Capítol divuit

Corrien els primers dies de febrer i l’Anne, que ja feia un mes que era a Bath, desitjava vivament rebre noves d’Uppercross i de Lyme. Les que la Mary solia comunicar-li eren escasses. Ja feia tres setmanes que no en sabia res. Tan sols sabia que la Henrietta havia tornat a casa i que la Louisa, per bé que millorava ràpidament, encara restava a Lyme; en elles pensava una tarda, quan arribà a les seves mans una carta de la Mary, més voluminosa que les que li escrivia habitualment i, per completar la seva alegria i la seva sorpresa, arribava juntament amb la lletra una afectuosa salutació dels Croft.

Els Crofts eren a Bath! Interessant circumstància per a ella, car aquelles persones li tenien el cor robat.

—Què és això? —preguntà sir Walter—. Els Croft han arribat a Bath? Els llogaters de Kellynch? Què és el que t’han dut?

—Una carta d’Uppercross, senyor.

—Oh! Aquestes cartes són un bon passaport per entrar en aquesta casa. Tanmateix, jo l’hauria anat a visitar, l’almirall Croft. Conec prou bé els meus deures envers el nostre llogater.

L’Anne no va poder continuar escoltant ni explicar-se tan sols com era que en aquesta ocasió el seu pare no li havia llevat la pell, a l’almirall: aquella carta la tenia intrigada. Havia estat començada uns dies abans.

Així acabava la primera part de la carta, que després havia estat ficada dins el sobre amb una segona lletra gairebé tan llarga com l’anterior.

No era en va que presumia la Mary que la seva germana estava lluny d’esperar una notícia com aquella. En tota la vida no havia experimentat una sorpresa més gran. El capità Benwick i la Louisa Musgrove! Allò era massa sorprenent per ser cregut i, tan sols a costa d’un gran esforç aconseguí de dominar-se per no abandonar la sala, per conservar la calma i contestar les preguntes que li formularen. Per sort, no foren gaires. Sir Walter volia saber si els Croft havien viatjat amb un cotxe de quatre cavalls i si s’estarien a Bath en algun punt adient on ell pogués anar a visitar-los amb la senyoreta Elliot; la seva curiositat no passava d’aquí.

—Què fa la Mary? —preguntà l’Elizabeth, i va afegir sense esperar la resposta—. I què els porta a Bath, els Croft?

—Vénen per l’almirall. Creuen que pateix de gota.

—Gota i decrepitud! —exclamà sir Walter—. Pobre vell!

—Tenen coneguts aquí? —preguntà l’Elizabeth.

—No ho sé pas, però em costa d’imaginar que un home de l’edat de l’almirall Croft i de la seva professió no tingui amistats en un lloc com aquest.

—Sospito —féu sir Walter amb desdeny— que l’almirall Croft deu ser més conegut a Bath com a llogater de Kellynch Hall que no pas per cap altra cosa. Elizabeth, tu creus que faríem bé de presentar-los a Laura Place?

—Oh, no, penso que no! Cosins com som de lady Dalrymple, hem d’anar amb molt de compte de no importunar-la presentant-li persones que podrien no ser-li grates. Si no fóssim parents, no importaria, però essent cosins, es veuria obligada a atendre les nostres indicacions. Val més deixar que els Croft es relacionin amb gent del seu mateix nivell social. Per aquí volten homes d’aspecte singular que, segons m’han dit, són mariners. Que es facin amb ells, els Croft!

Aquest fou tot l’interès que sir Walter i l’Elizabeth demostraren per la carta i, després que la senyora Clay li hagué prestat una mica més d’atenció preguntant per la muller d’en Charles i els seus encantadors fillets, l’Anne va quedar en llibertat.

Reclosa a la cambra, intentava treure l’entrellat del que s’havia esdevingut. Era ben natural que en Charles es demanés què en devia pensar el capità Wentworth! Potser havia abandonat el camp, renunciat a la mà de la Louisa; potser havia deixat d’estimar-la o comprès que no l’havia estimada. No podia admetre la possibilitat d’una traïció, d’una lleugeresa o d’alguna cosa semblant a una mala passada jugada a en Wentworth pel seu amic. Era impossible que l’amistat entre aquells dos homes hagués sofert un aperduament tan afrontós.

El capità Benwick i la Louisa Musgrove! L’animada, alegre i garlaire Louisa Musgrove i el deprimit, reflexiu, sensible i callat capità Benwick no semblaven pas fets l’un per a l’altre. No es podien concebre uns esperits més dissemblants! On raïa el secret d’aquella atracció? Ben aviat n’intuí la resposta. Tot havia consistit en la situació. Havien passat plegats moltes setmanes, vivint al cercle estret d’aquella família i lliurats per complet l’un a l’altre des que la Henrietta se n’havia anat; la Louisa, afavorida per la poètica disposició que li prestava la convalescència, devia oferir un aspecte interessant i commovedor i, per fi, el capità Benwick no era pas inconsolable. Era aquest un punt respecte al qual l’Anne no havia deixat de concebre certes sospites i, en comptes de treure les mateixes conclusions que la Mary, el curs dels esdeveniments la induïa a confirmar les seves presumpcions d’haver inspirat al capità Benwick sentiments de tendresa. Això no vol dir, però, que arribés a trobar-hi motius per afalagar la seva vanitat més enllà del que la Mary semblava consentir-li. Estava persuadida que qualsevulla altra dona, mitjanament agradable, que l’hagués escoltat i acompanyat en les seves reflexions melangioses, hauria rebut d’ell la mateixa atenció. En Benwick tenia un cor inflamable i necessitava estimar algú o altre.

Amb tot, no veia cap raó perquè deixessin de fer feliços. Per començar, la Louisa ja estava posseïda d’un intens fervor naval i no trigarien a conciliar llurs afeccions. Ell guanyaria en jovialitat i ella aprendria a entusiasmar-se per sir Walter Scott i lord Byron, si és que no ho havia après ja; perquè calia creure que l’amor havia nascut al redós de la poesia. Pensar que la Louisa Musgrove havia esdevingut una persona de gust literari i lliurada a la reflexió sentimental li feia gràcia, però no hi havia dubte que era així. El dia passat a Lyme i la caiguda al Cobb li devien haver influït la salut, els nervis, l’audàcia i la modalitat definitiva del seu caràcter, tant com semblaven haver afectat el rumb de la seva futura existència.

Arribà a la conclusió que, si la noia que s’havia deixat captivar per les qualitats del capità Wentworth, es retia ara a la seducció d’un altre home, aquell cas no mereixia més llargues reflexions; i si el capità Wentworth no havia perdut un amic, no hi havia res a lamentar. No, no era pas el saber-li greu allò que feia bategar amb violència el cor de l’Anne i li enrojolava les galtes quan pensava que el capità Wentworth era lliure i sense compromís. Hi havia certs sentiments que li feia vergonya analitzar. Eren massa joiosos, massa insensatament joiosos!

L’Anne desitjava vivament veure els Croft, però quan va tenir lloc la primera entrevista, comprengué que cap rumor no havia arribat a les seves orelles. Fou feta i tornada la visita de rigor i, en ambdós casos, es va parlar de la Louisa Musgrove i també del capità Benwick, però en cap moment no van esbossar ni el més lleu somriure de complicitat.

Els Croft, per a satisfacció de sir Walter, s’allotjaven a Gay Street. No solament no s’avergonyia de llur tracte, sinó que parlava i s’ocupava de l’almirall molt més del que l’almirall s’havia ocupat o parlat mai d’ell.

Les amistats dels Croft a Bath eren tan nombroses com podien desitjar i consideraven llur relació amb els Elliot com una mera formalitat, no pas com una grata vinculació. El matrimoni observava a la ciutat el costum camperol d’estar gairebé sempre junts. Hom havia prescrit a l’almirall que, per tal de combatre la gota, fes llargues caminades i la seva muller l’acompanyava, com en tot, i era capaç de caminar fins a caure morta, pel bé del seu marit. L’Anne els veia arreu on anava. Lady Russell la duia amb el seu cotxe gairebé cada matí i mai no deixava de pensar en els Croft ni deixava de veure’ls. Com que coneixia els sentiments de tots dos, se li apareixien com la imatge perfecta de la felicitat. Sempre els seguia amb la mirada fins que els perdia de vista; li plaïa imaginar les coses que es devien dir mentre passejaven amb aquella venturosa independència o s’adelitava contemplant l’almirall quan estrenyia cordialment la mà d’algun antic camarada i quan el veia conversar animadament amb el grup de mariners que a voltes es formava i, entre els quals, la senyora Croft es captenia amb tanta discreció i deseiximent com qualsevol d’aquells oficials que la voltaven.

L’Anne se sentia massa lligada a lady Russell per sortir a passejar tota sola massa sovint, però s’esdevingué que un matí, vuit o deu dies després de l’arribada dels Croft, li va venir de grat deixar la seva amiga, o el cotxe de la seva amiga, a la part baixa de la ciutat, per retornar sola a Camden Place i, en pujar per Milsom Street, tingué la bona estrella de trobar-se amb l’almirall. Ell estava aturat davant l’aparador d’una galeria d’art, amb les mans al darrere, i tan absort en la contemplació d’un gravat, que no solament hauria pogut passar l’Anne desapercebuda, sinó que li va caldre tocar-lo i adreçar-se-li perquè advertís la seva presència. Quan la reconegué, però, l’almirall es va comportar amb l’afabilitat i el bon humor de costum.

—Ah, sou vós! Gràcies, gràcies. Això és tractar-me com a un amic. Doncs aquí em teniu mirant aquest quadre. No hi ha vegada que passi per aquí que no m’aturi a contemplar-lo. Però, què és això que vol semblar un vaixell? Guaiteu-lo. Heu vist mai una cosa semblant? Quina mena de pintors teniu aquí, que es pensen que un arriscaria la vida en una closca de nou com aquesta? I no obstant això, heus aquí aquests dos cavallers que s’estan tan tranquils contemplant les roques i les muntanyes del voltant, com si no s’haguessin d’enfonsar d’un moment a l’altre. On dimonis la deuen haver calafatejada, aquesta rampoina? —es demanava rient amb tota l’ànima—. No hi posaria pas els peus ni que em matessin! I bé —féu tot tombant-se devers ella—, cap on aneu? Us puc fer algun encàrrec o acompanyar-vos en algun lloc? En què us puc servir?

—No, en res, gràcies, com no sigui que vulgueu donar-me el gust de fer-me companyia mentre coincideixin els nostres camins. Jo vaig cap a casa.

—I tant que ho faré, amb molt de gust, i més lluny que anéssiu! Sí, sí, farem plegats una deliciosa passejada i aprofitaré l’avinentesa per dir-vos una cosa mentre anem caminant. Apa, agafeu-vos del meu braç, així. No em sento satisfet si no porto una dona de bracet. Ai, Senyor! Quin vaixell! —exclamà, clavant una darrera mirada al quadre, quan ja començaven a caminar.

—Dèieu que m’havíeu de dir una cosa, senyor?

—Sí, és veritat. Tot seguit. Però aquí ve un amic meu, el capità Brigden. Tanmateix, només el saludaré tot passant. No ens aturarem. «Com anem?». En Brigden em mira tot sorprès en veure que vaig amb una dona que no és la meva. La pobra no pot caminar. Se li ha fet una butllofa al taló, tan grossa com una moneda de tres xílings. Per l’altra vorera baixa l’almirall Brand amb el seu germà. Mala gent! M’alegro que no vinguin per aquest costat del carrer. La Sophy no els pot veure. En una ocasió em van jugar una mala passada: em van prendre un dels millors homes que tenia. Un altre dia us explicaré aquest episodi. Allà veig el vell sir Archibald Drew i el seu nét. Mireu, ja ens ha vist ell també; fa el gest de besar-vos la mà; us ha pres per la meva muller. Ah, la pau ha vingut massa aviat per a aquest minyó, Pobre sir Archibald! Us agrada Bath, senyoreta Elliot? A nosaltres, molt. Sempre ens trobem amb un amic o altre; cada matí en topem una colla pels carrers i aleshores tenim ocasió de fer petar la xerrada. Després els deixem i llavors ens recollim a les nostres habitacions, ens arrepapem a les nostres butaques i ens hi trobem tan còmodes com si fóssim a Kellynch, ai las!, o com quan ens estàvem a North Yarmouth i a Deal. Si no trobem a faltar res a la casa d’aquí és perquè ens recorda la primera que vam tenir a North Yarmouth. Fins i tot el vent s’esmuny per un dels armaris de paret de la mateixa manera.

Quan hagueren avançat una mica més, l’Anne s’aventurà a insistir sobre allò que ell havia promès de comunicar-li. Ella confiava que la seva curiositat quedaria satisfeta en sortir de Milson Street, però es va haver d’armar de paciència, perquè l’almirall havia decidit no començar a parlar-ne fins que no haguessin arribat a Belmont, que era més espaiós i tranquil, i per tal com ella no era la seva esposa, no va tenir més remei que deixar que fes la seva. Tan bon punt començaren a pujar pausadament per Belmont, l’almirall féu:

—Bé, doncs, ara sentireu una cosa que us sorprendrà. Però, primer de tot, heu de dir-me el nom de la noia de qui us vull parlar. És aquesta noieta, sabeu?, que ens ha tingut a tots tan amoïnats. La senyoreta Musgrove, aquella a qui li va passar allò. Com es diu…? Sempre n’oblido el nom.

L’Anne s’hauria ruboritzat per haver comprès tan prest a qui es referia, però els detalls que li proporcionava li permeteren de donar amb desimboltura el nom de la «Louisa».

—Justa la fusta, la senyoreta Louisa Musgrove. M’estimaria més que les noies no tinguessin noms tan distints. Mai no tindria aquests oblits si totes es diguessin Sophy o una cosa semblant. Doncs bé, aquesta senyoreta Louisa, tots ens pensàvem, sabeu?, que es casaria amb en Frederick. Ell li havia fet la cort durant setmanes i setmanes. L’única cosa que ens preguntàvem era què esperaven, quan va sobrevenir l’accident de Lyme. Aleshores, és clar, era evident que havien d’esperar que ella recobrés les facultats. Però aquells dies ja es veia que alguna cosa estranya passava entre ells dos. En comptes de quedar-se a Lyme, en Frederick va partir cap a Plymouth i després se’n va anar a veure l’Edward. Quan nosaltres vam tornar de Minehead, ell se n’havia anat a ca l’Edward i allà s’ha estat des d’aleshores. Des del novembre que no en sabem res. La mateixa Sophy no s’ho explica. Ara, però, l’assumpte ha pres un tomb inesperat, perquè resulta que aquesta xicota, la senyoreta Musgrove que dèiem, en lloc de casar-se amb en Frederick, es casarà amb en James Benwick. El coneixeu, en James Benwick?

—Una mica. Tinc una certa relació amb el capità Benwick.

—Bé; doncs es casarà amb ell. És a dir, és possible que ja s’hagin casat, perquè no sé pas què haurien d’esperar.

—El capità Benwick em va semblar un jove molt simpàtic —digué l’Anne— i em fa l’efecte que té un caràcter excel·lent.

—Oh, sí, sí! No hi tinc res a dir contra en James Benwick. És cert que només és comandant i que corren mals temps per prosperar, però no li trobo cap altre defecte. Un minyó excel·lent i bondadós, ja ho crec; a més, és un oficial zelós i molt actiu i això potser ningú no ho diria, perquè les seves maneres delicades no abonen pas aquesta opinió.

—No. En això us equivoqueu, senyor. Les maneres del capità Benwick mai no m’han fet pressuposar que fos pusil·lànime. Jo les trobo particularment agradables i estic segura que han de plaure a tothom.

—Bé, bé, en aquestes coses no hi ha millor jutge que les dones; però en James Benwick, segons la meva manera de veure, és massa tou i, per bé que és molt possible que siguem parcials, la Sophy i jo no podem deixar de pensar que en Frederick té més personalitat. Hi ha alguna cosa d’en Frederick que és més del nostre gust.

L’Anne es quedà tallada. Ella tan sols s’havia proposat d’impugnar l’opinió corrent que suposa incompatibles la fortalesa d’esperit i la gentilesa, però en cap moment no pensà a presentar les condicions del capità Benwick com les millors possibles. Després d’una breu vacil·lació, començava a dir:

—No pretenia pas d’establir cap comparació entre els dos amics.

Però l’almirall la va interrompre tot dient:

—I la cosa és ben certa. No es tracta pas d’una mera xafarderia. Nosaltres ho hem sabut per en Frederick mateix. La seva germana va rebre’n ahir una carta on ens ho explica, bo i especificant que n’ha tingut notícia per una carta d’en Harville, escrita a Uppercross, el lloc mateix de l’esdeveniment. M’imagino que tots ells són a Uppercross.

Aquella era una avinentesa que l’Anne no podia desaprofitar i, per consegüent, va fer:

—Suposo, almirall, suposo que a la carta del capità Wentworth no hi ha res que us hagi pogut inquietar a vós ni a la vostra muller. Efectivament, segons que sembla, la passada tardor va néixer una certa afecció entre la Louisa Musgrove i ell; però sospito que aquest sentiment es deu haver esmorteït tant en l’un com en l’altre i sense cap mena de violència. Espero que la carta no delati l’estat d’ànim d’un home ressentit.

—No, no, res en absolut. No hi ha cap paraulota ni un mot de censura en tota la carta.

L’Anne acalà el cap per ocultar un somriure.

—No, no, en Frederick no és home de plorar ni de queixar-se. Té massa bon tremp per fer una cosa així. Si a la noia li agrada més un altre, és molt natural que s’hi casi.

—És clar. Però el que vull dir és que confio que, a la manera d’expressar-se del capità Wentworth, no hi hagi res que us faci suposar que se sent traït pel seu amic, la qual cosa es podria traslluir, encara que no ho manifesti explícitament. Jo lamentaria molt que una amistat com la que ha existit entre ell i el capità Benwick quedes rompuda o malmesa per un motiu com aquest.

—Sí, sí, ja comprenc el que voleu dir. Però no hi ha res de tot això, a la carta. No fa cap al·lusió al capità Benwick; ni tan sols diu que ho troba estrany o que té motius per desconfiar. No; del sentit d’allò que escriu no se’n pot pas deduir que s’hagués fet il·lusions respecte a aquesta senyoreta…, com és el seu nom? Al contrari, diu amb tota naturalitat que espera que siguin molt feliços i, en això, no hi ha res que es pugui interpretar com a ressentiment, em sembla.

L’Anne no va quedar gaire convençuda amb els raonaments de l’almirall, però considerà que hauria estat inútil d’insistir més. Per consegüent, es va acontentar a omplir aquell diàleg amb llocs comuns o amb una silenciosa atenció i l’almirall va poder esplaiar-se al seu gust.

—Pobre Frederick! —féu per fi l’almirall—. Ara ha de començar a pensar en una altra. Jo crec que l’hem de fer venir a Bath. La Sophy ha d’escriure-li demanant-li que vingui. Aquí hi ha noies precioses. No tindria cap sentit que tornés a Uppercross, perquè, segons tinc entès, l’altra senyoreta Musgrove ja està compromesa amb un cosí seu, un pastor jove. No trobeu, senyoreta Elliot, que valdria més que miréssim de fer-lo venir a Bath?