L’àlgebra dels morts

El viatge pels Estats Units va durar dues setmanes i vaig recórrer el país de costa a costa, dominat al començament per un estat d’ànim almenys contradictori: d’una banda estava expectant, amb ganes no solament de tornar a Urbana, de tornar a veure en Rodney, sinó també —cosa que potser era equivalent— d’emergir per un temps de la brutícia del subsòl i alleugerir-me del pes d’un passat que no existia o podia fer veure que no existia en el lloc d’arribada; però, d’altra banda, també sentia una aprensió feixuga perquè per primera vegada en gairebé un any sortiria de l’estat d’hibernació amb què havia mirat de preservar-me de la realitat i ignorava quina seria la meva reacció quan m’hi tornés a exposar en carn viva. De manera que, encara que aviat vaig adonar-me que no m’havia desavesat del tot a la intempèrie, durant els primers dies vaig tenir la sensació d’anar una mica a les palpentes, com qui després d’un llarg tancament a les fosques triga una mica a habituar-se a la llum. Vaig sortir de Barcelona un dissabte i només al cap de set dies vaig arribar a Urbana, però tan bon punt vaig trepitjar els Estats Units vaig començar a tenir notícies de la gent d’Urbana. La primera escala del viatge va ser la Universitat de Virgínia, amb seu a Charlottesville. El meu amfitrió, el professor Victor T. Davies, un especialista de renom de la literatura de la Il·lustració, em va venir a buscar a l’aeroport de Dulles, a Washington, i durant les dues hores de trajecte fins a la universitat vam parlar d’alguns coneguts comuns; entre ells va aparèixer la Laura Bums. Feia anys que no en sabia res, com tampoc no sabia res de cap dels amics d’Urbana, però en Davies hi tenia contactes freqüents d’ençà que havia publicat una edició crítica (excel·lent, va precisar) de Los eruditos a la violeta, l’obra de Cadalso; segons em va explicar en Davies, la Laura s’havia divorciat ja feia uns quants anys del seu segon marit i ara feia classes a la Universitat de Saint Louis, a menys de tres hores d’Urbana.

—Si hagués sabut que éreu amics, l’hauria avisat que venies —es va lamentar en Davies.

En arribar a Charlottesville li vaig demanar el número de telèfon de la Laura i aquell mateix vespre li vaig trucar des de la meva habitació al Colonnade Club, un sumptuós pavelló setcentista destinat a l’allotjament dels visitants oficials de la universitat. La trucada va omplir la Laura d’un goig exagerat i gairebé encomanadís i, superat el primer moment d’estupor i després d’un intercanvi ràpid d’informacions, vam acordar que es posaria en contacte amb en John Borgheson, que ara era el cap del departament i havia organitzat la meva estada a Urbana, i que de totes totes ens hi veuríem el dissabte següent.

La segona ciutat que vaig visitar va ser Nova York, on havia de pronunciar una conferència al Barnard College, una institució adscrita a la Universitat de Colúmbia. El mateix vespre de la meva arribada, després de la conferència, la meva amfitriona, una professora espanyola anomenada Mercedes Esteban, em va convidar a sopar en companyia de dos col·legues més en un restaurant mexicà del carrer 43; allí, assegut en una taula, ens hi esperava en Felipe Vieri. Sembla que l’Esteban i ell s’havien conegut quan tots dos ensenyaven a la Universitat de Nova York i de llavors ençà mantenien una bona amistat; havia estat ella qui l’havia informat de la meva visita, i entre tots dos havien organitzat aquell retrobament inesperat. Feia molts anys que en Vieri i jo ens havíem deixat d’escriure i que, a part d’alguna notícia caçada aquí i allà (per descomptat a en Vieri també li havien arribat els ecos de l’èxit de la meva novel·la), ho ignoràvem tot l’un de l’altre, però durant el sopar el meu amic es va escarrassar a omplir aquest buit. Vaig saber així que en Vieri encara ensenyava a la Universitat de Nova York, que encara vivia a Greenwich Village, que havia publicat una novel·la i uns quants llibres d’assaig, i que un d’ells tractava sobre el cinema d’Almodóvar; de la meva banda li vaig dir les mateixes mentides que havia dit a la carta inútil que havia enviat a en Rodney, les mateixes que havia dit a en Davies i a la Laura: li vaig parlar d’en Gabriel i de la Paula com si fossin vius i de la meva vida feliç d’escriptor provincià d’èxit. Però del que més vam parlar va ser d’Urbana. En Vieri havia dut uns quants exemplars de Línea Plural («una joia impossible de trobar», se’n va riure, efeminant el gest i la veu i dirigint-se als altres comensals) i un munt de fotos: en vaig reconèixer una de la reunió de col·laboradors de la revista en què en Rodrigo Ginés va relatar la seva trobada dadà amb en Rodney mentre enganxava pasquins trotskistes contra la General Electric. Assenyalant un xicot de somriure radiant que mirava a la càmera des d’aquella foto, emparedat entre en Rodrigo i jo, en Vieri va preguntar:

—Te’n recordes d’en Frank Solaún?

—És clar —vaig respondre—. Què se n’ha fet?

—Va morir fa set anys —va dir en Vieri sense apartar la vista de la foto—. De sida.

Vaig assentir, però ningú hi va afegir cap comentari i vam continuar enraonant: d’en Borgheson, de la Laura, d’en Rodrigo Ginés, d’amics i coneguts; en Vieri tenia notícies força exactes de molts d’ells, però durant el sopar no vaig gosar preguntar-li per en Rodney. Ho vaig fer més tard, en un bar situat a la cantonada de Broadway i el carrer 121, a prop del Union Theological Seminary —el dormitori de la universitat on m’allotjava—, on vam estar conversant nosaltres dos sols fins a la matinada. Previsiblement, en Vieri es recordava molt bé d’en Rodney; previsiblement, no n’havia tomat a saber res; també previsiblement, es va estranyar que fos jo, que havia estat el seu únic amic a Urbana, que li preguntés per en Rodney.

—Estic segur que a Urbana algú en sap alguna cosa —va aventurar.

Amb aquesta esperança vaig arribar finalment a Urbana el dissabte al migdia, procedent de Chicago. Recordo que quan ens vam aixecar de l’aeroport d’O’Hare i vam començar a sobrevolar els suburbis de la ciutat —amb la línia dentada dels gratacels retallant-se contra el blau encès del cel i el blau intens del llac Michigan— no vaig poder evitar recordar el meu primer viatge des de Chicago fins a Urbana, disset anys enrere, en un autobús de la Greyhound assetjat per la calda d’agost, mentre al meu voltant hi desfilava una extensió inacabable de terra grisa i deshabitada idèntica a la que ara semblava gairebé aturada sota el meu avió, esquitxada aquí i allà de taques verdes i ranxos escampats; em vaig recordar d’aquell primer viatge i em va semblar increïble estar a punt d’arribar una altra vegada a Urbana, un lloc que en aquell moment, just quan hi havia de posar els peus després de tant de temps, de sobte em va semblar tan irreal com una invenció del desig o l’enyorança. Però Urbana no era una invenció. A l’aeroport m’hi esperava en John Borgheson, potser més calb però no pas més decrèpit que la darrera vegada que l’havia vist anys enrere, a Barcelona; en tot cas igual d’afable i acollidor i més britànic que mai i, mentre em portava al Chancellor Hotel i jo contemplava sense reconèixer-los els carrers de la ciutat, em va fer cinc cèntims del pla que havia dissenyat per a la meva estada a Urbana, em va explicar que la festa de benvinguda s’havia de fer aquella mateixa tarda a les sis i em va proposar de passar-me a buscar per l’hotel deu minuts abans de l’hora. Al Chancellor em vaig dutxar i em vaig canviar de roba; després vaig baixar al vestíbul i vaig matar el temps passejant amunt i avall mentre esperava en Borgheson, fins que en algun moment em va semblar reconèixer fugaçment algú; sorprès, vaig recular, però l’únic que vaig veure va ser la meva cara reflectida en un gran mirall de paret. Preguntant-me quant de temps feia que no m’emmirallava, vaig contemplar la cara al mirall com si mirés la d’un desconegut, i mentre ho feia vaig imaginar que estava canviant de pell, vaig pensar que aquell era el lloc d’arribada, vaig pensar en el pes del passat i en la brutícia del subsòl i en la claredat promesa de la intempèrie, i vaig pensar també que, encara que l’objectiu d’aquell viatge fos quimèric o absurd, el fet d’haver-lo emprès no ho era pas.

En Borgheson va arribar a l’hora establerta i em va portar a la casa d’una professora de literatura que havia insistit a organitzar la festa. Es deia Elizabeth Bell i havia arribat a Urbana gairebé al mateix moment que jo me n’anava, de manera que només me’n recordava vagament; pel que fa als altres convidats, la majoria professors i ajudants d’espanyol, no en coneixia cap. Fins que va aparèixer la Laura Burns, rossa, guapa i urgent, que em va abraçar i em va petonejar amb estrèpit, va abraçar i petonejar amb estrèpit en Borgheson, amb estrèpit va saludar els altres convidats i immediatament es va ensenyorir de la conversa, pel que semblava disposada a cobrar-nos amb el seu protagonisme absolut les dues hores i mitja de cotxe que li havia costat venir des de Saint Louis. No era la primera vegada que feia aquest viatge: durant la conversa telefònica que hi havia mantingut des de Charlottesville, la Laura em va explicar que de vegades anava a visitar en Borgheson, el qual, segons vaig comprovar aquell vespre, l’havia deixat de tractar com una deixeble excel·lent per tractar-la com una fillastra indòcil que feia unes barrabassades que ell s’avergonyia de trobar irresistiblement gracioses. Durant el sopar la Laura no va deixar ni un instant de xerrar, encara que, tot i que estàvem asseguts l’un al costat de l’altre, no em va dir res a mi sol o en un apart; el que va fer va ser parlar als altres de mi, com si fos una d’aquestes esposes o mares que, igual que criatures simbiòtiques, només semblen viure en funció dels triomfs dels seus marits o fills. Primer va parlar de l’èxit de la meva novel·la —n’havia escrit un article molt elogiós al World Literature Today— i més endavant va discutir amb en Borgheson, l’Elizabeth Bell i el marit d’aquesta —un lingüista espanyol que es deia Andrés Viñas— sobre els personatges reals que s’amagaven darrere els personatges ficticis d’El inquilino, la novel·la que jo havia escrit i ambientat a Urbana, i en algun moment va explicar que el cap del departament d’aquella època s’havia sentit retratat en el cap del departament que apareixia al llibre i s’havia espavilat per fer desaparèixer tots els exemplars que en guardava la biblioteca, però em va estranyar que ni la Laura ni en Borgheson ni l’Elizabeth Bell ni en Viñas esmentessin l’Olalde, el fictici professor espanyol amb un físic extravagant —i potser no tan sols el físic— que estava inspirat clarament en el físic d’en Rodney. Després va semblar que la Laura es cansava de parlar de mi i va començar a explicar anècdotes i a burlar-se a riallades dels seus dos antics marits i sobretot d’ella mateixa com a dona dels seus dos antics marits. Només després del sopar la Laura va cedir el monopoli de la conversa, que inevitablement va derivar llavors cap a un catàleg raonat de les diferències que separaven la Urbana de quinze anys enrere i la Urbana actual, i després cap al recompte esfilagarsat de les vides tan heterogènies com atzaroses que havien tingut en aquell temps els professors i ajudants amb qui jo hi havia coincidit. Tothom coneixia alguna història o algun retall d’història, però el que semblava més ben informat era en Borgheson, al cap i a la fi el professor més antic del departament, de manera que quan vam sortir a fumar-nos un cigarret al jardí en companyia de la Laura, en Viñas i d’un ajudant li vaig preguntar si sabia res d’en Rodney.

—Hòstia —va dir la Laura—. És veritat: el tocat de l’ala d’en Rodney.

En Borgheson no se’n recordava, però la Laura i jo el vam ajudar a fer memòria.

—És clar —va recordar finalment—. En Falk. En Rodney Falk. El ganàpia que havia estat al Vietnam. L’havia oblidat totalment. Era dels voltants, de Decatur o així, oi? —No vaig dir res, i en Borgheson va prosseguir—: I tant que me’n recordo. Però el vaig tractar molt poc. No em diguis que éreu amics?

—Vam compartir despatx durant un semestre —vaig respondre, evasiu—. Llavors va desaparèixer.

—Au, vinga —hi va intervenir la Laura, penjant-se’m d’una espatlla—. Però si us passàveu el dia conspirant al Treno’s com si fóssiu de la CIA. Sempre em vaig preguntar de què parlàveu tant.

—De no res —vaig dir jo—. De llibres.

—De llibres? —va dir la Laura.

—Era un paio curiós —hi va intervenir en Borgheson, dirigint-se a en Viñas i a l’ajudant, que seguien la conversa amb aire d’estar-hi interessats de debò—. Semblava un redneck, un pagerol, i la veritat és que sempre feia l’efecte que el cap no li acabava d’anar a l’hora. Però resulta que era un paio d’allò més culte, molt llegit. O almenys això és el que en deia en Dan Bleylock, que sí que va ser amic seu. Te’n recordes, d’en Bleylock?

—Com vols que no se’n recordi? —va respondre per mi la Laura—. No puc parlar per tu, però jo mai no m’he trobat amb un paio que sigui capaç de parlar disset llengües ameríndies. Saps, John? Sempre vaig pensar que, si els marcians arriben a la terra, almenys tenim una manera d’assegurar-nos que són marcians: els enviem en Bleylock i, si ell no els entén, és que són marcians.

En Borgheson, en Viñas i l’ajudant van riure.

—Es va jubilar fa dos anys —va prosseguir en Borgheson—. Ara viu a Florida, de tant en tant en rebo un correu electrònic… Pel que fa a en Falk, la veritat és que no n’he tomat a sentir ni una paraula.

La festa va acabar cap a les nou, però la Laura i jo vam anar a prendre una copa sols abans que enfilés el camí de tomada a Saint Louis. Em va portar al The Embassy, un bar de forma allargada, petit i fosc, amb les parets i el terra revestits de fusta, que es trobava al costat de la Lincoln Square, i de seguida que ens vam asseure a la barra, davant un mirall que repetia l’atmosfera assossegada del local, vaig recordar que en aquell bar hi passava una escena de la meva novel·la ambientada a Urbana. Mentre demanàvem les copes ho vaig explicar a la Laura.

—És clar —va somriure—. Per què et penses que t’hi he portat?

Vam estar xerrant al The Embassy fins molt tard. Vam parlar de tot una mica; també, com si fossin vius, de la meva dona i del meu fill morts. Però el que recordo sobretot d’aquella conversa és el final, potser perquè en aquell moment vaig tenir per primera vegada la intuïció que el passat no és un lloc estable sinó canviant, permanentment alterat pel futur, i que per tant res del que s’ha esdevingut no és irreversible. Ja havíem demanat el compte quan, no com qui fa balanç de la nit sinó com qui deixa anar un comentari sense importància, la Laura va dir que jo havia paït bé l’èxit.

—Per què l’havia de pair malament? —vaig preguntar, i tot seguit vaig dir de manera automàtica el que des de feia dos anys deia cada vegada que algú queia en el mateix error—: Els escriptors d’èxit diuen que la condició ideal d’un escriptor és el fracàs. Creu-me: no te’ls creguis. No hi ha res millor que l’èxit.

I llavors, també com feia sempre, vaig citar la frase d’un escriptor francès, potser Jules Renard, amb què vint anys enrere en Marcos Luna havia tancat la boca a un company de la facultat de Belles Arts: «Sí, ho sé. Tots els grans homes van ser ignorats; però jo no sóc un gran home, de manera que m’estimo més tenir èxit immediatament». La Laura va riure.

—No hi ha dubte —va dir—. L’has paït bé. Diguis el que diguis, és estrany. Mira el meu segon marit. El cony de gringo s’ha fet d’or amb el que li agrada, però no para de queixar-se de l’esclavitud de l’èxit, que si això i que si allò i que si allò de més enllà. Bullshit. Almenys els qui fracassem no ens dediquem a atabalar els altres amb el nostre fracàs.

Amb ingenuïtat deliberada vaig preguntar:

—Que has fracassat, tu?

Un somriure mordaç li va corbar els llavis.

—És clar que no —va dir en un to equívoc, entre agressiu i tranquil·litzador—. Era només una manera de parlar, home. Tots sabem que només fracassen els idiotes. Però ara digues-me una cosa: com en dius tu d’haver engegat a rodar dos matrimonis, estar més sola que una gossa, tenir quaranta anys i ni tan sols haver fet una carrera acadèmica decent? —Va fer un silenci i, veient que jo no responia, va prosseguir sense amargor, com apaivagada pel seu propi sarcasme—: En fi, potser que ho deixem estar… Què faràs, demà?

El cambrer va acostar-se amb el compte.

—Res —vaig mentir mentre pagava, arronsant les espatlles—. Anar a fer un volt. Veure la ciutat.

—És una bona idea —va dir la Laura—. Saps? Em fa l’efecte que els dos anys que vas passar a Urbana no vas veure res, no et vas assabentar de res. La veritat, noi: semblava que portessis unes orelleres de ruc.

La Laura es va quedar un moment mirant-me com si no hagués acabat de parlar, com si dubtés o com si es volgués disculpar per les seves paraules, però a continuació va deixar el got a la barra, em va passar una mà per la galta, em va fer un petó als llavis, sortint del petó va fer un somriure suau, en veu baixa va repetir:

—De res.

Vaig quedar en silenci, perplex. La Laura va recuperar el got i en va buidar el contingut d’un glop.

—Tranquil, nano —va dir llavors, tornant al seu to de sempre—. No et demanaré que te’n vagis al llit amb mi, que ja sóc massa grandeta per deixar que un pendejo com tu em doni carabasses, però almenys fes-me el favor de treure’t aquesta cara de torracollons que t’ha quedat… Què, ens en anem?

La Laura em va portar en el seu cotxe fins al Chancellor, i quan va parar a la porta li vaig proposar que prenguéssim l’última copa al bar de l’hotel; només de pronunciar aquestes paraules vaig recordar la Patrícia, la dona d’en Marcos, i em vaig penedir de la proposta: més que una insinuació semblava un intent patètic de desgreuge, un copet de consol a l’espatlla. La Laura va fer que no amb el cap.

—M’estimo més que no —va dir amb un somriure gairebé invisible—. És molt tard i encara tinc més de dues hores de viatge per endavant.

Ens vam abraçar i, mentre ho fèiem, per un moment vaig sentir una fiblada d’enyorança anticipada perquè vaig intuir que aquella era l’última vegada que veuria la Laura, i vaig intuir que ella també ho intuïa.

—M’alegro molt d’haver-te vist —va dir la meva amiga quan jo obria la porta del cotxe—. M’alegro que estiguis bé. Vés a saber: potser alguna vegada passo per Barcelona, m’agradaria conèixer la teva dona i el teu fill.

Sense acabar de baixar del cotxe la vaig mirar als ulls i vaig pensar a dir-li: «Tots dos són morts, Laura. Els vaig matar jo».

—És clar, Laura —va ser el que vaig dir, malgrat tot—. Vine quan vulguis. Els agradarà molt conèixe’t.

Després vaig tancar la porta i vaig entrar a l’hotel sense girar-me per veure com s’allunyava.

L’endemà em vaig despertar sense saber on era, però aquesta sensació va durar només uns quants segons i, després de reconciliar-me amb el fet sorprenent que em trobava de retorn a Urbana, mentre em dutxava vaig decidir convertir en veritat la mentida que havia dit a la Laura al The Embassy i deixar fins al migdia la visita a en Rodney a Rantoul. De manera que després d’esmorzar al Chancellor vaig anar caminant cap al centre. Era diumenge, els carrers estaven gairebé deserts i al començament tot em resultava vagament familiar, però al cap d’uns minuts ja estava perdut i no vaig poder evitar pensar que potser la Laura tenia raó i havia viscut durant dos anys a Urbana amb unes orelleres posades, com un fantasma o un zombi passejant entre aquella població de fantasmes o zombis. Vaig haver de parar un paio que feia fúting amb uns auriculars posats perquè m’indiqués la manera d’arribar fins al campus; obeint les seves indicacions, en desembocar finalment al Green Street em vaig orientar. Va ser així com, igual que si perseguís l’ombra de l’alegre i temible i arrogant kamikaze que havia estat a Urbana, vaig tornar a veure la gespa verdíssima del Quad, el Foreign Languages Building, la meva antiga casa del 703 de West Oregon, el Treno’s. Tot estava si fa no fa com jo ho recordava, llevat del Treno’s, convertit ara en un d’aquests cafès intercanviables que els esnobs americans consideren molt europeus (de Roma) i els esnobs europeus consideren molt americans (de Nova York), però que és impossible veure ni a Nova York ni a Roma. Hi vaig entrar, vaig demanar una Coca-Cola a la barra i, mirant el matí assolellat a través dels finestrals que donaven a Goodwin, me la vaig beure d’un parell de glops. Després vaig pagar i vaig sortir.

A la consergeria del Chancellor em van indicar una botiga de lloguer de cotxes que estava oberta els diumenges. Hi vaig llogar un Chrysler, em vaig assegurar consultant amb un empleat que recordava el camí i mitja hora més tard, després de fer la mateixa ruta que quinze anys abans havia fet per veure el pare d’en Rodney (per Broadway i Cunningham Avenue i després per l’autopista del nord), arribava a Rantoul. Quan vaig entrar a la ciutat vaig reconèixer la cruïlla entre Liberty Avenue i Century Boulevard, i també la gasolinera, que ara es deia Casey’s General Store i l’havien millorat amb sortidors moderns i ampliat amb un supermercat cafeteria. Com que no estava segur de saber localitzar la casa d’en Rodney, vaig aturar el cotxe allí, vaig entrar a la cafeteria i vaig demanar per la Belle Avenue a una cambrera grassa, d’uniforme i còfia blancs, que em va donar a crits unes indicacions confuses sense deixar de servir els seus clients. Vaig tornar al cotxe, vaig mirar de seguir les indicacions de la cambrera i, just quan ja em pensava que m’havia tornat a perdre, vaig veure les vies del tren i de sobte vaig saber on era. Vaig fer marxa enrere, vaig girar a la dreta, vaig passar pel costat de la porta tancada del Bud’s Bar i de seguida vaig aparcar davant de la casa d’en Rodney. L’aspecte no era gaire diferent del de feia quinze anys, tot i que les dimensions i l’excel·lència una mica caduca de vella mansió campestre encara contrastava més en el meu record amb la funcionalitat vulgar dels edificis veïns. Sens dubte en Rodney l’havia condicionat per a la seva família, perquè la façana i el porxo semblaven acabats d’emblanquinar, i per això em va estranyar que, entre la parella d’aurons que es dreçaven al jardí del davant, encara hi onegessin les barres i estrelles de la bandera americana en un petit pal clavat a la gespa. Em vaig quedar un moment al cotxe, amb el cor bategant-me a la gola, mirant d’assimilar el fet de ser finalment allí, al final del viatge, a punt de tornar a trobar-me amb en Rodney, i al cap d’uns pocs segons vaig pujar les escales del porxo i vaig tocar el timbre. No va respondre ningú. Després vaig tornar a trucar, amb el mateix resultat. A pocs metres de la porta, a la dreta, hi havia una finestra que, segons recordava, donava al saló on havia estat conversant amb el pare d’en Rodney, però no vaig poder donar un cop d’ull a l’interior de la casa perquè unes cortines blanques ho impedien. Em vaig girar: un tot terreny conduït per un vell va girar la cantonada, va passar a poc a poc davant meu i es va allunyar cap al centre de la ciutat. Vaig baixar les escales del porxo i, mentre encenia un cigarret al jardí, vaig pensar a trucar a la casa d’algun veí per preguntar per en Rodney, però vaig descartar la idea quan em vaig adonar que una dona amb bata m’escodrinyava des d’una finestra, a l’altra banda del carrer. Vaig decidir fer un volt. Vaig caminar cap a les vies —a l’altra banda la ciutat semblava desintegrar-se en un desordre d’ermots, boscos minúsculs i camps conreats— i llavors en paral·lel a les vies, desfent el camí que acabava de fer amb cotxe, en arribar a l’alçada del Bud’s Bar vaig veure que l’acabaven d’obrir: la porta encara era tancada, però al davant hi havia una camioneta aparcada i, tot i el sol vertical del matí, anuncis lluminosos de Miller Lite, de Budweiser, d’Icehouse i d’Ice Brewer brillaven tènuement a les finestres; al seu damunt hi havia un gran cartell de suport als soldats nord-americans que combatien a l’estranger: «Pray for peace. Support our troops».

Hi vaig entrar. El local era buit. Vaig seure en un tamboret, davant la barra, i vaig esperar que vinguessin a servir-me. El Bud’s Bar continuava sent la taverna de poble sense gràcia que jo recordava, amb la seva olor lleu d’estable i els seus billars i els seus juke-box i les seves pantalles de televisió pertot arreu, i quan vaig veure aparèixer per una porta batent un paio cançoner, cobert amb una gorra dels Red Socks, vaig voler pensar que era el mateix cambrer que quinze anys abans m’havia indicat on era la casa d’en Rodney. L’home va fer un comentari, que no vaig acabar d’entendre (alguna cosa com que no cal fiar-se de la gent que comença a beure abans d’esmorzar), i ja darrere la barra, una mica enlluernat pel ressol que entrava darrere meu pels finestrals, em va preguntar què volia prendre. Em vaig fixar en la seva cara cantelluda, els ulls mig orientals, el nas de boxador i els cabells esclarissats i amb flocs de cendra sobresortint de la gorra suada; no sense una certa sorpresa em vaig dir que efectivament era el mateix home, setze anys més gran. Li vaig demanar una cervesa, me la va servir, va repenjar les mans d’escorxador damunt la barra i abans que el pogués interrogar sobre en Rodney va preguntar:

—Vostè no és de per aquí, oi?

—No —vaig respondre.

—Li puc preguntar d’on és?

Li ho vaig dir.

—Merda —va exclamar—. Això queda lluny, eh? —Es va corregir—: Bé, no tant. Ara ja no hi ha res tan lluny. A més, vostès també estan en guerra, no?

—En guerra?

—Déu del cel, on ha estat ficat, aquest últim any, amic? Iraq, Madrid, no n’ha sentit parlar, de tot això?

—Sí —vaig dir després d’encendre un cigarret—. Alguna cosa he sentit. Però no estic segur que nosaltres estiguem tant en guerra com vostès.

L’home va parpellejar.

—No l’entenc —va dir.

Per fortuna en aquell moment va entrar al bar, d’una revolada, una noia amb pressa i ullerosa, amb una anella platejada brillant-li al melic. Sense ni tan sols saludar-la, l’home va començar a recriminar-li alguna cosa, però la noia el va engegar i es va perdre per la porta batent; em vaig preguntar si la noia era la seva filla.

—Merda —va tornar a dir el patró, com rient-se del seu propi empipament—. Aquest jovent ja no respecta ningú. A la nostra època era diferent, no li sembla? —I, com si paradoxalment la irrupció de la noia hagués millorat el carés del matí, l’home hi va afegir—: Escolti, que el molesta que l’acompanyi amb la cervesa?

No va caldre que li respongués. Mentre el patró se servia la cervesa vaig pensar que devia tenir cinquanta-cinc o seixanta anys, més o menys l’edat d’en Rodney; mentalment em vaig repetir: «La nostra època?». El patró va fer un glop de cervesa i va deixar l’ampolla damunt la barra; posant-se bé els cabells sota la gorra dels Red Socks va preguntar:

—De què parlàvem?

—De res important —em vaig afanyar a dir—. Però li volia fer una pregunta.

—Vostè dirà.

—He vingut a Rantoul a veure un amic —vaig començar—. En Rodney Falk. Acabo de trucar a casa seva però no m’ha respost. Fa temps que li vaig perdre la pista, de manera que ni tan sols sé si encara…

Vaig callar: el patró havia aixecat una mà amb parsimònia i, fent pantalla per defensar-se de la claror, m’examinava amb interès.

—Escolti, jo el conec, oi? —va dir finalment.

—Em coneix, però no se’n recorda —vaig respondre—. Vaig ser aquí fa molt de temps.

L’home va fer que sí i va abaixar la mà: en qüestió de segons l’alegria li havia fugit de la cara, substituïda per una expressió que no era de burla, però ho semblava.

—Em penso que ha fet el viatge per a no res —va dir.

—Ja no viu aquí, en Rodney?

—En Rodney va morir fa quatre mesos —va respondre—. Es va penjar d’una biga del cobert, a casa seva.

Em vaig quedar mut; per un segon em va faltar l’aire. Atordit, vaig apartar la vista del patró i, mirant de fixar-la en algun lloc darrere la barra, vaig veure les fotos d’estrelles de beisbol i el gran retrat de John Wayne que penjaven de les parets; en aquells quinze anys les estrelles de beisbol havien canviat, però John Wayne no: continuava allí, llegendari, impertorbable i vestit de cowboy, amb un mocador grana nuat al coll i un somriure invencible als ulls, com una icona perdurable del triomf de la virtut. Vaig apagar el cigarret, vaig fer un glop de cervesa i de sobte vaig tenir una sensació glaçada de mareig, d’irrealitat, com si ja hagués viscut aquell instant o com si l’hagués somiat: un bar solitari i perdut d’una ciutat solitària i perduda del Mig Oest, la claror entrant a raig pels finestrals i un bàrman mandrós i xerraire que, com si em xiuxiuegés a cau d’orella un missatge sense un sentit precís però que en aquell moment tenia per a mi tot el sentit del món, em donava la notícia de la mort d’un amic que en realitat a penes coneixia i que potser més que un amic era un símbol d’un abast que ni tan sols jo mateix podia precisar del tot, un símbol fosc o radiant com el que potser Hemingway havia representat per a en Rodney. I mentre pensava sense pensar en en Rodney i en Hemingway —en el suïcidi d’en Rodney quatre mesos enrere al cobert de casa seva a Rantoul, Illinois, i en el suïcidi de Hemingway a casa seva a Ketchum, Idaho, quan en Rodney no era més que un adolescent—, vaig pensar en en Gabriel i en la Paula, o més aviat el que va passar és que se’m van aparèixer, alegres, lluminosos i morts, i llavors vaig sentir un desig irrefrenable de resar, de resar per en Gabriel i per la Paula i per en Rodney, també per Hemingway, i en aquell precís moment, com si acabés d’entrar una papallona per la finestra oberta del Bud’s Bar, sobtadament vaig recordar una oració que apareix a «Un lloc net i ben il·luminat», una narració desolada de Hemingway que havia llegit moltes vegades d’ençà que l’havia llegit per primera vegada la nit remota en què el pare d’en Rodney m’havia trucat a Urbana per explicar-me la història del seu fill, una oració que vaig saber a l’instant que era l’única oració adequada per a en Rodney perquè Hemingway l’havia escrit sense saber-ho per a ell molts anys abans que morís, una oració desolada que en Rodney sens dubte havia llegit tantes vegades com jo i que, vaig imaginar per un moment, potser en Rodney i Hemingway van resar abans de llevar-se la vida i que la Paula i en Gabriel ni tan sols haurien tingut temps de resar: «No-res nostre que estàs en el nores, no-res és el teu nom, el teu regne no-res, tu seràs no-res en el no-res com en el no-res». Mentalment vaig resar aquesta oració mentre mirava com s’acostava el patró des del fons de la barra, gras i greu o més aviat indiferent, eixugant-se les mans amb un drap, com si s’hagués retirat un moment per la pura necessitat d’ocupar-se en alguna cosa o com si també ell hagués estat resant. Per un moment vaig pensar a anar-me’n; estúpidament vaig preguntar:

—Que el coneixia?

—En Rodney? —va preguntar estúpidament el patró, tornant-se a repenjar a la barra.

Vaig fer que sí.

—És clar —va somriure—. Com vol que no el conegués? És un lloc petit, Rantoul: ens coneixem tots. —Es va acabar de beure la cervesa i, recuperant de cop la loquacitat, va prosseguir—: Com no l’havia de conèixer? Tots dos érem d’aquí, vivíem molt a prop, anàvem plegats al col·legi. Jo tenia la mateixa edat que ell, un any més que el seu germà Bob. Ara tots dos són morts… En fi. Sap una cosa? En Rodney valia molt, tots estàvem segurs que faria alguna cosa important, que arribaria lluny. Llavors va venir la guerra, la del Vietnam, vull dir. Que ho sabia, vostè, que en Rodney va estar al Vietnam? —Vaig tornar a fer que sí—. Jo també m’hi vaig voler allistar. Però no em van deixar: un buf al cor, em van dir, o alguna cosa així. Suposo que vaig tenir sort, perquè llavors va resultar que tot era mentida, els polítics ens van enganyar a tots, igual que ara: tots aquests nois morint com conills allà, a l’Iraq. Ja em dirà vostè què se’ns hi ha perdut, en aquell país de merda. I què se’ns hi havia perdut, al Vietnam. Un cop li vaig sentir dir a algú, potser va ser al mateix Rodney, vaig sentir-lo dir que si et fiques en una guerra el menys que pots fer és guanyar-la, perquè si la perds ho perds tot, fins i tot la dignitat. No sé què en deu opinar vostè, però a mi em sembla que tenia raó. En Rodney hi va perdre en Bob, allí, el va rebentar una mina. I, bé, suposo que en certa manera ell també hi va morir, allí. Quan va tornar ja no era el mateix. Ara és fàcil dir-ho, però potser en el fons sempre vam saber que acabaria així. O potser no, no ho sé. De què el coneixia, vostè?

—Vam treballar junts a Urbana —vaig dir—. Va ser fa temps, a la universitat.

—És clar —va dir el patró—. No sabia que hi hagués fet amics, allà, però va ser una bona època, per a ell. Es veia content. Després se’n va anar i va estar molts anys sense tomar per aquí. Quan ho va fer venia casat i amb un fill. Feia classes a l’escola. La veritat: mai no l’havia vist tan bé, semblava una altra persona, semblava…, no sé, gairebé semblava el que sempre havíem cregut que seria. Fins que va passar allò del reportatge i tot se’n va anar a cagar.

En aquell moment van entrar al bar dues parelles de mitjana edat, alegres i endiumenjades. El patró va deixar de parlar, les va saludar amb un gest, es va girar cap a la porta atent i va cridar la noia, però, com que no hi acudia, a l’home no li va quedar cap més remei que anar a servir els clients. Mentre ho feia va reaparèixer la noia, que es va fer càrrec de la comanda no pas sense intercanviar amb el patró un parell de penjaments de passada. Llavors el patró va tornar feixugament fins on era jo.

—Que en vol una altra? —va preguntar, assenyalant la meva ampolla de cervesa buida—. Convida la casa.

Vaig fer que no amb el cap.

—Em parlava d’en Rodney i d’un reportatge.

El patró va fer una ganyota de fàstic, com si el seu nas acabés de detectar en l’aire una bossa d’aire fètid.

—Era un reportatge de televisió, un reportatge sobre la guerra del Vietnam —va explicar amb desgana—. Sembla que explicava coses horribles. Dic que sembla perquè jo no l’he vist, ni em cal, però de tota manera aquestes coses van sortir després a tot arreu. Als diaris, a les cadenes televisives, a tot arreu. Si hagués viscut aquí ho sabria, molta gent en parlava.

—I què hi tenia a veure, en Rodney, amb el reportatge?

—Diuen que hi sortia.

—Diuen?

—La gent ho diu. Ja li he dit que jo no el vaig veure, el reportatge. El que diuen és que l’home que hi apareixia explicant coses horribles era en Rodney. Pel que sembla no se’l reconeixia, els de la tele havien fet alguna cosa perquè no se’l reconegués, parlava d’esquena a la càmera o alguna cosa així, però la gent va començar a lligar caps i de seguida va arribar a la conclusió que era ell. Jo no ho sé, ja li ho dic. El que sí sé és que abans que passessin el reportatge a la tele i tot s’emboliqués ja feia unes setmanes que en Rodney no sortia de casa, i després tampoc no se’n va saber res fins que, bé, fins que va fer mutis. En fi, no me’n faci parlar, d’això, és una història molt cardada i jo no la conec gaire bé. Qui hauria de veure és la seva dona. La dona d’en Rodney, vull dir. Ja que s’ha molestat a fer el viatge…

—Encara viu a Rantoul, la seva dona?

—És clar. Aquí al costat, a la casa d’en Rodney.

—Hi acabo de ser i no hi he trobat ningú. Ja li ho he dit.

—Deuen haver anat a algun lloc. Però m’hi jugo que tornaran a dinar. No estic gaire segur que la Jenny tingui gaires ganes de parlar d’aquestes coses, després de tot el que va haver de suportar, però bé, almenys la podrà saludar.

Vaig donar les gràcies al patró i li vaig voler pagar la cervesa, però no m’ho va permetre.

—Digui’m una cosa —va dir mentre ens estrenyíem la mà i ell retenia la meva un segon més de l’habitual—. S’hi pensa quedar gaire temps, a Rantoul?

—No —vaig respondre—. Per què m’ho pregunta?

—Per res. —Em va deixar anar la mà i es va posar bé els cabells esclarissats sota la gorra—. Però ja sap com són aquests llocs petits: si es queda, faci’m cas i no es cregui tot el que li expliquin d’en Rodney. La gent diu moltes ximpleries.

Quan vaig sortir al carrer em va enlluernar un esclat de llum: era migdia. Més confús que no abatut, de manera automàtica vaig començar a caminar cap a la Belle Avenue. Tenia la ment en blanc, i l’única cosa que recordo haver pensat, equivocant-me, és que allò sí que era el final del viatge, i també, sense equivocar-me o equivocant-me menys, que era veritat que en Rodney havia trobat la sortida del túnel, simplement que era una sortida diferent de la que jo havia imaginat. Quan vaig arribar davant la casa d’en Rodney estava xop de suor i ja havia decidit que el millor era tornar a Urbana, entre altres coses perquè la meva presència allà només podia molestar la família d’en Rodney. Vaig entrar al Chrysler, el vaig engegar, i estava a punt de girar a la Belle Avenue per enfilar el camí de tornada a Urbana quan em vaig dir que no me’n podia anar d’aquella manera, amb tots els interrogants oberts davant meu com una tanca de fil de pua i sense ni tan sols haver vist la dona i el fill d’en Rodney. Encara no havia acabat de pensar-ho quan els vaig veure. Acabaven de girar la cantonada i caminaven sota l’ombra verda dels arbres, agafats de la mà per la sendera de ciment que anava entre la calçada i els jardins del davant de les cases, i mentre avançaven cap a mi, orfes i sense pressa pel carrer buit, de sobte vaig veure en Gabriel i la Paula caminant per altres carrers buits, i llavors en Gabriel deixant anar la mà de la seva mare i ventant a córrer amb el seu pas oscil·lant, rient i frisós d’abraçar-me. Vaig sentir que els ulls estaven a punt d’omplir-se’m de llàgrimes. Aguantant-me-les, vaig aturar el motor, vaig respirar fondo, vaig tornar a sortir al carrer i els vaig esperar repenjat al cotxe, fumant; el cigarret em tremolava una mica a la mà. No van trigar gaire a aturar-se davant meu. Mirant-me amb una barreja de neguit i recel, la dona em va preguntar si era periodista, però no em va deixar respondre.

—Si és periodista ja pot girar cua i tornar-se’n —em va comminar, pàl·lida i tensa—. No tinc res a dir-li i…

—No sóc periodista —la vaig interrompre.

Es va quedar mirant-me. Li vaig explicar que era amic d’en Rodney, li vaig dir el meu nom. La dona va parpellejar i em va demanar que li ho repetís; ho vaig fer. Llavors, sense deixar-me de mirar, va deixar anar la mà del nen, el va agafar per l’espatlla, el va estrènyer contra el seu maluc i, després d’apartar la vista un segon, com si alguna cosa l’hagués distret, vaig sentir que tot el seu cos s’afluixava. Abans que parlés vaig comprendre que sabia qui era jo, que en Rodney li havia parlat de mi. Va dir:

—Has fet tard.

—Ja ho sé —li vaig dir, i hi volia afegir alguna cosa, però no vaig saber què afegir-hi.

—Em dic Jenny —va dir al cap d’una estona, i sense abaixar la vista cap al seu fill hi va afegir—: I ell es diu Dan.

Vaig allargar la mà al nen, i després d’un moment de vacil·lació me la va estrènyer: un grapat suau d’ossets envoltat de carn rosada; quan la hi vaig deixar anar ell també em va mirar: esquifit i molt seriós, només els seus ulls grossos i castanys recordaven els ulls grossos i castanys del seu pare. Tenia els cabells clars i portava uns pantalons de vellut fi i una samarreta blava.

—Quants anys tens? —li vaig preguntar.

—Sis —va respondre.

—Els acaba de fer —va dir la Jenny.

Aprovant amb el cap vaig comentar:

—Ja ets un home.

En Dan no va somriure, no va dir res, i hi va haver un silenci durant el qual es va sentir el terrabastall d’un tren de mercaderies circulant darrere meu, en direcció a Chicago, mentre un buf de vent amorosia la calor del migdia, agitant la bandera americana al pal del jardí i refredant-me la suor contra la pell. Un cop va haver passat el tren, en Dan va preguntar:

—Vas ser amic del meu pare?

—Sí —vaig dir.

—Gaire amic?

—Força —vaig dir, i hi vaig afegir—: Per què ho preguntes?

En Dan va arronsar les espatlles en un gest adult, gairebé desafiant.

—Per res —va dir.

Vam tornar a quedar en silenci, un silenci menys llarg que enutjós, i mentrestant vaig pensar que la tanca de fil de pua quedaria intacta. Vaig trepitjar el cigarret a la vorera.

—Bé —vaig dir—. Me n’he d’anar. M’alegro d’haver-vos conegut.

Vaig fer mitja volta per obrir el cotxe, però llavors vaig sentir la veu de la Jenny darrere meu:

—Que ja has dinat?

Quan em vaig girar va repetir la pregunta. Vaig respondre la veritat.

—Volia preparar alguna cosa per a en Dan i per a mi —va dir la Jenny—. Per què no ens hi acompanyes?

Vam entrar a la casa, vam anar a la cuina i la Jenny es va posar a preparar l’àpat. Vaig voler ajudar-la, però no em va deixar i, mentre observava en Dan observant-me, repenjat a la llinda de la porta, vaig seure en una cadira, al costat d’una taula coberta amb unes estovalles de quadres blaus i vermells, davant una finestra que donava a un jardí del darrere on creixien hortènsies i crisantems; vaig imaginar que en aquell jardí hi devia haver el cobert on s’havia penjat en Rodney. Sense deixar la feina, la Jenny em va preguntar si volia prendre alguna cosa. Li vaig dir que no i li vaig preguntar si podia fumar.

—M’estimaria més que no, si no et fa res —va dir—. És pel nen.

—No em fa res.

—Jo abans fumava molt —va explicar—. Però ho vaig deixar amb l’embaràs. Des de llavors només faig un cigarret de tant en tant.

Mentre en Dan es perdia a l’interior de la casa, com si ja s’hagués assegurat que tot rutllava bé entre la seva mare i jo, la Jenny em va començar a parlar de la manera com s’havia alliberat de la dependència del tabac. La tenia de perfil, i em vaig dedicar a observar-la. Amb prou feines s’assemblava a la dona que la meva imaginació havia construït a partir de les descripcions curiosament discrepants que contenien les cartes d’en Rodney. Menuda i molt prima, tenia una d’aquestes belleses discretes que tenen el destí o la vocació de passar inadvertides; de fet, les faccions no sobrepassaven el límit del correcte: els pòmuls una mica sortints, el nas diminut, els llavis esmolats i sense polpa, els ulls d’un gris mat; dues senzilles arracades daurades li brillaven als lòbuls de les orelles i feien ressaltar el color castany fosc dels cabells, llisos i mal recollits en un monyo. Duia uns vaquers destenyits i un jersei de llana blava que amb prou feines dissimulava la puixança dels pits. D’altra banda, i tot i la seva fragilitat física, tota ella irradiava una mena de serenitat enèrgica, i mentre l’escoltava parlar gairebé sense voler-ho vaig mirar d’imaginar-me-la al costat d’en Rodney, però no vaig poder i, gairebé també sense voler-ho, em vaig preguntar com aquella dona d’aparença freda i insignificant havia aconseguit esquerdar el solipsisme afectiu del meu amic.

En Dan va tornar a aparèixer per la porta de la cuina; interrompent la seva mare em va preguntar si volia veure les seves joguines.

—És clar que sí —se’m va avançar la Jenny—. Ensenya’ls-hi mentre jo acabo de preparar el dinar.

Em vaig aixecar i el vaig acompanyar fins al mateix saló de parets folrades de llibres, finestra al porxo, sofà i butaques de cuiro on quinze anys enrere l’avi d’en Dan m’havia explicat, al llarg d’una tarda inacabable de primavera, la història inacabada d’en Rodney. L’estança gairebé no havia canviat, però ara el terra cobert de catifes de colors vinosos estava a més cobert d’un desordre total de joguines que de manera inevitable em va recordar el desordre que regnava al saló de casa meva quan en Gabriel tenia l’edat d’en Dan. En Dan, sense més explicacions, em va començar a mostrar les joguines, una per una, il·lustrant-me sobre les seves característiques i el seu funcionament amb la serietat reconcentrada de què són capaços els nens en qualsevol moment i els homes només en el tràngol de jugar-se la vida i, quan al cap d’una estona la Jenny va anunciar que el menjar estava a punt, ja ens unia als dos un d’aquests corrents subterranis de complicitat que als adults ens costa sovint mesos o anys arribar a establir.

Vam menjar una amanida, uns espaguetis amb salsa de tomàquet i un pastís de gerds. En Dan va acaparar completament la conversa, de manera que amb prou feines vam parlar de res que no fos el seu col·legi, les seves joguines, les seves aficions i els seus amics, i ni una sola vegada vam fer al·lusió a en Rodney. La Jenny va estar tota l’estona pendent del seu fill, encara que un parell de vegades em va semblar sorprendre-la espiant-me. Pel que fa a mi, a estones no podia evitar que m’assaltés la sospita insidiosa que era en un somni: commogut encara per la notícia de la mort d’en Rodney, em costava lliurar-me de l’estranyesa d’estar menjant a casa seva, amb la seva viuda i el seu fill, però alhora em sentia apaivagat per una calma gairebé domèstica, com si no fos la primera vegada que hi compartia taula. El final de l’àpat, però, no va ser tranquil, perquè en Dan es va negar en rodó a dormir la seva migdiada preceptiva, i l’únic que després de moltes negociacions va aconseguir la seva mare va ser que accedís a estirar-se al sofà del saló, tot esperant que ella i jo ens hi prenguéssim el cafè. De manera que, mentre la Jenny preparava el cafè, vaig anar al saló i vaig seure al costat d’en Dan, el qual, després de teclejar furtivament la Gameboy a què la seva mare li acabava de prohibir que jugués i de quedar-se una estona mirant el cel ras, es va adormir en una posició estranya, amb un braç una mica retorçat a l’esquena. Em vaig quedar mirant-lo sense gosar moure-li el braç per por de despertar-lo, capbussat com estava en les fondàries insondables on dormen els nens, i vaig recordar en Gabriel adormit al meu costat, respirant a un ritme silenciós, regular, infinitament plàcid, transfigurat pel son i disfrutant de la seguretat perfecta que li procurava que el seu pare l’estigués vetllant, i per un moment vaig sentir el desig d’abraçar en Dan com tantes vegades havia abraçat en Gabriel, sabent que no l’abraçava per protegir-lo, sinó perquè ell em protegís a mi.

—Ja ho veus —va dir en veu baixa la Jenny, entrant en el saló carregada amb la safata del cafè—. Sempre la mateixa història. No hi ha manera que vulgui fer la migdiada, i llavors costa Déu i ajuda despertar-lo.

Va posar la safata en una tauleta que hi havia entre dues butaques i, després de moure lleugerament el braç retorçat d’en Dan fins que va reposar amb naturalitat sobre el pit del nen, va anar a l’altra punta del saló i va descórrer la cortina de la finestra que donava al porxo, per permetre que el sol daurat de la tarda il·luminés l’estança. Llavors va servir els cafès, es va seure davant meu remenant la cullereta, gairebé es va beure el cafè d’un sol glop, va deixar passar un temps en silenci i, potser perquè jo no trobava una manera d’encetar la conversa, va preguntar:

—T’hi penses quedar gaire temps, per aquí?

—Només fins dimarts.

—A Rantoul?

—A Urbana.

La Jenny va fer que sí; llavors va dir:

—Em sap greu que hagis fet un viatge tan llarg per a no res.

—L’hauria fet de totes maneres —vaig mentir.

Vaig fer un glop de cafè i a continuació vaig parlar del meu viatge pels Estats Units, vaig aclarir que Urbana només era una etapa del viatge, sabent que probablement la Jenny ja ho sabia li vaig explicar que hi havia viscut dos anys i que m’hi havia fet amic d’en Rodney, i que hi havia volgut tornar.

—Vaig pensar que podria tornar a veure en Rodney —vaig continuar—. Encara que no n’estava segur. Feia molt de temps que no en sabia res i fa uns mesos li vaig enviar una carta, però suposo que llavors ja…

—Sí —em va ajudar la Jenny—. La carta va arribar poc després de la seva mort. Deu córrer per algun lloc.

Es va acabar de prendre el cafè i el va deixar damunt la tauleta. Jo la vaig imitar. Per dir alguna cosa vaig fer:

—Em sap greu això que ha passat.

—Ja ho sé —va dir la Jenny—. En Rodney em va parlar molt de tu.

—De debò? —vaig preguntar fent veure que em sorprenia, però només una mica.

—És clar —va dir la Jenny, i per primera vegada la vaig veure somriure: un somriure alhora net i maliciós, gairebé murri, que li va excavar una ínfima xarxa d’arrugues a la comissura de la boca—. Em sé tota la història, en Rodney me la va explicar moltes vegades. Sempre deia que fins que es va fer amic teu mai no havia conegut algú tan estrany que semblés normal.

—És curiós —vaig dir, tornant-me vermell mentre mirava d’imaginar quines coses li devia haver explicat en Rodney—. En canvi jo sempre vaig pensar que l’estrany era ell.

—En Rodney no era estrany —em va corregir la Jenny—. Només tenia mala sort. Va ser la mala sort el que no el va deixar viure en pau. Ni tan sols el va deixar morir en pau.

Indagant la manera de preguntar-li per les circumstàncies que havien envoltat la mort d’en Rodney, per un moment em vaig distreure, i quan la vaig tornar a escoltar la ironia havia contaminat per complet la seva veu, i jo ja havia perdut el fil del que deia.

—Però, saps què penso? —vaig sentir que deia; dissimulant la distracció, amb un gest interrogatiu la vaig animar a continuar—. El que penso és que en realitat va ser sobretot per veure’t a tu.

Vaig trigar un segon a comprendre que parlava del viatge d’en Rodney a Espanya. Ara la meva sorpresa va ser genuïna: no vaig pensar que jo acabava de fer el viatge invers al que havia fet en Rodney només per veure’l, però sí que a Espanya l’havia perseguit d’hotel en hotel i que al final havia hagut d’anar a Madrid només per enraonar-hi una estona. La Jenny em devia llegir la sorpresa a la cara, perquè va matisar:

—Bé, potser no tan sols per això, però també per això. —Refent-se el monyo mentre llançava una mirada de gairell a en Dan, es va tirar enrere a la butaca i va deixar que les mans li reposessin damunt les cuixes: eren unes mans llargues, ossudes, sense anells—. No ho sé —va rectificar després—. Pot ser que m’equivoqui. El que és segur és que va arribar molt content del viatge. Em va dir que havia estat amb tu a Madrid, que havia conegut la teva dona i el teu fill, que ara eres un escriptor d’èxit.

La Jenny va semblar dubtar un segon, com si volgués continuar parlant d’en Rodney i de mi però fos conscient que la conversa havia pres un rumb equivocat i que l’havia d’esmenar. Vam quedar callats una estona, i en acabat la Jenny em va començar a parlar de la seva vida a Rantoul. Em va explicar que després de la mort d’en Rodney el seu primer pensament havia estat vendre la casa i tornar a Burlington. Malgrat tot, aviat havia entès que fugir de Rantoul i tomar a Burlington a buscar la protecció de la seva família equivalia a admetre una derrota. Al cap i a la fi, va dir, en Dan i ella ja tenien la vida feta allí; tenien casa seva, tenien els seus amics, no tenien problemes econòmics: a més dels diners de l’assegurança de vida d’en Rodney i de la pensió de viudetat, ella cobrava un bon sou per la feina com a administrativa en una cooperativa agrícola. De manera que va decidir quedar-se a Rantoul. No se’n penedia.

—Amb en Dan ens espavilem molt bé tots sols —va dir—. A més, a Burlington mai no m’hauria pogut permetre una casa com la que tenim aquí. En fi. —Em va buscar els ulls, gairebé com si s’avergonyís, va preguntar—: Sortim a fora a fer un cigarret?

Vam seure a les escales del porxo. A la Belle Avenue l’aire feia una sentor intensa de primavera; la claror de la tarda encara no s’havia començat a rovellar i la brisa bufava amb més força, bellugant les fulles dels aurons i fent onejar la bandera americana al jardí. Abans que jo pogués encendre el meu cigarret, la Jenny em va donar foc amb el Zippo d’en Rodney. Em vaig quedar mirant-lo. Ella em va seguir la mirada. Va dir:

—Era d’en Rodney.

—Ja ho sé —vaig dir.

Em va encendre el cigarret i després el seu, va tancar el Zippo, el va sospesar un moment a la mà ossuda i després me’l va allargar.

—Queda-te’l —va dir—. A mi ja no em cal.

Vaig vacil·lar un moment, sense mirar-la als ulls.

—No, gràcies —vaig respondre.

La Jenny es va guardar el Zippo i vam fumar una estona sense parlar, mirant les façanes del davant, els cotxes que de vegades circulaven entre nosaltres, i mentre ho fèiem vaig buscar la finestra on havia vist una dona vigilant-me feia unes hores; ara no hi havia ningú. Estàvem en silenci, com aquells vells amics que ja no necessiten parlar per estar a gust plegats. Vaig pensar que feia més d’un any que no passava tant de temps en companyia d’algú, i per un segon vaig pensar que Rantoul era un bon lloc per viure. Amb prou feines ho havia pensat quan, com si reprengués una conversa interrompuda, la Jenny va dir:

—No vols saber què va passar?

Aquesta vegada tampoc no la vaig mirar. Per un moment, mentre aspirava el fum del cigarret, em va passar pel cap la idea que potser era millor no saber res. Però vaig dir que sí, i va ser llavors quan, amb una naturalitat desconcertant, com si m’expliqués una història remota i estranya, que no la podia afectar gens, em va explicar la història dels darrers mesos d’en Rodney. La història començava la primavera anterior, per aquella època feia més o menys un any. Un vespre, mentre sopaven, un desconegut va telefonar a casa seva preguntant per en Rodney; quan la Jenny li va preguntar qui era va dir que era periodista i que treballava per a una cadena televisiva d’Ohio. El fet els va estranyar, però en Rodney no va veure cap motiu per negar-se a parlar-hi. La conversa, que la Jenny no va arribar a sentir, va durar uns quants minuts, i en tornar a taula en Rodney estava trasmudat, amb la mirada perduda. La Jenny li va preguntar què havia passat, però en Rodney no li va respondre (segons la Jenny és probable que ni tan sols sentís la pregunta), va continuar sopant i al cap d’uns minuts, quan encara li quedava menjar al plat, es va aixecar i va dir a la Jenny que sortia a fer un volt. No va tornar fins passades les dotze. La Jenny estava desperta, li va exigir que li expliqués la conversa que havia tingut amb el periodista i en Rodney finalment hi va accedir. En realitat va fer molt més que això. Evidentment, la Jenny no ignorava que en Rodney havia passat gairebé dos anys al Vietnam i que aquesta experiència l’havia marcat de manera inesborrable, però fins llavors el seu marit mai no li havia explicat res i ella mai no li havia demanat que ho fes; aquella nit, però, en Rodney es va desfogar: durant hores va parlar del Vietnam; més exactament: va parlar, es va enrabiar, va cridar, va riure, va plorar, i finalment l’alba els va sorprendre tots dos al llit, vestits, desperts i extenuats, mirant-se com si no es reconeguessin.

—Des del començament vaig tenir la sensació que es confessava amb mi —em va dir la Jenny—. També que no el coneixia, i que mai fins llavors no l’havia estimat de debò.

Abans d’explicar-li de què havia parlat amb el periodista d’Ohio, en Rodney li va explicar que cap al final de la seva estada al Vietnam l’havien assignat a un efímer esquadró d’elit conegut com Tiger Force, amb què va entrar moltes vegades en combat. L’esquadró va cometre tota mena de barbaritats, que en Rodney no va detallar o no va voler detallar, i quan finalment el van dissoldre tots els seus membres van jurar guardar silenci sobre el que havien fet. Tot i això, quan a començament dels anys setanta el Pentàgon va crear una comissió que tenia com a tasca investigar els crims de guerra de la Tiger Force, en Rodney va decidir trencar el pacte de silenci i col·laborar-hi. Va ser l’únic membre de l’esquadró que ho va fer, però no va servir de res: va declarar unes quantes vegades davant la comissió, i l’únic que en va treure va ser l’hostilitat oberta dels seus comandaments i companys d’armes (que el van considerar un delator) i l’hostilitat velada de la resta de l’exèrcit (que també el van considerar un delator), perquè quan l’informe va arribar finalment a la Casa Blanca algú va decidir que el millor que se’n podia fer era arxivar-lo. «Tot plegat va ser una pantomima», va dir en Rodney a la Jenny. «En el fons a ningú no li interessava la veritat». Arran de la seva compareixença davant la comissió, en Rodney va rebre algunes amenaces de mort; després va deixar de rebre-les i durant anys va confiar que tot s’hagués oblidat. De tant en tant li arribaven notícies dels seus companys d’esquadró: alguns captaven pel carrer, d’altres s’esllanguien a les presons, d’altres passaven llargues temporades en hospitals psiquiàtrics; només uns quants havien tirat endavant i feien una vida normal, almenys aparentment normal. En Rodney no en va voler saber res més, i de fet va fer tots els possibles perquè no el poguessin localitzar. Però un dia, quan en Rodney ja pensava que la història estava enterrada, un d’ells el va trobar. Era el millor amic que havia tingut a l’esquadró, potser l’únic amic de debò; mentalment desequilibrat, esqueixat per uns remordiments que rebrotaven cíclicament i no li donaven repòs, l’amic va mirar de convèncer-lo que l’única manera que tenien d’aconseguir una mica de pau era acudir a les autoritats i exhumar el cas, confessar els fets i pagar-ne el preu. En Rodney va mirar de calmar-lo, va mirar de raonar-hi (li va dir que havia passat massa temps i que a aquelles alçades les autoritats ja ni tan sols estarien disposades a muntar pantomimes i no els en farien cas), però no va servir de res; incapaç de suportar la pressió suplicant i obsessiva del seu company, en Rodney va optar per la solució radical que havia fet servir altres vegades: va desaparèixer de Rantoul.

—Com es deia, el seu amic? —vaig interrompre en aquest punt el relat de la Jenny.

—Tommy Birban —va respondre—. Per què ho preguntes?

—Per res —vaig dir, i la vaig urgir a continuar—. Què volia, el periodista d’Ohio?

—Que en Rodney li expliqués tot el que sabia de la Tiger Force —va respondre la Jenny.

En Rodney va explicar a la Jenny que el periodista elaborava un reportatge sobre l’afer. Sembla que en Tommy Birban s’hi havia posat en contacte i li havia explicat la història; després ell havia tingut accés a l’informe arxivat al Pentàgon i allí havia verificat que l’únic testimoni era el d’en Rodney, i que en línies generals coincidia amb el que en Tommy Birban li havia explicat. Per això el periodista demanava a en Rodney que expliqués ara davant de les càmeres allò que anys enrere havia explicat davant la comissió; després ell es posaria en contacte amb tots els membres de l’esquadró que aconseguís localitzar per demanar-los el mateix. Quan el periodista va acabar de detallar-li el projecte, en Rodney li va dir que havia passat massa temps des de la guerra i que ja no en volia parlar més. El periodista hi va insistir una vegada i una altra, intentant fer-li un xantatge moral, però en Rodney es va mostrar inflexible. «Ni parlar-ne», va dir aquella nit a la Jenny, esgargamellant-se i desencaixat i com si en realitat no parlés amb la Jenny. «Prou esforç m’ha costat aprendre a viure amb això per ara engegar-ho tot a dida». La Jenny va mirar d’apaivagar-lo: allò s’havia acabat, havia deixat ben clar al periodista que no volia aparèixer al reportatge, no els tornaria a molestar. «T’equivoques», li va dir en Rodney. «Tornarà. Això no s’acaba mai. Això no ha fet més que començar».

Tenia raó. Al cap de pocs dies el periodista va tornar a trucar per telèfon per mirar de convèncer-lo i ell es va tornar a negar a col·laborar-hi; ho va intentar un parell de vegades més, amb nous arguments (entre ells que, llevat d’en Tommy Birban, tots els membres de l’esquadró que havia aconseguit localitzar es negaven a parlar, i que el seu testimoni era essencial, perquè constituïa la font bàsica de l’informe del Pentàgon), però en Rodney es va mantenir ferm. Un matí, no gaire després de la darrera trucada telefònica, el periodista es va presentar per sorpresa a casa seva acompanyat d’un altre home i d’una dona. La Jenny els va fer esperar al porxo i va anar a buscar en Rodney, que esmorzava amb en Dan i que quan va arribar al porxo i sense ni tan sols saludar-los els va demanar que se n’anessin. «Ho farem quan em deixi dir-li una cosa», va dir el periodista. «Quina cosa?», va preguntar en Rodney. «En Tommy Birban ha mort», va dir el periodista. «Tenim raons per pensar que l’han matat». Hi va haver un silenci: semblava que el periodista esperés que la notícia fes efecte a en Rodney, i a continuació va explicar que, després de posar-se en contacte amb altres membres de l’esquadró per demanar-los que col·laboressin en el reportatge, en Birban havia començat a rebre anònims que miraven de dissuadir-lo amb amenaces de parlar davant de les càmeres; molt espantat, va trucar unes quantes vegades al periodista per telèfon, ple de dubtes, però finalment va decidir no deixar-se intimidar pel xantatge i continuar endavant amb el projecte, i una setmana enrere, quan tot just faltaven dos dies perquè l’anessin a gravar, sortint de casa un cotxe el va atropellar i després va fugir. «La policia ho investiga», va dir el periodista. «No és probable que en trobin els responsables, però vostè i jo sabem qui són. També sabem que, si vostè continua sense voler parlar, el seu amic haurà mort per a no res». En Rodney es va quedar callat, immòbil com una estàtua. «Això és tot el que li volia explicar», va acabar el periodista, allargant una targeta de visita que en Rodney no va agafar: ho va fer la Jenny, de manera instintiva, sabent que l’estriparia quan l’home se n’anés. «Ara la decisió és seva. Truqui’m si em necessita». El periodista i els seus dos acompanyants van girar cua i la Jenny va veure amb una espurna d’alegria com s’allunyaven cap al cotxe que hi havia aparcat davant la casa, però abans que la seva alegria fos completa va sentir al seu costat una veu que semblava la d’en Rodney sense acabar-ho de ser, i va saber que aquelles paraules inofensives els canviarien la vida: «Esperin un moment».

En Rodney i els tres visitants van passar tot el matí i bona part de la tarda tancats al saló. Al començament la Jenny va haver de vèncer l’impuls d’escoltar a través de la porta tancada, però, quan al cap de mitja hora de conciliàbul va veure sortir al carrer i tomar amb un equip de gravació els dos acompanyants del periodista, ni tan sols va mirar de persuadir en Rodney que no cometés l’error que estava a punt de cometre. Es va passar la resta del dia fora de casa, amb en Dan, i va tornar quan ja era de nit i els periodistes se n’havien anat. En Rodney estava assegut al saló, en silenci i a les fosques, i encara que, després d’afanyar-se a donar el sopar a en Dan i ficar-lo al llit, la Jenny va voler aclarir el que havia passat durant la seva absència deliberada, no va aconseguir arrabassar-li ni una sola paraula, i va tenir la impressió que estava fora del món o completament drogat o borratxo, i que ja no comprenia la seva llengua. Va ser el primer senyal d’alarma. El segon va arribar poc després. Aquella nit en Rodney no va dormir; tampoc les nits següents: desvetllada al llit, la Jenny el sentia voltar pel pis de baix, el sentia parlar sol o potser per telèfon; alguna vegada li va semblar sentir rialles, unes rialles sufocades, com les que s’ofeguen en un enterrament. Així va començar un procés de deteriorament imparable: en Rodney va demanar la baixa al col·legi i va deixar de fer classes, no sortia al carrer, es passava els dies dormint o estirat al llit i va acabar desentenent-se completament d’en Dan i d’ella. Era com si algú li hagués arrabassat una connexió mínima però indispensable per al seu funcionament i tot el seu organisme hagués sofert un col·lapse, convertint-lo en una despulla d’ell mateix. La Jenny va mirar de parlar-hi, va mirar d’obligar-lo a acceptar l’ajuda d’un psiquiatre; no va servir de res: aparentava escoltar-la (potser l’escoltava realment), li somreia, l’acariciava, li demanava que no s’amoïnés, una vegada i una altra li assegurava que es trobava bé, però ella sentia que en Rodney vivia tan estrany a tot el que l’envoltava com un planeta girant en la seva òrbita abstreta. Va deixar passar el temps, amb l’esperança que les coses canviessin. No van canviar. L’emissió del reportatge televisiu encara ho va empitjorar més. En principi no havia de tenir gaire repercussió, perquè l’havia realitzat una cadena local, però molt aviat els principals diaris del país es van fer ressò de les seves revelacions i una televisió nacional en va comprar els drets i el va emetre en horari de màxima audiència. Encara que l’autor del reportatge els en va enviar una còpia, en Rodney no el va voler veure; encara que a la nota que acompanyava la còpia el periodista assegurava haver complert la promesa de preservar l’anonimat d’en Rodney, la realitat ho va desmentir: la realitat és que no era difícil identificar en Rodney al reportatge, i el resultat d’aquesta relliscada o perfídia va ser que la persecució dels periodistes i les preguntes i murmuracions sobre la reclusió del seu marit van tornar asfixiant la vida de la Jenny. Pel que fa a la seva relació amb en Rodney, en poc temps es va degradar fins a convertir-se en insostenible. Un dia va prendre una decisió dràstica: va dir a en Rodney que el millor era que se separessin; ella se n’aniria a Burlington i ell es podria quedar sol a Rantoul. L’ultimàtum era un estratagema últim amb què la Jenny volia fer reaccionar en Rodney, enfrontant-lo sense contemplacions a l’evidència que, si no frenava la seva caiguda lliure, acabaria arruïnant la seva vida i perdent la seva família. Però l’ardit no va donar resultat: en Rodney va acceptar amb submissió la proposta, i l’únic que va preguntar a la Jenny és quan tenia previst d’anar-se’n. En aquell moment la Jenny va comprendre que estava tot perdut, i va ser també llavors quan va tenir la primera conversa amb en Rodney en molt de temps. No va ser una conversa gaire aclaridora. En realitat, en Rodney amb prou feines va parlar: es va limitar a respondre amb un laconisme exasperant les preguntes que ella li feia, i la Jenny mai no la va abandonar la sensació que parlava amb un nen sense futur o amb un vell sense passat, perquè en Rodney la mirava exactament com si estigués mirant un cel invertit. En un determinat moment la Jenny li va preguntar si tenia por. Amb un bri d’alleujament, com si acabés de fregar amb la punta d’un dit el cor amagat de la seva angoixa, en Rodney li va dir que sí. «De què?», li va preguntar la Jenny. «No ho sé», va dir en Rodney. «De la gent. De vosaltres. De vegades tinc por de mi». «De nosaltres?», li va preguntar la Jenny. «Qui som nosaltres?». «Tu i en Dan», va respondre en Rodney. «Nosaltres no et farem mal», va somriure la Jenny. «Ja ho sé», va dir en Rodney. «Però això és el que em fa més por». La Jenny recordava que quan va sentir aquestes paraules va ser ella la que va tenir por per primera vegada d’en Rodney, i també que va ser llavors quan va comprendre que se n’havia d’anar amb el seu fill de Rantoul com més aviat millor. Però no ho va fer; va decidir quedar-se: estimava en Rodney i va sentir que, passés el que passés, l’havia d’ajudar. No el va poder ajudar. Les dues darreres setmanes van ser un malson. De dia la Jenny mirava d’enraonar-hi, però gairebé sempre era inútil, perquè, tot i que entenia les seves paraules, era incapaç de dotar les frases que pronunciava d’un significat intel·ligible, més a prop com estaven del deliri hermètic i rigorosament coherent d’un boig que de qualsevol discurs articulat. Pel que fa a les nits, en Rodney continuava passant-les en blanc, però ara en dedicava una part a escriure: la Jenny s’adormia bressolada pel teclejar sense pausa de l’ordinador, però quan uns dies després de la mort d’en Rodney es va atrevir a obrir els seus arxius els va trobar buits, com si a l’últim moment el seu marit hagués decidit estalviar-li els efluvis verinosos de l’infern en què es consumia. La Jenny assegurava que en els dies que van precedir la seva mort, en Rodney havia perdut completament el cap; també que el que va passar era el millor que podia haver passat. I el que va passar va ser que un matí, poc després de les festes de Nadal, la Jenny es va aixecar més aviat del que acostumava i, en passar davant de l’habitació on des de feia temps dormia en Rodney, la va veure buida i amb el llit sense desfer. Amoïnada, va buscar en Rodney al menjador, a la cuina, per tota la casa, i al final el va trobar penjant d’una corda al cobert.

—Això va ser tot —va acabar la Jenny, abandonant durant uns segons la naturalitat distant que havia aconseguit imprimir fins llavors al seu relat—. La resta te la pots imaginar. La mort millora molt els morts, de manera que va resultar que tothom estimava molt en Rodney. Fins i tot els periodistes em van venir a veure… Purrialla.

Per un moment vaig pensar que la Jenny es posaria a plorar, però no es va posar a plorar: va esclafar el segon cigarret a l’escala del porxo i, com havia fet amb el primer, se’l va guardar a la mà; després d’un llarg silenci es va girar cap a mi buscant-me els ulls.

—No t’havia avisat? —va dir, amb un somriure imperceptible—. El problema no és fer dormir en Dan, el problema és despertar-lo.

En Dan, efectivament, es va despertar de mala jeia, però li va anar passant a mesura que es prenia el bol de llet amb cereals i la seva mare i jo l’acompanyàvem amb un cafè. Quan vam acabar, la Jenny va proposar d’anar a fer un volt abans que es fes fosc.

—En Dan i jo et portarem a un lloc —em va dir.

—A quin lloc? —va preguntar en Dan.

La Jenny es va ajupir al seu costat i, fent pantalla amb la mà, li va parlar a cau d’orella.

—D’acord? —va preguntar tot incorporant-se.

En Dan es va limitar a arronsar les espatlles.

Sortint de casa vam tirar cap a l’esquerra, vam passar la via del tren i vam caminar per l’Ohio, un carrer ben asfaltat, gairebé sense cases ni botigues, que s’allunyava cap als afores de la ciutat. Cinc-cents metres més enllà es dreçava davant d’un bosc espès de bedolls un edifici de parets blanques, una mena de graner enorme voltat de gespa amb una façana on hi deia en grans lletres vermelles: «Veteran of Foreign Wars Post 6759»; al costat d’aquest cartell n’hi havia un altre de més petit, semblant al que lluïa la façana del Bud’s Bar, però ornat amb una bandera nord-americana; el cartell deia: «Support our troops». L’edifici semblava buit, però no ho devia estar, perquè hi havia uns quants cotxes aparcats davant la porta; passant-hi pel costat la Jenny va comentar:

—El club dels veterans de guerra. N’hi ha pertot arreu. Organitzen festes, reunions i coses així. Només hi he estat a dins una vegada, però sé que abans de conèixer-nos en Rodney hi havia vingut sovint, o això em va dir. Vols que hi entrem?

Vaig dir que no feia falta i ens vam allunyar del club per un caminet de terra que corria al costat de la carretera, xerrant, en Dan al centre i la Jenny i jo als costats, la Jenny agafada de la seva mà esquerra i jo de la dreta. Al cap d’una estona vam abandonar la carretera, vam prendre un camí que pujava suaument cap a l’esquerra, entre camps de blat de moro tendre, i en arribar a dalt d’un turonet ens vam apartar del camí, endinsant-nos en un quadrilàter irregular de gespa sembrada d’un grapat de tombes en desordre, on s’aixecaven un parell de freixes alimentats amb la terra dels morts i un pal de ferro rovellat i sense bandera. En Dan es va deixar anar de les nostres mans i va arrencar a córrer per la gespa del cementiri, fins que es va aturar davant d’una làpida de pedra sense polir.

—És aquí —va dir en Dan quan hi vam arribar al costat, assenyalant la tomba amb un dit.

Vaig mirar la làpida; a la part del davant hi havia esculpit el dibuix d’un noi llegint sota un arbre i una inscripció: «Rodney Falk. Apr. 6 1948 / Jan. 4 2004»; al costat de la inscripció hi havia un ram de flors fresques. «Un lloc net i ben il·luminat», vaig pensar. Tots tres ens vam quedar drets davant la tomba, callats.

—Bé, en realitat no hi és —va dir finalment en Dan. Després de rumiar una estona va preguntar—: On ets quan ets mort?

La pregunta no anava dirigida a ningú en concret, però vaig esperar que la Jenny la respongués; no la va respondre. Passats uns segons em vaig sentir obligat a dir:

—Enlloc.

—Enlloc? —va preguntar en Dan, exagerant el to d’interrogació.

—Enlloc —vaig repetir.

En Dan es va quedar pensatiu.

—Llavors ets igual que un fantasma? —va preguntar.

—Això mateix —vaig respondre, i llavors vaig dir una mentida sense saber-ho—: Amb la diferència que els fantasmes no existeixen, i els morts sí.

En Dan va apartar per fi la vista de la làpida i, mirant-me fugaçment, va fer un principi de somriure, com si estigués tan segur de Ho haver-ho comprès com de no voler demostrar que no ho havia comprès. Després es va apartar de nosaltres i va caminar fins a l’extrem del cementiri on, més enllà, es veia en la llunyania una pinya de cases de parets leproses, potser abandonades, i allí va començar a aplegar còdols de terra i a llançar-los sense força contra els camps limítrofs: una successió de terres sense conrear poblades només per herbotes. La Jenny i jo vam estar l’un al costat de l’altre, sense dir res, contemplant alternativament en Dan i la tomba d’en Rodney. Es feia de nit i començava a fer fred; el cel era d’un blau fosc, gairebé negre, però una veta irregular de llum ataronjada il·luminava encara l’horitzó, i només el xerric precoç dels grills i un rebombori atenuat i remot de trànsit pertorbaven el silenci irreprotxable del turó.

—Bé —va dir la Jenny al cap d’una estona, durant la qual no vaig pensar res, no vaig sentir res, ni tan sols ganes de resar—. Es fa tard. Que tornem?

Gairebé era de nit quan vam arribar a casa. Jo tenia una cita per sopar a Urbana, amb en Borgheson i un grup de professors, i si volia arribar al Chancellor a l’hora acordada havia de marxar de seguida, de manera que els vaig dir a en Dan i la Jenny que me n’havia d’anar. Tots dos es van quedar mirant-me, una mica parats, com si, més que una sorpresa, les meves paraules fossin el preludi d’una deserció; després d’un silenci indecís la Jenny va preguntar:

—Que és important, el sopar?

No ho era. No ho era gens ni mica. Li ho vaig dir.

—Per què no l’anul·les, doncs? —va preguntar la Jenny—. Et pots quedar a dormir aquí: hi ha habitacions de sobres.

No va caldre que m’ho repetís: vaig telefonar a en Borgheson i li vaig dir que em sentia cansat i amb febre i que, a fi d’estar en forma per a la xerrada de l’endemà, el millor era que no anés al sopar i em quedés a reposar a l’hotel. En Borgheson va acceptar la mentida sense dir ni piu, encara que em vaig haver d’escarrassar per convèncer-lo que no calia que vingués al Chancellor a auxiliar-me. Resolt el problema, vaig convidar en Dan i la Jenny a sopar en un restaurant que es trobava a uns quilòmetres de la ciutat en direcció a Urbana, el Kennedy’s, i durant la sobretaula, mentre en Dan jugava a la Gameboy amb un amic del col·legi que també sopava allí amb la seva família, la Jenny em va explicar com havia conegut en Rodney, em va parlar de la seva feina, de la seva família, de la vida que feia a Rantoul. Quan vam sortir del restaurant eren gairebé les deu. En el camí de tornada en Dan es va quedar adormit, i quan vam arribar a casa el vaig agafar a coll, el vaig pujar a la seva habitació i, mentre la Jenny el ficava al llit, la vaig esperar al saló, xafardejant entre els CD que s’arrengleraven en una piràmide d’alumini al costat de l’equip de música. La majoria eren de rock and roll, uns quants de Bob Dylan. Entre ells hi havia Bringing it all back home, un disc que contenia una cançó que coneixia prou bé: It’s alright, ma (I’m only bleeding). Amb el disc a les mans vaig començar a sentir dins del cap aquella cançó sense consol que tot i això mai no deixava de tornar a en Rodney el goig intacte de la seva joventut, i de sobte, mentre tot esperant la Jenny recordava amb igual precisió la seva lletra que la seva música, vaig tenir la certesa que en el fons aquesta cançó només parlava d’en Rodney, de la vida cancel·lada d’en Rodney, perquè parlava de paraules desil·lusionades que borden com bales i de cementiris plens a vessar de déus falsos i de gent solitària que plora i té por i viu en un pou sabent que tot és mentida i que ha comprès massa aviat que no val la pena mirar-ho d’entendre, perquè parlava de tot això i sobretot deia que qui no està enfeinat a morir està enfeinat a viure. «En Rodney ja només està enfeinat a morir», vaig pensar. I vaig pensar: «Jo encara no».

—Tens ganes d’escoltar música? —va dir la Jenny quan va entrar al saló.

Li vaig dir que sí, i va connectar l’aparell i va anar a la cuina. Vaig evitar la temptació de Dylan i vaig posar Astral weeks, de Van Morrison, i quan la Jenny va tornar, carregada amb una ampolla de vi i dues copes, vam seure l’un davant de l’altre i vam deixar que sonés el disc, enraonant amb una fluïdesa afavorida per l’alcohol i per la veu aspra de Van Morrison. No recordo de què vam parlar de bon començament, però el que sí que recordo molt bé és que, quan ja feia una estona que sèiem, no sé de ben segur per què (potser per alguna cosa que vaig dir jo mateix, més probablement per alguna cosa que va dir la Jenny) vaig recordar de sobte una carta que en Rodney havia enviat al seu pare des d’un hospital del Vietnam, després de l’incident de My Khe, una carta on parlava de la bellesa de la guerra, de la velocitat arrasadora de la guerra, i llavors vaig pensar que d’ençà que era a Rantoul tenia la impressió que tot s’havia accelerat, que tot havia començat a córrer més de pressa del normal, cada cop més de pressa, més de pressa, més de pressa, en algun moment hi havia hagut un esclat, un vertigen i una pèrdua, vaig pensar que havia viatjat sense saber-ho més de pressa que la llum i que el que ara veia era el futur. I també va ser llavors quan, barrejat amb la música de Van Morrison i la veu de la Jenny, per primera vegada vaig sentir una cosa alhora insòlita i familiar, una cosa que potser ja havia intuït sense paraules de seguida que vaig veure en Dan i la Jenny avançant cap a mi aquella tarda a la Belle Avenue, i era que allí, en aquella casa que no era casa meva, davant d’aquella dona que no era la meva dona, amb aquell nen adormit que no era el meu fill però que dormia al pis de dalt com si jo fos el seu pare, allí jo era invulnerable, i també em vaig preguntar, amb un inici espurnejant de joia, si no estava obligat a dotar d’algun sentit el suïcidi d’en Rodney, si la casa on era no era el reflex de casa meva i en Dan i la Jenny un reflex de la família que vaig perdre, em vaig preguntar si allò era el que es veia quan emergies de la brutícia del subsòl a la claredat de la intempèrie, si el passat no era un lloc permanentment alterat pel futur i res del que ja havia passat era irreversible i el que hi havia al final del túnel copiava el que hi havia abans d’entrar-hi, em vaig preguntar si no era aquell el final veritable de tot, el final del viatge, el final del túnel, l’esvoranc a la porta de pedra. Ara sí, em vaig dir, posseït per una estranya eufòria. S’ha acabat. Finito. Kaputt.

Just després de pensar això vaig interrompre la Jenny.

—Hi ha una cosa que no t’he explicat —li vaig dir. Em va mirar, una mica sorpresa per la meva brusquedat, i de sobte no vaig saber com li explicaria el que li havia d’explicar. Ho vaig esbrinar un segon més tard. Llavors vaig treure de la cartera la fotografia d’en Gabriel, la Paula i en Rodney al pont de Les Peixateries Velles i l’hi vaig allargar. La Jenny la va agafar i durant uns moments la va examinar atentament. Llavors va preguntar:

—Són la teva dona i el teu fill?

—Sí —vaig respondre i, com si fos una altra persona la que parlava per mi, vaig continuar mentre un fil de fred talment un escurçó em recorria l’espinada—: Van morir fa un any, en un accident de trànsit. És l’única foto que en conservo.

La Jenny va aixecar la vista de la fotografia, i en aquell moment vaig notar que el disc de Van Morrison havia deixat de sonar; la realitat semblava que s’hagués alentit, recuperant la velocitat de sempre.

—Per què has vingut? —va preguntar la Jenny.

—No ho sé —vaig dir, encara que sí que ho sabia—. Era en un pou i volia veure en Rodney. Em sembla que vaig pensar que en Rodney també havia estat en un pou i que se n’havia sortit. Em sembla que vaig pensar que podia ajudar-me. O més ben dit: em sembla que vaig pensar que era l’única persona que podia ajudar-me… En fi, m’adono que tot plegat sembla una mica ridícul, i no sé si té gaire sentit per a tu, però em sembla que és el que vaig pensar.

La Jenny no va trigar gens a respondre.

—Té sentit —va dir.

Ara vaig ser jo qui la vaig mirar.

—De debò?

—És clar —hi va insistir, somrient una mica, una altra vegada una ínfima xarxa d’arrugues excavada a les comissures de la boca. Per un segon vaig saber o vaig sospitar que, com que havia viscut amb en Rodney, les seves paraules no eren fruit de la compassió, sinó que era veritat que ho entenia, que només ella ho podia entendre; per un segon vaig sentir la irradiació suau del seu atractiu, i de cop em va semblar que comprenia l’atractiu que havia exercit sobre en Rodney. Gairebé com si donés per tancat l’assumpte, o com si considerés que gairebé no mereixia que li dediquéssim més temps, va continuar—: La culpa. No és tan difícil entendre-ho. Jo també em podria sentir culpable de la mort d’en Rodney, saps? Trobar culpables és molt fàcil; allò difícil és acceptar que no n’hi ha.

No estava gaire segur del que havia volgut dir amb aquestes paraules, però per algun motiu vaig recordar-ne unes altres que en Rodney havia escrit al seu pare: «Les coses que tenen sentit no són veritat», havia escrit en Rodney. «Són només veritats retallades, miratges: la veritat sempre és absurda». La Jenny va escurar la copa de vi.

—Tinc una còpia del reportatge —va dir com si no hagués canviat de conversa i tot seguit m’hagués de donar la seva resposta veritable al dubte que jo li acabava de formular—. La vols veure?

Com que no l’esperava, la pregunta em va desconcertar. De primer vaig pensar que no volia veure el reportatge; després vaig pensar que sí que el volia veure; després vaig pensar que el volia veure però que no l’havia de veure; després vaig pensar que el volia veure i que l’havia de veure. Vaig preguntar:

—L’has vist, tu?

—És clar que no —va dir la Jenny—. Per quina raó?

Com si la meva pregunta hagués estat una resposta afirmativa, la Jenny va pujar al pis de dalt, al cap d’una estona en va tornar amb la cinta de vídeo i em va demanar que l’acompanyés fins a una habitació que es trobava entre la cuina i el saló, al costat del començament de les escales; a l’habitació hi havia un televisor, un sofà, dues cadires, una tauleta. Vaig seure al sofà mentre la Jenny engegava el televisor, introduïa la cinta al vídeo i em donava el comandament a distància.

—T’espero a dalt —va dir.

Em vaig reclinar al sofà i vaig pitjar play al comandament a distància; a continuació va començar el reportatge. Es titulava Secrets sepultats, veritats brutals, i durava uns quaranta minuts. Combinava imatges d’arxiu, en blanc i negre, pertanyents a documentals sobre la guerra, i imatges actuals, en color, de pobles i camps de la regió de Quang Ngai i Quang Nam, a més d’algunes declaracions de pagesos de la zona. Dos fils cosien els dos blocs d’imatges: un era una asèptica veu en ofF; l’altre, el testimoni d’un veterà del Vietnam. El que en síntesi narrava la veu en off era la història externa de les atrocitats comeses trenta-cinc anys enrere per un sanguinari esquadró de la Divisió Aerotransportada 101 de l’exèrcit nord-americà que va operar a Quang Ngai i Quang Nam i va convertir aquests llocs en un dilatat camp d’extermini. L’esquadró, conegut com la Tiger Force, era una unitat formada per quaranta-cinc voluntaris que actuaven coordinats amb altres unitats, però que funcionaven amb una gran autonomia i gairebé sense supervisió, i que es distingien pel seu uniforme de camuflatge de ratlles, a imitació de la pell del tigre; el catàleg d’horrors que documentava el reportatge no tenia límits: els soldats de la Tiger Force van assassinar, mutilar, torturar i violar centenars de persones entre gener i juliol del 1969, i es van fer famosos entre la població esparverada de la zona perquè portaven penjats del coll, com si fossin collarets de guerra que commemoraven brutalment les seves víctimes, enfilalls d’orelles humanes unides per cordons de sabates. Al final del reportatge la veu en off esmentava l’informe del Pentàgon que el 1974 la Casa Blanca va desar en un calaix amb l’excusa que no volia tornar a obrir les nafres del conflicte, que havia acabat feia poc. Pel que fa al veterà, apareixia assegut en una butaca, immòbil a la contraclaror d’una finestra, de manera que una taca de foscor li gargotejava la cara; la veu, en canvi —rogallosa, glaçada, abstreta—, no l’havien distorsionat: era la veu evident d’en Rodney. La veu explicava anècdotes; també feia comentaris. «Ara tot allò és difícil d’entendre», deia per exemple la veu. «Però va arribar un moment en què per a nosaltres era la cosa més natural del món. Al principi costava una mica, però de seguida t’hi acostumaves i era com una feina qualsevol». «Ens sentíem déus», deia la veu. «I en certa manera ho érem. Teníem el poder de disposar de la vida de qui volguéssim i exercíem aquest poder». «Durant anys no vaig poder oblidar cap de les persones que vaig veure morir», deia la veu. «Se m’apareixien constantment, com si fossin vives i no volguessin morir, com si fossin fantasmes. Després vaig aconseguir oblidar-les, o això vaig creure, encara que en el fons sabia que no se n’havien anat. Ara han tornat. No em demanen comptes, ni jo els en dono. És tan sols que no volen morir, que volen viure en mi. No me’n queixo, perquè sé que és just». La veu tancava el reportatge amb aquestes paraules: «Vostès poden creure que érem monstres, però no ho érem. Érem com tothom. Érem com vostès».

Quan va acabar el reportatge em vaig quedar una estona al sofà, sense poder-me moure, la vista clavada en la tempesta de calabruix que ocupava la pantalla del televisor. Després vaig treure la cinta de vídeo, vaig apagar el televisor i vaig sortir al porxo. La ciutat estava en silenci i el cel era ple d’estrelles; feia una mica de fred. Vaig encendre un cigarret i me’l vaig anar fumant mentre contemplava la nit silenciosa de Rantoul. No sentia basarda, no sentia fàstic, ni tan sols tristesa, per primera vegada en molt de temps tampoc no sentia angoixa; el que sentia era una cosa estranyament agradable que no havia sentit mai, una cosa com un esgotament infinit o una calma infinita i blanca, o com un succedani de l’esgotament o la calma que només deixava ganes de continuar mirant la nit i de plorar. «Nores nostre que estàs en el no-res», vaig resar. «No-res és el teu nom, el teu regne no-res, tu seràs el no-res en el no-res com en el no-res». Quan vaig acabar de fumar el cigarret vaig tornar a entrar i vaig pujar al pis de dalt. La Jenny s’havia quedat adormida amb un llibre a la falda i el llum encès; en Dan estava arraulit al seu cantó. L’habitació del costat també tenia el llum encès i el llit fet, i vaig deduir que la Jenny me l’havia preparat. Vaig apagar el llum de l’habitació de la Jenny i en Dan, vaig apagar el de la meva i em vaig ficar al llit.

Aquella nit vaig trigar molta estona a adormir-me, i l’endemà em vaig despertar molt d’hora. Quan en Dan i la Jenny es van llevar ja tenia gairebé l’esmorzar a punt. Mentre esmorzàvem, una mica de pressa perquè era dilluns i en Dan havia d’anar al col·legi i la Jenny a la feina, vaig esquivar un parell de vegades la mirada de la Jenny, i en acabat em vaig oferir a portar-los amb cotxe. El col·legi d’en Dan era, segons va comentar la Jenny quan hi vam aparcar al davant, el mateix on havia treballat en Rodney: un edifici d’obra vista, de tres plantes, amb una contraporta de ferro per on s’entrava al pati, envoltat per una tanca metàl·lica. Davant de l’entrada ja s’hi havia aplegat un grup de pares i fills. Ens vam afegir al grup i, quan finalment es va obrir la contraporta, en Dan va fer un petó a la seva mare; després es va girar cap a mi i, escodrinyant-me amb els ulls grossos i castanys d’en Rodney, em va preguntar si tornaria. Li vaig dir que sí. Em va preguntar que quan. Li vaig dir que aviat. Em va preguntar si li deia una mentida. Li vaig dir que no. Va fer que sí. Llavors, com que vaig pensar que em volia fer un petó, vaig fer el gest d’ajupir-me, però em va frenar allargant-me la mà; la hi vaig estrènyer. Després vam veure com es perdia amb la seva motxilla de pàrvul pel pati de ciment, entre el guirigall dels companys.

Mentre tornàvem al cotxe la Jenny em va proposar de fer un últim cafè: encara tenia una estona abans de començar a treballar, va dir. Vam anar al Casey’s General Store i vam seure al costat d’un finestral que donava als sortidors de benzina i, més lluny, a la cruïlla d’entrada a la ciutat; pels altaveus sonava en sordina una melodia country. Vaig reconèixer la cambrera que ens va atendre: era la mateixa que el diumenge m’havia indicat de qualsevol manera el camí fins a la casa d’en Rodney. La Jenny hi va intercanviar unes paraules i després li vam demanar dos cafès.

—Quan en Rodney va tornar d’Espanya em va dir que volies escriure un llibre sobre ell —va dir la Jenny quan la cambrera se’n va haver anat—. És veritat?

Jo m’havia preparat perquè la Jenny em preguntés sobre el reportatge, però no pas pel que em preguntava. La vaig mirar: els seus ulls grisos havien agafat una irisació violàcia i revelaven una curiositat que anava més enllà de la meva resposta, o això em va semblar. La meva resposta va ser:

—Sí.

—Que l’has escrit?

Vaig dir que no.

—Per què?

—No ho sé —vaig dir, i vaig recordar la conversa que havíem tingut sobre això mateix amb en Rodney a Madrid—. Ho vaig provar unes quantes vegades, però no vaig poder. O no en vaig saber. Em sembla que sentia que la seva història no estava acabada, o que no l’acabava d’entendre.

—I ara? —va preguntar la Jenny.

—Ara què?

—Ara està acabada? —va tornar a preguntar—. Ara l’entens?

Com en una il·luminació sobtada, en aquell moment em va semblar comprendre el comportament de la Jenny d’ençà que havia arribat a Rantoul. Em va semblar comprendre per què m’havia explicat els darrers dies d’en Rodney, per què me n’havia volgut ensenyar la tomba, per què havia volgut que aquella nit em quedés a dormir a casa seva, per què havia volgut que veiés el reportatge sobre la Tiger Force: talment com si les paraules tinguessin el poder de donar sentit o una il·lusió de sentit al que no en té, la Jenny volia que jo expliqués la història d’en Rodney. Vaig pensar en en Rodney, vaig pensar en el pare d’en Rodney, vaig pensar en en Tommy Birban, però sobretot vaig pensar en en Gabriel i en la Paula, i per primera vegada vaig intuir que totes aquelles històries eren en realitat la mateixa història, i que només jo la podia explicar.

—No sé si està acabada —vaig respondre—. Tampoc no sé si l’entenc, o si l’acabo d’entendre. —Vaig tornar a pensar en en Rodney i vaig dir—: És clar que potser no fa falta acabar d’entendre una història per poder-la explicar.

La cambrera ens va servir els cafès. Quan se’n va haver anat, la Jenny va preguntar movent la cullereta:

—Què és el que no entens? Per què ho va fer?

No vaig respondre de seguida: vaig tastar el cafè i vaig encendre un cigarret mentre amb esgarrifança recordava el reportatge.

—No —vaig dir—. En realitat em sembla que això és l’únic que entenc. —Com si pensés en veu alta hi vaig afegir—: Si de cas el que no entenc és per què no ho vaig fer jo.

La tassa de la Jenny es va quedar a l’aire, a mig camí entre la taula i els seus llavis, mentre em mirava de manera dubitativa, com si la meva observació fos clarament absurda o com si acabés de tenir la sospita que jo estava boig. Després va desviar els ulls cap al finestral (el sol li va tocar de ple la cara, calant foc a l’arracada de color d’or que em quedava a la vista) i va semblar reflexionar fins que em va tornar a mirar amb un mig somriure i la tassa va enllestir el viatge interromput, va mullar els seus llavis i va acabar posant-se a la taula.

—Bé, ahir vaig mirar d’explicar-t’ho: tu no has mort ningú. —«Em va dir una mentida», vaig pensar en un segon, en una fracció de segon. «Ha vist el reportatge». Quan va tornar a parlar vaig descartar la idea—. Ni tan sols accidentalment —va dir, i després hi va afegir—: A més, ben mirat ets escriptor, oi?

—I què hi té a veure, això?

—Tot.

—Tot?

—És clar, que no ho entens?

No vaig dir res i ens vam quedar mirant-nos un moment, fins que la Jenny va respirar fondo, va aspirar mentre tornava a desviar la vista cap al finestral i es quedava un moment embadalida contemplant l’home que en aquell moment omplia el dipòsit de la seva camioneta a la gasolinera, i quan es va tornar a girar cap a mi em va inundar una mena d’alegria, com si hagués entès de veritat la Jenny i el fet d’entendre-la em permetés també entendre tot el que fins llavors no havia entès. Vaig acabar de prendre’m el cafè; la Jenny va fer el mateix.

—Es fa tard —va dir—. Que ens en anem?

Vam pagar i vam sortir. La Jenny em va acompanyar fins al cotxe, i quan hi vam arribar li vaig preguntar si volia que la portés a la feina.

—No cal —va dir—. És molt a prop. —Va treure una llibreta de la bossa de mà, va gargotejar alguna cosa en un full, el va arrencar i me’l va donar—. La meva adreça de correu electrònic. Si et decideixes a escriure el llibre, tingue-me’n informada. I una altra cosa: no li facis cas, a en Dan.

—A què et refereixes?

—Al que t’ha dit a la porta de l’escola —va aclarir.

—Ah —vaig dir.

Va fer una ganyota de contrarietat o de disculpa.

—M’imagino que busca un pare —va aventurar.

—No t’amoïnis. —Vaig aventurar—: M’imagino que jo busco un fill.

La Jenny va fer que sí, amb un inici de somriure; vaig pensar que diria alguna cosa, però no va dir res. Es va ficar una mà a la butxaca dels pantalons, en un gest que em va semblar tímid o engavanyat, com si no acabés de decidir com ens havíem de dir adéu, i després me la va allargar; quan la hi vaig estrènyer, hi vaig notar una cosa freda i metàl·lica: era el Zippo d’en Rodney. La Jenny no em va deixar reaccionar.

—Adéu —va dir.

I es va girar i va començar a allunyar-se. Després d’un moment d’indecisió em vaig guardar el Zippo, vaig pujar al cotxe, vaig engegar-lo i, mentre esperava per incorporar-me a l’avinguda que sortia de Rantoul, vaig mirar a l’esquerra i la vaig veure encara allà lluny, caminant per la vorera a l’ombra, sola i decidida i fràgil i malgrat tot animada talment com per una inflexible determinació d’orgull, empetitint-se a mesura que s’endinsava en la ciutat, i no sé per què vaig pensar en un ocell, un colibrí o un agró o més aviat una oreneta, vaig pensar en el vol nerviós i sense por d’una oreneta i llavors vaig pensar en el pòster de John Wayne que penjava d’una paret del Bud’s Bar i que tantes vegades devia haver vist en Rodney i sens dubte també la Jenny, absurdament vaig pensar en aquestes dues coses mentre continuava mirant-la i esperant que en algun moment notés la meva mirada i es girés i ella també em mirés a mi, com si aquest gest últim pogués ser també un senyal inconfusible d’assentiment. Però la Jenny no es va girar, no em va mirar, de manera que em vaig incorporar a l’avinguda i vaig sortir de Rantoul.

Quan aquell matí vaig arribar a Urbana ja havia elaborat un pla prou exacte del que faria els pròxims mesos, o més aviat els pròxims anys; com és lògic, aquest pla tenia en compte el risc que la realitat acabés desvirtuant-lo, però no pas fins a tornar-lo impossible de reconèixer. Això, per bé o per mal —mai no sabré si més per bé que per mal—, és malgrat tot el que ha acabat passant.

Vaig tomar a Barcelona després de complir amb impaciència els compromisos que tenia pendents a Urbana i a Los Angeles, i la primera cosa que vaig fer quan vaig aterrar va ser posar-me a buscar un nou pis, perquè només d’entrar a l’apartament de la Sagrada Família vaig comprendre que allò era un femer sense redempció. El vaig trobar de seguida —un apartament petit i amb molta claror situat al carrer de Floridablanca, no gaire lluny de la plaça d’Espanya— i un cop m’hi vaig haver instal·lat vaig començar a escriure aquest llibre. De llavors ençà gairebé no he fet res més. De llavors ençà —i aviat en farà sis mesos— sento que tinc una vida que no és de veritat, sinó falsa, una vida clandestina i amagada i apòcrifa però més veritable que si fos de veritat. El canvi de pis em va permetre esborrar fàcilment les meves petjades, de manera que fins fa poc ningú no sabia on visc. No veia ningú, no parlava amb ningú, no llegia diaris, no mirava la televisió, no escoltava la ràdio. Estava més viu que mai, però era com si fos mort i l’escriptura fos l’única manera d’evocar la vida, el cordó últim que m’hi unia. L’escriptura i, fins fa poc, la Jenny. Perquè a la tomada d’Urbana, la Jenny i jo vam començar a escriure’ns gairebé cada dia. Al començament els nostres correus electrònics tractaven exclusivament del llibre sobre en Rodney que jo escrivia: li feia preguntes, li demanava detalls i aclariments, i ella em responia amb diligència i aplicació; després, a poc a poc i de manera gairebé insensible, els correus van començar a tractar d’altres coses —d’en Dan, de Rantoul, de la seva vida i la d’en Dan a Rantoul, de mi i de la meva vida invisible a Barcelona, alguna vegada de la Paula i d’en Gabriel— i al cap d’unes setmanes jo ja havia comprovat amb satisfacció que aquella manera de comunicar-nos tolerava o afavoria una intimitat més gran que qualsevol altra. Va ser així com va començar un procés de seducció llarg, lent, complex, sinuós i delicat. Potser la paraula no és exacta: potser la paraula exacta sigui persuasió. O potser demostració. No importa; el que importa no són les paraules: són els fets. I el fet és que, mentre m’esmerçava tan a fons en aquest procés com en el llibre que escrivia, no deixava d’imaginar-me la vida quan els hagués enllestit tots dos i jo visqués amb en Dan i la Jenny a Rantoul. Imaginava una vida plàcida i provinciana com la que alguna vegada havia temut i després vaig tenir i més tard vaig destruir, una vida també apòcrifa i veritable enmig d’enlloc. M’imaginava aixecant-me cada dia molt d’hora, esmorzant amb en Dan i amb la Jenny i portant-los després al col·legi i a la feina i després tancant-me a escriure fins que arribava l’hora d’anar-los a buscar, primer en Dan i en acabat la Jenny, els anava a buscar i tornàvem a casa i preparàvem el sopar i sopàvem i després de sopar jugàvem o llegíem o miràvem la televisió o xerràvem fins que la son ens derrotava d’un a un sense que cap dels tres no ho volguéssim admetre, ni tan sols davant d’un mateix, que aquella rutina quotidiana era en realitat una mena de sortilegi, una passada de màgia amb què volíem tornar reversible el passat i ressuscitar els morts. D’altres vegades m’imaginava estirat en una hamaca, al jardí del darrere, al costat del cobert on en un temps tan remot que ja no semblava real s’havia penjat en Rodney, un dissabte o un diumenge a la tarda de darreries de primavera o començament de l’estiu roent de Rantoul, amb en Dan i els seus amics xisclant i jugant al meu voltant mentre jo llegia a l’atzar Hemingway i Thoreau i Emerson, alguna vegada fins i tot Mercè Rodoreda, mentre escoltava Bob Dylan i compartia glopets de whisky i pipades de marihuana amb la Jenny, que aniria amunt i avall entre la casa i el jardí: des d’allà la mort d’en Gabriel i la Paula quedaria molt lluny, el Vietnam quedaria molt lluny, l’èxit i la fama quedarien tan lluny com els núvols minúsculs que de vegades taparien el sol, i llavors em veuria a mi mateix com el hippy que fa més de trenta anys degué ser en Rodney i mai no va voler deixar de ser. Em veuria així, m’imaginava així, feliç i una mica begut, convertit d’alguna manera en en Rodney o en l’instrument d’en Rodney, mirant en Dan com si en realitat mirés en Gabriel, mirant la Jenny com si en realitat mirés la Paula. I mentre en aquests mesos de Barcelona imaginava la meva vida futura i feliç a Rantoul i continuava la seducció o persuasió llarga i lenta i sinuosa de la Jenny en la intimitat del correu electrònic, ni un sol dia vaig deixar de seure en aquest escriptori i de dedicar-me de ple a complir l’encàrrec tant de temps ajornat d’escriure aquesta història que potser en Rodney em va ensinistrar des de sempre perquè l’expliqués, aquesta història que no entenc ni entendré mai i que tot i això, tal com vaig imaginar a mesura que l’escrivia, estava obligat a explicar perquè només es pot entendre si l’explica algú que, com jo, mai no acabarà d’entendre-la, i sobretot perquè és també la meva història i també la d’en Gabriel i la de la Paula. De manera que durant molt de temps vaig escriure i seduir i persuadir i demostrar i imaginar, fins que un dia, quan vaig sentir que el procés de seducció era madur i que, encara que ignorava quin era el final exacte del llibre, ja estava sens dubte albirant, vaig decidir exposar obertament els meus plans a la Jenny. Ho vaig fer sense por i sense embuts, talment com si li recordés un compromís que tots dos haguéssim contret temps enrere com qui accepta una fatalitat plena de goig, perquè a aquelles alçades, després de mesos d’escriure-li gairebé cada dia i d’insinuar-li de manera cada vegada menys críptica les meves intencions, estava segur que les meves paraules no la podien sorprendre, i també que les acolliria amb alegria.

No va ser així. Increïblement —almenys increïblement per a mi—, les dues seguretats eren falses. La Jenny va trigar a respondre el meu correu electrònic, i quan per fi ho va fer va ser per agrair la meva proposta i per rebutjar-la tot seguit de manera afectuosa però taxativa. «No funcionaria», em va escriure la Jenny. «No n’hi ha prou de preveure que les coses hagin de passar perquè passin, i no n’hi ha prou de desitjar-ho. Això no és àlgebra ni geometria: quan es tracta de persones, dos més dos mai no fan quatre. Vull dir que ningú no pot substituir ningú: en Dan no pot substituir en Gabriel, jo no puc substituir la Paula; tu, per més que ho vulguis, no pots substituir en Rodney». «Acaba el llibre», rematava la Jenny. «Ho deus a en Rodney. Ho deus a en Gabriel i la Paula. Ens ho deus, a en Dan i a mi. Sobretot t’ho deus a tu. Acaba’l i després, si et ve de gust, vine a passar uns quants dies amb nosaltres. T’estarem esperant». La resposta de la Jenny em va deixar enfonsat, sense capacitat de reacció, com si m’acabessin de donar una bufetada i no sabés qui ni com ni per què me l’havia donada. La vaig tomar a llegir una vegada i una altra; n’entenia totes les paraules, però m’era impossible assimilar-la. Estava tan convençut que el meu futur era a Rantoul, amb en Dan i amb ella, que ni tan sols havia imaginat un futur alternatiu per si de cas aquell fos il·lusori o fracassés. A més a més, la negativa de la Jenny era tan inequívoca i els seus arguments tan invulnerables, que no em vaig veure amb cor de mirar de rebatre’ls i insistir en la meva proposta.

No vaig respondre el correu de la Jenny: no hi hauria passada de màgia, no hi hauria cap sortilegi, no recuperaria el que havia perdut. De sobte em vaig veure tornant a la meva vella vida de subsòl; de sobte em va semblar comprendre que era absurd continuar escrivint aquest llibre. I ja estava a punt d’abandonar-lo definitivament quan vaig descobrir quin era el seu final exacte i per què l’havia d’acabar. Va passar poc després que una tarda, sortint de casa per dinar, descobrís un paquet de tabac ple de porros de marihuana sobresortint de la bústia. No vaig poder evitar un somriure. L’endemà al matí vaig trucar a en Marcos, i dos dies més tard vam quedar al Yate.

Va ser en Marcos qui va triar el bar. Quan hi vaig arribar, molt abans de l’hora convinguda, el meu amic ja hi era, assegut en un tamboret, d’esquena a la porta i repenjat a la barra. Sense dir res vaig asseure’m al seu costat i vaig demanar una cervesa; en Marcos tampoc no va dir res, ni tan sols va apartar la vista de la seva copa. Era un dijous de mitjan octubre, i l’última claror de la tarda estava a punt d’apagar-se contra els finestrals que s’obrien a la cantonada de Muntaner i Arimon. Mentre esperava que em servissin vaig preguntar:

—Com m’has localitzat?

En Marcos va sospirar abans de respondre.

—Per casualitat —va dir—. L’altre dia et vaig veure pel carrer i et vaig seguir. Ja sabia que havies canviat de pis, però almenys podies haver avisat abans. No estan les coses per llançar la marihuana.

—No l’has llançada. De segur que el qui va llogar el pis quan jo me’n vaig anar t’ho ha agraït.

—Molt graciós. —Es va girar per mirar-me. Després va dir—: Com estàs?

Amb una mica d’aprensió jo també em vaig girar. A primera vista no em va recordar l’home de més de quaranta anys envellit de la nostra darrera trobada, al MACBA o al Palau Robert, la mateixa nit desastrosa que vaig voler seduir la Patrícia; només semblava cansat, potser avorrit: de fet, els texans destenyits, el jersei blau molt balder i la camisa d’un blau més clar, que portava per fora dels pantalons, li donaven un aspecte de deixadesa vagament juvenil, que no desmentien totalment ni els cabells esclarissats ni les ulleres de carei, gruixudes i una mica antiquades; una barba de dos dies li ombrejava les galtes. Mentre l’examinava em vaig sentir examinat per ell, i abans de respondre la pregunta em vaig preguntar si no li recordaria un fantasma o un zombi.

—Bé —vaig mentir—. I tu?

—Jo també.

Vaig moure el cap en senyal d’aprovació. El cambrer em va servir la cervesa, en vaig fer un glop, vaig encendre un cigarret i després en vaig encendre un a en Marcos, que es va quedar mirant el Zippo d’en Rodney; jo també me’l vaig mirar: per un moment em va semblar un objecte remot i estrany, un aeròlit minúscul o un fòssil o un supervivent d’una glaciació; per un segon em va semblar que el gos que hi havia gravat no somreia, sinó que es burlava de mi. Vaig deixar l’encenedor a la barra, damunt del paquet de tabac; vaig preguntar:

—Com està, la Patricia?

En Marcos va tornar a sospirar.

—Ens vam separar fa més d’un any —va dir—. Em pensava que ho sabies.

—No en sabia res.

—Bé, tant li fa —va dir com si de debò tant li fes, palpant-se amb una mà la barba crescuda; vaig observar que una taca de pintura li enfosquia una mica el dit anul·lar—. M’imagino que feia massa anys que estàvem junts i, en fi… Des de fa uns mesos viu a Madrid, de manera que ja no la veig.

No vaig dir res. Vam continuar bevent i fumant en silenci, i en un determinat moment vaig recordar de manera inevitable l’última vegada que havia estat al Yate, disset anys enrere, amb en Marcos i en Marcelo Cuartero, quan em va proposar anar-me’n a Urbana i va començar tot. Vaig passejar la mirada pel bar. Jo recordava un local luxós de la part alta, inaccessible a la nostra economia d’indigents, freqüentat per executius i lluent de miralls i fustes polides, però el lloc on ara em trobava semblava més aviat (o almenys m’ho semblava a mi) una fosca taverna de poble: certs detalls de la decoració s’esforçaven patèticament a escarnir l’interior imaginari d’un iot —marines desmaiades, llums en forma d’àncora, aplics coronats per globus de llum en forma de tauró, un rellotge de pèndol en forma de raqueta de tennis—, però les horribles cortines de color rosa recollides contra els marcs dels finestrals pintats d’un verd horrible, les safates de tapes ràncies arrenglerades a la barra sense esclat, les màquines escurabutxaques parpellejant la seva promesa urgent de riquesa, els cambrers d’uniformes tacats de caspa i la parròquia de bevedores solitàries de Marie Brizard i de bevedors solitaris de ginebra que de tant en tant intercanviaven comentaris de vells coneguts avesats a l’alcohol i al cinisme acostaven el Yate al Bud’s Bar més que no pas al meu record del Yate. De sobte m’hi vaig sentir a gust, amb el meu cigarret i la meva cervesa a la mà, com si mai no hagués hagut de sortir d’aquell bar de Barcelona amb la seva atmosfera de bar de poble; de sobte em vaig preguntar per què en Marcos m’havia citat precisament allí.

—Per què m’has citat aquí?

—Fa temps que no hi venia —va dir. I hi va afegir—: No ha canviat gens.

Confós, li vaig preguntar si es referia al bar.

—Em refereixo al bar, al carrer Pujol, al barri, a tot —va respondre—. Segur que fins i tot el nostre pis és idèntic a com era. Em toca els ous.

Vaig somriure.

—Que potser t’agafa enyorança?

—Enyorança? —La interrogació no era de sorpresa, sinó d’empipament, un empipament que vorejava la irritació—. Quina enyorança? Allò no va pas ser el millor que ens ha passat a la vida. De vegades ho sembla, però no ho va ser.

—No?

—No. —Va fer una ganyota despectiva amb els llavis—. El millor és el que ens està passant ara.

Hi va haver un silenci, i en acabat vaig sentir que en Marcos reia; encomanat, jo també vaig començar a riure, i durant una estona un riure ximple, estrany i incontrolat ens va impedir parlar. Després en Marcos va proposar de prendre una altra cervesa i, mentre ens la servien, per preguntar-li alguna cosa li vaig preguntar per la seva feina. En Marcos va fer un glop de cervesa que li va deixar una pinzellada d’escuma al voltant de la boca.

—Ara deu fer un any, just quan la Patricia i jo ens vam separar, vaig deixar de pintar —va explicar—. No feia res més que patir. Feia mesos que no venia ni un miserable quadre i ni tan sols podia espolsar-me les mosques donant la culpa al mercat, aquest argument tan suat, perquè sentia que el que pintava era una porqueria. De manera que vaig deixar de pintar. No saps que bé que em vaig sentir. De sobte em vaig adonar que tot era un malentès absurd: algú o alguna cosa m’havia convençut que jo era un artista quan en realitat no n’era, i per això patia tant i tot era una merda. Vint anys tirant en una direcció quan en realitat volia anar en una altra, vint anys a l’abocador… Un recoi de malentès. Però, en lloc de deprimir-me, quan vaig comprendre això em vaig sentir bé, va ser com si m’haguessin tret un pes enorme del damunt. De manera que vaig decidir canviar de vida. —Va fer una pipada al cigarro i va tornar a riure, però es va ennuegar amb el fum i la tos li va tallar la rialla—. Canviar de vida —va continuar després d’un glop de cervesa que li va aclarir la gola—. Quina enredada. Cal ser torracollons per creure que pots canviar de vida, com si amb quaranta anys encara no sabéssim que no som nosaltres que canviem de vida, sinó la vida la que ens canvia a nosaltres. En fi… El cas és que vaig llogar una casa a pagès, en un poble de la Cerdanya, i ho vaig engegar tot a dida. El primer mes va ser esplèndid: passejava, cuidava l’hort, xerrava amb els veïns, no feia res; fins i tot vaig conèixer una noia, una infermera que treballava a Puigcerdà. Allò semblava el paradís, i vaig començar a fer plans per quedar-m’hi. Fins que se’n va anar a la merda. Primer van ser els problemes amb els veïns, després la noia es va avorrir de mi, després jo em vaig començar a avorrir. De sobte els dies se’m feien eterns, em preguntava què coi hi feia, allí. —Va callar un moment i va preguntar—: Saps què vaig fer, llavors? —Ho imaginava, gairebé ho sabia, però vaig deixar que fos en Marcos qui respongués la seva pròpia pregunta—. Em vaig posar a pintar. Té collons. Em vaig posar a pintar per avorriment, per matar el temps, perquè no tenia res millor a fer.

Vaig pensar en el meu llibre interromput i en els dos kamikazes alegres i arrogants que en Marcos i jo havíem imaginat que érem disset anys enrere i en les obres mestres amb què planejàvem venjar-nos del món. Vaig dir:

—Em sembla una raó tan bona com qualsevol altra.

—T’equivoques —va discrepar en Marcos—. És la millor raó. O almenys la millor que se m’acut. La prova és que mai no m’he divertit tant pintant com des de llavors. No sé si el que he pintat és bo o dolent. Potser és dolent. O pot ser que sigui el millor que he pintat en tota la vida. No ho sé, i la veritat és que tant se me’n dóna. L’únic que sé és que, bé… —Va dubtar un moment, em va mirar i vaig pensar que se li tornaria a escapar el riure—. L’únic que sé és que si no ho hagués pintat encara viuria en aquell poble de merda.

Encara que les broques del rellotge de pèndol en forma de raqueta estaven glaçades marcant les cinc, sens dubte eren més de les nou, perquè els bevedors solitaris de ginebra i de Marie Brizard havien desaparegut del Yate i els cambrers feia una estona que servien el sopar a les taules que s’arrengleraven al llarg del finestral; a fora era nit fosca, i els llums dels cotxes i els semàfors i els fanals infonien al carrer una suggestió tremolosa d’aquari. Quan en Marcos es va cansar de monologar sobre els quadres que havia pintat o imaginat o esbossat a la Cerdanya, va preguntar:

—I tu?

—Jo què?

—Que escrius?

Li vaig dir que no. Després li vaig dir que sí. Després li vaig preguntar si volia prendre una altra cervesa. Va acceptar. Mentre ens la preníem li vaig explicar que havia dedicat els últims mesos a escriure un llibre, que feia dues setmanes que l’havia abandonat i que ja no estava segur que mereixés la pena acabar-lo, ni tan sols que el volgués acabar. En Marcos em va preguntar de què anava el llibre.

—De moltes coses —vaig dir.

—Per exemple? —hi va insistir.

Va ser llavors quan, al principi amb desmenjament, gairebé per correspondre a les confidències d’en Marcos, més tard amb interès i finalment transportat per les meves paraules, vaig començar a parlar-li del nostre pis compartit al carrer Pujol, de la trobada amb en Marcelo Cuartero al Yate, del meu viatge a Urbana i la meva feina a Urbana i la meva amistat amb en Rodney, del pare d’en Rodney, dels anys d’en Rodney al Vietnam, del meu retorn a Barcelona i després a Girona, de la Paula i en Gabriel i de la meva trobada amb en Rodney a l’hotel San Antonio de La Florida, a Madrid, de les dues tragèdies que hi ha a La vida i de l’alegria de l’èxit i de la seva eufòria i la seva humiliació i la seva catàstrofe, de la mort d’en Gabriel i de la Paula, del meu purgatori al pis de la Sagrada Família, de túnels i de subsòls i portes de pedra, d’esvorancs a les portes de pedra, del meu viatge pels Estats Units i la meva tornada a Rantoul, d’en Dan i de la Jenny, dels crims de la Tiger Force i de la mort d’en Tommy Birban i del suïcidi d’en Rodney, de la meva tornada a Barcelona, de la meva tornada frustrada a Rantoul, dels miratges de l’àlgebra i la geometria. Li vaig parlar de totes aquestes coses i d’altres, i a mesura que ho feia sabia que la Jenny tenia raó, que en Marcos tenia raó: havia d’acabar el llibre. L’acabaria perquè ho devia a en Gabriel i a la Paula i a en Rodney, també a en Dan i a la Jenny, però sobretot perquè m’ho devia a mi, l’acabaria perquè era un escriptor i no podia ser una altra cosa, perquè escriure era l’únic que em podia permetre mirar la realitat sense destruir-me o sense que em caigués al damunt com una casa que crema, l’únic que podia donar-li un sentit o una il·lusió de sentit, l’únic que, com havia passat durant aquells mesos de tancament i feina i espera inútil i seducció o persuasió o demostració, m’havia permès albirar de debò i sense saber-ho el final del viatge, el final del túnel, l’esvoranc a la porta de pedra, l’únic que m’havia tret del subsòl a la intempèrie i m’havia permès viatjar més de pressa que la llum i recuperar part del que havia perdut entre l’estrèpit de l’enderroc, acabaria el llibre per això i perquè acabar-lo era també l’única manera que, encara que fos tancats en aquestes pàgines, en Gabriel i la Paula continuessin d’alguna manera vius, i que jo deixés de ser qui havia estat fins llavors, qui vaig ser amb en Rodney —el meu semblant, el meu germà—, per convertir-me en un altre, per ser d’alguna manera i en part i per sempre en Rodney. I en algun moment, mentre continuava explicant a en Marcos el meu llibre sabent ja que l’acabaria, em va assaltar la sospita que potser no l’havia abandonat ara feia dues setmanes perquè no el volgués acabar o no estigués segur que meresqués la pena acabar-lo, sinó perquè no el volia acabar: perquè, quan ja n’albirava el final —quan gairebé sabia què volia dir aquesta història, perquè ja gairebé ho havia dit; quan gairebé havia arribat on volia arribar, precisament perquè mai no havia sabut on anava—, em va vèncer el vertigen d’ignorar què hi havia a l’altra banda, quin abisme o mirall m’esperava més enllà d’aquestes pàgines, quan tornés a tenir tots els camins per endavant. I va ser llavors quan no tan sols vaig saber el final exacte del meu llibre, sinó també quan vaig trobar la solució que buscava. Eufòric, amb l’última cervesa la vaig explicar a en Marcos. Li vaig explicar que publicaria el llibre amb un nom diferent del meu, amb un pseudònim. Li vaig explicar que abans de publicar-lo el reescriuria completament. En canviaria els noms, els llocs, les dates, li vaig explicar. Només diré mentides, li vaig explicar, però tan sols per dir millor la veritat. Li vaig explicar: serà una novel·la apòcrifa, com la meva vida clandestina i invisible, una novel·la falsa però més veritable que si fos de veritat. Quan vaig acabar d’explicar-li-ho tot, en Marcos es va estar uns segons en silenci, fumant amb expressió absent; llavors es va beure d’un glop la resta de cervesa.

—I com acaba? —va preguntar.

Vaig abraçar d’una mirada el bar gairebé buit i, sentint-me gairebé feliç, vaig respondre:

—Acaba així.