Barres i estrelles

Ja han passat setze anys d’ençà d’aquella tarda de primavera que vaig ser a Rantoul, però, potser perquè durant tot aquest temps he sabut que tard o d’hora l’hauria d’explicar, encara recordo amb exactitud la història que al llarg d’aquelles hores em va explicar el pare d’en Rodney. En canvi, conservo un record molt més boirós de les circumstàncies que les van envoltar.

Vaig arribar a Rantoul poc abans de migdia i vaig trobar la casa sense dificultats. Només de tocar el timbre, el pare d’en Rodney em va obrir i em va fer passar al saló, una estança ampla i ben il·luminada, amb una xemeneia i un sofà de cuiro i dues butaques d’orelles en una punta, i a l’altra, arran de la finestra que donava a Belle Avenue, una taula de roure envoltada de cadires, amb les parets folrades fins al sostre de llibres perfectament arrenglerats i el terra cobert de catifes gruixudes de colors vinosos que esmorteïen els passos. La veritat és que, després de la nostra inesperada conversa telefònica, gairebé havia previst que des del començament el pare d’en Rodney desplegaria una cordialitat que no augurava la nostra primera trobada, però el que no havia pogut preveure de cap manera és que l’home apoquit i intimidant que, amb bata i sabatilles, m’havia engegat sense gaires manies feia només uns mesos, ara em rebés vestit amb una sobrietat elegant més pròpia d’un patrici madur de Boston que no pas d’un metge rural jubilat del Mig Oest, convertit en aparença en un d’aquests vells falsos que s’escarrassen a exhibir, sota la certesa ingrata dels molts anys que tenen, la vitalitat i la presència de qui no s’ha resignat encara a fruir només de les engrunes de la vellesa. Tot i això, a mesura que va* anar desgranant la història que jo havia anat a escoltar, aquesta façana misteriosa va començar a esfondrar-se i a mostrar desperfectes, taques d’humitat i esquerdes sense fons, i cap a la meitat de la seva narració el pare d’en Rodney ja havia deixat de parlar amb l’energia exuberant del començament —quan ho feia com si estigués posseït per una urgència llargament ajornada, o més aviat com si en el fet de parlar i que jo l’escoltés s’hi jugués la vida, mirant-me amb insistència als ulls com si hi busqués un confirmació impossible a la seva narració—, perquè en aquell moment ja no vibrava en les seves paraules ni el més mínim ímpetu vital, sinó tan sols la memòria verinosa i inflexible d’un home corcat pels remordiments i devastat per la desventura, i la claror de cendra que entrava per la finestra submergint la sala en ombres li havia esborrat de la cara qualsevol rastre de la joventut remota, deixant-hi amb prou feines un avanç de calavera. Recordo que en algun moment vaig començar a sentir un repic de pluja sobre la teulada del porxo, un repic que gairebé de seguida es va tornar un xàfec esvalotat de primavera que ens va obligar a encendre el llum de peu perquè ja gairebé era de nit i feia moltes hores que estàvem asseguts l’un davant de l’altre, enfonsats a les dues butaques d’orelles, ell parlant i jo escoltant, amb el cendrer ple a vessar de burilles i a la taula una cafetera i dues tasses buides i un piló de cartes grapejades que portaven mata-segells de l’exèrcit nord-americà, cartes procedents de Saigon i de Danang i de Xuan Loc i de Quang Nai, de llocs diversos de la península de Batagan, cartes que abraçaven un període de més de dos anys i portaven la firma dels seus dos fills, d’en Rodney i també d’en Bob, però sobretot d’en Rodney. N’hi havia moltes, i estaven ordenades cronològicament i guardades en tres carpetes de cartró negre amb tanca de goma, cadascuna amb una etiqueta on es llegien, escrits a mà, el nom d’en Rodney i el d’en Bob, la paraula Vietnam i la data de la primera i de l’última carta que contenien. El pare d’en Rodney semblava saber-se-les de memòria, o almenys haver-les llegit desenes de vegades, i durant aquella tarda me’n va llegir alguns fragments. El fet no em va sorprendre; el que sí em va sorprendre —el que em va deixar literalment bocabadat— va ser que al final de la visita m’obligués a quedar-me-les. «Jo ja no les vull per a res», em va dir abans d’acomiadar-nos, donant-me les tres carpetes. «Si us plau, quedi-se-les i faci’n el que li sembli». Era sense cap mena de dubte un prec absurd, però precisament perquè era absurd no vaig poder o no vaig saber negar-m’hi. O potser, ben mirat, no era tan absurd. La veritat és que durant aquests setze anys no he deixat de mirar d’explicar-m’ho: he pensat que em va confiar les cartes dels seus fills perquè era conscient que no li quedava gaire temps de vida i no volia que anessin a parar a mans d’algú que en desconegués el significat i pogués acabar desempallegant-se’n i prou; he pensat que em va confiar les cartes perquè fer-ho era una mena d’intent simbòlic i sense esperança d’afranquir-se per sempre de la història de desastre que contenien i de la qual, traspassant-me-les, em feia dipositari o fins i tot responsable, o perquè fent-ho volia obligar-me a compartir amb ell el fardell de la seva culpa. He pensat totes aquestes coses i també moltes altres, però el fet és que encara no sé amb certesa per què em va confiar aquelles cartes i ja no ho sabré mai; potser no ho sabia ni ell mateix. Tant li fa: el fet és que me les va confiar i que ara les tinc al meu davant, mentre escric. Durant aquests setze anys les he llegit moltes vegades. Les d’en Bob són poques i concises, d’una amabilitat distreta, com si la guerra li xuclés totalment l’energia i la intel·ligència i convertís en banal o il·lusori tot el que no hi tenia relació; les d’en Rodney, en canvi, són freqüents i abundoses, i en el seu carés s’hi nota una evolució que és sens dubte un mirall de l’evolució que va experimentar el mateix Rodney durant els anys que va passar al Vietnam: al principi polides i matisades, amatents a no permetre que la realitat s’hi transparenti si no és a través d’una retòrica sofisticada de la reticència, feta de silencis, al·lusions, metàfores i sobreentesos, i al final torrencials i immoderades, sovint vorejant el deliri, com si el remolí incontrolable de la guerra hagués trencat un dic de contenció i per les esquerdes s’hi hagués desbordat una allau forassenyada de clarividència.

El que ve ara és la història d’en Rodney, o almenys la seva història tal com me la va explicar aquella tarda el seu pare i jo la recordo, i tal com apareix també a les seves cartes i a les cartes d’en Bob. No hi ha discrepàncies fonamentals entre aquestes dues fonts, i encara que he verificat alguns noms, alguns llocs i algunes dates, ignoro quines parts d’aquesta història responen a la veritat i quines parts cal atribuir a la imaginació, a la mala memòria o a la mala consciència dels narradors: el que explico és només el que ells van explicar (i el que vaig deduir o imaginar a partir del que ells van explicar), no el que va passar de debò. És important afegir-hi que als meus vint-i-cinc anys, quan aquella tarda vaig escoltar de llavis del seu pare la història d’en Rodney, jo ho ignorava tot o gairebé tot de la guerra del Vietnam, que llavors per a mi només era (sospito) una confusa remor de fons a les notícies televisades de la meva adolescència i una obsessió empipadora d’alguns directors de cinema de Hollywood, i també que, tot i que feia gairebé un any que vivia als Estats Units, ni tan sols podia imaginar que, per més que oficialment hagués acabat feia més d’una dècada, a l’ànim de molts nord-americans era encara tan viva com el 29 de març del 1973, dia que, després de la mort de gairebé seixanta mil compatriotes —la majoria nois que rondaven els vint anys— i d’haver arrasat completament el país envaït, llançant-hi deu vegades més bombes que sobre tot Europa al llarg de la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit dels Estats Units va sortir finalment del Vietnam.

En Rodney havia nascut feia quaranta-un anys a Rantoul. El seu pare procedia de Houlton, a l’estat del Maine, al nord-est del país, molt a prop de la frontera canadenca. Havia estudiat a Augusta, on la seva família s’havia traslladat arran de la ruïna de l’avi durant la crisi econòmica del 29, i més endavant a Nova York. Després de llicenciar-se a la facultat de Medicina de Colúmbia, l’any 43 es va allistar de soldat ras a l’exèrcit, i durant els dos anys següents va lluitar al nord d’Àfrica, a França i Alemanya. No era un home religiós (o no ho va ser fins a una edat prou tardana), però l’havien educat en el sentit estricte de la justícia i la probitat ètica que sembla patrimoni de les famílies protestants, i sentia una íntima satisfacció per haver pres part en la guerra, convençut com estava que havia lluitat pel triomf de la llibertat i que, gràcies al seu sacrifici i el de molts altres joves nord-americans com ell, els Estats Units havien salvat el món de l’abjecció infame del feixisme; també estava convençut que, havent-se erigit per la força de les armes en avalador de la llibertat, el seu país no podia defugir, per mandra o per covardia, el compromís moral que havia contret amb la resta del món, i abandonar en mans del terror, la injustícia i l’esclavitud els qui en sol·licitessin l’ajuda per lliurar-se de l’opressió. Va tornar d’Europa el 45. Aquell mateix any va començar a exercir la medicina a hospitals del Mig Oest, primer a Saint Paul, Minnesota, i més endavant a Oak Park, un suburbi de Chicago, fins que, per raons que no em va voler explicar i que jo no vaig voler esbrinar (però que certament, segons va insinuar o vaig deduir, tenien relació amb el seu idealisme o la seva candidesa i amb la seva decepció absoluta del funcionament de la medicina pública), va plantar arrels definitives a Rantoul, un fet que no deixa de ser curiós i fins i tot enigmàtic, perquè és impossible imaginar una destinació menys brillant per a un metge jove, cosmopolita i ambiciós com ell. Allà, a Rantoul, es va casar amb una noia de família molt humil que havia conegut a Chicago; allà, aquell mateix any, va néixer en Rodney; en Bob ho va fer l’any següent.

Des de bon començament, en Rodney i en Bob van ser dos nens minuciosament oposats; el pas del temps només va accentuar aquesta oposició. Tots dos havien heretat la fortalesa física i l’energia de ferro del pare, però només en Bob s’hi sentia a gust i era capaç de treure’n partit, mentre que per a en Rodney semblava que només constituïen un accident desgraciat de la seva naturalesa, una circumstància personal que era necessari torejar amb la mateixa naturalitat o resignació amb què es toreja una malaltia congènita. De petit, en Rodney era extravertit fins a la ingenuïtat, vehement, espontani i afectuós, i aquest caràcter sense racons foscos, sumat a la seva afició a la lectura i la seva excel·lència en els estudis, el va convertir en el preferit manifest del pare. Ben al contrari —i potser per treure partit de la mala consciència que la predilecció oberta per en Rodney causava en el progenitor—, en Bob va desplegar en les relacions amb la família un caràcter reservat i defensiu, sovint tirànic, pròdig en càlculs, excepcions i murrieries, que potser a l’inici era només una manera de reclamar l’atenció que li negaven, però que de manera insidiosa va derivar en una estratègia que volia amagar les deficiències personals i intel·lectuals que, amb raó o sense, el feien sentir inferior al seu germà, cosa que amb el temps va acabar convertint-lo en un d’aquests germans petits de manual que, com que contínuament fan aplec de les martingales familiars que dilapida el primogènit, sempre semblen molt més madurs que no pas ell, i sovint ho són. Malgrat tot, aquestes descompensacions i dissimilituds mai no es van traduir en hostilitat entre els dos germans, perquè en Bob estava massa enfeinat emmagatzemant rancúnia contra el seu pare per sentir-ne a més contra en Rodney, i perquè en Rodney, que no tenia cap motiu d’animadversió contra en Bob i que era conscient que necessitava l’habilitat física i la perspicàcia vital del seu germà molt més del que el seu germà necessitava el seu afecte o la seva intel·ligència, sabia proporcionar-li motius constants de desgreuge en els jocs compartits, en la compartida afició a la cacera, a la pesca i el beisbol, en les sortides i amistats compartides. De manera que, per un d’aquests equilibris inestables que serveixen de fonament a les amistats més sòlides i duradores, la disparitat entre en Rodney i en Bob va acabar constituint la millor garantia d’una complicitat fraternal que res no semblava capaç de desballestar.

Ni tan sols ho va fer la guerra. A mitjan 1967 en Bob es va allistar voluntari al cos de Marines, i uns mesos més tard va arribar a Saigon integrat en la primera divisió d’infanteria. La decisió d’enrolar-se va agafar tothom de sorpresa, i el pare d’en Rodney no descartava que tingués dues explicacions distintes però complementàries: la incapacitat d’afrontar amb èxit les exigències de la carrera de medicina que, menys per vocació que per orgull —per demostrar-se a si mateix que podia estar a l’alçada del seu pare—, havia començat l’any anterior, i l’afany insaciable de requerir l’admiració de la família per mitjà d’aquell imprevist acte de coratge. Si va ser així —i a parer del pare d’en Rodney res no autoritzava a pensar que no ho fos—, la decisió d’en Bob havia estat encertada, perquè, de seguida que ho va saber, el seu pare no va poder evitar de sentir-se’n secretament orgullós: com tants altres nord-americans, llavors el pare d’en Rodney considerava que la del Vietnam era una guerra justa, i que amb aquella decisió arrauxada el seu fill no feia res més que continuar al sud-est asiàtic la feina que ell havia encetat a Europa vint-i-quatre anys enrere, deslliurant un país llunyà i indefens de la ignomínia del comunisme. Potser perquè el coneixia més bé que no els seus pares, la decisió d’en Bob no va sorprendre en Rodney, però el va esgarrifar i, com que va ser l’únic membre de la família a conèixer-la abans que l’hagués fet realitat, va fer tots els possibles per dissuadir-lo del propòsit i, quan ja la va haver portat a terme, perquè la revoqués. No se’n va sortir. Llavors en Rodney feia a Chicago, amb l’encoberta però ferma oposició inicial del seu pare, estudis de filosofia i literatura, i la seva opinió sobre la guerra era totalment diferent de la del germà i el pare, que atribuïa la posició del primogènit a l’atmosfera dissoluta i antibel·licista que, com en tants altres campus universitaris de tots els racons dels Estats Units, es respirava en el de la Northwestern University. La veritat en canvi era que, quan en Bob es va incorporar a l’exèrcit, en Rodney ja tenia una idea prou clara sobre el que passava tant al Vietnam del Sud com al Vietnam del Nord: no tan sols seguia puntualment les vicissituds de la guerra a través de la premsa nord-americana i francesa, sinó que, a més d’una història completa del Vietnam, havia llegit tot el que hi estava relacionat que li havia caigut a les mans, incloses les anàlisis de Mary McCarthy, Philippe Devillers i Jean Lacouture i els llibres de Morrison Salisbury i Staughton Lynd i Tom Hayden, i havia arribat a la conclusió, molt menys arrauxada o més raonada que la de molts dels seus companys d’aules, que les motivacions declarades de la intervenció del seu país al Vietnam eren falses o espúries, la seva finalitat confusa i a fi de comptes injusta, i els seus mètodes d’una brutalitat atroçment desproporcionada. De manera que en Rodney va començar a participar molt aviat en tota mena d’activitats contra la guerra, i durant una d’aquestes va conèixer la Julia Flores, una mexicana d’Oaxaca, estudianta de matemàtiques a la Northwestern, alegre i desinhibida, que el va integrar de ple en el moviment pacifista i el va iniciar en l’amor, la marihuana i el seu rudimentari espanyol reblert de renecs.

Una tarda de l’estiu que es va graduar a la universitat, mentre passava uns dies amb la família a Rantoul, en Rodney va rebre una notificació de l’exèrcit amb l’ordre d’allistament. Sens dubte l’esperava, però això no devia pas impedir que l’amoïnés menys. No en va dir res als pares; tampoc no va buscar refugi en la Julia ni el consell de cap dels seus companys de protestes. En Rodney sabia que no podia al·legar cap excusa real per defugir l’ordre, així que és possible que els dies següents visqués dividit entre la por a desertar, agafant el camí de l’exili al Canadà que, en aquell moment, ja havien enfilat tants joves de la seva edat, i la por a anar a una guerra remota i odiosa contra un país martiritzat, una guerra a la qual sabia amb certesa que —a diferència del seu germà Bob, que considerava amb fonament un home d’acció i d’astúcies sense fi— no podria sobreviure. Un d’aquells dies de dubtes urgents va arribar a casa una carta d’en Bob i, com feia sempre, el pare la va llegir en veu alta mentre sopaven, esquitxant-ne la lectura d’exègesis orgulloses que eren com un retret, o que la inquietud esporuguida del fill va interpretar com un retret. El cas és que, enmig d’un dels comentaris del pare, en Rodney el va interrompre, la interrupció va degenerar en disputa i la disputa en una d’aquestes baralles en què els dos contrincants, perquè es coneixen més bé que ningú, saben més bé que ningú on ferir per fer més sang. En aquesta no hi va haver sang —no, almenys, sang física, sang no purament metafòrica—, però sí acusacions, insults i petar de portes, i l’endemà al matí, abans que ningú no s’hagués despertat, en Rodney va agafar el cotxe del seu pare i va desaparèixer i quan va tornar a casa, al cap de tres dies de no donar senyals de vida, va reunir el seu pare i la seva mare i els va anunciar amb solemnitat i sense dret a rèplica que en el termini de dos mesos s’allistaria a l’exèrcit. Gairebé vint anys després d’aquell dia malaventurat d’agost, assegut davant meu, a la mateixa butaca d’orelles on havia escoltat les paraules sense tornada d’en Rodney, mentre aguantava una tassa de cafè refredat i buscava en els meus ulls l’alleujament d’un guspireig exculpatori, el pare d’en Rodney encara es preguntava on havia estat i què havia fet el seu fill durant aquells tres dies de fugida, i també continuava preguntant-se, com havia fet tantes vegades durant els darrers vint anys, per què en Rodney no havia desertat i havia acabat obeint l’ordre d’anar al Vietnam. En tot aquell temps no havia sabut trobar una resposta satisfactòria a la primera pregunta, però sí a la segona. «La gent té tendència a creure que moltes explicacions convencen menys que una de sola», em va dir el pare d’en Rodney. «Però la veritat és que per a gairebé tot hi ha més d’una raó». Segons el pare d’en Rodney, el seu fill no hauria entrat a l’exèrcit si se n’hagués pogut lliurar legalment, però no es veia amb cor de vulnerar a consciència la llei —encara que la considerés injusta— i molt menys d’humiliar-se demanant-li, a ell, que mogués els fils de la seva professió perquè algun dels seus col·legues acceptés incórrer en el frau d’inventar-li un eximent mèdic. D’altra banda, negar-se a anar a la guerra en nom de les seves conviccions pacifistes hauria costat a en Rodney dos anys de presó, i l’opció de l’exili al Canadà tampoc no estava lliure de riscos, entre ells el de no poder tornar al seu país durant molts anys. «A més», va continuar el pare d’en Rodney, «en el fons encara era un noi amb el cap ple de novel·les d’aventures i de pel·lícules de John Wayne: sabia que el seu pare havia fet la guerra, que el seu avi havia fet la guerra, que la guerra és el que fan els homes, que només a la guerra un home prova que és un home». Per això el pare d’en Rodney intuïa que en algun racó amagat de la ment del seu fill, alimentada per les nocions de coratge, virilitat i rectitud que ell li havia inculcat, i en lluita amb les seves pròpies idees germinals de nano que acabava de sortir de l’adolescència, encara hi respirava, secret però poderós, un concepte heroic i romàntic de la guerra com a fet essencial en la vida d’un home, cosa que explicava la seva convicció madurada durant vint anys que si el seu fill havia traït el seu antibel·licisme, s’havia empassat la por i havia obeït l’ordre d’anar al Vietnam havia estat en el fons per vergonya, perquè sabia que, si no ho hagués fet, mai no hauria pogut tornar a mirar a la cara la gent senzilla del seu país, perquè mai no hauria pogut tornar a mirar a la cara el seu germà ni la seva mare, però sobretot —per damunt de tot— perquè mai no hauria pogut tornar-lo a mirar a la cara a ell. «De manera que vaig ser jo qui va enviar en Rodney al Vietnam», va dir el pare d’en Rodney. «Com abans havia fet amb en Bob».

Abans d’anar al Vietnam en Rodney va passar un primer període d’instrucció («instrucció bàsica», en deien) al Fort Jackson, Carolina del Sud, i un segon període («instrucció avançada», en deien) al Fort Polk, Louisiana. D’aquella època daten les primeres cartes. «La primera cosa que notes quan arribes aquí», escrivia en Rodney des del Fort Jackson, «és que la realitat ha reculat fins a un estadi primitiu, perquè en aquest lloc només manen la jerarquia i la violència: els forts tiren endavant, els febles no. Només de passar la porta em van insultar, em van pelar al zero, em van posar roba nova, em van despullar de la meva identitat, de manera que no va caldre que ningú no em digués que, si volia sortir viu d’aquí, havia de mirar de mimetitzar-me amb l’entorn, dissolent-me en la multitud, i també havia de ser més brutal que els meus companys. La segona cosa que notes és encara més elemental. Abans de conèixer això jo ja sabia que la felicitat perfecta no existeix, però aquí he après que tampoc no existeix la infelicitat perfecta, perquè qualsevol mínim respir és una font infinita de felicitat». En Rodney va perdre deu quilos de pes en els primers vint dies al Fort Jackson. Allí i al Fort Polk les sensacions dominants a l’ànim d’en Rodney eren dues: l’estranyesa i la por. La majoria dels companys, xicots d’entre divuit i dinou anys, eren més joves que no pas ell: alguns eren delinqüents a qui el jutge havia deixat triar entre la presó i l’exèrcit; d’altres eren miserables que, com que no sabien què fer amb la seva vida, havien imaginat amb raó que l’exèrcit els donaria un propòsit i un sentit; la immensa majoria eren treballadors sense estudis que s’adaptaven als rigors de la milícia amb menys dificultats que no pas ell, que, tot i estar acostumat a la vida a l’aire lliure i a la seva vella familiaritat amb les armes de foc, havia dut fins llavors una existència massa regalada per sobreviure sense estralls a l’aspror de l’exèrcit. Però també hi havia la por: no pas la por com a estat d’ànim, sinó com una sensació física, freda, humiliant i llefiscosa, que amb prou feines tenia una semblança llunyana amb el que fins llavors havia anomenat por; no la por a un enemic llunyà, encara invisible o abstracte, sinó la por als seus caps, als seus companys, a la soledat, a ell mateix: una por que, potser contradictòriament, no li va impedir que comencés a estimar totes aquestes coses. Hi ha una carta datada a Xuan Loc el 30 de gener del 1969, quan ja feia gairebé un any que en Rodney era al Vietnam, en què explica amb detall una anècdota d’aquells mesos d’instrucció, com si li hagués calgut tot un any per digeriria, o per decidir-se a explicar-la. Pocs dies abans de la partida cap al Vietnam el van reunir juntament amb els companys a la sala d’actes del Fort Polk a fi que un capità i un sergent acabats d’arribar del front fessin una xerrada de darrera hora sobre tècniques d’evasió i supervivència a la jungla. Mentre parlava el capità —un home de somriure impassible i gestos cultivats—, el sergent aguantava un conill blanquíssim, tou i neguitós, amb uns ulls esverats de nen, que va acabar acaparant amb la seva presència intempestiva l’atenció dels soldats. En un cert moment, el conill es va escapar de les mans del suboficial i va arrencar a córrer; el capità va deixar de parlar, i un xivarri de pati de col·legi es va emparar de la sala mentre el conill s’escorria entre els pupitres, fins que finalment algú va enxampar l’animal i el va donar al sergent. Llavors el capità el va agafar i, abans que s’aturés totalment el guirigall i regnés a la sala un silenci brutal, en uns segons, sense que se li esborrés el somriure dels llavis i gairebé sense tacar-se de sang, li va trencar el coll, el va escorxar, li va arrencar de soca-rel les vísceres i les va llançar als soldats.

Pocs dies després d’assistir a aquesta escena dissenyada com una premonició o un advertiment, en Rodney va aterrar a l’aeroport militar de Ton Son Nhut, a Saigon, després d’un vol amb Braniff Airlines que va durar gairebé trenta hores en què unes hostesses uniformades els van atipar a ell i els seus companys a força de frankfurts. Això va passar a començament del 1968, just quan començava l’ofensiva del Tet i a la ciutat —convertida en aquells moments en un abocador de flors mortes, papers arrossegats per un vent humit i pudent d’urinari, excrements humans i carcasses de focs artificials cremats durant les festes que tot just havien acabat— la por es palpava pertot arreu, igual que una epidèmia. Això va ser la primera cosa que en Rodney va notar en arribar al Vietnam: la por; una altra vegada la por. La segona cosa que va notar va tornar a ser l’estranyesa. Però en aquest cas la raó de l’estranyesa era una altra, era que el Vietnam que s’havia forjat en la seva imaginació no s’assemblava gens ni mica al Vietnam real; de fet, era com si es tractés de dos països diferents, i allò més sorprenent era que semblava molt més de debò el Vietnam imaginat des dels Estats Units que no pas el Vietnam de la realitat i que, en conseqüència, se sentia molt menys estrany al primer que no pas a aquest últim. El resultat d’aquesta paradoxa era una altra paradoxa, i és que, tot i que continuava menyspreant el que els Estats Units feien al Vietnam (el que ell contribuïa que els Estats Units fessin al Vietnam), al Vietnam se sentia molt més nord-americà que a Amèrica del Nord, i que, tot i el respecte i l’admiració que de seguida li van inspirar els vietnamites, allí se’n sentia molt més llunyà que no se’n sentia al seu propi país. En Rodney suposava que la causa d’aquesta incoherència era la seva incapacitat absoluta per comunicar-se amb els pocs vietnamites amb qui es feia, i no tan sols perquè alguns ignoressin el seu idioma, sinó perquè, fins els que no l’ignoraven, l’atabalaven amb el seu exotisme, la seva falta d’ironia, la seva increïble capacitat d’abnegació i la seva desconcertant i permanent serenitat, la seva cortesia exagerada (que no era difícil confondre amb el servilisme que infon el temor) i la seva incredulitat insulsa, fins al punt que, almenys durant els primers dies d’estada a Saigon, sovint no podia fer fora la sospita que aquells homenets de trets orientals que semblaven tenir sense excepció deu anys menys dels que tenien en realitat i que, per vells que fossin, no tenien els cabells blancs ni es quedaven calbs, eren també, sense excepció, més resumits o menys complexos que no pas ell, una sospita que, tot i ser genuïna, l’omplia d’una culpa imprecisa. Sens dubte, aquestes impressions inicials van variar amb el temps (encara que les cartes amb prou feines en registren el canvi, segurament perquè, quan va arribar el moment de fer-lo, les preocupacions d’en Rodney ja eren unes altres), però en Rodney tampoc no va trigar gaire a advertir que l’acció combinada del Vietnam i l’exèrcit també li havia robat complexitat a ell, i això, que reconeixia com una mutilació de la seva personalitat, li procurava en secret una mena d’alleujament: la seva condició de soldat gairebé li anul·lava el marge d’autonomia personal, però aquesta prohibició de decidir per ell mateix, aquell sotmetiment a l’estricta jerarquia militar, humiliant i embrutidor com era, operava al mateix temps com un anestèsic que li aportava una felicitat desconeguda i abjecta que tot i ser abjecta no era pas menys real, perquè en aquell moment va descobrir en carn pròpia que la llibertat és més rica que l’esclavitud, però també molt més dolorosa, i que almenys allí, al Vietnam, l’última cosa que desitjava era sofrir.

O sigui que els primers mesos d’en Rodney al Vietnam no van ser gaire durs. Hi va ajudar la sort. A diferència del seu germà, enquadrat des de l’arribada en un batalló de combat, per un atzar que mai no va arribar a entendre (i que amb el temps va acabar atribuint a un error burocràtic) en Rodney va ser destinat a un càrrec subaltern en un organisme encarregat de proveir d’entreteniment la tropa, amb seu a la capital. La guerra, des d’allí, quedava tranquil·litzadorament llunyana; a més, la feina no era pas desagradable: es passava la major part del temps en un despatx amb aire condicionat, i quan es veia obligat a sortir-ne només era per acompanyar des de l’aeroport fins a l’hotel cantants, estrelles de cinema i humoristes, per assegurar-se que no els faltava res o per conduir-los fins al lloc on havien d’actuar. Era una feina de rereguarda privilegiada, sense més risc que el de viure a Saigon; el problema és que en aquells moments fins i tot viure a Saigon constituïa un risc considerable. En Rodney ho va poder comprovar a penes un mes més tard de la seva arribada a la ciutat. Ara explicaré el fet tal com ell l’explica en una de les seves cartes.

Una tarda, sortint de la feina, en Rodney va entrar en un bar a prop de la parada de l’autobús que el portava diàriament a la base militar on pernoctava. Al bar només hi havia dos grups de soldats asseguts a les taules i un suboficial dels Boines Verdes bevent tot sol en una punta de la barra; en Rodney es va repenjar a l’altra punta, va demanar una cervesa i se la va beure. Quan va preguntar què devia, la cambrera —una vietnamita jove, de trets delicats i ulls fugissers— li va dir que ja estava pagat i va assenyalar el suboficial, que sense girar-se va aixecar una mà desmenjada com a salutació; en Rodney li va donar les gràcies des de lluny i se’n va anar. A partir de llavors va adoptar el costum de prendre’s una cervesa cada tarda en aquell bar. Al començament el ritual era sempre el mateix: entrava, s’asseia a la barra, bevia una cervesa intercanviant somriures i paraules soltes en vietnamita amb la cambrera, llavors pagava i se n’anava; però al cap de quatre o cinc visites va aconseguir vèncer la malfiança de la cambrera, que va resultar que parlava un anglès elemental però suficient i a partir de llavors va començar a passar les estones lliures que li deixava la feina enraonant-hi. Fins que un bon dia tot això es va acabar. Va ser un divendres a la tarda, quan com cada divendres a la tarda els soldats omplien el bar de gom a gom celebrant l’inici del cap de setmana amb la primera borratxera i les cambreres no donaven l’abast per servir-los. En Rodney volia pagar el beure i anar-se’n quan va sentir un copet a l’espatlla. Era el suboficial dels Boines Verdes. El va saludar amb una efusió exagerada i el va convidar a una copa, que en Rodney es va sentir obligat a acceptar; va demanar a crits una cervesa per a en Rodney i un whisky doble per a ell. Van enraonar. Mentre ho feien, en Rodney es va fixar en el suboficial: era baix, massís i fibrós, amb la cara torturada d’arrugues; tenia els ulls violents i com desorientats, i feia pudor d’alcohol. No era fàcil entendre-li les paraules, però en Rodney va deduir que era d’un poblet d’Arizona, que feia més d’un any que era al Vietnam i que li faltaven pocs dies per tornar a casa; per la seva banda, li va explicar que amb prou feines feia unes setmanes que era a Saigon i li va parlar de quina era la seva feina. Després del primer whisky va venir el segon, i després el tercer. Quan el suboficial anava a demanar el quart en Rodney va anunciar que se n’anava: era la tercera vegada que ho feia, però en aquest cas va sentir que una mà com una urpa li aferrava el braç. «Tranquil, recluta», va dir el suboficial, i en Rodney va notar sota d’aquest tractament vagament amistós una vibració com de fulla de ganivet acabat d’esmolar. «És l’últim». I va demanar el whisky. Mentre esperava que l’hi servissin va fer a en Rodney una pregunta que ell no va entendre. «He dit que què et penses que hi hem vingut a fer, aquí», va repetir el suboficial amb la veu cada vegada més pastosa. «A aquest bar?», va preguntar en Rodney. «A aquest país», va aclarir el suboficial. No era la primera vegada que li feien aquesta pregunta d’ençà que era a Saigon i ja coneixia la resposta reglamentària, sobretot la resposta reglamentària per a un suboficial. La hi va dir. El suboficial va riure com si fes un rot, i abans de tornar a parlar va tornar a demanar el seu whisky, que no arribava. «Això no t’ho creus ni tu. O potser et penses que salvarem aquesta gent del comunisme amb aquesta trepa de borratxos?», va preguntar, abraçant amb un gest afectat i burleta el local ple a vessar de soldats. «Et diré una cosa: aquesta gent no vol que la salvem. Et diré una altra cosa: aquí només hi hem vingut a matar grocs. Veus aquella noia?», va dir en acabat, assenyalant una cambrera que es dirigia cap a ells carregant una safata de begudes i driblant amb penes i treballs la multitud de clients. «Fa mitja hora que li demano un whisky, però no me’l porta. Saps per què? No, és clar que no ho saps… Però jo t’ho diré. No me’l porta perquè m’odia. Així de senzill. M’odia. A tu també t’odia. Si pogués, et mataria, igual que a mi. I ara et donaré un consell. Un consell d’amic. El meu consell és que la matis tu a ella abans que ella et pugui matar a tu». En Rodney no va poder dir res, perquè en aquell moment la cambrera va passar pel seu davant i el suboficial li va fer una traveta que va acabar amb el seu cos i la safata de begudes a terra, entre una trencadissa de vidres. En Rodney es va ajupir instintivament per ajudar a aixecar-se la cambrera i per recollir la destrossa. «Què recoi fas?», va sentir que deia el suboficial. «Casumdena, deixa que ho reculli ella». En Rodney no n’hi va fer cas, i tot seguit va sentir una guitza fluixa a les costelles, gairebé una empenta. «He dit que ho deixis estar, recluta!», va repetir el suboficial, aquesta vegada a crits. En Rodney es va incorporar i va dir sense pensar, com si parlés per a ell mateix: «No hauria d’haver fet això». Immediatament es va penedir de les seves paraules. Durant dos segons el suboficial el va mirar amb curiositat; després va deixar anar una riallada. «Què has dit?». En Rodney va notar que el bar havia quedat en silenci i que era el blanc de totes les mirades; la cambrera d’ulls fugissers l’observava sense parpellejar des de darrere de la barra. En Rodney es va sentir dir: «He dit que no hauria d’haver tirat la noia a terra». La bufetada li va tocar els polsos; llavors va sentir com el suboficial el renyava, l’insultava, se’n reia, el tornava a pegar. En Rodney va suportar la humiliació sense moure’s. «Que no et penses defensar, recluta?», va cridar el suboficial. «No», va respondre en Rodney, sentint que la fúria se li acumulava a la gola. «Per què no?», va tornar a cridar el suboficial. «Què ets? Un marieta o un cony de pacifista?». «Sóc un recluta», va respondre en Rodney. «I vostè un suboficial, i a més està borratxo». Llavors el suboficial es va desprendre lentament dels galons sense treure-li els ulls del damunt, i llavors va dir com si la veu sorgís del cor d’una caverna: «Defensa’t ara, covard de merda». La baralla amb prou feines va durar uns segons, perquè un eixam de soldats es van interposar entre els dos contrincants. Comptat i debatut, en Rodney no va sortir malparat de la batussa, i durant els dies que van seguir va esperar amb resignació una denúncia per pegar un suboficial, però per a sorpresa seva no va arribar. Va trigar un cert temps a tornar al bar, i quan ho va fer l’encarregada li va dir que la seva amiga ja no hi treballava i que tenia entès que se n’havia anat de Saigon. Va oblidar l’episodi. Va mirar d’oblidar la cambrera. Però unes quantes setmanes després de la visita al bar la va tornar a veure. Aquella tarda en Rodney esperava a la parada de l’autobús, voltat de soldats que com ell es disposaven a tornar a la base, quan un dels adolescents captaires que sovint formiguejaven pels voltants va insistir tant a netejar-li les botes que al final li va permetre que ho fes. Estava així, amb un peu damunt la caixa de l’enllustrador, quan va aixecar la vista i va reconèixer amb alegria la noia: era a l’altra banda del carrer, mirant-lo. De primer va pensar que ella també s’alegrava de veure’l, perquè li somreia o li va semblar que li somreia, però de seguida va notar que era un somriure estrany, i l’alegria es va convertir en alarma quan va comprovar que en realitat la noia li demanava amb gestos d’urgència que s’hi reunís. En Rodney va abandonar l’enllustrador i es va afanyar cap on era la noia, però mentre travessava el carrer va veure que l’enllustrador passava pel seu costat corrent, i en aquell moment es va sentir l’explosió. En Rodney va caure a terra enmig del bruel, va quedar uns instants atordit o inconscient, i quan va tornar en si al carrer hi regnava un caos de catàstrofe i la parada de l’autobús s’havia convertit en un massa informe de ferro i de mort. Només hores més tard en Rodney va saber que a l’atemptat hi havien perdut la vida cinc soldats nord-americans, i que la càrrega explosiva que els va matar era col·locada a la caixa de l’enllustrador on moments abans de l’esclat hi tenia posat el peu. Pel que fa a l’enllustrador i a la cambrera, mai més no se’n va tornar a saber res, i en Rodney va arribar a la conclusió inevitable que la cambrera que li havia salvat la vida i l’enllustrador que havia estat a punt d’arrabassar-la-hi havien estat els dos executors de la matança.

Durant tot el temps que va passar a Saigon aquesta va ser potser l’única vegada que va sentir la proximitat de la mort, i el fet d’haver-ne escapat de manera providencial només va reforçar la seva convicció sense base que mentre estigués allí no corria perill, que sobreviuria, que aviat hauria tornat a casa i que llavors seria com si mai no hagués estat en aquella guerra.

Qui sí que era a la guerra era en Bob. Des de la seva arribada al Vietnam sovint rebia notícies seves i, cada vegada que tenia permís i visitava Saigon, en Rodney s’esmerçava a acollir-lo amb totes les de la llei: l’afalagava amb regals comprats al mercat negre, el portava a beure cervesa a la terrassa del Continental, a sopar al Givral, un petit restaurant amb aire condicionat, a la cantonada de Le Toi i Tu Do, i llavors a locals exclusius del centre —fins i tot, com incomprensiblement s’encarregava de puntualitzar en Bob en unes quantes cartes, el Hung Dao Hotel, un prostíbul famós i concorregut de tres plantes situat al carrer Tu Do, no gaire lluny del Givral—, locals on la beguda i la conversa de vegades s’allargaven fins a les matinades roents de la plaça Lam Son. Durant aquestes visites, en Rodney es consagrava enterament al seu germà, però quan es deien adéu després d’una setmana de disbauxes diàries mai no es quedava amb la satisfacció d’haver contribuït a fer que en Bob oblidés per un temps la inclemència de la guerra, sinó que sempre li agafava un neguit difús que li deixava a l’estómac un grumoll d’aflicció, com si s’hagués passat aquelles jornades fraternals de rialles, confidències, alcohol i nits en blanc mirant de purgar un pecat que no havia comès o no recordava haver comès, però que li coïa com si fos real. A la darreria de maig els dos germans es van veure a Hue, on en Rodney havia acudit en qualitat d’assessor per a tot el que calgués d’un famós cantant de country i la seva tribu de go-go giris. En aquell moment a en Bob li faltava un mes per llicenciar-se; ja feia temps que havia descartat la idea, que havia acariciat durant un temps i que va arribar a anunciar als seus pares per carta, de reenganxar-se a l’exèrcit, i en aquell moment estava exultant, desitjós de tornar a casa. Un altre cop a Saigon, en Rodney va escriure a Rantoul una carta on explicava la trobada amb en Bob i descrivia l’optimisme que desbordava el seu germà, però dues setmanes més tard, en arribar un matí a l’oficina, el capità de qui depenia directament el va fer cridar al seu despatx i, després d’un prolegomen tan solemne com confús, li va comunicar que durant una rutinària missió de reconeixement, en un senderol que emergia de la jungla i desembocava en un poblet pròxim a la frontera de Laos, en Bob o algú que caminava al seu costat havia trepitjat una mina de més de setanta quilos d’explosius, i que l’única cosa que quedava del cos del seu germà i del dels altres quatre companys que per a desgràcia seva es trobaven en aquell moment al seu costat eren els parracs xops de sang que es van poder recollir als voltants del cràter de deu metres de diàmetre que havia deixat l’explosió.

La mort d’en Bob ho va capgirar tot. O almenys això era el que pensava el pare d’en Rodney; també el que avalen els fets. Perquè, al cap de poc de la mort del seu germà, en Rodney va rebutjar per escrit la possibilitat de donar per acabat el servei a l’exèrcit i tornar a casa —una possibilitat a què tenia dret legal gràcies a la mort d’en Bob— i va presentar una sol·licitud per integrar-se en un batalló de combat. Cap de les seves cartes no raona aquesta decisió, i el seu pare ignorava els motius reals que el van portar a prendre-la; sens dubte estaven vinculats amb la mort del seu germà, però també podria ser que fos una decisió impremeditada o instintiva, i que el mateix Rodney els ignorés. Sigui com sigui la veritat és que les seves cartes es van fer a partir d’aquell moment més freqüents, més prolixes, més fosques. Gràcies a aquestes cartes el pare d’en Rodney va començar a entendre o imaginar (com potser hauria començat a fer qualsevol que les hagués rebut) que aquella guerra era diferent de la que ell havia fet, i potser de totes les altres guerres: va entendre o imaginar que en aquella guerra hi havia una falta absoluta d’ordre o sentit o estructura, que els qui hi lluitaven no tenien un propòsit o direcció definits i que per tant mai no s’aconseguien objectius, ni es guanyava ni es perdia res, ni hi havia un progrés que es pogués mesurar, ni tan sols la més petita possibilitat, no ja de glòria, sinó de dignitat per qui hi lluitava. «Una guerra en la qual regnava tot el dolor de totes les guerres, però on no hi havia ni la més mínima possibilitat de redempció o grandesa o decència que hi ha en totes les guerres», em va dir el pare d’en Rodney. El seu fill hauria aprovat la frase. En una carta de començament d’octubre del 1968, on ja s’aprecia una mica el to obsessiu i al·lucinatori que tenyirà moltes de les seves lletres posteriors, escriu: «L’atrocitat d’aquesta guerra és que no és una guerra. Aquí l’enemic no és ningú, perquè ho pot ser qualsevol, i no és enlloc, perquè és a tot arreu: és a dins i a fora, a dalt i a baix, davant i darrere. No és ningú, però existeix. En altres guerres es tractava de vèncer-lo; en aquesta no: en aquesta es tracta de matar-lo, encara que tots sabem que matant-lo no el vencerem. No val la pena enganyar-se: això és una guerra d’extermini, de manera que com més coses matem —gent o animals o plantes, tant li fa—, millor. Arrasarem el país: no hi deixarem res. Tot i això, no guanyarem la guerra, senzillament perquè aquesta guerra no es pot guanyar o només la pot guanyar en Charlie: ell està disposat a matar i a morir, mentre que l’únic que volem nosaltres és que passin ben de pressa els dotze mesos que cal estar-se aquí i poder tornar a casa. Mentrestant matem i morim, però ningú no sap per què matem i morim. És clar que tots ens escarrassem a fer veure que hi entenem alguna cosa, que sabem per què som aquí i matem i podem morir, però ho fem per no tornar-nos bojos del tot. Perquè aquí estem tots bojos, bojos i sols i sense possibilitat d’avançar o recular, sense possibilitat de perdre o de guanyar, com si féssim voltes sense parar a l’entorn d’un cercle invisible traçat al fons d’un pou buit, on mai no hi toca el sol. Escric a les fosques. No tinc por. Però de vegades m’espanta pensar que estic a punt de saber qui sóc, que darrere de qualsevol giragonsa de qualsevol camí hi veuré aparèixer un soldat que sóc jo».

A les cartes d’aquells primers mesos que va viure allunyat de les enganyoses seguretats de Saigon en Rodney mai no esmenta en Bob, però sí que registra amb detall les novetats que abunden en la seva nova vida. El seu batalló es trobava instal·lat en una base a prop de Da Nang, però aquest només era el lloc de repòs, perquè la major part del temps la passaven operant per la regió, de dia xipollejant pels arrossars i recorrent pam a pam la jungla, asfixiats de calor i humitat i mosquits, suportant xàfecs bíblics, enfangats fins a les celles i menjats per les sangoneres, alimentant-se amb llaunes de conserva, sempre suant, exhaustos i amb tot el cos adolorit, empestant després de setmanes senceres sense rentar-se, ignorant qualsevol propòsit que no fos continuar vius, mentre més d’una vegada —després de caminar durant hores i hores armats fins a les dents, carregant motxilles enormes i assegurant-se a consciència d’on posaven els peus per evitar la fatalitat de les mines de què estaven sembrats els camins de la jungla— se sorprenien ells mateixos desitjant que comencessin d’una vegada els trets, encara que només fos per trencar la monotonia esgotadora d’aquelles jornades inacabables en què l’avorriment resultava sovint més enervant que la proximitat del perill. Això passava durant el dia. Durant la nit —després que cadascun hagués cavat el seu pou de tirador a les vesprades vermelles dels arrossars, mentre la lluna s’aixecava majestuosament a l’horitzó— la rutina canviava, però no sempre de manera positiva: de vegades no els quedava més remei que mirar d’aclucar els ulls bressolats pel canoneig de l’artilleria, pel fragor dels helicòpters aterrant o dels trets dels M-16; altres vegades calia sortir de patrulla, i ho feien agafats de la mà, o aferrats a l’uniforme del company que els precedia, com nens esparverats per la por de perdre’s en la fosca, i també hi havia les guàrdies, guàrdies eternes en què cada remor de la jungla era una amenaça i durant les quals s’havia de lluitar a mort amb la son o contra el fantasma desvetllat dels companys morts. Perquè va ser en aquells dies quan en Rodney va sentir l’alè diari de la mort. «Una vegada vaig llegir una frase de Pascal on es diu que ningú no s’entristeix del tot amb la desgràcia d’un amic», escriu en Rodney després de l’arribada a Da Nang. «Quan la vaig llegir em va semblar una frase mesquina i falsa; ara sé que el que diu és cert. El que la fa veritable és aquest “del tot”. D’ençà que sóc aquí he vist morir uns quants companys: la seva mort m’ha horroritzat, m’ha posat furiós, m’ha fet plorar; però seria una mentida si digués que no he sentit un alleujament obscè davant d’aquesta mort, per la senzilla raó que el mort no era jo. O dit d’una altra manera: l’espant és a la guerra, però molt abans era en nosaltres». Potser aquestes paraules explicaran en part que a les cartes d’aquesta època en Rodney només parli dels companys vius —mai dels morts— i dels caps de l’exèrcit vius —mai dels morts—; sovint m’he preguntat si també expliquen el fet que estiguin plenes d’històries, com si per algun motiu en Rodney no volgués dir de manera directa allò que les històries saben dir a la seva manera lateral o el·líptica. Són històries que li havien passat a ell, o a algú pròxim a ell, o que simplement li havien explicat; descarto la hipòtesi que alguna sigui inventada. Només referiré la del capità Vinh, perquè per alguna raó pot ser que fos la que va afectar més en Rodney.

El capità Vinh era un oficial de l’exèrcit sud-vietnamita que estava assignat en qualitat de guia i intèrpret a la unitat amb què operava el meu amic. Havia passat els trenta anys i era un home sec i cordial amb qui, segons afirma en Rodney en una de les cartes que explica la seva història, havia enraonat més d’una vegada mentre els dos recuperaven forces empassant-se les racions de campanya o fumaven un cigarret en les pauses de les marxes. «No t’hi acostis», li va dir un veterà de la seva companyia quan una tarda el va veure xerrant amistosament amb el capità. «Aquest paio és un recony de traïdor». I li va explicar la següent anècdota. Una vegada van capturar tres guerrillers del Vietcong, i un oficial d’intel·ligència els va fer pujar en un helicòpter i va demanar al capità i a quatre soldats, entre ells el veterà, que l’acompanyessin. L’helicòpter es va elevar i, quan va estar a una alçada respectable, l’oficial va començar a interrogar els presoners. El primer es va negar a parlar, i sense la més petita vacil·lació l’oficial va ordenar als soldats que el llancessin al buit; van obeir. El mateix va passar amb el segon presoner. Al tercer no va caldre interrogar-lo: plorant i demanant clemència, va començar a parlar de manera tan incontenible que el capità Vinh a penes tenia temps de traduir-ne les paraules; però quan va acabar la confessió va córrer la mateixa sort que els seus companys. «Vam pujar a l’helicòpter amb tres paios i en vam baixar sense cap», va dir el veterà. «Però ningú no va fer preguntes. Pel que fa al capità, és un desgraciat. Ha vist el que fem a la seva gent i encara ens ajuda. No sé com permeten que continuï entre nosaltres», es va queixar. «Tard o d’hora ens ha de trair». No gaire temps després, en Rodney havia de recordar sovint el vaticini del veterà. Tot va començar el matí que la seva companyia va acudir a un poblet pròxim que el Vietcong havia ocupat la nit anterior. El propòsit de la incursió del Vietcong havia estat reclutar soldats, i per aconseguir-ho els guerrillers van demanar l’ajuda del cap del poble, que es va mostrar poc disposat a col·laborar-hi. La resposta dels guerrillers va ser tan fulminant que quan l’home va voler rectificar ja era massa tard: van agafar les seves dues filles, de sis i vuit anys, les van violar, les van torturar, els van tallar el coll i en van llançar els cadàvers al pou que proveïa el poble d’aigua potable, per contaminar-la. Tota la companyia d’en Rodney va encaixar la història en silenci, fora del capità Vinh, que es va posar literalment malalt. «Les meves filles», gemegava una vegada i una altra per a qui el volgués escoltar, per a ningú. «Tenen la mateixa edat, aquestes nenes tenien la mateixa edat que les meves filles». Dos mesos més endavant, el mateix dia que arribava a Da Nang després de passar una setmana de permís a Tòquio, en Rodney va haver d’ajudar en l’evacuació dels tretze morts i els cinquanta-nou ferits d’una companyia de combat que havia estat víctima d’una emboscada a la jungla. El fet el va impressionar, però la impressió es va convertir en una fúria glaçada en el moment que va saber que la ràpida investigació posterior als fets havia conclòs que la carnisseria només havia pogut ser el resultat d’un delació, i que l’autor d’aquella delació només havia pogut ser el capità Vihn. En una carta posterior en Rodney afirma que, quan va tenir coneixement de la traïció de l’oficial, si hagués pogut hauria mort sense dubtar-ho «aquella rata assassina amb qui havia compartit menjar, tabac i conversa», però que ara ja no feia falta, perquè havien lliurat l’intèrpret a l’exèrcit sud-vietnamita, que l’havia executat al moment; en Rodney hi afegia que s’alegrava de la notícia. La carta següent que van rebre els pares d’en Rodney només era una nota: el seu fill hi consigna amb quatre paraules que els mateixos serveis d’intel·ligència que havien demostrat la traïció del capità Vihn acabaven d’arribar a la conclusió que l’oficial els havia delatat als comunistes del Vietcong perquè havien raptat les seves dues filles i havien amenaçat de matar-les si no hi col·laborava.

Després de rebre aquesta nota sumaríssima els seus pares van trigar gairebé un mes a tenir notícies d’en Rodney i, quan es va reprendre la correspondència, a poc a poc i de manera insidiosa els va vèncer la impressió que no era el seu fill qui els escrivia, sinó algú diferent que n’usurpava el nom i la lletra. Era una sensació estranya, em va dir el pare d’en Rodney, com si qui escrivís fos en Rodney i alhora no ho fos o, el que encara era més estrany, com si qui escrivís fos massa en Rodney (en Rodney en estat químicament pur, un extracte d’en Rodney) per ser veritablement en Rodney. He llegit i rellegit aquestes cartes i, per ambigua o confusa que sigui, l’observació em sembla exacta, perquè en aquestes pàgines escrites clarament a raig és evident que l’escriptura d’en Rodney ha ingressat en un dubtós territori mirallejant en què, tot i que és difícil no identificar de lluny la veu del meu amic, resulta impossible no percebre-hi un potent diapasó de desvarieig que, sense fer-la del tot irrecognoscible, la torna almenys inquietantment aliena a en Rodney, entre altres coses perquè no sempre evita les temptacions de la truculència, la solemnitat o la simple cursileria. Hi afegiré que, a parer meu, el fet que en Rodney escrivís aquestes cartes des de l’hospital on es recuperava dels estralls de l’incident només aclareix en part el seu caràcter anòmal, però no n’hi ha prou per anul·lar la sensació pertorbadora que produeix la seva lectura. «L’incident»: així és com el va anomenar el pare d’en Rodney durant la tarda que vaig ser a casa seva, perquè així és com sembla que el va anomenar en Rodney l’única vegada que el seu pare el va interrogar inútilment sobre aquest fet. L’incident. Havia passat durant el mes que va estar sense notícies del seu fill i, a través de fonts diverses i al llarg dels anys, tot el que el pare d’en Rodney n’havia aconseguit esbrinar era que la companyia d’en Rodney havia pres part en una incursió imprecisa al poblet de My Khe, a la província de Quang Nai, que s’havia saldat amb més de mig centenar de víctimes; també havia aconseguit esbrinar que, arran o a conseqüència de l’incident, i malgrat que no havia sofert cap ferida física, en Rodney havia estat internat durant tres setmanes en un hospital de Saigon, i que molt de temps després, quan ja havia tornat a casa, va haver de declarar en un judici que es va instruir al tinent que comandava la seva companyia, absolt finalment dels càrrecs que li imputaven. Això era tot el que en tots aquells anys havia esbrinat pel seu compte el pare d’en Rodney sobre l’incident. Pel que fa al seu fill, només va fer al·lusió a l’assumpte de passada i de la manera més superficial possible i quan no li va quedar més remei que fer-ho, i ni en les cartes posteriors a la seva temporada a l’hospital ni en les que va escriure quan encara hi estava ingressat no l’arriba ni tan sols a esmentar.

La veritat és que tant les unes com les altres eren cartes completament diferents de les que havia escrit fins llavors, i amb el temps el seu pare va acabar atribuint aquest canvi —potser perquè necessitava atribuir-lo a alguna raó tangible— a l’hàbit immoderat de la marihuana i l’alcohol que en Rodney va contreure durant els primers mesos al front. A les cartes anteriors en Rodney té tendència a anotar sobretot fets i en general defuig de les reflexions abstractes; ara, en canvi, els fets i les persones s’han volatilitzat i amb prou feines hi queden res més que pensaments, pensaments singulars d’una vehemència que horroritzava el seu pare, i que no gaire temps després el portarien a la conclusió ingrata que el seu fill perdia el seny sense remei. «Ara conec la veritat de la guerra», escriu per exemple en Rodney en una d’aquestes cartes. «La veritat d’aquesta guerra i de qualsevol altra guerra, la veritat de totes les guerres, la veritat que tu coneixes com la conec jo i la coneix qualsevol que hagi estat en una guerra, perquè en el fons del fons aquesta guerra no és diferent sinó igual que totes les guerres i en el fons del fons la veritat de la guerra és sempre la mateixa. Tothom coneix aquí aquesta veritat, només que ningú no té el valor d’admetre-la. Tothom diu mentides. Jo també. Vull dir que jo també deia mentides fins que he deixat de fer-ho, fins que m’he fastiguejat de dir mentides, fins que la mentida m’ha fastiguejat més que la mort: la mentida és bruta, la mort és neta. I aquesta és precisament la veritat que tothom aquí coneix (que coneix qualsevol que hagi estat en una guerra) i ningú ho vol admetre. Que tot això és bonic: que la guerra és bonica, que el combat és bonic, que és bonica la mort. No em refereixo a la bellesa de la lluna elevant-se com una moneda argentada en la nit sufocant dels arrossars, ni a les cintes de sang que dibuixen en la foscor les bales traçadores, ni a l’instant miraculós de silenci que alguns vespres obren en el xivarri sense pausa de la jungla, ni en aquests moments extrems en què sembles anul·lar-te i amb tu s’anul·la la por i l’angoixa i la soledat i la vergonya i es fonen amb la vergonya i la soledat i l’angoixa i la por dels qui estan al teu costat, i llavors la identitat s’evapora amb joia i ja no ets ningú. No, no és només això. És sobretot l’alegria de matar, no solament perquè mentre són els altres els qui moren tu continues viu, sinó també perquè no hi ha plaer comparable al plaer de matar, no hi ha sensació comparable a la sensació prodigiosa de matar, d’arrabassar-li absolutament tot el que té i és a un altre ésser humà absolutament idèntic a tu mateix, llavors sents una cosa que ni tan sols podies imaginar que fos possible sentir, una sensació semblant a la que deguérem sentir en néixer i hem oblidat, o a la que va sentir Déu quan ens va crear o a la que es deu sentir parint, sí, això és exactament el que sents quan mates, no, pare?, la sensació que finalment fas alguna cosa important, una cosa veritablement essencial, una cosa per a la qual t’havies anat preparant sense saber-ho durant tota la vida i que, si no ho haguessis pogut fer, t’hauria convertit inevitablement en una desferra, en un home sense veritat, sense cohesió i sense substància, perquè matar és tan bonic que ens completa, t’obliga a arribar a zones de tu mateix que ni tan sols albiraves, és com estar descobrint-te, descobrint immensos continents de fauna i flora desconegudes allí on imaginaves que només hi havia terra colonitzada, i per això ara, després d’haver conegut la bellesa transparent de la mort, la bellesa il·limitada i espurnejant de la mort, sento com si fos més gran, com si m’hagués eixamplat i allargat i perllongat més enllà dels meus límits anteriors, tan mesquins, i per això penso també que tothom hauria de tenir dret a matar, per eixamplar-se i allargar-se i perllongar-se tot el que pugui, per arribar a aquestes cares d’èxtasi o beatitud que he vist a la gent que mata, per conèixer-se a fons o anar tan lluny com li ho permeti la guerra, i la guerra permet anar molt lluny i molt de pressa, més lluny i més de pressa encara, més de pressa, més de pressa, més de pressa, hi ha moments en què de sobte tot s’accelera i hi ha una esclat, un vertigen i una pèrdua, la certesa devastadora que si aconseguíssim viatjar més de pressa que la llum veuríem el futur. Això és el que he descobert. Això és el que ara sé. El que sabem tots els qui som aquí, i el que sabien els qui hi eren i ja no hi són, i també els al·lucinats o els valents que mai no hi van ser però és com si hi haguessin estat, perquè van veure tot això molt abans que existís. Ho saben tots, tothom. Però el que em fastigueja no és que això sigui veritat, sinó que ningú no digui la veritat, i estic a punt de preguntar-me per què ningú no ho fa i se m’acut una cosa que mai no se m’havia acudit, i és que potser ningú no ho digui no per covardia, sinó perquè sona fals o absurd o monstruós, perquè ningú que no sàpiga d’entrada la veritat no està capacitat per acceptar-la, perquè ningú que no hagi estat aquí no acceptarà el que aquí sap qualsevol soldat ras, i és que les coses que tenen sentit no són veritat. Són només veritats retallades, miratges: la veritat és sempre absurda. I el pitjor de tot és que només quan saps això, quan aprens el que només es pot aprendre aquí, quan finalment acceptes la veritat, només llavors pots ser feliç. T’ho diré d’una altra manera: abans odiava la guerra i odiava la vida i sobretot m’odiava a mi; ara estimo la vida i la guerra i sobretot m’estimo a mi. Ara sóc feliç».

Podria espigolar un grapat de passatges semblants trets de les cartes que en Rodney va escriure en aquella època: totes de to similar, totes igualment fosques, immorals o abstruses. És veritat que t’assalta la temptació de reconèixer en aquestes paraules desguitarrades talment com el negatiu d’una radiografia de la ment d’en Rodney en aquell instant de la seva vida, i fins i tot de llegir-hi moltes més coses de les que potser en Rodney hi va voler incloure. Resistiré la temptació, evitaré interpretacions.

De seguida que li van donar l’alta a l’hospital, en Rodney es va reintegrar a la seva companyia, i dos mesos més tard, quan faltaven pocs dies perquè s’acabés la seva estada obligatòria al Vietnam, gràcies a un conegut que el va deixar entrar a l’ambaixada nord-americana de Saigon va telefonar als seus pares i els va comunicar que no tornaria a casa. Havia decidit reenganxar-se a l’exèrcit. Potser perquè van comprendre de seguida que la decisió era irrevocable, els pares d’en Rodney ni tan sols van mirar de fer que s’hi repensés, sinó solament d’entendre-la. No ho van aconseguir. Tot i això, després d’una conversa tan llarga com reblerta de precs i de gemecs, van acabar aferrant-se a l’esperança prima que el seu fill no havia perdut el seny, sinó que simplement la guerra l’havia convertit en un altre, ja no era el mateix xicot que ells havien engendrat i criat i per això ja no podia imaginar-se a ell mateix tornant a casa com si no hagués passat res, perquè la sola perspectiva de reintegrar-se a la seva vida d’estudiant (perllongant-la en un doctorat, com de bon començament havia previst) o la de buscar una feina en una escola de secundària, o, més encara, la de recuperar durant una llarga temporada de repòs la placidesa provinciana de Rantoul, ara li semblava ridícula o impossible, i l’aclaparava com una basarda que no arribaven a entendre. De manera que en Rodney es va quedar sis mesos més al Vietnam. El seu pare ignorava gairebé tot el que li havia passat al seu fill en aquesta època, durant la qual es va estroncar completament la correspondència d’en Rodney amb la família, que només en va tenir notícies per uns quants telegrames en què, amb eixutesa militar, els informava que es trobava bé. L’únic que el pare d’en Rodney va aconseguir esbrinar més tard va ser que en aquell temps el seu fill va estar combatent en una unitat d’elit de lluita antiguerrillera coneguda com Tiger Force, integrada al primer batalló de la 101 Divisió Aerotransportada, i és indubtable que durant aquests sis mesos en Rodney va entrar en combat molt més sovint que no ho havia fet fins llavors, perquè quan al final de l’estiu del 1969 va agafar l’avió de tornada ho va fer amb el pit blindat de medalles —hi figuraven l’Estrella de Plata al valor i el Cor de Porpra— i una lesió de maluc que l’hauria d’acompanyar tota la vida, condemnant-lo a caminar per sempre amb el seu pas a batzegades i inestable de fracassat.

El retorn va ser catastròfic. El pare d’en Rodney recordava molt bé l’arribada del seu fill a Chicago. Feia dues setmanes que la Julia Flores i ell, que amb prou feines es coneixien, es trucaven sovint per telèfon per enllestir els preparatius, però quan va arribar el gran dia tot va sortir des de bon començament a l’inrevés: l’autobús Greyhound en què la seva dona i ell van fer el viatge des de Rantoul va arribar a Chicago amb gairebé dues hores de retard a causa d’un accident de trànsit; allí els esperava la Julia, que els va fer pujar al seu cotxe i els va dur a tota velocitat a l’aeroport d’O’Hare, però quan van arribar a l’accés els va retenir un embús, de manera que quan tots tres van entrar a la terminal ja feia més d’una hora que l’avió d’en Rodney havia aterrat. Van preguntar aquí i allà, i finalment, després de donar moltes voltes i fer moltes preguntes, van haver d’anar a buscar en Rodney a una comissaria. El van trobar sol i amb cara de tres déus, però no va voler-los donar cap explicació, ni aquell dia ni mai i, per no espatllar encara més el retrobament, es van estimar més no demanar-la a la policia. Només uns quants mesos més tard el pare d’en Rodney va tenir una idea precisa del que havia passat aquell matí a l’aeroport. Va ser després del judici que van instruir a en Rodney —i on el van condemnar a pagar una multa que va abonar la seva família—, el qual va prohibir als seus pares d’assistir-hi; el desenvolupament i el contingut d’aquest judici no el va conèixer el pare fins després d’entrevistar-se d’amagat amb l’advocat defensor del seu fill. L’advocat, un esquerranós de prestigi anomenat Donald Pludovsky, que havia acceptat portar el cas perquè era amic d’un amic del pare d’en Rodney i que des del començament de la conversa es va esforçar per tranquil·litzar-lo mirant de llevar importància a l’episodi, el va rebre al seu despatx del carrer Wabash i va començar explicant-li que en Rodney havia fet amb un soldat negre els tres dies del viatge de tornada des del Vietnam (primer des de Saigon fins a Tòquio en un C-41 de la força aèria, després des de les Filipines fins a San Francisco en un reactor de la World Airways, i finalment des d’allà fins a Chicago) i que, quan van baixar a O’Hare i es van adonar que ningú no els esperava, van decidir anar a esmorzar a una cafeteria. La terminal estava inusualment concorreguda i hi regnava una atmosfera de festa, o aquesta almenys va ser la primera impressió, atordida i feliç, que van tenir els dos acabats d’arribar, fins que en un determinat moment, mentre arrossegaven les motxilles per un passadís ple a vessar de gent, una noia es va separar d’un grup d’estudiants, es va encarar amb en Rodney, que dels dos veterans era l’únic que encara portava uniforme, i li va preguntar si venia del Vietnam. Estranyat per l’absència dels seus pares i de la Julia, que li havien promès que l’estarien esperant a l’aeroport, en Rodney potser va imaginar que hi havien enviat la noia, així que es va aturar i va somriure, alegrement li va dir que sí. Llavors la noia li va escopir a la cara. Mirant-la sense entendre res, en Rodney li va preguntar per què ho havia fet, però, com que no li va respondre, després d’un instant de vacil·lació es va netejar la saliva i va tornar a caminar. Els estudiants els van seguir: corejaven lemes contra la guerra, reien, els xisclaven coses que no entenien, els insultaven. Fins que en Rodney no va aguantar més, va fer mitja volta i s’hi va enfrontar; el soldat negre el va agafar del braç i li va demanar que no els en fes cas, però en Rodney se’n va desempallegar i, mentre els estudiants seguien amb els seus càntics i crits, va mirar inútilment de parlar-hi, va mirar de raonar, però al final va desistir-ne, els va dir que ells no els havien fet res i els va demanar que els deixessin tranquils. Estaven a punt de continuar el seu camí quan un comentari insultant o reptador, proferit per un xicot de cabells molt llargs, es va obrir pas entre el xivarri dels estudiants, i llavors en Rodney es va llançar contra el xicot i va començar a apallissar-lo de manera que l’hauria mort si no hagués estat per la intervenció in extremis de la policia de l’aeroport. «I no va passar res més», va dir en Pludovsky al pare d’en Rodney, recolzant-se en la butaca amb un cigarret a la mà i un aire claríssim de satisfacció, impostant el to intranscendent de qui acaba d’explicar una entremaliadura que no deixava de tenir gràcia. El pare d’en Rodney no va somriure, no va dir res, es va limitar a quedar-se uns moments en silenci i llavors, sense mirar-lo, va demanar a l’advocat que li expliqués què havia dit el xicot a en Rodney. «Ah, això», va mirar de somriure en Pludovsky. «Bé, la veritat és que no me’n recordo exactament». «És clar que se’n recorda», va dir sense dubtar el pare d’en Rodney. «I vull que m’ho digui». Sobtadament incòmode, en Pludovsky va sospirar, va apagar el cigarret, va entrellaçar les mans damunt la gran taula de roure. «Com vulgui», va dir contrariat, com si se li acabés d’escapar un cas a l’últim moment i de la manera més ximple. «El que el xicot va dir és: “Mireu que covards que són aquests assassins de nens”».

Quan el pare d’en Rodney va sortir del despatx de l’advocat ja havia comprès que la brega d’O’Hare només havia estat un reflex del que havia passat en els últims mesos i una prefiguració del que passaria en el futur. No es va equivocar. Perquè la vida d’en Rodney mai no va tornar a assemblar-se a la que havia abandonat per força un any i mig abans per anar al Vietnam. El mateix dia de la seva arribada a Rantoul, els amics de sempre li havien preparat una festa de benvinguda; la seva mare el va convèncer perquè hi assistís, però, encara que va sortir de casa ben vestit per anar-hi i amb les claus del cotxe a la mà i va tornar quan ja era de matinada, l’endemà al matí els seus pares van assabentar-se que ni tan sols havia fet acte de presència a la festa, i dies després van saber per veïns i amics que en Rodney s’havia passat aquella nit parlant per telèfon des d’una cabina pròxima a l’estació de tren i voltant per la ciutat en el Ford del seu pare. Uns quants mesos més tard la Julia i ell es van casar i se’n van anar a viure a un suburbi de Minneapolis on ella ensenyava en una escola de secundària. La unió a penes va durar dos anys, i va ser només gràcies a la tenacitat de la Julia; de fet, n’hi va haver prou amb molt menys temps perquè ella s’adonés que aquell matrimoni era impossible, com qualsevol altre que en aquella època hagués intentat en Rodney. En aparença, havia tornat del Vietnam, però en realitat era com si encara hi fos, o com si amb ell hagués portat a casa el Vietnam. Encara pitjor: mentre era al Vietnam en Rodney no parava de parlar del Vietnam a les cartes que escrivia als seus pares, a la Julia, als seus amics; ara, en canvi, havia deixat per complet de fer-ho, i no potser perquè no ho desitgés —la veritat era més aviat la contrària: probablement no hi havia res al món que desitgés tant—, sinó perquè no podia, qui sap si perquè estava convençut que ningú no es trobava en condicions d’entendre el que havia d’explicar, o perquè pensava que no ho havia de fer, igual que si hagués vist i viscut alguna cosa que tots els que el coneixien havien de continuar ignorant. La veritat és que saltava a la vista que, si mentre era al Vietnam només pensava en els Estats Units, ara que era als Estats Units només pensava en el Vietnam. És possible que en molts moments sentís enyorança de la guerra, que pensés que mai no hauria d’hagut de tornar a casa i que hauria d’haver mort allí, lluitant frec a frec amb els seus companys. És possible que en molts moments sentís que, comparada amb la vida de feristela acorralada que ara duia als Estats Units, la vida al Vietnam era més seriosa, més veritable, més digna de ser viscuda. És possible que comprengués que mai no podria tornar al país que havia abandonat per anar al Vietnam, i no tan sols perquè ja no existia i era un altre, sinó perquè tampoc ell no era ja el mateix que l’havia abandonat. És possible que molt aviat acceptés que ningú no torna del Vietnam: que, un cop s’hi ha estat, la tornada és impossible. I és gairebé segur que, com tants altres veterans del Vietnam, se sentís burlat, perquè només de trepitjar terra americana va saber que tot el país el menyspreava o, en el millor dels casos, el volia amagar com si la seva sola presència fos una vergonya, un insult o una acusació. En Rodney no podia esperar que el rebessin com un heroi (perquè no ho era i perquè no ignorava que als derrotats ningú no els rep com herois, encara que ho siguin), però tampoc que el mateix país que li havia exigit dimitir de la seva consciència i complir amb el seu deure d’americà no desertant al Canadà i acudint a una guerra infame i estranya, ara en defugis la presència igual que si es tractés d’un criminal o d’un empestat. La seva presència i la de tants veterans com ell, que, si eren culpables de res, ho eren perquè els havien empès a ser-ho les circumstàncies brutals de la guerra i el país que els havia obligat a fer-la. O això és almenys el que en aquells moments degué pensar en Rodney, com ho van pensar tants altres veterans del Vietnam quan van tornar a casa. Pel que fa a l’antiga militància antibel·licista, és indubtable que ara en Rodney tenia molts més arguments que en els seus anys d’estudiant per considerar aquella guerra una estafa orquestrada pel fanatisme i la irresponsabilitat de la classe política i alimentada per l’ús fraudulent que havia fet de la retòrica dels vells valors nord-americans, però també és indubtable —o almenys ho era per al pare d’en Rodney— que el fet d’estar o no en contra de la guerra havia quedat reduït als seus ulls a la categoria d’una qüestió gairebé banal, desplaçada a un segon terme per la ignomínia feridora que els Estats Units haguessin enviat milers i milers de xicots a l’escorxador i després els haguessin abandonat al seu destí en un lloc perdut en el mapa, malalts, exhaustos i embogits, embriacs de desitjos i d’impotència, lluitant a mort contra la seva pròpia ombra als aiguamolls d’un país calcinat.

Però al cap i a la fi tot això són simples conjectures: és raonable imaginar que, durant molt de temps després de tornar del Vietnam, en Rodney pensés o sentís tot això anterior; no és impossible imaginar que pensés o sentís tot el contrari. Els fets, malgrat tot, són els fets; i jo m’hi cenyeixo. Els primers mesos que va passar als Estats Units, en Rodney amb prou feines va sortir de casa (ni de la casa familiar de Rantoul ni de la que va compartir amb la Julia a Minneapolis), i quan ho va començar a fer va ser només per embolicar-se en discussions que més d’una vegada van degenerar en baralles provocades gairebé sempre per la seva tendència irreprimible a interpretar qualsevol comentari sobre el Vietnam o sobre la seva estada al Vietnam, per intranscendent o inofensiu que fos, com una agressió personal. Va perdre els amics de Chicago i també els de Rantoul, i va tallar qualsevol lligam amb els antics companys del Vietnam, potser perquè, de manera voluntària o involuntària, volia amagar la seva condició d’excombatent, cosa que explicaria el fet que durant molt de temps es negués en rodó a buscar ajuda o companyia als locals de l’Associació de Veterans. Malgrat l’afany sense descans de la Julia, al cap de poc de casats el matrimoni ja s’havia degradat de manera irreversible. Pel que fa a la família, només es relacionava amb la seva mare i durant molts anys va evitar la companyia i la conversa del seu pare. Bevia i fumava molt, whisky, cervesa, tabac i marihuana, i sovint queia en depressions que el deixaven en un estat de prostració de setmanes o mesos i l’obligaven a atipar-se de pastilles. Mai no va tornar a sortir a caçar o a pescar. Mai no va tornar a parlar del seu germà Bob. Vivia en un estat de neguit continu. Gairebé durant un any i mig va tenir un insomni de ferro, i només l’aconseguia vèncer quan anava al cinema amb la Julia, que l’agafava de la mà i sentia com a poc a poc s’abandonava en la foscor remorosa de la sala i finalment s’enfonsava en el son talment en la fondària d’un llac. De dia no s’asseia mai donant l’esquena a una finestra, i tenia l’obsessió que totes les persianes de la casa estiguessin tancades. Es passava les nits desfogant el seu desfici pels corredors i, abans de ficar-se finalment al llit per a no res, encetava un ritual inevitable que consistia a inspeccionar totes i cadascuna de les portes i finestres de la casa, a verificar que no hi havia cap obstacle que li pogués entorpir la fugida i que tot el que li calia per defensar-se ho tenia a mà, com també a assajar mentalment el modus operandi adequat en el cas inversemblant que hi hagués una emergència. Amb el temps va aconseguir agafar el son al seu propi llit, però sovint el sobresaltaven els malsons, i n’hi havia prou amb un espetec inofensiu al jardí per despertar-lo i perquè sortís d’estampida a esbrinar què l’havia provocat. Un cop divorciat de la Julia va tornar a casa dels seus pares, i els anys següents va travessar unes quantes vegades el país de punta a punta: de sobte un dia feia les maletes, carregava el cotxe i se n’anava sense avisar i sense una destinació concreta, i al cap d’un o dos o tres o quatre mesos tornava a la casa familiar sense donar cap explicació, com si hagués sortit a fer un tomb pel barri. Va sobreviure a dos intents de suïcidi, i arran del segon va acceptar que l’ingressessin als serveis mèdics de l’Associació de Veterans de Chicago. No va trigar gaire a posar-se a buscar feina, però sí a trobar-la, perquè, encara que en la seva condició d’excombatent tingués certes prerrogatives, durant molt de temps va considerar humiliant acollir-s’hi, i cada vegada que acudia a una entrevista laboral tornava a casa ple d’una fúria incontrolable, convençut que els qui li havien de donar feina el miraven com un monstre de dos caps quan descobrien que era un veterà de guerra. La primera feina que va aconseguir va ser una ocupació còmoda i prou ben pagada a l’administració d’una fàbrica de conserves, però a penes li va durar uns mesos, si fa no fa com les que va tenir després. Més endavant va intentar fer classes de llengua a col·legis de Rantoul o dels voltants de Rantoul, i va intentar també reprendre els estudis matriculant-se en un màster de filosofia a la Northwestern University. No va servir de res. Quan en Rodney va tornar del Vietnam convertit en una ombra esfondrada del xicot brillant, treballador i assenyat que era abans, el seu pare va confiar que el temps li acabaria tornant la naturalesa perduda, però des del seu retorn havien passat vuit anys i en Rodney continuava submergit en una boira impenetrable, convertit en un fantasma ambulant o un zombi: a Rantoul es passava els dies sencers estirat al llit, llegint novel·les i fumant marihuana i mirant pel·lícules antigues a la televisió, i quan sortia de casa només era per conduir durant hores per carreteres que no duien enlloc o per beure tot sol als bars de la ciutat. Era com si visqués hermèticament tancat en una bombolla d’acer, però l’estrany (o el que el seu pare trobava estrany) és que no semblava viure aquesta situació de desemparança i de soledat absoluta com una condemna, sinó com el fruit joiós d’un càlcul exacte, com l’antídot ideal contra la seva desmesurada malfiança en els altres i la seva no menys desmesurada desconfiança en si mateix. De manera que en algun moment els pares d’en Rodney van acabar acceptant, amb una resignació no desproveïda d’alleujament, que el Vietnam havia transformat per sempre més el seu fill i que mai no tornaria a ser el que havia estat.

De sobte tot va canviar. Un any i mig abans que en Rodney comencés a fer classes a Urbana, la seva mare va morir d’un càncer d’estómac. L’agonia va ser llarga, però no penosa, i en Rodney la va suportar sense sobresalts ni dramatismes, renunciant d’un dia per a l’altre als seus hàbits de lleure indefinit a fi d’atendre la moribunda, que durant tots aquells anys de convalescència de la guerra havia estat el seu únic i silenciós suport moral; de tota manera la tarda que la van enterrar ningú no el va veure vessar ni una llàgrima per ella. Tot i això, dies més tard, tornant d’una visita de feina, el pare d’en Rodney va trobar el seu fill recolzat a la taula de la cuina, il·luminat pel sol brillant del migdia que entrava per la finestra i plorant a llàgrima viva. No recordava haver vist plorar en Rodney d’ençà que era un nen, però no va dir res: va deixar les coses al rebedor, va tornar a la cuina, va preparar dues infusions de camamilla, n’hi va servir una i es va servir l’altra, va seure a taula, li va agafar una mà, grossa, aspra i venosa, i es va estar molta estona al seu costat, en silenci, prenent-se la seva camamilla i també la d’en Rodney, sense deixar d’aguantar-li la mà, sentint-lo plorar com si durant tots aquells anys hagués acumulat una reserva inesgotable de llàgrimes i el seu plor no s’hagués d’extingir mai. Feia molt de temps que pare i fill convivien a la mateixa casa sense a penes dirigir-se la paraula, però aquell vespre en Rodney va començar a parlar, i va ser només llavors que el seu pare va tenir un indici enlluernador del vertigen de remordiments en què havia viscut el seu fill durant tots aquells anys, perquè va comprendre que en Rodney no tan sols se sentia culpable de la mort del seu germà i de la seva mare i de la d’un nombre indefinit de persones, sinó també de no haver tingut el coratge d’obeir la seva consciència i haver obeït l’ordre d’anar a la guerra, d’haver abandonat allí els seus companys, d’haver presenciat l’horror sense atenuants del Vietnam i haver-hi sobreviscut. La conversa va acabar de matinada, i l’endemà, quan es van despertar, en Rodney va demanar el cotxe al seu pare i se’n va anar a Chicago. El viatge es va repetir la setmana següent i també l’altra, i aviat les visites d’en Rodney a la capital es van convertir en una rutina setmanal. Al començament hi anava i en tornava el mateix dia, sortint molt d’hora i tornant a la nit, però amb el temps va començar a estar fora de Rantoul dos i fins i tot tres dies. Per no espatllar la millora que en la relació amb el seu fill havia introduït la mort de la seva dona, el pare d’en Rodney no feia indagacions, i es limitava a deixar-li el cotxe i a preguntar-li quan tenia pensat tornar. Però una tarda, tornant d’un d’aquells viatges, en Rodney li ho va explicar: li va explicar que anava cada setmana a Chicago a la seu de l’Associació de Veterans del Vietnam —la mateixa on temps enrere l’havien ingressat dues vegades i l’havien tractat a còpia d’injeccions de Largactil—, on rebia l’ajuda d’un psiquiatre especialitzat en trastorns provocats per la guerra i on es reunia amb altres veterans amb qui col·laborava en l’organització d’actes públics, manifestacions i conferències, com també en la confecció d’una revista en què durant anys va publicar articles sobre cinema i literatura i al·legats furiosos contra la frivolitat culpable de la classe política del seu país i el seu acatament servil dels dictats de les grans corporacions econòmiques. La notícia no va sorprendre el pare d’en Rodney, que en aquells dies ja feia temps que s’havia adonat del canvi que en pocs mesos havia fet el seu fill; i no solament amb relació a ell: en Rodney havia abandonat el consum d’alcohol i marihuana, havia començat a compartir el govern de la casa, a desterrar els seus hàbits d’excèntric i a recuperar alguns dels seus amics de sempre. A poc a poc aquesta transformació es va tornar més sòlida i més visible, perquè en Rodney no va trigar a acceptar una feina de comptable en un restaurant d’Urbana, a començar a col·laborar com a voluntari en un petit sindicat independent i a sovintejar el local que els Veterans de les Guerres Estrangeres tenien a la ciutat. Era com si amb la mort de la mare tota la vida d’en Rodney hagués entrat en crisi: com si, gràcies als seus viatges a Chicago i a l’ajuda de l’Associació de Veterans, hagués començat a esquerdar-se la bombolla en què feia més de quinze anys que s’asfixiava i estigués vencent la vergonya de ser un antic combatent del Vietnam o trobant alguna mena d’orgull en el fet de ser un supervivent d’aquella guerra fantasmagòrica. De manera que, quan va aconseguir la feina de professor d’espanyol a Urbana, en Rodney tenia una vida tan endreçada i laboriosa que res no autoritzava a sospitar que no hagués deixat definitivament enrere les seqüeles interminables del seu pas pel Vietnam.

Però no les havia deixat pas enrere. El pare d’en Rodney ho va saber una nit del Nadal del 1988, pocs mesos abans que m’expliqués la història del seu fill a casa seva, a Rantoul, a penes uns dies després que en Rodney i jo ens diguéssim adéu a la porta del Treno’s amb la promesa finalment frustrada que ens veuríem quan tornés del viatge pel Mig Oest en companyia de la Barbara, la Gudrun i en Rodrigo Ginés. Aquella tarda un home havia trucat per telèfon a casa seva preguntant pel seu fill. En Rodney era fora, de manera que el pare va voler saber qui li trucava. «En Tommy Birban», va dir l’home. El pare d’en Rodney no havia sentit mai aquest cognom, però el fet no li va estranyar, perquè d’ençà que en Rodney havia trencat la clausura en la seva bombolla no era infreqüent que truquessin desconeguts a casa seva. L’home va dir que era amic d’en Rodney, va prometre que li tornaria a trucar al cap d’una estona i va deixar un número de telèfon per si en Rodney se li volia avançar i trucar-li abans. Aquell vespre, quan en Rodney va arribar a casa, el seu pare li va donar l’encàrrec i li va allargar un paper amb el número de telèfon del seu amic; la reacció del fill li va estranyar: una mica pàl·lid, mentre agafava el paper que li allargava li va preguntar si estava segur que aquell era el nom del desconegut i, encara que va assegurar que sí, l’hi va fer repetir unes quantes vegades, per assegurar-se que no s’havia equivocat. «Que passa res?», va preguntar el pare d’en Rodney. En Rodney no va respondre o va respondre amb un gest entre dissuasori i despectiu. Però més tard, mentre sopaven, va tornar a sonar el telèfon, i abans que el seu pare es pogués aixecar per agafar-lo en Rodney el va tallar en sec amb un crit. Els dos homes es van quedar mirant: va ser llavors quan el pare d’en Rodney va saber que alguna cosa no rutllava. El telèfon va continuar sonant, fins que finalment va callar. «Potser era una altra persona», va dir el pare a en Rodney. En Rodney no va dir res. «Tornarà a trucar, oi?», va preguntar el pare després d’un silenci. Ara en Rodney va fer que sí. «No hi vull parlar», va dir. «Digues-li que no hi sóc. O millor digues-li que me n’he anat de viatge i que no saps quan tornaré. Sí: digues-li això». Aquella nit el pare d’en Rodney no va gosar fer cap més pregunta, perquè sabia que el seu fill no la hi respondria, i es va passar tot l’endemà esperant la trucada d’en Tommy Birban. Evidentment, la trucada va arribar, i el pare d’en Rodney va despenjar de seguida el telèfon i va fer el que el seu fill li havia demanat que fes. «Ahir no em va dir pas que en Rodney fos fora», va al·legar en Tommy Birban, desconfiat. «Ja no me’n recordo, del que li vaig dir ahir», va respondre ell. Llavors va improvisar: «Però és millor que no torni a trucar. En Rodney se n’ha anat i no sé ni on és ni quan tornarà». Ja estava a punt de penjar quan a l’altra banda del telèfon la veu d’en Tommy Birban va deixar de semblar amenaçadora i va semblar implorant, com un gemec perfectament articulat: «Vostè és el pare d’en Rodney, oi?». No va tenir temps de respondre. «Sé que en Rodney viu amb vostè, m’ho van dir a l’Associació de Veterans de Chicago, que em van donar el seu telèfon. Li vull demanar un favor. Si me’l concedeix, li prometo que no tornaré a trucar, però me l’ha de concedir. Faci’m el favor de dir-li a en Rodney que no li demanaré res, ni tan sols que ens vegem. L’únic que vull és parlar-hi una estona, digui-li que necessito parlar-hi. Res més. Però digui-li-ho, si us plau. Li ho dirà?». El pare d’en Rodney no es va saber negar a complir l’encàrrec, però el fet que el seu fill el rebés sense immutar-se ni fer cap comentari li va permetre enganyar-se amb la il·lusió que aquell episodi que ni podia ni volia entendre s’havia tancat sense més conseqüències. Previsiblement, uns dies més tard en Tommy Birban va tornar a trucar. Llavors en Rodney ja no responia mai al telèfon, de manera que va ser el pare qui s’hi va posar. Amb en Tommy Birban van discutir uns segons, violentament, i ja estava a punt de penjar quan el seu fill li va demanar que li donés el telèfon; no sense vacil·lar una mica, no sense avisar-lo amb la mirada que encara estava a temps d’evitar l’error, l’hi va donar. Els dos vells amics van parlar molta estona, però ell es va prohibir d’escoltar la conversa, i a penes en va caçar alguns retalls inconnexos. Aquella nit en Rodney no va poder aclucar ull, i l’endemà en Tommy Birban va tornar a trucar i tots dos van tornar a conversar durant unes quantes hores. Aquest ritual ominós es va repetir durant més d’una setmana, i a l’alba del dia de Cap d’Any el pare d’en Rodney va sentir soroll a la planta baixa, es va aixecar, va sortir al porxo i va veure el seu fill carregant l’últim paquet al maleter del Buick. L’escena no el va sorprendre; en realitat, l’esperava. En Rodney va tancar el maleter i va pujar les escales del porxo. «Me’n vaig», va dir. «Ara hauria pujat a dir-te adéu». El seu pare va saber que deia una mentida, però va fer que sí. Va mirar el carrer nevat, el cel gairebé blanc, la claror grisa; va mirar el seu fill, alt i destruït al seu davant, i va sentir que el món era un lloc buit, només habitat per ells dos. Va estar a punt de dir-li-ho. «On vas?», va estar a punt de dir-li. «No saps que el món és un lloc buit?». El que va dir va ser: «Vols dir que no ha arribat l’hora que oblidis tot això?». «Jo ja ho he oblidat, pare», va respondre en Rodney. «És tot això el que no m’ha oblidat a mi». «I això va ser l’últim que li vaig sentir dir», va acabar el pare d’en Rodney, enfonsat a la butaca d’orelles, tan esgotat com si no hagués dedicat aquella tarda inacabable a la seva casa de Rantoul a reconstruir per a mi la història del seu fill, sinó a intentar d’escalar inútilment una muntanya impracticable carregat amb un equipatge inútil. «Llavors ens vam abraçar i se’n va anar. La resta ja la sap».

Així va acabar d’explicar la seva història el pare d’en Rodney. Cap dels dos no tenia res més a afegir-hi, però encara m’hi vaig quedar una estona, i durant un temps indefinit, que no sabria si comptar en minuts o en hores, ens vam estar asseguts davant per davant, mantenint un simulacre desmaiat de conversa, com si tots dos compartíssim un secret vergonyós o fóssim tots dos els autors d’un delicte, o com si busquéssim excuses perquè jo no m’hagués d’enfrontar tot sol al camí de tornada a Urbana i ell a la soledat primaveral d’aquell casalot sense ningú, i quan finalment em vaig decidir a anar-me’n, ja de matinada, vaig tenir la certesa que sempre recordaria la història que m’havia explicat el pare d’en Rodney i que jo no era el mateix que aquella tarda, moltes hores abans, havia arribat a Rantoul. «És vostè massa jove per pensar a tenir fills», em va dir el pare d’en Rodney quan ens dèiem adéu, i no ho he oblidat. «No en tingui, perquè se’n penedirà; encara que si no en té també se’n penedirà. Així és la vida: faci el que faci, se’n penedirà. Però deixi’m que li digui una cosa: totes les històries d’amor són insensates, perquè l’amor és una malaltia; però tenir un fill és arriscar-se a una història d’amor tan insensata que només la mort és capaç d’interrompre-la».

Això em va dir el pare d’en Rodney, i no ho he oblidat.

D’altra banda, no l’he tornat a veure mai més.