seva per discutir l’actualitat política amb el periodista. Companys va regalar a Tubau un bastó i una quantitat de diners com a padrí de casament. A la cerimònia, la núvia duia un vestit de gasa amb farbalans de color blau i una pamela guarnida amb flors. Era un vestit modern, amb classe. Les floristes de la Rambla li van regalar el ram de núvia, que després van portar a la tomba del president Macià. El banquet de noces el van fer al restaurant de l’estació de França, dirigit pel senyor Regàs.

D’aquest dia l’Enriqueta en conserva una foto amb ella asseguda i envoltada d’amics i familiars: Lluís Companys, el president del col·legi de periodistes de Barcelona, el president del Parlament, Joan Casanovas, el llavors primer tinent d’alcalde, Hilari Salvadó, la mare de l’Enriqueta, la filla del seu home, Matilde Tubau… L’Enriqueta va ser una dona feliç al costat d’Enric Tubau, que sempre li va donar suport en els moments més difícils que li va tocar viure.

En els fets del 6 d’octubre del 34 sempre s’ha donat la culpa a Companys, però l’Enriqueta creu que Madrid va deixar abandonada Catalunya. El 4 d’octubre havia entrat al govern Lerroux, amb ministres de la CEDA. Les organitzacions d’esquerra estaven controlades i perseguides. Semblava que la Generalitat estigués d’acord amb els socialistes i republicans de Madrid per fer un aixecament en contra del govern central. Es va convocar una vaga general, però els socialistes es van retirar a l’últim moment. Només Astúries va resistir, a costa d’una matança i moltes detencions dels miners i les seves famílies. Al govern català també hi havia greus tensions entre les esquerres i la Lliga Catalana, que van provocar un fort sentiment nacionalista. El dia 6 d’octubre el president Companys proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola. El general Batet va declarar l’estat de guerra i va intentar aplacar la rebel·lió. Hi va haver morts i ferits i a la matinada del dia 7 Companys es va rendir. El president i els consellers de la Generalitat van ser detinguts i condemnats a cadena perpètua. Però també van detenir regidors de l’ajuntament, diputats i molts militants i dirigents d’esquerres. Es va anul·lar l’Estatut, es van tancar diaris i centres obrers, tot, amb el suport dels partits de dretes. Van tancar els membres del govern al vaixell Uruguay, de la Companyia Transatlàntica, atracat al port de Barcelona. Era una presó flotant on hi solien posar els anarquistes i, curiosament, a partir del 19 de juliol del 36 va servir per tancar-hi els participants en l’alçament militar.

Som a l’any 36 i s’acostaven les eleccions generals. En aquell temps les dones ja estaven organitzades i eren un grup molt nombrós que lluitava pels seus drets. Aquesta vegada l’esquerra no vol deixar passar l’ocasió i es concentra en el Front d’Esquerres. El 16 de febrer guanya el plebiscit i els qui havien estat empresonats tornen a ocupar els llocs d’abans. L’esperit era d’eufòria, semblava que tot hagués de funcionar bé. Les dones tenien més poder i estaven més organitzades. A l’ajuntament i a la Generalitat havia augmentat el nombre de mecanògrafes: no tindrien encara un lloc de responsabilitat, però la seva feina es començava a valorar. Mentrestant la dreta i una part dels militars s’organitzen i provoquen tota mena d’aldarulls per tal d’incitar el malestar social i acabar amb un alçament. Cinc mesos més tard Franco n’era el responsable.

Per aquells dies a Barcelona hi havia una gran mobilització de joves. La ciutat preparava una Olimpíada Popular finançada per la Generalitat, el govern de Madrid i el de París. Havien de participar-hi, exclusivament, treballadors sindicats de països europeus que s’entrenaven en les seves hores lliures. Sis mil esportistes i més de vint mil acompanyants van omplir la ciutat. Hi havia un gran nombre de dones i grups d’exiliats que havien fugit de Hitler i Mussolini. Aquesta olimpíada volia ser una rèplica a l’oficial que aquells mateixos dies començava a Berlín, amb tot el rerefons nazi que l’envoltava. La de Barcelona s’havia d’inaugurar el 19 de juliol a l’estadi de Monjuïc i duraria una setmana. El poeta Josep Maria de Sagarra va escriure un himne que començava així:

Els carrers eren plens de pancartes amb els lemes de la convocatòria; l’estadi era a punt per la cerimònia inaugural. Per aquestes dates hi havia també un congrés d’Esquerra Republicana. Amb tanta activitat, res no feia pensar en un aixecament militar. Però el dissabte, 18 de juliol, Franco s’aixeca en armes al Marroc i el que havien de ser pavellons per acollir joves atletes es van convertir en pavellons per refugiats polítics, i part d’aquells joves van ser els primers a integrar-se a les Brigades Internacionals.

Les dones no podien quedar de braços plegats i es van començar a organitzar. Es crea la Unió de Dones de Catalunya presidida per Dolors Bargalló, d’Esquerra Republicana, i Dolors Piera, socialista, que n’era la secretària, encara que la Unió estava integrada per tots els partits polítics. L’Enriqueta portava la Secretaria d’Agitació i Propaganda. Tenien la seu a l’Hotel Colón de la plaça Catalunya, cantonada amb el Passeig de Gràcia. Els homes eren al front i les dones havien d’organitzar la rereguarda: calia crear guarderies, hospitals, distribuir les dones que treballaven a les fàbriques d’armament o als tallers de roba per als soldats, coordinar les milicianes que sortien al front… Ella continuava sent la secretària de l’alcalde. La gent, que sempre ha cregut que l’ajuntament és l’organisme més a prop del ciutadà, omplia les dependències municipals per demanar qualsevol cosa: menjar, col·legis, roba… I l’Enriqueta havia d’organitzar-ho com bonament podia.

Franco tenia el suport dels italians i els alemanys, mentre que la República estava sola i li faltaven, sobretot, armes. L’Enriqueta i Dolors Bargalló, representant la Unió de Dones, van anar a París i van organitzar uns mítings a la sala Wagram per conscienciar la comunitat internacional que els republicans espanyols estaven desemparats i necessitaven armament. La gent que els escoltava estava de la seva part, però el govern francès tenia por i l’Enriqueta i la Dolors no van aconseguir les armes sinó tan sols llet en pols per les criatures i roba usada que de primer els va fer nosa, però que en el transcurs de la guerra va servir per als refugiats. L’Enriqueta també va col·laborar amb el Socors Roig.

El 13 de febrer de 1937 hi va haver el primer bombardeig a Barcelona, que va arribar per mar. Però va ser durant el mes de gener del 38 que la ciutat va rebre els impactes més forts de l’aviació italiana. El dia 30 de gener Barcelona va patir un dels bombardejos més sagnants. Unes quantes bombes van caure pels voltants del Palau de la Generalitat i el casc antic. Molts veïns es van amagar al soterrani de l’església de Sant Felip Neri, però una bomba el va tocar de ple i la major part de la gent va quedar desfeta. L’Enriqueta treballava en aquesta zona i estava molt espantada, però quan la sirena la sorprenia a la feina no es podia moure de la cadira perquè havia d’estar pendent dels telèfons, mentre els companys anaven al refugi. En realitat, el que li feia més por era que alguna d’aquelles bombes anés a petar damunt del zoo i les bèsties s’escapessin sense control. Ella treballava relativament a prop del parc de la Ciutadella, on hi ha instal·lat el zoo, i tenia pànic que les feres poguessin arribar fins a la plaça de Sant Jaume. Només esperava plegar de la feina per anar a casa, però allí tampoc no se sentia segura perquè cada moment xiulaven les sirenes. I es van traslladar a una torre deshabitada de la Bonanova.

Aviat va començar a escassejar el menjar, especialment els mesos de la batalla de l’Ebre, l’estiu del 38. Les llenties, anomenades «píndoles del doctor Negrín», eren el plat nacional. L’Enriqueta no tenia gaires problemes perquè sempre ha estat poc menjadora, però tot i així s’havia d’espavilar per aconseguir el més essencial per la família, que comptava amb tres petits. Una amiga tenia una casa amb masovers a Ocata. L’Enriqueta l’acompanyava amb cotxe i els pagesos els donaven les coses de l’hort, que repartien en dues meitats. També aconseguia menjar a canvi d’unes espardenyes que feia un parent seu. L’estraperlo estava a l’ordre del dia. Els trens arribaven carregats de material de contraban i la gent traficava amb tot el que podia. La paraula estraperlo venia d’una mena de ruleta que havien inventat dos personatges, Strauss i Perlo, que a l’època de Lerroux van utilitzar la influència d’un nebot seu per legalitzar-la de manera fraudulenta.

La guerra continuava, però també hi havia temps pel joc. Un gallec anomenat Alejandro Campos, més conegut com Alejandro Finisterre, es va inventar una manera de jugar a futbol sense moure’s de lloc. Finisterre havia estat ferit a la cama en un bombardeig a Madrid, el van traslladar a un hospital prop de Montserrat i allí es va empescar aquest joc que s’anomenaria futbolí. El primer el va construir a Monistrol, però els va perfeccionar a Guatemala, on va exiliar-se a causa de la seva ideologia anarquista i es va convertir en un gran editor.

A mitjan 38 la guerra feia arribar la gent a Catalunya. Barcelona no podia aplegar tants refugiats, que s’instal·laven on podien. S’hi van concentrar tres governs: el central, que ja s’havia refugiat a València, el d’Euskadi i el de la Generalitat. Els conflictes entre partits revolucionaris augmentaven, tothom volia manar. El president Companys venia molt a casa de l’Enriqueta a parlar amb el seu home sobre com enfocar tots aquests problemes. L’Enric li donava la seva opinió de periodista, però per més bona voluntat que hi posés sempre topava amb el govern central, que anava a la seva, o amb els partits, i acabava dient: «No ens en sortirem». Entretant l’ajuntament s’havia de fer càrrec d’alimentar els nens de les escoles i els ferits que omplien els hospitals. L’alcalde de Barcelona, Pi i Sunyer, passa a ser conseller de la Generalitat i Hilari Salvadó es fa càrrec de l’alcaldia. L’ Enriqueta n’és la secretària.

A mitjan gener del 39 Barcelona era una ciutat afamada i trista. La gent estava cansada de la guerra i només desitjava que algú posés fi a tant de dolor. Les cartilles de racionament havien desaparegut i la gent buscava menjar a qualsevol preu i de qualsevol manera. Els últims dies de guerra se saquejaven magatzems i molts eren capaços de matar-se per un grapat de cigrons. Els veïns s’amagaven a les entrades de les cases i s’intercanviaven menjar: patates per mongetes, pa negre per sucre… Encara es veia algú amb caixes de llet condensada i carn de la Unió Soviètica.

El dissabte 21 de gener Negrín recomana a Companys l’evacuació. El president català reuneix el seu govern per última vegada i els consellers marxen a Olot. Dos dies més tard ho faria el president. Dilluns 23, els comerços i les fàbriques tenen ordre d’estar tancats durant una setmana per tal d’utilitzar el personal no mobilitzat. Barcelona sembla una ciutat fantasma: tot està tancat, fins i tot els cafès, i els hotels s’utilitzen per reclutar-hi militars. La gent passeja desvagada, ningú no sap ben bé què passa i els rumors corren ben aviat. S’intueix que el govern els deixa sols, però encara hi ha una reunió dels partits que formen el Front d’Esquerres per intentar salvar les fortificacions.

Aquest mateix dia la Institució de les Lletres Catalanes, amb el suport del conseller de cultura, Pi i Sunyer, prepara el bibliobús dels Serveis de Cultura al Front per evacuar-hi un grup d’intel·lectuals. Després d’un periple per pobles desembarquen al mas Perxés, d’Agullana, que seria l’últim punt de trobada abans de l’exili. Allí coincidirien Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Carles Riba, Sebastià Gasch, Rovira i Virgili, Pere Calders i un Lluís Companys envellit i silenciós. Durant tot el temps que la gent envaïa els pobles fronterers es van incautar molts masos per encabir-hi no tan sols refugiats sinó bona part del patrimoni cultural que la República i la Generalitat intentaven salvar. Al castell de Peralada s’hi havia refugiat Manuel Azaña, juntament amb quadres del museu del Prado que passarien la frontera per la Vajol amb destinació a Ginebra, protegits per la Societat de Nacions.

El mas Perxés havia estat incautat per la Generalitat la primavera del 38; allí s’hi va guardar part del patrimoni arqueològic de la Generalitat desat en immenses caixes i repartit per les habitacions. El mas tenia capacitat per cinquanta persones, però n’hi van arribar a ser més de tres-centes, amb les seves respectives maletes i fardells. Tothom buscava un racó per dormir, i si era possible a la cuina, el lloc més calent. Companys va aconseguir un llit en una de les habitacions de l’últim pis. Era un llit de ferro forjat que encara es conserva, a peces, a les golfes del mas. Van ser uns dies de tristesa i d’angoixa per tothom. Les dones benestants intentaven amagar les joies on podien, els diners, els records familiars que s’havien endut de casa i que la majoria perdrien pel camí. Des del mas els arribava el soroll dels bombardejos de Figueres i des del balcó veien les flamarades de les cases, mentre tots es preguntaven pel seu destí incert.

Al mas Perxés es va celebrar l’última reunió de la Institució de les Lletres Catalanes, dirigida per Pompeu Fabra. El 5 de febrer Companys passaria la frontera per la Vajol acompanyat del president basc Aguirre i d’una comitiva de soldats, gudaris, mossos d’esquadra, polítics i familiars de tothom. L’últim tram el van fer a peu perquè ja no hi havia camí. Les Illes va ser el primer poble francès que va acollir els il·lustres refugiats. Anys després, a la Vajol es va construir un monument a Lluís Companys patrocinat per l’alcalde del poble, Miquel Giralt, amic de l’Enriqueta. Cada any es commemora aquest dia i ella hi va assistir mentre les forces li ho van permetre.

Quan ja es veia el final de la guerra, l’alcalde Hilari Salvadó va cridar l’Enriqueta i li va dir que era qüestió de preparar-se per marxar. Encara hi havia la convicció que les potències estrangeres no permetrien que els feixistes s’apoderessin d’Espanya. L’alcalde li va oferir lloc, juntament amb el seu home, en una ambulància que sortiria amb regidors, camí de França. Hilari Salvadó va ser l’última autoritat republicana que va abandonar Barcelona. Abans, però, va arriar la bandera republicana i la va plegar amb tota cura, després va manar treure el president Macià de la seva tomba i posar-lo en un nínxol particular per assegurar-se que no en saquejarien les despulles. Encara hi havia molta gent reticent a marxar; molts estaven convençuts que a ells no els passaria res perquè, senzillament, no havien fet res de dolent. Un exemple va ser un afiliat d’Esquerra Republicana, Domènec Latorre, un catalanista convençut sense cap càrrec polític, que es dedicava a afers socials. Aquest home no va voler moure’s de Barcelona perquè, deia, ell no havia fet res de dolent, però un cop l’Enriqueta va ser a l’exili es va assabentar que l’havien afusellat. I com ell, tants d’altres.

L’ Enriqueta va marxar poc abans que Franco entrés a Barcelona i no va tenir temps d’acomiadar-se dels seus pares ni d’agafar una sola maleta. L’Enric i la Pepita es van quedar a la casa de la Bonanova amb les pertinences de la parella, però ho van perdre tot per les espoliacions dels soldats. L’Enriqueta no veuria mai més la seva mare.

L’ ambulància de l’ajuntament formava part de la llarga i trista caravana que enfilava el camí de França. Hi havia tanta gent i tanta confusió que els mateixos oficials arrencaven les senyalitzacions per confondre la gent i dissuadir-la de passar la frontera. Van trigar dos dies a arribar a Girona. L’ambulància els deixa i se’n desentén. Ella, el seu home i tres amigues més de l’ajuntament intenten buscar algun mitjà per arribar fins a la frontera, però la ciutat està col·lapsada i ningú no els soluciona el problema. L’atura un guàrdia d’assalt que diu conèixer-la; ella, no obstant això, no sap amb qui parla. «Sóc el porter dels seus amics Vilardell, i com que els meus fills, moltes vegades, han pogut menjar gràcies a vostè, ara voldria ajudar-la». L’ home aconsegueix un cotxe i està disposat a acompanyar-los fins a la frontera. Encara n’hi ha que tenen esperances que tot s’acabarà en dos dies i podran retornar a Barcelona; altres creuen que és millor quedar-se a Catalunya. Però l’Enriqueta i el seu home veuen molt clar que han de sortir d’allí i ho accepten.

Arriben a les portes de França, a tocar del Pertús. La frontera és tancada i van al mas d’uns amics. La casa és plena de gent que espera el mateix que ells: anar a França. Aconsegueixen un lloc per dormir a terra amb unes mantes; mengen el que poden, tothom fa hipòtesis del que passarà. Al cap de dos dies passen la frontera i al mateix moment els gendarmes separen homes i dones. El desordre és tan gran que perden les amigues que els acompanyaven. Ells ensenyen els passaports diplomàtics i els gendarmes els pregunten si algú pot respondre per ells. L’Enric tenia un germà, el Rafael, que feia d’actor. Havia ensopegat els últims dies de guerra a Tànger i d’allí ja havia anat a viure a Perpinyà amb la seva família. El Rafael els va a buscar i s’instal·len a casa seva, després van a una pensió. Aquells dies comencen a arribar a Perpinyà diputats, periodistes, regidors, escriptors que coneixen i que encara tenen l’esperança de tornar. Es reunien en un passeig anomenat la Platanada. Un d’aquells exiliats és Pompeu Fabra.

A Perpinyà comencen a escassejar els diners, ells gairebé no en duen perquè només valien uns certs bitllets espanyols que estaven assenyalats amb una numeració concreta. L’Enriqueta es va vendre l’anell de casament i les arracades, però s’havia de pagar la pensió i el menjar i aviat no tindrien res. Fa de telefonista en una casa d’importació i exportació de mercaderies que ja coneixia de Barcelona. També treballa en una botiga de queviures i va a rentar plats en un restaurant. Mentrestant, el seu home, acostumat només a escriure, no era capaç de fer res. El Rafael proposa a l’Enriqueta d’afegir-se al seu equip de teatre: l’ajuntament de Perpinyà els havia cedit un local amb la condició de no cobrar entrada. El primer dia, un cop acabada la funció, el seu cunyat li posa un plateret a la mà i li diu que passi per les butaques a recaptar diners. L’Enriqueta era una dona acostumada a tenir minyona i a viure amb comoditats; aquell gest de demanar era humiliant, per ella, li feia ràbia i una vergonya immensa, i es va posar a plorar. La gent havia deixat d’aplaudir i era a punt d’aixecar-se. Si volien aconseguir diners, no podia perdre temps. Es va eixugar les llàgrimes, es va concentrar per fer bona cara i va sortir amb el plateret.

L’acumulació de refugiats era tan gran que el govern de la República instal·la el que s’anomena «les repúbliques», unes cases gratuïtes per grups de sis o vuit persones; se’ls afegia també deu francs per individu i dia. A ells els van col·locar amb periodistes i per aprofitar millor aquests diners feien un fons comú. S’organitzaven el treball domèstic entre tots: ella feia el menjar, l’Enric anava a comprar. La gent de Perpinyà era força solidària. Al mercat de seguida reconeixien els refugiats i les venedores sempre els oferien alguna cosa de franc. La seva casa tenia un petit jardí i hi van plantar espinacs, que era el vegetal que creixia més de pressa.

Entretant, l’Enriqueta no sabia res de la seva família ni hi havia manera de poder-s’hi comunicar. Algunes de les notícies de Barcelona els arribaven per mitjà del Casal Català. Hi anaven tots: qui tenia diners prenia un cafè i els altres xerraven i escoltaven les noves de l’Espanya franquista. Un dia va trobar un home de raça gitana que la va reconèixer: era el que li rentava el gos a Barcelona. Ara es dedicava a vendre cotxes. Quan l’Enriqueta va anar a la barra a pagar es va trobar que ja ho havia fet ell i no tan sols això, sinó que ho tenia tot pagat sempre que volgués.

Un altre dia troba pel carrer un conegut de Barcelona que estava tancat en un camp de refugiats. El noi li explica que l’havien deixat sortir per comprar-se unes espardenyes perquè les que duia ja no s’aguantaven, però en comptes de les espardenyes li ensenya un dècim de loteria. «Tu estàs boig», li diu l’Enriqueta. Però, de vegades, la vida regala miracles i aquell noi va encertar el número i va passar de ser un miserable a tenir uns diners impensables. Va sortir del camp i poc després l’Enriqueta se’l trobaria a Montpeller. El govern francès oferia unes beques per estrangers a la Universitat de Montpeller, i molts dels refugiats se n’hi van anar. Ella ja sabia francès, però no coneixia res del país i la cultura. A la universitat va seguir uns cursos de literatura, història de França, gramàtica… A classe s’asseia al costat del germà petit de Lluís Companys, el Camilo. El president era a París i l’Enriqueta va rebre moltes cartes d’ell, angoixat per recuperar el seu fill Lluïset, que era en una zona ocupada pels nazis. El noi estava tancat en un psiquiàtric de la Bretanya francesa i Companys hi va anar a trobar-lo. Però la Gestapo el va detenir abans. Era el 13 d’agost de 1940. El van traslladar a la presó de París i el van lliurar a Espanya, reclamat per les autoritats franquistes. Les negociacions es van portar a terme entre els alemanys i l’ambaixador del govern de Franco a París. Un cop a Madrid el van torturar a la Dirección General de Seguridad; després el van traslladar a Barcelona. El dia 14 d’octubre van fer un simulacre de judici i el van condemnar a mort. L’endemà va ser afusellat a Monjuïc. Companys va morir sense saber res del Lluïset. Anys més tard, la seva segona dona, Carme Ballester, el va trobar en un hospici de França, el va recollir i en va tenir cura fins que es va morir.

El mes de setembre del 39, a la regió de Montpeller demanaven gent per anar a la verema. L’Enriqueta hi va amb un company periodista que durant aquest temps d’exili va viure amb ells, Enric Palau. Els pagaven molt bé i encara els regalaven vi cada dia: dos litres per les dones i quatre pels homes. La vinya era en un poble a uns sis quilòmetres de Montpeller. Començaven a treballar a les sis del matí i s’hi passaven dotze hores. Per sort, una companya francesa de la facultat li va deixar una bicicleta. A aquella hora del matí a penes s’hi veia, els ceps eren plens de rosada i a les dones els quedaven els braços i les cames xops. Elles eren les encarregades de tallar el raïm i col·locar-lo a la semal; els homes s’ocupaven de carregar-lo als carros. El vi que els tocava no el prenien i quan va ser l’últim dia l’encarregat es va avenir a canviar el vi per més diners. La verema es va acabar en quinze dies i aviat es van tornar a quedar sense ni un cèntim.

El 25 de juny de 1940 França va firmar l’armistici amb Alemanya i els francesos, a mesura que els ocupaven el país, reculaven cap al sud. Montpeller es va omplir d’alemanys i els refugiats van començar a marxar-ne. Arriba la notícia de l’afusellament de Lluís Companys; poc després l’Enriqueta s’assabenta que el Camilo s’ha llançat a les vies del tren.

L’ Enriqueta i el seu home marxen a Besiers. La noia que li havia deixat la bicicleta tenia una mena de barraca a la platja que els va deixar per viure. L’Enriqueta anava amb els pescadors i els ajudava amb les xarxes a canvi de peix. També aconseguia verdures ajudant uns pagesos andalusos que venien a mercat. I així, entre els diners que de tant en tant rebia del seu pare des de Barcelona i el que arreplegaven ells, podien viure més o menys bé (l’ajut que rebien de la República feia temps que s’havia acabat). Els alemanys guanyaven terreny i l’Enriqueta i el seu home, juntament amb Enric Palau, s’instal·len a Osseja, a la Cerdanya francesa. El cap de la gendarmeria, monsieur Catalan, era el cap de la resistència francesa a la comarca. Es van fer amics i l’Enriqueta va començar a col·laborar-hi.

Hi havia la tradició que, un cop a l’any, el jovent travessava la frontera a peu per anar al poble veí de Vilallobent, a la Cerdanya catalana, a ballar per la festa major. Quan era la festa major d’Osseja es repetia l’excursió, però a l’inrevés. Aquell any, monsieur Catalan li va proposar que organitzés el grup de joves per anar a ballar i que hi camuflés dos personatges de París que tenien molt d’interès d’anar a Vilallobent. Semblava tot molt senzill i l’Enriqueta ho va acceptar. A la nit es vesteixen per anar a ballar i es troben amb els dos homes misteriosos. Comencen a caminar pels camps, fins que arriben a la part espanyola sense cap problema. A Vilallobent es troben amb la guàrdia civil i l’Enriqueta arriba a ballar amb un d’ells, però cap del grup —uns dotze nois i noies— no fa sospitar que han vingut per alguna cosa més que per passar-s’ho bé. Cap a les tres de la matinada decideixen tornar a Osseja. Eren ja lluny del poble quan un dels homes misteriosos cau desplomat a terra. De primer, ningú no s’atreveix a tocar-lo, però de seguida comproven que és ben mort. ¿Què podia fer un grup de joves amb un cadàver al mig de la muntanya? L’ Enriqueta recorda que prop d’allí hi ha un doctor català, Ribes Soberano, que regenta un manicomi i que potser els pot ajudar. Aquest doctor havia assistit el fill de Companys, i ella en tenia bones referències. L’Enriqueta i dos dels joves s’hi acosten. L’home no es vol comprometre, però ella li explica que és amiga de Companys i que necessiten ajut. L’home hi accedeix. Els diu que deixin el mort a la cuneta i que així que apunti el dia farà sortir uns homes amb llitera per anar-lo a buscar i diran a la policia que han trobat el cadàver per casualitat. Tornen amb els companys, arrosseguen el mort a la cuneta i se’n van a Osseja.

Quan l’Enriqueta arriba a casa no explica res al seu home i se’n va a dormir. A mig matí, quan es desperta, l’Enric li comunica que han trobat un home mort, de segur enverinat, i que l’han dut a l’escorxador perquè al poble no hi ha tanatori. L’Enriqueta el va a veure. La gent està esverada: ningú no sabia qui era aquell personatge, només el cap dels gendarmes. Al vespre vénen a buscar el cadàver des de París, però a la comitiva hi ha dues dones que el reclamen: l’oficial i l’amant. Les dones es barallen com gos i gat i la gent ho presencia com un espectacle. Finalment s’enduen el mort i el gendarme li diu que, efectivament, els dos homes eren gent important de París que s’havien de posar en contacte amb la resistència espanyola. L’Enriqueta va ajudar a passar més d’una persona de França a Espanya: el camí d’Osseja a Vilallobent no oferia gaires perills, com a mínim a la part francesa, fins que els alemanys van ocupar la zona i les coses es van complicar.

Al poble, l’Enriqueta acostumava a anar al cafè de l’hotel Garreta. Un dia se li va asseure al costat un senyor molt ben vestit, amb aspecte indi, i li comença a parlar dels preus del cotó. L’Enriqueta no entenia res, però al cap d’una estona va aparèixer una dona, també índia, amb dues criatures i es va aclarir la confusió: aquell home venia a buscar la senyora i la contrasenya per treure-la d’allí era parlar de cotó.

Va passar el temps sense gaires sobresalts, però al febrer del 1943 la vida de l’Enriqueta fa un gir. Els alemanys tenien un presoner polonès que els feia de cuiner. Aquest home va poder veure uns papers de la Gestapo on hi havia una llista de jueus que volien detenir per portar-los a Auschwitz. Entre aquesta gent hi havia el nom d’Enriqueta Gallinat. El cuiner tenia llibertat per sortir i va anar a trobar l’Enriqueta per avisar-la. Ella no ho acaba d’entendre perquè de jueva no en té res, però ha participat en la resistència i no pot perdre temps en divagacions. Explica el cas al cap dels gendarmes i ell li recomana que se’n vagi com més aviat millor. L’Enric es queda perquè està molt més segur a França, ja que la seva filla s’ha casat amb un noi francès i sempre el podrien reclamar. L’Enriqueta té por i de seguida prepara el viatge per tornar a Barcelona. Sortosament, Enric Palau té un cunyat guàrdia civil. S’hi posen en contacte i ell mateix la va a buscar i l’acompanya. L’Enriqueta passa la frontera sense papers, però al costat d’un guàrdia civil. La parella sembla talment el que vol representar: un agent de l’ordre que condueix una presonera. Ningú no els diu res. I així acaben quatre anys d’exili. En tot aquest temps l’Enriqueta no va visitar mai el president Tarradellas. Tot i que havien estat amics de joventut, la seva política no la va convèncer mai. Un cop Tarradellas va ser a Catalunya tampoc no en va voler saber res perquè no va trobar correcte que acceptés el títol de marquès que li va concedir el rei. Segons l’Enriqueta, aquest fet va en contra dels principis d’Esquerra Republicana.

L’ Enric Gallinat va anar a esperar la seva filla a l’estació de França —la seva mare ja s’havia mort—, però la casa paterna no era un lloc segur perquè havien detingut i afusellat la majoria dels que treballaven a l’ajuntament. Aquell mateix dia se’n va al barri del Clot, a casa de dues germanes amigues de la seva mare. Les dones, contràriament al que s’esperava, li posen tota mena de traves perquè no es quedi i ella no ho acaba d’entendre, fins que, de cop i volta, apareix un home amic de l’Enriqueta que l’ha conegut per la veu. Està amagat allí juntament amb uns espies polonesos que s’organitzaven per anar a França. L’Enriqueta comença a entendre en quina mena de casa s’ha ficat, però encara no ho ha vist tot: aquella mateixa nit hi va a sopar el prior dels caputxins de Sarrià, el pare Pau. Ella torna a quedar confusa. ¿Què hi té a veure un frare amb tot aquell enrenou de gent amagada? Aviat ho descobreix: al soterrani del convent s’hi amagaven molts refugiats polítics, gent buscada pels feixistes que esperaven el moment per travessar la frontera o per fer alguna acció contra el règim. El pare Pau li explica com està la situació i li recomana que se’n torni a França. I ella li dóna la raó.

El polonès s’ofereix a acompanyar-la a casa per acomiadar-se del seu pare i arreplegar alguns diners. Agafen un tramvia fins a la plaça Urquinaona. Quan passen per davant d’un cinema s’acosten dos homes, l’assenyalen i comencen a cridar: «Lladre! Lladre! Això que dus ho has robat!». Ella queda desconcertada, però, realment, duia un bon abric i la gent del carrer s’apunta als crits dels homes perquè creuen que, efectivament, és una lladre. El polonès aconsegueix escapolir-se i a ella la detenen i la porten a la comissaria de Laietana, uns quants metres més avall. Poc després l’Enriqueta sabria que aquell sistema de detenir gent era molt usual en aquells temps: en comptes d’agafar la persona per sospitosa d’anar contra el règim, l’acusaven de lladre: era la manera que la gent del carrer no hi posés cap resistència o no se sorprengués que agafessin algú sense cap motiu aparent.

Aquell dia era la festa de l’Àngel de la Guàrdia, patró dels policies, i des del calabós podia sentir l’aldarull de la festa barrejat amb els crits dels detinguts. Era l’1 de març de 1943. Tres dies més tard un dels policies, anomenat Moreno, la reconeix com la professora que li havia donat classe de taquigrafia i fins i tot li ensenya una foto on estan junts. Ella, esperançada, li pregunta si pot parlar amb algú, però Moreno li diu que no. Dos dies més tard la tanquen en una presó provisional, un antic convent de la Diagonal regentat per monges que feien l’ofici de zeladores. Les condicions higièniques eren nefastes i la sarna i els polls estaven a l’ordre del dia. Dormien juntes en una gran sala damunt d’una màrfega col·locada a terra. Les xinxes corrien, però poca cosa s’hi podia fer. A l’hora dels àpats els duien el menjar a la mateixa sala i s’asseien a terra. Per sort, el seu pare li duia de tant en tant un paquet amb menjar. Però malgrat això l’Enriqueta va quedar tan dèbil que es va posar malalta: tenia hemorràgies i a la infermeria ningú no li feia cas.

En aquella presó les recluses polítiques i comunes estaven barrejades i l’Enriqueta no s’entenia amb ningú. Passava el dia sense fer res, només de tant en tant rebia algun llibre que li portava el seu pare i que sempre havia de passar per censura; per tant, no era gaire cosa més que novel·les roses. Les comunistes, amb bona fe, van formar escoles per ensenyar a llegir i a cosir les recluses, però ella no s’hi va voler ficar.

Les monges eren franquistes i corruptes: acceptaven paquets de regal a canvi de favors o un bon tracte i l’Enriqueta va contemplar carícies entre monges i recluses, fins al punt que el dia que van donar llibertat a una reclusa, l’endemà va desaparèixer una monja que sempre era amb ella. Quan les tropes aliades van entrar a Itàlia hi va haver un fil d’esperança i les monges, atemorides pels possibles canvis polítics, van obligar les recluses a fer vestits de seglar per sortir de la presó i passar desapercebudes. Però les coses no es van moure de lloc, a Espanya, Franco continuava al poder, els consells de guerra eren continus i la repressió cada cop més refinada. A l’Enriqueta no la van culpar mai de res, ni la van interrogar, ni va signar mai cap paper, només li deien roja separatista. Va estar tretze mesos tancada, però era tal el desordre que, oficialment, només n’hi consten tres.

Arriba la setmana santa i vénen els pares caputxins a predicar a la presó. Quan s’acaba l’oració porten l’Enriqueta a una sala de visites i un dels frares li diu que ve de part del pare Pau i que estan disposats a ajudar-la: cada cop que un dels frares vingui a la presó, ella li passarà una carta. L’Enriqueta va escriure al seu pare, al seu home i als amics de redacció del diari que en aquell moment tenien càrrecs. Fins que un dia apareix el policia Moreno i li diu que ja pot sortir. A l’Enriqueta, en tot aquest temps, no li han preguntat ni com es diu. «¿Adónde quiere que la lleve?», li pregunta el policia. «A casa del meu pare», respon. I així es va acabar el captiveri.

No va ser fàcil tornar a la vida quotidiana. Els veïns de l’escala, que eren coneguts de tota la vida, la defugien. Ningú no la saludava, ni ningú no es va acostar a preguntar-li com es trobava. Tothom tenia por de relacionar-se amb una expresidiària, algú acusat de «roig i separatista». Un dia que havia d’anar a estadística va trobar unes noies que havien treballat a l’ajuntament amb ella en temps de la República. Però elles van fer veure que no la coneixien.

Mentrestant, Enric Tubau continuava a França i els amics de sempre, que en aquell moment estaven ben relacionats, planegen anar-lo a buscar. Ell sap que haurà d’estar-se una temporada a la presó, però les coses no li aniran tan malament com a l’Enriqueta. L’Enric passa una setmana a casa, després el tanquen a la Model, però treballa com a secretari del capellà i només s’hi està dos mesos gràcies a la influència dels seus companys de diari. Un cop fora no podia reprendre el seu treball de director al Noticiero, però els amos li estaven agraïts perquè havia salvat el diari. I li van proposar d’escriure articles mentre no fossin polítics. No signaria amb el seu nom sinó amb el pseudònim Jorge Montcada i cobraria cinc-centes pessetes per escrit.

La vida comença a normalitzar-se a poc a poc. L’Enriqueta va quedar embarassada i al mes de juny del 1944 va tenir un fill, el Josep Maria. Mentrestant, viuen a la casa del pare, però no hi caben. Un dia l’Enric troba pel carrer la Ramona, germana de Lluís Companys. La dona li explica que poden viure més o menys bé gràcies a les finques familiars i a una petita assegurança que els havia deixat el seu germà. Però la Ramona es dol del buit que els fa la gent. L’Enric li explica que busquen una casa per viure i ella li diu que els pot ajudar perquè a la mateixa escala on viu, al número 10 del carrer Ausiàs March, hi ha un pis buit. La Ramona fa totes les gestions i aconsegueixen mudar-se. «Si voleu viure tranquils feu veure que no em coneixeu», els diu ella.

L’estada a la presó va servir a l’Enriqueta per adonar-se de les necessitats d’aquella gent. Un cop a fora, i juntament amb companyes que havien format part de la Unió de Dones, van organitzar una entitat privada per recaptar diners per als presoners. Miquel Roca Cavall, pare del polític Miquel Roca, els facilitava quadres d’amics seus per poder rifar i aconseguir els diners que necessitaven.

Gràcies a l’amistat amb l’editor Janés, l’Enriqueta aconsegueix que li passin alguns llibres per traduir del francès per l’editorial Janés. Més tard, gràcies a Gaspar Homar, oncle segon seu, es col·loca en una casa d’antiguitats. Quan la casa plega, fa de caixera al restaurant Sandor de la plaça Francesc Macià. Al cap d’un any els mateixos amos posen un hotel a Sitges i li proposen de treballar-hi com a directora. Accepta i viu dues temporades d’estiu a Sitges. Més tard lloga un hotel tocant a la platja i el porta durant vint-i-cinc anys. Enric Tubau no va prendre mai part en tots aquests negocis; ella va viure a Sitges fins als seixanta anys, quan ell va morir i l’Enriqueta va tornar a Barcelona.

L’any 1954 mor el pare de l’Enriqueta. Fins aquell dia havia viscut sol, encara que a la mateixa escala hi havia una germana de la seva mare amb el fill. Enric Gallinat havia sigut un home independent i va criar la seva filla amb aquest esperit. Li havia donat suport en tot el que havia volgut fer en un temps en què la dona no es movia de casa. Ella el va admirar sempre i li va doldre molt la seva absència.

Mentre vivia Franco, l’Enriqueta continuava les activitats amb Esquerra Republicana. Un grup es reunia clandestinament a l’hotel de Sitges. Un cop ella va ser a Barcelona van continuar les trobades en una llibreria del Portal de l’Àngel de la família del cineasta Miquel Porter. Dalt de la llibreria tenien un entresolat i quan la tancaven es reunien allí. Altres vegades s’havien trobat en un pis d’uns amics del carrer Laforja. Un cop mort Franco formen casals d’Esquerra Republicana pels districtes de la ciutat. Heribert Barrera és elegit secretari general i s’instaura una seu central al carrer de la Mercè. Ella treballa en el districte primer, però tenen problemes de local i Barrera els deixa una secretaria al mateix edifici, fins que el comitè central es trasllada més tard a Villarroel, i ells es queden a l’edifici. L’Enriqueta hi va en ocasions especials, però sempre manté contacte amb la gent. Va ser membre del Consell Executiu i del Consell Nacional i ha estat secretària de l’organització de Dones d’ERC. És el membre més veterà del partit. Li truquen molt sovint i segueix amb interès els esdeveniments polítics. Ella, per la seva edat, ha pogut seguir la trajectòria d’Esquerra i pensa que abans la gent es movia més pels ideals i en canvi ara la gent busca un càrrec. L’ Enriqueta ha estat una dona fidel a les idees del partit, amb una admiració absoluta per Lluís Companys. Un dels quadres que més destaquen a casa seva és, precisament, una de les últimes fotografies del President i a sota aquesta frase seva: «Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa: on viu la llibertat, allí és la meva pàtria».

Des del final dels anys setanta l’Enriqueta ha viscut sola en un pis del carrer Trafalgar. És una casa espaiosa i còmoda, plena de detalls i de records. Hi ha grans pintures que ocupen panys de paret, i cornucòpies antigues i una magnífica llar de foc, però també hi ha detalls més petits: nines, vaixells, tasses xineses de porcellana i alguna senyera que penja del marc d’un quadre. Sempre ha estat molt ben relacionada amb els fills de l’Enric, que la visiten sovint. El seu fill Josep Maria viu a Sitges i ella hi va a passar-hi temporades. Quan ja tenia noranta-dos anys es va comprar un ordinador i entre amics i familiars va aprendre a fer-lo servir, cosa que li facilita la feina d’escriure els discursos que fa força sovint. L’any 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi de les mans del president Pujol i el 14 de febrer de 2002 la Medalla d’Honor de Barcelona, atorgada per l’Ajuntament d’aquesta ciutat. Dins Les Dones del 36 ha estat la portaveu i la que va escriure el primer discurs, que els va merèixer el premi Maria Aurèlia Campany l’any 1997.

L’ Enriqueta és una dona que valora la seva independència per damunt de tot. Hauria pogut tenir una vida confortable i regalada, sempre a l’ombra del seu marit, però no va voler dependre mai d’ell, sinó tot al contrari: en totes les dificultats que van travessar, ella era qui lluitava per sortir-ne. Sempre va treballar i encara ara és una persona activa. En aquests moments de la vida dóna gràcies de tenir el cap clar. L’Enriqueta és una dona privilegiada per haver conegut una sèrie de gent que han passat a la història. Diu que va aprendre molt escoltant, cosa que no fa la gent d’ara. L’Enriqueta, als seus noranta-cinc anys, encara és una dona lliure.