Capítol u

Sir Walter Elliot, de Kellynch Hall, a Somersetshire, era un home que, per tal d’entretenir-se, mai no llegia cap altre llibre que no fos la Crònica dels baronets; hi trobava ocupació a les hores de lleure i consol a les d’aflicció; la seva ànima s’omplia d’admiració i de respecte en considerar el reduït romanent dels antics privilegis; qualsevol neguit, provocat pels afers domèstics, es transformava fàcilment en pietós desdeny quan repassava la llista gairebé interminable dels títols concedits durant el darrer segle i, per fi, si els altres fulls resultaven poc convincents, hi podia llegir la pròpia història amb un interès que mai no decreixia; el seu llibre favorit sempre s’obria per la pàgina que deia:

Així feia el paràgraf tal com havia sortit originàriament de mans de l’impressor. Sir Walter, però, el modificà tot afegint-hi, per a la seva informació i la de la seva família, després de la data del naixement de la Mary, aquests mots: «Es maridà el 16 de desembre de 1810 amb Charles, fill i hereu de Charles Musgrove, senyor d’Uppercross, al comtat de Somerset», i hi consignà amb tota exactitud el dia del mes en què havia perdut la seva muller.

Després seguia la història de l’encimbellament de l’antiga i respectable família, en un estil planer: com s’havia establert primerament a Cheshire; la reputació que tenia a Dugdale —havent ostentat el càrrec d’oficial de justícia, havent representat la ciutat en tres períodes successius al Parlament, amb mostres excessives de lleialtat, la qual cosa li valgué l’accés a la dignitat de baronet durant el primer any del regnat de Carles I— amb totes les Marys i Elizabeths amb les quals els Elliot s’uniren en matrimoni; tot això, formant dues belles pàgines en dotzè, concloïa amb l’escut d’armes i la divisa: «Residència principal, Kellynch Hall, al comtat de Somerset», i tot seguit hi figuraven aquests mots, escrits amb lletra de sir Walter:

«Presumpte hereu, William Walter Elliot, besnét del segon sir Walter».

La vanitat ho era tot, al caràcter de sir Walter. Estava molt pagat de la seva persona i del seu rang. Havia estat singularment ben plantat durant la seva joventut i, als cinquanta-quatre anys, era encara un home arrogant. Poques dones devien tenir un concepte més elevat de llur aspecte personal que ell del seu i no trobaríeu cap ajudant de cambra d’algun lord flamant que estigués més satisfet del lloc que li corresponia a la societat. Considerava que el do de la bellesa tan sols era inferior a la sort de ser baronet; de manera que la seva persona, que reunia la glòria d’aquests dos dons, era l’objecte constant de la seva devoció i el seu respecte més fervents.

La seva presència i el seu llinatge podien promoure, a l’amor que els professava, una justa querella, car hauria calgut que els concedís una esposa de condició superior a la que ell mateix mereixia. Lady Elliot havia estat una dona excel·lent, assenyada i afable, el bon judici i la conducta de la qual —si se li podia dispensar la vanaglòria jovenívola que en ella despertà el fet d’esdevenir lady Elliot— mai més no requeriren indulgència. A còpia de ser dolça i indulgent, havia sabut dissimular els defectes del seu espòs i fomentà la seva autèntica respectabilitat durant disset anys; per bé que no es pot dir que fos l’ésser més feliç del món, havia trobat, al compliment dels seus deures, als seus amics i als seus fills, motiu suficient per estimar la vida i perquè no li fos indiferent separar-se’n quan arribaria el moment. Tres filles —les dues més grans, de setze i catorze anys— constituïen un llegat massa estimat i una herència prou delicada per abandonar-la a la guia i tutela d’un pare fatu i estúpid. Tenia, això no obstant, una amiga íntima, una dona intel·ligent i discreta que, impulsada pel fervorós afecte que li professava se n’havia anat a viure prop d’ella, al poble de Kellynch, i lady Elliot havia confiat principalment en la discreció i la tendresa d’aquesta amiga per tal que les seves filles prosseguissin llur instrucció i persistissin en els bons principis que ella havia procurat d’inculcar-les.

Aquesta amiga no es casà amb sir Walter, per bé que ho pugui fer suposar el que ha estat anticipat. Tretze anys havien passat d’ençà de la mort de lady Elliot i, si bé encara eren veïns i íntims amics, vidu continuava essent l’un i vídua, l’altra.

El fet que lady Russell no hagués pensat a formalitzar un segon matrimoni, a desgrat d’estar-hi en edat, de tenir un bon caràcter i una bona disposició, no cal justificar-lo de cara a la gent, que se sol mostrar excessivament crítica quan una dona es torna a casar, i no pas tant quan no ho fa. En canvi, sí que requereix una explicació el fet que sir Walter conservés la seva viduïtat. Cal dir, doncs, que sir Walter, com a bon pare (després de fracassar en un o dos intents desentenimentats), s’enorgullia de restar vidu per amor a les seves filles. Per una d’elles, la més gran, hauria renunciat a qualsevol cosa, per bé que res encara no l’havia posat a prova. L’Elizabeth, als setze anys, havia assumit, tant com era possible, tots els drets i tota l’excel·lència de la seva mare. Com que era molt bonica i tenia un tarannà molt semblant al del seu pare, sempre exercí una gran influència i tots dos s’entengueren meravellosament. Les altres dues noies fruïen de menor predicament. La Mary havia assolit una importància fictícia en esdevenir la muller d’en Charles Musgrove; però l’Anne, dotada d’un esperit refinat i d’un caràcter dolç, qualitats que l’haurien situada en un punt molt alt al concepte de qualsevol persona de discerniment clar, res no representava per al pare ni per a la germana: la seva paraula no tenia cap pes; per conveniència sempre adoptava una actitud de consentiment; en un mot, era tan sols l’Anne.

Per a lady Russell, en canvi, l’Anne era la fillola més estimada, la més altament apreciada, la favorita. Cert és que els amava a tots, però solament l’Anne li portava el record de l’amiga traspassada.

Pocs anys abans, l’Anne Elliot havia estat una noia molt bonica; però ben aviat se li agostà aquella frescor i, si a l’apogeu de la seva bellesa era tan poc allò que el pare havia trobat en ella digne de ser admirat (tan distintes de les seves eren les seves delicades faccions i els seus dolços ulls negres), molt menys havia de trobar-ho ara que estava pansida i flaca. Mai no havia covat grans esperances de llegir algun cop el nom d’ella en una altra pàgina de l’obra predilecta; però ara ja no en tenia cap. Totes les il·lusions d’establir una aliança adient reposaven ara en l’Elizabeth, car la Mary simplement s’havia unit amb una antiga família rural, respectable i de gran fortuna, a la qual, per consegüent, ella havia aportat tot l’honor, sense rebre’n cap a canvi: tan sols l’Elizabeth es casaria, un dia o altre, avantatjosament.

De vegades s’esdevé que una dona és més bonica als vint-i-nou que no pas ho fou deu anys abans i, en general, es pot dir que, si hom no pateix alguna malaltia o un trastorn moral, en aquesta època de la vida a penes s’ha perdut cap encant. Això li passava a l’Elizabeth, que encara era la bonica senyoreta Elliot de tretze anys abans; i sir Walter bé mereixia disculpa per oblidar l’edat de la noia o, si més no, en observar els estralls que el temps havia causat a les fisonomies dels altres, perquè prou que veia com s’anaven fent vells tota la resta de parents i coneguts, no se’l podia jutjar com a guillat del tot per considerar que tant ell com l’Elizabeth es conservaven tan joves com sempre. El rostre macilent de l’Anne; el de la Mary, tosc; els dels seus veïns, cada cop més decrèpits, i les potes de gall que envaïen ràpidament les temples de lady Russell havien estat durant molt de temps la causa del seu desesme.

L’Elizabeth no igualava del tot el seu pare quant a vanitat personal. Tretze anys l’havien vista com a mestressa de Kellynch Hall, presidint i dirigint-ho tot amb un domini de si mateixa i una decisió que no corresponien a la seva tendra edat. Durant tretze anys havia fet els honors, dictat el règim del servei, ocupat el lloc preferent al landó i desfilat immediatament rere lady Russell en abandonar tots els salons i menjadors de la comarca. Els gels de tretze hiverns successius l’havien vista iniciar tots els balls de certa distinció que s’havien celebrat a l’escàs veïnat; i tretze primaveres havien obert llurs poncelles en partir ella a Londres amb el seu pare, per unes quantes setmanes, a gaudir com cada any del gran món. De tot això en conservava el record; era prou conscient de tenir vint-i-nou anys, i en sentia una certa inquietud i recança. Estava satisfeta de veure’s encara tan bonica com sempre, però notava que s’apropava als anys perillosos i hauria volgut tenir la certesa de ser degudament sol·licitada per algun baronet al terme d’un o dos anys. Tan sols aleshores hauria pogut prendre el llibre dels llibres amb la mateixa gaubança que a la seva jovenesa; ara, però, no li feia cap gràcia. Això de tenir sempre davant els ulls la data de naixement, sense cap més perspectiva de matrimoni que el de la seva germana petita, feia que el llibre fos un turment i, més d’una vegada, quan el seu pare el deixava obert damunt la taula devora seu, ella el tancava, amb ulls esquius, i l’empenyia cap a un costat.

De més a més, havia sofert una decepció, de la qual aquell llibre, i especialment la història familiar, li n’oferia un record permanent. El presumpte hereu, el mateix William Walter Elliot, els drets del qual havien estat tan generalment reconeguts pel seu pare, l’havia desdenyada.

Persuadida des de molt petita que, si de cas no tenia cap germà, en William seria el futur baronet, estava avesada a la idea de casar-s’hi i aquesta havia estat sempre la voluntat del seu pare. No l’havien conegut quan era infant, però poc després de la mort de lady Elliot, sir Walter havia volgut fer-ne la coneixença i, si bé la seva proposta fou acollida de primer amb una certa fredor, ell persistí en el seu propòsit, tot atribuint l’actitud del noi a la timidesa pròpia de la joventut, i en una de llurs excursions de primavera a Londres, a la primera floració de l’Elizabeth, aconseguí que es fes la presentació.

Aleshores ell era molt jove i acabava de començar els estudis de dret; l’Elizabeth el trobà d’allò més simpàtic i fou ratificat el designi primitiu. Hom l’invità a Kellynch Hall i durant la resta de l’any no feren més que parlar d’ell, mentre esperaven la seva visita; però el noi no arribà. La primavera següent el tornaren a veure a ciutat, el trobaren igualment simpàtic, l’invitaren de nou, per tal d’encoratjar-lo, i l’esperaren, però tampoc aquest cop no hi anà. La primera notícia que en tingueren fou que s’havia casat. En comptes de menar la seva sort per la línia que li marcava la seva condició d’hereu de la casa d’Elliot, havia comprat la seva independència unint-se a una dona rica de classe inferior.

Sir Walter se’n sentí ofès. Com a cap de casa, considerava que se l’havia d’haver consultat, sobretot després d’haver-li obert els braços d’una manera tan notòria. «Perquè per força els han d’haver vist plegats, un cop a Tattersal’s i un parell de vegades al vestíbul de la Cambra dels Comuns», remarcava sir Walter. Manifestà, doncs, la seva desaprovació, però aparentment no fou tinguda en consideració. L’Elliot ni tan sols intentà de disculpar-se i demostrà tan poc interès a merèixer novament l’atenció de la família com indigne d’aquesta deferència el considerà sir Walter; d’aquesta manera cessà entre ells tota mena de relació.

Fins i tot al cap d’uns quants anys l’Elizabeth conservava la ràbia produïda per aquest infaust episodi amb l’Elliot, car ella l’havia trobat del seu gust pels seus propis mèrits i encara més per ser l’hereu del seu pare i perquè, atès el fort orgull de la família, era l’únic partit digne de la primogènita de sir Walter Elliot. De l’A a la Z, no hi havia cap baronet al qual pogués reconèixer com un igual seu amb tanta de complaença. Amb tot, s’havia portat d’una manera tan menyspreable que, per bé que ara (estiu del 1814) ell portava dol per la seva esposa, no el considerava mereixedor d’ocupar-li de nou el pensament. L’acte ignominiós del seu primer matrimoni potser s’hauria pogut passar per alt, atès que no hi havia cap raó per suposar que es perpetuaria per la descendència, si no hagués fet res pitjor; però el cas era que l’oficiositat d’alguns bons amics els havia informat de la manera irrespectuosa amb què parlava d’ells i el menyspreu que sentia envers els de la pròpia nissaga i tots els honors que per dret li corresponien. Allò no es podia perdonar.

Aquests eren els sentiments i les preocupacions de l’Elizabeth Elliot, les ànsies que l’amoïnaven, les inquietuds que amenaçaven la seva vida, les monotonies i l’elegància, la prosperitat i les nimietats que constituïen l’escenari en què es movia. Aquests i no d’altres eren els atractius que podien prestar interès a una llarga i monòtona residència en una societat rural i que havien d’omplir els moments de lleure que no podien ocupar el costum d’efectuar una tasca útil fora de la llar, ni l’habilitat i l’enginy dins d’aquesta.

Ara, però, una altra preocupació començava de sumar-se a totes les altres. El seu pare estava cada cop més angoixat per la qüestió dels diners. Ella comprenia que quan sir Walter prenia la Crònica dels baronets, ho feia per allunyar dels seus pensaments les voluminoses factures dels botiguers i els amargs presagis del senyor Shepherd, que era el seu apoderat. La possessió de Kellynch era productiva, però també insuficient per mantenir el règim que imposaven els prejudicis del propietari. En vida de lady Elliot, hi havia hagut ordre, moderació i economia, mercès a les quals coses ell no estirava més el braç que la màniga; però amb ella se n’havia anat el seny i des d’aleshores les despeses superaven constantment la renda. No podia desprendre menys; no feia més que allò que el seu nom l’obligava imperiosament a fer. Però si bé no es creia mereixedor de cap retret, calia tenir en compte que no solament creixien els deutes, sinó que en sentia a parlar tan sovint que de res no servia mirar d’ocultar-ho, ni que fos parcialment, a la seva filla. Durant la darrera estada a ciutat, n’hi parlà una mica per sobre i fins arribà a dir-li:

—No podem fer economies? No se t’acut res que puguem suprimir?

I l’Elizabeth, just és de dir-ho, amb el primer fervor de l’alarma, tan femení, es posà seriosament a pensar què es podia fer i per fi assenyalà la conveniència d’economitzar en dos extrems: retallar algunes donacions innecessàries amb finalitats benèfiques i renunciar al nou mobiliari del saló; a tot això hi va afegir després la peregrina ocurrència de suprimir el regal que tenien per costum de fer a l’Anne cada any. Aquestes mesures, però, tot i ser encertades, resultaven insuficients davant la vertadera dimensió del mal, la gravetat del qual sir Walter es veié obligat a confessar a la seva filla poc temps després. A l’Elizabeth no se li va acudir res més eficaç per proposar. Tant ella com el seu pare se sentien torturats, infortunats, i no aconseguien trobar el recurs que contribuís a reduir les despeses sense rebaixar la dignitat llur ni s’avenien a prescindir de comoditats sense les quals no podien passar.

Sir Walter tan sols disposava d’una exigua part dels seus dominis; però ni que hagués estat en condicions de traspassar-ho tot, res no hauria canviat. Estava decidit a hipotecar tot allò que calgués, però mai no accediria a vendre. No; mai no ultratjaria fins en aquest punt l’honor del seu nom. La propietat de Kellynch constituiria un llegat tan complet i íntegre com ell l’havia rebut.

Els dos amics de confiança, el senyor Shepherd, que vivia a la ciutat veïna, i lady Russell, foren cridats per tal de demanar-los consell; i pare i filla confiaven que alguna cosa se li acudiria, a l’un o l’altra, per superar les dificultats econòmiques i limitar les despeses sense detriment dels plaers ni del rang.