El rei i l’argenter jueu

En certa ocasió, el rei Jaume desitjava comprar unes joies, i acompanyat de la seva cort, perquè li donessin parer, va visitar la casa d’un argenter jueu. Al cap d’una estona que hi eren, i quan ja havien vist moltes joies, l’argenter li digué que li mancava un valuós anell. El rei restà sorprès de la nova i cregué que entre els seus cortesans devia haver-hi necessàriament el lladre; però cregué també que fóra inútil que manés al delinqüent que donés la joia, puix que ningú no voldria quedar deshonrat davant dels altres.

Exposà el cas als cavallers que l’acompanyaven i digué que adoptaria un mitjà que permetria la restitució sense que el delinqüent hagués de quedar descobert: però que si el mitjà que ell adoptava no donava resultat faria ús del més enèrgic i vergonyós dels procediments.

Manà al jueu que posés enmig de la botiga una grossa marmita plena de serradures perquè no es pogués sentir el soroll del que pogués deixar-se caure al fons, i que tots els presents, començant per ell, posarien la mà tancada dintre de la marmita i la’n traurien oberta. Així podria deixar l’anell el qui el tingués sense ésser conegut i s’evitaria que cap aprofitat el pogués prendre de l’olla. Si així l’anell no sortia, de pitjor manera fóra cercat.

L’ordre del rei fou complerta. Començà ell mateix per posar la mà tancada sense mirar al seu fons, i la tragué oberta; després feren el mateix tots els cortesans per ordre d’importància, i, un cop ho hagueren fet, el jueu i el rei miraren al fons de la marmita i hi trobaren l’anell.

Hi ha variants que atribueixen el fet al rei Alfons el Savi.